Com recordareu els que habitualment em seguiu, la setmana passada vaig escriure No és un adéu, a reveure acomiadant-me del lloc on cada dissabte escrivia, però no dels molts amics que aquests darrers mesos m’han estat fent l’honor de llegir el que anava escrivint i comentant algunes de les idees que hi anava exposant. Fins i tot, sovint, molt sovint, aquest articles s’havien convertit en un fòrum de discussió sobre temes molt llunyanament relacionats amb el contingut de l’article. No deixava de fer-me una certa gràcia perquè això no era altra cosa que una demostració de la força actual del debat independentista. De com la idea de la independència de Catalunya, que forma part del nostre inconscient col·lectiu, esclata amb força en aquest moment d’incertesa política.
Avui inaugurem aquest nou bloc: Bloc – Deu mil en Xarxa per l’Autodeterminació, una nova adreça que espero hi poseu entre els vostres enllaços preferits. Aquest bloc és una peça més del nostre web Deu mil en xarxa per l’Autodeterminació. Aquest és un web que ha estat essencial per les nostres campanyes, que va nàixer per donar suport a l’organització de la Manifestació a Brussel·les el 7 de març de 2009. Un web que ja té una història. Ara acull aquest bloc des d’on esperem continuar contribuint a la causa del ple reconeixement internacional del nostre país. De fet apareix ara com un accident, això no estava previst però les circumstàncies han fet que les coses siguin així. A mi m’agrada sempre creure que els fets estan encadenats i que no passen perquè si i que si sabem transformar les amenaces en oportunitats sempre anirem endavant. Aquest bloc és una oportunitat que hem de saber aprofitar.
I neix en un moment extraordinàriament interessant. La consulta nacional està al caure, tot just queden dues setmanes. Dijous al matí vaig ser a la roda de premsa d’anunci de campanya. Ahir al vespre, fa unes hores, era a Castellbisbal per acompanyar als catalans que allà estan organitzant i donant-la tot el seu suport i dedicant-hi moltes hores per tal que sigui un èxit, avui seré a Premia de mar al matí i a Tiana a la tarda.
La preparació per a aquesta consulta nacional, casualitats, coincideix amb l’ennèssima filtració sobre la sentència del Tribunal Constitucional i amb un editorial, La dignitat de Catalunya, certament ben escrit, que dotze diaris amb seu a Catalunya van publicar dijous conjuntament.
Va ser un editorial que immediatament va suscitar reaccions als espanyols de les cavernes i perplexitat als que, des d’allà, accepten les diferències i tenen un sentit democràtic obert.
La primera que vaig llegir-ne va ser la del vicesecretari de Comunicació del PP, Esteban González Pons, que va afirmar que l’editorial conjunt en defensa del Estatut és una iniciativa que li produeix “inquietud”. “No se enfronta Catalunya a Espanya; se enfronta l’Estatut a la Constitució.
Però anem a pams. Faré primer una valoració de l’editorial sota el meu particular punt de vista i ho faré partint de l’editorial de divendres al diari AVUI: Mai no és tard. Aquell editorial recorda un article del president Maragall titulat De BCN a Cat i l’Estatut que van publicar el passat 8 d’agost. El text, diuen, acabava amb la frase: “Si cal, passat l’estiu, tornarem al carrer” que, com diu l’editorial, va ser el punt d’arrencada d’una espiral d’actituds i declaracions que han acabat generant els consensos actuals. Aquell article va propiciar la proposta d’Omnium Cultural d’encapçalar una manifestació de resposta a la que em vaig oposar de forma rotunda i que va ser objecte de dues entrevistes enfrontades fetes a Jordi Porta, president d’Òmnium Cultural, i mi que van publicar el passat 11 de setembre. Ens preguntaven: Per què creuen que és necessari o innecessari defensar l’Estatut amb una manifestació? I la meva resposta va ser: Considerem que l’Estatut i el Tribunal Constitucional formen part d’una Constitució que fa molts anys que és invàlida i d’un Estat d’on volem sortir, no protestar. No cal parlar més de l’Estatut, ni del Constitucional sinó de quina és la millor manera de marxar. Que és una manca de respecte a la decisió d’un poble, que ens han ofès i insultat, d’acord, però el que volem al front de la manifestació és que volem un estat propi i no manifestacions eufemístiques del dret a decidir. No té sentit defensar la queixa i el respecte, és una pèrdua de temps, el plantejament ha de ser com continua això? Què és el que volem?
El meu punt de vista no ha variat gens des d’aleshores. Així, agradant-me una postura conjunta d’una part molt significativa de la societat catalana per defensar-se del que consideren una agressió intolerable, penso que defensen fer rei a un mort. Per què no defensaven igual els nostres drets davant la intolerable gestió aeroportuària o d’altres flagrants agressions als nostres drets?
Per a mi aquest editorial conjunt és la demostració evident del fracàs de la classe política catalana. Un fracàs que dura ja molts anys, però que es fa molt més palès en el moment que es decideix fer un nou Estatut i replantejar les relacions Catalunya – Espanya. Jordi Pujol, que va ser molt criticat per no voler fer un nou Estatut, venia a dir deia que vist des del punt de vista cost – benefici aquest Estatut no ha anat bé.
Amb tot si que ha tingut una virtut, ha tret la vena dels ulls a una gran part de la societat i ha deixat a la molts polítics com a l’emperador del conte El vestit nou de l’emperador de Hans Christian Andersen, sovint conegut com el conté del rei nu. La seva capacitat de decidir i fer sobre les coses importants, com diuen, les coses que importen als ciutadans, és tan invisible com el vestit de l’emperador.
Aquest editorial està molt bé, ha fet enfadar públicament als de les cavernes, però en el fons només perquè pensen que no respectem els seus valors, no acceptem submisos les seves regles. No és més que una reacció d’odi visceral perquè no som com ells.
Deia abans que la política catalana ha fracassat i no ara. El plantejament polític català dels darrers trenta-sis anys ha esta assumit que una nació catalana, concretament el que és la comunitat autònoma de Catalunya per ser clars, hi cap a l’Estat i que això és possible amb la Constitució. I era acceptable creure això arran del pacte constitucional després de la mort del dictador, però els acords entre els partits espanyols després del cop d’estat del 23 de febrer de 1981 van fer que deixés de ser-ho. L’esperit del pacte constitucional que acceptava les nacions, deien nacionalitats, havia mort definitivament.
Més o menys l’engany es va sostenir, però el recanvi dels polítics i la contínua interpretació del text constitucional pels governs espanyols i el propi tribunal han anat portant les coses al seu lloc: Catalunya no hi té espai. I això ho ha posat de manifest de manera ben evident l’aprovació del nou Estatut. El vell no creava problemes perceptibles per l’opinió pública, el nou ha posat tots els problemes a sobre la taula, tothom ho ha vist. I els polítics han aparegut despullats davant els ciutadans. Per això quan Artur Mas, i no només ell, diu “Catalunya ha actuat amb molta generositat cap a Espanya en els darrers 30 anys. Aquesta generositat, moltes vegades, no s’ha donat de part d’Espanya cap a Catalunya“, jo em revolto. Catalunya no ha estat generosa, Catalunya ha estat espoliada i ha claudicat. No sé si som generosos, ser-ho implica voluntat, implícita o explícita. A nosaltres ens han pres els diners i no ens han deixat decidir, per generositat? No per la força.
Deia l’editorial dels diaris catalans: “Que ningú s’equivoqui en el diagnòstic, no estem davant una societat dèbil, postrada i disposada a assistir impassible al detriment de la seva dignitat“. Potser no, però si estem davant d’una classe política dèbil i postrada.
Ara li toca a la societat decidir s’ho està i si està disposada a assistir impassible al detriment de la seva dignitat. Ens trobem immergits en la preparació de la consulta popular per la independència, començarà el 13 de desembre a molts pobles i hi continuarà en posteriors onades. La classe política si està perplexa. El poble els està passant per sobre. Veuen que tothom s’hi ha adonat, com en el conte, estan despullats.
I això si que ha d’amoïnar a l’Estat. Allà saben que les accions dels polítics són cants de sirena. Saben com controlar-nos, ens deixen dir, fan cara de gos, si hi cap alguna concessió de cara a la galeria per tal que els polítics salvin la cara, coses del corporativisme, i així poden continuar amb la seva submisa, volguda o consentida, complicitat, però en el fons res, ho controlen, saben fer-ho. Tanmateix amb el poble la cosa és diferent, això és nou i impredictible, de cop i volta els ciutadans comencen a dir prou i la contesta popular s’estén com una taca d’oli. Veuen que els polítics catalans hi han perdut el control i això si els fa por. Saben que milions de vots a favor de la independència no obligaran a res legalment, però tampoc ningú podia preveure el que passaria als països de l’Est d’Europa a final de l’any 1989.
El conflicte català, com jo explicava els dies previs a la manifestació del 7 de març a Brussel·les, ha de ser conegut al món. Un conflicte pacífic d’un poble de pau, però greu conflicte que afecta a la nostra nació i que la pot conduir a la desaparició.
Em sembla ara un bon moment per recordar el final del comunicat que el consell de Deumil.cat va emetre l’11 d’agost de 2009 després de les propostes de resposta a la previsible sentència del Tribunal Constitucional. Dèiem aleshores:
Creiem necessari que, aprofitant la futura sentència, la societat catalana doni una resposta unitària i massiva a l’Estat espanyol. Haurem de tornar a mobilitzar-nos, però en defensa de l’Estat propi. Per això, fem una crida als milers de catalans que varen manifestar-se a Brussel·les, i a tots aquells altres catalans que no ho varen poder fer que estiguin atents a les properes mobilitzacions arran de la futura sentència del TC espanyol. I quan arribi l’hora, responguin, com a Brussel·les, en defensa del nostre Estat propi.
Les consultes són una resposta popular. El poble n’estem farts. No ens aturarem. Des de Deumil.cat seguirem preparant accions continuades, i així ho anuncio, per tal de mobilitzar els ciutadans en defensa de la llibertat de Catalunya. Mentrestant, prepararem la candidatura unitària de tot l’independentisme: La Coalició Independentista. Després del 13 de desembre ens mobilitzarem. Aviat serà un fet, a les properes eleccions, davant dels actuals partits polítics, hi haurà una gran força electoral disposada a guanyar les eleccions i tenir majoria al Parlament de Catalunya. No volem una classe política “nua”.
Hem de sumar per aconseguir la victòria: Si sumem, guanyem!
