Quan vaig acabar la manifestació de Brussel·les, concretament el dimecres onze de març del 2009 vaig escriure un article amb el nom de Deu reflexions sobre deumil.cat
De les deu reflexions havia una que deia:
La cinquena reflexió, és que en el consell de deumil.cat hem treballat persones que militem a diferents partits polítics, com també molts d’altres que no ho estan militant en cap. Quan l’objectiu és lluitar per la independència, tant s’hi val de quin partit siguis o simpatitzis, el que compte, és l’amor per la teva terra. És el patriotisme el que fa que tots els catalans independents de la teva classe social, de l’edat i de la ideologia, lluiten junts superant tots els entrebancs que ens han posat els enemics tant interns com externs.
Per mi aquest va ser per mi una de les claus de l’èxit. De fet a l’actual consell hi estem treballant, gent provenen d’ERC, de CA, i de Reagrupament. Però també gent que no es de cap associació política. A diferència de Brussel·les no tenim a ningú de CDC, perquè s’han donat de baixa d’aquest partit, però això és anecdòtic, perquè estic segur que entre els voluntaris haurà més d’un militant d’aquest partit.
Si remarco aquest punt, és per deixar-ho clar. No és la primera vegada que hi ha alguna informació tendenciosa en associar-nos a una formació política. Però també ho escric perque penso que per garantir l’èxit a Ginebra, igual que a Brussel·les, la nostra iniciativa ha de ser de tots els que volem la nació catalana sobirana, independent de les teves simpaties o militàncies polítiques.
Però hi va haver un altre punt que no la vaig escriure en les reflexions, però que hi està relacionat i que és tant o més important.
És el que he anomentat en altres cops com l’Esperit de Deu Mil a Brussel·les.
L’Esperit de Deu Mil a Brussel·les fou el fet que tots ens vam fer nostre, l’objectiu de portat milers de catalans a manifestar-nos a la capital de la Unió Europea per la independència de la nació catalana.
A diferència d’una incitativa que podríem dir de versió 1.0, a on hi ha una sola direcció d’una persona o reduïda de persones que envia les instruccions als demés perquè les executin, a la manifestació de Brussel·les, com una veritable Iniciativa 2.0, cadascú de nosaltres, a mesura que s’apuntava, es prenia la incitativa com si fos la seva. Cada voluntari de Deu Mil, era com si fos responsable de la iniciativa.
Això va fer que cada voluntari de Deu Mil, donés conèixer amb totes les seves possibilitats, la iniciativa en el seu àmbit o territori, per després encarregar-se d’omplir els autocars o convèncer a tots els seus coneguts perquè hi anessin com sigui. Va ser una feina titànica que els centenars de voluntaris van fer per tot el territori català, però que fos voluntària no per això va ser menys eficaç. Les mancances que pogueren sortir va ser perfectament superades per l’enginy i les ganes d’aconseguir l’objectiu.
Des del consell, la feina que es va fer, a part d’arrancar-ho, va ser bàsicament de coordinació i de les tasques que havien de ser realitzades necessàriament des d’un sol lloc. Va ser una tasca molt important i en certs aspectes clau. Però aquesta hauria estat igualment útil per mil com per deu mil manifestants. El que va marcar la diferència entre una xifra o l’altre, fou justament aquest esperit que va irradiar als voluntaris.
Per tal que l’Esperit de Deu Mil a Brussel·les inundi a tots els que estem amb aquest nou repte, cal que tothom és senti benvingut i estigui segur que el que s’està fent no serà utilitzat per alguna formació o grup polític. Només l’esperit apareixerà si es dóna aquest prerequisit.
A Ginebra, al consell de deumil.cat hi tenim més experiència de com organitzar-ho, però el farà que el proper 8 de maig creuem el Pont de Montblanc, siguem mil o deu mil demanat “Volem l’Estat Català – We Want a Catalan State”, serà només si tots els voluntaris és senten envaïts pel mateix esperit que va fer reeixit Deu Mil a Brussel·les.
Amb l’Esperit de Deu Mil a Ginebra, cadascú de nosaltres serem els protagonistes d’una nova fita per la independència de la nació catalana.
Fem-ho!!. Escrivim una nova pàgina a la història!!
Endavant les Atxes!!
No sé si el context econòmic és el més indicat per moure la gent a viatjar. Ja es veurá.
Sense voler ser negatiu però, trovo que aquest costum d’organitzar manifestacions que requereixen una despesa important en el moment i context que ens ocupa es quelcom agosarat. Sense haver aconseguit encara tenir un representant politic clar per ser alternativa real al moviment potser no ens aporta res.
De moment ja sé de tres persones que van assistir a Brusseles i que per A o per B, no anirán a Ginebra.
Salut!
Jo també em sé d’un que s’ho està repensant molt i molt…
Doncs canviant de perspectives dels 2 primers comentaris, jo si que hi aniré. No us gasteu aquests 80 euros en un dinar o sopar bo, i veniu!
US HI ESPEREM!
TOTS A GINEBRA
En aquesta suma europea també hi seré i molts dels meus amics i contactes també hi seran. Com deia un patriota “Per Catalunya mai no a res”.
Creurem el Pont… cap nous horitzons!!
Dons a casa som cinc que varem anar a Brussel·les i que repetirem a Ginebra
i on faci falta fins conquerir l’objectiu final, la independència.
A la velocitat que es van produint els esdeveniments “polítics”, és realment complicat preveure quin serà l’estat d’ànim general al mes de maig.
Tenim per davant el 28F, el 25A, la possible irrupció de nous actors en l’entorn independentista…
La manifestació a Ginebra podria adquirir un significat inclús més “potent” que la de Brussel·les i comptar amb més suport popular del que ara podríem estimar. Podria… però no és segur, és clar.
La complexitat de la logística i els requeriments de les autoritats de Ginebra obliguen a planificar aquest acte amb més anticipació que si es fes a casa nostra. Tot plegat obliga a assumir un cer risc, a ser una mica intrèpids.
Està a punt de començar la campanya de difusió prevista. Crec que fins d’aquí a un mes no podrem fer estimacions una mica significatives del grau de participació previst.
Soc dels que pensa que paga la pena tindre-ho tot llest pel dia 8 de maig, tot i que no menystinc els possibles inconvenients, alguns dels quals ja s’han comentat més amunt.
Les coses van ràpid. Com diu l’Agustí, però ara estem més a prop que mai d’aconseguir que la independència sigui realment una opció.
Més ho serà quan més pressió creem al sistema.
Ginebra és la darrere oportunitat de fer una demostració internacional de la força de l’independentisme.
Estem en el tot o res.
Endavant!
Manel, Agusti i Enric, el vostre entusiasme es sense dubte contagiòs, però jo, que vaig estar amb vosaltres a Brusseles dubto molt que pugui anar a Ginebra. I no és per manca de ganes. A Brusseles vam triomfar, pero compte amb les “segones parts”. Crec que ara la prioritat absoluta és organitzar una coalició independentista.
No vull xafar la guitarra a ningú. Ës com jo ho vec.
Salut.
Benvolgut RicardM,
Dius: “la prioritat absoluta és organitzar una coalició independentista”.
Totalment d’acord, sense cap “però”.
Fa uns mesos, quan es preparava la marxa a Brussel·les, una senyora, que en sap molt i molt de màrqueting, em va dir que la “litúrgia” es molt important, fent referència a una institució mil·lenària a la que va qualificar de la inventora del màrqueting: l’església catòlica.
La qüestió és saber dosificar i triar el moment oportú per aquesta “litúrgia”.
No sé si m’explico…
Sense dubte la liturgia és important i com diu l’Agustí saber triar el moment també.
Es ben cert que ara per ara, estem una mica en la ressaca post 13D i el que ha succeit amb Reagrupament, però aviat començarem a estar de nou cap dalt.
Hi ha moltes coses, per endevant que segur que ajudaran a la candidatura independentista: Els referendums del 28F, l’assamblea del 21 de Març de Reagrupament (a on pot haver sorpreses), els referendums del 25A, també pot haver la sentència del TC.
Tot plegat amb la manifestació com a punt final el 8 de Maig, davant de l’ONU, podem ser determinant perquè la candidatura independentista acabi sent la més unitaria possible (sigui coalició o no) i amb moltes possibiltiats de dinamitar la politica al Parlament. Perquè no, aconseguir guanyar prou diputats per proclamar la independència o estar a punt d’aconseguir-lo en la propera legislatura?
Per això, cal que a Ginebra siguem 10.000 catalans, si no ho som, no ajudarà gaire als objectius.
Endavant les Atxes!!