El títol, com segur que heu imaginat, no es refereix al llibre del famós escriptor francès Víctor Hugo. Com alguns sabeu, m’agrada utilitzar les paraules amb exactitud i, per evitar dubtes, fer referència a la definició del diccionari. En aquest cas la paraula miserable tindrà el sentit de la tercera accepció de l’IEC: Que mereix el menyspreu, la indignació, per la seva abjecció, per la seva vilesa.

Com també sabeu, totes les organitzacions o grups que treballen per la independència de Catalunya em mereixen tot el respecte i no m’agrada, i menys sense ser part implicada i disposar de tota la informació, fer cap valoració interna o retret. Si però que m’interessa el que hi passa i fer-hi el seguiment ja que això ens afecta a tots.

Com haureu endevinat parlaré de la crisi que ha patit Reagrupament el passat cap de setmana i aprofitaré per referir-me a altres aspectes relacionats. Tanmateix, com acabo de dir, no per valorar els fets i per buscar culpables en aquests fets, simplement ho faré com un observador extern i sobre un aspecte molt concret. Abans de seguir, però, deixaré clar que vull un Reagrupament fort i sà que ajudi a aconseguir la llibertat del nostre país.

Com que el tema, com a qualsevol independentista, em va sobtar i interessar durant el cap de setmana vaig anar seguint les informacions que anaven apareixent aleshores i els dies posteriors. A banda de les de la premsa en paper i, sobretot, digital, vaig anar llegint articles i comentaris de diferents blocaires, especialment de Jaume Renyer, un dels protagonistes, i de la nota que van penjar els quatre membres de la Junta de Reagrupament que no van dimitir verbalment.

Les informacions i opinions eren contradictòries. La majoria de les opinions les donaven persones que no tenien la informació necessària, com passa sovint, i per tant sorgien més de les emocions que del raonament fred o de la realitat. Puc entendre el disgust de la majoria i també que, en base a la informació, parcial que tenien, poguessin prendre posició per uns o per altres, puc entendre els encerts i les equivocacions, però hi ha coses que ni entenc ni accepto: el menyspreu, el linxament i els insults. A més, per completar la vilesa, la majoria covards anònims.

Seguint els comentaris als mitjans digitals i, com he dit, especialment al bloc de Jaume Renyer i la nota (crec que ara desapareguda) de Reagrupament, no podia deixar de sentir un sentiment de tristesa i indignació en anar llegint els insults dirigits contra unes persones que fins ara han demostrat una inqüestionable trajectòria de patriotes i encara no he vist cap raó que em faci pensar que ja no la tenen. Lamento escriure això, preferiria que no calgués, però els que van fer i fan això només els puc que qualificar de miserables. I els miserables als que em refereixo van contra el Patriotisme i la Dignitat, en aquest cas el patriotisme i la dignitat (segons l’IEC el respecte que mereix algú) d’uns companys que, insisteixo, no en faig valoracions tot i que podria fer-les, són, per davant de tot patriotes i dignes. Queda dit i si a algú no li agrada que deixi aquesta pàgina, que m’oblidi i vagi a mirar algun programa del Club Super3 o que es compri Playboy o Filament segons siguin les seves tendències sexuals.

Com que ja he introduït el tema, diré que també em mereixen la mateixa consideració tots aquells, per sort pocs, que en aquest bloc (o en altres) es dediquen a insultar i a desqualificar les persones que no pensen com ells. Val a dir que tenen tot el meu respecte tots aquells que no pensen com jo i que simplement ho diuen o bé argumenten en contra. Cap problema, enriqueixen el debat i ajuden a la reflexió.

Fins fa uns mesos pensava que aquest comportament menyspreable només es donava a alguns diaris digitals carpetovetònics dedicats a la barroeria del lector, però he vist, amb disgust, que l’argumentació de molts independentistes catalans es redueix a la grolleria i l’insult, sap greu, però no té remei a curt termini. Sortosament, el país té una majoria de gent educada i amable, capaç de defensar el que pensa amb elegància. No cal ser llicenciat en res ni saber escriure com Josep Pla, simplement cal tenir respecte per als altres. Ser simplement un home o dona com cal i poder mirar als ulls als altres.

Com va dir Martin Luther King: Res en el món és més perillós que la ignorància sincera i la estupidesa conscienciosa.

No puc deixar, però, de personalitzar, de referir-me a una persona que conec. Les meves sensacions són similars a les que, molt encertadament descrivia Dessmond a Jo també sóc amic d’en Francesc Abad, per dues raons, perquè comparteixo molt del que Dessmond va escriure en aquest article i perquè jo també soc amic de Francesc Abad. Segur que hi ha, lícit, opinions a favor i en contra de la seva actuació, però el que no és digne és dir determinades coses de qui porta tants anys treballant per la independència del nostre país. No coincidim en tot, però això no és obstacle per tal que a ulls closos defensi la seva dignitat i patriotisme.

Ara canvio de registre i parlo d’una altra sensació. La de la tristesa que em produeix que l’independentisme travessi per aquestes vicissituds. Tenim per davant una gran feina, la independència de Catalunya. Aquesta tasca no la podrà fer cap dels grups, partits o associacions que, abnegadament, amb més o menys projecció pública, treballen desinteressadament. Aquesta és una fita que només l’assolirem si tots els que volem la independència treballem junts i donem la sensació, molt necessària, de seriositat. Massa s’ha dit que l’independentisme està format per grups d’eixelebrats, inconsistents, incapaços de posar-se d’acords. Sovint he dit que l’enemic de la independència de Catalunya no és l’Estat espanyol, som nosaltres mateixos. Insisteixo, és així. Som nosaltres que quan una cosa sembla que pot funcionar decidim, valgui l’exemple, redactar un manifest i aleshores ens trenquem en dos bàndols perquè una part pensa que el document s’ha d’escriure en lletra Times i l’altra en Arial. Ens fem esclaus de manifestacions sobre principis que mai no s’acompliran i que ens tenallen. En absurdes limitacions que impedeixen que les coses funcionin i les fem creient que així som més demòcrates que ningú. La democràcia amics és votar quan no queda més remei, la millor democràcia és l’acord entre els partícips. Quan és així, el vot pot ser un formulisme, necessari, per donar fe. El vot pel vot pot destruir les minories.

L’independentisme, com qualsevol altre corrent, el formem dones i homes vulgars, éssers humans, que tenim els mateixos vicis i virtuts que els altres éssers humans. Es diferencien d’ells pel nostre desig de tenir un estat propi, res més.

Voler col·locar algú líder polític a l’Olimp entre els déus és dramàtic per a ell. És impossible que cap líder resisteixi l’atac despietat dels mitjans perquè com qualsevol mortal té febleses. Tard o d’hora el líder serà home i quan més alt l’hagueu posat més dur serà el cop i alhora, si és intel·ligent, més dany li fareu, a ell i al projecte.

M’agrada el cas de Jan Laporta. Ningú el fa un déu. Fa molt que tothom admet que és un home amb defectes però pocs s’atreveixen a discutir que sap aconseguir les coses, tenir èxit. Se n’ha escrit molt sobre ell. Se l’ha acusat i perseguit. Tanmateix pràcticament ningú no discuteix sobre la seva capacitat de lideratge i, possiblement, d’atreure vots. Tothom creu que electoralment faria forat. Però tot això sense convertir-lo en l’ídol al que tothom ha d’adorar, simplement és un home. Alguns diuen: jo no el votaria mai. I jo dic, per què? A mi tant m’és qui estigui al capdavant mentre tingui èxit en el projecte que jo vull. Ara no ens toca definir com serà el nostre estat, ara només volem tenir estat.

No estic fent campanya a favor de Laporta, simplement il·lustrant com algú que és valent, diu el que pensa i no està deïficat té més possibilitats de resistir i reeixir.

Si volem tenir èxit hem d’admetre dues coses. La primera és que els que es posaran al capdavant seran persones “pecadores”, amb més o menys capacitat de lideratge, que agradaran a uns i desagradaran a altres, però que els haurem d’acceptar com són amb tot allò que no ens agradi.

La segona és que sense que tots els grups no admetin que han d’acceptar als altres, que s’han d’aplegar per formar una eina electoral única i potent, el fracàs està garantit.

Ara toca no fer sang, toca la unitat. Per aconseguir el nostre Camelot hem de constituir la Taula Rodona amb els Cavallers que calgui sense rang diferencial. El temps tot ho posarà al seu lloc i un agafarà l’espasa Excalibur i serà primus inter pares.

Voleu la independència? Responeu: SI. Si sumem, guanyem!