Quan actuem amb valentia en establir fites connectades amb els principis i la consciència i en treballar per assolir-les, tendirem cap a resultats positius.
De primero, lo primero reflexiones diarias d’Stephen R. Covey.pàg. 284. Ed. Paidos. Barcelona, 1999.
La humilitat deriva d’advertir que cap home és una illa, que cap individu posseeix tots els talents, totes les idees, totes les facultats per fer funcionar el tot.
De primero, lo primero reflexiones diarias d’Stephen R. Covey.pàg. 85. Ed. Paidos. Barcelona, 1999.
Amb el cos encara calent del meu sogre, a dos quarts d’una de la matinada estic davant de la pantalla escrivint l’article del dimarts. El pare de la meva dona, ha mort el dilluns 28 de desembre del 2009 a Barcelona després de 5 mesos de patiment. El sogre era alemany però nascut a Bilbao i criat a Madrid, però des dels 27 anys que es va instal·lar a Barcelona.
En la sala de vetlla al centre hospitalari a on a mort, ha vingut el de la funerària i hem hagut d’arrengar l’enterrament. Com que el sogre era ateu i no volia veure cap capellà en el seu enterrament, serà incinerat i es farà una ceremonia laica. Les cendres seran dipositades en una urna biodegradable fet de sorra de mar. La setmana que bé, el dia que faci bon temps sortirem amb el veler del meu pare i la llançarem al mar.
Durant la setmana passada, quan ja semblava que el desenllaç de la mort del meu sogre seria imminent, en un moment del dinar de Nadal vaig preguntar al meu pare com voldria que fos el seu enterrament. El pare em va contestar que volia que fos incinerat amb una ceremonia laica i sobretot la senyera per sobre el taüt. Li vaig preguntar si era la senyera o l’estelada i va contestar-me que volia l’estelada. Li vaig dir si volia que sonés els segadors i el pare em va contestar que per descomptat!.
Avui mentre tornava amb el cotxe de Barcelona li he dit a la dona: “Quan em mori si Catalunya encara no és independent, com el meu pare vull l’estelada al taüt i els segadors. Però si Catalunya ja ho és, no vull pas cap senyera ni els segadors, només m’agradaria que sonés Lluís Llach amb la cançó Arran de Terra”.
Quan moriré porteu-me a l’Empordà,
només a l’Empordà, porteu-me a l’Empordà,
que no hi ha terra que a la meva carn
la sedueixi tant…
i abans que sigui massa tard
faig la reserva del forat.
Quan m’hi poseu feu el fotut favor
arran de terra i prou,
que aquesta plana és el dibuix dels déus
i no seré pas jo
qui trenqui el seu encert.
Ja us ho fareu si arribeu tard,
que no em moureu del meu forat.
Arran de terra per a sentir els renecs
que diu la gent d’aquí,
que diu la gent com jo
i sentir els peus dels infants que jugant
potser m’explicaran
camins que no he trobat.
Que quedi clar i ho deixo escrit
que un bon forat serà per a mi.
Arran de terra perquè si em faig pols
la pluja em dugui al riu
i amb ell anar al meu mar,
del mar a un núvol i que dolçament
sigui el llevant calent
qui em torni al meu racó.
Ja us fotreu si arribeu tard,
que no em treure del meu forat.
Quan moriré porteu-me a l’Empordà,
només a l’Empordà, porteu-me a l’Empordà,
que no hi ha terra que a la meva carn
la sedueixi tant…
i abans que sigui massa tard
reclamo el dret del meu forat.
Ahir no era un dia massa propici per escriure un article i avui tampoc no ho serà massa per llegir-lo i fer i respondre comentaris, són dies de festes familiars per aquells que tenim la sort de poder gaudir dels nostres, potser tristos per a altres, però sempre dies en els que la nostra atenció marxa una mica dels afers quotidians. Malgrat tot, no falto a la meva cita. Això si, amb un article breu i plagiat de l’actualitat, amb un afegit final, meu, demanant-vos com sempre, la reflexió per la unitat independentista.
Dimarts d’aquesta setmana podíem llegir al web 3cat24.cat una notícia titulada El Parlament rebutja tramitar la ILP sobre la independència de Catalunya i que diu: La mesa del Parlament ha rebutjat aquest dimarts per unanimitat la tramitació d’una Iniciativa Legislativa Popular que demanava promoure el mes d’abril vinent un referèndum sobre la independència a tot Catalunya. La iniciativa la van presentar el 14 de desembre passat l’alcalde d’Arenys de Munt, Carles Móra, i altres membres de la Coordinadora Nacional de les consultes.
Aquesta notícia és en part incorrecta perquè Carles Mora no va presentar la ILP tot i que va assistir a la presentació. La ILP la van signar Anna Arquè, Josep Anton Martinez Llorach i David Vinyals membres de Deumil.cat i Catalunya Estat Lliure no tots eren de la Coordinadora Nacional de les consultes.
Els tres signants van enviar dijous el següent comunicat:
En relació a l’acord pres per la mesa del Parlament pel qual es refusa la tramitació de la Iniciativa Legislativa Popular per a convocar un referèndum d’autodeterminació, els seus promotors manifestem :
I anunciem, que durant les properes setmanes, presentarem en el Parlament de Catalunya una ILP que modifiqui la llei de la iniciativa legislativa popular per tal d’evitar que en un futur s’usin arguments jurídics formals amb l’objectiu de vulnerar el dret dels ciutadans a impulsar debats al Parlament sobre la independència de la nostra nació.
Els arguments emprats per la Mesa del Parlament per rebutjar la ILP són els mateixos que havien fet servir per no admetre a tràmit, al juny, la ILP que vam presentar Deumil.cat i Catalunya Estat Lliure, acompanyats de milers de ciutadans, fa aproximadament set mesos. Recordeu que el rebuig va enllaçar amb la convocatòria de la Consulta d’Arenys de Munt.
A mi certament em sorprèn l’excitació d’alguns partits per participar en la Consulta popular per la independència quan veig el comportament dels diputats de la Mesa del Parlament. Tot un espectacle de “coherència” política.
Jo encara hagués entès que els partits polítics representats, malgrat el que diguin, l’hora de la veritat conservadors i fidels servidors de l’estat espanyol, haguessin adoptat una sortida per no saltar-se aquesta constitució que tan respecten i mantenir la dignitat. Podrien haver trobat una solució per lligar aquest intens afecte constitucional i la seva defensa de les consultes. Jo podria haver acceptat que, encadenada amb el rebuig de la Mesa, haguessin fet una declaració dient que presentaven una iniciativa per tal que el Parlament aprovés demanar al govern espanyol la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació. Amb aquesta demanda totalment legal es podrien haver estalviat la vergonya de mostrar-se només vestits amb la seva la covardia de no admetre, una vegada més, el que el poble, o una part molt significativa d’aquest, insistentment està demanant: el referèndum. Sembla que no recordin que els diputats representen al poble i no a les direccions dels partits. Voldria, però, deixar ben clar que em refereixo als aparells dels partits, als diputats que no fan el que han de fer i no a tots aquells militants que seriosament treballen per les consultes en els seus municipis i que, potser equivocats, encara esperen el miracle de la conversió paulina. Cal diferenciar entre uns i altres.
Els aparells manen, i mentre aquests aparells estiguin jugant amb la bona fe dels seus militants, mereixen el rebuig unànime de l’independentisme català.
Davant de tot exigim claredat.
Cal seguir, però, treballant no esperem conversions sobtades, però si que la força del poble els faci veure que l’única sortida digna és alinear-se decididament amb l’independentisme unitari. Tenen temps, però no massa.
A veure si ens entenem d’una vegada, jo, com feu molts, no treballo pel dret a decidir. Jo treballo per la independència del meu país.
Jo no espero que ningú em digui el que tinc dret a decidir, ja ho sé. També sé que només amb la força il·legítima del poder de l’estat espanyol eviten que ho pugui fer i sé que només amb el vot decidit de l’independentisme podré decidir.
Jo espero que tot el poble, unit, voti independència. Per això demanem a tothom que adopti el lema “Si sumem, guanyem!”. No només és una frase, és quelcom que hem d’incorporar en el nostre comportament polític. Ningú podrà dir que aquest lema l’he adoptat ara com a conseqüència de la Consultes perquè fa mesos que el faig servir. El 30 de maig va ser quan vaig escriure l’article Si sumem, guanyem!, cap oportunisme, és una filosofia, però la Consulta és un bon exemple de com de la Suma de la renúncia partidista o grupal ens porta a l’èxit. Cap mèrit meu, és el de tots els que s’han sumat a un projecte comú.
Per això, una vegada més i fent èmfasi en el que intentava explicar la setmana passada a El torró independentista, demano a tothom la unitat de l’independentisme sota el lema “Suma Independència”. Aneu-hi i signeu! Suma Independència és el nostre “SI”. Vols la independència? “SI”.
Demanem a tots els militants, diputats, associats a grups o entitats, simpatitzants del que sigui, persones sense lligams, que s’uneixin a aquesta crida al vot unit. Que ningú abandoni res, simplement que demani la unitat perquè hem de forçar, per una vegada, la coalició independentista que ens portarà a ser majoria al Parlament de Catalunya i allà declarar unilateralment la independència. Ara només cal dir, unim-nos!
No us agafeu a normes inflexibles, a rigideses organitzatives, accepteu que si treballem units, sense prejudicis, ho aconseguirem.
Lao Tse va dir: La rigidesa està associada a la mort, la flexibilitat està associada a la vida.
Si sumem, guanyem!
Quan et trobis a prop d’una situació difícil, la gent murmurarà una mica, però si continues centrat i relaxat, tot acabarà bé al final.
Benvulgut lector del Blod de deumil.cat
Malgrat mantinc que vaig escriure el que vaig poder llegir i trobat per Internet, sóc conscient de què la forma no era la correcte i sobretot no ha beneficiat en res a l’objectiu de la independència.
Demano disculpes als independentistes de veritat que s’hagin pogut sentir molests amb el seu contingut
Cordialment
Manel Bargalló
Aquests és un article que potser escric en calent, sense la necessària reflexió amb la que m’agrada abordar les coses. Normalment sempre aconsello deixar dormir les coses per tal de no fer comentaris precipitats, però aquesta vegada, coses d’actualitat, implicació personal i calendari no m’ho permeten.
Com molts ja sabeu, dijous al Col·legi de Periodistes vam presentar i explicar, de la millor manera que vam saber, el Manifest de suport a Suma Independència.
L’article pretén ser una explicació, en context, i una valoració personal, molt subjectiva, d’algunes reaccions a la iniciativa i a la presentació.
En començar la presentació vaig fer-hi algunes consideracions sobre la seva claredat d’objectius i sobre l’únic punt que, al meu parer, podia tenir una certa ambigüitat. En concret a el paràgraf: Us convidem doncs a sumar-vos a aquest manifest de suport a la constitució d’un moviment unitari per la creació d’una alternativa electoral independentista per tal d’assolir un Estat català independent.
Deia que la paraula “alternativa” s’havia d’entendre referida a la situació parlamentària actual i no com alguns han entès, potser per culpa meva, als moviments polítics actuals. I que no teníem el més mínim interès en crear un partit nou. Vaig afirmar-ho taxativament. Ho escric una vegada més: no penso implicar-me en la creació de cap partit nou.
Per altra banda vaig fer un intent d’explicar que la presentació de la iniciativa no tenia res a veure amb la Consulta. Vaig comentar que el 17 d’abril, a Independència 2714, ja vaig fer referència a la necessitat de la unió i que el 30 de maig vaig escriure Si sumem, guanyem!, lema que he seguit utilitzant durant aquestes setmanes. Setmana a setmana he anat reiterant la mateixa idea, la d’unitat de tot el moviment independentista sota una mateixa marca que no partit. La iniciativa no era recent, ja l’havíem discutit abans de vacances d’estiu i consolidat durant l’octubre – novembre.
La data triada era obligada, no es podia fer immediatament abans de la Consulta i de cap manera esperar a després de festes. El dia propici per fer una presentació més allunyat del 13 de desembre sense entrar en la setmana de Nadal era el dijous. Qualsevol que intentés aprofitar-se de l’efecte Consulta hauria aplaçat la presentació després de l’enrenou causat per les declaracions de Carles Mora el dilluns (veure Carles Mora admet que prepara un nou partit polític mentre Uriel Beltran ho nega) que jo vaig atribuir a la tensió viscuda, atès que l’alcalde d’Arenys de Munt, que, com ell mateix havia reconegut, treballa amb Reagrupament, sabia perfectament que no era així. Si nosaltres haguéssim volgut aprofitar l’efecte Consulta, després d’això i del ball de bastons que alguns protagonistes estaven muntant hagués estat un suïcidi. Ens hauríem esperat, és de manual.
No puc valorar si en general vam saber donar el missatge, però sé que amb algunes persones d’opinions prefixades no ho vam aconseguir.
La meva explicació i respostes va anar tota l’estona en intentar fer veure que no volíem ser alternativa a Reagrupament perquè aquest va ser durant les preguntes, com passa en aquest bloc amb els comentaris, un tema reiterat. Vaig tornar a explicar que la proposta Suma Independència vol ser un concepte, un lema, un lloc de trobada per a aquella empresa que vol penetrar en espais on no acaba de quallar i s’uneix a altres. Sovint una empresa gran s’uneix a alguna petita, és majoritària en el consell d’administració, i la marca li serveix per aconseguir clients que abans li eren refractaris. Acostuma a passar amb marques arrelades a un territori. Reiterar que no volem crear cap partit, que la paraula que millor s’adapta és Coalició, l’he fet servir sovint. Coalició perquè no hi ha res més a la llei electoral. Coalició entre grups diversos. Alguns molt petits, que es mouen. I si no aixoplugar-los fent-los participar.
Jesús (Xess) feia a l’article del dissabte passat un molt encertat símil entre el que vol Suma Independència i l’elaboració d’un torró. Deia: Tenim un bol amb fruites confitades, però no té la més mínima consistència perquè no hi ha res que les aglutini. Si fem una “crema” amb ametlles i mel i d’altres coses i l’aboquem al bol, ho barregem i esperem que qualli tindrem un deliciós torró que, ara si, serà compacte. Però cada fruita seguirà sent ella mateixa, però unida a d’altres. Bé, afegeixo, Suma Independència no vol ser cap fruita. Cert que alguns dels seus membres ho volen ser, però Suma Independència no.
Igual d’encertada va ser la intervenció de Sílvia Barroso, la directora de l’AVUI Digital, que va preguntar-nos, alguna cosa com: voleu ser com una cola que uneixi?
Imagino que hi ha gent que va entendre la idea i altres als que no els hi ha arribat. Coses de la comunicació.
Més encara per a aquells que m’han criticat per no haver-me quedat públicament fascinat per Reagrupament. Davant una intervenció meva sobre el sentit de vot a les properes eleccions nacionals, vaig expressar les meves simpaties per Reagrupament i vaig dir que si les opcions resultants són els actuals partits del Parlament i Reagrupament, votaré Reagrupament. Amb tot vaig dir que Reagrupament difícilment tindrà al Parlament un resultat suficient, mentre que la unitat de tot l’independentisme pot obtenir la majoria absoluta.
En tot cas, va quedar clar que si fracassem en el nostre intent de crear un Moviment Ciutadà Unitari, el meu vot serà per l’opció independentista que més vots podria aglutinar.
No crec que calgui aclarir res més. Si algú no ho entén jo ja no puc fer-hi res més. Tampoc tinc interès en fer-ho més, porto setmanes fent-ho i aquí acabo.
Entraré en un terreny més personal. Si jo tingués el desig que tenen alguns per tenir un lloc a les properes llistes ho tenia ben fàcil, m’hagués associat a Reagrupament, m’hagués postulat per a les llistes i tinc la impressió que hi hauria sortit. Mai no he tingut cap problema a presentar-me a unes eleccions, ni a fer campanya. De fet a la universitat ho he fet diverses vegades per defensar el que creia i he perdut. O sigui que no em ve d’aquí. Clarament, de forma explícita, vull dir que és una bajanada dir que tinc por a sotmetrem a una elecció per una assemblea.
I seguiré en un terreny personal. Dijous al Col·legi de Periodistes vaig fer referència a un llibre de Bertrand Russell, Sociedad humana: ética y política. En aquest llibre Russell analitza algunes motivacions. Posa com a punts clau el poder, els diners i la vanitat. Tot en la justa mesura és necessari, unes persones tenen més d’una cosa que de l’altra. Els que tenen vocació política els mou el poder, no ho critico, són persones imprescindibles. Altres estan moguts per aconseguir diners, en la mesura adequada perfecte: gent emprenedora, que fa créixer un país. Altres la vanitat, fer coses i sentir que han col·laborat, els agrada més el reconeixement, un simple copet a l’esquena d’agraïment val més que una recompensa econòmica, molts voluntaris a la Consulta o a la Manifestació a Brussel·les del 7 de marc eren d’aquests, feliços per col·laborar, hi havia contribuït. Són qualitats en la justa mida, defecte si s’exagera.
Sóc catedràtic d’Universitat i ja només ho canviaré per la jubilació. En el meu món, la universitat, la vanitat predomina sobre les altres coses. Pocs diners i menys poder. La vanitat de l’investigador que aconsegueix resoldre un problema, publicar en una revista de prestigi, etc.
Jo sóc d’aquests darrers. Què faig en aquesta festa de l’independentisme?, què faig col·laborant en aquestes iniciatives? Doncs senzill, em sentiré molt gratificat si aconsegueixo que la meva feina sigui útil a allò que ens uneix, la independència de Catalunya. Ja he dit més d’un cop que si cal que em presenti a les eleccions properes, aniré al lloc 85è de la llista per Barcelona. O sigui, a no sortir. Si ajudo a guanyar que content estaré!
Més encara, la bioquímica cerebral diu que tots ens movem per la recompensa, el plaer. Uns són més feliços ajudant a gent desvalguda, tenen la seva recompensa. Altres són uns sàdics que senten plaer amb el dolor dels altres. Tots dos grups tenen la seva recompensa, una química similar. Per què som així? No ho sé.
Si una cosa no produeix recompensa es deixa de fer. Quan un fa règim el fa perquè aprimar-se li produeix més plaer que totes les angoixes o malestars que li ocasiona no menjar o menjar una cosa poc agradable quan té gana. Si el plaer supera l’inconvenient es fa, sinó es deixa. Som així.
A mi, naturalment, em passa igual. No sóc generós, fer això em produeix plaer. Jo lluito perquè em recompensa malgrat les hores que hi dedico i el desgast que em produeix tot plegat. Si arriba el moment en què les crítiques o els insults, que també n’he rebut, em produeixen més incomoditat que plaer deixaré immediatament aquesta tasca, hi ha moments que hi estic a prop, feina me’n sobra.
Com a resum, estic absolutament convençut que Reagrupament sol no arribarà on tots volem, crec que sumant amb altres pot arribar-hi, és a dir la suma guanya. Suma Independència té ja el suport de militants d’ERC, de CiU, de reagrupats i, majoritàriament, de gent independent.
De moment seguiré en aquesta batalla uns dies més. L’objectiu no és fer amics, és sumar a tothom, els amics i els indiferents i fins i tot els que no ens agradem ens hem d’aplegar, tots els que volem la independència hem d’anar junts ara, en aquesta oportunitat d’or. No la fem malbé. Si no funciona, jo esperaré a les eleccions per votar.
Si voleu ajudar, apunteu-vos. També podeu afegir-vos a la pàgina de Facebook.
Tanmateix, recordeu en tot moment, és indiscutible: Si sumem, guanyem!
Després del que s’ha viscut el passat diumenge 13 de Desembre del 2009, tothom, des de periodistes, analistes fins a polítics, han dit que la política catalana no pot quedar igual com estava.
Els referèndums han evidenciat que hi ha una esquerda evident entre el que la classe dirigent política catalana defensa i la que manifesta la ciutadania. Perquè prop d’un 30% dels catalans, sigui capaç de dedicar una part del seu temps per anar a votar en una consulta que no és vinculant i que a més a més, les institucions no la volien que és fes, en comptes d’anar a esquiar als Pirineus o d’excursió per la costa brava o allargar les vacances del pont de la pruíssim , és un èxit increïble, miri com es miri.
Que en uns llocs ha hagut més participació que en altres llocs, segur. Sempre és així quan es fa un acte com aquest en diferents pobles, i més quan no tothom ha obtingut els mateixos recursos i gent preparada per dedicar-s’hi. Però cal tenir en compte que podien votar els joves de 16 anys i els immigrats, això també ajuda a restar participació i segons en quines poblacions més que en unes altres.
El resultat final ha estat que el SI ha guanyat de carrer amb més del 95% i això si ho extrapolem a tota Catalunya ens dóna més d’un milió i mig de vots. Aquest nombre de vots implica que la independència obtindria la majora absoluta al Parlament de Catalunya. Les enquestes de la UOC i del CEO també diuen més o menys el mateix. La UOC deixa clar que un referèndum vinculant guanyaria amb un 73% de vots favorables. La CEO, que fa vaires preguntes per diluir els resultats de l’opció netament independentista, deixar clar però que els que volen que Catalunya sigui un Estat són majoria per més del 50% respecte els que no ho volen (els que aposten per un Estat federal primer han de crear un Estat per poder-se federar). De fet, des de sempre al Parlament de Catalunya, la suma dels dos partits que diuen que el seu objectiu final és que Catalunya esdevingui un Estat o el més possible semblant a un Estat encara que sigui dins d’Espanya, és a dir CiU i ERC, sempre han estat majoria absoluta. Això sense comptar amb els federalistes del PSC i els d’Iniciativa. Per tant, res que no sigui normal i lògic és el que ha passat amb la consulta popular.
Però en canvi durant tots aquestos anys, cap d’aquestes dues formacions sobiranistes, han estat capaces de posar-se en comú per dur a terme el que en teoria defensen i en teoria també haurien de ser la seva raó d’existència.
La setmana s’acaba amb un nou fet històric, la Consulta. Millor dit, la primera part de la Consulta si deixem com a excepcional la primera i també històrica etapa d’Arenys de Munt que fou l’inici de tot aquest procés. Jo encara aniré aquest vespre a Argentona, juntament amb Santiago Espot de Catalunya Acció, Àngel Font de Reagrupament Independentista i Carles Mora, Alcalde d’Arenys i membre de la Coordinadora de les Consultes, per animar a la gent d’Argentona a votar, tot i que crec que no cal esperonar-los més.
En altres poblacions altres companys faran el mateix. Diumenge celebrarem el que indubtablement serà un èxit. Espero que una vegada més el poble català, els ciutadans d’aquests pobles privilegiats, 161, si no m’equivoco, al voltant de 700.000 electors, demostri els seu desig de democràcia i llibertat. Dilluns ho païrem i aleshores vindrà el moment de donar noves passes amb noves tongades.
També, com sabeu des de dimecres, es constitueix Barcelona Decideix per poder exercir aquest dret de manifestar la nostra opinió de forma organitzada a Barcelona, la capital de Catalunya. Aleshores jo també podré votar!
Aquesta Consulta, malgrat els dubtes expressats pel president d’Òmnium Cultural, Jordi Porta, que es dedica a fer el joc als partits polítics o potser no però ho dissimula molt bé, tindrà tot el rigor arreu. Lògicament, Uriel Bertran, en nom de la Coordinadora ja li ha dit el que venia al cas: “El senyor Porta ha de tenir un respecte escrupolós a tota l’organització de tot el territori”. És difícil que el tingui. No vull recordar els fets immediats a la consulta d’Arenys de Munt i el galdós paper de la direcció d’Òmnium volent excloure a molta de la gent que avui està portant endavant la Coordinadora Nacional.
Aquesta Consulta, malgrat el desig del PSC de minimitzar-la expressat no fa gaire per Montilla quan va dir que els referèndums eren “aventures i invents” o quan havia contraposat la Catalunya “seriosa”, la que diu que defensen els socialistes a l’actuació d’una CDC “radicalitzada” perquè no s’oposa a les consultes, ha hagut de ser pràcticament acceptada pel president de la Generalitat, tot dient, que no té res a dir si es convoquen dins la legalitat. Segurament no té res a dir, però deu tenir molt a pensar i molt més que pensarà els dies que vindran.
El president del govern de la metròpoli, José Luis Rodríguez Zapatero, ha afirmat a Brussel·les que les consultes independentistes del 13-D són iniciatives que ‘objectivament no van enlloc’. El crack ja havia dit el 15 de setembre que no esperava cap efecte contagi en relació amb els fets ocorreguts a Arenys i per tant no preveia més consultes. Tot un profeta. Que continuï amb la seva Economia Sostenible que és un gran tema pel qual passarà a la història.
I la seva brillant vicepresidenta, Maria Teresa Fernández de la Vega, ha dit avui que els 161 referèndums que se celebraran aquest cap de setmana en diferents municipis de Catalunya no s’ajusten ni a les lleis ni a la Constitució i per tant no tenen ni validesa ni conseqüència política alguna. M’encanta que digui això. És evident que és una solemne bajanada. La Consulta és legal i vàlida dins la seva constitució perquè és una pregunta feta per uns ciutadans a uns altres. Té la mateixa validesa que si els preguntessin per la seva preferència per una marca de pasta de dents. Manifesta el que volen els ciutadans que voten. I que no té conseqüència política ja ho veurem. I tant que en tindrà!
Jo crec que deu haver fet un gran esforç per contenir la ràbia que li produeix justament perquè és perfectament legal i perquè sí que creu que portarà conseqüències polítiques.
És curiós com el PSOE i el PP són el mateix quan es tracta de la llibertat de Catalunya i diuen les mateixes bajanades. Alícia Sánchez-Camacho ha parlat de La Consulta com “l’espiral irresponsable de referèndums il·legals” d’aquest 13 de desembre. No repetiré els arguments sobre la legalitat de la Consulta. Fernández de la Vega i Sánchez-Camacho tenen un concepte idèntic del que és la democràcia. Dues cares de la mateixa moneda.
La Consulta, que no ho oblidem, forma part d’un procés encadenat, causa – efecte, que parteix del que venim fent els ciutadans en els darrers mesos, alimenta l’independentisme i, el que és més important, cada vegada més catalans veuen que és possible la llibertat, que la tenim a tocar de la mà. Aquest “estrany” procés que hem iniciat els catalans de consulta i internacionalització del nostre conflicte té cada vegada més astorats als analistes internacionals i són ja uns quants que veuen que les coses ja no seran iguals en un futur immediat. Catalunya serà aviat un nou estat independent dins la Unió Europea.
La setmana pròxima serà clau.
Molta gent ens preguntava a la gent de Deumil.cat durant l’època de preparació de la marxa a Brussel·les, i desprès què? Responíem, vindran noves accions, cada cosa al seu temps. Quan a Brussel·les, i els dies posteriors, ens deien que la ILP que vam presentar allà era una estupidesa, potser no ho era tant ja que per cert va excitar als partits polítics, nosaltres dèiem que no, que tindria conseqüències. Arenys de Munt va prendre el relleu. I després d’Arenys de Munt, què?, preguntava molta gent. Ja ho veieu. I ara les preguntes segueixen. I desprès què? Més etapes de la Consulta i també Creuem el pont! A Ginebra el 8 de maig. Tanmateix això no ho és tot, la setmana propera serà clau. Després de la Consulta l’objectiu és el Parlament. Fa setmanes que vinc parlant de la Gran Coalició, tot avança com està programat. La Gran Coalició, Suma Independència, apareixerà ben aviat.
I compatriotes, guanyarem les properes eleccions. Si sou independentistes i fermament creieu que és possible, ho serà. Si tots els independentistes voten la Gran Coalició transversal serem majoria al Parlament i des d’allà els nostres diputats proclamaran la independència.
El temps dels dubtes s’ha acabat. Som un poble que es vol alliberar, sense por. Joan Laporta ha dit avui a Vic el que molts estem dient dia rere dia “Som una nació i el país desperta”. Laporta, que ha demanat el vot pel sí i ha recordat que hom tenia dret a tenir un estat per tal de mantenir “el nervi de la nostra nació”. Entre aplaudiments i crits d’independència, Laporta ha dit que diumenge no valia badar, car era “una oportunitat per defensar la nostra dignitat”.
No cal badar el diumenge, però tampoc els dies que vindran després. Sense entrar al Parlament haurem perdut el temps i la il·lusió, cal mantenir la tensió, s’acosta el gran moment, queda menys d’un any. Ara és el moment de plantejar l’alternativa a un sistema polític fet a mida per Espanya i en el seu benefici. A les properes eleccions serà el moment de votar per la independència de Catalunya. Un gran SI a favor de la independència.
Si sumem, guanyem! Sumarem i guanyarem les eleccions el proper 2010.
Em primer lloc, voldria que aquest article no fos entès com un atac personal als meus amics i coneguts companys independentistes que són simpatitzant o militants d’ERC i CiU. He escrit aquest article reflexionant davant algunes crítiques que he rebut personalment d’alguns d’ells, de què potser estic perden el nord i que la realitat que visc, des de la llunyania de viure a Alemanya, fa que estigui fent el ridícul quan insinuo que l’any que bé podem aconseguir la independència. Ja sabeu que des del principi que he manifestat la meva aposta per la candidatura unitari i transversal que Reagrupament està mirant de bastir, per tal de què guanyi les eleccions per poder proclamar unilateralment la independència. No ho ser pas si guanyarem o no, però del que estic segur és que com a independentista que sóc des de fa més de 20 anys, fins ara, mai havia vist una oportunitat com la que estem vivim. Cal aprofitar-ho ara o potser serà massa tard si ho deixem per d’aquí cinc anys com sembla que proposa alguns dirigents d’aquestos partits.
Perdoneu que faci auto-bombo en aquest portal, però penso que si ara estem vivim aquests moments amb tanta eufòria sobiranista, és degut a la gran manifestació de Brussel·les. Recordo que en aquestes dates fa un any, el panorama independentista era realment molt desolador i la fita del 7 de març del 2009 fou el detonant de moltes coses que ens ha portat fins aquí . Em sento molt orgullós d’haver posat el meu granet de sorra.
Com que em crec que la proposta de la candidatura és una oportunitat històrica, darrerament he escrit alguns articles al meu bloc personal a on he criticat les declaracions de certs líders dels partits catalans que semblen que no volen veure que estem davant d’una conjuntura difícilment repetible si ets sobiranista. En aquest sentit he dit en un article que el líder de CiU, l’Artur Mas s’equivoca, en aquella entrevista al diari El Pais, a on venia dir que no voldria preguntar als catalans si volen la independència, perquè està segur que sortiria guanyador el NO i això faria a ulls de tot el món i dels espanyols que els catalans volem ser espanyols. En el meu article, vaig argumentar que el fet d’exercir el dret d’autodeterminació, encara que perdéssim la votació, malgrat deia que no estava del tot convençut que així fos, això ja seria per si, un avanç sobiranista. El fet de poder exercir el Dret d’autodeterminació, et fa visible com un poble diferent davant del món i sobretot dels espanyols. Com he dit abans, alguns coneguts meus, que són convergents, als que els tinc respecte, m’han titllat de ser poc seriós i alguns fins i tot de fer l’estúpid davant aquesta anàlisi.
Catalunya és de la Lliga Regionalista podria ser un titular similar a Els catalans som constitucionalistes. Aquest és el títol d’un article que la líder del Partit Popular de Catalunya ha escrit avui. La raó d’aquest titular el comentaré immediatament, primer fixeu-vos en la seva argumentació: Fa 31 anys vam votar més catalans la Constitució que no pas al 2006 l’Estatut.
La seva genial frase és: La majoria de catalans som constitucionalistes perquè volem la Carta Magna com guia del nostre futur comú de progrés, com eix legal d’una Catalunya capdavantera dintre de l’Espanya moderna del segle XXI. Engrescador.
La raó d’aquest títol, que no se’l creu ni ella, és òbvia, una manera de fer mèrits. No hi ha una sola persona mínimament intel·ligent, i no menystinc gens a la senyora Alícia Sánchez-Camacho, que no s’hagi adonat del que pensa la majoria dels catalans de la Constitució espanyola. Em sembla absolutament absurd dir que Catalunya és constitucionalista per una votació de fa més de trenta anys, quan molts dels que la van votar són morts i han estat “rellevats”, si és que es pot fer servir aquest terme, per molts d’altres catalans que no van votar, alguns perquè no havien ni nascut. Entre els que no la van votar va ser ella. I hi diu: La majoria dels catalans seguim valorant la seva validesa… No sé si ella amb 11 anys la valorava molt.
No pretenc amb aquest petit apunt atacar a l’autora de l’article, en absolut, ella pot creure el que vulgui i si s’hi sent més còmoda a Espanya, si realment creu que Espanya és on els catalans estem millor, que ho defensi. No cal que contraposi Espanya a Catalunya i parli d’ Hispanofòbia. Voler que Catalunya sigui un estat no és odiar a Espanya ni molt menys. Som fills de la mateixa mare, volent els nostres avantpassats van decidir que viuríem junts. Som germans que ja no volem compartir casa. No cal odiar a ningú, marxem i prou.
El que no hauria de fer la presidenta del PP de Catalunya és dir el que volem o no volem els catalans perquè no ens ho han preguntat.
Tots podem fer suposicions. Artur Mas diu: No ha arribat el moment de fer aquesta pregunta (si volem un estat independent) a Catalunya. La resposta encara seria no, i no crec que Catalunya hagi d’acumular més derrotes, ja en tenim prou. Celebro que es facin els referèndums al món local, però no ens equivoquéssim pas: seguim tenint el repte d’incorporar molts catalans al catalanisme. Això obliga a picar pedra. És el que defensa CiU en aquest moment. Jo penso de forma absolutament diferent. Cal fer la pregunta i per fer-la cal primer tenir un Parlament independentista. Dit clar i català, cal votar a les properes eleccions a qui es comprometi a priori amb la independència.
El que tots els independentistes hauríem de tenir clar és que cal treballar per l’objectiu de què el 2009 és el darrer any que celebrem la Constitució espanyola. Si ens ho proposem, el 2010 ja haurem fet la declaració unilateral de la independència de Catalunya. Si sumem, guanyem!
El full de ruta és ben clar: Ara cal seguir amb La Consulta popular a tots els pobles de Catalunya, el dia 13 de desembre i els que vindran. Després hem de donar el nostre suport a la Coalició unitària per la independència i el 8 de maig tots a Ginebra sota el lema Creuem el pont!. Apunteu-vos i col·laboreu! La pressió sobre el sistema polític ha de continuar, cada vegada més forta, l’horitzó cada vegada és veu més clar, també ho veuen els nostres rivals i, no ho dubteu, ens tenen por, els guanyarem la partida, Catalunya votarà independència.
La veritat és que estem vivint un període ben interessant. Les notícies se succeeixen i de forma continuada hi van posant de manifest el que Catalunya pot esperar d’Espanya.
Un exemple el tenim amb el galdós afer de les fotografies d’Agustí Centelles. El fills, Sergi i Octavi Centelles, han demostrat ser uns “autèntics patriotes” i han decidit que el millor lloc per a les fotografies del seu pare és Espanya, concretament Salamanca. Diuen que no és cosa de diners, segurament no estan en bones relacions amb el Govern català, no ho sé, potser el conseller Tresserras s’hagi equivocat, no ho sé, potser la Generalitat ho ha fet fatal, cosa sempre probable, però el que si sé és que un fet ocasional com és un Govern tripartit, que té els dies comptats, no fot fer que el llegat d’un patriota com fou Agustí Centelles, patrimoni de Catalunya, vagi a Salamanca. L’odi al Govern de la Generalitat o el sentiment de menysteniment que puguin haver sentit per la poca rellevància que ha donat el Govern de la Generalitat a l’obra d’Agustí Centelles o una certa misèria dels hereus de Centelles arriba a tal grau que ha provocat que diguessin que recorreran als tribunals per evitar possibles mesures del Departament de Cultura, que no vol que l’arxiu fotogràfic del seu pare surti de Catalunya.
Amb comportaments així, Catalunya no necessita enemics, tot i que hi són. La mostra de qui són els enemics la tenim ben clara. El govern espanyol es dedica, com pot i pot molt, a espoliar Catalunya i ho fa amb els diners de Catalunya. A banda de no retornar de la forma deguda els papers de Salamanca se’n duu una altra part del nostre patrimoni històric.
L’estat espanyol defensa que Catalunya és Espanya, però a l’hora decideix emportar-se el llegat dels catalans a Espanya. Tots els colonitzadors han fet igual amb els seus dominis i Catalunya no és més que la resta de l’imperi colonial castellà. Els temps han canviat i ara l’espoli es fa amb diners, els nostres que ens els han pres amb la llei feta per ells i per a ells.
Aquest notícia no era bona, però és quelcom més que serveix per fer créixer el rebuig cap el sotmetiment català a l’imperi espanyol. Només l’he recordat per la seva actualitat i per il·lustrar on som.
La bona notícia, però, fou veure que el creixement del sentiment independentista, l’augment del desig de dir prou a Espanya no són sensacions d’alguns. Dijous el diari AVUI ens alegrava el matí, va ser un regal per al meu aniversari que era aquest dia, amb una notícia que deia Una macroenquesta preveu la victòria del sí a la independència. Una macroenquesta de la UOC a 2.614 persones revela que el 50,3% votarien sí en un referèndum. El sondeig a què fa referència es va fer immediatament després del 13-S. Concretament ens diu que un 50,3% votaria si a la independència en un referèndum d’autodeterminació i que només un 17,8% votaria no. Traduït a una consulta vol dir que pràcticament el 74% dels vots serien favorables a la independència, atès que les abstencions no hi comptarien en el còmput. Cert que l’enquesta de la UOC es va fer immediatament després de la consulta d’Arenys de Munt, que una enquesta no és una votació, tot el que es vulgui, però l’indicador és prou bo. El Centre d’Estudis d’Opinió ens dirà una altra cosa. Normalment dóna les dades amb estudis no ponderats i per tant tenen menys valor predictiu o explicatiu i, en aquest tema, les preguntes són sempre de resposta múltiple quan el que caldria, dret a decidir, és preguntar si o no.
Però tornant al resultat. Una excel·lent notícia que posa en qüestió altres comunicats o informacions, normalment més reduïdes, que ens diuen altres coses. Bo és que les coses s’aclareixin.
Jo en trec una conclusió molt clara, que confirma el que penso sobre tot això fa ja molt de temps. Si els catalans que volem la independència ens unim, guanyem. Sempre escric, si sumem, guanyem! Ho faig perquè tinc el convenciment que la formació d’un moviment electoral unitari en favor de la independència ens portaria a la victòria, cap dubte. I també ho faig perquè crec que cal introduir confiança, seguretat.
Per això l’enemic a batre no està fora de Catalunya, tampoc són els que no volen la independència. L’enemic a batre és la por, la inseguretat, la manca de convicció, el “no arribarà mai i per això ja em va bé el que hi ha”. Això és el vot conservador als partits establerts que no donen el pas.
Els catalans, tants anys sota el jou espanyol, fa molt de temps que col·lectivament hem perdut el convenciment que la victòria és possible, que “si estirem forta ella caurà”. Alguns fins i tot tenen la síndrome d’Estocolm.
Diré quelcom que sempre he pensar, la força del pensament és incommensurable. Si tots pensem que és possible, serà. Nosaltres, els convençuts, no hem de treballar per convèncer als que estan en contra. Hem de treballar per crear un sentiment col·lectiu de fe en la victòria, un sentiment que faci que la gran majoria cregui que si ho volem ho aconseguirem.
Jo, ho sabeu, n’estic plenament convençut.
Aquest convenciment em fa demanar-vos que ens feu confiança, que estem configurant accions que veuran la llum just passat el dia 13. No importen les sentències, no importen els editorials, només compta el rebuig a l’opressió, només compta la llibertat del nostre poble.
La llavor per la unitat independentista ja està plantada i immediatament veureu els fruits. Sumeu-vos al nostre moviment! Traieu les vostres senyeres i prepareu-vos, `mostrem al món el que volem!
Sumar Independència (SI) és el nostre objectiu. S’acosta el moment en què votarem el nostre proper Parlament, feu que sigui el parlament de la independència el nostre país. La nostre nació demana generositat, demana que aparquem les nostres diferències i que ens apleguem sota el mateix estendard.
Si sumem, guanyem!
Aquest poble que durant 300 anys no l’han deixat mai opinar lliurament la seva decisió de ser sobirà o no , ara estar a punt de fer-ho gràcies a la consulta popular que es farà en més 150 pobles i ciutats. Aquest poble que els darrers 30 anys l’han volgut enredar amb Estatuts, i espanyes plurals, ara diu prou d’engalipades.
Aquest poble vol decidir per la seva llibertat malgrat els impediments d’uns i d’altres. Uns que han utilitzat sense escrúpols els sentiments nacionals per mantenir-se el poder i d’altres que han utilitzat també sense escrúpols els anhels d’independència per guanyar el poder, encara que sigui anant de comparsa amb l’enemic. Ambdós no tenen cap interès que Catalunya esdevingui independent si això els pot perjudicar a ells i els seus interessos. Quina misèria de patriotisme.
Fa anys que Catalunya hauria de ser lliure i per culpa d’un sistema polític colonial que fomenta la corrupció i les lluites fratricides entre els partits catalans, no ha estat possible.
