Som al principi de l’any 2013, l’Artur Mas porta 1 anys de bipartit amb el PP català. El pacte va ser forçat i anti natura, però era l’única possibilitat d’un govern estable per poder fer canvis estructurals per afrontar la crisi econòmica, o al menys aixi ens ho van vendre.

A Espanya, el PP feia dos anys que havia guanyat per majoria absoluta les eleccions després de la total inoperància del govern del ZP. Amb una tassa d’atur superant el 30% i la Unió Europea amenaçant de fer fora Espanya de la zona Euro, el govern del PSOE va d’haver  d’aplicar el 2011, moltes mesures anti-populars. Va pujar encara més l’IVA , va introduir el copagament a la sanitat pública, va augmentar els imposts per la benzina i tabac. Però el que va fer dimitir al govern va ser la vaga general provocada per la rebaixa de les prestacions de l’atur i la reducció de la indemnització per acomiadament. Tot plegat va fer que els ciutadans es van sentir enganyats pels socialistes, forçant eleccions avançades. Aquests van fer coincidint les eleccions generals amb les municipals en un intent per  mitigar la davallada . Però res  i el PP , malgrat els escàndols de corrupció , va guanyar per majoria absoluta.

Prèviament a Catalunya, a les eleccions del 2010,  els resultats al Parlament foren els següents:

Partit                                Escons
-----------                          ------------
CiU                                       56
PSC-PSOE                                  36
PP                                        16
ERC                                       12
Inciativa                                  8
PxC                                        4
UPyD                                       3

L’abstenció havia pujat arribant a més del 53%, record absolut en les eleccions catalanes. Tot això va fer que entressin per primera vegada al Parlament, els partits xenòfobs del PxC i UPyD.

Convergència i Unió havia fet bons els pronòstics i havia guanyat amb diferència. La coalició nacionalista tenien dues possibilitats: fer un govern de coalició sobiranista, amb ERC o governar en solitari amb recolzaments puntuals, del PP. La sociovergència no tenia sentit perquè ni els dirigents de CiU la volien ni els dirigents del PSC-PSOE volien anar de comparsa.

L’Artur Mas, no volia pactar amb ERC, estava dolgut per les dues carabasses que li havien donat en les darreres dues eleccions. A més dins del partit republicà, havien moltes veus crítiques que demanaven el cap del Puigcercós per haver perdut més de la meitat dels vots respecte el 2006. En Carod treia pit i la inestabilitat semblava garantida fins el congrés republicà previst pel 2012.

Tot plegat, va fer que CiU decidís governar en solitari, però li calia trobar almenys que dos grups s’abstinguessin. Al final ERC i  PP ho varen fer gràcies a les promeses de l’Artur Mas a Puigcercós que apostaria per l’indefinit Dret a Decidir, però secretament li va prometre que més endavant pactarien. Al PP , en Mas públicament va  dir que era per donar suport a mesures per sortir de la crisi, però secretament que donaria suport al PP estatal si aquest guanyava les eleccions espanyoles per majoria simple.

Per fi, els militants i simpatitzants convergents, estaven contents, havien recuperat la Generalitat i la TV3 tornava a ser la nostra!!.  L’Artur Mas els havia promès que amb una bona gestió aconseguirien treure Catalunya aviat de la recessió i a més, aconseguirien un millor finançament i alguns traspassos claus, com l’aeroport del Prat, del proper govern de Madrid.

Però al cap d’un any, a finals del 2011, l’acció de govern de CiU en solitari no donava cap millora a l’economia catalana. Catalunya castigada per la crisi i espoliada fiscalment, va fer que entrés en una recessió més fonda que la que hi havia a Espanya. El govern espanyol no tenia ni un duro i per això ni volia ni podia parlar de cap millora del finançament. L’atur seguia creixent, el consum seguia queien  i el dèficit de la Generalitat estava desembocat. CiU davant d’una situació insostenible, va d’haver de començar acomiadar o deixar de renovar tots els treballadors no funcionaris de la Generalitat. Molts departament, funcionaven gràcies a aquests treballadors. Això va deteriorar tant el clima laboral, com la qualitat dels serveis. Vagues dels professors i mestres, vagues encobertes de braços caiguts als Hospitals i a l’administració pública en protesta a la manca de personal. Molts ajuntaments,  independentment del color polític, també arruïnats, varen de seguir l’exemple de la Generalitat. Vagues d’escombriaires a l’estiu del 2011 , van malmetre la ja castigada  imatge turística catalana per culpa de l’augment de la delinqüència del carrer.

El clima social a Catalunya al principi del 2011 està molt enrarit i al Parlament es tradueix amb que CiU perd algunes votacions claus. Finalment, quan el PP guanya per majoria absoluta les eleccions avançades a Espanya, Artur Mas, es veu forçat a pactar un govern de coalició amb el PP català. El pacte secret  inicial a la investidura un any abans, era que el PP català donava suport a CiU a canvi de que la coalició catalana donés suport al PP estatal  al congrés espanyol si els necessitava. Ara,  amb la majoria absoluta del PP a Espanya, el PP català no tenia cap interès en sostenir el govern en solitari de CiU. Per això, Artur Mas si volia un govern fort a la Generalitat  i  a més, aconseguir alguns traspassos que havia promès, necessitava que el PP estès al govern català. Ho va fer als principis del 2012.  Tot una traïció per molts dels simpatitzants i militants de convergència.

Durant tot l’any 2012, el Govern de coalició entre el CiU i PP a la Generalitat, pot començar a aplicar algunes mesures de xoc per intentar adreçar l’economia catalana. Aquestes mesures, provoquen més crispació social. Per l’altre costat CiU es troba amb molts problemes per poder fer cap política sobiranista que faci avançar nacionalment el país. D’ençà que ha pactat amb el PP, CiU ha de rebaixar el discurs nacionalista , es consolida el model espanyolcèntric  que els socialistes havien introduït als serveis informatius de TV3.  Qualsevol intent de fer  actes de reivindicació nacional catalana per part de la Generalitat, esta condicionat al pacte amb el PP, però també  amb la complicitat del PSC-PSOE. Aquest partit segueix marcant el seu perfil més espanyolista després d’atribuir la seva derrota al pacte amb els independentistes i els vots perduts per culpa del partit de Rosa Diez, el UpyD.

El PP català, dins del govern, al cap d’uns mesos, mostra a la ciutadania catalana que no és tant ogre com el pintaven les esquerres catalanes. Els consellers populars catalans, murris, deixen d’alimentar el discurs de la catalanofòbia per no comprometre al govern, aquest paper ja els hi fa gratuïtament el partit de la Rosa Diez. Al cap d’un any de governar la Generalitat, el PP català es  veu com el partit centrat i seriós, que defensa Espanya sense fer escarafalls i alhora ajuden a Catalunya a sortir de la crisi. El PP estatal,  també ajuda rebaixant el seu to anticatalà i coincidint algunes millores per l’economia catalana,  perquè  una vegada al poder, els populars necessiten que Catalunya funcioni  per ajudar a Espanya a sortir de la crisi. Per això concedeixen algunes iniciatives reclamades pels empresaris catalans, com la privatització de la gestió de l’aeroport del Prat, això si, amb condiciones sempre favorables al aeroport de Barajas.

Tot ajuda perquè per primera vegada a Catalunya, es comença a percebre al PP com una alternativa real de govern català.

Les esquerres, amb una coalició de dretes a la Generalitat, i aprofitant-se demagògicament del clima social enrarit, tornen a recuperar l’oxigen que els semblava que havien perdut tres anys abans.  Sobretot surt beneficiat el PSC-PSOE de Catalunya , però no tant ERC i tampoc Iniciativa. Aquestos partits, sobretot el primer,  estan patint les típiques guerres internes per aconseguir els pocs càrrec remunerats que els hi queda després de la desfeta. En canvi el PSC-PSOE gràcies a la seva forta implementació a les diputacions i a grans ajuntaments, es recupera poc a poc amb un nous líders joves, amb estudis universitaris i que saben viatjar pel món. A diferència dels seus pares del clan del Baix Llobregat, els fills varen poder estudiar carrera i alguns fins i tot Màsters a l’estranger.

A principis del 2013 a Catalunya, s’apunta per primera vegada, que els dos grans partits espanyolistes com son el PSOE i el PP poden aspirar el 2014, junt amb la complicitat de UPyP a obtenir la majoria absoluta que els permetria repetir el pacte del País Basc. De fet només necessiten 13 diputats més. El 2014 , després de 300 anys d’intentar aniquilar-nos de totes les maneres possibles, els castellans semblaven que ho aconseguirien, sense tirar un tret, només amb la democràcia.

Per sort per l’independentisme, un grup de militants de CDC, s’havien constituït el 2009,  com un corrent crític i independentista dins del partit. Amb el nom de Convergeixement independentista, aquest grup apostava que l’estratègia de Convergència convergeixi cap a la independència sense esperar més temps. El seu líder, un exconseller d’anteriors governs del Pujol, ja vaticinava des de feia anys,  el que al final acabaria succeint el 2012: Si CiU aparcava l’aposta per la sobirania catalana per concentrar-se principalment amb l’economia, al final acabaria totalment en mans del PP.

Convergeixement independentista, durant 3 anys va intentar canviar infructuosament dins del partit l’estratègia èrronea. La direcció del partit no només no els va fer cas, sinó que finalment, pressionats pels pactes amb el PP i també d’alguns grups empresarials catalans contraris a la independència, els va amenaçats d’expulsar-los del partit.

Com a conseqüència, a finals del 2012, naixia amb el mateix nom, una associació d’independentistes que volien canviar l’inevitable destí suïcida de les cúpules dels partits catalans que portava a l’espanyolització i per tant regionalització del govern català, com a primer pas, per  aconseguir la independència.  Aquesta associació, conscient de l’esforç per trencar aquesta la dinàmica suïcida, fa una crida tots els catalans que vulguin la independència, que deixant les adscripcions ideològiques de banda, s’associí per ajudar a crear una candidatura . Una candidatura que, en solitari o en coalició, es presenti al Parlament  per proclamar  unilateralment la independència de Catalunya. Per fer-ho, aposta per crear una associació i no pas un partit clàssic. Demana gent compromesa, que hi entri a títol personal, per així poder elegir els millors segons els principis democràtics del vot únic i secret, fugint del vot delegat que sempre afavoreix les capelletes i les lluites fratricides.  L’associació diu, que  una vegada aconseguit la independència, es dissoldrà. És una forma totalment innovadora que sorprèn a tothom.

La crida per crear Convergeixement Independentista, al principi provoca estupor i sorpresa dins de l’establishment polític. Els mitjans en mans de les esquerres, al principi hi donen suport mediàtic. Hi veuen una possibilitat de fer mal al govern de CiU. Però de seguida comencen a fer-hi el buit quan comencen a veure que milers de catalans, s’hi apuntent. Molt d’ells són provenents de cap partit. La majoria són professionals i molts són activistes de la societat civil, que en els darrers anys havien realitzats moltes iniciatives sobiranistes.

Dins de la coalició nacionalista, al principi els ignoren, però de seguida, fan tot el possible per desprestigiar-los . Diuen que Convergeixement són uns il·luminats dirigits per un exconseller ressentit per no haver estar cridat per l’Artur Mas quan aquest va preferir posar consellers del PP. També insinuen que sempre aquest líder ha estat molt socialdemòcrata, per tant quasi segur que és un submarí d’ERC. En veu baixa, deixen a anar que el seu lider és vulgar i de barri. Mai va anar a una escola privada asseguren amb veu greu.

Dins d’Esquerra, al principi, el seu lider  ofereix als membres de Convergeixement, un lloc  a l’espai gros dels independentistes, però quan aquests declinen l’oferta adient que no es creuen que l’espai sigui ni gros ni independentista,  surten veus  properes al partit, avisant que aquesta associació són una escissió de CiU i per tant, són segur de dretes. Diuen també que a l’associació, els responsables repeteixen els mateixos tics que a CiU, a on els dirigents manen directament sense consultar a les bases. No caieu en el cant de Sirena d’aquests convergents amb pell d’independentistes!!, repeteixen. Només Esquerra són els únics independentistes seriosos i disposats a no cometre els mateixos errors d’abans. Si cal aniran al notari per dir que no pactaran amb el PSC-PSOE.

Dins del petit món independentista extraparlamentari, la irrupció amb força d’aquesta opció, desferma primer sorpresa i finalment un rebuig per part d’alguns dels líders que fins aquell moment hi tenien el seu mercat captiu. Per primera vegada, aquests líders, es troben que poden perdre protagonisme que feia anys perseguien i ara semblava que per fi, podrien tenir. Per això no accepten entrar-hi sinó ho poden mantenir. Davant la impossibilitat que  les bases de Convergeixement independentista  ho accepti, decideixen crear la seva pròpia plataforma. Una plataforma, que copia els mateixos objectius, però sense especificar com ho volen aconseguir-los. Potser més endavant, una vegada hagin obtingut prou protagonisme, ja no importarà la forma.

Davant de les preguntes incrèdules del perquè d’aquesta plataforma, si ja existeix Convergeixement independentista, diuen és que aquest nom se sembla massa a CiU i això fa que molts independentistes, sobretot els d’Esquerra mai voldran apuntar-se. Però ells, en canvi, proposen un nom nou, un nom molt bonic que no provocarà cap rebuig de cap independentista: Força Independència!.

Els promotors de Força Independència o FI, presenten la plataforma publicament com la millor per aglutinar a tots els independentistes, encara que no saben com fer-ho. En la presentació publica de FI,  els seus promotors com que són conscients que la direcció de CiU serà molt difícil que s’avinguin a anar amb ells i a Esquerra encara menys, atès que un dels promotors era fins feia poc un dirigent  mitjà d’aquest darrer partit que s’ha donat de baixa, demanen que sigui primer  la direcció de Convergeixement independendista que s’apunti a FI. Per justificar el perquè ha de ser així i no al revés, diuen que Convergeixement per si sol  a les eleccions del 2014, no aconseguiran ni entrar al Parlament. En canvi amb FI, no només entrarien, sinó que aconseguirien més de 30 escons. Gràcies al seu bonic i immaculat nom, cap independentista es podrà resistir en no votar-los, en canvi amb un nom tant lleig i complicat com Convergeixement no hi ha res a pelar. Els catalans són primer uns artistes abans que independentistes.

Continuarà…

________

Si no voleu que aquesta història esdevingui una realitat el 2014, si us plau , aparqueu també l’estètica a casa junt amb la ideologia. Deixen-nos de romanços i anem per feina.

La candidatura, que tot català que vol la independència per avui i no per no se sap quan, està a punt de fer-se. Si vols participar-hi per fer-la realitat, apuntant a Reagrupament, i posa la primera pedra, votant-la, el proper 21 de març a Barcelona. Jo ja he comprat els bitllets d’avió.

 Ens veiem!!

 Endavant les atxes!!

Nota: Aquest article ha estat escrit el diumenge abans que avui rebés una invitació pel Facebook de crear una espècie de Convergència sobiranista per part del David Morgades, amb un logo similar al que jo pel meu compte he pensat per l’article. Tot pura coincidencia


  • Facebook
  • Twitter