La unitat és un valor. Però no és el valor suprem diu en Vicenç Villatoro en la seva columna trossos que escriu diàriament a l’Avui. Ho fa en referència a la crida del president Jose Montilla a 201 entitats civils catalanes per fer una resposta unitària en defensa de l’Estatut(et) segons com sigui la sentència del Tribunal Constitucional. Hi estic d’acord amb en Vicenç Villatoro quan ens diu que a vegades els catalans ens perdem amb adjectius amb un fort component sentimental com és la paraula unitària. Una resposta unitària, una candidatura unitària, anem tots junts, sumem …etc. Qui no pot voler la unitat o la suma de tots els catalans?

Doncs jo penso que no tot s’hi val en nom de la unitat o de la suma. Per exemple jo no voldria pas la unitat de tots els catalans per fer front a la resposta del TC, senzillament perquè hauríem de rebaixar les nostres reivindicacions nacionals per donar cabuda als catalans simpatitzants del PSC-PSOE o del PP, que desvirtuaria la raó de la resposta. Com tampoc voldria que tots els grups que diuen que són independentistes se sumessin a la candidatura per aconseguir la independència. Per exemple no acceptaria que la candidatura fos representada per polítics xenòfobs o corruptes o simplement mentiders. Per mi, tal com diu en Vicenç Villatoro, la unitat és un valor, però no és un valor suprem.

Ara bé, que entenc per valors o valors suprems en la política? Per què dic que potser sense aquests valors no serem lliures?

Fa anys que hi ha un debat sobre la crisis de valors en la nostra societat. Recordo un article memorable de Salvador Cardús fa dos anys amb Valors? Dues tasses!, a on criticava l’apropiació cínica per part de les multinacionals dels valors que tant es critica que s’estan perdent en la nostra societat. Com també un altre posterior del Ferran Saéz Mateu amb el títol Valors i eslògans a on reflexiona respecte a l’anomenada crisis de valors en si mateixa no diu res i diu tot. Segons l’autor hi ha valors que cauen en desús i altres que sorgeixen en força. Gràcies a això la humanitat ha evolucionat. Els valors que eren valors suprems fa mil anys per sort actualment no estan considerats ni tant sols com a valors, més aviat com a tradicions arcaiques religioses o costums bàrbars.

Tenint en compte que la paraula valors i encara més valors suprems poden donar a moltes interpretacions, voldria deixar clar que em refereixo quan he escrit aquest títol. Quan dic valors suprems  a la política, em refereixo als valors de la honestedat, de l’ètica, de la veritat i de la justícia que sostenent els principis democràtics. Aquests valors suprems necessiten d’unes normes i regles, que garanteixen que siguin vigents en la política. El vot secret i directe sense intermediaris per tots els càrrecs públics, la llibertat d’expressió garantida per tothom, sobretot pels mitjans de comunicació, l’austeritat en l’exercici del càrrec públic, la gestió transparent dels recursos públics, el finançament clar dels partits polítics, la meritrocàcia en l’elecció dels càrrecs públics no electes, fomentar l’ètica en l’actuació pública, no acceptar la mentida com un fet normal en la política, un sentit de justícia que no sigui arbitrari i alahora que sigui igual per a tothom…etc; no cal inventar la sopa d’all, es pot trobar molt d’aquestes regles o normes a les democràcies consolidades d’Europa, Canada i USA.

A vegades penso que els catalans, com a poble, no som lliures igual que altres pobles d’Europa per mancances nostres i una d’aquestes mancances és la de no defensar fermament els valors suprems a la política. No dic que sigui aquesta la raó principal. Tots sabem que no som un estat independent per una sèrie de circumstàncies històriques. Però l’Alfons Lòpez Tena en el seu contundent article a l’Avui del divendres passat amb el títol La falsa ruta descriu un fet que ens hauria de fer pensar que potser els catalans tenim part de culpa de la nostra situació. L’Alfons diu que la ruta del catalanisme “d’Almirall a Carod, de Prat de la Riba a Maragall, de Macià a Pujol, de Cambó a Porcioles, a aconseguir l’autogovern dins l’Estat espanyol, nació rere nació a Europa i al món assolia la independència. Més de 150 Estats dels que hi ha ara al món no existien quan va començar la falsa ruta de l’autonomisme catalanista, la gran majoria dels Estats a Europa s’han creat mentre a Catalunya no hem fet més que caure una vegada i una altra al parany espanyol.”

Si fem cas a les enquestes publicades sembla que la majoria dels catalans seguiran apostant per aquesta falsa ruta, votant a partits que demanen el concert econòmic o reconeixement de les seleccions catalanes o que la nostra llengua sigui oficial a Europa però no a Espanya o fins i tot, reformar la constitució espanyola. Qualsevol cosa, encara que sigui impossible, abans de fer l’única cosa que es pot fer, com és la de proclamar la independència unilateralment al Parlament.

Per què molts catalans, seguiran caient sempre en aquest parany d’apostar amb la falsa ruta, desprès de tants anys de fracassos, guerres, d’opressió i sobretot d’enganys? Quantes vegades hem de ser estafats pels polítics espanyols amb la col·laboració dels molts dels catalans, per adonar-nos que no hi ha cap més ruta que la de proclamar la Independència?. Per cert aqui faria un incís i preguntaria amb tots els meus respectes, al meu admirat Alfons López Tena, que pensa fer quan el seu partit segueixi apostant per la falsa ruta?

En una Europa democràtica i en una conjuntura internacional favorable al dret d’autodeterminació, és ridícul i totalment forassenyat pensar que en comptes d’exercir el dret d’autodeterminació, es pot continuar apostant per vies complicades i totalment irreals, com és la de trobar l’encaix amb Espanya amb més privilegis que la resta dels espanyols. Els espanyols no volen més autonomia ni més finançament ni tant sols que les seves seleccions esportives autonòmiques juguin les olimpíades, aleshores per què els catalans, si volem ser espanyols, hem de tenir més privilegis que els murcians o extremenys?. Pretendre l’encaix amb Espanya sent diferents de la resta dels espanyols, és del tot inacceptable pels espanyols. O ets espanyol o no.

Per què doncs els catalans segueixen apostant per aquesta falsa ruta. La meva opinió és que donem poca importància als valors suprems no només en la política, si no que també en el dia a dia, en altres assumptes com poden ser en els negocis, en el treball, en la cultura, en l’educació, o en qualsevol activitat de la societat civil. Sóc dels que penso que cal que aquests valors suprems siguin aplicats i mostrats com a referents a seguir. Estic segur que si ho haguéssim fet des de fa anys, els catalans ja hauríem aconseguit la independència.

Penso que als catalans ens sobra pragmatisme i ens falta ser més intransigents amb qui no complexen els valors suprems de defensa dels principis democràtics. Sempre estem disposats a obviar o oblidar els greuges rebuts o les injustícies amb excuses de mantenir de cohesió social o solucionar la crisi econòmica o fer fora uns per posar els nostres, encara que aquests no es comprometin a canviar res. Fins i tot som capaços de tancar els ulls a les practiques poc democràtiques o poc transparents, per aconseguir valors com és sumar o la unitat. Potser ha estat una manera de poder sobreviure davant de la barbàrie a què hem estat sotmesos en el passat, però ara, és segons el meu parer, un llast que ens atura cap a la llibertat.

Per això estic a favor de la idea de com s’està articulant Reagrupament. Potser alguns no els acabarà de convèncer de que ho fa prou bé, jo en canvi penso que ho estem fent molt bé, però sense dubte que ningú pot negar que és una proposta que aposta descaradament en aquest sentit: Independència i Regeneració democràtica. De fet, Reagrupament podria haver nascut, només apostant per la independència com a punt d’unió per fer realitat la candidatura que proclamarà la independència al Parlament. Així tindria més camp per poder pactar o coalicionar-se amb altres grups. Però l’experiència política dels seus fundadors i com també l’aportació dels professors universitaris experts en política, empresaris i intel·lectuals  que formen part des de l’inici de l’associació, ha fet que s’apostés per la regeneració de la política catalana com una pota bàsica per aconseguir la independència. Sense una bona base democràtica, perds credibilitat i t’arrisques a que amb el temps, tot acabi com els hi passa amb els partits actuals catalans

Des de la meva modèstia, m’agradaria dir que jo també des de sempre he defensat el mateix. No ho he faig ara per quedar bé amb el que diu Reagrupament. Fa temps que vaig veure que la regeneració en la política era imprescindible per aconseguir la independència. Els qui em coneixen saben que sempre ho vaig defensar fins a les darrers conseqüències quan era el President de la secció Local d’ERC al meu poble els anys 90. Com també ho vaig proposar la regeneració democràtica als partits polítics, ara aviat farà dos 2 anys, amb el que havia de ser el meu darrer article en el bloc personal i també com a comiat de la meva militància amb  ERC 2.0: La darrera oportunitat.

Però tot el que vaig dir, em quedo amb l’article que vaig escriure fa 1 any i mig al BGS amb el títol de La consciència cívica. Avui en dia, sense que la societat civil no tingui consciència que cal mantenir els valors suprems que sostenen els principis democràtics, que cal fiscalitzar els polítics i exigir que siguin un exemple d’honestedat i d’ètica, la independència estarà molt lluny. Ho estarà perquè per molta bona voluntat que s’hi posi per part d’alguns, sempre sortiran els espavilats sense escrúpols que s’ho faran venir bé per les seves ambicions personals.

Endavant les Atxes!!