Aquests és un article que potser escric en calent, sense la necessària reflexió amb la que m’agrada abordar les coses. Normalment sempre aconsello deixar dormir les coses per tal de no fer comentaris precipitats, però aquesta vegada, coses d’actualitat, implicació personal i calendari no m’ho permeten.

Com molts ja sabeu, dijous al Col·legi de Periodistes vam presentar i explicar, de la millor manera que vam saber, el Manifest de suport a Suma Independència.

L’article pretén ser una explicació, en context, i una valoració personal, molt subjectiva, d’algunes reaccions a la iniciativa i a la presentació.

En començar la presentació vaig fer-hi algunes consideracions sobre la seva claredat d’objectius i sobre l’únic punt que, al meu parer, podia tenir una certa ambigüitat. En concret a el paràgraf: Us convidem doncs a sumar-vos a aquest manifest de suport a la constitució d’un moviment unitari per la creació d’una alternativa electoral independentista per tal d’assolir un Estat català independent.

Deia que la paraula “alternativa” s’havia d’entendre referida a la situació parlamentària actual i no com alguns han entès, potser per culpa meva, als moviments polítics actuals. I que no teníem el més mínim interès en crear un partit nou. Vaig afirmar-ho taxativament. Ho escric una vegada més: no penso implicar-me en la creació de cap partit nou.

Per altra banda vaig fer un intent d’explicar que la presentació de la iniciativa no tenia res a veure amb la Consulta. Vaig comentar que el 17 d’abril, a Independència 2714, ja vaig fer referència a la necessitat de la unió i que el 30 de maig vaig escriure Si sumem, guanyem!, lema que he seguit utilitzant durant aquestes setmanes. Setmana a setmana he anat reiterant la mateixa idea, la d’unitat de tot el moviment independentista sota una mateixa marca que no partit. La iniciativa no era recent, ja l’havíem discutit abans de vacances d’estiu i consolidat durant l’octubre – novembre.

La data triada era obligada, no es podia fer immediatament abans de la Consulta i de cap manera esperar a després de festes. El dia propici per fer una presentació més allunyat del 13 de desembre sense entrar en la setmana de Nadal era el dijous. Qualsevol que intentés aprofitar-se de l’efecte Consulta hauria aplaçat la presentació després de l’enrenou causat per les declaracions de Carles Mora el dilluns (veure Carles Mora admet que prepara un nou partit polític mentre Uriel Beltran ho nega) que jo vaig atribuir a la tensió viscuda, atès que l’alcalde d’Arenys de Munt, que, com ell mateix havia reconegut, treballa amb Reagrupament, sabia perfectament que no era així. Si nosaltres haguéssim volgut aprofitar l’efecte Consulta, després d’això i del ball de bastons que alguns protagonistes estaven muntant hagués estat un suïcidi. Ens hauríem esperat, és de manual.

No puc valorar si en general vam saber donar el missatge, però sé que amb algunes persones d’opinions prefixades no ho vam aconseguir.

La meva explicació i respostes va anar tota l’estona en intentar fer veure que no volíem ser alternativa a Reagrupament perquè aquest va ser durant les preguntes, com passa en aquest bloc amb els comentaris, un tema reiterat. Vaig tornar a explicar que la proposta Suma Independència vol ser un concepte, un lema, un lloc de trobada per a aquella empresa que vol penetrar en espais on no acaba de quallar i s’uneix a altres. Sovint una empresa gran s’uneix a alguna petita, és majoritària en el consell d’administració, i la marca li serveix per aconseguir clients que abans li eren refractaris. Acostuma a passar amb marques arrelades a un territori. Reiterar que no volem crear cap partit, que la paraula que millor s’adapta és Coalició, l’he fet servir sovint. Coalició perquè no hi ha res més a la llei electoral. Coalició entre grups diversos. Alguns molt petits, que es mouen. I si no aixoplugar-los fent-los participar.

Jesús (Xess) feia a l’article del dissabte passat un molt encertat símil entre el que vol Suma Independència i l’elaboració d’un torró. Deia: Tenim un bol amb fruites confitades, però no té la més mínima consistència perquè no hi ha res que les aglutini. Si fem una “crema” amb ametlles i mel i d’altres coses i l’aboquem al bol, ho barregem i esperem que qualli tindrem un deliciós torró que, ara si, serà compacte. Però cada fruita seguirà sent ella mateixa, però unida a d’altres. Bé, afegeixo, Suma Independència no vol ser cap fruita. Cert que alguns dels seus membres ho volen ser, però Suma Independència no.

Igual d’encertada va ser la intervenció de Sílvia Barroso, la directora de l’AVUI Digital, que va preguntar-nos, alguna cosa com: voleu ser com una cola que uneixi?

Imagino que hi ha gent que va entendre la idea i altres als que no els hi ha arribat. Coses de la comunicació.

Més encara per a aquells que m’han criticat per no haver-me quedat públicament fascinat per Reagrupament. Davant una intervenció meva sobre el sentit de vot a les properes eleccions nacionals, vaig expressar les meves simpaties per Reagrupament i vaig dir que si les opcions resultants són els actuals partits del Parlament i Reagrupament, votaré Reagrupament. Amb tot vaig dir que Reagrupament difícilment tindrà al Parlament un resultat suficient, mentre que la unitat de tot l’independentisme pot obtenir la majoria absoluta.

En tot cas, va quedar clar que si fracassem en el nostre intent de crear un Moviment Ciutadà Unitari, el meu vot serà per l’opció independentista que més vots podria aglutinar.

No crec que calgui aclarir res més. Si algú no ho entén jo ja no puc fer-hi res més. Tampoc tinc interès en fer-ho més, porto setmanes fent-ho i aquí acabo.

Entraré en un terreny més personal. Si jo tingués el desig que tenen alguns per tenir un lloc a les properes llistes ho tenia ben fàcil, m’hagués associat a Reagrupament, m’hagués postulat per a les llistes i tinc la impressió que hi hauria sortit. Mai no he tingut cap problema a presentar-me a unes eleccions, ni a fer campanya. De fet a la universitat ho he fet diverses vegades per defensar el que creia i he perdut. O sigui que no em ve d’aquí. Clarament, de forma explícita, vull dir que és una bajanada dir que tinc por a sotmetrem a una elecció per una assemblea.

I seguiré en un terreny personal. Dijous al Col·legi de Periodistes vaig fer referència a un llibre de Bertrand Russell, Sociedad humana: ética y política. En aquest llibre Russell analitza algunes motivacions. Posa com a punts clau el poder, els diners i la vanitat. Tot en la justa mesura és necessari, unes persones tenen més d’una cosa que de l’altra. Els que tenen vocació política els mou el poder, no ho critico, són persones imprescindibles. Altres estan moguts per aconseguir diners, en la mesura adequada perfecte: gent emprenedora, que fa créixer un país. Altres la vanitat, fer coses i sentir que han col·laborat, els agrada més el reconeixement, un simple copet a l’esquena d’agraïment val més que una recompensa econòmica, molts voluntaris a la Consulta o a la Manifestació a Brussel·les del 7 de marc eren d’aquests, feliços per col·laborar, hi havia contribuït. Són qualitats en la justa mida, defecte si s’exagera.

Sóc catedràtic d’Universitat i ja només ho canviaré per la jubilació. En el meu món, la universitat, la vanitat predomina sobre les altres coses. Pocs diners i menys poder. La vanitat de l’investigador que aconsegueix resoldre un problema, publicar en una revista de prestigi, etc.

Jo sóc d’aquests darrers. Què faig en aquesta festa de l’independentisme?, què faig col·laborant en aquestes iniciatives? Doncs senzill, em sentiré molt gratificat si aconsegueixo que la meva feina sigui útil a allò que ens uneix, la independència de Catalunya. Ja he dit més d’un cop que si cal que em presenti a les eleccions properes, aniré al lloc 85è de la llista per Barcelona. O sigui, a no sortir. Si ajudo a guanyar que content estaré!

Més encara, la bioquímica cerebral diu que tots ens movem per la recompensa, el plaer. Uns són més feliços ajudant a gent desvalguda, tenen la seva recompensa. Altres són uns sàdics que senten plaer amb el dolor dels altres. Tots dos grups tenen la seva recompensa, una química similar. Per què som així? No ho sé.

Si una cosa no produeix recompensa es deixa de fer. Quan un fa règim el fa perquè aprimar-se li produeix més plaer que totes les angoixes o malestars que li ocasiona no menjar o menjar una cosa poc agradable quan té gana. Si el plaer supera l’inconvenient es fa, sinó es deixa. Som així.

A mi, naturalment, em passa igual. No sóc generós, fer això em produeix plaer. Jo lluito perquè em recompensa malgrat les hores que hi dedico i el desgast que em produeix tot plegat. Si arriba el moment en què les crítiques o els insults, que també n’he rebut, em produeixen més incomoditat que plaer deixaré immediatament aquesta tasca, hi ha moments que hi estic a prop, feina me’n sobra.

Com a resum, estic absolutament convençut que Reagrupament sol no arribarà on tots volem, crec que sumant amb altres pot arribar-hi, és a dir la suma guanya. Suma Independència té ja el suport de militants d’ERC, de CiU, de reagrupats i, majoritàriament, de gent independent.

De moment seguiré en aquesta batalla uns dies més. L’objectiu no és fer amics, és sumar a tothom, els amics i els indiferents i fins i tot els que no ens agradem ens hem d’aplegar, tots els que volem la independència hem d’anar junts ara, en aquesta oportunitat d’or. No la fem malbé. Si no funciona, jo esperaré a les eleccions per votar.

Si voleu ajudar, apunteu-vos. També podeu afegir-vos a la pàgina de Facebook.

Tanmateix, recordeu en tot moment, és indiscutible: Si sumem, guanyem!