Per què no pot ser?…, encara no he escoltat cap raó per a no fixar una data per al referèndum, cap raó convincent.

La crisi econòmica pot alleugerir-se o agreujar-se però no passarà de llarg ni la resoldrem de cap de les maneres, menys encara mentre l’Estat espanyol continui xuclant-nos la sang.
Per altre banda l’Estat espanyol només s’avindrà a parlar del referèndum si alguna força tel·lúrica en mans d’algun super-heroi l’agafa pel ganyot. És igual que governin uns o governin altres, en majoria o en minoria.
Contemporitzar aquesta situació no treu cap a res, a res positiu, només nodreix l’estratègia dels quintacolumnistes i sabotejadors que pretenen allunyar la data per acabar situant-la en un horitzó teòric fora de l’exercici de la política, “sine die”.

Cal recordar que l’independentisme, com a moviment, només va créixer quan va assolir amb “èxit” la suma de fites polítiques xiques en espais marginals, deixant enrere l’espai estrictament “teòric”, fins a protagonitzar la gran manifestació de la passada diada nacional. La gent se suma a trens en marxa amb destins ben definits.

El mandat dels catalans al Parlament ha estat clar, volem la independència i volem fer-ho votant, primer un referèndum, que és la manera de sumar a tots els que diem que Catalunya és un subjecte històric polític de dret, doncs per que costa tant de posar-ho en solfa?, ningú diu que hagi de ser demà mateix, però el calendari estava ja confegit a satisfacció, o amb el compromís, de la majoria. A primers d’estiu la llei de consultes catalana aprovada, la comissió assessora ens lliure las primeres consideracions, sabem explícitament si tenim l’acord de l’Estat espanyol o no, i per tant, està tot el peix venut, només queda fixar una data per tal que tothom pugui fer campanya pel sí o pel no.

No hi ha excuses per a no exercir la democràcia, podem perdre?, sempre estarem en risc de perdre, màxim si renunciem a córrer el risc que és la manera segura de que no passi mai res.
Algú es pot imaginar on fórem ara si aquells patriotes al 1.714 haguessin renunciat a córrer el risc?, sí, van perdre, però gràcies a aquella derrota digníssima ens sentim concernits per a la nostre història i el futur que tota història du associat.

Allargar sine die la fita política és deixar de pedalar, i sinó pedalem som morts per què la gent vol resultats, és millor anar al cinema ara que no estalviar-se deus euros per a fer un viatge sense data a un planeta llunyà fora del sistema solar.
El moviment independentista no pot renunciar a la política per a tornar al “camp teòric”…, com els quintacolumnistes pretenen.

Sovint se’ns acusa, als independentistes, d’exorcitzar els nostres fantasmes insultant i condemnant a altres “catalanistes” a l’anatema, “botiflers”, “quintacolumnistes”, “sabotejadors”, “traïdors”….
Doncs potser sí, però si ens ho mirem prou, com s’entén que gent com en Duran que diu que som una nació sigui tant reticent a exercir com a tal?, si fem cas del que ell mateix ha dit, ell votarà NO, i per tant, arribat el moment, haurà de fer campanya pel NO. Deu ser això que l’incomoda, per què?, ell sabrà…, però tanmateix no és correcta que per tal d’alleugerir-se d’allò que l’incomoda tingui segrestat el procés per a situar-lo en una via morta, això no és molt de patriota des de cap punt de vista.

És el mateix cas que en Navarro. Els més del PSOE ja li han començat a fer campanya pel NO, ell, mentre, exerceix de “mig amic”. Segurament li agradaria que el PSOE s’avingués a “negociar” (A LA BAIXA) una consulta per tal de diluir-la com van fer amb l’estatutet de fireta amb que es pretenia, al menys, que l’Estat reconegués Catalunya com a una Nació…, debades. Si no pots amb l’enemic, uneix-t’hi!.
Bé, també IVC es deuen sentir fortament incòmodes. Recordo que en un moment donat van dir que farien un “referèndum” intern per tal de fixar la seva posició per a la campanya del referèndum. Sincerament, em costa molt d’entendre que diguin que som una Nació, una nació sense potestat política, i s’entossudeixin en reformar un Estat que no vol ser reformat, i que vol, com a volgut sempre, acabar assimilant la nació catalana diluint-la en la Hispanitat.

No cal esperar per anar més enllà de l’any vinent 2.014.

- La gent se suma a trens en marxa amb destinacions clares. Situar el tren en via morta en un horitzó d’ambigüitat només beneficia als espanyols, renunciant a la iniciativa política a benefici de l’Estat espanyol.
- Posant en valor la democràcia en l’exercici de la política, això és situant una data per al referèndum segons el calendari preestablert, tant UDC, com PSC, com IVC, es veuen obligats a fer política i per tant s’han d’ubicar, amb el risc inherent de la fuita de vot cap a l’independentisme.
- Les dues consideracions anteriors son suficients per a entendre que una exigència messiànica per tal de sumar als qui no volen ser sumats és infructuosa i contraproduent, i que l’única manera de sumar als indecisos és emprendre la marxa i la iniciativa política.

Amb tot, el teixit europeu està, sembla, ben al cas i assabentat del que succeeix a Espanya i a Catalunya. N’estan fins al cap damunt.
Si no l’heu llegit, podeu fer-ho, paga la pena. “El Regne Unit reconeix Catalunya”.

A Europa s’esperava que Espanya podés fer les reformes pendents amb el mirall i ajut d’Europa, i ara ja tothom veu i reconeix que això no s’ha produït…, ni es produirà.

Crec que el MH president Mas s’equivoca en dimitir de la política, deixar el procés polític per a la independència en “stand way” és dimitir. S’equivoca per que retardar lo inevitable renunciant a les seves capacitats és afeblir-se. Les enquestes ho expliquen prou.
Si no pot fer uns pressupostos i no pot datar el referèndum haurà de convocar unes noves eleccions, i que fossin plebiscitàries per aplegar als que sí volem un estat català sobirà, per què si hem de votar, i votarem, haurem de votar, d’una manera o altre, si volem Independència o regionalisme. És el que hi ha.

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Jordi Gomis.

El divendres a la nit llegia el resultat del I premi Memorial Jordi Gomis al millor article polític a favor de la independència 2012, instaurat per l’agrupació política Reagrupament, després de la trista perduda de l’estimat militant, qui dóna nom al premi, i que fou guanyat en la seva primera edició, pel Jaume Barberà, presentador del programa “Singulars” al canal 33.

No me n’amago que d’un temps ençà el periodista Barberà s’ha anat guanyant la meva admiració i simpatia. El tinc per un home que diu el que en pensa de tots els problemes més apressants que tenim els catalans en l’actualitat. Hi ho fa d’una manera independent, sense seguir cap línia editorial que li marqui el camí. Tant en temes nacionals i/o de sobirania, com de socials i/o d’economia. No tem a postular-se a favor de la independència o a favor dels més necessitats. En ocasions fent front al que es coneix com l’”establishment”, o poder establert, tant el d’aquí, com el d’España, el d’Europa, o de tot el món, sense que li tremoli la veu al denunciar-los..

Fins aquí tot molt bé i segur que el premi el té més que merescut. El problema emergeix en el contingut del seu discurs d’acceptació o agraïment. Estic segur, de no ser l’únic sorprès de les paraules, i si volia provocar a l’audiència pro independentista que l’estava escoltant, a fe de Déu!, que dient el que va dir, ho deuria d’aconseguir. Llegir-ne més »

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Aquests dies en els que els fiscals i els jutges són protagonistes em feia algunes preguntes. Resulta que la Fiscalia ha presentat una querella per delicte fiscal contra Messi i el ministre d’Educació, Cultura i Esport, José Ignacio Wert, ha defensat la presumpció d’innocència del futbolista, tot i que ha dit que la llei és igual per a tothom, fins i tot per al número 1. Naturalment no puc estar-hi més d’acord.

La Fiscalia és la que ha presentat la querella, en principi em semblava, des de la meva ignorància en aquests temes, lògic. He mirat que és la Fiscalia. Diu el web del Ministeri de Justícia: L’Article 124 de la Constitució espanyola de 1978 estableix que el Ministeri Fiscal, sens perjudici de les funcions encomanades a altres òrgans, tenen com a missió promoure l’acció de la justícia en defensa de la legalitat, dels drets dels ciutadans i de l’interès públic tutelat per la llei, d’ofici o a petició dels interessats, així com vetllar per la independència dels Tribunals i procurar davant ells la satisfacció de l’interès social.

Ben llegit, sembla que la Fiscalia no allò d’algunes pel·lícules en les que surt sempre el ministeri fiscal contra algú. Volen defensar la legalitat, així doncs han de sortir en defensa d’algú que el jutge els acusa de manera no adequada. És interessant destacar que el Fiscal general el nomena el rei, però ho decideix el govern espanyol i de fet està a les seves ordres.

Els fiscal defensen als que consideren que els jutges tracten injustament. Així, la Fiscalia va recórrer la decisió del jutge que va ficar a la presó Miguel Blesa. Igualment, en defensa de la justícia, la Fiscalia ha considerat discriminatori que imputessin la Infanta Cristina pel cas Noós. Em va sorprendre que no recorregués la imputació de l’esposa de Diego Torres. Jo ciutadà que només sap el que llegeix al diari i escolta o veu per TV no veia que hi estigués més implicada la senyora Torres, em semblava que menys que la senyora Undargarin, però això nom´s ens passa als ignorants.

Naturalment, com diu Wert la llei és igual per tothom. Potser surti demà un fiscal a defensar Messi. Tot aquest sistema, sense atacar fiscals ni defensar jutges, de bons i de dolents hi haurà a les dues bandes, com arreu, és diu Estat de Dret.

L’estat espanyol és curiós. Ara resulta que ha sortit Pere Navarro, al que se li ha de reconèixer la capacitat que té d’aprofitar qualsevol fòrum per muntar un festival mediàtic. Al febrer a la Cambra de Comerç de Barcelona va demanar l’abdicació del rei. Ens va entretenir als que hi estem d’acord i als que estan en contra, oportú no ho va estar. Dijous al Fòrum Europa va demanar que s’acabi el privilegi que, al seu parer, suposen els sistemes de concert econòmic del País Basc i Navarra, i va defensar fer-ho en el marc de la reforma constitucional que proposa. Naturalment tots li han vingut a dir que s’havia begut l’enteniment. Es veu que només Rosa Díaz i Albert Rivera li donen suport. Un rècord.

Aquest és un tema interessantíssim del model espanyol. Fa unes setmanes el lehendakari, Iñigo Urkullu, es va posicionar al costat dels barons del PP que clamen contra la possibilitat d’afluixar les condicions del dèficit per a Catalunya. Ho va fer un individu que sap que viu en unes condicions especials que vulneren qualsevol model lògic, encara que constitucional. No llegiu que hi estic en contra que el País Basc i Navarra recaptin els seus impostos i els administrin i paguin a l’estat la quota pels serveix que en reben, ans la contrari, com estaria d’acord amb la independència Basca si la demanen.

Naturalment si que no estic d’acord amb la consagració constitucional dels drets històrics que tenen ells i nosaltres no. No hi ha cap raó objectiva. A mi m’explicava un polític català, conseller per més detalls que en pau descansi, que sense el problema d’ETA no hi hauria drets històrics. Evidentment jo això no ho sé, ho sabran els que hi estaven més implicats, però molts especulaven amb això, però com que era delit dir la paraula ETA sense que algú pensés que per fer una anàlisi econòmica o sociològica estaves fent una apologia del terrorisme, tothom callat. També és cert que els pes econòmic d’aquests països és petit comparat amb el nostre i tracte igual hagués estat insuportable.

Dit tot això, és del gènere idiota dir que els ciutadans de l’estat són tots iguals davant les lleis ja que la constitució, la llei sagrada dels espanyols, fa diferents els ciutadans de l’estat i després l’estat encara els fa més diferents quan aplica les lleis.

Alguns potser no ho saben, però el País Basc no només no dóna absolutament res a la solidaritat interterritorial sinó que encara rep diners perquè no paga el que costen els serveix que rep. La quota basca està mal calculada des del primer dia i encara quan han donat suport al govern espanyol han rebut coses gratis.

Ningú no pensi que vull una Catalunya com el País Basc, vull una Catalunya independent, però no per això deixo de trobar indignant el que va dir Urkullu. Com que no és un ignorant, és una mala persona que va atacar Catalunya i a sobre sense treure cap benefici aparent.

La conclusió és que vivim en un estat que es diu de Dret però que és un estat profundament hipòcrita.

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Res, que els catalans i catalanes som animals anellats, com aquelles aus migratòries que els zoòlegs i etòlegs anellen per a fer-ne un seguiment de control, som espanyols tan sí com no, i ho som per la força. Votar en una consulta per a saber si no volem ésser espanyols o no? Això és il·legal !!, a on anirem a parar, però si l’amo Estat espanyol no ens ha na dat permís!!, que ens hem begut l’enteniment?…, tot s’ha de fer amb el consentiment de l’amo!!…, no som, els catalans, i per extensió Catalunya, un ens històric jurídic i polític de dret, no som una persona, som un agregat al corpus orgànic espanyol, tanmateix, miri vostè si els socialistes en son de bones persones que diu que ens duran a l’altar per a dir “sí vull” i esdevenir així conjugues d’una federació…, quan d’amor!!!, això no és dominació en absolut, és amor, lleialtat, democràcia, solidaritat, igualtat, col·laboració, entesa, modernitat i civilització.

A veure si ens entenem…, pel que fa a mi, que un altre persona retri culte a Orió alfa centaure em sembla respectable, vull dir que no trobo cap raó per sancionar-ho, ara bé, si aquesta persona em planteja el emigrar a Orió com a una alternativa realitzable de vida, aleshores ja em comença a tocar el que no sona, i si amés m’explica que entre els dos farem una nau espacial i m’ho planteja com la alternativa de vida plausible que amb diferència és la que més em convé, aleshores ja comença a ofendre’m, ja m’està insultant.

Per començar, resulta que jo no vull anar a Orió, i per acabar-ho d’adobar no hi ha la tecnologia suficient per a realitzar l’empresa.

Que algú em proposi anar a l’altar per a dir “si vull” sense reconeixem com a una persona emancipada amb el “lliure albir” sencer, és un acte de cinisme superlatiu, de cinisme i de depravació immoral.

Tot aquest capteniment aplega als Durans, Camachos, Navarros i Herreras…, amb diferents intensitats i estratègies. Podem pensar que IVC és més coherent, però fet i fet, qualsevol que postuli “L’Estat Espanyol Federal” com a una alternativa real, és a dir, realitzable, hauria de tenir la decència de dir-nos si en aquest nou ordre Catalunya recaptaria i disposaria de tota la renda que genera, si tindríem sobirania fiscal, si podríem escollir quina llengua ens vehicula i és oficial, si quan anem a Espanya serem atesos en les instàncies públiques en català, si podrem fer convenis polítics o comercials amb qui ens convingui, etc.
Òbviament res de tot això poden dir-nos, per què senzillament tot això és irrealitzable, i encara més, si tot això fos realitzable per què carai ens hauríem de federar amb Espanya?, no té sentit, amb uns acords comercials específics va que xuta. Amb tot, els espanyols no han badat boca.

Els federalistes a Catalunya son uns estafadors vulgars, uns falsificadors, però es poden permetre el luxe de perpetrar els seus plans públicament. També diuen que el govern no fa res en relació a l’atur, però ells no tenen cap programa socioeconòmic mínimament creïble, per què pressupostar una despesa in-assumible no es pot considerar seriós.

De fet el que els motoritza és el dogma de l’(auto)odi a la identitat cultural. El dogma diu que els éssers humans, i per extensió els nínxols demogràfics, som un full en blanc, ens redueixen a un magma primigeni destinat a ésser modelat pels apòstols de l’igualitarisme redemptor…, s’ha de ser cretí …, doncs això. El seu programa no és que sigui “constructivista” si no que és plenament “creacionista”, un insult a la humanitat i a la civilització.

La Independència de Catalunya és una revolució interclassista per a la Llibertat, per què la construcció del nostre futur ens concerneix a “nosaltres”, i aquest nosaltres aplega a tothom que s’hi senti concernit.

Visca La Pàtria!!!!

Agosaradament Vallfosca.

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Llegia, fa un parell de dies, que per fi el ministre d’hisenda, sr. Montoro, admetia que per sortir de la crisi faria falta l’impuls de Catalunya – mentida, ni amb un impuls ni amb una empenta, España només sent sortirà amb un forta quitança per part dels seus deutors o farà fallida com històricament ens té acostumats – i, que ens farien arribar 9 mil milions d’euros del fons de rescat autonòmic. És a dir, que d’un dia per l’altre ens augmentaran el deute català en la gens menyspreable quantitat de 9 mil milions d’euros, que com no, els hi haurem d’anar retornant amb els seus corresponents interessos. I amb els quals – som tan rucs – que no en farem cap altre bon ús que la de fer-los servir de pedaç per sobreviure tres o quatre mesos més sota l’administració espanyola; mentre, anem prolongant l’agonia de l’ofec. “Dispnea” econòmica, que no és casual, sinó malèficament planificada.

Si no fos tot tan i tan tràgic, la quantitat m’hagués fet riure per tres motius, primer perquè em recorda una de les meves pel·lícules preferides, “Agafa els diners i corre”, amb el segon motiu entendreu per què m’ho recorda. Segon, perquè s’aproxima a la quantitat que sempre he calculat – entre 9 i 10 mil milions d’euros – que són els que ens faria falta per marxar d’España i que corresponent al volum de despeses que ha de fer front la Generalitat en tres mesos. Temps que se m’antulla suficient per poder començar com un estat independent que recaptaria els seus imposts. I tercer, perquè també s’aproxima molt als 8 mil milions que ja ens deuen i no ens paguen, i que si li suméssim els euros que li sobren de les subvencions, al govern extremeny, ja vindrien a ser els altres 9 mil milions que el sr. Montoro, ara tan amablement ens vol encolomar, en forma de roda de molí penjada al coll, per a què ens ajudi a nedar en el mar de la crisi. Tot un cavaller!. Observis el petit detall, que aquesta segona “calerada” és nostra, no seria a retornar, ni pagaria cap mena d’interessos ni suposaria tenir la Generalitat pràcticament intervinguda tal com ho estarà en pic toqui un euro del rescat. En canvi podrien ser usats per a reactivar l’economia, donant crèdits al món de la petita o mitjana empresa. Però d’això, alguns partits que es presenten a Catalunya a les eleccions, i que estranyament treuen representació parlamentària, ni en parlen ni en volen parlar. Llegir-ne més »

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Ara no us diré que jo esperava ara un resultat com el que ha donat l’enquesta de GESOP publicada pel diari El Periòdico perquè no us ho creuríeu. Jo no esperava que ERC avances tan aviat a CiU a les enquestes, però fa molt poc, el dia 28 de maig, escrivia Política bipolar. En aquest article feia prediccions polítiques i en un paràgraf, pràcticament de conclusions deia: Aconsellar és difícil. Jo crec que sí CiU no fa un pas endavant, està morta en unes possibles eleccions plebiscitàries. Si fa el pas i es declara independentista potser es mantingui. Un projecte indefinit “no toca”, com no toca vendre models que són impossibles, com el del PSC.

Evidentment, governar i més amb una economia com la que patim, desgasta, però l’enquesta mostra clarament que guanya la claredat. La gent, del color polític que sigui, està fins els nassos de les polítiques ambigües. Política o declaracions ambigües o contradictores les fan CiU, gràcies a Duran i Lleida, el PSC i el PP. No les fan ERC, ICV (a mitges) i Ciutadans. Fa molts anys que sabia que si entràvem en un procés d’alliberament nacional, CiU tenia les de perdre si no feia un canvia radical abans. Mas i el seus l’han fet, però CiU no.

Imagino que quan Duran i Lleida escrivia la seva epístola als gentils, no sabia que sortiria l’enquesta. Ell estava a Rio, com la Marisol, fent d’espanyol de pro, i ens ha escrit demanant diàleg a Rajoy, que parli i pacti amb Catalunya un nou estatus que permeti ser admès per una gran majoria de catalans que expressi la seva voluntat en una consulta. La vicepresidenta del Govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría ha contestat ràpid ha dit que no entra dins la prioritat del Govern espanyol, perquè la prioritat d’Espanya és sortir de la crisi, i ha insistit en que no s’han de confondre les prioritats.

L’home des de la seva experiència, ens diu: Crec que tothom s’ha d’asserenar -que no vol dir renunciar- en les reivindicacions nacionals. Hi ha molta gent il·lusionada que s’ha cregut que d’un dia a l’altre Catalunya serà un estat independent. I això no serà així, agradi o no, s’hi estigui d’acord o no. Comprenc i respecto les persones que ho creuen, però els que tenim responsabilitats i sabem -no pas per savis, sinó per conèixer més la realitat-, hem d’intentar racionalitzar tot el procés i no enganyar ni crear emmirallaments que l’únic que farien serien portar-nos a una frustració col·lectiva per la qual pagaríem un gran cost. Això no vol dir que acceptem l’estatus actual de Catalunya dins l’Estat i el tracte que rebem. Tenim l’obligació de lluitar per canviar-lo en lloc de resignar-nos i rendir-nos. Això mai! Però ho torno a dir: no convé que atiem el foc dient coses que no són o abonant la pressa, que és clarament enemiga de les aspiracions i necessitats del país. No cal adormir-se, però sí fer les coses bé i amb responsabilitat.

Segurament parteix de la idea que som idiotes i ens creiem que farem una consulta i l’endemà serem un país independent, con si no sabéssim que els estatus de transició són llargs i que cal negociar. Tanmateix, la intenció és dir-nos que anem per mal camí, que val més ser bons nens i fer l’acord amb Espanya, aquell que l’amiga vicepresidenta diu que ni parlar-ne.

Coincidències de la vida, el mateix dia que ens aconsella Duran ser bons nens, el govern espanyol va i nomena Pedro José González-Trevijano Sánchez i Enrique López López membres del Tribunal Constitucional. Podeu trobar a la premsa moltes valoracions, veureu que són dos enamorats de Catalunya. Els agrada, especialment al darrer, visitar-la i dir això és Espanya, meu, meu, meu. Són molt nacionalistes.

Rajoy ens explica que Espanya és la nació més antiga d’Europa després de 500 anys vivint junts. Fa 500 anys també estaven els portuguesos i van dir adéu. Té unes coses aquest home. Vet aquí que una vegada havia un lloc que es deia Hispània, terra de conills, tenia cinc províncies i una era la Lusitania. Van passar mots anys el romans ja no hi eren, vingueren pel sud els musulmans i van ocupar aquella terra. Va ser la reconquesta d’aquella terra la que va crear, separades, les diferents nacions d’Hispània. I així és la història. Als catalans potser en algun moment els ha convingut, a alguns, anar junts amb Castella, però mai no han volgut formar un estat ni som la mateixa nació. Tant costa entendre-ho?

Ara s’han enfadat molt per això:

Simposi Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)

El Centre d’Història Contemporània de Catalunya, el Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya i la Societat Catalana d’Estudis Històrics us conviden al simposi

Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)

Dia i hora: dies 12, 13 i 14 de desembre.
Lloc: Institut d’Estudis Catalans, carrer del Carme 47, de Barcelona.

Prudent, la vicepresidenta del govern central, Soraya Sáenz, no ens ha insultat, però ha insinuat que seria millor que la Generalitat dediqués diners a sortir de la crisi en lloc que fer-ho en celebrar el 300 aniversari dels esdeveniments del 1714. La senyora té un morro que se’l trepitja perquè avui mateix (tradueixo integre):

El Consell de Ministres ha aprovat un Reial Decret pel qual es crea la Comissió Nacional per a les commemoracions de la Nova Espanya.

En aquest any 2013 s’inicia un període de trenta mesos en els quals se succeiran els aniversaris de diversos esdeveniments històrics, com el Cinquè Centenari dels descobriments de La Florida per Ponce de León i de l’oceà Pacífic per Vasco Núñez de Balboa, el 300 Aniversari del naixement de Fra Juníper Serra, fundador de les Missions de Califòrnia, el 450 aniversari de la fundació de Sant Agustí, la primera ciutat en els actuals Estats Units, o el bicentenari del tancament de la ruta del Galeón de Manila.

Tals commemoracions estan relacionades amb gestes espanyoles que han definit la nostra empremta en amplis espais que constitueixen eixos prioritaris de la política exterior espanyola i que gira essencialment al voltant de les nostres relacions amb els Estats Units.

Donada l’amplitud d’aquestes commemoracions, que abasten històricament l’espai geogràfic del Virregnat de la Nova Espanya, es considera necessària la creació d’una Comissió Nacional encarregada de la preparació, programació, organització i coordinació de les activitats destinades a la seva celebració i de quants intervenen en elles, i que eviti duplicitats internes.

La seva creació, a més, permetrà comptar amb una contrapart espanyola de la Comissió Federal per a la Commemoració dels 450 anys de la fundació de la ciutat nord-americana de Sant Agustí, posada en marxa a iniciativa del secretari d’Interior dels Estats Units, i sota la tutela desenvolupa les seves activitats.

L’existència simultània de les dues institucions ofereix la llera per a la conclusió d’un memoràndum d’entesa entre els dos estats que articuli la seva cooperació en el desenvolupament de les activitats i la convergència cap a nous objectius comuns, com podria ser la declaració de 2015 com l’any de les arrels hispanes o del llegat hispà als Estats Units.

Deu ser la contra programació pel tema dels 300 anys. Jo ara el que faria és organitzar un simposi sobre “la conquesta d’Amèrica fou catalana” i “Miguel de Cervantes era Miquel Sirvent, era català i que Quixot va ser escrit en català”, finançada per subscripció popular i amb l’aval de l’Institut d’Estudis Catalans i al Generalitat. Posat a fer… No us agradaria col·laborar?

Tornant al començament, les notícies són espectaculars perquè això vol dir que anem a tota velocitat, que la gent està fins allà on no convé escriure en un bloc d’aguantar tanta agressió i maltractament. Que estem farts de provocadors.

Tornant al començament, CiU recula massa, potser els cal una reflexió interna o potser no perquè la tenen feta, els cal prendre decisions. Artur Mas ho està fent bé, sòlid en discurs i acció, però té una contra programació. Diuen que val més posar-se una vegada vermell que…

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

D’ençà de l’onze de setembre i les eleccions del 25 de novembre han passat moltes coses. En opinió d’uns el suflé s’ha desinflat, en opinió d’altres estem més forts que mai. N’hi ha que interpreten el resultat de les eleccions en clau positiva i n’hi ha que ho fan en clau negativa, i a mi em sembla, que tots tenen raó. Per a una banda que una formació com CiU, que havia estat instal·lada en “el peix al cove” de l’autonomisme es plantés per a la sobirania és en si mateix un èxit espatarrant, i que en aquestes condicions de canvi radical hagi obtingut cinquanta representants s’ha de considerar un èxit, tanmateix la pretensió era treure majoria absoluta, i és per això que es pot considerar un fracàs.

Cosa semblant passa, per exemple, amb el pacte de governabilitat entre CiU i ERC, n’hi ha que pensen que ERC hagués hagut d’entrar al govern i n’hi ha que pensen que, si hi ha lleialtat, el estar fora d’un govern que ha de retallar sí o sí obre la possibilitat pel vot independentista més crític amb “les retallades”.

Els estudis que s’encarreguen de veure on ha anat a parar “el vot nou”, de l’increment de la participació que vam tenir en les darreres eleccions al Parlament, ens parlen de que l’increment de vot ha anat a parar, majoritàriament, als partits “no independentistes”. De memòria i aproximat, 5% per CiU, 15% per ERC, 30% per PSC, 40% C’s, i el PP no en recordo la dada, potser el 10%, no ho sé.
Això vol dir el que en certa manera ja sabíem, que els “nacionalistes” sempre hem estat mobilitzats per anar a votar, sempre ens hem sentit concernits per a la deriva del nostre país.
Fent una síntesi pel broc gros, podem veure com hi ha una bossa del 25-30% de votants a Catalunya que estan en un terreny indeterminat de indecisió, i que son els que ens poden fer guanyar o perdre.

D’altre banda tenim un increment important del ressò que el nostre procés té en l’àmbit internacional. Si seguim alguns reculls de premsa internacional, les ressenyes a Catalunya i al procés de independència sovintegen, i normalment crida l’atenció el tracte a favor que tenen aquests ítems.

-(L’editor del Financial Times: ‘Ningú no pot prohibir una consulta’, Vilaweb, 30 de maig.
David Gardner adverteix que si Madrid no s’avé a negociar, l’estat espanyol ‘entrarà en una crisi constitucional’.)

-(La valoració britànica: “Si aquest país aconsegueix un Estat propi cada cop és més evident que serà l’Holanda del Sud”, Ara, 31 de maig.
El govern britànic ha penjat a la seva pàgina web oficial un article titulat “Fes un cop d’ull a Catalunya”.)

-La, New York University està fent una enquesta sobre la llengua i el vot a Catalunya.

“Els fets del Liceu”?

Tampoc podem obviar que “el procés” té una trama i una dinàmica interna punyents.
Els processos orgànics que mobilitzen tot un país per tal de realitzar canvis profunds estan bastits sobre tot per a un estat d’ànim de la demografia, conèixer aquest estat d’ànim i les sinergies que es conciten entre els diferents estaments socials és fonamental alhora d’intentar avaluar-ne la marxa.

Fa uns dies bona part del Liceu de Barcelona ha rebut als prínceps d’Astúries i a la “delegada del gobierno” amb esbroncada i xiulets a l’inici de la representació de l’òpera “L’Elisir d’Amore” de Donizetti.
De seguida els gurus de la sociometria han fet un exercici interpretatiu d’ambivalència a la baixa, però em sembla a mi que el rebuig al Estat i als seus representants a Catalunya ha estat el motor que ha vehiculat els fets.

M’ha vingut a la memòria, tot i les diferències notables, “Els fets del Palau de la Música”.
Aquest episodi de desacatament va estar protagonitzat per a “joves de casa bona”, de l’àmbit cristià conservador.
Malgrat van engarjolar a en Jordi Pujol, màxim promotor i organitzador, aquest fet està considerat com la primera victòria del “catalanisme” davant del franquisme.

D’aquell fet se’n van seguir uns altres i uns altres, una lluita organitzada que va donar els seus fruits.

Òbviament “els fets del Liceu” no responen a aquestes coordenades, han estat una resposta espontània d’un estat d’ànim generalitzat i transversal de País, però ens confirmen de manera fefaent que estem, a Catalunya, en un procés de revolució politicosocial, econòmica i democràtica, i quan les classes més ben estants se senten concernides les possibilitats d’èxit augmenten per què allò que en motoritza el projecte té a veure amb quelcom que transcendeix els estaments de classe i el temps concret amb la voluntat de continuar-se en una resposta al món com a una unitat de llenguatge, no només amb termes “gramaticals”, si no com a usos comunicatius d’un llenguatge que ens obre la xarxa més amplia de interaccions i tradicions comunes, és a dir, -parafrasejant Habermas- l’espai públic d’un món i vida inter-subjectivament compartit per aquells usuaris d’un mateix llenguatge. Sembla prou clar, doncs, que estem parlant d’un projecte nacional.

Mentre, a Espanya, la profunda i majoritària, algunes coses es mouen.

Les bases que han estat més marginades pel règim espanyol aplegades sota el paraigües ideològicament més radicalitzat a l’esquerra, a instàncies dels seus correligionaris a Catalunya, s’han pronunciat en favor del dret a decidir del poble català. Això és novetat, per què fins ara cap veu organitzada socialment s’havia pronunciat en aquest sentit, i és important per què aquests organismes tenen a Catalunya una certa capacitat d’influència en col·lectius immigrants d’ascendència nacional hispana.

Per altre banda, el PSOE ha començat el cant de sirenes amb melodies tant dolces com indeterminades i retòriques. Volen que Catalunya ens sentim “còmodes” en una Espanya reformada “en sentit federal”. Senyor Navarro, el poble català és subjecte polític de dret sobirà?, sí?, no?…, els recursos que generem els administrarem nosaltres?, tots?, quan anem a Toledo ens atendran en català?, la representació internacional estarà sota control i administració nostre?, etc…

Saben que els dic?, dues coses, 1- Vostès (els espanyols) haurien d’estar ficats de ple en realitzar les reformes que secularment tenen pendents, com la il·lustració, abans de que puguin ser creïbles, i 2- per què hauríem de federar-nos amb vostès quan estem tots en vies de confederar-nos dins Europa?, no té sentit, a no ser que la seva proposta sigui, com és en realitat, un subterfugi per tal de mantenir-nos abduïts i alienats i en via d’extinció.
No gràcies, no cal que m’estimi, però que em respecti és una exigència innegligible.

Bon vent i barca nova.

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

La matinada del dissabte, per casualitat, vaig veure un tros del programa 24h de TVE, que em va deixar bocabadat i que em demostra, un cop més, que no hi ha volta enrere. La distància en la concepció de com ha de ser l’estat és insalvable i si algú es pregunta s’hi ha lloc per la convivència amb aquesta mena de gent? La resposta és, només per separat. Cadascú manant a casa seva i no a la dels altres.

Quan vaig acabar de sentir allò al que les meves orelles no podien donar crèdit i assegurar-me’n que no era d’”Intereconomia” el programa que havia estat veient. Vaig mirar de trobar-lo a la xarxa, però no el vaig trobar – potser era massa recent -, per això, em vaig posar ràpid a escriure-ho, mentre mantenia fresca a la memòria la informació del que s’havia dit al programa.

Afortunadament, l’un demà, al mur de l’amic i escriptor Miquel Giménez, hi vaig trobar penjat l’enllaç. No m’importa refer tot l’escrit, i prefereixo passar-vos l’enllaç al programa, i que cadascú en tregui les seves conclusions. Llegir-ne més »

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Cada dia tinc més clar que allà, sis-cents quilòmetres terra endins, els polítics no saben mirar més allà d’Alcorcón i els que estan més enllà d’Alcorcón miren al centre. Ells es munten unes pel·lícules interpretatives sorprenents i de cop i volta, quan una cosa no els encaixa en el seu estret esquema queden com al·lucinats i es pensen que els altres se surten del paper.

Això ha passat amb la xiulada als prínceps dijous al Liceu. Que els xiulessin al carrer no hagués generat cap reacció especial, però els que van al Liceu, que alguns pensen que som una elit, però no som més que ciutadans normals que preferim aquests espectacles que uns altres, no podem fer aquestes coses (parlo en primera persona perquè pertanyo al conjunt dels abonats, però aquest dia no em tocava).

Ha estat la reacció de la secretària general del PP, Maria Dolores de Cospedal, que ha dit: Francament en un fòrum com el del Liceu a mi m’ha sorprès desagradablement pel que comporta de manca de respecte.

També la de Soraya Sáenz de Santamaria, que en la roda de premsa posterior al Consell de Ministres, ha deixat clar que no li ha agradat la xiulada al príncep Felip i la princesa Letícia. Ha assegurat que té molt respecte per les institucions i que, per això, considera una falta de respecte institucional aquesta mena de comportaments.

Jo crec que aquestes dones desvarien. El que les emprenya és que això ho hagin fet catalans. El que haurien d’aprendre, tatuar-s’ho al front, és que el sentiment d’estar farts d’Espanya no és d’una minoria que no es pentina i que desconeix que és una corbata i que es pensa que “opera” és allò que diu el cambrer despès de poma quan t’ofereix fruita de postres. Resulta que és una cosa de joves, grans, pobres, rics, empresaris, treballadors, catedràtics, estudiants, etc. Això sorprèn. El Cercle d’Economia està ple d’independentistes, però el seu president no ho és. Unió també, però Duran i Lleida no ho és. Catalunya és així senyores.

De totes formes, potser caldria deixar clar que la gent no xiula específicament al príncep, xiula, probablement, a la corona espanyola que simbolitza dues coses: Espanya i un comportament gens edificant. A mi m’importa ben poc amb qui es va al llit el rei d’Espanya, de fet penso que a molta gent li passa el mateix que a mi, no li interessa gens, però altres coses que ocorren si que interessen si les fan unes persones pagades de l’erari públic. Tampoc agrada massa saber que els diners reials són a Suïssa. Tampoc ens agraden els que maten elefants. Coses que passen.

A la gent normal no li agrada que la fiscalia defensi a la família reial quan el jutge considera que hi ha indici de delictes. Jo no prejutjo el comportament de Cristina de Borbó y Grècia, però si sé que si en lloc de dir-se així s’hagués dit Mas i Gavarró, amb menys indicis, la fiscalia no hauria actuat en la seva defensa. Si els fiscals fossin elefants anirien arreglats. La gent no entén que els ciutadans no siguin iguals davant de la llei. O sí ho entén, ja saben on som, però no li agrada i ho manifesta.

El gran problema és que aquí sumem dues coses, els greuges comuns als ciutadans de l’Estat i les ganes de marxar d’Espanya que tenim els catalans.

Sorprenent que aquestes senyores prenguin aquesta posició i no estiguin amagades cobertes de cendres després d’estar en el partit dels sobres. Casos per avergonyir-se els tenen tots els partits, o gairebé tots, però amb la densitat que els tenen els del PP no.

Artur Mas, bastant més intel·ligent o com a mínim amb més criteri, ha dit quan li han preguntat: De la xiulada als Prínceps no us parlaré perquè us parlaré de les coses importants en aquest país. Les coses importants són que hi hagi més treball i que hi hagi menys gent a l’atur.

Clar que alguns polítics del PP està acostumat a viure d’una determinada manera. Així, l’alcaldessa de València, Rita Barberá, ha recriminat al jutge que instrueix el cas Nóos, José Castro, la seva manca de rigor i ha dit que en el seu escrit hi ha alguna falsedat determinant i judicis de valor que considera impropis en una exposició per a demanar que s’investigui un possible delicte. Estan acostumats a fer coses que consideren que poden fer, però que els altres pensem que no es poden fer. Qüestió d’opinió. El problema el tenen un cop els jutges actuen de forma normal, desinhibida, com ha de ser. Els jutges són persones normals i per tant tampoc entenen segons que. Tanmateix, com que l’embolic es tan gran, costa refer la història. Una tesi doctoral, que és un treball de recerca, costa un mínim de tres anys. Doncs això.

Be, vaig acabant. Cada dia passa alguna cosa que posa de manifest que som rars. Que cal que ens facin passar per l’adreçador, no és pot ser diferent perquè la diferència molesta i sinó que li preguntin a Lepen. Toca doncs canviar-nos i nosaltres que no ho volem, ens en anem, estira i arronsa.

De cop et quedes ben sorprès. Et surt un Rubalcaba, conciliador, i diu que com els catalans ens sentiríem bé és en un estat federal. Ell ho sap, però tanca la porta a què ens ho preguntin. Quin gran demòcrata.

Un individu de la Pèrfida Albion, un tal David Gardner, que resulta que és l’editor del Financial Times, va i diu: Ningú no pot prohibir una consulta i que si Madrid no s’avé a fer la consulta hi haurà una crisi institucional. Ja se sap que ho ha dit per molestar, els anglesos sempre han fet igual. Enric VIII ja era conflictiu.

No puc acabar sense dir-vos que vaig quedar emocionat en sentir dir a Maurici Lucena que si Duran no fos tan de dretes, el PSC es plantejaria fitxar-lo. És la frase de la setmana.

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

En èpoques dures de canvis veritables els demagogs sorgeixen com a bolets de sota les pedres, els més espavilats operen gregàriament, com els voltors. La part del ramat menys informada i més desinformada son una presa potencial que desferma les pulsions més primàries d’aquests predadors demagogs que pretenen aplegar les víctimes per a vendre’ls-hi aigua a la bora del riu.

El senyor Navarro proclama als quatre vents que cada dia hi ha més federalistes, emperò el que els ciutadans de Catalunya podem veure és que personatges amb notorietat pública que havien nodrit les tesis federalistes, com els senyors Ferran Requejo o el senyor Carles Viver Pi i Sunyer que amés son un referent ètic d’honradesa i coherència, ara estan clarament escorats per a la via sobiranista. Tanmateix el que em resulta més xocant és que els socialistes d’allà on visc que he pogut conèixer son cent per cent nacionalistes espanyols, colonitzadors entusiastes.

En els discursos que nodreixen la dialèctica de la relació entre Espanya i Catalunya no hi falta mai la consideració de que “no es pot parlar de que Espanya ens maltracta, o és l’enemic, per què els estaments governamentals i institucionals espanyols no representen la pluralitat de la societat espanyola”, caram!, a les hores com és que a Espanya cap veu, absolutament cap, articulada en alguna organització social, política o civil, s’alça per defensar el dret del poble català a decidir lliurement el seu futur?…

El senyor Navarro i els botiflers que l’acompanyen son espanyolistes de cap a peus, i el seu interès és restar vots independentistes introduint una nova pregunta/resposta en una consulta eventual, son els quintacolumnistes que treballen per a l’Estat espanyol des de “el catalanisme”.
Crec que el senyor Navarro, de la mateixa manera que el senyor Herrera i senyora Camats, si fossin honrats, haurien de convocar una manifestació en favor de l’Espanya federal, fins hi tot podrien comptar amb la presència del senyor Duran…
El senyor Navarro té la gosadia de parlar de “garantir la convivència”. A mi em ressona a un harmònic de l’amenaça del senyor Aznar, “antes de que se rompa España se romperá Catalunya”. Certamen en Pla tenia raó, el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres.

IVC estan en favor de l’avortament del procés de independència, i més si en poden treure alguns vots per a la seva causa messiànica, que per a descomptat és molt més important que no pas la independència de Catalunya, que com tothom sap només serviria als interessos de les classes opressores i bla bla bla bla…, si hagués de ser així seria millor estar sotmesos a les classes opressores espanyoles per què això ens permetria governar l’autonomia a Catalunya, oi?.

L’obsolescència dels federalisme a Espanya és tan manifesta que el sols fet de plantejar-ne l’opció és una burla a la ciutadania. El cinisme polític hauria d’estar penalitzat pels votants però la por i la ignorància l’adoben, i els rapinyaires en treuen profit a càrrec del progrés civilitzador de les societats.

Visca Catalunya Lliure!!!!

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Una de les carències que té el moviment independentista és la poca existència de mitjans de comunicació que estiguin plenament dedicats a la seva divulgació. No obstant sempre hi ha aquella “rara avis”, un programa que trenca motlles i sense cap mena de complexos és posa al servei de l’independentisme caigui qui caigui i peti qui peti.

La raresa en aquest cas és diu, “Escrivint la independència”, emès pel Canal Català, cada dimecres a les 22.10h, ambdues repeticions els divendres a les 23.00h i els dissabtes a la tarda, en un horari encara no definit del tot. Darrere del programa, pel que he vist, hi tenen a veure dues entitats – per tots prou conegudes – que estan fent molt per la independència d’aquest país; l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i el Cercle Català de Negocis (CCN) amb el seu president Ramon Carner al capdavant. Llegir-ne més »

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

No deixa de tenir molta gràcia l’admissió de Gibraltar com a membre de ple dret de la UEFA. Diu que només Espanya i Bielorússia s’hi han oposat.

Espanya és un curiós país Europeu. En el cas de Kosovo, la política espanyola és coincident amb la de Romania, Xipre, Grècia, Eslovàquia, Rússia i Xina.

En els plans d’estudi universitaris de l’espai Europeu d’Educació Superior, la majoria dels països han adoptat graus de tres anys. Les excepcions són Armènia, Bulgària, Espanya, Xipre, Geòrgia, Grècia, Lituània, Moldàvia, Rússia i Turquia. Hi ha qui afegeix Escòcia, però allà el sistema és variable.

No m’estranya que els països del nostre entorn natural considerin que Espanya sigui un país que cal suportar perquè es veí, però que internacionalment no es pugui prendre en consideració. Li presten una atenció especial. A les escoles també ho fan quan un nen no segueix prou bé.

Ara amb el tema de Gibraltar ha decidit fer el ridícul. No ho dic perquè s’hagi oposat a l’entrada de Gibraltar, sinó per l’absurda amenaça de retirar els equips del Madrid i Barça de la Lliga de Champions. Una amenaça totalment estrambòtica que se la deuen haver pres a conya. A mi m’agradaria molt que ho intentés. Seria fantàstic, perquè si l’espoli mobilitza gent a favor de la independència, si intentés retirar el Barça de les competicions europees, fins i tot els plàtans i les palmeres de la Diagonal demanarien la independència i marxar d’Espanya.

Feia ahir una nota al Facebook sobre el tema i el comentari d’un lector deia que podríem fer un partit de la selecció catalana i la de Gibraltar. Trobo genial el comentari. Alfred Bosch també ho ha desitjat, després de felicitar al primer ministre gibraltareny per carta. De totes formes hi ha el risc que a Garcia-Margallo li agafi un atac de feridura i tampoc hem de ser dolents.

Caldria ara una campanya “Tots som Gibraltar”.

A Madrid estan passant una mala època. Ara se’ls ha aparegut Aznar. Ha vingut a predicar. L’home creu que la divinitat dóna unes característiques com les que té ell. Fixeu-vos que quan parla ho fa convençut que porta una missió divina i que com un que millor no recordar, “només el jutjarà Déu i la història”. Sort que les creuades ja no es porten, altrament el trobaríem amb armadura i a cavall repartint cops amb una maça amb cadenes intentant matar infidels. Allà, a Madrid, estan tan amoïnats per l’aparició d’Aznar que l’arquebisbat de Madrid està estudiant la formació de capellans exorcistes. He intentat saber si això era una demanda de Rajoy, amb la intercessió del bisbe auxiliar Ruiz Gallardón. Les meves fonts no han pogut confirmar-ho.

Tornant a Catalunya, Josep Antoni Duran i Lleida ha decidit tornar a tocar els nassos a Artur Mas. Ha dit que l’objectiu de la Llei de consultes no és preguntar sobre la independència i ha avisat que l’Estat impugnarà la normativa si des de Catalunya es fa èmfasi en aquesta idea. Ha afegit: “Crec que és bo deixar clar quin és el seu objectiu, perquè si nosaltres mateixos comencem a dir que aquesta llei permetrà una consulta i que serà sobre la independència -sí o no-, ens trobarem amb el recurs davant el TC abans que s’aprovi”.

Efectivament Duran i Lleida té tota la raó, la impugnaran, faltaria més, però l’home s’ha pensat que, mitjançant la seva epístola setmanal, ens ha d’aconsellar com si fóssim tots idiotes. Com que el seu objectiu no érem ni jo ni vosaltres, lectors, Artur Mas, imagino que fart de l’Oracle de Delfos, ha hagut de sortir al pas. Ha recordat a Duran que no faci Pasqua abans de Rams perquè la Llei de consultes no fa referència a cap consulta en concret. De fet, Mas ha deixat caure que no li correspon a Duran fer a hores d’ara especulacions sobre la causa finalística de la llei. “Les institucions catalanes, el Parlament i el Govern decidiran perquè s’utilitza la llei en cada moment”.

Catalunya, per ser independent, ha de vèncer tres grups de persones. Els polítics espanyols que viuen a Espanya, els polítics espanyols que viuen a Catalunya i els catalans amb interessos, els del pont aeri, que vestits amb pell de xai, cada dia ens avisen que els focs de l’infern serien el nostre futur si ens independitzem i dels mals que prendrem si no ens comportem com bons espanyolets. Aquests darrers són els més perillosos, els altres més aviat ajuden cada vegada que obren la boca o fan alguna cosa.

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Les estratègies son per a guanyar, això és una obvietat, i quan un es veu immers en una guerra cal que hi posi llum respecte de a “què” s’enfronta, saber a quina mena de bitxo t’enfrontes pot ajudar tant a descabdellar-ne l’estratègia com a saber quines pulsions internes mobilitzen l’adversari.

L’estratègia espanyola hores d’ara és transparent, cap reconeixement respecte de Catalunya, ni nació ni mandangues, i exhibició i execució de tota la musculatura i força de l’Estat, fer ostentació de poder, amb l’amenaça implícita d’arribar a un xoc de trens fins a les últimes conseqüències… “a mi la legión i la cabra”.

Els espanyols de “izquierdas” callen. Ara es veu que el PSC durà al Congreso, i al mateix si del PSOE, una proposta de reforma de l’Estat, en sentit federal, diuen. Això serà per a l’any tres mil…, “sine die”, per què ni els de “derechas” ni els de “izquierdas” reconeixeran mai de la vida que Catalunya som una Nació, un ens històric subjecte polític de dret. L’únic que diferencia a uns i altres és el nivell d’agressivitat que manifesten, ara la batuta la té el poli dolent i el poli bo tan content, se sent còmode, ja li va bé.

Els membres del “gobierno” intenten ser asèptics en les seves declaracions, es remeten de manera circumspecte a la Lex i a la Constitución, però quan actuen fora d’aquest context, especialment a Catalunya, deixen surar unes maneres presumptuoses i prepotents d’aquelles que gasten els xulos piscines, per què han de deixar clar, especialment a Catalunya, qui mana. La delegada del gobierno Llanos de Luna és especialista en el tema.

Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat de veure i escoltar a en Vidal Quadras i a en Federico Jiménez Losantos en una tertúlia espanyolista, en aquest context hom va poder palesar les veritables pulsions que els motoritzen. En Quadras va dir, amés d’insultar-nos amb qualificatius com ara “xusma” i “delinqüents”, “… nos quieren destruir, quieren destruir nuestra historia, aquello que somos…!!”, en Losantos va reblar. “… ningun espanyol les va a pagar la independència” . Queda clar que per a ells la nostre voluntat no és d’ésser, si no de destruir-los, és pot ésser més mesquí?. És com aquell mascle maltractador que no admet que la dona li demani el divorci, per què no pot acceptar la seva vida sense la submissió i l’esclavatge de la seva dona.

La seva declaració més sentida és que volen intervenir-nos, suspendre l’autonomia i el Parlament, aquesta és la seva manera de dominar i sotmetre el que ells perceben com a una amenaça vital, no poden admetre el fet que som un ens amb vida pròpia. Trist i inacceptable.

La nostre raó d’ésser és la de viure, i viure en llibertat, per què viure en l’esclavatge ens mena a la extinció, així son les coses, i aquesta és la nostre decisió, entenc que no els vagi bé, però és inacceptable que la seva raó d’ésser sigui la nostre alienació i esclavatge.

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Aquest escrit és una nota que vaig fer el 3 de gener de 2.012, penjada en el seu dia al Facebook, i ja em direu si ara que es parla tant de la DUI, no està plenament vigent. Una de les característiques més nostrada de la política catalana és la peculiar relació que té amb “El dia de la marmota”:

Alerta a navegants.

Si Islàndia no s’hagués independitzat al 1.944 de Dinamarca. No hagués pogut fer una revolució com la que van fer i començar a sortir de la crisi foragitant i empresonant a polítics i dirigents d’estaments financers culpables de la seva ruïna. Una estructura més ampla, en cas de no haver estat independents, la tradicional monarquia i el normal xoc d’interessos entre diferents territoris, hagués dificultat molt portar una revolució així a terme. No cal ni parlar-ne des de d’una simple autonomia sense totes les eines de les que disposen els estats. Impossible.

Alerta a navegants! Els islandesos van perdre els seus drets polítics al 1.550, molt abans que als catalans ens fossin arrabassats (1.714). Van declarar-se independents quan sols gaudien d’una mínima autonomia amb una cambra representativa de caràcter només consultiu.

Més clar l’aigua! Aquesta és la millor manera de declarar la independència. Des d’una institució pròpia. Des d’una cambra elegida per els ciutadans, per poc o molt poder legislatiu que pugui tenir. Car l’autoritat i legitimitat per un acte de secessió en contra de l’estat al que s’està adherit – per voluntat pròpia o per imposició – li venen donades pel grau de representativitat. Mai, pel més o menys grau d’autonomia, que l’estat al que de moment pertanyen, els hi hagi volgut cedir i independentment del que diguin les lleis d’aquest estat al respecte. Això, està gravat a sang a les beceroles de la més incipient democràcia. Sagrat! Llegir-ne més »

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Aquest és un d’aquells articles en els que tinc problemes per començar. De vegades no sé que dir per no repetir-me i d’altres em passa a l’inrevés, tants temes que no sé quin triar.

Començo per parlar d’un sinistre personatge, el senyor Alejo Vidal-Quadras. La primera perla. S’ha despatxat a gust parlant dels enemics mortals de qualsevol espanyol decent, tractant-los banda de delinqüents i de xusma. Naturalment es refereix a polítics i governants catalans i, per extensió, als independentistes. Si hagués dit explícitament que tots els independentistes som xusma i delinqüents li hagués dit miserable, però no ha estat així. No fa molt ja va dir que el govern espanyol havia d’intervenir Catalunya perquè estava incomplint la constitució i que ja podia anar preparant un general de brigada de la Guàrdia Civil perquè prengui el comandament del Mossos d’Esquadra i si la gent es manifesta pel carrer, que ja es cansaran perquè de manifestar-se no es menja. Un sinistre personatge que representa el Partit Popular al Parlament Europeu. Potser ja els està bé.

La segona perla és el fet que el govern espanyol no ha destituït ni tan sols ha desautoritzat la senyora Llanos de Luna, delegada del govern espanyol a Catalunya, aquella que segons Vidal Quadras hauria de dirigir Catalunya despès que el govern espanyol dissolgués l’autonomia catalana. Ho havien demanat el Govern i els partits demòcrates de Catalunya. Aquesta senyora va donar un diploma Hermandad de Combatientes de la División Azul, aquella que va lluitar a la Segona Guerra Mundial a les ordres dels generals de Hitler. La División Azul en realitat es deia, la Divisió 250 d’infanteria i formaven part de la Wehrmacht (Einheit spanischer Freiwilliger). No oblidem que van jurar lleialtat al fhürer. Per tant qualsevol símbol que faci referència a la divisió 250 l’exèrcit de la Wehrmacht, és un símbol purament nazi. Per no desautoritzar-la han un argumentat que exmembre de la División Azul va desfilar als actes del Dia de la Hispanitat el 2004 quan José Bono era ministre de Defensa. Tot un argument. Segurament caldria explicar als alemanys quina delegada té el govern espanyol i que no li fa cap vergonya tenir-la. Segurament els alemanys no trobarien gens normal un homenatge, per “motius històrics”, de les tropes hitlerianes. Cal esperar que ara la delegada no vagi al funeral de Jorge Rafael Videla, per “raons històriques”. Res no seria estrany si observem que el dictador Franco segueix enterrat en una basílica monumental, lloc de visita. Potser a la “marca Espanya” que tan defensa García-Margallo li podrien posar en un fullet recomanant que els turistes que visiten Espanya poden acostar-se a veure la tomba del dictador. Per cert, llegia que ara l’Estat destina prop de 300.000 euros al Valle de los Caídos. Res, que en èpoques de restricció cal tenir prioritats. Potser Espanya tindria uns ingressos si oferís un mausoleu a Argentina per enterrar Videla.

La tercera perla és l’expulsió de l’Estat espanyol de Nouredine Ziani, el director de l’Espai Catalanomarroquí de la Fundació Nous Catalans propera a CDC. El CNI diu que Ziani col·laborava amb els serveis secrets marroquins i que donava suport als extremistes islamistes. Els que hem escoltat Jorge Fernández Díaz sabem que igual que diu que l’avortament té alguna cosa a veure amb ETA, pot confondre l’extremisme islamista amb ballar la sardana. Acostuma a ser un home ben informat, com vam veure quan va explicar que el govern espanyol desconeixia qui va fer l’informe que vinculava Mas i la família Pujol amb comptes a Suïssa. De fet no sembla que s’hagin aplicat gaire garanties jurídiques al senyor Ziani. Deu ser legal perquè és estranger, però no m’agrada que s’expulsi algú sense dret a defensar-se. La revista Time es pregunta si és un espia o un sobiranista (reportatge original)? Clar que la revista Time està feta a la Pérfida Albión. Time repassa la tasca que fa la Fundació Nous Catalans ajudant els immigrats a integrar-se en la societat catalana. I destaca també que una de les funcions principals és la d’explicar als nouvinguts el procés d’independència. No penseu malament, el govern espanyol mai no jugaria brut. Qui tingués Guantánamo.

La quarta perla del dia és que el Consell de Ministres ha aprovat la reforma Wert d’educació, que, entre altres coses, obliga la Generalitat a pagar les classes en castellà (informe del consell de ministres sobre la llei). Aquest tema és l’obsessió Wert. Per solucionar el problema s’ha inventat una nova forma de fotre’ns els diners, resulta que l’Estat pagarà l’escola en castellà però ho restarà dels traspassos al govern i ja han fet una reserva de 5 milions d’euros en la memòria econòmica de la llei. Normalment el govern espanyol fa lleis amb unes memòries econòmiques que fan pena i que mai no s’acompleixen, però aquesta vegada han tingut un detall amb nosaltres, cal agrair-los-hi. Això és diu Guerra a Catalunya.

La resposta catalana ha estat immediata. El vicesecretari de Coordinació Institucional de Convergència Democràtica de Catalunya, Lluís Corominas, ha assegurat que no faran un pas enrere i que hi haurà una resposta contundent. Ha dit que la llengua és cosa nostra i la defensem igual que l’estimem, i les agressions, sigui de manera verbal, per decret o per modificacions de la Llei, la societat catalana i el govern de Catalunya les respondrà amb tota contundència. Augura que la resposta serà social, no només d’un govern o una formació política, també del sector educatiu i de tota la societat, que ha entès que la llengua és un element bàsic que ha fet que en aquest país s’integressin millor les persones que han vingut de fora.

El president del Grup Parlamentari d’Iniciativa, Joan Herrera, ha demanat al govern que no apliqui la LOMCE perquè considera que és un disbarat. Per Herrera, la LOMCE és una aberració i un acte de propaganda que intenta dissimular una pèssima política del govern de Mariano Rajoy.

UGT s’ha mostrat indignada, ERC i Somescola han cridat a la insubmissió, les CUP a desobeir-la.

Seguiran més reaccions. Aquesta proposat és un absurd des del punt de vista pràctic, però no és una llei per millorar l’educació, si més no a Catalunya, és una llei contra Catalunya. Es tracta de reduir el català, que els molesta. Ho van fer al País València fa molts anys, i encara continuen, ho han fet a les Illes i a la Franja de Ponent. Ara toca Catalunya però no podran.

Està clar l’objectiu. Maria Dolores de Cospedal, emocionada, ja ha defensat la reforma educativa que vertebrarà una nació i farà que els futurs espanyols se sentin orgullosos. Brillant ha dit que la tasca dels docents d’ensenyar a les generacions futures no només continguts, sinó també a estimar i defensar el seu país. Un model educatiu vertebra una nació i fa que els futurs espanyols sàpiguen què és el seu país i que se n’han de sentir orgullosos i defensar-lo. El problema és que aquí no ensenyem que el país és Espanya, ensenyem que és Catalunya. Això és gravíssim. No hi ha cap altra intenció que trencar el país i enfonsar la cohesió social. No ho aconseguiran.

El millor que ens pot passar és que la independència l’assolim abans que la llei s’aprovi. Altrament el problema explotarà perquè no cedirem ni un mil·límetre. Cal, però, ser optimista, cada vegada que mouen fitxa aconsegueixen més independentistes. De tot aquest enrenou, els únics que poden guanyar alguna cosa són els editors de diaris i amb Internet, poc.

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
•