El dissabte passat vaig llevar-me a dos quarts de set del matí. Després d’esmorzar un cafè i una torrada, agafo el cotxe per anar cap a Suïssa. A fora neva força, fa fred, – 3 ºC, però res d’extraordinari per ser 30 de gener a Alemanya. Només m’esperava uns 450 quilometres per arribar a Ginebra. Desitjava que no plogués, doncs havia quedat amb dos amics catalans de Suïssa, per fer el recorregut de la manifestació del 8 de maig “Creuem el pont – Cap a l’Onu per un Estat Propi” . Semblava que tindria sort, només nevaria.

Abans d’arribar a Basilea, a la darrera Tankstelle alemanya, omplo  el dipòsit de gasoil i vaig a comprar la Autobahnvignette corresponent a aquest any per poder circular per les autopistes suïsses. Curiosament els que m’atenen, parlen entre ells francès. El guàrdia de frontera mentre m’acostava, em va mirar atentament fins que veu enganxada la vignette i em donar pas fent-me un senyal enèrgic amb el braç.

A Suïssa, a diferència d’Alemanya no es pot circular sense límit de velocitat i el meu navegador semblava boig sonant cada, dos per tres, mentre m’avisa dels radars. El cantó de Basilea està molt industrialitzada. Deu n’hi do, quantes naus i empreses hi ha en els poligons industrials que vaig veien mentre condueixo . Després de passar el cantó de Basilea, el cel s’ha obert i ha aparegut el Sol. Malgrat no porto ulleres de Sol, sempre és benvingut l’astre rei en aquestes latituds. Fins i tot em sembla que brilla més a Suïssa que a Alemanya. Potser que els 250 quilometres que ja he fet cap el sud, fa que el sol tingui més força?, o és perquè estic a més alçada?. Poso en el navegador l’alçada que em dona el satel·lit, només 460 metres. No és tant.

Després de quasi dues hores de circular per Suïssa, més enllà de Lausane, quan eren passades les 11 del matí en una carretera que porta al poble de Dully, he vist un home amb barretina i anorac blau. Quan en veu em saluda. No he dubtat ni un segon, és en Ramon Cuèllar que m’estava esperant a la carretera perquè no em perdés i anés en compte. Malgrat fa un Sol magnífic, encara el camí està gelat i és perillós baixar amb el cotxe fins a baix. Deixo el cotxe aparcat en un lloc segur i baixem a peu cap a casa seva, mentre quedo enlluernat pel que veig.

En Ramon, viu en una casa vora del llac de Ginebra, amb unes vistes magnifiques. A l’altra vora, es veuen les altes muntanyes dels Alps, amb el Montblanc majestuós al fons. Li dic, “Ramon, ja entenc com és que no t’has retirat a Catalunya com fan molts europeus, amb aquesta casa vora al llac i aquestes vistes, qui es va a viure en un pis rodejat de edificis, això no té preu!”

En Ramon és un català de Barcelona, que porta més anys a Suïssa que a Catalunya, està casat i viu retirat. És una home fet a si mateix, d’aquells que no ha tingut mai por d’aprendre i treballar dur. Va marxar de Catalunya amb poc més de vint anys amb ganes de fer noves experiències, i ara quan aviat farà setanta i sis, manté la mateixa vitalitat i l’empenta que quan va arribar . És un patriota de pedra picada, i que ara, que per fi té temps, és un dels més actius que he conegut a l’exterior. Part del seu temps els dedica a contribuir a la cultura catalana fent auques. Recomano que mireu el seu web www.rodolins.cat, és impressionant.

En Ramon, s’ha ofert voluntari per ajudar-nos a fer la manifestació de deumil.cat a Ginebra. Per això he quedat amb ell, per anar-hi a fer el recorregut i parlar-ne de la logística, permisos i la cloenda. Després de dinar amb la seva dona, la Lucette, que és suïssa però catalana de cor, hem agafat el cotxer per anar a Ginebra. La casa d’en Ramon està a uns 30 quilometres de la capital del cantó.

Ginebra és una ciutat molt bonica, amb el llac i el sortidor d’aigua. La ciutat té edificis antics, però també té molts edificis nous, oficines d’agències internacionals,  hotels de luxe, bancs i alguns casinos.

Davant de l’antic casino, a les dues ens hem trobat amb la Mercè Carbó. La Mercè és de Llagostera, però fa més de vint que viu a la ciutat de Ginebra. La Mercè és activista política, però s’ha dedicat més a la lluita ecologista i d’esquerres a Ginebra, sense però oblidar mai la seva terra.

Conjuntament amb ella, la seva filla de catorze anys i una amiga seva, en Ramon i jo hem començat a fer el recorregut a peu. No descriure aquí el recorregut perquè potser fem alguns canvis, però a diferència de Brussel·les, el que anava veien era totalment diferent. Amb el llac al costat i al fons les muntanyes nevades dels Alps, és més agradable i bonic que  Brussel·les.  Quan arribem al final, a  la Plaça de les Nacions, es diferent que el lloc a on ens van donar permís l’ajuntament de la capital belga. Això es una altre cosa, em dic a mi mateix. A Brussel·les ens van posar en lloc força lleig i abandonat. En canvi a aquí, veig una gran plaça neta , amb una cadira gegant, d’uns 12 metres d’alçada, que li manca una pota. Realment impressiona (a la foto de l’inici de l’article es pot veure l’ombra). És un monument per protestar per les mines antipersones. Al fons, rodejat de banderes, es veu l’edifici de la ONU

Després de la caminada, estem cansats i la Mercè ens invita a prendre xocolata calenta, al seu pis. Un pis gran i amb unes vistes magnifiques ben bé al centre de la ciutat.La Mercè ens explica les seves vivències després de viure més de vint anys a Ginebra. Ens confessa però que d’aquí 4 anys com a molt, vol tornar definitivament a la casa  que ha heretat al centre de Llagostera. Em diu ara o mai. Sempre els catalans que vivim a l’exterior, tenim aquest dilema.  La Mercè però ho té més fàcil que jo, ella és funcionaria i d’aquí quatre anys podrà agafar una prejuvilació. Jo en canvi, qui sap quan em tocarà. Ens explica que té bons contactes polítics. A les darreres eleccions municipals es va presentar per un partit anomenat SolidaritéS, no varen sortir per poc, per dècimes em diu. Mirarà que aquest partit, ens doni un cop de mà, com també de l’Ajuntament.

La xocolata estava molt bona i m’oblido del temps. Xerrem de tot. El mòbil sona, és la meva dona que em pregunta si ja estic a punt d’arribar a casa. Ostres, si són les sis del vespre i encara em falta 450 quilometres per tornar. Ens acomiadem ràpidament, agafo el cotxe i porto al Ramon a casa seva. Em regala una botella de vi negre i li dic que un dia d’aquest vindré amb la dona i els meus petits a fer-li una visita.Ens abracem i li dono les gràcies per la seva hospitalitat. Enfilo la autopista cap Alemanya. Ara neva amb força, quina sort que he tingut penso, durant tot el dia ha fet Sol.

La nevada augmenta fins que no puc anar a més de 80 quilometres per hora. Malgrat els neumatics d’hivern, no vull pas tenir cap problema. De cop em truquen pel mobil. No és la dona, qui serà?, despenjo. És una amiga meva de Reagrupament. M’ho explica tot i el viatge es transforma en un infern. Sota una nevada que en prou feina veia res,  condueixo amb una mà, i l’altre no para de fer trucades o enviar SMS.

No recordo gaire bé res dels 300 quilometres restants que vaig fer de la primera trucada, ni recordo haver passat la frontera. Al cap de tres hores de conduir sota la neu i el mòbil treien fum després d’haver parlat amb tothom que havia de parlar, em quedo sense bateria. Encara falten 80 quilometres per arribar a casa. Però ja no neva.

Mentre faig aquests darrers quilometres sense poder parlar amb ningú. Miro de pensar en una altra cosa. És difícil a vegades, però quan condueixo, moltes vegades es quan més em relaxo i puc pensar millor. Em dic a mi mateix. Avui tocava pensar amb deumil.cat. Ha hagut darrerament algunes coses que no m’ha acabat d’agradar. Tinc quelcom a dins que em diu, que Ginebra pot ser un repte molt més difícil que Brussel·les.

Faig un repàs mentalment de tot el que hem aconseguit: Organitzar des de zero la manifestació  a Brussel·les amb el lema “Volem l’Estat Català -We Want a Catalan State”. Això va fer despertar el poble català de la depressió que es trobava davant la manca de reacció política dels partits catalans. Ens va donar moral i una lliçó que mai hem d’oblidar: que si treballàvem tots junts per la independència, deixant de banda les diferencies ideològiques, podem aconseguir coses tant increïbles com mobilitzar, sense cap ajuda i suport de cap institució o partit,  més de 10.000 catalans per anar a la Capital Europea a dir ben alt que volem la llibertat de la nostra nació.

Després amb la ILP per convocar un Referèndum al Parlament, volíem recollir centenars de milers de signatures per dir als partits catalans que el poble vol exercir el dret a l’Autodeterminació votant en un Referèndum d’independència. Les direccions dels partits catalans, en un acte d’hipocresia, desobeint el que clamava el poble català,  es van alinear amb els espanyols per impedir que ni tant sols ho poguéssim fer.

Però la resposta del poble català, va ser el Referèndum per la Independència d’Arenys de Munt. Allà es va mostrar als espanyols i als seus col·laboracionistes, que els catalans no ens arrugarem davant el menyspreu d’aquests dirigents, amenaces feixistes i boicots institucionals. Després d’Arenys s’ha fet els referèndums del 13D a 166 pobles catalans. Ara toca fer-ne més aquest proper 28 de febrer i el 25 d’Abril. En total prop d’un milió  de catalans haurà pogut exercir el seu dret universal dels pobles, com és el Dret a l’Autodeterminació, votant SI a la Independència.

Ara deumil.cat proposa als catalans, que anem a manifestar-nos davant de l’ONU a Ginebra, com a acte final de tot aquest procés d’alliberació que va començar amb la manifestació de Brussel·les aviat farà un any. A Ginebra desenes de milers de catalans hem d’anar-hi en representació del poble català, per dir ben fort a tot el món i sobretot als polítics catalans: Volem la independència de la nació catalana.

Per fer-ho, penso que cal que tothom a partir d’ara, treballi com es va fer per Brussel·les. Deixem de banda qualsevol cosa que ens pugi distreure de l’objectiu proposat. Per això, he decidit no escriure res més en el bloc de deumil.cat, que no sigui sobre aquest repte tant difícil i alhora emocionat com fer possible que més de 10.000 catalans caminem per Ginebra, units i agermanats, cridant ben fort “Volem un Estat Català – We Want a Catalan State”

Endavant les Atxes!!

  • Facebook
  • Twitter