El poble unit

El sentiment independentista a Catalunya ha seguit una progressió que, en 30 anys, l’ha conduït des d’una posició gairebé marginal dins del catalanisme fins a la centralitat. A l’inici de la Transició l’evolució va ser molt lenta. Veníem d’un migrat testimonialisme grupuscular. Es van assajar esforçades vies d’accés al parlamentarisme -com Nacionalistes d’Esquerra- sense disposar de prou estructura ni suport popular. Durant els vuitanta i primers dels noranta, van predominar l’activisme simbòlic i el propagandisme (Crida, MDT…) amb interessants assajos municipals (més tard, en trobaríem traces en l’origen de les CUP). L’adopció de l’independentisme com a eix estratègic fonamental per part d’ERC va marcar un punt d’inflexió en el procés de desacomplexament del sobiranisme. A finals dels noranta, amb el lideratge de Carod Rovira -sense menystenir altres aportacions- el discurs independentista va guanyar gruix, es va fer més incloent i va acabar d’incorporar bona part de les tradicions i perspectives d’esquerres. L’entrada de segle ha vist l’acceleració del procés i el seu desbordament molt més enllà d’una sola formació política.

El contrast entre l’aflorament d’un independentisme de vocació majoritària i la fragmentació de les seves expressions polítiques admet moltes lectures, però la clau de la paradoxa és en la complexitat política d’un moviment sovint titllat de monotemàtic. No és casualitat que els acusadors habituals de manca de sentit global de la política independentista encara no hagin estat capaços d’incorporar a la seva suposada política global una posició clara en relació amb la qüestió nacional. Tanmateix, la crítica té fonament. L’independentisme s’ha alimentat d’un difús i mitificat objectiu: la independència nacional. Però sense un projecte gaire definit de com arribar-hi o la mena de país a construir, i amb unes arrels teòriques i polítiques de procedències molt diverses. Cal reconèixer que, sovint, la barroeria i els desafiaments de l’estat espanyol han fet més per la presa de consciència de la gent que no pas la capacitat propositiva de les polítiques sobiranistes.

Potser era imprescindible que l’independentisme, per fer-se gran, hagués de viure una implosió, justament durant el trànsit de moviment sectorial especialitzat a força transversal de canalització de les energies socials. El procés és viu però encara no s’ha completat. Aquest procés va més enllà de disputes entre aparells polítics, ambicions personals de lideratge o posicions ideològiques discrepants. I va més enllà, per descomptat, de l’actuació disgregadora d’aquells que veuen l’ascens de l’independentisme català com l’adversari a batre i com la principal amenaça a la seva concepció monolítica d’Espanya.

La multiplicació de sigles, grups, xarxes, fòrums, discursos, plataformes… pot ser considerada un símptoma de la vitalitat de la política catalana i de l’empenta sobiranista. Però la dispersió ha desactivat il·lusions i ha creat confusió. I s’han fet insistents invocacions a la unitat política, en vista de la falta de correspondència entre les devocions manifestades per centenars de milers de persones (en les consultes populars o en les enquestes) i la seva limitada expressió política i electoral.

La unitat de les forces polítiques independentistes dependrà de qüestions com els seus projectes socials, el model econòmic que proposin, les seves respectives tradicions polítiques o les concepcions en matèria organitzativa. La unitat que urgeix no és un acord forçat entre formacions o grups de filiacions diverses o un pacte electoral apedaçat. La unitat que urgeix, ara a Catalunya, és la que sorgeixi de la coincidència multitudinària en la necessitat d’aglutinar tota la força social possible per fer viable la construcció d’un estat propi.

El 10 de març es va constituir formalment l’Assemblea Nacional Catalana. Hereva de l’èxit de les consultes pel dret a decidir, l’ANC es configura com l’espai unitari per excel·lència de l’independentisme. Ha renovat el seu nucli organitzatiu, ha eixamplat la seva xarxa d’assemblees territorials i aspira a ser el gran acumulador de l’energia popular col·lectiva catalana. L’equivalent a l’Assemblea de Catalunya, però adaptada a les noves condicions i possibilitats: l’instrument de trobada, coordinació i mobilització d’amplis sectors socials disposats a donar suport al trencament polític amb l’estat espanyol i a renovar la política democràtica del país.

En els actes de l’ANC s’hi veu la presència vacil·lant d’alguna gent de CiU, incòmoda amb les contradiccions que provoquen les aliances del partit i del Govern. I, sobretot, destaca l’escassa presència de militants del PSC. On són els més catalanistes i els federalistes de l’Espanya plural? Què els passa? És ara, en vista de la crisi social i nacional, que cal participar en el debat públic. És ara que cal ser en tots el fronts. Tots els partits del catalanisme, cadascun des del seu perfil, poden ajudar a bastir una estructura suprapartidària que ens cohesiona i enforteix. Cal que l’ANC incorpori el màxim d’experiències i sensibilitats perquè la seva massa crítica pugui créixer i desplaçar el centre de gravetat de la nació. Per desbordar la política institucional. No per substituir-la, sinó per fer-li evident que, enfrontat a un estat fort i virulent, un sistema polític feble només pot guanyar les batalles decisives si compta amb el suport organitzat de la gent.

Joan Manuel Tresserras Diari ARA

Un pensament a “El poble unit”

  1. Hem d’impulsar ANC. És la millor proposta que tenim ara i no oblidem que és el fruit que van deixar les con sultes i la manifestació del 10J.
    Tenir solament ara, 6000 inscrits, vol dir que quelcom no ho fem encara del tot bé. Potser manquen poders fàctics, potser manca una mica més d’empenta.
    Hem de lluitar més i si és possible directament.Les conferències, l’Omnium, tot és un gra de sorra que sempre va bé, però a nosaltres , ara, interessa més una actitut ACTIVA.
    Per exemple, faig una proposta, que el dia de Sant jordi, ( com faré jo), tots els catalans tinguem una estelada penjada del balcó o de la finestra de casa nostra.
    Imagineu que el dia de la nostra festa, Catalunya tingués exposades al vent i al mon sencer, milers i milers de senyeres i estelades.
    La Camacho s’ho pensaria una mica a obrir boca.

Deixa un comentari