La veritat és que estem vivint un període ben interessant. Les notícies se succeeixen i de forma continuada hi van posant de manifest el que Catalunya pot esperar d’Espanya.

Un exemple el tenim amb el galdós afer de les fotografies d’Agustí Centelles. El fills, Sergi i Octavi Centelles, han demostrat ser uns “autèntics patriotes” i han decidit que el millor lloc per a les fotografies del seu pare és Espanya, concretament Salamanca. Diuen que no és cosa de diners, segurament no estan en bones relacions amb el Govern català, no ho sé, potser el conseller Tresserras s’hagi equivocat, no ho sé, potser la Generalitat ho ha fet fatal, cosa sempre probable, però el que si sé és que un fet ocasional com és un Govern tripartit, que té els dies comptats, no fot fer que el llegat d’un patriota com fou Agustí Centelles, patrimoni de Catalunya, vagi a Salamanca. L’odi al Govern de la Generalitat o el sentiment de menysteniment que puguin haver sentit per la poca rellevància que ha donat el Govern de la Generalitat a l’obra d’Agustí Centelles o una certa misèria dels hereus de Centelles arriba a tal grau que ha provocat que diguessin que recorreran als tribunals per evitar possibles mesures del Departament de Cultura, que no vol que l’arxiu fotogràfic del seu pare surti de Catalunya.

Amb comportaments així, Catalunya no necessita enemics, tot i que hi són. La mostra de qui són els enemics la tenim ben clara. El govern espanyol es dedica, com pot i pot molt, a espoliar Catalunya i ho fa amb els diners de Catalunya. A banda de no retornar de la forma deguda els papers de Salamanca se’n duu una altra part del nostre patrimoni històric.

L’estat espanyol defensa que Catalunya és Espanya, però a l’hora decideix emportar-se el llegat dels catalans a Espanya. Tots els colonitzadors han fet igual amb els seus dominis i Catalunya no és més que la resta de l’imperi colonial castellà. Els temps han canviat i ara l’espoli es fa amb diners, els nostres que ens els han pres amb la llei feta per ells i per a ells.

Aquest notícia no era bona, però és quelcom més que serveix per fer créixer el rebuig cap el sotmetiment català a l’imperi espanyol. Només l’he recordat per la seva actualitat i per il·lustrar on som.

La bona notícia, però, fou veure que el creixement del sentiment independentista, l’augment del desig de dir prou a Espanya no són sensacions d’alguns. Dijous el diari AVUI ens alegrava el matí, va ser un regal per al meu aniversari que era aquest dia, amb una notícia que deia Una macroenquesta preveu la victòria del sí a la independència. Una macroenquesta de la UOC a 2.614 persones revela que el 50,3% votarien sí en un referèndum. El sondeig a què fa referència es va fer immediatament després del 13-S. Concretament ens diu que un 50,3% votaria si a la independència en un referèndum d’autodeterminació i que només un 17,8% votaria no. Traduït a una consulta vol dir que pràcticament el 74% dels vots serien favorables a la independència, atès que les abstencions no hi comptarien en el còmput. Cert que l’enquesta de la UOC es va fer immediatament després de la consulta d’Arenys de Munt, que una enquesta no és una votació, tot el que es vulgui, però l’indicador és prou bo. El Centre d’Estudis d’Opinió ens dirà una altra cosa. Normalment dóna les dades amb estudis no ponderats i per tant tenen menys valor predictiu o explicatiu i, en aquest tema, les preguntes són sempre de resposta múltiple quan el que caldria, dret a decidir, és preguntar si o no.

Però tornant al resultat. Una excel·lent notícia que posa en qüestió altres comunicats o informacions, normalment més reduïdes, que ens diuen altres coses. Bo és que les coses s’aclareixin.

Jo en trec una conclusió molt clara, que confirma el que penso sobre tot això fa ja molt de temps. Si els catalans que volem la independència ens unim, guanyem. Sempre escric, si sumem, guanyem! Ho faig perquè tinc el convenciment que la formació d’un moviment electoral unitari en favor de la independència ens portaria a la victòria, cap dubte. I també ho faig perquè crec que cal introduir confiança, seguretat.

Per això l’enemic a batre no està fora de Catalunya, tampoc són els que no volen la independència. L’enemic a batre és la por, la inseguretat, la manca de convicció, el “no arribarà mai i per això ja em va bé el que hi ha”. Això és el vot conservador als partits establerts que no donen el pas.

Els catalans, tants anys sota el jou espanyol, fa molt de temps que col·lectivament hem perdut el convenciment que la victòria és possible, que “si estirem forta ella caurà”. Alguns fins i tot tenen la síndrome d’Estocolm.

Diré quelcom que sempre he pensar, la força del pensament és incommensurable. Si tots pensem que és possible, serà. Nosaltres, els convençuts, no hem de treballar per convèncer als que estan en contra. Hem de treballar per crear un sentiment col·lectiu de fe en la victòria, un sentiment que faci que la gran majoria cregui que si ho volem ho aconseguirem.

Jo, ho sabeu, n’estic plenament convençut.

Aquest convenciment em fa demanar-vos que ens feu confiança, que estem configurant accions que veuran la llum just passat el dia 13. No importen les sentències, no importen els editorials, només compta el rebuig a l’opressió, només compta la llibertat del nostre poble.

La llavor per la unitat independentista ja està plantada i immediatament veureu els fruits. Sumeu-vos al nostre moviment! Traieu les vostres senyeres i prepareu-vos, `mostrem al món el que volem!

Sumar Independència (SI) és el nostre objectiu. S’acosta el moment en què votarem el nostre proper Parlament, feu que sigui el parlament de la independència el nostre país. La nostre nació demana generositat, demana que aparquem les nostres diferències i que ens apleguem sota el mateix estendard.

Si sumem, guanyem!