L’ ESTUPIDESA HUMANA

Com deia Albert Einstein ‘’ Hay dos cosas infinitas: el Universo y la estupidez humana. Y del Universo no estoy seguro’’ (* pels que es pensen que una frase meva escrita amb castellà ha acabat amb la nació catalana: Hi ha dues coses infinites: l’Univers i l’estupidesa humana. I de l’Univers no n’estic segur)

L’estupidesa humana és infinita. Però aquesta estupidesa es multiplica segons amb quines societats. La societat més estúpida que hi ha al món és la catalana independentista.

I perquè dic això? És que m’he tornat espanyolista?

No, tranquils, faltaria més. Només estic posant el meu punt de vista més naturalista. Fred, crític.

Totes aquestes paraules, venen després de succeir una bona colla de fets contra la meva associació, contra el meu projecte i la meva il·lusió, Reagrupament.

En els últims dies la campanya de difamació, el joc brut, de nou la estupidesa humana, s’ha imposat. Diversos diaris digitals,  han difamat una informació no vera. Que hem de fer ara?

Ara el que cal és que ens qüestionem si de debò aquests mitjans de comunicació, en aquest cas diaris digitals, són objectius. En tot cas, tot anava arran d’un correu fals de la ex-membre de la Junta Directiva de Reagrupament ,Sandra Lomas. Anteriorment però des dels mateixos diaris, ja s’havia difamat contra ella, i el seu rang a Reagrupament. El seu rang que segons informaven aquests mitjans, era assumpte de faldilles. Quin mitjà de comunicació seriós es pot permetre emetre una informació tan subjectiva com aquesta?

No cal dir que aquests mitjans són independentistes.

Un dels diaris digitals que més ha criticat Reagrupament sense posar arguments objectius a la taula, ha demanat disculpes als lectors per aquest error tan greu.

Tot i així, la ‘disculpa’ si es que es pot dir així,ha acabat derivant a una nova acusació. No rigueu,no! Te tela.

Sense cap mena dubte, la rancúnia, la gelosia, la ràbia, han acabat amb el mer fet de dir ‘’Disculpeu ens hem equivocat’, i derivat a dir ‘Tot el malentès de dimecres no s’hauria produït davant de l’atenció als mitjans que fa qualsevol partit polític professionalitzat. A Reagrupament, en canvi, les dificultats per aconseguir una versió oficial són constants, impossibilitant moltes vegades que els que no gaudim del favor dels seus dirigents puguem informar seguint les pràctiques professionals habituals. Sense anar més lluny, encara esperem que algú ens atengui per confirmar-nos la dimissió de Sandra Lomas i Imma Prat, que presumiblement va tenir lloc dimarts.’

L’Article es diu professionalitat. Això és professionalitat? A mi també m’agradaria els dies que no faig els deures dir-li al professor, que el dia anterior vaig estar intentant copiar els apunts, pero com que no els tenia doncs no vaig poder fer els deures. Però callo, per què tot i així no tinc la raó.

Una justificació irresponsable on han tornat a acusar Reagrupament. Acusar del seu propi error.

Passem dels diaris digitals a la xarxa social Facebook, on fa temps que la majoria d’independentistes propers a CiU i ERC, difamen en els seus estats, insulten, i discriminen a Reagrupament. I alguns ens pensàvem que aquestes coses només la feien els espanyols… L’ús dels insults com a font de raonament. Vergonya senyors vergonya.

Fins i tot, en tenim molts de grups en contra de Reagrupament, fets per independentistes. I perfils falsos tampoc poden faltar. Abans d’ahir per exemple es va crear un perfil fals, d’en Joan Carretero.

Sigui qui sigui, m’agradaria que si em llegeix faci la reflexió : De que em serveix a mi, criticar als altres independentistes que volen el mateix que jo?

Bé doncs espero que algun dia entre uns i altres, puguem vèncer la nostra estupidesa i aconseguim allò que la majoria volem abans que el poder/diners.

Davant de tot és necessari que la vida sigui tal manera, que l´home treballi i lluiti únicament per ésser útil als seus semblants”.

Cordialment,

Un independentista preocupat

Avui faré un escrit una mica estrany. La veritat és que ara estic immergit en les meves classes i com que m’agrada sempre preparar-ho tot nou, les coses de la Bioquímica avancen ràpid, em porten molta feina i no em deixen gaire temps per a les altres activitats. Fins a l’estiu, penjat.

De totes formes si que tinc temps per pensar i reflexionar sobre el que està passant al nostre país. Al llit, a l’autobús, li dono voltes a tot. Anem doncs per aquesta ràpida reflexió.

Si ens fixéssim només amb les percepcions més superficials, els independentistes hauríem d’estar molt contents. Parles amb un, parles amb l’altre, vas aquí i vas allà i més o menys obtens respostes com: això ja no s’aguanta, quin govern, només ens en sortirem si som un país independent. Ho veus? diu un. Segueix el seu raonament: No només en els sectors tradicionalment independentistes que s’havien, penso que incorrectament, associat a moviments de l‘esquerra una mica fora de sistema, sinó que també entre el món empresarial, intel•lectual no d’esquerres, entre gent de centre i gent de dreta hi ha desig d’independència.

Per altra banda es parla de la independència com alguna cosa normal, en veu alta, no com abans en reunions gairebé clandestines i emprant eufemismes. La gent ja diu independència que tothom ho entén d’una forma inequívoca i perd força en el llenguatge corrent la paraula sobirania. Ja ens oblidem de nacionalistes i parlem d’independentistes. El dret a decidir ja sona cursi i demodé parlem de votar la independència, de l’autodeterminació sense més.

Hauríem d’estar exultants. Si tots els que diuen que són independentistes exercissin com a tals Catalunya seria un estat ben aviat.

Un dia, convençut que les coses podien anar bé, vaig pensar: anem a veure si ens podem posar d’acord tots i tirar endavant això de la independència que tanta gent sembla que vol. Dit i fet.

Pregunto a uns. Una resposta molt aclaridora, si votaria independència si tot el país estigués preparat però potser ara no és majoritari i no convé trencar el país. De moment que la gent vagi decidint, que s’acostumi. Ara la primera cosa que farem és preguntar a la gent si vol que els autobusos els pintem de rosa, després veurem. Anem exercint la nostra sobirania, el dret a decidir, però la independència encara no toca. De moment salvem Espanya.

Bé, vaig a altres. Toc, toc, pico a la porta. Fantàstic, apuntat. Som la independència. Fora de nosaltres no hi ha independentisme, fora nomes el plor i el cruixir de dents. Caram, però si hi ha independentistes allà a la cantonada que no són amb vosaltres. Si, però no són bons, t’has fixat que porten un jersei de coll alt? No volem ni parlar amb ells. Si volen alguna cosa que es vesteixin bé i vinguin amb nosaltres.

M’acosto a un grup que crida en favor de la llibertat de Catalunya. Els pregunto si estan disposat a què ens apleguem. Un llarg discurs sobre Kierkegaard i la contracultura, per acabar dient-me que si, si ens comprometem a sortir de l’OTAN quan siguem independents, que és un aspecte irrenunciable per seguir parlant.

Miro a un altre grup. Un discurs molt clar. Independència, independència. La cosa va bé, les paraules anuncien la bona nova. Tot és esperança. Tanmateix observo que fan. Oh sorpresa, quan s’han de mullar miren cap una altra banda, voten en contra, igual que la resta, de discutir la independència al si del Parlament. Proposen coses que són pura supeditació a la metròpoli. Diuen que canviaran, però…

Faig un altre intent. És un grup que he vist sempre a totes les manifestacions. M’hi acosto. Clarament a favor de la independència, però només amb aquells que s’adhereixin a la lluita per la independència conjunta dels Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Dic que si, que hi estic d’acord, però que el Parlament de Catalunya ho te magre si ha de votar que el Rosselló estigui amb nosaltres, que cal anar poc a poc i buscar l’efecte dòmino. Res, que sóc un burgés equivocat.

Segueixo la meva peregrinació. Veig gent molt activa parlant de la independència, entrevistes, xerrades, etc. Penso aquests sí. Malauradament miro que fan i els veig treballar activament per alguns dels citats abans. Res a fer, són dels que esperen que el país estigui madur: ara no toca.

Observo al meu voltant i veig l’independentisme mig aturat esperant l’aparició del gran líder que tornarà dels cels muntat en un carro de foc, transfigurat. Pregunto als entesos en les profecies maies i em diuen que no, que al 2010 no, que això potser serà al 2012.

Faig un esguard. Què fa la gent? Veig a alguns patriotes despistats, molt actius, convençuts i il•lusionats. Treballant. Penso jo, no hauran confós l’eina amb l’objectiu? No sé, la setmana vinent sabré si estaven treballant per l’eina o per l’objectiu. Sé que ara faig una caricatura, molts saben molt bé quin és el l’objectiu, però estic una mica encès perquè els que he citat abans han manipulat les coses per trencar aquelles dinàmiques que els podrien perjudicar.

I demà què? Finalment la independència no passa per ballar sardanes o fer manifestacions. Sóc el primer que defensa aquestes mobilitzacions, però com quelcom que ens aglutini., no com una finalitat en si mateixes. Altrament serà feina inútil.

Què faran la setmana vinent els independentistes convençuts? I el 26 d’abril? No ho sé, però el que m’importa és que faran el dia de les eleccions. Tindrem l’opció adequada o ens haurem de conformar veient com Catalunya posa les seves forces al servei del gran projecte “Salvem Espanya”, mentre els altres que no la volien redimir, només eren acòlits del “líder” espanyol es dediquen a criticar als redemptors menjats per l’enveja. I els independentistes queden dispersos i decebuts havent perdut una vegada més l’oportunitat de donar-se la mà per lluitar junts.

Bé, no ens desanimem, seguirem insistint, potser quan passin uns dies molts dels que he citat abans vegin que no ens podem agrupar en funció del nostre signe del zodíac i cadascú votar a la seva constel•lació. Potser aquests que he citat abans vegin que cal que ens unim tots perquè ara tenim una oportunitat. Potser deixin de banda els interessos particulars o s’oblidin per un dia del Principi d’Incertesa de Heisenberg o deixin de considerar-se Braveheart i mirin l’interès general.

Val més que tots fem un acte d’humilitat i diem: sols no som res, el meu gran lideratge sense el nostre poble darrera no és res, tot el que hem fet sense un munt de vots: foc d’encenalls. Una esterrecada per uns i un, “ja ho deia!” per altres. No serveix de res tenir raó quan tots hem fracassat. Val més acceptar de sortida que un a un, per molt que ens donin copets a l’esquena, no som res. Sic transit gloria mundi.

Amics, no deixeu de repetir amb nosaltres: Si sumem, guanyem!

Tenim la societat que tenim.

No tenim poder, no tenim un duro.

Engrescador, no?

Tenim a tots els partits parlamentaris en contra. Necessiten els nostres vots per mantenir en seu estatus i arribar o mantenir-se en el poder.

Més: també tenim en contra a la majoria d’associacions “subvencionades” i a les personalitats benestants  i situades que, des de postures aparentment independentistes, volen tindre’ns “controlats”.  Col·laboren en activitats, suposadament independentistes, sempre i quan no siguin vinculants i ens mantinguin ocupats, a veure si les eleccions ens agafen amb el pixats al ventre.

La greu responsabilitat d’aquestes “personalitats” és definir-se ara, quan tothom dubta. Donar el pas. Comprometre’s, no solament amb la ploma o la seva influencia en la economia del país, si no també amb els seus actes. Descaradament.

O potser esperen que els “ningú” fem la feina bruta, per desprès administrar-nos i conduir-nos?

Vols la independència? Amb el teu vot es suficient. Anònim, però decisiu!

Modificant la dita: “Ho varen aconseguir perquè ‘tothom’ els va dir que era impossible”.

Un dels triomfs de la manifestació de Brussel·les, fou que un moviment des de la base va aconseguir arreplegar, sense mitjans de cap mena, deu mil catalans manifestant-se per la capital europea a favor de la independència.

Com ja es sabut, Deumil.cat, va néixer espontàniament gràcies a la iniciativa d’unes poques persones, que s’havien conegut per Internet i que els motivava trobar una sortida a l’atzucac que es trobava Catalunya, a l’estiu del 2008.

Aquell any, la sensació d’estar vivint una depressió nacional era molt gran per a molts dels catalans sobiranistes. Havia una sensació que estàvem abandonats pels partits catalans i també va ajudar a aquest sentiment el fet que algunes plataformes sobiranistes estaven immerses en una crisi interna. Però en comptes de caure en el pessimisme fatalista, per cert, molt freqüentment utilitzat per als partits catalans per justificar la seva postura de renúncia als seus objectius,  nosaltres vam creure que calia una resposta política contundent.

Érem conscients del repte que comportava convocar una manifestació a Brussel·les, en un context de crisi i sense cap recursos ni recolzament institucional. Però abans de quedar-nos amb els braços plegats, varem decidir fer-ho realitat.

En aquest sentit, davant de l’agosarat repte, ens varem unir gent de diferents partits, associacions i plataformes. Però no ho varen fer els responsables, si no gent de base. Gent que no tenia cap mena de pretensió personal ni aspiració política. Gent que només pensàvem en aconseguir el nostre objectiu: Portat el màxmin nombre de catalans a Brussel·les el set de març del 2009 per demanar l’Estat Català.

Estic convençut que si en comptes d’haver-ho fet d’aquesta manera, s’hagués mirat de dialogar amb tots els dirigents de les plataformes, partits o associacions, en mires d’aconseguir el màxim consents i unitat abans de llançar la proposta, la manifestació de Brussel·les hauria estat tot un fracàs o pitjor, penso que ni hauria existit.

Sempre he defensat el meu escepticisme respecte a la unitat entre els diferents partits, associacions o plataformes sobiranistes. Ho creia fa 15 anys quan estava dins d’ERC i ho segueixo creient ara. De fet, cada dia estic més convençut. Això no vol dir pas que no la desitgi, però no sempre les coses funcionen com haurien de ser.

Llegir-ne més »

A la mínima ja ens ataquen.

Veient els titulars d’avui que m’arriben cada dia al meu correu, he llegit

Els referèndums, a la baixa?

L’acte central només aplega 200 persones al Vendrell pels 3.500 que va reunir a Barcelona

M’he quedat pensatiu. No ens podem permetre ni un moment de descans. A la mínima ja ens ataquen. Queda molt poc per la nostra independència i jo hi crec. Els mitjans de comunicació espanyols no ens deixaran ni un sol segon de descans. Aniran a cada acte, miraran si hi ha gent, miraran que es diu, miraran els resultats de les consultes i miraran l’índex de participació.

Estem en un moment tan important que hem de procurar estar a l’altura i si més no, organitzar menys actes o si els fem que garantim un mínim de gent considerable.

Cal que cuidem cada mil·límetre per ensortir-nos-en amb èxit.

Ara toca fer-ho tot perfecte i no mirar que fan els altres per contrarestar-ho. I no m’estic contradient. Jo parlo, que critiquin les coses que fem i de l’escassetat de participació entre d’altres. El que intento dir-vos es que passem d’actes espanyolistes com:

Butifarrèndum, que si em permeteu l’incís, em sembla patètic. I ja hi vaig parlar, i no dubteu que es van quedar sense arguments per defensar-se. Tinc mecanismes per deixar-los nuus.

També hem de passar de totes aquelles manifestacions minoritàries i que si que tenen poquíssima participació, però que els mitjans no esmenten, com l’acte de la Falange a Arenys de Munt.  Cal que quan vinguin a provocar-nos, passem d’ells.

Amb aquests dos anys que porto de politics m’he adonat que el que els fa més ràbia es que passem d’ells. I si no mireu el que fem amb les consultes. Vam passar d’ells i la vam fer a Arenys. Va intervenir-hi fins i tot l’Estat Espanyol!

Mireu del que som capaços. Per què no fem el mateix amb les eleccions de l’any que ve. Ja no dic sumem, el que faríem es multiplicar sinèrgies. Cal una coalició independentista, que obtingui la majoria al Parlament. Perquè amb l’índex de participació del que van riure els espanyols, ens donaria la majoria al Parlament. Qui no somia amb una Catalunya independent?

Per que no deixem de banda els ideals esquerra-dreta? Jo ja ho he fet.

Ara a més a més s’acosta un nou acte al qual cap independentista que s’ho pugui permetre no pot faltar. Anirem a Ginebra. Crec que serà l’últim lloc on anirem abans de ser independents. És important dir-los a la ONU, ajudeu-nos. En teoria estan al món per això no? O no van ajudar als jueus?

Cal que com l’any passat a Brussel·les la RTVE no pugui estar de dir de la manifestació ‘’ esto es impresionante’’.

Cal fer arribar la nostra veu al món, per això jo aniré a Ginebra i reclamaré a la ONU ajuda.  Ajudaré a fer una coalició per una majoria al Parlament. I llavors ajudaré a bastir un nou projecte que se’ns posarà al davant. Serà tot nou, i començarem quasi de zero. A quin empresari no li agradarà, a qui no li agradarà? Qui no vol ser millor, i viure millor?

Independentistes unim-nos ara o mai!

Si multipliquem, fem dividir.

Atentament,

Josep Prat

Divendres al vespre just abans d’escriure això he pensat en els darrers dies. Fa ja uns dies que estic neguitós. No m’agrada com van les coses. Veig en el panorama polític català dos bàndols perfectament definits. Per una banda, un grup de partits que pretén tenir bons resultats a les eleccions, em refereixo als partits polítics que estan dins el Parlament. Estan fent la feina que saben fer, no dic que l’estiguin fent bé, però ho intenten. La tenen programada i a banda d’aquelles variacions provocades per esdeveniments sobrevinguts no s’aparten del camí traçat, tenen un pla. Un pla que mai no ens portarà a la independència, tant és el que diguin.

Per l’altra, hi ha un conjunt de gent (associacions, plataformes, pseudopartits, etc.) que parlen o parlem de moltes coses però que som absolutament incapaços de seure per posar-nos d’acord mínimament del que cal fer. Un conjunt que actuem sense cap pla.

He dit sovint que l’enemic més gran de la independència de Catalunya no són els que no la volen, visquin o no a Catalunya. L’enemic per excel·lència del futur gloriós del nostre país som els independentistes.

No acabo d’entendre perquè tenint el mateix objectiu no estem tots intentant remar en el mateix sentit. Us ho dic amb franquesa, m’entristeix i em fa pensar que només estem perdent el temps i l’energia miserablement. Potser algú, després de tot això, acabarà tenint un seient, o potser seran sis, al Parlament, però el país anirà pel mateix camí, el de la ruïna coma nació. Si no hi posem remei passaran les eleccions i estarem una temporada més discutint si són cans eivissenc s o llebrers i mentre el llop s’engolirà una mica més la nostra identitat nacional. A vegades, deixant de banda a aquells que si tenen interessos personals de promoció política, com he dit alguna altra vegada, les diferències entre nosaltres rauen en si fer el comunicat en lletra Times o Arial. Aquesta gran diferència crea un abisme entre nosaltres.

La cosa és greu. Per adonar-nos només cal mirar la tranquil·litat amb que ens observen els partits tradicionals de dins i fora de Catalunya. Mentre es fan un fart de riure, deuen dir, deixem-los fer, ells sols s’autodestruiran. Riuen tal com també ho deuen fer els partits de sempre. Deuen pensar, doncs si això és el que ens ha de dur a la independència… feu, feu.

Mentre tots entretinguts en un procés de consulta, que he lloat en tot moment però que també vaig dir que de cap manera s’hauria de fer-nos perdre de vista que és amb un moviment ciutadà enfocat al procés electoral que aconseguirem la llibertat. El procés electoral ha començat. És vulgui o no, ja tenim peu i mig a dins. La cursa electoral està començant i el país tot i estar immergit en la consulta no pot permetre que aquesta porti al “i després què” al que estem tan acostumats. Molta gent ho veu, però calla per no trencar la il·lusió dels que estan treballant. Hem de ser conscients que aquesta mobilització extraordinària de tanta gent patriota i abnegada no pot portar al desencís, ens de portar a la llibertat i no a un altre Parlament amoïnat per veure com col·labora amb Madrid.

No podem confondre l’estri amb l’objectiu. Si convertim l’estri en objectiu estem fent un favor a l’enemic. El dia de la final de copa l’objectiu és guanyar-la no ser 100.000 al camp. Evidentment volem ser molts per donar ànims, però ser 100.000 i no guanyar no val per a res. Podeu aplicar aquest exemple a qualsevol de les coses que fem, analitzem si les granisses que porta són maques però no la salut de l’individu.

Estic amoïnat perquè veig que ens manca la capacitat de deixar de banda diferències i unir-nos.

Aquests són els meus pensaments una mica negres, però malgrat això he tingut avui dos petits moments d’alegria. Un ha estat assistir a l’acte que commemorava el tercer aniversari de Sobirania i Progrés que s’ha celebrat a l’Auditori Axa aquest divendres al vespre. Veure tants patriotes junts i saludar tants companys i amics de batalla m’ha alegrat la nit. També escoltar alguns dels parlaments plens de paraules emotives. Felicitats Sobrirania i Progrés per aquests anys i pel que ens heu donat.

L’altra alegria me l’ha produït veure que el diari AVUI il·lustrava l’article Independents sense sortir de la UE amb la fotografia de la nostra manifestació a Brussel·les el passat 7 de març, aviat farà una any. I això m’ha fet recordar aquells moments d’unitat. I m’ha fet pensar en la feina d’unitat que tenim per davant.

Molt aviat, el 8 de maig, anirem a Ginebra. La pregunta que alguns fan és: i què anem a fer a Ginebra? La resposta té diferents aspectes. Un coincideix i complementa un dels que teníem a Brussel·les. Com recordareu era internacionalitzar el nostre conflicte, fer veure al món que Catalunya vol exercir el seu dret d’autodeterminació per ser independent. No hi ha cap dubte que durant aquest any hem aconseguit, amb les nostres accions ordenades i encadenades, fer que el conflicte de Catalunya, el desig d’independència del poble català hagi estat recollit per tota la premsa internacional. Vam començar a Brussel·les, va seguir a Arenys de Munt i la cosa continua. Ginebra, si ho fem bé, serà la cirereta del pastís. El lliurament del nostre manifest a l’ONU, uns dies abans de la manifestació, i la gran concentració de catalans el dia 8 farà la volta al món. El brou està a punt.

Un segon aspecte no més important és aplegar una vegada més l’independentisme català, sense diferències, tots junts, demostrar que els ciutadans volem que els representants polítics ens representin, que el nostre desig és la independència i que ells han de deixar de fer comèdia i comprometre’s amb nosaltres. Que entengui una cosa molt senzilla: què vol dir la paraula representant. Durant aquests mesos la consulta ha permès visualitzar, amb alguns entrebancs, tot sigui dit, que la unitat fa la força, que hem estat capaços de treballar junts per un objectiu. Una gran manifestació, de tots, més enllà de les nostres fronteres que hauria de fer reflexionar als que volen participar en la lluita política. També hauria de servir per a què tots aquells que mantenim petites diferències decidim d’una vegada, unir les nostres forces per aconseguir l’objectiu comú.

Volem la independència, no? Doncs fem des d’ara fins el 8 de maig un esforç conjunt. Podem guanyar, si ens ho proposem podem. No tindrem una oportunitat com la d’ara en molt de temps. Si no ho fem ara, molts probablement ja no ho veurem, si és que passa. Els que penseu com jo no defalliu, feu tot el que estigui a les vostres mans. Ginebra ha de ser el darrer cop de força. Sumar, sumar, sumar.

Recordeu, Si sumem, guanyem!

A vegades la política sembla que res no avanci, sembla que tornem al mateix lloc d’on partíem, però no és cert. Des de fa uns anys que a Catalunya hi ha un moviment, cada vegada més fort, que vol poder decidir pel seu futur com a nació lliure i sobirana. Això no ha sortit pas d’una manera premeditada, no ha estat pas cap estratègia dels grups polítics catalans. Tot això ha sorgit de dintre de la societat catalana. Ha sortit dels ciutadans de carrer. De catalans sense cap pretensió política ni ganes de fer-ne, però veien que els líders polítics catalans no estan a l’alçada del repte de trobar la sortida de l’atzucac que ens trobem, hem decidit actuar. Cadascú dins de les seves possibilitats,  fem i farem el que sigui per sortir-ne.

Davant de l’estat d’emergència nacional que és troba la nostra cultura i llengua, la nostra economia, la nostra societat del benestar, la nostra terra, en definitiva la nostra pàtria, molts milers de catalans, hem decidit prendre la iniciativa per aconseguir la independència. Penso que ja no hi ha retorn, si no l’aconseguim ara, hi forces símptomes que indiquen que en una o dues generacions, la identitat catalana, entrarà en l’irreversible estatus de ser una identitat en perill d’extinció. Al País Valencià i a la Catalunya Nord, els espanyols i els francesos ja ho han aconseguit. No seria estrany que al Principat de Catalunya, s’hi arribés  abans que les Illes Balears.

Però no està tot perdut. Encara podem fer molt. Potser no tenim gaire temps, però tot està en les nostres mans.  No podem els catalans  perdre el nord en batalles ideòlogues o partidistes. L’espanyolització de Catalunya segueix imparable mentre no siguem un Estat propi. No podem permetre el luxe d’aturar-nos per rés. Tots els que ho tenim clar i som conscients de la gravetat de la situació, hem d’actuar per fer veure a la resta dels nostres compatriotes, que ara és l’hora de lluitar per la nostra vida com a poble.

Llegir-ne més »

Ja teniu aqui els vostres politics, amb mesures d’alló més … com dir-ho… Impressionants?

Quan cada dia tardes més…

surt la Imma Mayol i et diu que encara reduirà més la velocitat pels trams oberts de la Gran Via de Barcelona.

Dels 80 km/h fatigosos, als 60 km/h. a aquest pas la gent de pràctiques de l’autoescola se’ls calarà el cotxe cada dos per tres, i llavors si que si més no, tindrem alguns accidents. No hi haurà qui s’atreveixi a fer l’examen per la Gran Via.

Per què? Per reduir el soroll.

Per partir-se de riure no?, que 20 km/h reduiran tant el soroll, a les zones descobertes que afecten als pisos que voregen la Gran Via…

Jo crec que amb el que els barcelonins estan acostumats per viure a Barcelona tant els hi fa si hi ha més soroll o menys, que quasi no ho noten, sinó que quan surtin al matí, puguin arribar a temps a la feina, o no trobin cues.

Bé, seguim amb l’historial barceloní…

El molt honorable i llest? Senyor alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, planifica els seus jocs d’Hivern, per veure si anima a la gent a que el voti. Tot i així no se’n surt molt bé, així que avui, ha anat al Pirineu lleidatà per saber que vol dir neu.

No gens menys, la població pirenaica, està encantada amb l’alcalde, i ja han demanat que es comencin a muntar unes millors infraestructures, per què estan molt convençuts que sortiran i no volen fer la pena eh? No pas per res més…

Hereu ha decidit fer un comitè tècnic que vagi planejant-ho tot de cara el 2022! Uf, si que queda… Aquest home mira lluuuny.

Doncs avui tenia ganes d’explicar una mica el panorama barceloní. Tinc ganes de saber com acabarà tant una cosa com l’altra.

Dimecres ens sorprenia el conseller d’Educació, Ernest Maragall dient en una conferència – esmorzar informatiu que creu que Catalunya està ‘fatigada’ de la fórmula del tripartit i que no hi donarà el mateix suport que en les anteriors eleccions. Afegia que ‘tot indica que no recolzarà nous experiments ni artefactes inestables o pretesament inestables’. Maragall constatava, tanmateix, que la resposta a aquesta desafecció tendeix a una ‘major fragmentació del mapa polític’, enlloc d’un ‘retorn intel·ligent a les grans forces polítiques, a les quals se’ls pot reclamar centralitat amb un ampli recolzament social’. He començat dient que ens sorprenia, però matiso, sorpresa relativa perquè tothom sap que Catalunya està fatigada d’aquest experiment fracassat anomenat tripartit.

Com no podia ser altrament, les declaracions del conseller van provocar una tempesta política i un allau de comentaris (RIP pel tripartit). Així el conseller Ausàs deia que ERC encara creu en el tripartit, encara que el seu company de partit i de Govern admetia fatiga (Carod afirma que Catalunya arrossega una “fatiga crònica” des de l’Estatut) tot i que també deia que “Jo no em sento gens fatigat, al contrari, em falten anys. És a dir, Catalunya està fatigada del tripartit, però ell no d’estar al Govern tripartit, va bé. Mentrestant Montilla assegurava que ni ell ni el seu govern estan “fatigats” i per si de cas afegia “No hi ha cap crisi al PSC”. La cosa però tampoc estava tranquil·la a can PSC i Castells va contradir Montilla. També Ferran Mascarell va mostrar l’acord amb el conseller Maragall.

Els únics que ho tenen clar són els d’ICV i el seu secretari general, Joan Herrera, deia: Potser hi ha alguns electors d’esquerres que no han entès que alguna conselleria no hagi estat a l’altura. Si és una declaració per quedar bé amb els seus, passi, si de debò s’ho creu, Herrera té un problema greu. O potser el tinc jo i Catalunya està fatigada perquè Ernest Maragall no ha fet una política d’esquerres. No hi havia caigut: Catalunya està entusiasmada amb les polítiques que es fan des de les conselleries que van caure a les maldestres mans d’ICV.

Com he escrit abans: Maragall constatava, tanmateix, que la resposta a aquesta desafecció tendeix a una ‘major fragmentació del mapa polític’. Cert,però hi ha molt més.

Maria Vila que sempre fa uns curts comentaris a Catalunya Oberta, que per cert m’agraden força, deia divendres: Ahir a la tarda (concretament a les 4), Ernest Benach va haver de fer sonar el timbre unes quantes vegades per fer entrar els diputats a l’hemicicle. Mentrestant, des del Canal Parlament repetien incansables que la sessió del matí havia acabat a dos quarts de tres, com si això justifiqués allargar l’hora del dinar. Feia força llàstima la imatge del Parlament tot buit i el timbre sonant insistentment, però és clar que, amb un govern que representa que governa i alhora fa oposició, per què necessitem debats parlamentaris? El tripartit és tan genial que els seus membres, tots solets, ja poden fer tots els papers de la política. Fins que arribin les eleccions.

Es interessant constatar que en el moment actual convergeixen tres fets: un és que tenim un Govern desastrós,incapaç de fer les coses que cal i un Parlament que avorreix profundament als que cobren per ser-hi i no hi assisteixen sempre.

El segon fet és que estem pagant les conseqüències de pertànyer a l’Estat espanyol que ha aconseguit la unanimitat mundial sobre la seva capacitat per ensorrar una economia. Mai un president espanyol havia aconseguit tants titulars en els diaris financers més prestigiosos, mai tants economistes de primer nivell havien parlat tant i coincidit respecte a la política econòmica espanyola. Vivim en una crisi econòmica profunda, afecta a tothom si, però els països eficaços fa temps que han entès el que volia dir competitivitat i Economia del Coneixement. Fa temps que saben que l’aposta pels serveis i la indústria, especialment manufacturera, de baix valor afegit no la poden fer els països que tenen un estat del benestar consolidat. A Espanya, els polítics que ho han entès són pocs.

I el tercer fet és que, per raons diverses, el sentiment independentista de Catalunya va tenir un punt d’inflexió i va començar a créixer. Al meu parer aquest canvi de tendència el va provocar el candidat socialista Rodriguez Zapatero a la campanya electoral de primers del 2004 amb aquell: Pascual, aprovaré el estatuto que salga del Parlamento de Catalunya. Tot el que va seguir no cal reproduir-ho, ho sabeu bé. El darrers episodis els estem vivint ara amb la consulta, quelcom impensable aquell 2004 en el que l’actual president espanyol va donar el tret de sortida al procés de la independència de Catalunya.

En aquests anys, però especialment en aquests darrers mesos, les coses s’han mogut molt i han aparegut diferents actors polítics disposats a lluitar per la independència nacional. Hi grups, associacions, partits i persones disposats a cobrir l’espai que, d’acord amb els seus postulats programàtics hauria d’haver cobert, ni que fos parcialment ERC. Podríem analitzar les raons per les que no ho va fer, però no crec que tingui sentit fer-ho. Fa pocs dies escrivia en aquest mateix bloc: L’únic partit que podia en aquells anys fer-se amb l’etiqueta de l’independentisme era ERC. Si ERC no va repetir posteriorment resultats no és tan pels problemes interns o per la imatge que se li va atribuir de partit poc seriós. Ho és per la seva renúncia a defensar la independència basant-se en conceptes estranys com la “pluja fina” i altres genialitats que només anaven dirigides a altres partits polítics i a la premsa però que el ciutadà mig ni entenia ni li importava. Greu error polític i de comunicació. És evident que un votant independentista amb un cervell mínimament dotat no comprarà mai “pluja fina”. Vol que es defensi la independència en l’acció política. Tampoc es votava a ERC per tal que demostrés ser un partit responsable i de govern. Els que van fer aquesta anàlisi van equivocar-se absolutament de públic. El “client” d’ERC buscava avenços independentistes, no “pluja fina” ni partits responsables amb el PSC o amb el govern de Madrid, per a aquesta darrera finalitat ja tenien a CiU. Això només podia convenir a alguns de l’aparell (no sé ben bé per a què).

Els fets són els fets i ara tenim nous actors que d’una manera o altra jugaran a les properes eleccions. Això sembla que no agrada a tothom. Així Jordi Coca escrivia dijous un article: L’hora dels salvadors, que acabava dient: A Catalunya res no canviarà fins que passi una cosa ara per ara força improbable: que Convergència i/o el PSC es facin clarament partidaris que els catalans exercim fins a les últimes conseqüències el dret a l’autodeterminació. Això es pot fer amb el concurs dels altres partits i, gustos personals al marge, totes les combinacions són acceptables si es juga amb la democràcia a la mà. El que no val, i seria perillós, és plantejar-se unes eleccions basades en els salvapàtries que, a més, es creuen amb dret d’estar sempre fora de joc. Compte, doncs, Carretero. Compte Laporta. Compte, també, Montserrat Nebrera. Esteu jugant amb el nostre futur.

Quin futur, el d’ICV? Té por? És prudència o exquisit conservadorisme? Desencís? O perquè ICV no està per aquestes coses de la independència. Coca és clar: si continuem així estem lluny de concitar la unitat suficient per aconseguir la independència, i a la pobra societat catalana ara només li faltarien uns salvadors il·luminats que volguessin regenerar el sistema de cap i de nou, confiant en les seves suposades dots i al marge de cap plantejament ideològic. Parla de Carretero i Laporta. L’home havia degut llegir Nebrera no descarta «una gran aliança» amb Carretero i Laporta.

Per sort també he pogut llegir les encertades paraules de Patrícia Gabancho, segur que Coca la col·locaria en el grup dels il·luminats. Gabancho escrivia divendres Esquerdes al mirall i deia: Hem de tenir clara una cosa: és necessari i forçós que aquest independentisme convençut ocupi el seu lloc al Parlament; per tant no cal preguntar-se tant de la mà de qui hi farà irrupció, sinó amb el suport de què.

I també deia: El procés de les consultes populars, que es van multiplicant com una onada expansiva -ara ja hem tocat el mes de juny- és segurament un dels fets polítics més interessants que s’han produït en el marc de les passives i segons com acrítiques societats europees. Que milers de persones posin esforç, voluntat, intel·ligència i il·lusió en un procés gairebé espontani és tan significatiu que es fa imprescindible dur això al joc polític convencional: al Parlament. I cal que ho faci gent, persones, que ho tinguin així de clar.

Encerta Gabancho quan diu: no cal preguntar-se tant de la mà de qui hi farà irrupció, sinó amb el suport de què. Aquesta és la clau. Fa molt de temps que vinc reiterant que cal la unitat. Que no m’amoïna qui sinó el nombre de vots. El suport ha de venir el de tot l’indendentisme.

Quin Parlament podem esperar de les properes eleccions sense nous actors? Jo no en tinc cap dubte, una majoria, si no és absoluta serà suficient, de CiU. Amb nous actors polítics, depèn. Si són diversos i mal avinguts, poques variacions.

I no oblideu la possibilitat que, interessadament, segur, Jaume Reixach planteja: Sociovergència o converlista? La seva hipòtesi és que si CiU obté la majoria el president seria de CiU i el conseller en cap de PSC, i si el PSC obté la majoria el president seria del PSC i el conseller en cap de CiU. Déu no ho vulgui. Recordant la sentència de Francesc Pujols: Que la prudència no ens faci traïdors!, podem dir: Què la tradicional prudència de CiU no els faci traïdors.

Que no es confonguin, el problema més gran dels catalans no és la crisi econòmica, és la dependència econòmica que prové de la dependència política. La colònia paga la crisi de la metròpoli.

Tanmateix, imagineu una llista amb Jan Laporta, Joan Carretero, Santiago Espot, Montserrat Nebrera (si resulta que adopta l’independentisme), Josep Manel Ximenis i altres que vulgueu afegir-hi, amb el suport de tots nosaltres. Creieu que el nombre de diputats seria testimonial?

Jo no sé si una llista així, avalada per tots els independentistes, tindria majoria, però si seria suficient per plantejar la votació de la independència al Parlament. Què faria ERC davant d’una votació així? Cap dubte, votaria a favor. I CiU? No crec que ens responguessin la pregunta ara, però em fa l’efecte que el vot no seria unitari. No em queden dubtes, però, que guanyaríem la votació.

No creieu que paga la pena la renúncia i el sacrifici, oblidar simpaties i antipaties per tenir una llista guanyadora? Aquesta és la nostra proposta, la del nostre moviment ciutadà: Suma Independència – SI. L’impulso, però, per acollir a tothom i que liderin el moviment els que més vots puguin aportar, sense excloure a ningú.

No us faria il·lusió respondre a la pregunta Vols la independència? Votant SI. SI seria la garantia d’un vot majoritari independentista al Parlament ben aviat.

Afegiu-vos-hi, ens cal la unitat. No podran amb nosaltres. Si sumem, guanyem!

Quan vaig acabar la manifestació de Brussel·les, concretament el dimecres onze de març del 2009 vaig escriure un article amb el nom de Deu reflexions sobre deumil.cat

 De les deu reflexions havia una que deia:

 La cinquena reflexió, és que en el consell de deumil.cat hem treballat persones que militem a diferents partits polítics, com també molts d’altres que no ho estan militant en cap. Quan l’objectiu és lluitar per la independència, tant s’hi val de quin partit siguis o simpatitzis, el que compte, és l’amor per la teva terra. És el patriotisme el que fa que tots els catalans independents de la teva classe social,  de l’edat i de la ideologia, lluiten junts superant tots els entrebancs que ens han posat els enemics tant interns com externs.

Per mi aquest va ser per mi una de les claus de l’èxit. De fet a l’actual consell hi estem treballant, gent provenen d’ERC, de CA, i de Reagrupament. Però també gent que no es de cap associació política. A diferència de Brussel·les no tenim a ningú de CDC, perquè s’han donat de baixa d’aquest partit, però això és anecdòtic, perquè estic segur que entre els voluntaris haurà més d’un militant d’aquest partit. 

Si remarco aquest punt, és per deixar-ho clar. No és la primera vegada que hi ha alguna informació tendenciosa en associar-nos a una formació política. Però també ho escric  perque penso  que per garantir l’èxit a Ginebra, igual que a Brussel·les, la nostra iniciativa  ha de ser  de tots els que volem la nació catalana sobirana, independent de les teves simpaties o militàncies polítiques.

Però hi va haver un altre punt que no la vaig escriure en les reflexions, però que hi està relacionat i que és tant o més important.

És el que he anomentat en altres cops com l’Esperit de Deu Mil a Brussel·les.

  Llegir-ne més »

No sé si aquests últims dies heu llegit la última idea del president d’Espanya. Bé, doncs es veu que l’home, no s’ha assabentat massa bé d’aixó del Laporta i tal, i com que està una mica empanat, i no troba la manera de fer quedar bé a Espanya ( ni tan sols resant oracions i prometent ”mentides”) doncs vol que el Barça representi a Espanya per donar una bona imatge exterior. (ha ha ha)

Aquest senyor és un catxondo.

Us enganxo aqui la noticia ( a més, per no acabar de riure, us la enganxo des del diario economista)

Zapatero pide al Barça que haga de embajador de España en países con intereses diplomáticos

El Barça podría convertirse en uno de los mejores embajadores de España. Así parece quererlo el presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, quien habría pedido a directivos del club culé que el equipo blaugrana jugase algún partido en regiones con intereses diplomáticos españoles.

La súplica se habría producido en un contacto directo entre el propio Zapatero (más que reconocido aficionado blaugrana) y Xavier Sala i Martí, actual vicepresidente económico del Barça y miembro de la candidatura continuista de Alfons Godall a la presidencia de Can Barça.

La ciudad suiza de Davos fue el lugar elegido. El momento: la cumbre del Foro Económico Mundial de la semana pasada. Sala i Martí (conocido por sus llamativas chaquetas) acudió allí en calidad de economista asesor del Foro.

Según informa el diario El Mundo, fue entonces cuando Zapatero le pidió que el Barça aceptase jugar algunos partidos amistosos en países donde España podía tener intereses diplomáticos. El directivo blaugrana reconoció el encuentro en su propia página de Facebook.

“El Barça siempre está dispuesto a apoyar causas justas. Si jugando un partido en determinado país puede apoyar una acción diplomática para conseguir que se respeten más los derechos humanos en ese territorio, lo podemos hablar”, afirmó Sala i Martí.

Moncloa considera que los éxitos del Barcelona en los últimos años y su buena imagen internacional debe ser aprovechado. No es la primera ocasión en la que así sucede. El Gobierno español ya ha hecho solicitudes similares al Real Madrid y a la Real Federación Española de Fútbol.

Mala relación entre Laporta y Zapatero

La petición no deja de sorprender por cuanto, liderado por Laporta, el Barça ha virado en los últimos años hacia una postura claramente catalanista. A ello habría que añadir los últimos roces entre el propio Laporta y Zapatero.

El presidente blaugrana afirmó, tras ganar la Champions de 2006, que se arrepintió de haberse fotografiado junto al secretario general del PSOE tras alcanzar el título. Ya en 2009, el Barcelona acusó al Gobierno de haber boicoteado su desplazamiento al Mundial de clubes por haber firmado un acuerdo con Turkish Airlines y no con Iberia.

Hasta la página web oficial del club tomó partido, si bien algunos analistas consideraron que las protestas llegaron como parte de una campaña de prestigio nacionalista de Joan Laporta.

Pese a ello, Zapatero no ha querido dejarse llevar por estos roces, más si cabe teniendo en cuenta que Laporta será en breve historia pasada en el Barça.

I ara us enganxo alguns comentaris bastant bons també:

¡¡¡Anda vete a rascar los guevos cazurro de pacotilla!!!

Clamorosa iluminación de ZP. Así el Sr. Laporta podrá ir poniendo a parir al Estado Español mientras es suvencionado por este para hacer las giras. Este mequetrefe de presidente, Rey de las Ocurrencias, no para de darnos oportunidades de llorar… ¿Hasta cuándo estará ZP?. ¿Pero no hay nadie por ahíiiiiiiii…?

ZP está loco de remate. Con una dirección anti espanyola, como va a representar a Espanya. Ya no sabe ni lo que dice. Incapacidad legal para este mastuerzo.

És clar que la proposta no agrada a cap bàndol. Tinc ganes de veure que li respon Joan Laporta i Xavier Sala i Martin

Visca Catalunya i visca el catxondeig.

Atentament : Josep Prat

PD: Pot ser aquest article us ha semblat una mica informal, però de tant en tant m’agrada fer una mica de broma amb temes com aquests. Espero que us hagi agradat .

El títol, com segur que heu imaginat, no es refereix al llibre del famós escriptor francès Víctor Hugo. Com alguns sabeu, m’agrada utilitzar les paraules amb exactitud i, per evitar dubtes, fer referència a la definició del diccionari. En aquest cas la paraula miserable tindrà el sentit de la tercera accepció de l’IEC: Que mereix el menyspreu, la indignació, per la seva abjecció, per la seva vilesa.

Com també sabeu, totes les organitzacions o grups que treballen per la independència de Catalunya em mereixen tot el respecte i no m’agrada, i menys sense ser part implicada i disposar de tota la informació, fer cap valoració interna o retret. Si però que m’interessa el que hi passa i fer-hi el seguiment ja que això ens afecta a tots.

Com haureu endevinat parlaré de la crisi que ha patit Reagrupament el passat cap de setmana i aprofitaré per referir-me a altres aspectes relacionats. Tanmateix, com acabo de dir, no per valorar els fets i per buscar culpables en aquests fets, simplement ho faré com un observador extern i sobre un aspecte molt concret. Abans de seguir, però, deixaré clar que vull un Reagrupament fort i sà que ajudi a aconseguir la llibertat del nostre país.

Com que el tema, com a qualsevol independentista, em va sobtar i interessar durant el cap de setmana vaig anar seguint les informacions que anaven apareixent aleshores i els dies posteriors. A banda de les de la premsa en paper i, sobretot, digital, vaig anar llegint articles i comentaris de diferents blocaires, especialment de Jaume Renyer, un dels protagonistes, i de la nota que van penjar els quatre membres de la Junta de Reagrupament que no van dimitir verbalment.

Les informacions i opinions eren contradictòries. La majoria de les opinions les donaven persones que no tenien la informació necessària, com passa sovint, i per tant sorgien més de les emocions que del raonament fred o de la realitat. Puc entendre el disgust de la majoria i també que, en base a la informació, parcial que tenien, poguessin prendre posició per uns o per altres, puc entendre els encerts i les equivocacions, però hi ha coses que ni entenc ni accepto: el menyspreu, el linxament i els insults. A més, per completar la vilesa, la majoria covards anònims.

Seguint els comentaris als mitjans digitals i, com he dit, especialment al bloc de Jaume Renyer i la nota (crec que ara desapareguda) de Reagrupament, no podia deixar de sentir un sentiment de tristesa i indignació en anar llegint els insults dirigits contra unes persones que fins ara han demostrat una inqüestionable trajectòria de patriotes i encara no he vist cap raó que em faci pensar que ja no la tenen. Lamento escriure això, preferiria que no calgués, però els que van fer i fan això només els puc que qualificar de miserables. I els miserables als que em refereixo van contra el Patriotisme i la Dignitat, en aquest cas el patriotisme i la dignitat (segons l’IEC el respecte que mereix algú) d’uns companys que, insisteixo, no en faig valoracions tot i que podria fer-les, són, per davant de tot patriotes i dignes. Queda dit i si a algú no li agrada que deixi aquesta pàgina, que m’oblidi i vagi a mirar algun programa del Club Super3 o que es compri Playboy o Filament segons siguin les seves tendències sexuals.

Com que ja he introduït el tema, diré que també em mereixen la mateixa consideració tots aquells, per sort pocs, que en aquest bloc (o en altres) es dediquen a insultar i a desqualificar les persones que no pensen com ells. Val a dir que tenen tot el meu respecte tots aquells que no pensen com jo i que simplement ho diuen o bé argumenten en contra. Cap problema, enriqueixen el debat i ajuden a la reflexió.

Fins fa uns mesos pensava que aquest comportament menyspreable només es donava a alguns diaris digitals carpetovetònics dedicats a la barroeria del lector, però he vist, amb disgust, que l’argumentació de molts independentistes catalans es redueix a la grolleria i l’insult, sap greu, però no té remei a curt termini. Sortosament, el país té una majoria de gent educada i amable, capaç de defensar el que pensa amb elegància. No cal ser llicenciat en res ni saber escriure com Josep Pla, simplement cal tenir respecte per als altres. Ser simplement un home o dona com cal i poder mirar als ulls als altres.

Com va dir Martin Luther King: Res en el món és més perillós que la ignorància sincera i la estupidesa conscienciosa.

No puc deixar, però, de personalitzar, de referir-me a una persona que conec. Les meves sensacions són similars a les que, molt encertadament descrivia Dessmond a Jo també sóc amic d’en Francesc Abad, per dues raons, perquè comparteixo molt del que Dessmond va escriure en aquest article i perquè jo també soc amic de Francesc Abad. Segur que hi ha, lícit, opinions a favor i en contra de la seva actuació, però el que no és digne és dir determinades coses de qui porta tants anys treballant per la independència del nostre país. No coincidim en tot, però això no és obstacle per tal que a ulls closos defensi la seva dignitat i patriotisme.

Ara canvio de registre i parlo d’una altra sensació. La de la tristesa que em produeix que l’independentisme travessi per aquestes vicissituds. Tenim per davant una gran feina, la independència de Catalunya. Aquesta tasca no la podrà fer cap dels grups, partits o associacions que, abnegadament, amb més o menys projecció pública, treballen desinteressadament. Aquesta és una fita que només l’assolirem si tots els que volem la independència treballem junts i donem la sensació, molt necessària, de seriositat. Massa s’ha dit que l’independentisme està format per grups d’eixelebrats, inconsistents, incapaços de posar-se d’acords. Sovint he dit que l’enemic de la independència de Catalunya no és l’Estat espanyol, som nosaltres mateixos. Insisteixo, és així. Som nosaltres que quan una cosa sembla que pot funcionar decidim, valgui l’exemple, redactar un manifest i aleshores ens trenquem en dos bàndols perquè una part pensa que el document s’ha d’escriure en lletra Times i l’altra en Arial. Ens fem esclaus de manifestacions sobre principis que mai no s’acompliran i que ens tenallen. En absurdes limitacions que impedeixen que les coses funcionin i les fem creient que així som més demòcrates que ningú. La democràcia amics és votar quan no queda més remei, la millor democràcia és l’acord entre els partícips. Quan és així, el vot pot ser un formulisme, necessari, per donar fe. El vot pel vot pot destruir les minories.

L’independentisme, com qualsevol altre corrent, el formem dones i homes vulgars, éssers humans, que tenim els mateixos vicis i virtuts que els altres éssers humans. Es diferencien d’ells pel nostre desig de tenir un estat propi, res més.

Voler col·locar algú líder polític a l’Olimp entre els déus és dramàtic per a ell. És impossible que cap líder resisteixi l’atac despietat dels mitjans perquè com qualsevol mortal té febleses. Tard o d’hora el líder serà home i quan més alt l’hagueu posat més dur serà el cop i alhora, si és intel·ligent, més dany li fareu, a ell i al projecte.

M’agrada el cas de Jan Laporta. Ningú el fa un déu. Fa molt que tothom admet que és un home amb defectes però pocs s’atreveixen a discutir que sap aconseguir les coses, tenir èxit. Se n’ha escrit molt sobre ell. Se l’ha acusat i perseguit. Tanmateix pràcticament ningú no discuteix sobre la seva capacitat de lideratge i, possiblement, d’atreure vots. Tothom creu que electoralment faria forat. Però tot això sense convertir-lo en l’ídol al que tothom ha d’adorar, simplement és un home. Alguns diuen: jo no el votaria mai. I jo dic, per què? A mi tant m’és qui estigui al capdavant mentre tingui èxit en el projecte que jo vull. Ara no ens toca definir com serà el nostre estat, ara només volem tenir estat.

No estic fent campanya a favor de Laporta, simplement il·lustrant com algú que és valent, diu el que pensa i no està deïficat té més possibilitats de resistir i reeixir.

Si volem tenir èxit hem d’admetre dues coses. La primera és que els que es posaran al capdavant seran persones “pecadores”, amb més o menys capacitat de lideratge, que agradaran a uns i desagradaran a altres, però que els haurem d’acceptar com són amb tot allò que no ens agradi.

La segona és que sense que tots els grups no admetin que han d’acceptar als altres, que s’han d’aplegar per formar una eina electoral única i potent, el fracàs està garantit.

Ara toca no fer sang, toca la unitat. Per aconseguir el nostre Camelot hem de constituir la Taula Rodona amb els Cavallers que calgui sense rang diferencial. El temps tot ho posarà al seu lloc i un agafarà l’espasa Excalibur i serà primus inter pares.

Voleu la independència? Responeu: SI. Si sumem, guanyem!

El nostre Govern s’esforça en igualar la incapacitat del govern espanyol, però és pràcticament impossible que ho aconsegueixi, i això que també tenim uns cracks. Catalunya està patint durant segles la incapacitat del govern espanyol. A banda de ser un poble subordinat i no tenir els drets polítics que ens corresponen, de l’espoli continuat, del menysteniment polític a la nostra llengua, hem de patir la incompetència espanyola per gestionar, entre altres coses l’economia.

Només cal recordar el que l’il·lustre economista Rodríguez Zapatero deia a Nova York al setembre del 2008 a empresaris nord-americans per explicar-los la situació de l’economia espanyola: “sistema financer espanyol és el més sòlid del món”. I afegia: “Espanya recuperarà aviat el camí del seu creixement potencial”, tot i reconèixer “excés” del sector immobiliari i l’elevat dèficit exterior.

I no es va limitar a això el “geni”, va dir: Espanya ‘és el país que en els últims 15 anys ha tingut major capacitat de creixement’ Zapatero va explicar que amb una renda per càpita de 26.500 euros, Espanya supera la mitjana europea ‘i a Itàlia, cosa que deprimeix molt el primer ministre Silvio Berlusconi ‘. ‘El nostre objectiu és superar França en tres o quatre anys’ va dir després adoptar un to de broma per aclarir que “això no ho vol ni sentir el nostre amic Nicolas Sarkozy.

Aquests dies el prestigiós economista Nouriel Roubini, professor de la Universitat de Nova York deia a Davos: Spain may eventually pose a bigger threat to the euro zone because it’s the region’s fourth-largest economy and has higher unemployment and weaker banks. Spain’s jobless rate is more than 19 percent, almost twice the EU average.

Com a conseqüència el premi Nobel d’Economia Paul Krugman escrivia: The biggest trouble spot isn’t Greece, it’s Spain — which was running budget surpluses just a few years ago. True, Spain is running big deficits now — but that’s because of its economic collapse. And underlying that collapse is the real problem with the euro: one-size-fits-all monetary policy, which offers no relief to countries that suffer adverse shocks.

Les rialles dels empresaris americans, de Berlusconi i de Sarkozy és deuen sentir des de Vladivostok.

Això si, el president espanyol ha anat a Washington a llegir la Bíblia davant d’Obama. Això sol ens hauria de fer feliços, però som uns descreguts.

Malauradament per a nosaltres això va cada dia pitjor. A veure si tothom a Catalunya s’anima, deixa de fer i dir bajanades, com ara voler salvar l’economia espanyola i ens ocupem de nosaltres. Toca independència o ruïna i misèria.

Ho comentava l’altre dia amb un company. El tema de les vegueries és complicat, difícil que tothom hi estigui d’acord. Només teníem clara una cosa, calia respectar la diferència de la Vall d’Aran i fer una vegueria de l’Aran. Absolutament lògic ateses les característiques pròpies de la Vall.

Naturalment, no sé ben bé perquè el Govern no ho ha proposat. La resposta no s’ha fet esperar. Podeu llegir El síndic d’Aran no descarta reclamar la independència si no s’escolten les seves pretensions.

Els polítics que han gestionat aquest tema estan tocats pel dit de Déu. Esprem que tinguin la humilitat de rectificar i fer les coses una mica bé. Hores d’ara encara no he sentit res al respecte. La pota ja l’han ficada, a veure si la treuen.

El dissabte passat vaig llevar-me a dos quarts de set del matí. Després d’esmorzar un cafè i una torrada, agafo el cotxe per anar cap a Suïssa. A fora neva força, fa fred, – 3 ºC, però res d’extraordinari per ser 30 de gener a Alemanya. Només m’esperava uns 450 quilometres per arribar a Ginebra. Desitjava que no plogués, doncs havia quedat amb dos amics catalans de Suïssa, per fer el recorregut de la manifestació del 8 de maig “Creuem el pont – Cap a l’Onu per un Estat Propi” . Semblava que tindria sort, només nevaria.

Abans d’arribar a Basilea, a la darrera Tankstelle alemanya, omplo  el dipòsit de gasoil i vaig a comprar la Autobahnvignette corresponent a aquest any per poder circular per les autopistes suïsses. Curiosament els que m’atenen, parlen entre ells francès. El guàrdia de frontera mentre m’acostava, em va mirar atentament fins que veu enganxada la vignette i em donar pas fent-me un senyal enèrgic amb el braç.

A Suïssa, a diferència d’Alemanya no es pot circular sense límit de velocitat i el meu navegador semblava boig sonant cada, dos per tres, mentre m’avisa dels radars. El cantó de Basilea està molt industrialitzada. Deu n’hi do, quantes naus i empreses hi ha en els poligons industrials que vaig veien mentre condueixo . Després de passar el cantó de Basilea, el cel s’ha obert i ha aparegut el Sol. Malgrat no porto ulleres de Sol, sempre és benvingut l’astre rei en aquestes latituds. Fins i tot em sembla que brilla més a Suïssa que a Alemanya. Potser que els 250 quilometres que ja he fet cap el sud, fa que el sol tingui més força?, o és perquè estic a més alçada?. Poso en el navegador l’alçada que em dona el satel·lit, només 460 metres. No és tant.

Després de quasi dues hores de circular per Suïssa, més enllà de Lausane, quan eren passades les 11 del matí en una carretera que porta al poble de Dully, he vist un home amb barretina i anorac blau. Quan en veu em saluda. No he dubtat ni un segon, és en Ramon Cuèllar que m’estava esperant a la carretera perquè no em perdés i anés en compte. Malgrat fa un Sol magnífic, encara el camí està gelat i és perillós baixar amb el cotxe fins a baix. Deixo el cotxe aparcat en un lloc segur i baixem a peu cap a casa seva, mentre quedo enlluernat pel que veig.

Llegir-ne més »