Toni Strubell i Trueta is a well known researcher as well as a leading member of the Dignity Commission which fights for the return of documents stolen from the Catalan people by the Spanish fascists at the end of the Spanish Civil War (1936-39). Strubell, is a Catalan MP too. He wrote a letter to the international newspapers to explain the continuity between present Spain as the fascist Spain. In fact Franco’s dictator selected the present day Spanish king as his heir!:

Dear Sir,

I would very much like to call your attention to worrying events coming from today’s Spain. Last February 4th, Spanish newspapers reported that a National Audience judge, Baltasar Garzón, is to be put on trial and possibly suspended. What was his crime? Having dared to try and open up an investigation into the mass graves and other crimes perpetrated by the Franco regime (in Valencia alone, mass graves holding over 26,300 post-war Franco victims have recently been discovered). That very day the newspapers also informed that the huge fascist monument honouring the cruiser Baleares in Palma bay (the pride of Franco’s fleet sunk by the Republicans after having shelled thousands of fleeing refugees on the coastal roads of Andalusia) is not to be demolished. It is to be conserved. What must Spanish democrats and relatives of the victims make of this? Can anyone imagine the same occurring with a monument dedicated to a Fascist-manned warship in any other part of the democratic world? Furthermore, on February 5th newspapers informed that the Basque Parliament, where Spanish Constitutional parties at present hold a majority (due to the illegalization of the Basque left party) voted against instating a Truth Commission (such as the one established by Nelson Mandela in South Africa in the early nineties) to discover the truth about the crimes of Franco. What in heaven’s name is happening in Spain? I think it is high time democrats all over the world be informed about the huge democratic deficit that exists today in Spain. Europe largely ridded itself of Fascism in 1945. The one place it lives on is in Spain, where 56 streets in Madrid still bear the names of Franco generals. The sooner the whole world knows the truth about Spain, the sooner we can start to put an end to so much iniquity and disgrace.
Toni Strubell i Trueta

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Alfred Bosch a Iberosphere

The greater the stubbornness of Spain’s centralists, the greater the determination of those who wish to build a free and full statehood.

I represent the pro-independence Catalan Republican Left in Spain’s Congress. Part of my job, therefore, is trying to explain and sustain our quest for social justice and for Catalan Freedom in the Spanish Parliament. It is not an easy job, not only because the two main Spanish parties are against such ideas, but also because they oppose the notion of self-determination itself.
In contrast to the Scottish/British scenario, the Catalan/Spanish issue could seem in deadlock, since Madrid does not allow Catalans to vote on their future. There have been a number of proposals for holding a referendum among citizens living in Catalonia to ask the people about independence in a future Catalan Republic. These have always been rejected on the grounds that the Spanish Constitution prevents such a move. We very much disagree; rules for holding referendums are clearly stipulated in the Spanish supreme law, and as for the content (i.e. asking for independence), it is hard to sustain its illegal condition, when members of parliament like myself are freely going to the ballots on a clearly separatist agenda. Llegir-ne més »

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Encara que hem vist moltes fotografies de la manifestació de l’11 de setembre, paga la pena veure les que foren publicades a l’Arabia Saudí

Aquest és l’enllaç: Alriyadh

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Francisco Javier Cubero Egea va néixer a Badalona (Barcelona, Espanya) el 1960.
Llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona

Haber nacido en 1960 me proporciona una cantidad considerable de recuerdos, entre ellos el de un niño de 6 años que cada mañana, en el patio del colegio, cantaba el “Cara al sol” con el brazo en alto, como si fuera un juego, mientras una bandera, roja y gualda, ascendía por el mástil.

De aquella época es también una fotografía de escolar dócil posando ante un decorado de libros, con un ventanal de cipreses pintados al filo de un arroyo, un busto de Cervantes y un mapa político de España. Una fotografía en blanco y negro coloreada con anilinas tristes ya, de tiempo y de experiencia.

Quien supo de materias obligadas, como una Religión centrada en el pecado y en la culpa o aquella denominada Formación del espíritu nacional guiada por el odio y por el miedo para cultivar un nacionalismo español de hoja perenne, oye ahora mensajes parecidos, bajo la misma bandera que esconde el águila aunque esté claro que mantiene las garras afiladas.

Así el país, aquel país tan impuesto como ficticio, vuelve hacia el blanco y negro maquillado de anilina, de la mano de un ministro de Educación apellidado Wert: «Sí, nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes».

Fui un alumno catalán curiosamente españolizado. Mi madre, nacida en Granada, contrajo matrimonio con mi padre, nacido en Zamora, y algún tiempo después nacía yo en la ciudad de Badalona. El catalán estaba perseguido por el nacionalismo español gobernante, la escuela era en castellano, la ideología venía de la mano de aquellas enciclopedias Álvarez que, sin embargo, recuerdo con afecto. El tiempo tuvo que llevarse la mitad de mentira, de imposición y de odio que contenían ciertas enseñanzas. Algo debió ayudar tener buenos maestros que no eran catalanes, una madre cariñosa e inteligente que les pedía a los vecinos que nos hablasen catalán a mi hermano y a mí, o un abuelo andaluz tan republicano como honesto. Llegir-ne més »

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Benvolguts amics
Després de llegir el llibre “ Porque fracasan las naciones “ escrit pels nortamericans Acemoglu i Robinson (molt recomenable), fortuitament vaig llegir un article que havia escrit en César Molinas titulat “ Una teoria de la clase política española “
És en esmentat llibre on es presenta el concepte de les “ elites extractivas” que en C. Molinas desenvolupa per Espanya
Tot plegat per comunicar-vos que, jo intueixo, que el canvi a fer és monumental doncs els que estiren per l´altre part són molt poderosos. Arribaran a fer-nos creure que la solució és sortir del euro ?
Em pregunto si a Catalunya tenim tantes “elites extractivas” com a la resta de la pell de brau .

Aquí teniu un extracte de l’article:

La teoría

El enunciado de la teoría es muy simple. La clase política española no sólo se ha constituido en un grupo de interés particular, como los controladores aéreos, por poner un ejemplo, sino que ha dado un paso más, consolidándose como una élite extractiva, en el sentido que dan a este término Acemoglu y Robinson en su reciente y ya célebre libro Por qué fracasan las naciones. Una élite extractiva se caracteriza por:

“Tener un sistema de captura de rentas que permite, sin crear riqueza nueva, detraer rentas de la mayoría de la población en beneficio propio”.

“Tener el poder suficiente para impedir un sistema institucional inclusivo, es decir, un sistema que distribuya el poder político y económico de manera amplia, que respete el Estado de derecho y las reglas del mercado libre. Dicho de otro modo, tener el poder suficiente para condicionar el funcionamiento de una sociedad abierta -en el sentido de Popper- u optimista -en el sentido de Deutsch”.

“Abominar la ‘destrucción creativa’, que caracteriza al capitalismo más dinámico. En palabras de Schumpeter “la destrucción creativa es la revolución incesante de la estructura económica desde dentro, continuamente destruyendo lo antiguo y creando lo nuevo”. Este proceso de destrucción creativa es el rasgo esencial del capitalismo.”Una élite extractiva abomina, además, cualquier proceso innovador lo suficientemente amplio como para acabar creando nuevos núcleos de poder económico, social o político”.

Article sencer a : El País / Política

M.M.G.

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Germà Capdevila a ElPuntAVui
El procés que hi ha en marxa cap a la plena sobirania de Catalunya ha entrat en una fase molt (in)tensa. Hem superat els estadis preliminars, durant els quals s’ha eixamplat la base de la població a favor de la independència fins a esdevenir majoritària, i s’ha fet una feina molt efectiva per part dels moviments socials, des de les consultes fins a l’Assemblea. Ara ens trobem en l’etapa més important, quan els adversaris prenen consciència del perill real de secessió (i posen en marxa la maquinària de l’Estat per aturar-lo) i les estructures de poder de la Catalunya autònoma (socials, polítiques, empresarials, sindicals) fan mans i mànigues per adaptar-se a un canvi que les fa trontollar per la seva magnitud.

Potser per això veiem un avenç que ens pot semblar lent, amb dubtes, amb dos passos endavant i un endarrere. De vegades ens pot semblar que tot se n’anirà en orris o que l’empenta inicial es desfarà com el gel a l’estiu. No ens confonguem: que hi hagi dubtes i frens en el procés no vol dir que la ciutadania de Catalunya hagi canviat de parer. Els motius que fan que una majoria sòlida de catalans vulguin un estat propi no fan més que multiplicar-se. No només els econòmics, sinó també culturals i polítics. Llegir-ne més »

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Paul Hutcheon Heralds Scotland

An adviser to the German government has said he believes Scotland would remain part of the European Union in the event of a vote for independence.

Economics professor Roland Vaubel said the idea that an independent Scotland would not be a EU member has “no basis” in European treaties.
Scotland’s membership of the EU has become one of the central arguments in the independence debate.
The Scottish Government previously argued a Yes vote would mean “automatic” membership of the EU.
This view was disputed by Herman van Rompuy, president of the EU Council, who said an independent Scotland would have to “reapply” for membership. European Commission president Jose Manuel Barroso said: “An independent state … has to apply [for] European membership according to the rules”.
As a result, SNP ministers argued that Scotland’s EU membership would be negotiated from inside the organisation.
Now Vaubel, a member of the Advisory Council to the German Federal Ministry of Economics and Technology, has published a paper that is closer to the SNP’s position on the issue.
In The Political Economy of Secession in the European Union, he argues: “If, say, Catalonia seceded from Spain or Scotland from the UK, both would remain members of the European Union. The seceding state and the rump state would have to negotiate an agreement on how they wished to share the rights and obligations of the predecessor state. If they did not meet their joint obligations, both could be expelled by the international organisation.” Llegir-ne més »

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Un amic pensa que els responsables de les grans entitats financeres catalanes són poc favorables al procés d’independència de Catalunya. M’ho ha dit tan convençut que he començat a pensar-hi.

Bé, mentre aquí estem pendents d’un tal Millet, avui he trobat que la web d’un banc il·lustra la informació sobre el seu consell de direcció amb una foto de la magnífica lluerna central del Palau de la Música Catalana. Sí, la lluerna que representa el sol.

No és un banc català, tampoc espanyol. Es tracta d’un banc situat en un país europeu que és independent des dels 90. Els primers propietaris del banc (un dels més importants del país) eren forasters, procedents d’una illa coneguda. No fa gaire temps, aquests primers propietaris s’han venut el banc a uns inversors situats en un altre país europeu que, per cert, també és independent des dels 90.

Per què us parlo d’aquest banc? Doncs perquè és un dels molts bancs que, amb capital foraster, s’han instal·lat en tots aquests països europeus independents des de fa poc.

La Caixa o el Banc Sabadell són entitats solvents i consolidades a Catalunya. Poden sentir-se més o menys còmodes amb el procés de construcció nacional, però els seus gestors saben perfectament que si la població catalana opta per la independència, no s’hi poden oposar. Justament perquè en cas de fer-ho, la societat catalana demanaria ajuda a la banca estrangera, que molt gustosament vindria a auxiliar-nos, a canvi de quedar-se amb una bona porció d’un pastís tan atractiu com Catalunya. Això ha passat en bona part dels nous països independents. Llegir-ne més »

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Mireia Giné a e-noticies

Martí Anglada afirma que “la independència té efectes benèfics per a tot Europa“

Martí Anglada, periodista expert en política internacional, acaba de publicar Quatre Vies per a la independència un llibre que, segons ell, és una “recepta com les de cuina” sobre els processos d’independència d’Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia.

- Acaba d’arribar d’Alemanya. Realment els fa por el futur d’Espanya sense Catalunya?

A Alemanya, França i al conjunt d’Europa. La gent està preocupada per la viabilitat d’Espanya sense Catalunya. No ens hem d’enganyar. L’únic que ens vol fer creure que es preocupa per la viabilitat de Catalunya és el Govern de Madrid, però està sol en això. A Europa ningú no es preocupa per la viabilitat de Catalunya. Som set milions d’habitants amb un PIB per sobre de la mitjana europea, no hi ha cap problema.

- Els preocupa Espanya aleshores?

Sí, el problema de viabilitat és Espanya i més si li treuen el 19% del PIB… La pregunta és: Què passa amb el deute públic si vostès se’n van? Qui respon? El gran problema és la viabilitat d’Espanya sense Catalunya. Potser és hora d’ampliar el megàfon i que Espanya pogués decidir si vol viure parasitàriament de Catalunya o volen fer les reformes que fa 300 anys que no fan. Potser ja seria hora que ho decidissin. Llegir-ne més »

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Ton Dret vell, que era ta vena,
la teva ànima terrenal,
l¡ han fermat amb vil cadena
com un lladre en camí raI,
l’agarroten per l’esquena,
ja és al banc del criminal.
La seva hora es arribada; te la forca preparada;
falta encara l’estrebada, però porta ja el dogal.

A ta llengua, que ressona des de l’Ebre al Pirineu,
te l’ofeguen a la trona,
te l’esborren tot arreu,
ni pel testament és bona
per dar al món l’últim adéu.
Dels palaus arraconada,
de l’escola bandejada,
ja només te l’han deixada per encomanar-te a Déu.

Quan t’has vista flaca i pobra, has volgut ser com abans,
t’has posat a la gran obra sense treva ni descans,
i, amb treball, de lo que et sobra, pots fartar-ne tos tirans.
Mes l’enveja maleïda
per mil boques brama i crida;
te diu: «Au, guanya’t la vida!»,
però et lliga bé de mans.

Això és viure en agonia, com colom entre esparvers;
guanya el pa de cada dia
perquè el mengen forasters.
On girar-te, Pàtria mia,
que no et surten bandolers?
De ton temple que ruïneja,
tens de fer-ne una neteja:
via fora!, vergasseja
ton eixam de mercaders!

Si abatuda i maltractada
per enganys i desamors,
dels palaus te veus llençada
i escarnida de les corts;
si t’ajaus fastiguejada
de fer prèdiques als sords;
si ja tot te desempara,
fes sentir ta veu de mare;
cerca els fills i digue’ls: “Ara!…”
Llamp de Déu, no som pas bords!

Francesc Matheu     Poesíes    Perpinyà 1899

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Víctor Alexandre – Nació digital

L’1 de maig passat, el diari El País va entrevistar el dissenyador Javier Mariscal i li va preguntar què va fer un valencià com ell, barceloní d’adopció, l’Onze de Setembre de 2012. Mariscal va respondre això: “¿Aquell dia de les banderes, que semblava l’època de Hitler? Doncs ni idea, no sé on era. Quan veig més de deu banderes juntes ja em surten grans. Tant me fa si són del Barça, de l’Espanyol o del Real Madrid. Uf! Quina mandra i quina tristesa. Són draps estampats”. Uns dies després, arran del rebombori generat per aquesta resposta, Mariscal s’ha vist obligat a enviar una carta a alguns diaris demanant excuses per “no haver mesurat l’abast de les seves paraules”, cosa que no esborra la barbaritat que va dir però que, com a mínim, el deixa en millor lloc que Telemadrid. Recordem que aquesta cadena s’ha negat a demanar disculpes per haver emès un reportatge que, com va fer Mariscal, comparava el catalanisme amb el nazisme. Mariscal, tanmateix, no s’ha retractat del tot, ja que acaba dient: “D’una cosa no me’n desdic: mai no m’han agradat les banderes. Cap ni una.” Llegir-ne més »

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

El professor Roland Vaubel diu que els beneficis de la independència superen els perjudicis · En parla en un estudi sobre processos de secessió a Europa

Josep Casulleras Nualart i Pere Cardús i Cardellach a Vilaweb

‘El dret de secessió és necessari per a tenir les unitats polítiques que reflecteixin les preferències dels ciutadans.’ Ho diu el prestigiós economista Roland Vaubel, assessor del Ministeri d’Economia del govern alemany i professor de la Universitat de Manheim, en un estudi recent. El mes passat va publicar aquest estudi, titulat ‘L’economia política de la secessió a la Unió Europea’, que analitza els processos d’independència a l’Europa occidental, posant atenció sobretot a Catalunya i a Escòcia. Vaubel considera que els guanys d’aquests processos seran més grans, per a totes les parts, que no els inconvenients.

El professor opina que garantir el dret de secessió és la manera de fer que les unitats polítiques (no parla de fronteres) s’adiguin més amb allò que volen els ciutadans, perquè ‘allò que ha donat forma a la majoria de les fronteres actuals són els accidents de successió dinàstica i les conquestes militars brutals’.

Vaubel considera que les regles de la secessió s’han d’acordar i aplicar-se internacionalment, de tal manera que l’estat escindit tingui l’obligació de respectar les minories i de mantenir la llibertat de circulació de capital i de mercaderies. I d’una manera que faci explícites les regles sobre com s’han de dividir els actius i els passius els dos estats resultants del procés. Llegir-ne més »

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Sóc a escassos metres de la frontera entre Moldàvia i la República de Transnístria. La República de Transnístria vindria a ser com la meitat de la província de Girona, en població i superfície. Amb capital a Tiraspol, Transnístria té exèrcit, moneda pròpia i controls fronterers, per posar-vos uns exemples. El més curiós és que Transnístria, que no té reconeixement internacional, és independent des del 21 de setembre 1990.

Vora la frontera entre Moldàvia i la República de Transnístria una científica moldava reflexiona sobre les possibilitats de reunificació entre Moldàvia i Romania

Moldàvia i Romania tenen el romanès com a llengua oficial. Em comenta que amb la descomposició de la Unió Soviètica es va considerar aquesta opció, però que un cop un territori disposa d’un Estat independent, la població valora positivament aquest privilegi i difícilment el vol perdre.

Alguns estudis econòmics mostren que Moldàvia, amb una superfície semblant a Catalunya, però amb menys població, és de les poques repúbliques ex-soviètiques que no han incrementat substancialment la seva renda un cop han esdevingut independents. Llegir-ne més »

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

“President, els mitjans audiovisuals d’aquest país, estem preparats. President, som-hi!”

El president de Ràdio Associació de Catalunya, Jordi Margarit, va voler aprofitar la festa de la ràdio per reivindicar l’espai català de comunicació i opinar sobre diversos esdeveniments recents que amenacen el català. La seva intervenció va incloure una apel·lació directa al president de la Generalitat, Artur Mas. Aquest és el text complert de la intervenció.

Benvinguts a la festa dels professionals dels mitjans de comunicació de l’àrea lingüística catalana. Avui i aquí tothom somriu, tots estem de festa. Val la pena disposar d’uns minuts de retrobament entre els professionals, una característica singular d’aquesta cerimònia. Aquí no hi ha més protagonistes que els premiats i per tant enhorabona a tots.

Avui fem un reconeixement explícit, a un dels col·lectius imprescindibles als mitjans de comunicació audiovisual, els realitzadors tècnics. Sovint no ens en recordem, fins i tot a vegades, passem d’ells. El reconeixement en la persona del Sergi Cutillas, és un homenatge a aquest gran col·lectiu i a més, parlem d’una saga familiar dedicada a aquest ofici, de molt temps enrere. Felicitats i gràcies Sergi. Felicitats i gràcies tècnics!

Els que repetiu ja m’ho heu sentit a dir altres vegades, però els que veniu per primer cop, ens agrada explicar que Ràdio Associació és hereva de l’Associació Nacional de Radiodifussió, els tècnics i empresaris que a l’any 1924 van endegar el primer mitjà parlat a l’estat, Ràdio Barcelona. Poc després i donada la dictadura de Primo de Rivera, els van obligar a dependre de Ràdio Madrid. A partir d’aquell moment, cal valorar la gran feina dels professionals de Ràdio Barcelona fins avui.

L’Associació Nacional de Ràdiodifussió però, va seguir en la seva dèria de construir un mitjà privat català i catalanitzador i ho va aconseguir l’any 1931, amb Francesc Macià i el seu únic decret com a president de l’efímera República Catalana, autoritzant precisament la sortida en antena de Ràdio Associació de Catalunya. L’emissora pionera en tants camps tecnològics i en la construcció d’un llenguatge radiofònic exclusivament en català vàlid per a tota mena de transmissions de l’època. Per cert, Ràdio Associació, l’única emissora en tot l’estat, que finalitzada la guerra, va perdre el seu accionariat i la seva denominació, passant a dir-se sarcàsticament, Radio España de Barcelona. L’història és així. Tots vosaltres, tots vostès, avui passen a formar part directe d’aquesta història però en la seva clau positiva. La de la pionera i avançada Ràdio Associació. De la nostra història col·lectiva. De la història de les empreses i professionals de país i per el país.

Sortosament la història també la protagonitzem les persones. I dins d’aquestes, els empresaris i els professionals de la comunicació. Durant la dictadura franquista, la premsa comarcal va marcar un camí català diàfan i en democràcia, va servir de base als mitjans audiovisuals locals i nacionals tan públics com privats, que finalment han vestit l’espai nacional de comunicació que ara gaudim. Llegir-ne més »

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
•