Fa ja bastants anys, devia ser entre el 1974 i el 1978, no ho recordo, el meu pare, que en pau descansi, va tenir un problema.

El meu pare va nàixer a La Havana al juliol de l’any 1915. Bastant circumstancial. El meu rebesavi, Josep Canela i Reventós, havia nascut a Reus i va anar a Cuba. Allà es va guanyar la vida força bé, consta que era comerciant, i ja de gran, alternava la vida entre Cuba i Barcelona. Va ser un dels membres de la comissió que, sota la presidència de Rius i Taulet, va fer aixecar el monument a Colom, també va ser tresorer de la Junta de l’Ateneu Barcelonès. No penseu, però, coses que passen, les diners de la família van desaparèixer i jo, sense anar més lluny, vaig haver de treballar per poder estudiar.

Bé, on anava, les relacions de la família amb Cuba van seguir i fins la revolució cubana van continuar. Com que l’any 1914 va esclatar la Primera Guerra Mundial, quan la meva àvia va quedar embarassada, els meus avis i el seu fill, germà gran del meu pare, van anar a La Havana i allà va donar a llum.

El meu pare va viure sempre a Barcelona, però va mantenir la nacionalitat cubana. Cada dos anys, si no ho recordo malament, havia de renovar el seu permís de residència. Un dia es va quedar sense feina i en anar a renovar el permís a la comissaria de Via Laietana, on aleshores tramitaven aquestes coses, li van dir que sense feina l’expulsaven del país.

Per sort, a través de relacions personals, vaig arribar a un dels responsables d’aquella comissaria i vam fer constar que jo mantenia al meu pare. Pobre de mi, ja casat i amb uns ingressos matrimonials bastants reduïts.

Comento aquesta història personal, ja antiga, per mostrar el tracte de l’Estat espanyol amb els que no tenien el passaport espanyol. Al meu pare, casat amb una dona nascuda al País Valencià, la meva mare, i amb cinc fills nascuts a Barcelona, l’anaven a expulsar d’Espanya per no tenir feina.

Bé, han passat bastants anys, molts, sóc a la UB i he vist passar molts ciutadans d’altres països. No us vull ni explicar els problemes que posa l’Estat espanyol per als permisos als estudiants que venen de fora dels països de la Unió Europea o d’altres molt específics. La dificultat en donar visats, permisos de treball, etc.

Recordo l’any 2002 quan m’encarregava de gestionar un programa de la Generalitat per promoure les Universitats de Catalunya entre els estudiants del món. Un objectiu evident era fomentar l’interès dels estudiants xinesos pels nostres postgraus. Aleshores havia un programa de postgraus en anglès, l’IGSOC, finançat per la Generalitat. Un apunt, les dues coses se les va carregar el tripartit I només arribar. Ara ho volen tornar a inventar.

Però la història no és aquesta. Un dia en una jornada sobre les relacions amb Àsia vaig parlar amb el director General del Ministeri d’Afers Estrangers espanyol que portava el tema dels visats. Li vaig preguntar per què no flexibilitzaven la concessió de visats als estudiants xinesos (com feien Alemanya o França). La resposta que em va donar el “dignatari espanyol “ va ser que no podia ser. Em va dir: fixa’t que no enterren cap xinès, es moren, se’ls mengen i substitueixen la identitat, sempre fan frau. Crec que poc després el van nomenar ambaixador en un país d’Àsia.

És evident que la política espanyola amb la immigració és la no política. Com en moltes altres coses és un no saber comportar-se. Durant aquests anys l’estat espanyol no ha sabut fer més que lleis, papers mullats, que no ha aplicat. Ha fet un “aquí no passa res”. Política “flowers”. I ens volen donar lliçons.

Les coses s’han deteriorat i ens han portat a situacions grotesques. Ara veiem un enfrontament entre l’Ajuntament de Vic i el govern de l’Estat. Una discussió sobre drets i deures basats en papers mullats. Ni justifico ni ataco a l’Ajuntament de Vic, no sé gaire, més aviat gens, d’immigració i no vull dir cap rucada, però em pregunto, amb tota la prudència: té sentit empadronar a la gent i no donar un permís de treball? Què han de fer? Què hem de fer?

Mentrestant, la Generalitat mira La Riera a TV3 i alguna conseller/a diu algun tòpic. Catalunya no és estat, és incompetent. Paciència, un parell d’anys més i ja podrem fer-ho tot.

L’estat espanyol, bressol de l’economia sostenible, aquell que vol millorar les econòmiques europees durant la seva presidència , és un desgavell . Una part d’Espanya encara no ha eliminat els gens feixistes del seus actes. Aquesta afirmació pot semblar carregada de d’algun tipus d’obsessió contra Espanya o una subjectiva propaganda, però posats a explicar anècdotes us comentaré una altra.

Segur que haureu llegit, en un mitjà o altre, que l’Estat espanyol es fa representar per l’àguila, el jou i les fletxes i el lema ‘Una, grande y libre’ a l’Eurocambra. La notícia, fotografia inclosa, s’ha difós aquest matí. Es veu que ahir l’eurodiputat d’ERC, Oriol Junqueras, va presentar una queixa formal al parlament Europeu per l’exposició dels símbols feixistes, mentre que CiU i ICV han anunciat que demanaran explicacions i el PSC s’ha compromès a reclamar al govern espanyol que retiri la simbologia preconstitucional i enviï a Brussel·les un nou exemplar de la Constitució. Els eurodiputats del PSOE també han demanat formalment avui al president del Congrés espanyol, el també socialista José Bono, que substitueixi la Constitució espanyola amb els símbols franquistes que s’exhibeix al Parlament Europeu, car és un obsequi del Congrés. Els eurodiputats del PSOE han demanat a Bono que enviï a Brussel·les un nou exemplar de la Constitució ‘amb els símbols constitucionals de l’Espanya democràtica’. Eurodiputats alemanys i italians s’hi han afegit. Una diputada alemanya ha dit que ‘És una catàstrofe que a l’Eurocambra hi hagi un símbol franquista; a Alemanya seria totalment impossible que una esvàstica estigués visible en un edifici així. Sorprèn que Maria Teresa Fernández de la Vega s’hagi mostrat sorpresa i que no en sabés res.

I a mi em sorprèn encara més. Potser alguns recordareu que l’11 de novembre vaig anar al Parlament Europeu (11 de novembre Brussel·les, aviat la independència) a presentar el llibre: “10.000 a Brussel·les per l’Autodeterminació”. Era el punt de partida de la campanya, que coordina Oriol Falguera, ‘I’m catalan, I love freedom’ i que tindrà continuïtat durant tota la presidència espanyola de la Unió Europea per tal de posar de manifest que l’Estat espanyol no respecta cap iniciativa democràtica catalana que reclami el reconeixement del dret a decidir el seu futur.

Aquell dia en passar pel gran espai del tercer pis del Parlament, zona que uneix els dos edificis, vam veure dins una urna “el present” espanyol. Estava la vista de tothom i era gairebé impossible no veure’l. Un lloc de pas gairebé obligat pels que es mouen pel Parlament. El per què no es va denunciar aleshores pot ser obvi després d’explicar-vos això. Les fotografies es van fer i, si no vaig errat, la que publica el diari AVUi deu ser d’aleshores.

Em resulta difícil creure que els eurodiputats espanyols no la veiessin i em resulta “lògic” que no ho denunciessin. Si no ho van fer deu ser perquè no els semblava estrany, com tampoc devia semblar res anormal als responsables del Congrés espanyol enviar l’aguilot a Europa com a mostra representativa de la democràcia espanyola.

Per això he dit que una part d’Espanya no ha eliminat els gens feixistes. S’entén i, majoritàriament, es condemna el que va representar la dictadura franquista, però encara es troben massa coses “normals”.

Espanya és intolerant i no ha sabut mai entendre la diferència, ni amb la immigració ni amb els diferents pobles de l’Estat. Ja només crear-se el que, més o menys, s’entén per Espanya, els mal anomenats Reis Catòlics van signar el decret d’expulsió dels jueus. Anys més tard Felip III expulsava als moriscs de València. També cal recordar que ja al final del segle XV els reis van haver d’enviar a Catalunya als inquisidors castellans, perquè aquí érem rars i no ens agradava massa el que feia la Inquisició.

Espanya no va entendre mai la confederació i sempre ha volgut eliminar la “diferència”. Catalunya i el català n’és una mostra. No ha entès mai la diferència i no va acceptar l’Estatut sorgit del Parlament català, els propis socialistes catalans col·laboraven en retallar-lo. Aquest no entendre la diferència porta, evidentment, a la secessió, a intentar recuperar els nostres drets.

La democràcia és un concepte difícil d’entendre. A uns els costa més d’entendre que a altres. Les majories no poden aixafar les minories, la democràcia ha de ser entesa de forma diferent. Més encara la majoria d’un estat no pot anar mai contra els drets d’un dels pobles de l’estat, això porta a la secessió, en democràcia, i a l’opressió en altres sistemes.

La intolerància forma part dels sistemes que no respecten les minories, per molt que els vots sembli que ho valen. I la intolerància és quelcom que els catalans estem acostumats a viure. No se’ns tolera, no es tolera que siguem culturalment diferents. M’amoïna, però, que alguns catalans també siguin intolerants, que no sàpiguen veure que hi ha diferents formes de pensar i diferents camins per arribar al mateix lloc.

Per això amics, després d’aquest garbuix d’anècdotes i idees em toca recordar que s’acosta un temps d’eleccions, que no podem permetre que una altra vegada es formi un Parlament unionista, que hem d’aconseguir alliberar-nos.

Molt aviat arribarà la confrontació democràtica i abans hem d’unir-nos per guanyar. Suma Independència és un camí, per a mi el camí, però com que intento no ser intolerant que cadascú camini per on vulgui, respectem-nos els uns als altres, però que ningú no oblidi que:

Si sumem, guanyem!