En aquests últims dies he estat rumiant com podem establir una nova fita. Una fita, un objectiu… Ginebra ens espera a tots. Cal fer pinya altre cop, i tornar a envair la capital suïssa amb estelades. Cal demostrar que els que volem la independència no som quatre arreplegats sinó una gran quantitat de persones que no es senten bé en la situació actual, i que per motius històrics, econòmics, socials, laborals, educatius, culturals… necessiten un Estat Propi.

I és el que anirem a reclamar. Com ja vam fer l’any passat a la capital europea. Qui hi ha anat segur que intentarà repetir-ho a Ginebra, qui no hi va poder anar, els hi recomano de tot cor que hi vagin aquest any.

Per què?

Per què quan fas viatges de vegades anheles la teva terra, que algú parli la teva llengua…

No sabeu la il·lusió que fa anant pel carrer de la capital i com si fos catalana. O potser molt millor, que avui en dia la nostra capital el català no és que el senti molt..

Anar a un restaurant o un altre, i trobar-te sempre colles d’independentistes sopant, dinant,i poder parlar i compartir uns bons moments.

En aquestes manifestacions no s’hi valen les ideologies, tots lluitem per únicament la independència independentment de tot.

I aquesta moral és la que hem de transmetre als catalans, als politics. Cal que d’una vegada s’adonin que la majoria estem més units que mai per un únic objectiu.

Quan més siguem més por tindran. Si superem la fita pel doble, més s’adonaran que creix l’independentisme.

I creieu-me, el viatge no és llarg, així que fem una mica d’excursió i assistim-hi!

Tots a Ginebra el dia 8 de Maig. Ja podeu anar fent els tràmits, el dia esperat s’acosta.

PD: Si voleu col·laborar sou més que benvinguts, i només cal que us poseu en contacte amb extensio@deumil.cat , que és en Josep Anton.

També podeu mirar l’SPOT que he creat a: http://www.youtube.com/watch?v=nj7Hdm7o-o0

Moltes gràcies a tots, establirem una nova fita!

Josep Prat

Les circumstàncies han fet que no hagi pogut preparar un article gaire elaborat però penso que per al que vull il·lustrar amb aquest apunt en tindré prou.

Comentaré un tema d’actualitat: la recent decisió de l’Ajuntament d’Ascó de presentar la seva candidatura al magatzem temporal centralitzat de residus radioactius (Resolución de 23 de diciembre de 2009, de la Secretaría de Estado de Energía, por la que se efectúa la convocatoria pública para la selección de los municipios candidatos a albergar el emplazamiento del Almacén Temporal Centralizado de combustible nuclear gastado y residuos radiactivos de alta actividad (ATC) y su centro tecnológico asociado), que em servirà d’excusa per arribar a la meva tesi.

La idea de tot el procés és ben senzilla. El govern de l’Estat espanyol demana que es presentin candidatures municipals per albergar la instal·lació. L’Ajuntament d’Ascó, enmig d’un debat polític i social a tot Catalunya on es mostren totes les contradiccions polítiques i socials, decideix presentar la candidatura. Els regidors de CiU i PSC voten a favor en contra de l’opinió de les direccions dels seus partits. Cal també recordar que el Parlament de Catalunya, l’11 de març del 2008 va aprovar una resolució, amb els vots de CiU, ERC i ICV-EUiA, que rebutjava la possible instal·lació d’un Magatzem Temporal Centralitzat (ATC) per a residus nuclears a les comarques de la Ribera d’Ebre, el Baix Camp i, per extensió, a tot el territori de Catalunya. Els regidors van votar sense haver consultat al poble.

Els arguments de l’Ajuntament d’Ascó són ben clars, tothom els pot entendre. L’esperança de benefici econòmic d’aquesta instal·lació compensa l’expectativa d’accident. Cal tenir present que els habitants d’Ascó estan habituats a conviure amb les centrals nuclears i no tenen la mateixa percepció del risc que altres que només han vist les nuclears a les fotografies.

CiU ha dit que obrirà un expedient que pot comportar l’expulsió dels regidors díscols. Per la seva banda Montilla va defensar la “solidaritat” entre territoris, i després de precisar que ell no és contrari a l’energia nuclear, sí que va advocar perquè el Magatzem Temporal Centralitzat (ATC) s’ubiqui en una altra comunitat autònoma. El ministre d’Indústria, Miguel Sebastián, li va respondre que Catalunya no pot presumir de solidària en aquest àmbit perquè consumeix més energia de la que produeix. Montilla va replicar al ministre dient-li que hi ha altres comunitats que en gasten tanta o més que Catalunya i que, en canvi, en produeixen menys. A tot això El secretari d’Estat d’Energia, Pedro Luís Marín, va assegurar que no contempla la possibilitat ‘que una autonomia pugui dinamitar el procés’ d’elecció de l’emplaçament del cementiri nuclear.

Ja veieu la baralla hispànica.

Jo no entraré en l’interessant debat sobre l’energia nuclear. El que si està clar és que el risc zero no existeix, que amb magatzem hi ha risc i que sense no n’hi ha. Si que em permetré un comentari sobre l’energia que consumim i la que generem, i sobre els orígens d’aquesta energia. També sobre el “no” tradicional a qualsevol peatge per tenir energia. No la volem produir pels mitjans clàssics, no la volem importar, volem l’eòlica, però els molins ben lluny del nostre municipi, etc. Només era una reflexió feta de passada.

Bé tornem al que volia comentar. El Parlament de Catalunya i la Generalitat no tenen vot en aquest tema. És una qüestió entre el municipi i l’Estat espanyol. Veu si que té perquè no la poden fer callar, però no en els òrgans de decisió. Altra cosa és que per qüestions d’interès electoral el president espanyol tingui en compte les opinions del seu company de partit, però reitero, el govern català, com a tal, no hi pinta res.

I és perfectament lògic, les instal·lacions nuclears i per extensió els magatzems de residus són qüestions d’estat, aquí i en qualsevol lloc. I en una qüestió d’estat Catalunya ha de callar perquè no és l’estat. Val més no tenir rabietes infantils, no cal empipar-se. L’estat mana i nosaltres no tenim estat. Tenim molts exemples, sovint en surten, fa poc el tema de les fotografies Centelles, no tenim dret de retracte. Les herències dels artistes, a l’estat. Podeu obrir una llista. Empipar-se és estúpid. Tenim dret a fer-ho? No.

Nosaltres no tenim dret a empipar-nos quan no fem res per trencar aquesta situació. Personalment crec que és del gènere imbècil arrossegar-se per una competència compartida que finalment no serà res. El que cal fer és cantar la cançó dels adéus. I la proposta, com sempre, és: fem-ho ja.

Ara us suggereixo un joc. Feu una porra sobre els propers resultats electorals amb els partits que han manifestat que es presentaran a les eleccions. Sigueu optimistes però realistes. Quantes opcions us surten que permetin el canvi immediat?

Què faran els que hagin dit en el seu programa que estan per la independència? Aquest és un dubte que no he resolt a través de la bibliografia. Tot i que justament llegia quan escrivia aquest article que Puigcercós no descarta un govern PSC-CiU-ERC o un pacte amb PSC recolzat per ICV des de fora. La primera opció em sembla poc probable, però possible, la segona que els resultats electorals la faran impossible. En tot cas la proposta Puigcercós no és engrescadora de cara a la independència i sembla que no li faria cap fàstic tornar a reproduir un Govern tant independentista com el que pugui ser un que tingués un soci com el PSC.

Ara feu un altre càlcul, quants independentistes amb dret a vot hi ha a Catalunya. Més o menys que els vots que, segons els vostres càlculs, obtindrà CiU?

Ara feu una suposició no contemplada a la porra: que tots els independentistes votin la mateixa opció. Com creieu que quedaria el Parlament? Ah! Per cert, no parlo en cap moment de crear partits nous, etc. Ni tampoc de dividir vots ni altres bajanades diverses que darrerament he llegit, probablement sense mala fe, però si fruit de la manca de reflexió. En tot cas, com  deia el científic i filòsof Blaise Pascal: Prefereixo equivocar-me creient en un Déu que no existeix, que equivocar-me no creient en un Déu que existeix. Perquè si després no hi ha res, evidentment mai ho sabré, quan em s’enfonsi en el no res eterna, però si hi ha alguna cosa, si hi ha Algú, hauré de donar compte de la meva actitud de rebuig.

No penseu que paga la pena intentar-ho? Amigues i amics: Si sumem, guanyem!

Som al principi de l’any 2013, l’Artur Mas porta 1 anys de bipartit amb el PP català. El pacte va ser forçat i anti natura, però era l’única possibilitat d’un govern estable per poder fer canvis estructurals per afrontar la crisi econòmica, o al menys aixi ens ho van vendre.

A Espanya, el PP feia dos anys que havia guanyat per majoria absoluta les eleccions després de la total inoperància del govern del ZP. Amb una tassa d’atur superant el 30% i la Unió Europea amenaçant de fer fora Espanya de la zona Euro, el govern del PSOE va d’haver  d’aplicar el 2011, moltes mesures anti-populars. Va pujar encara més l’IVA , va introduir el copagament a la sanitat pública, va augmentar els imposts per la benzina i tabac. Però el que va fer dimitir al govern va ser la vaga general provocada per la rebaixa de les prestacions de l’atur i la reducció de la indemnització per acomiadament. Tot plegat va fer que els ciutadans es van sentir enganyats pels socialistes, forçant eleccions avançades. Aquests van fer coincidint les eleccions generals amb les municipals en un intent per  mitigar la davallada . Però res  i el PP , malgrat els escàndols de corrupció , va guanyar per majoria absoluta.

Llegir-ne més »

Mica en mica la fàbrica va produint nous independentistes, acabats de sortir del forn. I es que el Tribunal Constitucional fa quatre anys que no gosa treure un lot.

Que si retallen l’Estatut, que ara si, que ara no, que ara al Desembre, ara al Juny…

Jo els hi demano que parin de treballar pobres, quin estrés! Retalleu tan com pugueu, agafeu les tisores i avall s’ha dit. No passa res, si només es queixaran al TC aquells que es sentin espanyols, reclamant un millor tracte. Els independentistes com jo treurem una ampolla de cava i brindarem a la seva salut. Per què hauran creat moltisims independentistes que a les eleccions votaran algun dels partits creibles que poden figurar. Quins? Impossible.

De moment? Reagrupament. Però a mi especialment, m’agradaria que la Suma tirés endavant. Hem de pensar que només és una coalició electoral i de cap manera els partits independents se’n sentiran afectats, en especial parlant de Reagrupament que ja ho te tot muntat. Doncs si Reagrupament ho te tot muntat, doncs la Suma que s’agafi d’aquests mitjans ja cursats , pero que no es digui, ASSOCIEU-VOS A RCAT perquè ja ho tenim fet.

Ho entenc però no ho respecto. Reagrupament pel camí s’està deixant una pila d’independentistes. Alguns diuen que la Suma no n’agafarà pas més, que tot és una estafa. Doncs sincerament, per mi, amb unes persones tan fantàstiques com l’Enric Canela, que gràcies al seu article molts vam viure els millors moments de la nostra vida, fins que arribi la independencia: la manifestació de Brussel·les era del que estava parlant.

Quins independentistes ens deixem? Doncs pels comentaris de per aqui i per allà, ens deixem a gent d’esquerra que diu que som de dretes, i a gent de dretes que diuen que som una escissió d’ERC.

Quan més junts estiguem tots, menys dispers estarà el vot, més clar ho veurà la gent. I és que quan veus tanta dispersió d’associacions i discussions entre ells penses : No m’afiliaré a cap, n’hi ha masses, com pot ser…?

En canvi tu vas a votar i veus una coalició on tothom s’ha posat d’acord, i que vols que et digui, fa goig.

Per tant, lectors, que llegiu el meu primer article, us dic:

Aquest any es farà llarg, tenim moltes coses a fer. Consultes, Ginebra, Eleccions, i si pot ser organització i intent de no-desgavell del nou estat Català.

Per tant, estiguem atents, treballem fort, no fem soroll cap a Espanya, fem-ho per nosaltres i pel món, i quan no s’ho esperin… ZAS!

Bona nit a tothom i gràcies per llegir-me.

Resto a la vostra disposició

Josep Prat

PD: Agraiments a la gent de Deumil que han fet possible que pugués escriure al bloc, en especial a l’Enric i a L’Agustí.

Aconseguir l’èxit quan es vol introduir un producte o una idea al mercat depèn de molts factors. Al meu parer, el factor determinant de l’èxit és que el públic objectiu tingui una necessitat no coberta i que valori que el producte donarà una resposta positiva a la seva expectativa.

Després el producte podrà ser bo o dolent, la gent el comprarà igual sempre que en termes econòmics sigui assequible. Un exemple és la connexió a Internet. Els ciutadans crèiem que era necessària. Malgrat que el producte era objectivament dolent, el compràvem. La llista de coses dolentes que compra la gent pel convenciment que tenen de la seva necessitat és enorme.

Una de les principals habilitats que ha de tenir l’equip de venda d’un producte o idea és posar de manifest que l’objecte resol una mancança. Alguns seran ben conscients que tenen la mancança i necessiten el producte, però d’altres que no ho sabien, gràcies a l’habilitat de la campanya de venda, se n’adonaran.

En el món polític les coses són exactament igual, no es ven un producte, és ven un partit (marca) que proposa solucionar aquells problemes que l’elector té o fer aquelles coses que el ciutadà veu necessàries. Si un partit ven allò que als ciutadans no creuen necessitar, per molt que el partit ho vegi important, no tindrà èxit.

Fa uns anys, per exemple, molts ciutadans van acabar convençuts de la necessitat d’un canvi polític. Una cosa ben abstracta, cap acció concreta, però la idea va fer forat. El canvi, el govern de CiU ja durava massa. No hi havia gaire més missatges objectius en la proposta. El resultat va ser que mitjançant sumes legítimes es va fer un canvi. El producte resultant va ser francament dolent i amb el pas del temps el ciutadà ja ho ha vist amb claredat, ho sap, s’ha adonat que el govern és dolent i hi està preparat per comprar alguna cosa diferent, alguna cosa concreta.

A vegades els ciutadans compren simplement “el me’ls trec de sobre”, però és sempre millor que hi hagi un objectiu concret i li toca a “l’alternativa” dibuixar clarament aquest nou missatge, no dispersar les idees. L’èxit relatiu del pacte 2003 va ser “canvi”.

Si fóssim un país normal, el ciutadà compraria l’alternança, CiU perquè ofereix unes garanties molt més grans d’estabilitat, cosa necessària per abordar la majoria dels problemes dels ciutadans, que les que ofereix “l’experiment de la disbauxa” que presideix Montilla.

Tanmateix resulta que malauradament no som un país normal. Catalunya té un problema d’identitat nacional. Li cal legitimar tant a l’estat espanyol com a fora d’aquest la seva identitat com a nació política i cultural. Aquest no és un problema nou. No és invent dels darrers anys.

Si ens remuntem uns anys endarrere i fem una hipòtesi, en base a les dades existents, sobre el pes de l’independentisme a Catalunya potser ens costarà entendre per què ERC no va obtenir molts millors resultats. La hipòtesi més versemblant és que la urgència de la independència no era percebuda per la majoria dels ciutadans independentistes. En aquelles circumstàncies, els plantejaments de CIU, que incorporaven un mal anomenat nacionalisme (autonomisme), resultaven suficients per a molts. Els que no tenien prou amb aquests plantejaments deixaven de votar o es passaven a ERC. Només quan la percepció de la insuficient política nacional de CiU es va fer evident es va produir un transvasament important de vots, en part conseqüència de la venda del “canvi”.

L’únic partit que podia en aquells anys fer-se amb l’etiqueta de l’independentisme era ERC. Si ERC no va repetir posteriorment resultats no és tan pels problemes interns o per la imatge que se li va atribuir de partit poc seriós. Ho és per la seva renúncia a defensar la independència basant-se en conceptes estranys com la “pluja fina” i altres genialitats que només anaven dirigides a altres partits polítics i a la premsa però que el ciutadà mig ni entenia ni li importava. Greu error polític i de comunicació. És evident que un votant independentista amb un cervell mínimament dotat no comprarà mai “pluja fina”. Vol que es defensi la independència en l’acció política. Tampoc es votava a ERC per tal que demostrés ser un partit responsable i de govern. Els que van fer aquesta anàlisi van equivocar-se absolutament de públic. El “client” d’ERC buscava avenços independentistes, no “pluja fina” ni partits responsables amb el PSC o amb el govern de Madrid, per a aquesta darrera finalitat ja tenien a CiU. Això només podia convenir a alguns de l’aparell (no sé ben bé per a què).

Què ha passat en aquests anys. Un producte dels que està en el mercat ha passat a ser vist com a necessari per molts dels ciutadans. Un conjunt de circumstàncies i fets, alguns provocats per nosaltres mateixos i altres sobrevinguts per l’estupidesa aliena i que ara no enumeraré perquè els coneix tothom, han contribuït a fer que la independència sigui quelcom percebut com a necessari. Remarco, potser no hi ha molts més independentistes, però aquests percebem molt més necessària ara la independència que fa uns anys, més encara les circumstàncies han fet que creiem que el producte està a la venda, que no és només un tòpic. És a dir, la independència està en el mercat i hi ha un públic objectiu suficientment nombrós com per a què es converteixi en falca publicitària que pot aportar molts clients. Segur que per això tots flirtegen amb ella.

Ara, en aquest país que no és normal, seria lògic que ERC aprofités les circumstàncies i fos un seriós rival de CiU que no aposta per la independència sinó per un indefinit “dret a decidir” (estic fins els nassos del dret a decidir) que serveix tant per dir que hi cap tot com per dir que no hi és tot. És a dir, per a què l’elector no sàpiga mai que farà CiU. Clar que potser és millor això que dir que faràs una cosa i no fer-la.

Tanmateix hi ha un problema, set anys de govern fent “pluja fina” i “portant als socialistes a posicions nacionalistes”, amb gran “èxit”, com tothom sap, han fet perdre credibilitat al partit i els clients lògics pensen que a través del proveïdor ERC no compraran la independència.

Jo sóc dels que pensa que ERC si està ara disposada a jugar a fons a favor de la independència. Per a mi és molt clar que, d’acord amb els resultats electorals que feien impossible un govern monocolor, a ERC li hagués convingut molt més quedar-se a l’oposició i forçar al govern que fos a fer una política molt més propera a les seves teòriques posicions i no quedar esclava d’un govern espanyolista. Crec que els dirigents d’ERC, després d’avaluar el que ha passat aquests temps, més encara després del termòmetre de les etapes que ja s’ha fet de la Consulta, tenen clar que han de recuperar el seu lloc natural. De totes formes, els pecats es paguen i ara no poden recuperar en uns mesos de campanya i esclaus d’un govern de trets clarament espanyols el capital perdut, la credibilitat. Tot això malgrat l’important paper que està fent a les consultes el líder del corrent Esquerra Independentista i diputat d’ERC, Uriel Bertran.

ERC deixa un gran espai independentista obert: el món independentista que ja no votava a ERC i tots aquells que han deixat de votar-la i que tampoc no la votaran aquesta vegada. I aquest espai el volen ocupar altres actors. Alguns ja es van postular fa uns mesos, el primer, fins allà on sé, Catalunya Acció. Poc després i agafant gran força, Reagrupament.

Reagrupament és una associació que ha definit amb claredat quin és el producte que vol vendre. Sap que el mercat està preparat: independència i regeneració política. Les dues coses tenen un públic ampli. El producte està ben definit, però que passa amb qui el vol vendre?

Al meu parer, una opinió subjectiva per objectiu que jo vulgui ser, Reagrupament va cometre un greu error, mantenir el nom d’un corrent intern d’ERC i malgrat que, crec que sincerament, es defineix i vol ser transversal, es va constituir a partir de gent d’ERC. Crec que hauria d’haver esperat una mica, triar un altre nom i crear-se amb gent coneguda d’altres sectors. Tot i això Reagrupament acull a molts adherits que no han estat a ERC i quan dic això no em refereixo haver tingut el carnet, sinó a sentir-se emocionalment propers. Tot això ha passat i no es pot tornar enrere. Aquests propers mesos la lectura seguirà sent aquesta encara que es facin “fitxatges” interessants. Alguns, per cert, per poder estar a la cresta de l’onada.

En aquestes condicions Reagrupament pot aspirar a fer un paper molt digne a les properes eleccions, però mai no podrà atreure prou gent per tal que Catalunya doni el pas definitiu.

Per altra banda hi ha tot un món, l’Esquerra Independentista (no el corren intern d’ERC), la històrica, la de sempre, la que no se sent identificada ni amb ERC ni amb Reagrupament. Tenim tot el món de les CUP que mai no s’integraran en cap d’aquest dos grups. Més encara, l’independentisme té molts “militants” que sense una alternativa millor que aquesta ara votaran a CiU. Ho faran perquè veuran inviable el pas a la independència, malgrat creure-la que no tenir-la és el primer problema de Catalunya. Creuran que aquest grups no tindran un pes suficient en el proper Parlament i davant de l’opció: CiU o el “gran desgavell”, preferiran CiU i sobretot evitar que el genets de l’Apocalipsis tornin a governar Catalunya.

A sobre hauríem d’afegir les legítimes aspiracions no prou concretades de Joan Laporta que, sens dubte, és capaç d’arribar als ciutadans amb molta més facilitat que la resta de mortals. Laporta ha donat mostres clares d’estar interessat en liderar un moviment polític independentista.

Què fer en aquest context? Alguns, torno a referir-me a la subjectivitat que tinc malgrat intentar ser objectiu, vam creure que el que cal és aconseguir un espai ampli on sense que ningú perdi la seva identitat tothom se senti representat: Suma Independència.

Com a mi m’agrada definir-la: Una coalició ciutadana que aplegui tot el moviment independentista en una sola candidatura transversal, amb el propòsit que tots els grups, plataformes, entitats, partits i persones s’apleguin sense que cap d’ells hagi de renunciar a la seva identitat política o social. Amb l’objectiu de declarar unilateralment la independència, elaborar una llei electoral per a les eleccions constituents que permeti la representació directa dels ciutadans i la regeneració democràtica, i convocar eleccions.

Aquesta proposta és molt clara i al meu parer poc ambigua. Pretén que es constitueixi una candidatura formada per diferents actors. No se’ns escapa que té una indefinició molt clara i alguns atacs han vingut per aquesta banda. No diu com s’ha d’elaborar la candidatura, és a dir, les llistes. Certament em sembla difícil fer-ho quan tots els actors no hi són. Seria com si jo hagués de decidir que dinarà un grup de gent que no hi és i sabent que a sobre jo no aniré al dinar. El seu principal argument, com he dit, és el tema de les llistes, moltes vegades “guarnit” de delicats comentaris dedicats a Santiago Espot i Catalunya Acció. També a vegades inclouen una bajanada: que és una plataforma per Santiago Espot. Clar que a Catalunya també hi ha que votaria en contra de la llei de la gravetat per abolir-la.

Els atacs d’alguns membres de Reagrupament han estat durs en cap cas  que ens han acusat, m’han acusat de dividir. Cal dir que això ho han fet persones representatives de l’associació. Ja se sap que la Inquisició defensava la doctrina de Jesús o els talibans l’Alcorà.

No deixa de sorprendrem l’argumentació d’alguns membres de Reagrupament, la trobo absurda. Em diuen que ells són transversals. Perfecte, això ja ho sé, segur que ho són i que ho intenten al màxim. És lícit, desitjable, ho aplaudeixo i els desitjo tot l’èxit, i ho dic sincerament, no ataco a aquesta associació. Però que hi puc fer si a molta gent no li inspiren prou confiança? Ells no ho resoldran i jo menys. L’opció que hem pres és la contrària a la que ells ens acusen: intentar unir. Alguns no ho veuen així, certament puc estar equivocat, però jo no ho crec.

Per altra banda i tornant al tema de les llistes, faré referència a una hipòtesi publicada ahir sobre la possible incorporació de Laporta a la candidatura de Reagrupament. Diu: Les condicions de Joan Laporta per presentar-se amb Joan Carretero són:

1. 1. Pactar els noms dels caps de llista de les quatre circumscripcions.
2. No haver de passar per cap assemblea per ser designat candidat a la presidència de la Generalitat.

No sé si això és cert o no, però intueixo que de ser cert que Laporta vulgui entrar en aquesta candidatura, les coses podrien anar per aquí. És versemblant. Aleshores els principis de Reagrupament dependrien del nom de la persona o no? Renunciaran els aferrissats defensors de l’assemblea en cas que Laporta ho vulgui?

Personalment trobaria lògic que Laporta, portador d’un gran capital (en probabilitat de vots) poses determinades condicions, de la mateixa manera que si altres fessin una coalició amb Reagrupament també les posessin, cadascú segons les expectatives del que podria aportar.

La meva defensa de Suma Independència és molt més senzilla. Amb generositat i flexibilitat, qualitats que costa treure del conjunt dels que juguem a la política, tots aquells grups interessats seguin i parlin. Suma Independència vol això. I una mica més, creiem que haurien d’adoptar un lema comú. La proposta és Suma Independència (SI). Vols la independència? Vota SI. I cap problema amb que Carretero o Laporta o qui es vulgui sigui cap de llista. I cap problema amb que les sigles de Reagrupament o l’hipotètic Partit Laporta estiguin ben presents.

Més encara, com he dit abans crec amb la sinceritat d’ERC quan diu que ara si. Bé, crec que ERC també hauria de seure-hi i aportar-hi tota la seva generositat basada en el seu amor a Catalunya, provat tantes vegades al llarg de la història. Hauria d’adonar-se que ha d’unir-se als altres per aconseguir un vot únic, sense perdre el seu nom i la seva identitat. Aquesta vagada posar totes les seves forces en aquesta candidatura unitària, com ho està fent en el treball per la Consulta. No hi perdria res, probablement en sortiria reforçada i es mostraria com un partit català i d’esquerres en una Catalunya independent, desplaçant al PSC del lloc que no li correspon. El seu futur seria molt més clar i prometedor. Si no ho fa, s’estavellarà. Si ho fa recuperarà la credibilitat.

M’agradaria dir el mateix de CiU, però ells avui en posen ara per davant, tenen opcions reals, guanyar les eleccions i ocupar el govern. Amb tot, estic convençut que davant d’un pacte nacional, estil Assemblea de Catalunya, els independentistes de CiU votarien la coalició, per una vegada trairien a CiU. Suma Independència arrasaria. Ens passaria com quan un grup de gent s’atura al carrer a mirar alguna cosa. Comproveu-ho. Cinc o sis persones us poseu en una cantonada d’un carrer concorregut i mireu al cel, assenyaleu a l’infinit i dieu, oh!, oh!, mira!, mira! Al cap d’un moment el grup creixerà i quan més creixi més atraurà a la gent. Alguns marxaran però en vindran més, el sistema s’alimentarà més quan més gran sigui: exponencial.

Tan difícil és d’entendre això, tant costa somiar, fer realitat el somni . O és que cal resignar-se amb el fracàs? Jo aposto per intentar que el somni esdevingui real. Per això sempre dic:

Si sumem, guanyem!

L’altre dia amb l’article Sense valors suprems en la política, potser no serem mai lliures, vaig mirar d’explicar que sense ser escrupolosos en els valors suprems que sostenen la democràcia potser ens costarà més aconseguir la independència.  Vaig utilitzar l’expressió valors suprems per fer servir la terminologia que Vicent Villatoro havia fet servir en un article seu al diari Avui, encara que no m’acaba de convèncer això de suprems i per això ara només en referiré com a valors sense el qualificatiu de suprems.

L’article en qüestió es va interpretar malament per part d’alguns, ateses els circumstancies que hi havia per la meva crítica a una associació política que va generar una agra polèmica. Una polèmica que va derivar cap a situacions no desitjables i que no ajuden gens al debat que en teoria hauria d’existir entre els que volem la independència de la nostra pàtria. Per això vaig esborrar el polèmic article.

Una vegada fet aquest incís, crec, que la reflexió sobre els valors democràtics, mereix una altra oportunitat. Demanaria si us plau, que aquest article és veies només en el sentit de què és una reflexió  a favor d’aquestos valors.

Avui voldria reflexionar sobre un d’aquestos valors que garanteixen la democràcia: La llibertat d’expressió.

  Llegir-ne més »

Fa ja bastants anys, devia ser entre el 1974 i el 1978, no ho recordo, el meu pare, que en pau descansi, va tenir un problema.

El meu pare va nàixer a La Havana al juliol de l’any 1915. Bastant circumstancial. El meu rebesavi, Josep Canela i Reventós, havia nascut a Reus i va anar a Cuba. Allà es va guanyar la vida força bé, consta que era comerciant, i ja de gran, alternava la vida entre Cuba i Barcelona. Va ser un dels membres de la comissió que, sota la presidència de Rius i Taulet, va fer aixecar el monument a Colom, també va ser tresorer de la Junta de l’Ateneu Barcelonès. No penseu, però, coses que passen, les diners de la família van desaparèixer i jo, sense anar més lluny, vaig haver de treballar per poder estudiar.

Bé, on anava, les relacions de la família amb Cuba van seguir i fins la revolució cubana van continuar. Com que l’any 1914 va esclatar la Primera Guerra Mundial, quan la meva àvia va quedar embarassada, els meus avis i el seu fill, germà gran del meu pare, van anar a La Havana i allà va donar a llum.

El meu pare va viure sempre a Barcelona, però va mantenir la nacionalitat cubana. Cada dos anys, si no ho recordo malament, havia de renovar el seu permís de residència. Un dia es va quedar sense feina i en anar a renovar el permís a la comissaria de Via Laietana, on aleshores tramitaven aquestes coses, li van dir que sense feina l’expulsaven del país.

Per sort, a través de relacions personals, vaig arribar a un dels responsables d’aquella comissaria i vam fer constar que jo mantenia al meu pare. Pobre de mi, ja casat i amb uns ingressos matrimonials bastants reduïts.

Comento aquesta història personal, ja antiga, per mostrar el tracte de l’Estat espanyol amb els que no tenien el passaport espanyol. Al meu pare, casat amb una dona nascuda al País Valencià, la meva mare, i amb cinc fills nascuts a Barcelona, l’anaven a expulsar d’Espanya per no tenir feina.

Bé, han passat bastants anys, molts, sóc a la UB i he vist passar molts ciutadans d’altres països. No us vull ni explicar els problemes que posa l’Estat espanyol per als permisos als estudiants que venen de fora dels països de la Unió Europea o d’altres molt específics. La dificultat en donar visats, permisos de treball, etc.

Recordo l’any 2002 quan m’encarregava de gestionar un programa de la Generalitat per promoure les Universitats de Catalunya entre els estudiants del món. Un objectiu evident era fomentar l’interès dels estudiants xinesos pels nostres postgraus. Aleshores havia un programa de postgraus en anglès, l’IGSOC, finançat per la Generalitat. Un apunt, les dues coses se les va carregar el tripartit I només arribar. Ara ho volen tornar a inventar.

Però la història no és aquesta. Un dia en una jornada sobre les relacions amb Àsia vaig parlar amb el director General del Ministeri d’Afers Estrangers espanyol que portava el tema dels visats. Li vaig preguntar per què no flexibilitzaven la concessió de visats als estudiants xinesos (com feien Alemanya o França). La resposta que em va donar el “dignatari espanyol “ va ser que no podia ser. Em va dir: fixa’t que no enterren cap xinès, es moren, se’ls mengen i substitueixen la identitat, sempre fan frau. Crec que poc després el van nomenar ambaixador en un país d’Àsia.

És evident que la política espanyola amb la immigració és la no política. Com en moltes altres coses és un no saber comportar-se. Durant aquests anys l’estat espanyol no ha sabut fer més que lleis, papers mullats, que no ha aplicat. Ha fet un “aquí no passa res”. Política “flowers”. I ens volen donar lliçons.

Les coses s’han deteriorat i ens han portat a situacions grotesques. Ara veiem un enfrontament entre l’Ajuntament de Vic i el govern de l’Estat. Una discussió sobre drets i deures basats en papers mullats. Ni justifico ni ataco a l’Ajuntament de Vic, no sé gaire, més aviat gens, d’immigració i no vull dir cap rucada, però em pregunto, amb tota la prudència: té sentit empadronar a la gent i no donar un permís de treball? Què han de fer? Què hem de fer?

Mentrestant, la Generalitat mira La Riera a TV3 i alguna conseller/a diu algun tòpic. Catalunya no és estat, és incompetent. Paciència, un parell d’anys més i ja podrem fer-ho tot.

L’estat espanyol, bressol de l’economia sostenible, aquell que vol millorar les econòmiques europees durant la seva presidència , és un desgavell . Una part d’Espanya encara no ha eliminat els gens feixistes del seus actes. Aquesta afirmació pot semblar carregada de d’algun tipus d’obsessió contra Espanya o una subjectiva propaganda, però posats a explicar anècdotes us comentaré una altra.

Segur que haureu llegit, en un mitjà o altre, que l’Estat espanyol es fa representar per l’àguila, el jou i les fletxes i el lema ‘Una, grande y libre’ a l’Eurocambra. La notícia, fotografia inclosa, s’ha difós aquest matí. Es veu que ahir l’eurodiputat d’ERC, Oriol Junqueras, va presentar una queixa formal al parlament Europeu per l’exposició dels símbols feixistes, mentre que CiU i ICV han anunciat que demanaran explicacions i el PSC s’ha compromès a reclamar al govern espanyol que retiri la simbologia preconstitucional i enviï a Brussel·les un nou exemplar de la Constitució. Els eurodiputats del PSOE també han demanat formalment avui al president del Congrés espanyol, el també socialista José Bono, que substitueixi la Constitució espanyola amb els símbols franquistes que s’exhibeix al Parlament Europeu, car és un obsequi del Congrés. Els eurodiputats del PSOE han demanat a Bono que enviï a Brussel·les un nou exemplar de la Constitució ‘amb els símbols constitucionals de l’Espanya democràtica’. Eurodiputats alemanys i italians s’hi han afegit. Una diputada alemanya ha dit que ‘És una catàstrofe que a l’Eurocambra hi hagi un símbol franquista; a Alemanya seria totalment impossible que una esvàstica estigués visible en un edifici així. Sorprèn que Maria Teresa Fernández de la Vega s’hagi mostrat sorpresa i que no en sabés res.

I a mi em sorprèn encara més. Potser alguns recordareu que l’11 de novembre vaig anar al Parlament Europeu (11 de novembre Brussel·les, aviat la independència) a presentar el llibre: “10.000 a Brussel·les per l’Autodeterminació”. Era el punt de partida de la campanya, que coordina Oriol Falguera, ‘I’m catalan, I love freedom’ i que tindrà continuïtat durant tota la presidència espanyola de la Unió Europea per tal de posar de manifest que l’Estat espanyol no respecta cap iniciativa democràtica catalana que reclami el reconeixement del dret a decidir el seu futur.

Aquell dia en passar pel gran espai del tercer pis del Parlament, zona que uneix els dos edificis, vam veure dins una urna “el present” espanyol. Estava la vista de tothom i era gairebé impossible no veure’l. Un lloc de pas gairebé obligat pels que es mouen pel Parlament. El per què no es va denunciar aleshores pot ser obvi després d’explicar-vos això. Les fotografies es van fer i, si no vaig errat, la que publica el diari AVUi deu ser d’aleshores.

Em resulta difícil creure que els eurodiputats espanyols no la veiessin i em resulta “lògic” que no ho denunciessin. Si no ho van fer deu ser perquè no els semblava estrany, com tampoc devia semblar res anormal als responsables del Congrés espanyol enviar l’aguilot a Europa com a mostra representativa de la democràcia espanyola.

Per això he dit que una part d’Espanya no ha eliminat els gens feixistes. S’entén i, majoritàriament, es condemna el que va representar la dictadura franquista, però encara es troben massa coses “normals”.

Espanya és intolerant i no ha sabut mai entendre la diferència, ni amb la immigració ni amb els diferents pobles de l’Estat. Ja només crear-se el que, més o menys, s’entén per Espanya, els mal anomenats Reis Catòlics van signar el decret d’expulsió dels jueus. Anys més tard Felip III expulsava als moriscs de València. També cal recordar que ja al final del segle XV els reis van haver d’enviar a Catalunya als inquisidors castellans, perquè aquí érem rars i no ens agradava massa el que feia la Inquisició.

Espanya no va entendre mai la confederació i sempre ha volgut eliminar la “diferència”. Catalunya i el català n’és una mostra. No ha entès mai la diferència i no va acceptar l’Estatut sorgit del Parlament català, els propis socialistes catalans col·laboraven en retallar-lo. Aquest no entendre la diferència porta, evidentment, a la secessió, a intentar recuperar els nostres drets.

La democràcia és un concepte difícil d’entendre. A uns els costa més d’entendre que a altres. Les majories no poden aixafar les minories, la democràcia ha de ser entesa de forma diferent. Més encara la majoria d’un estat no pot anar mai contra els drets d’un dels pobles de l’estat, això porta a la secessió, en democràcia, i a l’opressió en altres sistemes.

La intolerància forma part dels sistemes que no respecten les minories, per molt que els vots sembli que ho valen. I la intolerància és quelcom que els catalans estem acostumats a viure. No se’ns tolera, no es tolera que siguem culturalment diferents. M’amoïna, però, que alguns catalans també siguin intolerants, que no sàpiguen veure que hi ha diferents formes de pensar i diferents camins per arribar al mateix lloc.

Per això amics, després d’aquest garbuix d’anècdotes i idees em toca recordar que s’acosta un temps d’eleccions, que no podem permetre que una altra vegada es formi un Parlament unionista, que hem d’aconseguir alliberar-nos.

Molt aviat arribarà la confrontació democràtica i abans hem d’unir-nos per guanyar. Suma Independència és un camí, per a mi el camí, però com que intento no ser intolerant que cadascú camini per on vulgui, respectem-nos els uns als altres, però que ningú no oblidi que:

Si sumem, guanyem!

La unitat és un valor. Però no és el valor suprem diu en Vicenç Villatoro en la seva columna trossos que escriu diàriament a l’Avui. Ho fa en referència a la crida del president Jose Montilla a 201 entitats civils catalanes per fer una resposta unitària en defensa de l’Estatut(et) segons com sigui la sentència del Tribunal Constitucional. Hi estic d’acord amb en Vicenç Villatoro quan ens diu que a vegades els catalans ens perdem amb adjectius amb un fort component sentimental com és la paraula unitària. Una resposta unitària, una candidatura unitària, anem tots junts, sumem …etc. Qui no pot voler la unitat o la suma de tots els catalans?

Doncs jo penso que no tot s’hi val en nom de la unitat o de la suma. Per exemple jo no voldria pas la unitat de tots els catalans per fer front a la resposta del TC, senzillament perquè hauríem de rebaixar les nostres reivindicacions nacionals per donar cabuda als catalans simpatitzants del PSC-PSOE o del PP, que desvirtuaria la raó de la resposta. Com tampoc voldria que tots els grups que diuen que són independentistes se sumessin a la candidatura per aconseguir la independència. Per exemple no acceptaria que la candidatura fos representada per polítics xenòfobs o corruptes o simplement mentiders. Per mi, tal com diu en Vicenç Villatoro, la unitat és un valor, però no és un valor suprem.

Ara bé, que entenc per valors o valors suprems en la política? Per què dic que potser sense aquests valors no serem lliures?

Llegir-ne més »

Estic convençut que el desplegament constant i efectiu de l’Estatut és la millor manera de defensar-lo i l’actitud que millor serveix als interessos de Catalunya i dels seus ciutadans. I si arriba el moment en que calgui donar una nova resposta política i cívica, clara i unitària, estic segur que Catalunya podrà comptar amb el teu suport, de nou, i amb el de la institució que representes. Montilla dixit.

Aquest és un paràgraf de la carta que el 5 de gener el president Montilla va enviar a les més de 200 institucions que van donar suport a l’editorial conjunt La dignitat de Catalunya publicat pels diaris Avui, Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, La Mañana, La Vanguardia, Regió 7, Segre i El Punt el proppassat 26 de novembre.

La carta del president Montilla és una defensa clara per mantenir Catalunya dins l’Estat espanyol i salvar-lo d’una crisi profunda i irreversible. El president és un home intel·ligent, molt més del que els seus detractors estimen, un home que ha s’ha fet home a Catalunya, però d’arrels espanyoles, s’estima Catalunya però és espanyol. Jo no menystinc al president. Entén perfectament, com la majoria dels que vivim en aquest país, que l’actuació dels espanyols, en el seu conjunt, el rebuig a Catalunya, la manca de comprensió respecte l’autogovern sancionat pel Parlament, el que va succeir abans i el que va passar i està passant amb el trist espectacle del Tribunal Constitucional constitueixen un punt d’inflexió per a les aspiracions d’independència de Catalunya.

També ho avala el magnífic article de Juan-José López Burniol, notari, membre de Ciutadans pel Canvi, titulat “El problema español” que al diari El País publicava dimecres. López Burniol és una persona que, com altres cops he comentat, admiro en molts aspectes per la seva capacitat intel·lectual i bonhomia, encara que és un ferm defensor d’un Estat espanyol civilitzat punt en el que, naturalment, atès el meu independentisme discrepem. Deia López Burniol: Vaig rebutjar en el seu moment la deriva confederal del projecte d’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya; vaig considerar després com un fracàs polític de primera magnitud que aquest mateix Estatut, aprovat en referèndum després de la seva garbellada pel Parlament espanyol, fos impugnat davant el Tribunal Constitucional; i afirmo ara que, atesa la naturalesa política del gravíssim contenciós que està subjacent sota aquests fets, el problema subsisteix incòlume qualsevol que sigui l’abast de la sentència. S’ha sobrepassat ja el punt de no retorn: la desafecció d’uns, l’avorriment d’altres i la falta d’un projecte compartit per tots fan que la qüestió hagi de plantejar – abans o després – en tota la seva radicalitat, d’una manera semblant a com es va fer al Canadà: federalisme o autodeterminació. Els que oficien de realistes diran que això és un disbarat. Erren: Déu cega als que vol perdre….

López Burniol, després de reflexionar sobre els diferents models possibles en què podrien esdevenir les relacions de Catalunya amb l’Estat espanyol, conclou que només n’hi ha dos de viables, federalisme o autodeterminació. Òbviament opino que no hi ha a l’Estat cap possibilitat d’una transformació federalista, els gens espanyols ho impedeixen. No queda més que l’autodeterminació per decidir que hem de ser: independents o restar colonitzats.

Som molts catalans que ens adonem que ara és el moment de fer caure l’estaca. Laporta, que porta ja temps manifestant el seu independentisme radical, cosa que no és nova, ha assegurat en una entrevista a El Mundo, feta per Salvador Sostres, el seu interès per participar en la vida política catalana com a protagonista actiu.

Diu Laporta que ha parlat amb ERC i CiU i que no li han proposat res. Sostres li pregunta: Es presentarà amb Reagrupament? i ell contesta: En principi em sedueix més la idea de presentar-me en un partit nou que estarà obert a qualsevol partit o plataforma que entengui que Catalunya necessita un Estat propi. Tenim les condicions per ser un gran país d’Europa. Seria molt trist que no lluitéssim per allò que és nostre. Pel que podríem ser.

Davant la pregunta: Ja té decidit presentar-se? (a les eleccions nacionals), contesta: Aleshores vaig tenir converses amb diversos polítics i diferents persones que entenen de política. Estic consultant a professionals de la estratègia política per treure les meves conclusions respecte a si és possible fer a Catalunya una revolució pacífica, democràtica i responsable que ens porti a tenir un Estat propi. Serà amb el mateix esperit que hem tingut al Barça, amb una gent professional, capacitada i per un projecte innovador. Encara no sé si Catalunya vol un líder o un màrtir. Jo no vull ser un màrtir. Si que puc ser un líder, que em sembla molt bella l’aspiració nacional d’aconseguir la llibertat pel meu país. Això és el que vull pel meu país. Però com he après algunes lliçons a base de pals, vull saber si hi ha una base real que estigui per la feina. Hi ha un milió de catalans, un 20% que ja pensem el mateix, amb la mateixa contundència. Un 20% com a mínim, encara que ja hi ha enquestes que diuen que els vots afirmatius en un referèndum per tenir un Estat propi arribarien al 49%, Bé, vull saber si aquest milió de persones vol seguir-me.

Llegia a El Debat que aquesta entrevista no ha fet cap gràcia a CiU i a ERC, mentre que al PSC li alegren les respostes i a ICV li és indiferent el que faci Laporta. Lògic amb matisos.

Diu que Oriol Pujol, ha volgut destacar el caràcter de nouvingut a la política de Laporta reclamant-li “serietat” i “vocació de servei”. Mentre que el secretari general d’ERC, Joan Ridao, ha dit que la política catalana no necessita “redemptors, màrtirs ni messies” i ha contraposat el seu “gran respecte” per la trajectòria de Laporta com a dirigent esportiu amb l’avís que, en política, cal “molta dedicació”. Ho ha dit des de la càtedra una persona que té una “modèstia” extraordinària. Ho demostra cada vegada que parla.

Tot i que, com deia, el PSC se n’alegrava, i Iceta mostrava la seva satisfacció quan ha donat, ben irònicament, “la benvinguda” a la política a Laporta, el “graciosíssim” Joan Ferran, el de la “crosta nacionalista”, segurament un dels aliats més grans que té l’independentisme, ja que amb les seves “divertides” sortides de to ens anima a afanyar-nos en aconseguir la llibertat, li dedicava un article, si es pot dir així, en espanyol, a Joan Laporta (¡Ocasión única!….Abrimos LA PUERTA a todo…… (potser si busqueu l’article d’aquí un temps us costarà ja que el bloc és tan dolent que no permet anar a l’article, vas al bloc). Escrivia Ferran: Col·lectiu de ciutadans incolors, càndids, crèduls i simples busca persona il·luminada i bronquista, amb fluïdesa verbal, estètica acceptable i certes dosis de persuasió per liderar / crea un partit o moviment polític de credo independentista.

Entre els candidats es valorarà currículum professional, grau d’hiperactivitat, dots de demagògia etc. Abstenir llicenciats en Història, Antropologia, Llengües romàniques i similars. La cosa segueix en un to similar.

L’enginyós Ferran, il·luminat per l’Esperit Sant, ha decidit insultar als independentistes tractant-nos de ciutadans incolors, càndids, crèduls i simples, mentre que a Laporta el considera persona il·luminada i bronquista. Ja no li queda ni educació. A banda d’això diu de Joan Laporta totes les coses que es poden dir sense incórrer en un delicte. Deu esperar una felicitació del seu president. Probablement Ferran no s’adona que entre els independentistes hi ha ciutadans que tenen bastant més criteri i intel·ligència que ell, professionals de tota mena, empresaris, intel·lectuals, científics, etc. persones reconegudes aquí i més enllà de les nostres fronteres, quelcom que l’il·lustre Joan Ferran no aconseguirà mai, finalment només està on està perquè s’arrossega davant dels seus líders. Haver estat revolucionari antifranquista està bé, però no confereix intel·ligència.

Aquesta “alegria” socialista per les paraules de Laporta no acaba aquí. El conegut “intel·lectual” Toni Bolaño, una de les persones de més “bon tracte i amabilitat” que té l’aparell socialista, es despatxava en al seu bloc amb No és crosta, és la pell. La pell nacionalista, és clar. Ho diu sense adonar-se que les seves paraules demostren que en el seu cas no és pell, és una durícia. La seva “alegria” per les paraules de Laporta la demostra tot dient: Perquè ara, ser bon català és ser independentista. Laporta és un líder, un patriota, un bon català perquè és independentista. No importa que utilitzi el Barça – que és de tots, de totes les sensibilitats del país – pel seu projecte polític i els seus interessos personals. Queda perdonat, perquè és un patriota. Un patriota que ha apropiat el Barça de tots a la causa independentista. Si pensés d’una altra manera, el sanedrí ja l’hauria condemnat en els tribunals mediàtics. Podeu llegir l’article sencer, un vòmit de bilis contra els que no pensen com ells. El PSC – PSOE, el de la LOAPA, “està encantat” amb una possible presència de Laporta a les eleccions.

Tanmateix, tornant al món més racional i civilitzat, el de les reflexions, continuo amb el que comentava El Debat, en aquest cas sobre Reagrupament. Diu el diari digital: Reagrupament, que havia ofert el seu número u a Laporta i ara veu com podria sorgir una candidatura també independentista, també amb un perfil ideològic molt semblant, i amb un líder amb més projecció pública. Si el “nou partit” de Laporta tira finalment endavant, a Reagrupament li quedarien, molt probablement, dues úniques sortides. O bé lluitar amb el president blaugrana pel mateix vot, amb l’expectativa de destruir-se tots dos en el xoc, o bé integrar-se dins la pròpia formació de Laporta. Les ambigües paraules del president del Barça en l’entrevista, quan parla d’un partit “que estarà obert a qualsevol partit o plataforma que entengui que Catalunya necessita un Estat propi” podrien suggerir aquest camí.

Com em sona tot això a Suma Independència! Tal com esmentava abans, diu Laporta: En principi em sedueix més la idea de presentar-me en un partit nou que estarà obert a qualsevol partit o plataforma que entengui que Catalunya necessita un Estat propi. Diem nosaltres que cal agrupar a tots els independentistes sota unes sigles unitàries.

Naturalment, encara que amb pocs comentaris, l’article del diari El Debat “pateix” la mateixa argumentació que sento setmana a setmana. Transcric un comentari: Reagrupament té molta més força que una eventual candidatura de Laporta. Més de 3.000 associats i presència territorial arreu. Reagrupament no anirà a remolc de ningú; en tot cas, incorporarà nova gent. La veritat és que em sembla que els que pensen així s’equivoquen de mig a mig. Sense negar la força que poden fer tots els associats de Reagrupament i el valor de la seva feina, no podrien contra un Laporta mínimament acompanyat. Tanmateix quin sentit té plantejar-s’ho? Quin sentit tenen els enfrontaments independentistes? Cap ni un. Els arguments són ben clars només a partir de la Suma, amb tots, guanyarem.

Agafant un altra article recent, haig de dir que aquesta vegada discrepo, no és habitual, d’un part del que escrivia fa poc Salvador Cardús a Desitjos acomplerts. Diu Cardús: Des del meu punt de vista, no cal buscar cap gran acord nacional per aconseguir una “transversalitat” que ho sumi tot. La idea de la transversalitat mai no m’ha convençut perquè sol acabar en un poti-poti confús, que resta més que no suma, i que solen defensar els qui des de la feblesa esperen simular una força que no tenen. He entès que part de la seva argumentació és una defensa del seu fillol, Reagrupament, davant d’altres propostes que hi ha sobre la taula, però em pregunto, no diu Reagrupament que els únics dos punts del seu programa són independència i regeneració política? Que no hi vol la transversalitat? No seria, segons els arguments de Cardús, Reagrupament un poti-poti confús? No hi estic d’acord, la idea de Reagrupament és bona, cal cercar la transversalitat i amb els dos objectius que hi proposa. Per altra banda, la suma de voluntats, de persones i grups “febles” va fer caure les dictadures de l’Europa de l’Est.

No, no hi ha error possible, cal la Suma de tots perquè ara toca votar independència i la millor manera de fer-ho és unint grups i persones, no cal que m’agradin tots mentre estiguin disposats a votar independència i a convocar eleccions un cop assolida aquesta. En tinc prou. De la mateixa manera que a l’hora de les consultes no li he preguntat a ningú d’on ve ni on va. Com tampoc ho faig ara a Barcelona Decideix, només miro que de debò vulguin fer la consulta i que no intentin apropiar-se-la per a cap sigla.

Ara, amics, toca sumar per aplegar-nos en la lluita definitiva. “Suma Independència” és un camí d’unitat transversal, el nostre moviment unitari ciutadà. Signeu-hi!

Si sumem, guanyem!

Acabo de rebre una nota de l’Ateneu Sobiranista que reprodueixo íntegrament:

NOTA DE PREMSA – Ateneu Sobiranista Català

Els espanyols ens tracten pitjor que als sud-americans!

L’incompliment del govern de l’Estat espanyol, la fugida de la Generalitat en les seves responsabilitats, i l’aprofitament econòmic d’Iberia, donen com a resultat catalans encara abandonats a Bogotà, a causa del tancament de AirComet.

El govern de l’Estat espanyol, que amb els nostres diners va pagar vols a sud-americans perquè anessin al seu país de vacances, es nega a ajudar a aquells catalans que volen tornar al nostre país, i no ho poden fer perquè Iberia demana bitllets de 3.000 euros.

Potser es tracta que per a l’Estat espanyol hi ha massa catalans a Catalunya (ja ho digué Franco a Hitler quan no va voler la unificació del Principat). Potser creu la Generalitat que no és un tema d’auxiliar compatriotes (al cap i a la fi la presideix un espanyol). Potser per a Iberia només es tracta de recuperar els diners que l’Estat li va fer avançar en donar viatges de franc als sud-americans.

És angoixant per a les persones allà atrapades, que el govern que se suposa els ha d’atendre, els tingui deixats a la seva sort, sense mediació i sense solució. I per als familiars d’aquí, una preocupació i indignació de veure -com a catalans- que els nostres drets fonamentals no els tenim assegurats, per manca d’un Estat que ens empari.

Enric Ainsa i Puig
Relacions Externes
Ateneu Sobiranista Català
http://ateneusobiranistacatala.ppcc.cat
ateneu@blocsobiranistacatala.cat

Telèfon específic per a aquest tema: 661912974 (Josep Maria)

Estimats Melcior, Gaspar i Baltasar.

El meu nom és Manel Bargalló i he estat bon minyó aquest any: He ajudat a fer possible la manifestació de 10.000 a Brussel·les. Vaig ajudar a difondre la ILP per l’Autodeterminació en la Catosfera. He ajudat a fer créixer Reagrupament tant a Catalunya, al Facebook i a la vegueria d’exteriors. També vaig ajudar a difondre els referèndums del 13D internacionalment. Per això estimats reis d’Orient us demano per aquest 2010:

• Que pugi veure la selecció catalana de futbol, basquet, hoquei, atletisme, ciclisme, tenis, handbol, gimnàstica, natació, voleibol, judo, karate, hípica, …etc, jugant el mundial i les olimpíades representant la nostra nació. Com també vull veure com els nostres conductors de Formula 1, de ral·lis , de motos…etc; competeixen i guanyen amb la senyera pintada en el casc i carenat dels seus vehicles.
• Que els nostres artistes, escriptors i intel·lectuals siguin invitats en els fòrums i fires culturals no com a representants d’una llengua i cultura regional o provinciana, sinó com a representants d’una llengua i cultura d’una nació mil·lenària. Que els ciutadans catalans puguem utilitzar el català a les institucions europees iguals que fan els ciutadans espanyols, francesos, alemanys, holandesos, danesos, italians, portuguesos, grecs, eslovens, txecs, suecs…etc, ni més ni menys que la resta dels ciutadans d’Europa.
• Que tinguem sobirania per decidir a on i com invertim els nostres diners per fer front a la crisi,  la reconversió industrial dels sectors menys competitius i ajudar els que tenen que afrontar la competència deslleial d’aquelles empreses que tenen ajudes en els seus països d’origen.
• Que tinguem sobirania per decidir invertir els nostres diners en nous centres d’investigació universitària integrats al teixit industrial, en nous hospitals universitaris de recerca dels darrers avanços en medicina, en centres tecnològics d’aplicació dels darrers descobriments en la física, en l’enginyeria i la informàtica,  i en ajudar a desenvolupar la biotecnologia i les industries d’energia renovable com la nova font d’industrialització.
• Que tinguem sobirania per decidir invertir els nostres diners per reconvertir la industria del turisme basat fins ara en la massificació i de baix preu, cap un turisme de més qualitat, fomentant el turisme de la tercera edat, amb centres de salut, amb nous circuits turístics culturals i gastronòmics i sobretot mirant d’allargar la temporada cap a l’hivern.
• Que tinguem sobirania i diners per dotar-nos de noves infraestructures pels nostres ports i sobretot d’una bona logística amb noves vies ràpides, trens d’alta velocitat per fer de Catalunya la porta d’entrada de les mercaderies d’Àsia i Orient Mitjà per Europa.
• Que tinguem sobirania per decidir que l’aeroport del Prat sigui un hub internacional pels vols que venen i van de la mediterrània i alhora per gestionar els altres aeroports catalans pels vols de low cost i de transport.
• Que tinguem sobirania per decidir com descongestionar la cada vegada més insostenible àrea metropolitana de Barcelona redistribuint la població cap a altres llocs menys poblats, com per exemple a les comarques del sud i l’interior, creant específicament noves infraestructures, vies ràpides, trens de rodalies, i sobretot, afavorint la instal·lació de nous centres industrials, de centres de recerca, de nous campus universitaris, de grans centres logístics i d’industria manufactura a partir de les matèries primes que entrin pels ports i aeroports.
• Que tinguem sobirania per aconseguir les ajudes europees per la reconversió de la pagesia cap a especialització en l’agricultura ecològica i fomentar la distribució dels productes Bio cap a Europa, a on hi ha cada dia una més creixen demanada d’aquests productes.
• Que tinguem sobirania per decidir una política educativa i finançament per dotar de recursos educatius a les escoles, instituts i universitats, perquè pugin formar els nostres fills i nets en les millors condicions per poder afrontar els reptes de la globalització. Cal crear les bases per fer de la nació catalana una de les més punteres i prosperes del món.
• Que tinguem sobirania per decidir un nou sistema polític més transparent, més honest i basant en la meritocràcia per fer que els catalans siguem un exemple de país democràtic i d’eficàcia dins d’Europa. No podem continuar més temps sota un sistema polític colonial que fomenta la corrupció i l’amiguisme.
• Que tinguem sobirania i recursos per gestionar la immigració, fomentant polítiques d’integració i sobretot frenar-la mitjan el desenvolupament en els països d’origen de polítiques d’implementació de noves industries i la cooperació per la millora dels serveis bàsics com l’educació i sanitat.
• Que tinguem sobirania per dotar i decidir per un sistema de pensions i de seguretat social just, fort i robust, per nosaltres i els nostres descendents.
• Que tinguem sobirania per proposar un sistema confederal prou avantatjós per als nostres germans catalans que viuen en la resta dels països catalans perquè estiguin frisant en formar part junt amb nosaltres de la nova República Confederal Catalana.
• Que finalment pugi veure hissar la nostra senyera al costat de la resta de banderes de les  nacions, a la Unió Europea i a l’ONU.

No us preocupeu estimats Reis d’Orient, si sembla que demano masses coses. És més senzill del que sembla. Només demano un sol regal: Vull l’Estat Català. Perquè només amb l’Estat Català tot això serà possible d’una manera automàtica sense demanar-ho a ningú.

Per sort ara tenim una oportunitat magnífica per aconseguir-ho en les properes eleccions al Parlament de Catalunya que no podem desaprofitar. Per això Melcior, Gaspar i Baltasar, us demano que feu tot el possible per convèncer als catalans que votin la candidatura unitària d’ample espectre polític que aparcant les adscripcions ideològiques, es presentarà al Parlament per proclamar unilateralment la independència.

Encara que la solució és senzilla no vol dir pas que sigui fàcil. Serà complicat crear una sola candidatura unitària, perquè a part dels col·laboracionistes amb els espanyols, els que tenen ambicions polítiques personals, els que són uns aprofitats, els que són infiltrats dels serveis secrets espanyols i els que estan lligats de mans amb hipoteques i deutes obscurs, sempre hi ha persones que es perden en l’estètica o anteposen els perjudicis personals o ideològics, abans del patriotisme de donar tot el seu capital humà per fer possible la candidatura. Per això sempre sortirà de tots els que he anomenat, qui farà tot el possible, conscientment o inconscientment perquè hi hagi divisió i que la candidatura al final no sigui unitària.

Si us plau Reis Mags, fer servir tots els vostres atributs màgics per fer realitat que aquest 2010 els que intenten la divisió siguin poc escoltats, que s’imposi el patriotisme i que al final la candidatura que proclami la independència, sigui més o menys unitària,  guanyi amb prou força per veure complit tots els meus desitjos.

Aquest serà el millor regal que em podreu fer.

Moltes gràcies

Manel Bargalló

Endavant les Atxes!!

Aquest escrit és el primer de l’any 2010. Jo sóc un modest ciutadà català al que no li correspon fer cap discurs ni enviar cap missatge de Cap d’Any i per això em limito a agafar les paraules d’aquells als que els correspon o els correspondria dirigir el nostre país i portar-nos al lloc que ens correspon entre les nacions del món.

Com a catalans no hauríem de tenir altra primera referència que la del nostre president. En el seu discurs del proppassat dia 30, referint-se a l’any que comença, ens deia:

Serà decisiu també per a nosaltres, els catalans, perquè se celebraran eleccions al Parlament de Catalunya i podreu decidir amb el vostre vot quin camí cal seguir: Si hem d’aturar-nos, retrocedir o cercar falses dreceres, o bé si hem de mantenir l’horitzó que ens hem traçat i assegurar que una gran majoria es compromet a treballar per aconseguir-lo.

Sabies paraules que hem d’analitzar amb rigor i perspectiva. Primer ens diu: “se celebraran eleccions al Parlament de Catalunya i podreu decidir amb el vostre vot quin camí cal seguir:” No cal ni dir que això és cert, ho sabem tots, i que hem d’estar preparats per a aquest esdeveniment transcendental. Seran ben aviat!

Després bé la gran disjuntiva: Si hem d’aturar-nos, retrocedir o cercar falses dreceres, o bé si hem de mantenir l’horitzó que ens hem traçat i assegurar que una gran majoria es compromet a treballar per aconseguir-lo. La resposta per a nosaltres és ben clara. No ens podem aturar. Hem de mantenir l’horitzó que ens hem traçat. També hem d’assegurar que una gran majoria ens comprometem a treballar per aconseguir-ho. Cap dubte.

Entre el que diu el president de la Generalitat i el que pensem nosaltres només hi ha una “lleugera” diferència. Les falses dreceres i l’horitzó. L’horitzó segons el president és Espanya, Catalunya part de l’Estat espanyol, per a nosaltres és Catalunya, l’Estat català.

Amb tot si que hem de reflexionar sobre les falses dreceres. Té raó, no n’hi ha cap, només hi ha el camí, un únic camí, que hem de seguir amb fermesa. L’altra via l’estatutària, ens porta a l’horitzó del president Montilla, l’Estat espanyol. Cert que alguns ens diuen que aquest camí ens porta a l’Estat català donant algunes voltes, que simplement ho endarrereix una mica, però que és un camí més pla i segur. Ens diuen que el nostre camí és més espinós, que té un pendent excessiu i que hi ha el risc segur de caure. Ens diuen que ells ens portaran al destí que volem, que els seguim.

No ens podem deixar entabanar per aquells que ara ens expliquen que els propers quatre anys seran la preparació per al gran moment, que els votem, que ara redreçarem el país. O per aquells altres que ara afirmen apostar per la independència però no es comprometen a votar-la només entrar al Parlament.

A mi m’agrada llegir i pensar sobre el que van dir alguns filòsofs reconeguts. Deia Confuci: Jo solia escoltar el que les persones deien i confiava que actuarien segons les seves paraules. Ara escolto el que diuen i observo si actuen o no segons les seves paraules.

Proverbi de gran actualitat.

La meva determinació ja la coneixeu: unir voluntats per forçar a tots els que es presentin a unir-se en una gran aliança electoral, la de la declaració unilateral de la independència.

Durant aquestes setmanes, mesos, els independentistes hem de treballar per introduir la consciència d’Estat propi en tots els nostres conciutadans. Durant l’any 2009 hem fet passos de gegant, vam anar a Brussel·les el 7 de març, vam presentar una Iniciativa Legislativa Popular sol·licitant el referèndum d’autodeterminació, es v fer el 13 de setembre la consulta d’Arenys de Munt i el 13 de desembre 166 consultes més en sengles pobles. Tot amb una participació popular i uns resultat poc previsibles només fa un any. Les enquestes ens donen una situació molt favorable a l’independentisme. Un gran any per a tots nosaltres, un avenç extraordinari. Hem d’acabar la feina.

Paral·lelament els patriotes el Cercle Català de Negocis, de forma incansable i desinteressada, estan explicant per tot Catalunya els avantatges d’un Estat propi per a les butxaques i el benestar de tots els ciutadans, fer que tot, independentment del seu origen, pensament polític o qualsevol altra diferència s’adonin que sense un Estat propi les seves possibilitats de desenvolupament són menors, que el futur d’ells i dels seus fills estarà hipotecat. Ells estan donant la cara per tots nosaltres i fan que cada vegada més els no nascuts a Catalunya s’incorporin a la causa.

Nosaltres, de forma modesta, volem que aquests principis cobrin forma política mitjançant la votació de la independència al Parlament aquest mateix any 2010. Per això estem treballant, segurament fent-nos pesats, per aconseguir un moviment ciutadà unitari per la independència que adopti la forma de coalició, una aliança àmplia, que respongui a la pregunta “Vols la independència?” amb un vota “SI”.

El nostre “SI”, acompanyat del “Si sumem, guanyem” ha d’omplir l’imaginari de l’independentisme. Separats no som res, junts no ens aturaran. No és un desig, és una realitat, el desig és en tot cas que anem junts, la realitat és que si ho fem, haurem guanyat.

Els que volem la independència ens hem d’afanyar. Probablement la sentència del Tribunal Constitucional espanyol farà que el Govern entri en una crisi insuperable, el clima es farà insuportable en el si del Govern, i això provocarà un avançament de les eleccions. El president Montilla es veurà abocat a dissoldre el Parlament i convocar eleccions. Voldrà vendre’ns la seva estabilitat, acompanyada de fermesa, altres ens voldran vendre un independentisme per etapes. No ens poden agafar amb el peu canviat. És cert que amb vuit mesos de temps serem més forts que si només en tenim tres, però no m’amoïna, si treballem dur i constant ho aconseguirem. Aconseguirem que l’independentisme treballi unit per guanyar les properes eleccions.

Només la manca de fe, la desconfiança, els interessos particulars són els nostres enemics. Que ningú pugui acusar-nos d’allò que cada vegada està més en la ment dels espanyols, de la mediocritat de Catalunya. No en som! No fem nostre allò que deia l’escriptor francès François de la Rochefoucauld, els esperits mediocres solen condemnar tot allò que està fora del seu abast. La victòria està al nostre abast perquè la unitat també ho està.

Podem assolir la victòria: Si sumem, guanyem!