El nostre Govern s’esforça en igualar la incapacitat del govern espanyol, però és pràcticament impossible que ho aconsegueixi, i això que també tenim uns cracks. Catalunya està patint durant segles la incapacitat del govern espanyol. A banda de ser un poble subordinat i no tenir els drets polítics que ens corresponen, de l’espoli continuat, del menysteniment polític a la nostra llengua, hem de patir la incompetència espanyola per gestionar, entre altres coses l’economia.
Només cal recordar el que l’il·lustre economista Rodríguez Zapatero deia a Nova York al setembre del 2008 a empresaris nord-americans per explicar-los la situació de l’economia espanyola: “sistema financer espanyol és el més sòlid del món”. I afegia: “Espanya recuperarà aviat el camí del seu creixement potencial”, tot i reconèixer “excés” del sector immobiliari i l’elevat dèficit exterior.
I no es va limitar a això el “geni”, va dir: Espanya ‘és el país que en els últims 15 anys ha tingut major capacitat de creixement’ Zapatero va explicar que amb una renda per càpita de 26.500 euros, Espanya supera la mitjana europea ‘i a Itàlia, cosa que deprimeix molt el primer ministre Silvio Berlusconi ‘. ‘El nostre objectiu és superar França en tres o quatre anys’ va dir després adoptar un to de broma per aclarir que “això no ho vol ni sentir el nostre amic Nicolas Sarkozy.
Aquests dies el prestigiós economista Nouriel Roubini, professor de la Universitat de Nova York deia a Davos: Spain may eventually pose a bigger threat to the euro zone because it’s the region’s fourth-largest economy and has higher unemployment and weaker banks. Spain’s jobless rate is more than 19 percent, almost twice the EU average.
Com a conseqüència el premi Nobel d’Economia Paul Krugman escrivia: The biggest trouble spot isn’t Greece, it’s Spain — which was running budget surpluses just a few years ago. True, Spain is running big deficits now — but that’s because of its economic collapse. And underlying that collapse is the real problem with the euro: one-size-fits-all monetary policy, which offers no relief to countries that suffer adverse shocks.
Les rialles dels empresaris americans, de Berlusconi i de Sarkozy és deuen sentir des de Vladivostok.
Això si, el president espanyol ha anat a Washington a llegir la Bíblia davant d’Obama. Això sol ens hauria de fer feliços, però som uns descreguts.
Malauradament per a nosaltres això va cada dia pitjor. A veure si tothom a Catalunya s’anima, deixa de fer i dir bajanades, com ara voler salvar l’economia espanyola i ens ocupem de nosaltres. Toca independència o ruïna i misèria.
No sé si ultimament llegeixes els estats del Facebook dels ”convergents”.
Durament insulten als reagrupats en el seu conjunt. I quan dic insulten és insultar. Ens intenten desprestigiar per tots els mitjans. Gent que conec, independentistes.. On anem ? Creus que s’hi pot fer res amb aquest coi de societat, on ens critiquem els uns als altres. Jo i la majoria de reagrupats seguim l’exemple de’n Carretero, i prediquem amb no fer cas dels altres, i mentre siguin independentistes no criticar-nos els uns als altres.
Com aconseguirem la independencia, veient comentaris com els que es veuen?
Per què som aixi? ( o més aviat molts son aixi?)
Josep,
No, no hi he entrat. Miraré, no sé a quin grup de Facebook et refereixes.
Comparteixo el que comentes, massa miserable, però alguns comentaris de reagrupats són per emmarcar.
També hauries de veure com ha tractat el Carles Mora als quatre.
Escriuré sobre el tema dels miserables.
Els bons i els dolents estan repartits a l’atzar. L’estadística no falla. La mateixa proporció d’imbècils hi ha entre els químics com entre els futbolistes. Això si, els químics saben més química i els futbolistes toquen millor la pilota.
Cal sempre acceptar que qualsevol grup té de tot.
Enric
Agradable sorpresa poder llegir dos posts teus a mitja setmana.Respecte de l´article, més clar ja no es pot dir;respecte de la falta de respecte entre la gent,tristament és cada dia més general no sé si, l´imbecilitat o el comportar-se com tals.Culpa del canvi de valors de la societat?
Josep Torà,
Si, la manca de respecte és el que menys suporto. La discrepància tota, però això no.
Si tinc alguna notícia a comentar i temps, ho faig. Haig de dedicar temps al meu bloc http://www.enirccanela.cat/. Tinc moltes visites que miren que passa a la universitat i la recerca. Allà faig poca política d’aquesta.
Moltes gràcies.
Enric,
No, si en ZP és un “fenomenu” com a polític, com a economista i sobre tot com a endeví, les endevina totes, però totes eh?. Ara estic esperant que digui que Catalunya mai serà independent, la manera més segura de ser-ho la setmana vinent que ho digui, però de moment calla, ai las!! serà que se’n adona de la seva capacitat de predicció?.
Sobre la grenya entre opcions similars (trobo massa agosarat qualificar a un Convergent de independentista, com a mínim pel sol fet de la seva adscripció política) és un problema que ens ha perseguit des del segle XV amb la biga i la busca i els seus antecedents “els ciutadans honrats” i els que es veu que no ho eren, PAÍS!! com diria en Forges: Els catalanets sempre ens hem barallat entre nosaltres, fent-li el caldo gras a l’enemic que en quan va ser prou fort se’ns va menjar mentre nosaltres badàvem, i a hores d’ara encara no ens n’hem adonat. Si, a sobre de tot això, hi afegeixes que aquest és el país del mon mundial que tenim més contra-patriotes per metre quadrat tindràs la explicació dels nostres mals, que van començar el 1419 data de la mort de Martí l’Humà. Tants anys de “maridatge” primer i esclavatge després del país veí, els castellans, han provocat un sentit progressiu de no pertinença en molts dels nostres conciutadans, que s’han dedicat des de temps immemorial a conrear els eu propi “hortet” sense pensar en la pàtria que ja no existia, i això se’ns ha colat en els gens. Ja érem, i en som més ara que mai, un poble individualista i que no volem ni sentir parlar d’una opció diferent de la que nosaltres hem triat com la millor, el nostre propi hortet, poca, mes aviat gens, amplitud de mires.
Com arreglarem això? doncs la veritat és que no ho sé pas, potser si ens interessem pel nostre passat i n’intentem treure experiència. Mentre tant només ens queda anar clamant i esperar que no sigui en els desert!!.
Visca la Pàtria
Perdó, al teclejar he posat l’any de la mort de Martí l’Humà el 1419 i evidentment no va ser aquest sinó el 1410 a la ciutat de Barcelona.
Salut, Unitat i Independència
En ZP ha demostrat ser un “xarlatà” i un inconscient.
Es dedica a fer la bedette amb ansies de reconeixement com a gran lider mundial, i no per ocasió per posar-ho de manifest. Al principi se’l creien però em temo que el món el comença a veure com l’incapaç que és, mentre la nostra economía s’enfonsa, i ningú sap com solucionar-ho.
L’altre cara de la moneda els PPs que no han fet altra cosa que confrontació, “acoso y derribo” desde el moment que van abandonar la Moncloa. L’Aznar també va buscar “la fama” en la segona legislatura, però en comptes de multiculturalisme i pacifisme com en ZP, lo seu era força i collons.
Un desastre que des d’aqui amb el que tenim no hi ha res a fer.
I mira que al final la “solució” magica que ens voldrán plantificar será la reducció de sous, aument d’impostos, ampliar l’edat laboral (i els joves?), escatimar les pensions, fomentar la mà d’obra inmigrant… i això tot pensant que l’atur és proporcional directament a la falta de consum, que será més petit quan més pobres siguin les clases mitjanes, quna el problema real és que no hi ha industria.
On és l’industria? un pais no es pot sostenir amb PIMES com ens volen vendre, cal un sector estratègic. Es parla molt de com surt Alemanya i França que són el països amb més industria tecnològica i metalúrgica de la zona euro. On França també és un dels productors agricoles més grans d’aquesta zona.
Espanya, i Catalunya obviament, es va vendre les grans industries manufactureres als extrangers. Després del 39, el país va viure de reconstruïr-se. A les acaballes del règim de modernitzar les llars i la construcció d’infraestructures. Durant la transició del turisme i la construció envers el turisme, de les privatitzacións i la globalització empresarial. El temps de democràcia fins ara va ser tirar de construcció urbana. Ara que el maó s’ha acabat i el turisme ja no és el que era, on és el substitut? Diuen que ho poden ser les enegies alternatives…JA! Espanya només té manufactures d’aerogeneradors i fotovoltàics. Aquest sector només funciona amb grans inversions, quan l’economía ja funciona, i generalment no és “tant” rendible com a indústria.
El corredor ferroviari mediterrani podría ser un padaç, i a falta de res més, per això el volen assegurar desde la Moncloa i que pasi per l’Aragó i València. Per si les mosques…
Hola Enric,
Malauradament aquest vaixell a la deriva que es diu Espanya i ara capitanejada per Zapatero ens arrossega amb tota la seva força cap al forat negre on s’acosta, i alguns encara volen seguir amb el mateix sistema, sembla un cas d’esquizofrenia aguda, però esperem que ens donin d’alta i superem aquest trauma d’una vegada.
Salutacions
Albert
Bé, no vull ser un axafatruites (ho deien al meu poble) però tinc que puntualitzar perque no ens portem cap a l’engany i de l’engany al fracàs. Vull saber ben bé amb que ens estem enfrontant.
“Catalunya està patint durant segles la incapacitat del govern espanyol”
“O independencia o miseria”
Bé, siem realistes, avui el projecte català sobiranista no té gairebé res a oferir en el pla de l’economía. No hi ha un projecte de pais, de creació de riquesa. L’historia ens mostra que ja vam fracassar, el 1640, basicament pel mateix motiu, en canvi els Paisos Baixos i Portugal, que si que en tenien aleshores, varen poder sortir de l’Imperi.
I no tenim projecte bàsicament perque estem units solidament al mateix cos econòmic, social i cultural que Espanya, amb els seus interesos i les seves maneres de fer. Quan ens anem, serem com un clonic d’Espanya en petit, amb l’agravant de l’inexperiencia.
Per tant, ara per ara l’independencia no es solució a l’atur a curt plaç ni de cap dels problemes del pais del dia a dia. El que es proclami president d’una Republica Catalana ho haurà de fer estil Churchill, prometent sang, suor i llàgrimes. Un que tingui els nassos de acabar amb la mentalitat del pelotasso , la subvenció i la loteria, i aporti uns valors alternatius molt, molt solids. Estic parlant naturalent d’un personatge fort, recolzat per una mena de “govern de salvació”.
A favor, l’unic que podem esperar de moment es tenir més diners públics per invertir, i l’empenta moral que pot donar un nou projecte en que tothom, o almenys una gran part de la població s’hi senti implicada.
Projecte d’estat… on és? enlloc. On anem? enlloc. Què serem? res. Gràcies a déu, encara som a temps.
Mira, hi ha un article de J.Barril bastant ilustratiu sobre aixo:
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=672735&idseccio_PK=1006
Un article i uns comentaris d’alta qualitat. JoanP i PepMB han fet un excel.lent diagnòstic i Papitu insinua el camí seguir. Nomès un comentari a PepMB sobre el quasi inexistent teixit industrial a catalunya. España (Catalunya inclosa) és on el treballador treballa més hores d’Europa, però és on la productivitat és més baixa. Es en això en que ens hem de diferenciar dels espanyols!. La sang, la suor i les llàgrimes han de venir en primer lloc perque deixem de fer tots el dròpol (i quan dic tots, vull dir tots) i possem en marxa un aparell industrial adormit. La productivitat és el que ens farà competitius i ens desmarcarà d’una economía fonamentada en el turisme de curta volada (en els dos sentits de l’expressió). La generalitzada politica del subsidi (per no dir “cobrar sense fer brot”), afavorida pels que manen, s’ha d’acabar si volem ser realment independents; si volem ser realment autosuficients, que és això el que vol dir ser independents. Si la independencia ha de servir perque uns altres mediocres gestionin la mateixa mediocritat, no anem gaire be. Potser tenim un lider pero, tenim un projecte?
Una cordial salutació.
Papitu, en Barril és un telepredicador més.
El que és segur, tanmateix, és que seguir sent ecspanyolos, només ens pot proporcionar desastre rera desastre adlíbitum, el que és segur és que en aquesta riba el Futur és negre, de miseria creixent, i no veure-ho només pot ser conseqüència d’una actitud de tencament intel·lectual i “emocional”, pecat que aquest telepredicador ens atorga “graciosament”.
Al altre riba tenim una oportunitat, i no veure-ho, hores d’ara ja no pot ser atribuit a la negligència, sino a tansols a una obscura intenció.
Agosaradament vallfosca
Fa anys que parlem sobre el tema. El 2010 pot començar a canviar,… o no. Res actualment en servei al Parlament és apte per fer el pas. Quants cops hem vist 5 milions d’animals que no creuen un riu perquè els caps de ramat no decideixen llençar-se?. Fan voltes i esperen. A l’altra riba hi és la pastura. A la riba on són es moren de gana… Que un es llenci i en 30 minuts tots han passat. Sí o no. Bàsic. Simple.
Això es el que dic, ha d’haver-hi forçosament un contingut mesianic en el lideratge, de cap manera l’opció sobiranista es com una decisió empresarial. Es pot basar en un interès objectiu, però per saltar la barrera cal un component de fe.
Ja ho vaig dir, sí, l’alliberament Nacional d’un Poble, sempre, en qualsevol lloc i circumstpancia és intrínsicament alguna cosa que va més enllà del les raons “objectives”, hi ha implícita una “càrrega” emocional…que només podem “jugar” a favor, seria de rucs que això ens aturés….
Enhorabona, un article meridià. Es aquesta la principal argumentació a la que hem de recòrrer per convèncer als escèptics de la independència i arribar a la majoria. Menys parlar del cinema i més parlar d’economia.
Enric,
Evidentment si no abandonem a temps el “Titànic” aquest ens arrossegarà en el seu enfonsament i ja serà massa tard. Vull ser optimista però em sembla que el temps se’ns ha tirat a sobre i no se pas si tindrem temps de maniobrar primer per a separar-nos del vaixell que s’enfonsa i després per guanyar la suficient distància abans que el xuclador ens arrossegui.
A Catalunya desgraciadament la consciència nacional es molt minoritària, com ja he comentat més amunt, si no sabem trobar l’element aglutinador d’una gran majoria ho tenim molt difícil. Necessitem com el pa que mengem una força que ens projecti amunt, després de tants anys de mediocritat arrebossada de catalanisme ara molts s’hi troben còmodes immersos en aquesta mediocritat.
Salut i Pàtria
Amics,
Moltes gràcies a tots pels comentaris que han dir més que el que jo havia escrit.
Els dies de feina no tinc gaire temps per respondre com m’agrada, però no això no ha impedit la lectura de tot.
Jo crec que poc a poc, el país es va fent conscient del problema al que ens enforntem. Ens queda fer molta pedagogia, explicar on som i el que mai no tindrem si no ens movem.
Serà dif´cil recuperar-se del gran prestidigitador, el que està arruïnant l’estat i com a conseqüència a nosaltres.
Ho sabrem explicar i ens en sortirem.
Visca la pàtria!
RicardM escrigué:
05/02/2010 a les 14:04
Estic d’acord amb el que dius. Tot i així l’esforç personal no soluciona el greu problema estructural d’un model industrial inexistent. La gent s’ha de formar per cubrir les places que ofereix l’indústria del país. Si hi ha indústia tothom sap que que pot estudiar amb la garantía que molt probablement trobará feina. Però a Espanya i Catalunya per adhesió, cadascú estudia el que pot i vol, i després és problema seu si hi ha sortida o no per els seus estudis. Això fomenta un mercat de treball arbitrari on tothom es disputa els mateixos llocs. Munts d’universitaris genèrics de “telecos”, advocacía, ciencies politiques i d’altres carreres saturades, acaben a Bancs i oficines fent d’oficinistes o atenció al client, deixant al carrer als administratius i altres.
En la meva modesta opinió crec que després del tèxtil Catalunya no va desenvolupar un sector estratègic propi excepte el turisme i per inèrcia la construcció. I com que no s’han fet els deures, costará déu i ajuda tenir-ne un, si no tenim molta sort i ens ve mastegat.
PD: Es veritat que tenim plantes quimiques com Ercros i la pretoquimica Repsol, també tecnològiques com Sony, i d’automoció com Nisan i Seat, etc…però són de propietat estrangera (poden marxar sense avisar), a més sient plantes productores individuals no constitueixen un sector autocton.