Aconseguir l’èxit quan es vol introduir un producte o una idea al mercat depèn de molts factors. Al meu parer, el factor determinant de l’èxit és que el públic objectiu tingui una necessitat no coberta i que valori que el producte donarà una resposta positiva a la seva expectativa.

Després el producte podrà ser bo o dolent, la gent el comprarà igual sempre que en termes econòmics sigui assequible. Un exemple és la connexió a Internet. Els ciutadans crèiem que era necessària. Malgrat que el producte era objectivament dolent, el compràvem. La llista de coses dolentes que compra la gent pel convenciment que tenen de la seva necessitat és enorme.

Una de les principals habilitats que ha de tenir l’equip de venda d’un producte o idea és posar de manifest que l’objecte resol una mancança. Alguns seran ben conscients que tenen la mancança i necessiten el producte, però d’altres que no ho sabien, gràcies a l’habilitat de la campanya de venda, se n’adonaran.

En el món polític les coses són exactament igual, no es ven un producte, és ven un partit (marca) que proposa solucionar aquells problemes que l’elector té o fer aquelles coses que el ciutadà veu necessàries. Si un partit ven allò que als ciutadans no creuen necessitar, per molt que el partit ho vegi important, no tindrà èxit.

Fa uns anys, per exemple, molts ciutadans van acabar convençuts de la necessitat d’un canvi polític. Una cosa ben abstracta, cap acció concreta, però la idea va fer forat. El canvi, el govern de CiU ja durava massa. No hi havia gaire més missatges objectius en la proposta. El resultat va ser que mitjançant sumes legítimes es va fer un canvi. El producte resultant va ser francament dolent i amb el pas del temps el ciutadà ja ho ha vist amb claredat, ho sap, s’ha adonat que el govern és dolent i hi està preparat per comprar alguna cosa diferent, alguna cosa concreta.

A vegades els ciutadans compren simplement “el me’ls trec de sobre”, però és sempre millor que hi hagi un objectiu concret i li toca a “l’alternativa” dibuixar clarament aquest nou missatge, no dispersar les idees. L’èxit relatiu del pacte 2003 va ser “canvi”.

Si fóssim un país normal, el ciutadà compraria l’alternança, CiU perquè ofereix unes garanties molt més grans d’estabilitat, cosa necessària per abordar la majoria dels problemes dels ciutadans, que les que ofereix “l’experiment de la disbauxa” que presideix Montilla.

Tanmateix resulta que malauradament no som un país normal. Catalunya té un problema d’identitat nacional. Li cal legitimar tant a l’estat espanyol com a fora d’aquest la seva identitat com a nació política i cultural. Aquest no és un problema nou. No és invent dels darrers anys.

Si ens remuntem uns anys endarrere i fem una hipòtesi, en base a les dades existents, sobre el pes de l’independentisme a Catalunya potser ens costarà entendre per què ERC no va obtenir molts millors resultats. La hipòtesi més versemblant és que la urgència de la independència no era percebuda per la majoria dels ciutadans independentistes. En aquelles circumstàncies, els plantejaments de CIU, que incorporaven un mal anomenat nacionalisme (autonomisme), resultaven suficients per a molts. Els que no tenien prou amb aquests plantejaments deixaven de votar o es passaven a ERC. Només quan la percepció de la insuficient política nacional de CiU es va fer evident es va produir un transvasament important de vots, en part conseqüència de la venda del “canvi”.

L’únic partit que podia en aquells anys fer-se amb l’etiqueta de l’independentisme era ERC. Si ERC no va repetir posteriorment resultats no és tan pels problemes interns o per la imatge que se li va atribuir de partit poc seriós. Ho és per la seva renúncia a defensar la independència basant-se en conceptes estranys com la “pluja fina” i altres genialitats que només anaven dirigides a altres partits polítics i a la premsa però que el ciutadà mig ni entenia ni li importava. Greu error polític i de comunicació. És evident que un votant independentista amb un cervell mínimament dotat no comprarà mai “pluja fina”. Vol que es defensi la independència en l’acció política. Tampoc es votava a ERC per tal que demostrés ser un partit responsable i de govern. Els que van fer aquesta anàlisi van equivocar-se absolutament de públic. El “client” d’ERC buscava avenços independentistes, no “pluja fina” ni partits responsables amb el PSC o amb el govern de Madrid, per a aquesta darrera finalitat ja tenien a CiU. Això només podia convenir a alguns de l’aparell (no sé ben bé per a què).

Què ha passat en aquests anys. Un producte dels que està en el mercat ha passat a ser vist com a necessari per molts dels ciutadans. Un conjunt de circumstàncies i fets, alguns provocats per nosaltres mateixos i altres sobrevinguts per l’estupidesa aliena i que ara no enumeraré perquè els coneix tothom, han contribuït a fer que la independència sigui quelcom percebut com a necessari. Remarco, potser no hi ha molts més independentistes, però aquests percebem molt més necessària ara la independència que fa uns anys, més encara les circumstàncies han fet que creiem que el producte està a la venda, que no és només un tòpic. És a dir, la independència està en el mercat i hi ha un públic objectiu suficientment nombrós com per a què es converteixi en falca publicitària que pot aportar molts clients. Segur que per això tots flirtegen amb ella.

Ara, en aquest país que no és normal, seria lògic que ERC aprofités les circumstàncies i fos un seriós rival de CiU que no aposta per la independència sinó per un indefinit “dret a decidir” (estic fins els nassos del dret a decidir) que serveix tant per dir que hi cap tot com per dir que no hi és tot. És a dir, per a què l’elector no sàpiga mai que farà CiU. Clar que potser és millor això que dir que faràs una cosa i no fer-la.

Tanmateix hi ha un problema, set anys de govern fent “pluja fina” i “portant als socialistes a posicions nacionalistes”, amb gran “èxit”, com tothom sap, han fet perdre credibilitat al partit i els clients lògics pensen que a través del proveïdor ERC no compraran la independència.

Jo sóc dels que pensa que ERC si està ara disposada a jugar a fons a favor de la independència. Per a mi és molt clar que, d’acord amb els resultats electorals que feien impossible un govern monocolor, a ERC li hagués convingut molt més quedar-se a l’oposició i forçar al govern que fos a fer una política molt més propera a les seves teòriques posicions i no quedar esclava d’un govern espanyolista. Crec que els dirigents d’ERC, després d’avaluar el que ha passat aquests temps, més encara després del termòmetre de les etapes que ja s’ha fet de la Consulta, tenen clar que han de recuperar el seu lloc natural. De totes formes, els pecats es paguen i ara no poden recuperar en uns mesos de campanya i esclaus d’un govern de trets clarament espanyols el capital perdut, la credibilitat. Tot això malgrat l’important paper que està fent a les consultes el líder del corrent Esquerra Independentista i diputat d’ERC, Uriel Bertran.

ERC deixa un gran espai independentista obert: el món independentista que ja no votava a ERC i tots aquells que han deixat de votar-la i que tampoc no la votaran aquesta vegada. I aquest espai el volen ocupar altres actors. Alguns ja es van postular fa uns mesos, el primer, fins allà on sé, Catalunya Acció. Poc després i agafant gran força, Reagrupament.

Reagrupament és una associació que ha definit amb claredat quin és el producte que vol vendre. Sap que el mercat està preparat: independència i regeneració política. Les dues coses tenen un públic ampli. El producte està ben definit, però que passa amb qui el vol vendre?

Al meu parer, una opinió subjectiva per objectiu que jo vulgui ser, Reagrupament va cometre un greu error, mantenir el nom d’un corrent intern d’ERC i malgrat que, crec que sincerament, es defineix i vol ser transversal, es va constituir a partir de gent d’ERC. Crec que hauria d’haver esperat una mica, triar un altre nom i crear-se amb gent coneguda d’altres sectors. Tot i això Reagrupament acull a molts adherits que no han estat a ERC i quan dic això no em refereixo haver tingut el carnet, sinó a sentir-se emocionalment propers. Tot això ha passat i no es pot tornar enrere. Aquests propers mesos la lectura seguirà sent aquesta encara que es facin “fitxatges” interessants. Alguns, per cert, per poder estar a la cresta de l’onada.

En aquestes condicions Reagrupament pot aspirar a fer un paper molt digne a les properes eleccions, però mai no podrà atreure prou gent per tal que Catalunya doni el pas definitiu.

Per altra banda hi ha tot un món, l’Esquerra Independentista (no el corren intern d’ERC), la històrica, la de sempre, la que no se sent identificada ni amb ERC ni amb Reagrupament. Tenim tot el món de les CUP que mai no s’integraran en cap d’aquest dos grups. Més encara, l’independentisme té molts “militants” que sense una alternativa millor que aquesta ara votaran a CiU. Ho faran perquè veuran inviable el pas a la independència, malgrat creure-la que no tenir-la és el primer problema de Catalunya. Creuran que aquest grups no tindran un pes suficient en el proper Parlament i davant de l’opció: CiU o el “gran desgavell”, preferiran CiU i sobretot evitar que el genets de l’Apocalipsis tornin a governar Catalunya.

A sobre hauríem d’afegir les legítimes aspiracions no prou concretades de Joan Laporta que, sens dubte, és capaç d’arribar als ciutadans amb molta més facilitat que la resta de mortals. Laporta ha donat mostres clares d’estar interessat en liderar un moviment polític independentista.

Què fer en aquest context? Alguns, torno a referir-me a la subjectivitat que tinc malgrat intentar ser objectiu, vam creure que el que cal és aconseguir un espai ampli on sense que ningú perdi la seva identitat tothom se senti representat: Suma Independència.

Com a mi m’agrada definir-la: Una coalició ciutadana que aplegui tot el moviment independentista en una sola candidatura transversal, amb el propòsit que tots els grups, plataformes, entitats, partits i persones s’apleguin sense que cap d’ells hagi de renunciar a la seva identitat política o social. Amb l’objectiu de declarar unilateralment la independència, elaborar una llei electoral per a les eleccions constituents que permeti la representació directa dels ciutadans i la regeneració democràtica, i convocar eleccions.

Aquesta proposta és molt clara i al meu parer poc ambigua. Pretén que es constitueixi una candidatura formada per diferents actors. No se’ns escapa que té una indefinició molt clara i alguns atacs han vingut per aquesta banda. No diu com s’ha d’elaborar la candidatura, és a dir, les llistes. Certament em sembla difícil fer-ho quan tots els actors no hi són. Seria com si jo hagués de decidir que dinarà un grup de gent que no hi és i sabent que a sobre jo no aniré al dinar. El seu principal argument, com he dit, és el tema de les llistes, moltes vegades “guarnit” de delicats comentaris dedicats a Santiago Espot i Catalunya Acció. També a vegades inclouen una bajanada: que és una plataforma per Santiago Espot. Clar que a Catalunya també hi ha que votaria en contra de la llei de la gravetat per abolir-la.

Els atacs d’alguns membres de Reagrupament han estat durs en cap cas  que ens han acusat, m’han acusat de dividir. Cal dir que això ho han fet persones representatives de l’associació. Ja se sap que la Inquisició defensava la doctrina de Jesús o els talibans l’Alcorà.

No deixa de sorprendrem l’argumentació d’alguns membres de Reagrupament, la trobo absurda. Em diuen que ells són transversals. Perfecte, això ja ho sé, segur que ho són i que ho intenten al màxim. És lícit, desitjable, ho aplaudeixo i els desitjo tot l’èxit, i ho dic sincerament, no ataco a aquesta associació. Però que hi puc fer si a molta gent no li inspiren prou confiança? Ells no ho resoldran i jo menys. L’opció que hem pres és la contrària a la que ells ens acusen: intentar unir. Alguns no ho veuen així, certament puc estar equivocat, però jo no ho crec.

Per altra banda i tornant al tema de les llistes, faré referència a una hipòtesi publicada ahir sobre la possible incorporació de Laporta a la candidatura de Reagrupament. Diu: Les condicions de Joan Laporta per presentar-se amb Joan Carretero són:

  1. 1. Pactar els noms dels caps de llista de les quatre circumscripcions.
  2. No haver de passar per cap assemblea per ser designat candidat a la presidència de la Generalitat.

No sé si això és cert o no, però intueixo que de ser cert que Laporta vulgui entrar en aquesta candidatura, les coses podrien anar per aquí. És versemblant. Aleshores els principis de Reagrupament dependrien del nom de la persona o no? Renunciaran els aferrissats defensors de l’assemblea en cas que Laporta ho vulgui?

Personalment trobaria lògic que Laporta, portador d’un gran capital (en probabilitat de vots) poses determinades condicions, de la mateixa manera que si altres fessin una coalició amb Reagrupament també les posessin, cadascú segons les expectatives del que podria aportar.

La meva defensa de Suma Independència és molt més senzilla. Amb generositat i flexibilitat, qualitats que costa treure del conjunt dels que juguem a la política, tots aquells grups interessats seguin i parlin. Suma Independència vol això. I una mica més, creiem que haurien d’adoptar un lema comú. La proposta és Suma Independència (SI). Vols la independència? Vota SI. I cap problema amb que Carretero o Laporta o qui es vulgui sigui cap de llista. I cap problema amb que les sigles de Reagrupament o l’hipotètic Partit Laporta estiguin ben presents.

Més encara, com he dit abans crec amb la sinceritat d’ERC quan diu que ara si. Bé, crec que ERC també hauria de seure-hi i aportar-hi tota la seva generositat basada en el seu amor a Catalunya, provat tantes vegades al llarg de la història. Hauria d’adonar-se que ha d’unir-se als altres per aconseguir un vot únic, sense perdre el seu nom i la seva identitat. Aquesta vagada posar totes les seves forces en aquesta candidatura unitària, com ho està fent en el treball per la Consulta. No hi perdria res, probablement en sortiria reforçada i es mostraria com un partit català i d’esquerres en una Catalunya independent, desplaçant al PSC del lloc que no li correspon. El seu futur seria molt més clar i prometedor. Si no ho fa, s’estavellarà. Si ho fa recuperarà la credibilitat.

M’agradaria dir el mateix de CiU, però ells avui en posen ara per davant, tenen opcions reals, guanyar les eleccions i ocupar el govern. Amb tot, estic convençut que davant d’un pacte nacional, estil Assemblea de Catalunya, els independentistes de CiU votarien la coalició, per una vegada trairien a CiU. Suma Independència arrasaria. Ens passaria com quan un grup de gent s’atura al carrer a mirar alguna cosa. Comproveu-ho. Cinc o sis persones us poseu en una cantonada d’un carrer concorregut i mireu al cel, assenyaleu a l’infinit i dieu, oh!, oh!, mira!, mira! Al cap d’un moment el grup creixerà i quan més creixi més atraurà a la gent. Alguns marxaran però en vindran més, el sistema s’alimentarà més quan més gran sigui: exponencial.

Tan difícil és d’entendre això, tant costa somiar, fer realitat el somni . O és que cal resignar-se amb el fracàs? Jo aposto per intentar que el somni esdevingui real. Per això sempre dic:

Si sumem, guanyem!

  • Facebook
  • Twitter