Les estratègies son per a guanyar, això és una obvietat, i quan un es veu immers en una guerra cal que hi posi llum respecte de a “què” s’enfronta, saber a quina mena de bitxo t’enfrontes pot ajudar tant a descabdellar-ne l’estratègia com a saber quines pulsions internes mobilitzen l’adversari.

L’estratègia espanyola hores d’ara és transparent, cap reconeixement respecte de Catalunya, ni nació ni mandangues, i exhibició i execució de tota la musculatura i força de l’Estat, fer ostentació de poder, amb l’amenaça implícita d’arribar a un xoc de trens fins a les últimes conseqüències… “a mi la legión i la cabra”.

Els espanyols de “izquierdas” callen. Ara es veu que el PSC durà al Congreso, i al mateix si del PSOE, una proposta de reforma de l’Estat, en sentit federal, diuen. Això serà per a l’any tres mil…, “sine die”, per què ni els de “derechas” ni els de “izquierdas” reconeixeran mai de la vida que Catalunya som una Nació, un ens històric subjecte polític de dret. L’únic que diferencia a uns i altres és el nivell d’agressivitat que manifesten, ara la batuta la té el poli dolent i el poli bo tan content, se sent còmode, ja li va bé.

Els membres del “gobierno” intenten ser asèptics en les seves declaracions, es remeten de manera circumspecte a la Lex i a la Constitución, però quan actuen fora d’aquest context, especialment a Catalunya, deixen surar unes maneres presumptuoses i prepotents d’aquelles que gasten els xulos piscines, per què han de deixar clar, especialment a Catalunya, qui mana. La delegada del gobierno Llanos de Luna és especialista en el tema.

Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat de veure i escoltar a en Vidal Quadras i a en Federico Jiménez Losantos en una tertúlia espanyolista, en aquest context hom va poder palesar les veritables pulsions que els motoritzen. En Quadras va dir, amés d’insultar-nos amb qualificatius com ara “xusma” i “delinqüents”, “… nos quieren destruir, quieren destruir nuestra historia, aquello que somos…!!”, en Losantos va reblar. “… ningun espanyol les va a pagar la independència” . Queda clar que per a ells la nostre voluntat no és d’ésser, si no de destruir-los, és pot ésser més mesquí?. És com aquell mascle maltractador que no admet que la dona li demani el divorci, per què no pot acceptar la seva vida sense la submissió i l’esclavatge de la seva dona.

La seva declaració més sentida és que volen intervenir-nos, suspendre l’autonomia i el Parlament, aquesta és la seva manera de dominar i sotmetre el que ells perceben com a una amenaça vital, no poden admetre el fet que som un ens amb vida pròpia. Trist i inacceptable.

La nostre raó d’ésser és la de viure, i viure en llibertat, per què viure en l’esclavatge ens mena a la extinció, així son les coses, i aquesta és la nostre decisió, entenc que no els vagi bé, però és inacceptable que la seva raó d’ésser sigui la nostre alienació i esclavatge.

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Aquest escrit és una nota que vaig fer el 3 de gener de 2.012, penjada en el seu dia al Facebook, i ja em direu si ara que es parla tant de la DUI, no està plenament vigent. Una de les característiques més nostrada de la política catalana és la peculiar relació que té amb “El dia de la marmota”:

Alerta a navegants.

Si Islàndia no s’hagués independitzat al 1.944 de Dinamarca. No hagués pogut fer una revolució com la que van fer i començar a sortir de la crisi foragitant i empresonant a polítics i dirigents d’estaments financers culpables de la seva ruïna. Una estructura més ampla, en cas de no haver estat independents, la tradicional monarquia i el normal xoc d’interessos entre diferents territoris, hagués dificultat molt portar una revolució així a terme. No cal ni parlar-ne des de d’una simple autonomia sense totes les eines de les que disposen els estats. Impossible.

Alerta a navegants! Els islandesos van perdre els seus drets polítics al 1.550, molt abans que als catalans ens fossin arrabassats (1.714). Van declarar-se independents quan sols gaudien d’una mínima autonomia amb una cambra representativa de caràcter només consultiu.

Més clar l’aigua! Aquesta és la millor manera de declarar la independència. Des d’una institució pròpia. Des d’una cambra elegida per els ciutadans, per poc o molt poder legislatiu que pugui tenir. Car l’autoritat i legitimitat per un acte de secessió en contra de l’estat al que s’està adherit – per voluntat pròpia o per imposició – li venen donades pel grau de representativitat. Mai, pel més o menys grau d’autonomia, que l’estat al que de moment pertanyen, els hi hagi volgut cedir i independentment del que diguin les lleis d’aquest estat al respecte. Això, està gravat a sang a les beceroles de la més incipient democràcia. Sagrat! Llegir-ne més »

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Aquest és un d’aquells articles en els que tinc problemes per començar. De vegades no sé que dir per no repetir-me i d’altres em passa a l’inrevés, tants temes que no sé quin triar.

Començo per parlar d’un sinistre personatge, el senyor Alejo Vidal-Quadras. La primera perla. S’ha despatxat a gust parlant dels enemics mortals de qualsevol espanyol decent, tractant-los banda de delinqüents i de xusma. Naturalment es refereix a polítics i governants catalans i, per extensió, als independentistes. Si hagués dit explícitament que tots els independentistes som xusma i delinqüents li hagués dit miserable, però no ha estat així. No fa molt ja va dir que el govern espanyol havia d’intervenir Catalunya perquè estava incomplint la constitució i que ja podia anar preparant un general de brigada de la Guàrdia Civil perquè prengui el comandament del Mossos d’Esquadra i si la gent es manifesta pel carrer, que ja es cansaran perquè de manifestar-se no es menja. Un sinistre personatge que representa el Partit Popular al Parlament Europeu. Potser ja els està bé.

La segona perla és el fet que el govern espanyol no ha destituït ni tan sols ha desautoritzat la senyora Llanos de Luna, delegada del govern espanyol a Catalunya, aquella que segons Vidal Quadras hauria de dirigir Catalunya despès que el govern espanyol dissolgués l’autonomia catalana. Ho havien demanat el Govern i els partits demòcrates de Catalunya. Aquesta senyora va donar un diploma Hermandad de Combatientes de la División Azul, aquella que va lluitar a la Segona Guerra Mundial a les ordres dels generals de Hitler. La División Azul en realitat es deia, la Divisió 250 d’infanteria i formaven part de la Wehrmacht (Einheit spanischer Freiwilliger). No oblidem que van jurar lleialtat al fhürer. Per tant qualsevol símbol que faci referència a la divisió 250 l’exèrcit de la Wehrmacht, és un símbol purament nazi. Per no desautoritzar-la han un argumentat que exmembre de la División Azul va desfilar als actes del Dia de la Hispanitat el 2004 quan José Bono era ministre de Defensa. Tot un argument. Segurament caldria explicar als alemanys quina delegada té el govern espanyol i que no li fa cap vergonya tenir-la. Segurament els alemanys no trobarien gens normal un homenatge, per “motius històrics”, de les tropes hitlerianes. Cal esperar que ara la delegada no vagi al funeral de Jorge Rafael Videla, per “raons històriques”. Res no seria estrany si observem que el dictador Franco segueix enterrat en una basílica monumental, lloc de visita. Potser a la “marca Espanya” que tan defensa García-Margallo li podrien posar en un fullet recomanant que els turistes que visiten Espanya poden acostar-se a veure la tomba del dictador. Per cert, llegia que ara l’Estat destina prop de 300.000 euros al Valle de los Caídos. Res, que en èpoques de restricció cal tenir prioritats. Potser Espanya tindria uns ingressos si oferís un mausoleu a Argentina per enterrar Videla.

La tercera perla és l’expulsió de l’Estat espanyol de Nouredine Ziani, el director de l’Espai Catalanomarroquí de la Fundació Nous Catalans propera a CDC. El CNI diu que Ziani col·laborava amb els serveis secrets marroquins i que donava suport als extremistes islamistes. Els que hem escoltat Jorge Fernández Díaz sabem que igual que diu que l’avortament té alguna cosa a veure amb ETA, pot confondre l’extremisme islamista amb ballar la sardana. Acostuma a ser un home ben informat, com vam veure quan va explicar que el govern espanyol desconeixia qui va fer l’informe que vinculava Mas i la família Pujol amb comptes a Suïssa. De fet no sembla que s’hagin aplicat gaire garanties jurídiques al senyor Ziani. Deu ser legal perquè és estranger, però no m’agrada que s’expulsi algú sense dret a defensar-se. La revista Time es pregunta si és un espia o un sobiranista (reportatge original)? Clar que la revista Time està feta a la Pérfida Albión. Time repassa la tasca que fa la Fundació Nous Catalans ajudant els immigrats a integrar-se en la societat catalana. I destaca també que una de les funcions principals és la d’explicar als nouvinguts el procés d’independència. No penseu malament, el govern espanyol mai no jugaria brut. Qui tingués Guantánamo.

La quarta perla del dia és que el Consell de Ministres ha aprovat la reforma Wert d’educació, que, entre altres coses, obliga la Generalitat a pagar les classes en castellà (informe del consell de ministres sobre la llei). Aquest tema és l’obsessió Wert. Per solucionar el problema s’ha inventat una nova forma de fotre’ns els diners, resulta que l’Estat pagarà l’escola en castellà però ho restarà dels traspassos al govern i ja han fet una reserva de 5 milions d’euros en la memòria econòmica de la llei. Normalment el govern espanyol fa lleis amb unes memòries econòmiques que fan pena i que mai no s’acompleixen, però aquesta vegada han tingut un detall amb nosaltres, cal agrair-los-hi. Això és diu Guerra a Catalunya.

La resposta catalana ha estat immediata. El vicesecretari de Coordinació Institucional de Convergència Democràtica de Catalunya, Lluís Corominas, ha assegurat que no faran un pas enrere i que hi haurà una resposta contundent. Ha dit que la llengua és cosa nostra i la defensem igual que l’estimem, i les agressions, sigui de manera verbal, per decret o per modificacions de la Llei, la societat catalana i el govern de Catalunya les respondrà amb tota contundència. Augura que la resposta serà social, no només d’un govern o una formació política, també del sector educatiu i de tota la societat, que ha entès que la llengua és un element bàsic que ha fet que en aquest país s’integressin millor les persones que han vingut de fora.

El president del Grup Parlamentari d’Iniciativa, Joan Herrera, ha demanat al govern que no apliqui la LOMCE perquè considera que és un disbarat. Per Herrera, la LOMCE és una aberració i un acte de propaganda que intenta dissimular una pèssima política del govern de Mariano Rajoy.

UGT s’ha mostrat indignada, ERC i Somescola han cridat a la insubmissió, les CUP a desobeir-la.

Seguiran més reaccions. Aquesta proposat és un absurd des del punt de vista pràctic, però no és una llei per millorar l’educació, si més no a Catalunya, és una llei contra Catalunya. Es tracta de reduir el català, que els molesta. Ho van fer al País València fa molts anys, i encara continuen, ho han fet a les Illes i a la Franja de Ponent. Ara toca Catalunya però no podran.

Està clar l’objectiu. Maria Dolores de Cospedal, emocionada, ja ha defensat la reforma educativa que vertebrarà una nació i farà que els futurs espanyols se sentin orgullosos. Brillant ha dit que la tasca dels docents d’ensenyar a les generacions futures no només continguts, sinó també a estimar i defensar el seu país. Un model educatiu vertebra una nació i fa que els futurs espanyols sàpiguen què és el seu país i que se n’han de sentir orgullosos i defensar-lo. El problema és que aquí no ensenyem que el país és Espanya, ensenyem que és Catalunya. Això és gravíssim. No hi ha cap altra intenció que trencar el país i enfonsar la cohesió social. No ho aconseguiran.

El millor que ens pot passar és que la independència l’assolim abans que la llei s’aprovi. Altrament el problema explotarà perquè no cedirem ni un mil·límetre. Cal, però, ser optimista, cada vegada que mouen fitxa aconsegueixen més independentistes. De tot aquest enrenou, els únics que poden guanyar alguna cosa són els editors de diaris i amb Internet, poc.

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Quan era xiquet moltes coses eren ben diferents, Torrent de l’Olla avall passava un senyor amb un carro tirat per a una mula que recollia la brossa, la llauna de la brossa es folrava amb paper de diaris, les vaqueries eren abundoses en el paisatge, l’arribada dels “plàstics” va suposar un avenç notable, una galleda de plàstic i cap a buscar una pela de gel per a la nevera, s’economitzava la llum elèctrica i es rentava la roba al safareig.
La gent a Catalunya feien feina, i tothom esmerçava esforços per obrir el futur a un horitzó de progrés. Moltes coses van anar canviant, però tanmateix tot això succeïa a redós i malgrat el marc del capteniment espanyol no hagués canviat ni poc ni molt. L’escola espanyola era una rèmora incombustible d’un passat eternitzat a perpetuïtat. L’adoctrinament desacomplexat era una piconadora, abans de la romanització hi havia el no res, “un sustrato cultural”, Fray Luis de León i la Inquisición van mantenir-nos fidels a les essències, “el catalàn es un dialecto” de ves tu a saber què, “España, el brazo armado de la Iglesia”, “el Caudillo” ens va salvar de tots els mals de la mateixa manera que “els conquistadores” havien redimit a tots aquells pobles ameri-indis del paganisme i la foscor, “Con una mano la cruz i con la otra la espada”, vet aquí la magistral fórmula amb que els escollits de Déu nostre senyor van operar en el món l’albada del progrés civilitzador.

Mentre els catalanets treballàvem els “hidalgos” i pròcers de la hispanitat, com havien fet sempre, ens ho administraven tot, des de la religió, la filosofia, la llengua i els rendiments del nostre treball, “con una mano la cruz i con la otra la espada”.

“Con una mano la cruz i con la otra la espada”, us en adoneu de l’aberració?… aquest axioma és la síntesi que forneix el seu capteniment supremacista…, d’una banda fan universalment extensiva la seva dèria paternalista menystenint tot allò que els és aliè i de l’altre, si no ets prou agraït com per a avenir-t’hi, et tallen els ous…, estic convençut que els cromanyons eren més respectuosos i civilitzats.

En vint segles res ha canviat per a ells, la mateixa misèria, només que allò que ofereixen com civilitzador és percebut per a la resta del món, i bona part dels mateixos espanyols, com a una estafa cínica perpetrada per a una colla de vividors violents i incivilitzats, i que l’espasa se’ls ha rovellat del tot, ara només poden intimidar a base de sentencies judicials que només valoren ells, tot i que dins del seu galliner encara ningú gosi gaire alçar la veu per a denunciar que fet i fet viuen en un model del pleistocè i que més els valdria esmerçar els seus esforços en decidir en que hauran de treballar quan Catalunya siguem independents.

Ben aviat passarem del “problema catalàn” al “problema español”. Estic convençut que les societats més civilitzades que habiten pirineus enllà ho comencen a entendre i a tenir clar.
També els EEUU i els Israelians. Tal dia com avui, un 14 de maig de 1.948 Israel va proclamar la seva independència, i, em sembla que Espanya no va estar gaire diligent en reconèixer-lo, més aviat ho va fer tard i amb recança. Els Israelians no son amnèsics ni caps de suro.
Més els valdria als espanyols deixar la creu i l’espasa, abandonar el model supremacista i la misèria de l’ànima, encara que per aconseguir-ho hagin de posar-se a treballar.

La llibertat té un preu, la pròpia acceptació.

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Us ho creureu si us dic que encara no m’he aprés de memòria com es diu el nou idioma que ara parlaran la gent de la Franja? En la memòria de reconeixement si ho tinc recollit, és a dir, quan ho veig escrit, si que ho reconec, o si m’ho posen entre altres paraules, si la sé destriar. Però de debò que porto una bona estona intentant recordar-me’n i no hi ha manera. Juraria que en la paraula hi ha una “L” i també una “O”. De la “O” n’estic segur, perquè sé que el acrònim recollia la paraula Oriental, i diria que també hi ha una “A”, en referència a Aragó o a Aragonès. Suposo que la dificultat em ve donada – apart de l’edat – per haver de recordar el nom d’un idioma sense que hi hagi una correlació directa amb el nom d’un territori, tal i com sols succeir amb els noms de les llengües. Però no en feu gaire cas, potser hi ha una explicació més senzilla i és que no he fet el més mínim esforç per memoritzar una paraula que no en penso fer ús ni una sola vegada a la vida. No la penso utilitzar no per alguna mena de revenja o per mala llet, sinó per vergonya. Em fa vergonya que algú pogués pensar que li dono alguna validesa o comparteixo la ximpleria més gran que he vist fer a una colla de ximplets, fent política en matèria lingüística, plens d’odi, i no ho han deixat en mans dels acadèmics, que són els qui en saben. Dubto, que algun lingüista hagi posat en risc el seu prestigi professional assessorant o donant suport a una animalada com aquesta. I per què la terra anomenada La Franja no passa a dir-se, la “TODA” (Terra Oriental De l’Aragó)? Llegir-ne més »

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Com tothom sap, el Gènesi, primer llibre de la Bíblia, diu que Déu crea el món en sis dies i al setè, molt content de la seva obra descansà tot declarant-lo dia beneït i sant. El que potser tothom no sap és que la comunitat dels essenis va escriure els Manuscrits de la Mar Morta, són uns vuit-cents, trobats en onze coves. Allà es descriuen coses que la Bíblia no ha incorporat.

Sembla, però, que s’ha trobat un nou manuscrit que complementa el Gènesi. Al setè dia Déu estava molt content, però quan va arribar la nit d’aquest setè dia, Déu va sentir un neguit, alguna cosa l’amoïnava, veia en el futur coses que no lligaven i aleshores, el vuitè dia es va posar de nou a la feina i va agafar l’ordinador i en Word primigeni va escriure l’article 1.2 de la constitució espanyola. Va ser aleshores quan Déu va sentir-se plenament feliç. Déu, omnipotent, veia el futur, sabia que un dia es farien famosos els Deu Manaments, però també sabia que l’home es menjaria la poma i faria coses dolentes, no els compliria. Necessitava alguna cosa molt més poderosa i inviolable. Va comprendre que havia escrit una cosa que cap home ben nascut podria obviar. El seu somriure va ocupar el firmament ancestral en visualitzar Soraya Sáenz de Santamaria vestida amb les vaporoses robes d’arcàngel i amb una espasa de foc a les mans. Imaginava la seva veu dient: Quan no es compleixin les regles del joc recorrerem al Tribunal Constitucional perquè es garanteixi la supremacia de la constitució i perquè cap espanyol vegi afectats els seus drets. Déu havia dotat als homes, especialment una branca que es dirien espanyols amb una capacitat de crear òrgans posseïdors de la Saviesa. Déu va pensar, quan l’home evolucioni més i arribi a trobar el forat de cuc que li permetrà viatjar a través del temps i colonitzi nous planetes, una de les coses que portarà en un cilindre metàl·lic serà un exemplar de la constitució espanyola, model per a qualsevol nou món.

En el fons, el dirigents de la tribu senten això. Creuen que la seva veritat és única i que Déu, el de Ruiz Gallardón i Fernández Díaz, especialment d’aquest darrer que diu que l’avortament té alguna cosa a veure amb ETA, els ha fet dipositaris de decidir que és bo i que és dolent. Contra això no s’hi pot fer res. Recorden als màrtirs de la fe i no cedeixen, no se’ls pot convertir.

De totes formes no cal amoïnar-se gaire, cal prendre paciència. Com ja sabeu, existeixen els creacionistes que neguen les teories de Darwin. Hi ha un grup, els Creacionistes de la Terra Jove que creuen que la terra té entre 6.000 i 10.000 anys d’antiguitat. Amb poc temps, quedaran en un reducte, com una espècie de reserva índia de principis del segle XX, aprenent-se de memòria la constitució i recitant-la als vespres com aquells que passen el rosari. Seran una secta.

Nosaltres a la feina. Tenim una altra creença, l’evolucionisme polític que s’enfronta al creacionisme polític. Nosaltres pensem que per sobre de qualsevol constitució està la democràcia. Creiem que una constitució que surt d’un procés de transició mal resolt, amb els poders fàctics amenaçant-la no és vàlida, especialment quan no respecte el dret dels pobles a decidir. Creiem que tenim tot el dret a votar i decidir si volem continuar així o volem encetar una nova forma de vida. Ells creuen que com que la constitució ens fa seus, els seus vots poden distorsionar les nostres decisions.

Diuen coses com que allò que declara el poble a través del seu parlament no és vàlid i que poden suspendre el que s’ha declarat. Una cosa rara digna dels manuals de màgia. Segurament van veure alguna pel·lícula sobre com viatjant en el temps i anant a temps anteriors es pot modificar el present. Imagino que per aquí van les coses. De cop i volta ens aixecarem i ens adonarem que som uns mesos enrere, a primers de gener, sense declaració de sobirania. Aleshores els parlamentaris ja no la voten perquè saben, han viscut en el futur, que és inconstitucional, en no votar-la tot s’esborra en els nostres cervells.

Certament això és un relat dolent de ciència ficció, però l’esperpent polític que s’està creant el supera. M’han agradat els polítics de casa nostra, els que viuen i pensen com a catalans, tots determinats a seguir pel camí traçat. Saben a ciència certa que el Partit Popular vol exterminar el que representa la cultura i els símbols catans. Ho hem vist com han tractat el català a valència durant anys, acabem de veure com Bauzà a Mallorca intenta l’extermini i, aquesta mateixa setmana, com ara el govern aragonès ha comés una estupidesa que serà recordada en decidir que el català no és co-oficial i que a més es diu LAPAO, llengua d’una part del Tibet. El govern aragonès té idees molt interessants, igual la propera, dedicada a millorar la formació professional, és crear una escola d’ensinistradors de cabres, professió que els preveuen de gran futur.

Mentre Wert segueix amb la seva, carregar-se la immersió lingüística. Que ningú no s’enganyi, el Partit Popular és l’enemic de Catalunya i els que el representen aquí són espanyols que viuen a Catalunya. Que ningú no s’enganyi volen eliminar qualsevol cosa que recordi que Catalunya és una nació mil·lenària. La destrucció de la història fa molts segles que persisteix i ara el Partit Popular vol passar a la posteritat havent homogeneïtat l’estat. No se’n sortiran mentre ens mantinguem ferms.

No trigarem a veure com en algunes coses el govern espanyol fa marxa enrere perquè saben que si segueixen per aquesta via encara tindran menys possibilitats de doblegar-nos, però serà una passa enrere per agafar impuls i intentar fer-nos baixar la guàrdia. No podran si els nostres dirigents es mantenen ferms. Suport i ànim a tots ells.

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Des de que “la centralitat” sociològica a Catalunya ha fet un gir i s’ha desplaçat cap a la independència, amb la implicació política dels dos grans partits catalans amb representació parlamentaria, que els espanyolistes a Catalunya a falta d’un discurs positiu s’han instal·lat en un discurs victimista, bé, potser no és que s’hi hagin instal·lat sinó que ha esdevingut en una actitud recorrent en fracassar una vegada i un altre en el seu intent d’articular un discurs positiu en favor del seu propòsit, això és, de fer valer l’idea de que els catalans no som un ens històric jurídic i polític “per se”, sinó que som uns espanyols rars i díscols, una anomalia que ha de ser corregida pel bé de la llibertat i la concòrdia mundial.

“No es que el problema haya hecho el nacionalismo, sinó que es el nacionalismo que ha hecho el problema”. Ideogrames com aquest sovintegen per les espanyes, nodrint el discurs que ens assenyala com a culpables de tots els mals que assoten les espanyes. El nacionalisme és el “mal”, i ha de ser extirpat de soca-rel. Aquesta és l’estratègia de fer passar al botxí per a víctima, i és clar que aquest és el seu únic discurs positiu, el victimitzar-se assetjant moralment a la víctima i fent-la passar per a botxí, si s’ha de dir que les víctimes son uns nazis o uns stalinistes doncs cap problema, només compta la victòria.

El més greu de tot és el silenci còmplice dels quintacolumnistes i botiflers sempre escorats a l’esquerre progressista. No he sentit ni a en Pere Navarro ni a Dolors Camats, ni a Joan Herrera, ni a Maurici Lucena, alçar una protesta en defensa del dret del poble català a sentir-se concernit nacionalment per tal d’organitzar-nos en un Estat Sobirà.
Amb tot, no se’n surten per què la realitat és ben diferent, aquí, en aquest afer, l’únic nacionalisme que lluita sense escrúpols per a la seva supremacia és l’espanyol. Potser hem de recordar que es parla de “espanyolitzar als nens catalans a Catalunya” i mai de “catalanitzar els nens espanyols a Espanya”, sembla que la diferència és prou manifesta.

Aquest pla pretén descavalcar el MH president Mas del cap davant del govern i del procés independentista, i els botiflers callen com a putes barates de vint euros el servei.
En realitat tots aquests botiflers i quintacolumnistes estan motoritzats per a les entranyes i la visceralitat compulsiva, investits de serenor i ordre per tal de tapar l’odi i la rancúnia que els provoca una nova situació no volguda que no controlen.

M’empassaré aquestes dures paraules el dia en que aquests m’ofereixin un argumentari ben articulat, encara que no sigui reeixit, en defensa de que els catalans optem per a romandre sota la bota i dominació espanyola. Mentre tant això no sigui així no me’n estaré de denunciar el seu capteniment colonitzador, la seva ideologia supremacista, i el seu assetjament moral vexatori i execrable.

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Diu la llei del karma que els efectes de tots aquests actes creen les experiències presents i futures i fan la persona responsable de la seva pròpia vida. Si això fos cert, els catalans hauríem d’haver fet coses terribles en la nostra història anteriors i ens hem reencarnat en un poble mereixedor del més gran dels càstigs.

Haver de viure en un país en el que tot queda supeditat a l’odi, cada dia més manifest d’un part, que té el poder, de l’estat que ens oprimeix, és terrible. Cada dia que passa les animalades que diuen són més grosses. Tant és parlar de Telemadrid com de Jordi Cañas o José Antonio Monago. Uns ens tracten de nazis i l’altre de lladres. A Alemanya, aquest individus serien processats, però aquí els riuen les gràcies.

Mentre, un govern espanyol absolutament injust ens pren els diners i els reparteix, això sí, emparat amb la llei, per tant no els podem dir lladres. Ja se sap que estem en un sistema en el que si la majoria vota prendre els diners a una minoria i repartir-los de forma que el que en tenia més en tingui menys que els que tenien menys, això és legal. Això li diuen solidaritat.

El problema de tot plegat és que el que podria ser una relació d’amistat i col·laboració s’està convertint en una situació d’odi. Això a mi m’amoïna. No m’agrada gens veure que per voler exercir un dret que tenen tots els pobles ens haguem d’enfrontar i odiar-nos. Hem de ser independents quan abans millor, no ho podem dilatar massa. Millor amb amistat perquè som veïns.

Llegia que, segons el CIS, només el 33,7% dels catalans vol un estat independent. Es veu que hi ha un 29,4% que ja els està bé mantenir l’estatus de comunitat autònoma i un 21,4% que es decanta per un estat federal. Seria interessant saber que faria aquest 21,4% tenint present que convertir Espanya en un estat federal és tan difícil com annexionar Alaska a Andorra. No sé si aquest 29,4% que veuen la comunitat autònoma com alguna cosa útil els podem reciclar perquè els favorables a més autonomia són ara el 68,6 % de la població i com que el camí que portem és l’invers tot és possible. La majoria dels que volen mantenir l’estat autonòmic com ara deuen correspondre aproximadament al 34% que se senten igual d’espanyols que catalans.

Estic segur que amb una mica més de cultura, que en manca, el desig de seguir a Espanya quedarà reduït als que estan de pas i als que es beneficien d’un sistema que ens espolia. Segurament, encara que ens costi, hem de dominar la rauxa una mica i ser pacients. Sigui quin sigui el mètode pel que ens hem de separar, ha de ser sòlid i irreversible. Les dades del CIS, gens sospitós de tergiversar-les al nostre favor, són bones, però no indiquen amb seguretat una victòria de la nostra causa.

Continuar dia a dia explicant que estem passant de l’estat del benestar a l’estat del malestar gràcies a l’espoli ens ajudarà. A banda de ser cert, és útil. Encara que les animalades que diu Monago ens encenguin la sang, hem de ser pacients perquè qualsevol que està indefens, sense poder atendre les seves necessitats, quan sent les barbaritats que diu, que li deuen ser útils per guanyar eleccions, s’encén i comprèn que així no es pot seguir.

El Partit Popular té el mèrit d’haver aconseguit un enfrontament obert entre Catalunya i la resta de l’Estat. La seva campanya contra l’Estatut, un Estatut que ja era de pena, va obrir la caixa dels trons. La seva arribada al govern de l’Estat volent rematar Catalunya no li ha sortit bé. La seva nefasta gestió davant la crisi econòmica l’ha afeblit. L’únic que li queda per despistar és atacar Catalunya. Mentre ho fa Brussel·les veu alarmada com contínuament intenten manipular les dades, fan previsions econòmiques impossibles i tot això mentre la gent, esparverada, veu que cada dia li retallen algun dret. Catalunya, ofegada, en retalla més.

Per molt que ho intentessin, no podrien convèncer als aturats espanyols que la culpa és dels catalans. Potser els distrauran uns minuts, però quan els diners no els arriben per a les necessitats mínimes, el que menys faran és pensar en nosaltres. Els il·lusos que esperen que la política de Rajoy serveixi per pal·liar, ni que sigui una mica, les angoixes dels catalans aviat cabran en un taxi. Res. L’únic bo actualment és l’estat dels pantans i això no és a causa de l’acció política del govern espanyol.

Ara és l’hora de fer callar Navarro, Rivera i Sánchez-Camacho i dir-los que Artur Mas i Oriol Junqueras fan bé en no acceptar un pressupost que és una agressió als ciutadans i dir-los que vagin a explicar ximpleries a Majadahonda, allà es escoltaran embadalits. És l’hora, insisteixo, de fer costat al Govern però sense deixar de fer pressió. La divisió no ens anirà bé. Si hi haguessin eleccions podrien decidir entre Mas i una altre, ara no. Per molt que vulguem no poden haver eleccions fins el 2014. No hi ha Govern alternatiu i li hem de donar suport, exigents però donant-li suport. Jo no estic content de com van les coses, però no veig gaire alternativa. La independència exprés no la podem exercir perquè el Parlament no té majoria independentista o, si més no, jo no tinc cap garantia d’un vot majoritària per la independència. Qui pensi que tots els diputats de CiU votarien la independència s’equivoca, Tampoc la votarien tots els d’ICV. A les properes eleccions les llistes s’han de fer bé, llistes independentistes, per preveure qualsevol situació.

Hem d’estar tranquils, Espanya fracassa i la independència és una possibilitat que ja es contempla a l’exterior. No faran declaracions, la diplomàcia respecta els estats, però no són idiotes i la diplomàcia treballarà per no quedar fora de joc davant l’eventualitat.

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

En un escrit en el Diari Gran del Sobiranisme titulat “Love is in the air”, del mes de juliol del 2.011, mostrava l’esperança de que finalment CiU faria un gir polític assumint la nostre independència nacional com a fita a assolir…, avui a les portes del mes d’abril de 2.013 podria dir “The Love is consummated”, i creix!!.

Aquest amor ha agut d’avançar com ho fan sovint els amors jovenívols, com d’estraperlo, d’amagatotis, com sancionat per a unes forces socials i polítiques immobilistes i retrògrades que encara ara pretenen dir-nos com ens hem de realitzar col·lectivament com a poble. Quanta ignomínia, quina vergonya tan gran.

Però resulta que aquest nostre amor per allò que hem estat i que som és un amor gran, una enormitat, un pou sense fons de generositat que ens ofereix el futur tot sencer, per a nosaltres, per a viure sense angunies, sense restriccions, sense recances, plenament…, per tal que els catalans siguem titulars de les nostres vides, senceres.

El president Mas i en Junqueras, tots dos, estan ferms i determinats per fer possible els fruits d’aquest amor, i obtenir així, un futur sencer, complert, sense renuncies.

Els sabotejadors de l’amor recorren a un seguit de tretes per tal que renunciem als nostres cors, quina vergonya més gran…
Son una mena de “sinvergüenses” que diuen que no ho podem fer, que l’únic subjecte de dret és “el pueblo español”, que és tant com dir que els únics que hi poden fotre la cigala son ells, “por la gràcia de Dios” o per què ho diu “la Constitución”.
Es veu que diuen que la declaració de sobirania del Parlament té un caràcter “jurídic i polític”, i que això no ens ho deixen fer, amor platònic sí, fotre la cigala i que corrin els efluvis fecundadors, això no…, la cigala només la poden fotre ells, “derecho de pernada”

Aquests mateixos rapinyaires i voltors de baixa estofa diuen també que si renunciem a les despeses innecessàries com ara el suport a llengua, ambaixades, i en general tot allò que ens identifica com a realitat i com a Poble, ens donaran lleteta, peixet, i ens faran moixaines…, quanta ignomínia, quina vergonya tan gran.

Com poden pensar que renunciarem al nostre amor?, en fase creixent, expansiva, quan som més a prop que mai d’assolir-ne el fruit madurat per a segles d’esperar dempeus sota el cel i la serena d’una nit induïda per a la seva violència consumada en una còpula forçada en l’altar de la dominació?…

Estan ben bojos aquests romans!! Hala Duina!!!! La victòria és nostra!!

Catalans a coberta i llestos per a la maniobra!! Cenyim!!!!

Visca La Pàtria!!!!

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Si algun tema està candent aquests darrers dies, és el de la Declaració Unilateral de la Independència (DUI). Ja no cal posar tot l’enunciat sencer, el seu acrònim ja és conegut per la majoria de la població, almenys per aquells que senten un mínim d’interès per la política. Fins ara la centralitat de la política catalana girava a l’entorn de “la consulta”, però a mesura que aquesta anat prenen el mateix caire i se li pronostica el mateix destí que el que va succeir amb el “concert econòmic”, s’ha anat convertint en una mena d’andròmina que no hi ha per on agafar-la. I és que en el terreny dels conceptes i de les paraules, ningú els hi pot negar als convergents i als seus socis de coalició, que són uns autèntics mestres del garbuix. No sé si tenen por a la idea en si o a la paraula? Al que seria el nom de la cosa. D’aquí el ús constant d’eufemismes i un discurs ple de giragonses per no dir aquella o aquelles paraules tabú. Si a més li sumem la disparitat entre les declaracions i depenen del dia i hora, fan que a dia que passa, augmenti el nombre de gent que veu que això de la consulta no anirà més enllà del que ho va fer el “concert” i comencen a entendre que només hi ha una sortida legal i plausible, la (DUI).

Hi ha pressa, si molta pressa. La necessitat imperiosa de tornar a omplir la caixa de la Generalitat, per poder cobrir les necessitats més bàsiques d’una gent que pateix, en un estat que vol ser del benestar, fa que molts demanin l’acceleració del procés. Llegir-ne més »

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Les eleccions anticipades a Catalunya estan en mans de Cristóbal Montoro. El govern espanyol ha revisa a l’alça el dèficit permès a les comunitats que podran arribar a un 1,2%. Aquesta xifra està molt lluny de la que permetria fer a la Generalitat un pressupost que no impliqués carregar-se totalment l’estat del benestar i enviar més gent a la misèria. Montoro diu que manté la porta oberta a negociar amb cada comunitat un objectiu de dèficit diferenciat en funció de la seva situació, però sempre sota la premissa que totes han de reduir els components estructurals dels seus dèficits públics. Catalunya no podrà, enguany, reduir el dèficit respecte al 2012 perquè l’augment dels interessos del deute no li ho permet. No ho podrà fer mentre la partida d’ingressos no augmenti substancialment i aquesta no augmentarà sense una certa “alegria” pressupostària.

La política econòmica del govern de Mariano Rajoy és la del negatiu del rei Mides. Com és perfectament constatable, no n’ha encertat ni una. No li tenen el més mínim respecte i a més la seva manera de fer-se el mut i no respondre mai de manera clara el fan antipàtic. Fer servir el doble sentit per veure si cola, l’ha portat al més estrepitós dels desprestigis. Espanya avui la consideren una ruïna política.

El problema que tenim és que encara som a dins i les “originals” decisions que pren ens fan mal a tots. Ja Luis de Guindos ha reconegut que la legislatura Rajoy acabarà amb un atur 3 punts per sobre que quan va començar. Seria recomanable publicar el programa electoral del Partit Popular. Només hi ha dues maneres d’interpretar que a final del 2011 diguessin el que van dir i prometessin el que van prometre: O mentien descaradament (opció 1) o saben menys d’economia que el fill de Gerard Piqué (opció 2). Que ningú em malentengui, ho dic per l’edat, si fos això, l’any vinent ja els superarà en tot. Bé, podríem fer una enquesta per saber si us decanteu per l’opció 1 o per l’opció 2. Deixo que endevineu per quina em decanto jo.

Tornant al començament, si deixen el dèficit en l’1,2% per Catalunya, caldrà no aprovar el pressupost i convocar eleccions per declarar la independència. Ja toca, l’única cosa que el govern espanyol fa de manera sistemàtica i amb una certa coherència és la guerra a Catalunya. Tenen una senyora entretinguda en perseguir municipis per la bandera. La senyora que , deu cobrar un sou acceptable, diu coses de tan poca gràcia com: és important que hi hagi gent pija i rica, que són els que després gasten i consumeixen. Això no és un delicte, però amb els temps que corren és una bajanada. El govern espanyol podria dedicar aquests diners, els del sou de la senyora delegada, a subvencionar Ada Colau que, si més no, intenta ajudar la gent amb problemes.

Si Rajoy hagués estat mínimament intel·ligent hagués tancat ministeris inútils i simplificat la seva administració, però no se li deu haver acudit. Ja se sap que d’on no n’hi ha no en raja. Una altra idea, centralista, això sí, però divertida, hagués estat que en una d’aquestes ocurrències que tenen, haguessin aprovat el nombre màxim de treballadors al servei de l’administració pública per 1.000 habitants per a les comunitats autònomes. Igual al Monago i els seus els agafava un cobriment.

Evidentment seguir d’aquesta forma, lligats a Espanya ens porta directes a l’abocador. Se sumen dues coses. Una és la “gestió inversa” i l’altra l’intent sistemàtic d’eliminar tot el que som i ofegar-nos econòmicament per fer-nos vassalls que no ciutadans del Regne d’Espanya. Un aclariment d’economia avançada que acabo d’inventar. Haurem d’entendre per gestió inversa una forma de fer lleis i normes i administrar els recursos encaminada a destruir una empresa o organització. No cal confondre-la amb la part de la psicologia que parla de les relacions parentals.

Artur Mas, especialment, i Oriol Junqueras tenen un problema. No crec en absolut que Montoro deixi que Catalunya tingui un objectiu de dèficit del 2,1%. O sigui que li proposaran una xifra menor, superior al 1,2% que obligaria al Parlament a ofegar-nos a tots, previ tancament de TV3 i altres d’aquestes joguines que tenim.

Ara que el problema de Sèrbia i Kosovo està deixant de ser-ho, especialment quan el president serbi, el nacionalista Tomislav Nikolic, ha demanat disculpes explícitament pels fets ocorreguts a Srebrenica i ha dit: “Em poso de genolls i demano que Sèrbia sigui perdonada pel crim comès a Srebrenica”, és el moment en el que la Comunitat Europea pot abordar el problema, molt menys dramàtic, de Catalunya. Jo ja comprenc que és una llauna per als europeus tractar això, però val més que ho facin d’hora que tard. Quan abans ho facin menys problemes tindran. Si ho deixen podrir els hi costarà més.

Com que el Govern no és interlocutor vàlid davant la Unió Europea, ho són els estats, tots junts haurem de fer d’interlocutors. Això vol dir una gran mobilització pacífica davant les institucions europees. El Govern que faci la seva feina en silenci, que tothom faci pinya al costat del president, sense propaganda, deixeu-lo fer, que faci les seves gestions a l’exterior. Nosaltres tenim força, tots junts, entitats i individus aïllats, amb els nostres mitjans, si no ens anul·lem uns als altres, podem fer una gran onada. Ja sabeu que si tireu una petita pedra a un estany les ones es multipliquen i es propaguen en totes direccions i sentits. Si anem llençant pedres de forma que no s’anul·lin els seus efectes, en sentiran d’arreu i la nostra convicció i determinació per ser independents triomfarà.

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

El “constructivisme social” és el que té, que molt sovint l’idea de construir un model de societat és covada per a alguna instància que té la societat per a quelcom amorf, una mena de magma primigeni, sense passat, sense història, sense un sistema límbic configurat amb unes càrregues simbòliques, com si fóssim un full en blanc preparat per a que algun geni extemporani hi escrigui la seva obra magna.

“Españolizar a los ninos catalanes”, “que se sientan orgullosos tanto de ser catalanes como de ser españoles”.

El que ha dit aquest home és molt gruixut, molt…, però s’avé amb els pseudo-arguments dels “intel·lectuals” espanyolistes. Apel·len a la llibertat…

En una de les edicions del programa “trenta minuts” dedicat a la llengua, hi apareixia un tal Domingo que deia que l’argument de que a Catalunya tothom ha d’entendre i saber el català és una fal·làcia, que això d’obligar a algú altre a que t’entengui és una barbaritat, potser aquest individu ignora que els catalans hem de saber el castellà per obligació…, potser ignora que el seu Estat pretén passar-nos per l’adreçador i fer que els nostres xiquets i xiquetes se sentin orgullosos d’ésser alguna cosa que no son….
Sembla prou clar que l’idea de llibertat d’aquesta caterva té a veure en que els catalans acceptem com a nostre la seva idea del món…, molt liberal i alliberador tot plegat.

A mi em sona pròxim a la “solució final”…

Òbviament la seva estratègia és dividir la societat catalana…, però en democràcia l’únic adreçador son les urnes, per això els fan tanta por.

La llengua és el vòrtex de l’estratègia, la seva pretensió és perillosíssima, volen introduir l’idea de que l’espanyol és llengua pròpia de Catalunya…
Amb tot però, hi ha altres fronts estratègics, desacreditar el govern “sobiranista” fent una crítica salvatge de la seva “gestió” de la crisi, “no fan res per a sortir de la crisi”.
Això és molt gruixut, molt, i té molta mala llet, molta. Aquí s’hi apunta tothom, des de els sociates fins els de La Vanguardia…, però ningú, absolutament ningú proposa cap mesura per augmentar el finançament i augmentar, alhora, la productivitat, per què no existeix.
Aquests, podrien fer-se i intentar respondre una senzilla pregunta, per què cap dirigent del països PIGS diu prou?, per què no diuen prou?, per què?…, doncs jo us ho diré senzillament, per què l’única alternativa és ,o, sortir de l’euro, i fer fallida, o, fer fallida i sortir de l’euro.

Adreçador?… que parlin les urnes …INDEPENDÈNCIA…

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Després del reconeixement implícit de la independència de Kosovo per part de Sèrbia, de la que fa cinc anys encara era una de les seves províncies. S’hauria de preguntar a España a què espera per fer-ho ella. A més se li hauria de preguntar amb la mateixa trampa que ens feia, fa ara un mes, la vicepresidenta del govern espanyol, quan preguntava al President Mas i de retruc a tots els catalans, si Catalunya amb una declaració unilateral d’independència el que pretenia era ser com Kosovo, amb un atur del 40% i amb un PIB 25 vegades inferior al dels catalans.

Ara els únics països de la UE que no reconeixen Kosovo són, España, Grècia, Xipre, Romania i Eslovàquia. És que España vol ser com Xipre, Grècia o Romania? Desitja ser intervinguda al mateix nivell i condicions que Xipre o Grècia? Llegir-ne més »

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Aquesta setmana hem escoltat les declaracions de Germà Gordó en les que deia que una consulta només serà possible si hi ha realment un acord amb l’Estat. També a Duran i Lleida dient el de sempre. A Mas contestant dient que cal menys soroll i més discreció i ara a Francesc Homs s’ha d’aprendre a fer més pinya per a la consulta.

Uns diran que les coses es treuen de context, altres que no, que si sí que si no. Jo crec que el Govern i, en aquest cas, Artur Mas s’equivoca. Si és una estratègia, s’equivoca, i si no ho és també. Una de les pitjors coses que es pot fer és demostrar desunió o manca d’autoritat. Fa temps que Mas hauria d’haver posat ordre al galliner. Primer fent callar Duran i Lleida i després, més recentment, fent callar els consellers. En aquest tema, el de la consulta, només poden haver dues veus, la d’Artur Mas i la d’Oriol Junqueras, els que han fet el pacte. La resta són subordinats. En cas de pregunta, molt senzill, remetre’s a les declaracions d’Artur Mas, tota la resta és donar munició a l’enemic, intern i extern.

El procés és prou delicat com per no fer bromes. Vull pensar, ho crec així, que hi ha full de ruta, plans A, B o C, i la manera de demostrar-ho no és fent declaracions que siguin o puguin semblar contradictòries. La millor manera que no treguin les declaracions de context és no fent-les.

Els catalans tenim una especialitat: embolicar-nos nosaltres mateixos. De vegades he dit que reuneixes un grup d’independentistes i la discussió se centra en si el manifest independentista s’ha de fer en paper reciclat o no. A vegades, un cop resolt això, se segueix discutint per si s’ha de fer en lletra Arial o Times.

Fa un temps, proper, vam patir les contradiccions del Govern tripartit, després vam criticar les contradiccions Duran i Lleida – CDC. Ara, una mica més sofisticats, tenim declaracions innecessàries de membres de CDC adobades per Duran i Lleida. Per una vegada posaré al rei com a exemple: “Per què no calles”. Una gran frase que s’hauria de dir a tots els que no ostenten la direcció política. Farien un favor al procés de la independència.

Sembla que no se n’adonin! El govern espanyol, i els seus aliats, només esperen una fissura per intentar desacreditar-nos. Nosaltres a la nostra, sense cap diferència aparent. Que vagin on vulguin recorrent les declaracions de sobirania i fent al·legacions sobre el Consell Assessor per a la Transició Nacional. Que ens facin el favor de suspendre la seva creació, que diguin que les declaracions de sobirania no valen i que les esborrem del cervell, seria una peça jurídica que transcendiria el Corpus Iuris Civilis de Justinià o el Codi d’Hammurabi.

Nosaltres hem de seguir el nostre camí, tranquils i sense defallir. La situació és complexa i el millor que es pot fer és no donar pistes als nostres opositors. Ho estem passant, com a país, pitjor que els altres ciutadans de l’Estat espanyol. Hem de carregar-nos l’espoli a les nostres esquenes, però també les nostres pròpies “genialitats” dels darrers anys en els que es van fer inversions discutibles i que ens van portar a un endeutament inassumible. Ara no importa, és la nostra història, són els nostres encerts i els nostres errors.

Jo, no penseu altra cosa, crec en l’acord entre CiU i ERC. Crec que es treballa per la consulta i que la tindrem. No es pot anar contra la voluntat d’un poble.

Les illes Malvines o illes Falkland, com us agradi més, no seran argentines perquè no ho volen els seus habitants, Gibraltar no serà espanyol perquè no ho volen els seus habitants, la sobirania de Kosovo ja ha estat reconeguda per Sèrbia (manca el Regne d’Espanya que és més dura que Sèrbia) i el Quebec serà independent o no segons vulguin els seus ciutadans. El poble mana. Això ho saben Ban Ki-moon, que ho diu i Mariano Rajoy i també José Antonio Monago, que ho neguen, i que per molt que bramin no ens aturaran. Deixem que persones intel·ligents i obertes com la jove de Huelva o Ramon Cotarelo reconeguin els nostres drets, poc a poc farem forat.

Mentre, preservem les nostres institucions, la nostra televisió, les nostres delegacions exteriors, la nostra universitat, … i preparem-nos. Tant el Consell Assessor per a la Transició Nacional i altres organismes que pugui crear el Govern, però sobretot la societat, Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural, hem de preparar el país i agafar la musculatura necessària, sense soroll, però demostrant dins i fora la nostra fortalesa. Discutint entre nosaltres davant els mitjans ens anul·lem, junts som imparables.

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Podríem creure que el pla dels unionistes és vèncer-nos per esgotament?… a la vista del que costa avançar cap al cim… sí. De fet quan més a prop el tenim més costa avançar, quan més majoritari és el desig de ésser independents més costa caminar.

Bé, de fet és tot just ara que els partits polítics independentistes de l’arc parlamentari comencen a parlar de Declaració de Independència, sostraient-se així del marc d’actuació que s’havien donat en configurar el nou Parlament. Aquest marc d’actuació estava subscrit a un referèndum o, com a mal menor, a una consulta, sempre realitzats, tant l’u com l’altre, sota paraigües legal, espanyol , català o internacional.
Ara es comença a veure que aquest escenari molt possiblement no es produirà, per què l’Estat espanyol no s’hi avindrà, ni referèndum, ni llei catalana de consultes, ni res de res, i les instàncies internacionals no badaran boca fins a tenir un cadàver damunt la taula d’autòpsies. Per tant, tal com va passar amb el famós “pacte fiscal”, això de “la consulta” comença a fer ferum …, i tant és això així, que els unionistes més abrandats i desvergonyits ja comencen la campanya en contra de la Declaració de Independència fent malabars i paral•lelismes forçats per tal de presentar-nos, als independentistes, com a albano-kosovars.
És obvi que volen barrar-nos el camí, i és obvi així mateix que l’únic camí per a ser independents serà “saltar el mur”.
Quan el procés va agafar volada se sentien veus “assenyades” que ens deien que la llei espanyola, com tantes d’altres, sempre tenen escletxes per a on obrir camí. Tot i que ara ja fins els més cecs veuen clar que amb els espanyols no hi ha cap escletxa per a la civilització, serà la Comissió Assessora per a l’Estat Propi la que acabi d’esclarir aquestes elucubracions, elucubracions catalanes per què els espanyols no les han fetes mai, i sempre ens han dit el mateix, una vegada i un altre, és inconstitucional, i ells defensaran la llei amb tot i per tot fins al final.
La llei catalana de consultes estarà enllestida en entrar l’estiu, si fa o no fa, i serà l’última vegada que l’Estat espanyol podrà jugar la pilota, però com ja sabem per experiència i per que ens ho han dit explícitament, la llei de consultes catalana no serà constitucional i per tant quedarà en no res, punt i final.
Haurem arribat al punt i final quan ja sabíem que l’única manera d’assolir un Estat Català seria “saltar el mur”.
I és que la qüestió, com em comentava un bon amic, ja no és fer-ho bé, la qüestió és FER-HO.
En aquest punt no podem obviar dues coses, una, ésser una clara majoria, i dues, que els parlamentaris tinguin el coratge que la història exigeix.
Per a la diada d’enguany, tindrem una majoria de ajuntaments fent sobirania fiscal, a punt per a donar suport al Parlament, i voldria creure i pensar que més d’un milió i mig de catalanes i catalans al passeig de Gràcia de Barcelona.

FEM-HO!!!!

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
•