Després del que s’ha viscut el passat diumenge 13 de Desembre del 2009, tothom, des de periodistes, analistes fins a polítics, han dit que la política catalana no pot quedar igual com estava.
Els referèndums han evidenciat que hi ha una esquerda evident entre el que la classe dirigent política catalana defensa i la que manifesta la ciutadania. Perquè prop d’un 30% dels catalans, sigui capaç de dedicar una part del seu temps per anar a votar en una consulta que no és vinculant i que a més a més, les institucions no la volien que és fes, en comptes d’anar a esquiar als Pirineus o d’excursió per la costa brava o allargar les vacances del pont de la pruíssim , és un èxit increïble, miri com es miri.
Que en uns llocs ha hagut més participació que en altres llocs, segur. Sempre és així quan es fa un acte com aquest en diferents pobles, i més quan no tothom ha obtingut els mateixos recursos i gent preparada per dedicar-s’hi. Però cal tenir en compte que podien votar els joves de 16 anys i els immigrats, això també ajuda a restar participació i segons en quines poblacions més que en unes altres.
El resultat final ha estat que el SI ha guanyat de carrer amb més del 95% i això si ho extrapolem a tota Catalunya ens dóna més d’un milió i mig de vots. Aquest nombre de vots implica que la independència obtindria la majora absoluta al Parlament de Catalunya. Les enquestes de la UOC i del CEO també diuen més o menys el mateix. La UOC deixa clar que un referèndum vinculant guanyaria amb un 73% de vots favorables. La CEO, que fa vaires preguntes per diluir els resultats de l’opció netament independentista, deixar clar però que els que volen que Catalunya sigui un Estat són majoria per més del 50% respecte els que no ho volen (els que aposten per un Estat federal primer han de crear un Estat per poder-se federar). De fet, des de sempre al Parlament de Catalunya, la suma dels dos partits que diuen que el seu objectiu final és que Catalunya esdevingui un Estat o el més possible semblant a un Estat encara que sigui dins d’Espanya, és a dir CiU i ERC, sempre han estat majoria absoluta. Això sense comptar amb els federalistes del PSC i els d’Iniciativa. Per tant, res que no sigui normal i lògic és el que ha passat amb la consulta popular.
Però en canvi durant tots aquestos anys, cap d’aquestes dues formacions sobiranistes, han estat capaces de posar-se en comú per dur a terme el que en teoria defensen i en teoria també haurien de ser la seva raó d’existència.
Fins encara no fa un any, els catalans independentistes, políticament ens trobàvem desunits repartits entre diferents opcions politiques i el pitjor de tot, en moltes d’elles, estaven patit veien com els seus dirigents derivaven cap a opcions més cofoistes amb el status quo d’una Catalunya cada vegada més regionalitzada. Realment ens sentíem orfes de representació política al Parlament.
Però per sort, l’anima del poble català, ha fet que moltes persones anònimes, sense lligams amb el partidisme polític o lliures d’esquemes mentals d’ideologies obsoletes del segle passat, darrerament s’ha començat a moure per mirar de canviar-ho. Ho han fet perquè han vist les orelles del llop i saben que si no fa res per canviar-ho, en poques generacions la identitat catalana s’haurà diluït dins d’Espanya.
Aquestes persones anònimes han anat configurant poc a poc el que s’anomena societat civil sobiranista o xarxa sobiranista com m’agrada dir a mi. Aquesta xarxa ha teixit ponts d’unió entre tots els que som independentistes, i quan ens hem posat en contacte, la tensió de veure que la teva pàtria se’ns mor, ha fet el que ens separa fos cada vegada més petit comparant amb el que ens uneix: Catalunya
Per això en uns anys d’ençà aquesta xarxa civil han donat a la llum una sèrie d’iniciatives que ha unit tots els independentistes.
En la primera manifestació de la PDD el 2006, recordo que es va dir que apart dels habituals en les manifestacions independentistes, havia molta gent simpatitzant de convergència que potser era la primera vegada que sortien a manifestar-se des de feina més de 20 anys. Alguns ja van començar a cridar sense por el crit d’Independència. A la segona, encara va ser més multitudinària i es va evidenciar que havien molts simpatitzants de convergència i d’Esquerra caminant junts, cridant ben fort Independència. Però malgrat tot aquesta demostració del que volia els catalans de peu, les direccions dels partits, tant ERC com CiU, van fer cas omís i en comptes de liderar el clam popular, es van dedicar a barallar-se entre ells, quan era tot el contrari el que passava al carrer.
Alguns partits van intentar, manipular algunes de les plataformes sobiranistes , i al final quasi van aconseguir desactivar-les. Però la xarxa sobiranista, no va queda paralitzada, va reaccionar. Ràpidament un altre grup de catalans anònims, van formar un nou grup, deumil.cat que va proposar una altre manifestació encara més desacomplexadament independentista i a un lloc encara més impactant: 10Mil a Brussel·les per l’Autodeterminació. Ja no us explico que va passar a la manifestació de Brussel·les, allà no només caminaven junts tots els independentistes, sinó que a més a més, ho havien organitzat i fer realitat, tots nosaltres sens sense cap ajuda dels partits. Per això no es volia que els partits s’aprofitessin de l’èxit de la mateixa. Va ser una manifestació independentista fet i organitzada pel poble. Va ser tot un exemple de que la unitat es possible i es pot aconseguir proeses quan es tracta de lluitar per la independència de la teva pàtria.
Es va presentar una ILP, com a proposta de provocació per veure si realment al Parlament havia una formació que estes a favor al menys de debatre o si no, que al menys proposés una alternativa si no es volia fer el referèndum el 2010. Tots van votar-hi en contra. Els partits catalans i els partits espanyols. Però algú quan van desestimar la ILP, que gràcies a aquella agosarada proposta, es faria després el referèndum d’Arenys de Munt?.
El referèndum d’Arenys de Munt, va marcar un camí sense retorn pels dirigents polítics d’aquests partits que havien deixat orfe de representativitat el independentisme al Parlament. Però també va es poder veure, de que també hi ha representants polítics, sobretot els que estan als ajuntaments petits i mitjans, que poden representar amb dignitat al poble. Allà es va veure com tot el poble i els representants sobiranistes anaven untis a favor de la democràcia i la llibertat, en l’altre costat, en contra, estaven units els espanyolistes socialistes i els feixistes espanyols. Va ser un èxit sese precedents que va agafar als espanyols per sorpresa i als dirigents dels partits catalans fora de joc.
Es van menysprear que es podria fer en més llocs i van sortir algunes diferencies, atiades per alguns dels partits catalans que veien amb molta incomoditat que s’estengues l’esperit d’unitat d’Arenys. Però malgrat els egos d’uns i la manipulació d’altres, la tensió de que si no es feia bé i la il·lusió d’aconseguir una fita increïble en els anals de la història de Catalunya, va fer que s’aparquessin les diferencies i ahir va ser possible que visquéssim uns moments inoblidables.
La consulta popular del 13D, ha posat sobre la taula que la unitat és encara més factible. S’ha vist com molts regidors i alcaldes han donat suport, però també s’ha vist com altres que en teoria haurien de fer-ho, no ho han fet. S’evidenciat encara més la divisió entre els demòcrates i els que no ho són. Com també dels que estan lligats de mans, encara que es diguin independentistes o nacionalistes. Els dirigents dels partits, aquesta vegada han actuat amb més cautela però això no vol dir que hagin canviat de parer. Alguns se’ls ha vist el llautó amb tantes ganes de “xupar” càmera, i embriagats per l’eufòria, fins i tot semblava que s’apuntaven a que en el proper parlament es faria un referèndum vinculant. Com sempre, una vegada ha passat l’eufòria i davant la possibilitat real de que haguessin de fer-ho, ja s’han desdit del que havien dit, ni han tardat un dia en deixar clar que la credibilitat i la coherència no va per a ells. Però deixem de banda aquestes reaccions, lògiques si tenim en compte la trajectòria d’aquests dirigents durant els darrers anys i ens hem de concentrar amb el que per mi és el més important: Quina conclusió es pot treure de tot el que ens ha passat aquest any 2009 per aconseguir que el 2010 sigui encara millor, si no és el definitiu?
Per mi la més important és que quan es tracta de treballar junts per la independència amb una data i amb projecte que té un objectiu concret i concís, els catalans, som plenament capaços de fer-ho, deixant de banda les ideologies i les directrius partidistes que fins ara ens han dividit. A Brussel·les, l’objectiu era aconseguir 10.000 catalans que anessin com sigui a la capital europea. A Arenys de Munt, era que malgrat les amenaces dels feixistes, siguin amb botes o amb toga, era poder fer-ho i que la gent anés a votar. El diumenge passat, 13 de desembre era que malgrat el buit de tots els mitjans de comunicació , del boicot de les institucions i del menyspreu dels espanyolistes, amb la complicitat o inhibició d’alguns dels seus socis, i només amb quatre duros, que les votacions fossin un exemple d’eficàcia i que força gent anés també a votar.
S’ha aconseguit plenament i si ha fallat en alguns aspectes, no cal dir-ho, com també a Brussel·les van haver coses que no van anar prou bé o que Arenys de Munt, amb tanta expectació que va haver, que només votés un 41%, es pot considerar millorable. Es clar, que si!. Però això no treu que ha estat un dia històric que passarà als anals dels llibres que estudiaran els nostres nets sobre quins van ser els precedents que van precipitar la independència de la seva nació.
També hem vist com entre ahir i avui, els típics problemes de personalitat que estaven latents entre alguns persones, però que són normals en qualsevol projecte, i ara , potser per l’esgotament i els nervis passats, com també potser amb el nivell d’autoexigencia que ens caracteritza els catalans, comencen ha sortit a la llum. Però repeteixo, quan hi ha una data i un objectiu clar, aquests problemes es poden aparca sempre per després. Al cap a la fi, tots som patriotes, oi!!
Per això, cal continuar marcant-nos objectius tant il·lusionant com han estat les consultes populars. Cal mantenir la tensió, perquè aquesta ens manté units.
No podem baixar la guàrdia perquè només així ens mantindrem en tensió. Una tensió que aparcarà les diferencies i ens mantindrà units amb l’objectiu. Només així aconseguirem sumar més gent al projecte i al final podrem fer la candidatura unitària i transversal que proclamarà la independència al Parlament!!.
Endavant les Atxes!!
Manel Bargalló
Nota: Recordo que a part dels milers de voluntaris que cal per cada ciutat i poble a on s’han de fer els propers referèndums, s’està preparant un d’aquests projectes que segur que ens donarà molta tensió: Recordeu el 8 de Maig, 10Mil catalans a Ginebra, davant de l’ONU, a on portarem els centenars de milers de vots dels referèndums afirmatius, per reclamar que quan es proclami la independència al Parlament, les nacions unides, estigui amb nosaltres.
Els que formem part del que mol bé defineixes com a xarxa sobiranista ahir vam anar a dormir molt contents i esperançats, avui hem començat la jornada amb les declaracions de López Tena tirant un gerro d’aigua freda.
Tot el dia el tema ha estat la discrepància entre els organitzadors de les consultes, i ara durant el debat del Àgora insistint en els seus arguments.
Parles dels problemes personals que estaven latents i són normals en qualsevol projecte, avui el problema ha tingut nom i cognoms.
Una persona no ens podrà fer defallir, endavant !!!!
S’han vist tantes coses absurdes en aquesta societat catalana de la que fomem part, que no m’extranyaría res. Fins i tot em pucimaginar un altre tripartit.La gent parla però al comptar les paperetes és quan arriven les sorpreses.
Actualment patim del sindrome de l’unitat, tot estem units, però cadascú está unit a una unitat diferent. Potser en Tena en té la culpa, però hi ha una enquesta a l’Avui digital on la gent (986) consideren en un 55% a en A.L.Tena com a decisiu en la mobilització per les consultes del 13D.
Ara mateix el minim que es pot demanar ja no és unitat, sinó que almenys sembli que n’hi ha.
Joan
——-
Estic molt d’acord. Cal no deixar-nos caure en el desanim per les declaracions en calent d’una persona. Una persona que admiro i li tinc apreci, però s’ha equivocat i no és la primera vegada que ho fa.
PepMB
——-
Això és el que penso que s’havia fet des de la coordinadora, perquè he rebut alguns correus de Osona Decideix que eren contradictoris o al menzs contraposats al que deia la coordiandora. Per bé de tot, jo se que la gent de la coordinadora ha fet cas omis i ha seguit com si no passes res. Penso que si en Tena no hagues dit res, la coordinadora tampoc hauria dit res.
Però per l’altre costat, entec que en Tena estigui dolgut de que la coordinadora hagi aprofitat els seus resultats per maquillar els resultats generals. Però jo penso que el que es tracta es de donar un missatge positiu i trobo bé que haguessin fet. Amb tot no treu que en Tena i Osona decideix han fet un treball magnific.
Però la pregunta és, en Tena, que volia pretendre amb el referendum d’Osona? Demostrar als seu cap, en Mas, que la independència era possible i que CiU ha de canviar de táctica? o aconseguir que a Catalunya hagués cada vegada més gent disposada a pencar i a votar per la independència?
Jo penso que en Tena volia la primera opció , per això esta emprenyat perquè no ha aconseguit els resultats que s´esperava >50% de participació i que els resultats del 13D fossin agafats per anar contra CiU, es a dir, que ell havia fet seria anar contra el seu partit.
Manel,
creus que Reagrupament entrarà a formar part d’aquesta Plataforma unitària per la Independència que presentaran dijous els Srs. Carles Mora i Enric Canela entre altres?
Manel,
M’ha agradat llegir el teu article, precisament m’he passat tot el dia amb pensaments bastant pessimistes, i només en confortava, precisament, que a pesar de les avinences i discussions, quan havia una fita important, una meta aconseguir, hem anat per ella i l’hem assolit, per molts impediments que ens hi hagin posat, i per molt que desprès vulguin “ningunejar” els resultats.
No obstant, no puc deixar de tenir una sensació de confusió, de no saber molt bé si anem ben encaminats, de no saber molt bé a on som, si hi ha, o hi haurà una gran coalició, si Reagrupament podrà anar sol, si es faran o no les pròximes consultes, on es faran, i qui les farà? Si fer-les a Barcelona no serà un error imperdonable? No sé, espero que a l’igual que després de la tempesta ve la calma, després de la confusió vingui la certesa.
Va estar un dia d’acumulació d’il•lusió, d’esperança, tot el dia posseïa una sensació de que alguna cosa important s’estava coent. Després, a l’endemà, amb la caverna en premsa, en radio, l’ambigüitat dels polítics catalans posicionant-ne, com analitzant-ne la forma de recollir profit, i a la nit observant les divergències de la Plataforma que s’apuntaven, tot un guirigai que no posseïa un bon tuf. Fem un projecte unitari potent i valorem que no podem defraudar-nos. Hi hem posat molts sentiments. Reru
Manel
En tot cas, no ho sé, però si en Tena ho havia fet per reposicionar Ciu cap a l’independenísme, era positiu i de l’interès de tots els independentistes. Si ha fracassat llavors tots hem fracassat, i també hauriem d’estar emprenyats.
Josep Maria Sala i Pau Vallejo
—————————–
La “Suma Independència” la conec una mica perquè des de aquest estiu l’Enric està intentat fent-la i des de Reagrupament se li ha ha dit que respectavem el que volia fer, però que s’equivocava perqé justament podria donar peu a la confusió. Però l’Enric ha pensat que pot aconseguir altre gent que d’entrada no vol entrar a Reagrupament que al final acabi al menys compartint la cnadidatura que proposa Reagrupament.
Jo segueixo pensant que s’equivoca però com que ja està decidit, pel bé de la independència només hi ha un camí. Donar-los la benvinguda ja que al menys portaran persones que pensen el mateix que proposa Reagrupmanet des del primer dia (es cert que tant en l’Enric com l’Espot també ho havien anunciat encara que no amb tanta claretat i ressó que en Joan Carretero).
Per mi ara el més important és dir-los que Reagrupament mai estarà en contra de que més gent es sumi a la candidatura, car aquesta candidatura no és de Reagrupament, és de Catalunya.
L’únic que resta, és trobar la fórmula democràtica perquè aquesta gent, per la raó que sigui tenen reserves per reagrupar-se, que s’integrin a la candidatura.
Endavant les Atxes!!
Benvolgut Manel:
Per mi es tot un èxit que en unes consultes fetes CONTRA la voluntat del estat i partits polítics, i sense la colaboració directe d’ajuntaments s’aconssegueixi aquest percentatge de participació i mes quan s’ha inclós al cens una part de la població (inmigració i menors) de dubtosa movilització. Si afegim que el vot afirmatiu a estat aclaparador ens podem donar per satisfets. La única nota discordant l’han donat les “primadonnas” de sempre.
Ara cal seguir amb les consultes, dur-les, com be dius, a la ONU i, sobre tot, exercir el vot veritablement independentista a les eleccions del 2010. I avui l’únic vot veritablement independentista es el vot a Reagrupament.
Ànsia, que hi ha feina!
Salut!
En Tena és el portaveu i representant de Convergència. El primer objectiu de CiU és el de governar. Ara bé si les consultes o referèndums no ajuden als del carrer de Còrcega s’han de torpedinar d’una o altra manera com ha fet l’Alfons.
La seva actitud ha estat deplorable, la seva joia, manifestada en la seva persona inexistent, en front de la satisfacció de milers i milers d’independentistes.
Ara toca només anar endavant, la perfecció deixem-la pels perfeccionistes i nosaltres seguir molt bé pel bon camí que ens portarà a un Estat propi, la nostra independència.
Totalment d’acord Eduard, cal no baixar la guárdia que hi ha molta feina
Ramon
——–
jo no diria tant, penso que ha estat més una enrabiada perquè no ha anat com ell voldria i no li agradat que l’Uriel volgués aprofitar-se de la seva feina
S’hauria d’escampar la idea o l’objectiu de la presentació conjunta de sobiranistes i independentistes al nostre Parlament en les properes eleccions amb la condició de què immediatament després se’n fessin unes altres per delimitar tots els partits polítics que hi vulguin ser.
Això mai seria en detriment dels partits polítics actuals perquè una vegada acabades les primeres eleccions podrien adquirir el rang que els correpondria.
Si no pot ser d’aquesta manera voldria sentir i/o llegir propostes en aquest sentit.