Estic convençut que el desplegament constant i efectiu de l’Estatut és la millor manera de defensar-lo i l’actitud que millor serveix als interessos de Catalunya i dels seus ciutadans. I si arriba el moment en que calgui donar una nova resposta política i cívica, clara i unitària, estic segur que Catalunya podrà comptar amb el teu suport, de nou, i amb el de la institució que representes. Montilla dixit.

Aquest és un paràgraf de la carta que el 5 de gener el president Montilla va enviar a les més de 200 institucions que van donar suport a l’editorial conjunt La dignitat de Catalunya publicat pels diaris Avui, Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, La Mañana, La Vanguardia, Regió 7, Segre i El Punt el proppassat 26 de novembre.

La carta del president Montilla és una defensa clara per mantenir Catalunya dins l’Estat espanyol i salvar-lo d’una crisi profunda i irreversible. El president és un home intel·ligent, molt més del que els seus detractors estimen, un home que ha s’ha fet home a Catalunya, però d’arrels espanyoles, s’estima Catalunya però és espanyol. Jo no menystinc al president. Entén perfectament, com la majoria dels que vivim en aquest país, que l’actuació dels espanyols, en el seu conjunt, el rebuig a Catalunya, la manca de comprensió respecte l’autogovern sancionat pel Parlament, el que va succeir abans i el que va passar i està passant amb el trist espectacle del Tribunal Constitucional constitueixen un punt d’inflexió per a les aspiracions d’independència de Catalunya.

També ho avala el magnífic article de Juan-José López Burniol, notari, membre de Ciutadans pel Canvi, titulat “El problema español” que al diari El País publicava dimecres. López Burniol és una persona que, com altres cops he comentat, admiro en molts aspectes per la seva capacitat intel·lectual i bonhomia, encara que és un ferm defensor d’un Estat espanyol civilitzat punt en el que, naturalment, atès el meu independentisme discrepem. Deia López Burniol: Vaig rebutjar en el seu moment la deriva confederal del projecte d’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya; vaig considerar després com un fracàs polític de primera magnitud que aquest mateix Estatut, aprovat en referèndum després de la seva garbellada pel Parlament espanyol, fos impugnat davant el Tribunal Constitucional; i afirmo ara que, atesa la naturalesa política del gravíssim contenciós que està subjacent sota aquests fets, el problema subsisteix incòlume qualsevol que sigui l’abast de la sentència. S’ha sobrepassat ja el punt de no retorn: la desafecció d’uns, l’avorriment d’altres i la falta d’un projecte compartit per tots fan que la qüestió hagi de plantejar – abans o després – en tota la seva radicalitat, d’una manera semblant a com es va fer al Canadà: federalisme o autodeterminació. Els que oficien de realistes diran que això és un disbarat. Erren: Déu cega als que vol perdre….

López Burniol, després de reflexionar sobre els diferents models possibles en què podrien esdevenir les relacions de Catalunya amb l’Estat espanyol, conclou que només n’hi ha dos de viables, federalisme o autodeterminació. Òbviament opino que no hi ha a l’Estat cap possibilitat d’una transformació federalista, els gens espanyols ho impedeixen. No queda més que l’autodeterminació per decidir que hem de ser: independents o restar colonitzats.

Som molts catalans que ens adonem que ara és el moment de fer caure l’estaca. Laporta, que porta ja temps manifestant el seu independentisme radical, cosa que no és nova, ha assegurat en una entrevista a El Mundo, feta per Salvador Sostres, el seu interès per participar en la vida política catalana com a protagonista actiu.

Diu Laporta que ha parlat amb ERC i CiU i que no li han proposat res. Sostres li pregunta: Es presentarà amb Reagrupament? i ell contesta: En principi em sedueix més la idea de presentar-me en un partit nou que estarà obert a qualsevol partit o plataforma que entengui que Catalunya necessita un Estat propi. Tenim les condicions per ser un gran país d’Europa. Seria molt trist que no lluitéssim per allò que és nostre. Pel que podríem ser.

Davant la pregunta: Ja té decidit presentar-se? (a les eleccions nacionals), contesta: Aleshores vaig tenir converses amb diversos polítics i diferents persones que entenen de política. Estic consultant a professionals de la estratègia política per treure les meves conclusions respecte a si és possible fer a Catalunya una revolució pacífica, democràtica i responsable que ens porti a tenir un Estat propi. Serà amb el mateix esperit que hem tingut al Barça, amb una gent professional, capacitada i per un projecte innovador. Encara no sé si Catalunya vol un líder o un màrtir. Jo no vull ser un màrtir. Si que puc ser un líder, que em sembla molt bella l’aspiració nacional d’aconseguir la llibertat pel meu país. Això és el que vull pel meu país. Però com he après algunes lliçons a base de pals, vull saber si hi ha una base real que estigui per la feina. Hi ha un milió de catalans, un 20% que ja pensem el mateix, amb la mateixa contundència. Un 20% com a mínim, encara que ja hi ha enquestes que diuen que els vots afirmatius en un referèndum per tenir un Estat propi arribarien al 49%, Bé, vull saber si aquest milió de persones vol seguir-me.

Llegia a El Debat que aquesta entrevista no ha fet cap gràcia a CiU i a ERC, mentre que al PSC li alegren les respostes i a ICV li és indiferent el que faci Laporta. Lògic amb matisos.

Diu que Oriol Pujol, ha volgut destacar el caràcter de nouvingut a la política de Laporta reclamant-li “serietat” i “vocació de servei”. Mentre que el secretari general d’ERC, Joan Ridao, ha dit que la política catalana no necessita “redemptors, màrtirs ni messies” i ha contraposat el seu “gran respecte” per la trajectòria de Laporta com a dirigent esportiu amb l’avís que, en política, cal “molta dedicació”. Ho ha dit des de la càtedra una persona que té una “modèstia” extraordinària. Ho demostra cada vegada que parla.

Tot i que, com deia, el PSC se n’alegrava, i Iceta mostrava la seva satisfacció quan ha donat, ben irònicament, “la benvinguda” a la política a Laporta, el “graciosíssim” Joan Ferran, el de la “crosta nacionalista”, segurament un dels aliats més grans que té l’independentisme, ja que amb les seves “divertides” sortides de to ens anima a afanyar-nos en aconseguir la llibertat, li dedicava un article, si es pot dir així, en espanyol, a Joan Laporta (¡Ocasión única!….Abrimos LA PUERTA a todo…… (potser si busqueu l’article d’aquí un temps us costarà ja que el bloc és tan dolent que no permet anar a l’article, vas al bloc). Escrivia Ferran: Col·lectiu de ciutadans incolors, càndids, crèduls i simples busca persona il·luminada i bronquista, amb fluïdesa verbal, estètica acceptable i certes dosis de persuasió per liderar / crea un partit o moviment polític de credo independentista.

Entre els candidats es valorarà currículum professional, grau d’hiperactivitat, dots de demagògia etc. Abstenir llicenciats en Història, Antropologia, Llengües romàniques i similars. La cosa segueix en un to similar.

L’enginyós Ferran, il·luminat per l’Esperit Sant, ha decidit insultar als independentistes tractant-nos de ciutadans incolors, càndids, crèduls i simples, mentre que a Laporta el considera persona il·luminada i bronquista. Ja no li queda ni educació. A banda d’això diu de Joan Laporta totes les coses que es poden dir sense incórrer en un delicte. Deu esperar una felicitació del seu president. Probablement Ferran no s’adona que entre els independentistes hi ha ciutadans que tenen bastant més criteri i intel·ligència que ell, professionals de tota mena, empresaris, intel·lectuals, científics, etc. persones reconegudes aquí i més enllà de les nostres fronteres, quelcom que l’il·lustre Joan Ferran no aconseguirà mai, finalment només està on està perquè s’arrossega davant dels seus líders. Haver estat revolucionari antifranquista està bé, però no confereix intel·ligència.

Aquesta “alegria” socialista per les paraules de Laporta no acaba aquí. El conegut “intel·lectual” Toni Bolaño, una de les persones de més “bon tracte i amabilitat” que té l’aparell socialista, es despatxava en al seu bloc amb No és crosta, és la pell. La pell nacionalista, és clar. Ho diu sense adonar-se que les seves paraules demostren que en el seu cas no és pell, és una durícia. La seva “alegria” per les paraules de Laporta la demostra tot dient: Perquè ara, ser bon català és ser independentista. Laporta és un líder, un patriota, un bon català perquè és independentista. No importa que utilitzi el Barça – que és de tots, de totes les sensibilitats del país – pel seu projecte polític i els seus interessos personals. Queda perdonat, perquè és un patriota. Un patriota que ha apropiat el Barça de tots a la causa independentista. Si pensés d’una altra manera, el sanedrí ja l’hauria condemnat en els tribunals mediàtics. Podeu llegir l’article sencer, un vòmit de bilis contra els que no pensen com ells. El PSC – PSOE, el de la LOAPA, “està encantat” amb una possible presència de Laporta a les eleccions.

Tanmateix, tornant al món més racional i civilitzat, el de les reflexions, continuo amb el que comentava El Debat, en aquest cas sobre Reagrupament. Diu el diari digital: Reagrupament, que havia ofert el seu número u a Laporta i ara veu com podria sorgir una candidatura també independentista, també amb un perfil ideològic molt semblant, i amb un líder amb més projecció pública. Si el “nou partit” de Laporta tira finalment endavant, a Reagrupament li quedarien, molt probablement, dues úniques sortides. O bé lluitar amb el president blaugrana pel mateix vot, amb l’expectativa de destruir-se tots dos en el xoc, o bé integrar-se dins la pròpia formació de Laporta. Les ambigües paraules del president del Barça en l’entrevista, quan parla d’un partit “que estarà obert a qualsevol partit o plataforma que entengui que Catalunya necessita un Estat propi” podrien suggerir aquest camí.

Com em sona tot això a Suma Independència! Tal com esmentava abans, diu Laporta: En principi em sedueix més la idea de presentar-me en un partit nou que estarà obert a qualsevol partit o plataforma que entengui que Catalunya necessita un Estat propi. Diem nosaltres que cal agrupar a tots els independentistes sota unes sigles unitàries.

Naturalment, encara que amb pocs comentaris, l’article del diari El Debat “pateix” la mateixa argumentació que sento setmana a setmana. Transcric un comentari: Reagrupament té molta més força que una eventual candidatura de Laporta. Més de 3.000 associats i presència territorial arreu. Reagrupament no anirà a remolc de ningú; en tot cas, incorporarà nova gent. La veritat és que em sembla que els que pensen així s’equivoquen de mig a mig. Sense negar la força que poden fer tots els associats de Reagrupament i el valor de la seva feina, no podrien contra un Laporta mínimament acompanyat. Tanmateix quin sentit té plantejar-s’ho? Quin sentit tenen els enfrontaments independentistes? Cap ni un. Els arguments són ben clars només a partir de la Suma, amb tots, guanyarem.

Agafant un altra article recent, haig de dir que aquesta vegada discrepo, no és habitual, d’un part del que escrivia fa poc Salvador Cardús a Desitjos acomplerts. Diu Cardús: Des del meu punt de vista, no cal buscar cap gran acord nacional per aconseguir una “transversalitat” que ho sumi tot. La idea de la transversalitat mai no m’ha convençut perquè sol acabar en un poti-poti confús, que resta més que no suma, i que solen defensar els qui des de la feblesa esperen simular una força que no tenen. He entès que part de la seva argumentació és una defensa del seu fillol, Reagrupament, davant d’altres propostes que hi ha sobre la taula, però em pregunto, no diu Reagrupament que els únics dos punts del seu programa són independència i regeneració política? Que no hi vol la transversalitat? No seria, segons els arguments de Cardús, Reagrupament un poti-poti confús? No hi estic d’acord, la idea de Reagrupament és bona, cal cercar la transversalitat i amb els dos objectius que hi proposa. Per altra banda, la suma de voluntats, de persones i grups “febles” va fer caure les dictadures de l’Europa de l’Est.

No, no hi ha error possible, cal la Suma de tots perquè ara toca votar independència i la millor manera de fer-ho és unint grups i persones, no cal que m’agradin tots mentre estiguin disposats a votar independència i a convocar eleccions un cop assolida aquesta. En tinc prou. De la mateixa manera que a l’hora de les consultes no li he preguntat a ningú d’on ve ni on va. Com tampoc ho faig ara a Barcelona Decideix, només miro que de debò vulguin fer la consulta i que no intentin apropiar-se-la per a cap sigla.

Ara, amics, toca sumar per aplegar-nos en la lluita definitiva. “Suma Independència” és un camí d’unitat transversal, el nostre moviment unitari ciutadà. Signeu-hi!

Si sumem, guanyem!

  • Facebook
  • Twitter