L’altre dia amb l’article Sense valors suprems en la política, potser no serem mai lliures, vaig mirar d’explicar que sense ser escrupolosos en els valors suprems que sostenen la democràcia potser ens costarà més aconseguir la independència. Vaig utilitzar l’expressió valors suprems per fer servir la terminologia que Vicent Villatoro havia fet servir en un article seu al diari Avui, encara que no m’acaba de convèncer això de suprems i per això ara només en referiré com a valors sense el qualificatiu de suprems.
L’article en qüestió es va interpretar malament per part d’alguns, ateses els circumstancies que hi havia per la meva crítica a una associació política que va generar una agra polèmica. Una polèmica que va derivar cap a situacions no desitjables i que no ajuden gens al debat que en teoria hauria d’existir entre els que volem la independència de la nostra pàtria. Per això vaig esborrar el polèmic article.
Una vegada fet aquest incís, crec, que la reflexió sobre els valors democràtics, mereix una altra oportunitat. Demanaria si us plau, que aquest article és veies només en el sentit de què és una reflexió a favor d’aquestos valors.
Avui voldria reflexionar sobre un d’aquestos valors que garanteixen la democràcia: La llibertat d’expressió.
Llibertat d’expressió no és garantir només que tothom pot dir el que vulgui en una tertúlia en un bar. No es tracta que qualsevol escrigui el que li dóna la gana en un bloc. Llibertat d’expressió és quelcom més important i no és fàcil d’aconseguir. Llbertat d’expressió es garantir que la informació i l’opinió que se’n deriva de tothom, estigui no només disponible per a tothom sinó que també hi arribi fàcilment d’una manera fiable i lliure.
En teoria, en una democràcia els mitjans de comunicació haurien de ser els que garanteixen la llibertat d’expressió. Aquests mitjans, haurien d’utilitzar periodistes, formats per ser neutrals amb la informació, curosos que aquesta està contrastada i si donen l’opinió, que estigui ben diferenciada de la informació alhora escrita sense cap condicionant que els impedeixi expressar el seu veritable punt de vista. Els periodistes hauria de tenir llibertat per poder treballar el més independentment possible de les influencies externes. Sobretot del qui pot estar més interessat en manipular la informació que tracten. Si no és així, sense uns bons professionals i sense llibertat de premsa, el valor democràtic que representa la llibertat d’expressió, és un valor buit de valor.
A Catalunya tenim dos tipus de mitjans de comunicació: els espanyols i els catalans. Aquests darrers tenen problemes per subsistir davant de la força que tenen els mitjans espanyols, que a part d’estar subvencionats directament i indirectament, tenen d’entrada un major públic potencial. Els mitjans catalans, pel seu limitat públic potencial i per la competència deslleial dels mitjans espanyols, els fa per desgràcia totalment dependents de les subvencions públiques. Quan dic limitat públic potencial dels mitjans catalans, no només estic parlant de la llengua que utilitzen. Quasi ningú a Espanya llegeix un diari escric en espanyol i defensor a ultrança d’Espanya com és La Vanguardia. No ho llegeixen, perquè sigui mal escrit o poc seriós, si no perquè pels espanyols sempre serà un diari català i per tant, no se’n fien del que pugi dir.
En una democràcia d’alta qualitat, a on el valor de la llibertat de premsa, és una de les màximes garanties que tothom defensa, es podria pensar que estar subvencionat no és necessàriament dolent. En teoria una subvenció publica per si, hauria de ser per l’interès general, per això és una subvenció pagada pels diners de tots els ciutadans. De fet, fa anys, es deia que un mitjà de comunicació per poder ser realment independent, calia ser públic o estar subvencionat públicament, en contraposició dels privats, que estan condicionat per les pressions econòmiques dels anunciants o del grup empresarial propietari del mitjà.
Però per desgràcia, a casa nostra, s’ha vist com els mitjans de comunicació públics són els que estan més condicionats i fins l’extrem que són simples espais de propaganda del govern. Per si no ho teniem prou cru, els mitjans privats, a part de defensar els interessos dels seus propietaris, també estan influïts i condicionats pel govern, doncs no poden sobreviure sense les subvencions publiques.
En aquest moment, l’actual govern, utilitza les subvencions per obligar als mitjans de comunicació a amagar el creixent suport a favor de la independència, mentre infla les notícies a favor de l’encaix amb Espanya. Però també subtilment, s’està espanyolitzant l’opinió catalana amb referències constants al govern espanyol i a tot el que succeeix a Espanya, en contra del que succeeix a Europa o fins i tot a la resta dels Països Catalans. Jo que estic a Alemanya i no veig gaire la TV3, però quan vinc a Catalunya, noto molt aquest canvi de referència cap tot el que és espanyol malgrat es parli en català. L’altre dia vaig restar escandalitzat quan van fer l’entrevista subtitulada a un mossèn que ha fet 100 anys, malgrat el seu català era perfectament clar i en canvi, no subtitulen mai si entrevisten a persones que parlen espanyol, quan per mi i suposo per la majoria dels catalans, ens fa difícil poder entendre alguns dialectes sud-americans o fins i tot peninsulars. També he vist aquestes vacances, que darrerament a les noticies o en els programes de divulgació, quan surt un expert d’una matèria que entrevisten, resulta que parla espanyol. Com si no existeixen catalans experts en la matèria!!.
Però aquesta manipulació, no la fan pas d’amagat. Tenen la santa barra d’anunciar-ho. ¿Qui no se’n recorda del socialista Joan Ferran amb la seva famosa frase “cal arrancar la crosta nacionalista dels mitjans de comunicació”? Això en qualsevol país democràtic hauria significat la dimissió immediata com a diputat. O les famoses amenaces al periodista de la Vanguardia del també socialista Bolaño, quan era secretari de premsa de la Presidència de la Generalitat?. En un país democràtic, hauria dimitit immediatament, estaria denunciat judicialment i segur que no sortiria mai més per vergonya aliena en cap espai públic de comunicació.
Però el títol d’avui, podria dónar entendre que per culpa d’aquesta manca de llibertat de premsa i de la seva manipulació, potser no serem mai lliures. Però m’agradaria anar més enllà, sense obviar que realment la situació actual ens ho posa dificil als independèntistes, encara que crec molt amb la força d’internet i la mobilització al càrrer per fer-hi forat al buit informatiu que estem sotmesos.
Però aprofondim una mica més respecte a la situació actual de manca de llibertat de premsa. Perquè hem arribat a aquesta situació?. El més fàcil seria dir que tota la culpa la té el Tripartit. Tots contents i cap a casa.
Però com m’agrada crear una mica de polèmica, dirè que això bé de lluny. Amb els governs de CiU, realment no havia ni de lluny aquesta manipulació, però no es va donar llibertat absoluta i es van blindar els mitjans de comunicació a aquesta influència. Els mitjans de comunicació també es va utilitzar per defensar el govern i minimitzar a qualsevol que hi poguès fer-hi sombra. Però com que eren dels nostres, ho vam trobar bé. Doncs ara, els espanyolistes ho troben molt i que molt bé el que fa l’actual govern.
Per desgràcia, els catalans, ens estem acostumant no donar-li importància i ho trobem normal que segons qui mani, hagi una manipulació en un sentit o en un altre. Fins l’extrem que potser alguns independentistes trobarien estùpid no fer-ho a favor de nosaltres. Això que d’entrada pot semblar lògic, jo hi estic totalment en contra. Penso que no ho hauríem de fer-ho mai els independentistes. Primer per honestedat democràtica: Si som democràtes, ho hem de ser en tot els sentits. Segon per coherència: No podem queixar-nos d’aquesta manca de llibertat de premsa i pretendre fer nosaltres el mateix quan podem fer-ho. Tercer per credibilitat: La lluita dels catalans té força gràcies a la raó que ens dóna la història i l’espoli fiscal a que estem sotmesos i si manipulem la informació, perdem credibilitat. Si perdem credibilitat, perdem la força de la raó. Aleshores com podrem convèncer als indecisos i a la resta del món de la nostra reinvidicació?. Quart per prevenció: Si es manipula la informació encara que avui sigui a favor de la indidendència, qui pot garantir que demà no serà només a favor d’interessos particulars o partidistes del qui la manipula?
No diré mai que no podrem aconseguir la independència sense tenir cura de defensar els valors que sostenen la democràcia, però moltes vegades, penso que si fossim més inflexibles amb ells, potser ja la hauriem aconseguit.
Endavant les Atxes!!
Manel,
A veure si ho he entès bé, ara resulta que els que no estem d’acord amb les teves tesis i creiem que n’has fet un xic massa es per que no volem transparència informativa? que volem manipular la informació a favor nostre?. No, mira, els que t’hem criticat ha sigut per creure que estaves en una postura massa corporativista, per dir-ho d’una manera elegant, que la informació que donaves podia ser literal i certa, potser, però la interpretació que en treies era la que es criticava, al menys jo. A demés, el dret de la informació l’has tingut absolutament, ningú t’ha censurat ni una coma, ni t’ha tapat la boca en cap moment, altra cosa és que no se’t pugui replicar allò que dius ni portar la contraria, sobre tot quan es tracta d’una opinió, la teva, tan vàlida com qualsevol de les altres però no més.
Mira Manel, jo pensava que aquest tema estava tancat i no tenia cap intenció de reblar el clau, però quan he llegit el teu article d’avui m’he quedat de pasta de moniato i he pensat sincerament si ens prens per tanoques o realment t’aprofites de poder publicar un article setmanal per quedar sempre a sobre com l’oli i tornar a incidir subreptíciament amb el mateix tema, intentant fer quedar els que t’hem portat la contraria com poc menys que antidemocràtics, censuradors quant menys. Mira Manel, el mateix dret que tu reclames per poder dir el que et sembla, el tenim els demés per replicar-te si no ens sembla adient allò que publiques, a nosaltres ningú no ens censura i a tu tampoc. Que has volgut retirar un post teu? decisió lliure teva ha sigut, jo no valoro ni vaig valorar en el seu moment en res de positiu el fet d’esborrar el teu post, pero malgrat tot havia decidit deixar a banda la disputa. Ara confirmo que no hi havia cap tipus d’acceptació d’error (que per altra banda tampoc hi havia de ser si no ho veies així), sinó ben al contrari un “sostenella i no enmendalla”, o sia un mer gest buit de contingut. Manel amb el fet d’esborrar el post no arregla res, el mal ja està fet i la llavor de la discòrdia ja l’has plantada, esborrar paraules dites o escrites no significa res, no arregla mai res, el que significa, el que arregla es canviar l’actitud i d’això veig que en tu, res de res.
Salut, Unitat i Independència
El tri Zaragoza-Bolaño-Ferran han fet i, si ningú els para, faran molt de mal a la llibertat de premsa necessària i exigible en tot país democràtic.
Joan P., t’has llegit l’apunt d’en Manel? Parla de mitjans de comunicació i periodisme. Em sembla que no té res a veure amb fòrums d’opinió, blocs, etc… El que sí coincideixo amb tu, és que aquesta discòrdia que cites és un mal. Però alguns del més ferms defensors de CA i SI, a la xarxa són els que van començar a rebentar fòrums de Reagrupament amb intervencions difamatòries, insults, i exigències ja el Maig del 2009 només de néixer Reagrupament. L’article que va retirar en Manel, encertat o no, tal com el vaig veure, era una reacció inconscient de tot aquest “merder”, per dir-ho d’alguna manera.
Ja sobre l’apunt d’avui, crec que és cert, però no podem limitar-nos a lamentar-nos per tenir els mitjans en contra nostra. Aconseguir que l’independentisme no sigui vetat, és part de la nostra lluita, que no és fàcil però tampoc impossible. Fixeu-vos per exemple en els diaris digitals que indiquen el nombre de lectures, o el nombre de comentaris fets per una notícia, quant puja en el cas que la notícia parli de Reagrupament, de consultes, o de qualsevol tema relacionat amb l’independentisme. Actuant estratègicament, podem aconseguir que mitjans que no volen parlar d’aquests temes, n’acabin parlant.
Joap P
——-
El assumpte està tancat i no entenc perquè insisteixes.
El de l’atre dia i el d’avui, com els que penso fer més endavant no tenen res a veure amb el que tu insinues.
Aixó no ajuda gens a sumar, ans el contrari.
Albert
———
Sense dubte, són l’exemple clar de com de baix s’ha arribat. Però cal que tinguem present que no hi ha terme mig. La llibertat de premsa ha de ser sempre total. Si acceptem una mica de manipulació perquè són dels nostres, després no ens ha d’estrenyar si els altres ho fan encara millor, en el sentit de pitjor per la llibertat de premsa.
Jordi
——–
Perlant del que toca, estic d’acord que ens els digitals (l’avui.cat) sempre que es parla d’independència surt als mäes llegits o comentats. Però poques vegades surt a l’escrit.
Jordi Casadevall,
Si, me l’he llegida i com que a mi de petit ja em van ensenyar a llegir entre línies precisament per això l’he interpretada en el sentit que abans he explicat.
En tota narració ben plantejada, i les del Manel ho son, es defineixen tres elements: plantejament, nus o desenvolupament i desenllaç, les idees força que vols transmetre per que quedin al subconscient del lector es troben principalment en el plantejament i en el desenllaç, llegeix-te bé ambdues parts de l’escrit i lliga-les entre elles.
Bona tarda a tohom.
Subscric fil per randa les reflexions que fas Manel, respecte a la veritable llibertat en la informació i en el dret a rebre-la de forma veraç.Un apunt: respecte dels mitjans privats només cal desitjar que els periodistes que hi treballin siguin el més professionals possible i acceptin prostituïr-se el mínim.Respecte dels mitjans públics crec que no són,mitjans espanyols i catalans,més que un altre símptoma del que realment ha estat i és la pseudodemocràcia,més aviat partitocràcia, espanyola i autonomia catalana que patim,fruit d´una tradició de segles d´autoritarisme, en la que és normal que el poder de torn utilitzi totes les estructures que domina directa o indirectament.No conec com funcionen en el dia a dia les Administracions i Governs de democràcies reals,potser tú Manel ens en podries fer cinc cèntims per la teva experiència,però el nivell de menyspreu que manifesten una grandíssima part dels nostres càrrecs electes en les diferentes administracions pels ciutadans,els nivells de corrupció a l´entorn d´elles,la manipulació que els partits i polítics fan de les lleis i de la Justícia,tot això s´ha fet tan gran que ha esdevingut un càncer a extirpar amb urgència.Només un canvi radical en el sistema pot possibilitar, si es féssin bé les coses,una cura del malalt.És allò que molts en diuen regeneració democràtica.Costarà molt,la societat viu adormida i acomodada, podrem desvetllar-la?podrem convencer prou gent que, només amb l´independència podrem tenir l´oportunitat d´esdevenir un país realment democràtic i civilitzat?.Espero que tots els que ho pensem no perdem el temps i les forces en focs creuats i ens apliquem a allò realment important.Tots som necessaris i nigú no hi ha de sobrar.
Salut i Independència.
Joan P, no m’agradaria desviar el tema de l’apunt d’avui d’en Manel. Crec que és molt forçat relacionar-ho amb el tema que tu ho relaciones, fins i tot en Manel ja et diu que no hi té res a veure, encara que entenc que d’allà on venim, es pugui arribar a pensar… Però d’aquesta manera, qualsevol opinió independentista podria ser relacionada amb el maleït tema al final! Per cert, què en penses tu sobre la falta de llibertat d’expressió de l’independentisme en els mitjans de comunicació i la premsa?
Jo el que veig dels mitjàns de comunicació és que están segrestats per l’actuàlitat. Tot i que reconèixo que els governs de torn s’ho fan venir bé per imposar la seva visió particular del món a través d’aquells que són públics, mentre que el privats responen a les opinións ideològiques dels seus propietaris.
A nivell polític fins que no t’has fet un lloc a dins el Parlament, no existeixes. I a nivell, diguem-ne… de societat, tots aquells temes que tot i ser de rigorosa actualitat no són de gran abast, es queden en un simple apunt cultural o de societat.
La manipulació dels nostres mitjàns no la veig tant en com i de què s’informa, sinó en com es substitueix al personal per la seva afecció o desafecció segons qui mana. I el més escandalós i aberrant quan en els mitjàns públics, aquests canvis de personal i critèri, desenvoquen en la desnaturalització dels principis bàsics d’aquests mitjàns, criteris de país i criteris de llengua.
Salut!
Josep Torà
———
Estem d’acord. Es impresindible fer-ho extens per tots els ambits de la societat, però la llibertat de premsa és clau per la democràcia.
Et podria explica alguna, no moltes perquè vaig deixar la política activa (d’affeccionat pequè mai vaig cobrar un duro ans el contrari) el 1999. Però m’han explicat alguna que et fa sentir molt malament de haver de tenir aquests politics. Cal regenerar la política però fomentant els valors des de la base. Des de l’escola i la universitat. I la societat civil ha de ser la que ho fiscalitza, per això cal llibertat de premsa entre altres coses
PepMB
———-
Tens raó, però el problema és que la afinitat política no hauria d’impedir ser professional amb la teva feina. En qualsevol aspecte de la vida pública, però encara més en les feines que gestionen els valors suprems de la democràcia. Per exemple un jutge no podt actuar segons la seva ideologia, el primer ha de ser just i seguir les lleis, els periodistes el mateix.
La classificació dels mitjans de comunicació requeriria una anàlisi molt més extensa per no arribar a la conclusió reduccionista dels dos tipus de mitjans: espanyols i catalans.
Una primera classificació més real seria la de mitjans escrits o parlats en castellà i els escrits o parlats en català. Aquí la diferència entre els nacionalistes espanyols i els catalans ja és abismal. El desequilibri és tan estremidor que hauria de caure la cara de vergonya a tots els espanyols que tenen la barra de dir que el castellà és perseguit a Catalunya. La manipulació informativa és, doncs, en el tema de la llengua prou evident si, a més, hi sumem el doblatge de pel•lícules a casa nostra. A casa nostra?
La manipulació també es manifesta quan es parla de la demanda del mercat per justificar el pes més fort de la llengua castellana. Tots sabem que no és el mercat sinó l’Estat qui fa la pressió necessària per anar anul•lant tot el que fa referència a la nostra llengua, a la nostra cultura, a la nostra història, a les nostres institucions, a les nostres tradicions, als nostres símbols…
Per poder construir (o reconstruir) la nostra identitat nacional no hem de caure en el parany d’erigir-nos en els principals defensors dels valors democràtics. La nostra honestedat política ha de constituir, és cert, un dels fonaments del nostre comportament, però no hem d’entrar en discussions que pretenguin determinar qui són els millors defensors de la democràcia, perquè sempre intervindran els eterns “manipuladors”que interpretaran els valors d’acord amb els seus interessos propis.
S’ha obert el camí cap a la independència, cap a la constitució d’un Estat propi, però serà a partir d’aquí que haurem d’afrontar la construcció de la identitat nacional i, per això, una de les coses importants serà l’accés a uns mitjans de comunicació nacionalment propis.
Koll (JoanCs)
—————
Ben retrobat Koll, espero que estiguis millor. Respecte al que dius dels mitjans, estic d’acord que la meva classificació és simple, però volia parlar dels valors com la llibertat d’expressió en referència a la premsa.
Pel que dius respecte al tema de que seria millor anar directe a la independència sense gaires miraments (simplificant el que tu dius), la meva resposta és SI i NO.
SI que cal no perdés en debats estèrils de defensa dels valors, anteposant-lo a aconseguir a la independència. Però NO que no siguem curosos en aplicar i dónar exemple que sóm defensors d’aquests valors.
La meva reflexió en aquests articles, malgrat alguns llegeixin altres coses, és el que he defensat des de sempre: Si no som curosos amb els valors, hi ha possibilitats que els partits o lideratges que ens han d’ajudar a aconseguir la independència no siguin els més honests o honrats i per tant millors. Si les regles de joc per arribar a ser polític o ser el partit polític que representa els catalans, no són clarament a favor dels valors democràtics, al final tenim el que tenim ara: Una espècia de màquina mafiosa politic-economica-empresarial que s’anomena PSC-PSOE amb els seus deixebles de la direcció d’Iniciativa i l’Esquerra fent tot el possible per ser del club. Sense voler dir que tothom és igual, que no ho és, a CiU també hi ha qui l’agradaria també ser del club.
El problema és trobar com compaginar les dues coses, d’anar directe a la barraca o fer-ho mirant de ser curosos amb aquests valors, però a vegades penso que no n’hi més opció d’aplicar-los escrupulosament segons els valors que estem parlant, com és el cas de la Llibertat de Premsa. Penso que cal ser curosos en aplicar els valors que impliquen una garantia d’una democràtica d’alta qualitat, perquè encara que sembli d’entrada contraproduent (en el sentit de què potser es farà anar més lents) al final potser serem més eficaços.
Bon dia:
Amb el tema dels valors passa quelcom similar (encara que no igual) que amb els models de gestió de la ´RES PUBLICA.
D’una banda, una Nació es allò que defensa, inclús quan fer-ho es el mes dificil. Vull dir que els estats solen escriure e les seves declaracions d’independència i/o a les seves Constitucions quins son els valors humans, morals i de convivència en que basen la seva societat: La llibertat, igualtat, etc.
D’altra banda si no tens estat propi i, per tant, els instruments institucionals, legals i de tot tipus que li son característics, NO POTS exercir aquests valors per que la seva aplicació a la vida pública i el seu reflexe a les lleis i la capacitat de fer-los cumplir et venen condicionats, quan no impedits, per l’estat que domina: En el nostre cas l’estat ecspanyol.
Crec que ens trobem davant d’un altre cas en el que s’han de dur dues linies en paral·lel: Afavorir el debat social sobre quins son els valors que creiem sagrats i que volem que figurin solemnement en els documents fundacionals i constituents del nostre País i, a la vegada, aplegar el màxim de sensibilitats per obtenir la més àmplia majoria social que ens permeti assolir l’estat que, entre d’altres coses, ens permetrà dur a la pràctica aquests valors.
Evidentment, la conssecució d’aquesta majoria social te el perill de que es pugi al carro gent amb la que, en condicions normals, no hi aniriem plegats; no només per diferències ideològiques, em refereixo més aviat a diferències profundes en temes de gran calat social com, per exemple, la inmigració i/o la intensitat de la defensa de la cultura autòctona en un mon globalitzat.
No es fàcil i no hi han llibres “How I did it” que expliquin com es fà. Haurem de utilitzar tot el sentit comú, paciència i, sobre tot, prudència que siguem capaços.
Per això no deixa de causar-me alarma que molta gent pensi que la Independència es un procés que s’acaba el dia que la proclames. Al contrari, aquell dia comença.
Salut!
Eduard
———
Totalment d’acord, però no oblidem que s’ha de predicar amb l’exemple, a part que com he mirat d’explicar en l´article, si no ho fas, es pot tornar en contra a la independència. Els nostres opresos tenen molts mecanismes per corrompre i manipular-nos. Nosaltres només tenim el nostre exemple.
Si no som capaços de anar Junts, com ens posarem d’acord en temes que exigeixen desplegaments ideològics complexes i elaborats?, perquè pel que sembla, ja hi ha persones i/o personatges “significats” que estan elaborant una Constitució Catalana, sense fer-ne públic els continguts…ai ai ai…ves que no fossin d’aquests que demanen transparència… tot plegat preocupant, menys predicar i més exemplaritat…
Pel que fa a llibertat de premsa, el primer que ens caldria és que els Liders polítics NO podessin rebutjar ser preguntats públicament, sense córrer el risc de ser considerats Sectaris.
Cordialment.
Benvolgut Manel:
En primer lloc, t’agraeixo el fet d’haver-te interessat per la meva salut, cosa que aprofito per parlar molt breument de coses que només haurien d’afectar a la meva persona.
No em cal amagar que durant una bona temporada he passat per una situació angoixant. Això ha esta conseqüència de l’extracció de la tiroides per un tumor que arrossegava durant molt de temps, i la detecció, ara farà un any, d’un altre tumor (petit, és cert) en el pàncrees, l’extracció del qual era molt difícil (l’operació es va, de moment, desestimar)… Arran d’aquests problemes de salut i d’altres menys importants, rebo cada sis mesos un control que, fins ara, em deixa molt tranquil, perquè els resultats indiquen que la meva salut es manté afortunadament estable, fins el punt que podré arribar sense gaires problemes fins l’any 2022 (o és el 2023?), tot i que no sé si podré participar en els Jocs Olímpics d’Hivern de Barcelona.
Et prego que em disculpis per aquesta aportació egocèntrica, tot i que la utilitzaré per establir un paral•lelisme entre la meva joiosa sensació de supervivència (també la detecció, dins meu, de la “potència d’existir”, sentiment del qual en parla Spinoza) i el desig que tenim que sobrevisqui la nostra nació; desig i necessitat de reforçar la nostra identitat nacional donant cada vegada més força a aquest sentiment existencial, en aquest cas nacional, de la “potència d’existir”. Per això a vegades crec que és millor posar en primer lloc la màxima atenció a aquest sentiment i deixar una mica (només una mica) de banda conceptualitzacions com són els valors, la democràcia, la transparència, etc., que tenen l’inconvenient que sovint s’interpreten de maneres molt distintes.
Presuposo que la constitució que están fent la gent de Rcat, no pasa de ser un simple exercici intern de com s’articula una comissió constituent i quins podrien ser les seves posicións de partida dins el procés.
Més que res perquè si el procés fós real, hi ha molta gent al Parlament que hi hauría de dir la seva i on caldría gastar molta tinta encara fins a quedar al gust de tothom. Igual com va pasar amb la redacció del malograt estatutet.
Jo voldria que La Constitució de Catalunya no fos tant llarga, amb quatre coses ben parides n’hi ha prou.
Una Constitució es un pacte d’Estat i requereix un consens molt ampli. Lo normal es que el Parlament anomeni una Comissió que redacti la proposta, el Parlament l’aprovi per una ampla majoria i, finalment, la població la recolzi via Referendum.
El fet que s’estigui treballant en el tema no té mes efectes pràctics que preparar la proposta de Reagrupament.
Salut!
Re-benvingut Koll! M’alegro que ja estiguis millor, i espero llegir-te per aquí!