L’independentisme submís

Quan alguns catalans es pregunten per què estem com estem, és a dir, per quina raó Catalunya sembla avui més a prop de la seva desaparició nacional que no pas quaranta anys enrere, no els cal cap esforç titànic per trobar-ne la resposta. En tenen prou de veure tot el que ha hagut de fer la societat civil catalana, sense ajuda de ningú, per contrarestar la bena que la classe política i els mitjans de comunicació els han posat als ulls. L’ocultació, minimització o banalització de les agressions que patim forma part d’aquesta estratègia política que pretén fer-nos creure que la insubmissió no és bona perquè pot empipar l’amo espanyol. I ja se sap que si l’amo espanyol s’empipa podria arribar a l’extrem, Déu no ho vulgui, de titllar-nos de radicals. Oh, quin horror! A mi mateix m’agafen calfreds, només de pensar-hi. Es tracta, per tant, de practicar l’independentisme submís. Aquella cosa tan bonica anomenada “pluja fina”.
Heus aquí tres petites mostres ben recents d’aquesta praxi tan entenimentada:
Joan Ortega, vicepresidenta del govern, en resposta a la petició del diputat Toni Strubell, de Solidaritat, de fer costat als ajuntaments davant la imposició de la bandera espanyola: “No volem generar problemes on no n’hi ha. No volem una guerra de banderes. [...] Si la llei no agrada el que cal fer és treballar per canviar-la en comptes de treballar per incomplir-la”.
Josep Maria Vila d’Abadal, alcalde de Vic, demanant a l’alcaldessa de Sant Pol de Mar que faci onejar la bandera espanyola a l’Ajuntament, no fos cas que l’acusessin de “radical”: “La provocació que ens fan els contraris a la bandera catalana serveix perquè nosaltres quedem com uns radicals. I nosaltres hem de ser gent radicalment catalana, que volem que el nostre país sigui un Estat, però som moderats i volem a tothom”.
Anna Simó, portaveu d’Esquerra, “L’únic antídot a l’espoli fiscal és el concert econòmic, i el govern disposa de majoria parlamentària per avançar en aquesta direcció”.
D’entrada, caldria que la senyora Ortega ens expliqués com es capgira una realitat adversa defugint el conflicte generat per aquesta mateixa realitat. Sobta, francament, que la senyora Ortega no s’hagi adonat que un dels trets que identifiquen més diàfanament el submís és que tendeix a considerar conflictiu tot esclau que es revela i a mostrar-se força obedient davant les lleis que l’esclavitzen. Deu ser per això que la vicepresidenta pensa que allò que provoca conflicte és el rebuig a la bandera espanyola i no pas la seva imposició. El que no diu, tanmateix, és de quina manera treballa ella per capgirar aquesta imposició.
Amb relació a les paraules del senyor Vila d’Abadal, hi ha alguns aspectes de caràcter semàntic força sorprenents. Per una banda, ens diu que hem d’evitar quedar “com uns radicals”, i, per l’altra, ens demana que siguem “gent radicalment catalana”, atès que “som moderats”. Quin embolic. En què quedem, hem de ser “radicals” o hem de ser “moderats”? Costa d’entendre, perquè, si som moderats en la defensa de la catalanitat, com podem ser radicalment catalans? El moderat sempre compleix les normes de la presó, per això mai no s’escapa. Perquè les normes ho prohibeixen. Això sí, ningú no li pot negar que treballa força per aconseguir que la seva cel·la sigui una cel·la diferencial. La pregunta és: pot arribar a tenir un Estat un poble que ni tan sols és capaç de plantar-se davant la imposició d’un tros de roba?
Finalment, pel que fa a les declaracions d’Anna Simó, en qualitat de portaveu d’Esquerra, són el viu retrat de l’autonomisme. Que un partit que es vanta de ser independentista arribi a l’extrem de dir que l’únic antídot contra l’espoliació fiscal és el concert econòmic, en lloc de la independència, demostra fins a quin punt constitueix un frau electoral per si mateix i un instrument al servei de l’immobilisme més patètic. Tanmateix, si veritablement creu que el concert econòmic és a les mans de CiU, atesa la seva actual majoria parlamentària, per què no va assolir-lo Esquerra, aquest concert, en els set anys de majoria parlamentària de govern tripartit “catalanista i d’esquerres”? Què se n’ha fet, d’aquella famosa clau que el 17 d’octubre de 2006 Carod-Rovira esmentava cofoi tot dient: “la tinc a la butxaca”?
Davant d’aquest panorama, és comprensible que sigui la societat qui s’organitzi pel seu compte i que, després de l’èxit i de la projecció internacional de les consultes, estigui ara treballant en el projecte de l’Assemblea Nacional Catalana, que es va constituir el passat 10 de març al Palau Sant Jordi de Barcelona. Quan els gestors polítics d’un poble sotmès defugen les seves responsabilitats en la consecució d’un Estat propi, és la societat civil qui n’ha d’agafar les regnes.

Víctor Alexandre

Un pensament a “L’independentisme submís”

  1. No sé si estem avui més aprop de la desaparició nacional que quaranta anys enrrere. Jo crec que no.
    El que passa, que ara, més que mai estem en la disjuntiva de lluitar i acabar la feina, o bé, si, desapareixer del mapa.
    És evident que la resposta, és acabar la feina, que la fruita està madura.
    Tindrem entrebancs, alguns de molt seriosos. Inicialment inclús, semblarà que ho pagarem car… però tot passa i el poble quedarà lliure.
    No ens hem de impresionar amb el Lopez Barba i companyia. El xoc de trens passarà però hi han hagut sunamis pitjós
    i ara ja ningú en parla.

Deixa un comentari