Dimecres ens sorprenia el conseller d’Educació, Ernest Maragall dient en una conferència – esmorzar informatiu que creu que Catalunya està ‘fatigada’ de la fórmula del tripartit i que no hi donarà el mateix suport que en les anteriors eleccions. Afegia que ‘tot indica que no recolzarà nous experiments ni artefactes inestables o pretesament inestables’. Maragall constatava, tanmateix, que la resposta a aquesta desafecció tendeix a una ‘major fragmentació del mapa polític’, enlloc d’un ‘retorn intel·ligent a les grans forces polítiques, a les quals se’ls pot reclamar centralitat amb un ampli recolzament social’. He començat dient que ens sorprenia, però matiso, sorpresa relativa perquè tothom sap que Catalunya està fatigada d’aquest experiment fracassat anomenat tripartit.

Com no podia ser altrament, les declaracions del conseller van provocar una tempesta política i un allau de comentaris (RIP pel tripartit). Així el conseller Ausàs deia que ERC encara creu en el tripartit, encara que el seu company de partit i de Govern admetia fatiga (Carod afirma que Catalunya arrossega una “fatiga crònica” des de l’Estatut) tot i que també deia que “Jo no em sento gens fatigat, al contrari, em falten anys. És a dir, Catalunya està fatigada del tripartit, però ell no d’estar al Govern tripartit, va bé. Mentrestant Montilla assegurava que ni ell ni el seu govern estan “fatigats” i per si de cas afegia “No hi ha cap crisi al PSC”. La cosa però tampoc estava tranquil·la a can PSC i Castells va contradir Montilla. També Ferran Mascarell va mostrar l’acord amb el conseller Maragall.

Els únics que ho tenen clar són els d’ICV i el seu secretari general, Joan Herrera, deia: Potser hi ha alguns electors d’esquerres que no han entès que alguna conselleria no hagi estat a l’altura. Si és una declaració per quedar bé amb els seus, passi, si de debò s’ho creu, Herrera té un problema greu. O potser el tinc jo i Catalunya està fatigada perquè Ernest Maragall no ha fet una política d’esquerres. No hi havia caigut: Catalunya està entusiasmada amb les polítiques que es fan des de les conselleries que van caure a les maldestres mans d’ICV.

Com he escrit abans: Maragall constatava, tanmateix, que la resposta a aquesta desafecció tendeix a una ‘major fragmentació del mapa polític’. Cert,però hi ha molt més.

Maria Vila que sempre fa uns curts comentaris a Catalunya Oberta, que per cert m’agraden força, deia divendres: Ahir a la tarda (concretament a les 4), Ernest Benach va haver de fer sonar el timbre unes quantes vegades per fer entrar els diputats a l’hemicicle. Mentrestant, des del Canal Parlament repetien incansables que la sessió del matí havia acabat a dos quarts de tres, com si això justifiqués allargar l’hora del dinar. Feia força llàstima la imatge del Parlament tot buit i el timbre sonant insistentment, però és clar que, amb un govern que representa que governa i alhora fa oposició, per què necessitem debats parlamentaris? El tripartit és tan genial que els seus membres, tots solets, ja poden fer tots els papers de la política. Fins que arribin les eleccions.

Es interessant constatar que en el moment actual convergeixen tres fets: un és que tenim un Govern desastrós,incapaç de fer les coses que cal i un Parlament que avorreix profundament als que cobren per ser-hi i no hi assisteixen sempre.

El segon fet és que estem pagant les conseqüències de pertànyer a l’Estat espanyol que ha aconseguit la unanimitat mundial sobre la seva capacitat per ensorrar una economia. Mai un president espanyol havia aconseguit tants titulars en els diaris financers més prestigiosos, mai tants economistes de primer nivell havien parlat tant i coincidit respecte a la política econòmica espanyola. Vivim en una crisi econòmica profunda, afecta a tothom si, però els països eficaços fa temps que han entès el que volia dir competitivitat i Economia del Coneixement. Fa temps que saben que l’aposta pels serveis i la indústria, especialment manufacturera, de baix valor afegit no la poden fer els països que tenen un estat del benestar consolidat. A Espanya, els polítics que ho han entès són pocs.

I el tercer fet és que, per raons diverses, el sentiment independentista de Catalunya va tenir un punt d’inflexió i va començar a créixer. Al meu parer aquest canvi de tendència el va provocar el candidat socialista Rodriguez Zapatero a la campanya electoral de primers del 2004 amb aquell: Pascual, aprovaré el estatuto que salga del Parlamento de Catalunya. Tot el que va seguir no cal reproduir-ho, ho sabeu bé. El darrers episodis els estem vivint ara amb la consulta, quelcom impensable aquell 2004 en el que l’actual president espanyol va donar el tret de sortida al procés de la independència de Catalunya.

En aquests anys, però especialment en aquests darrers mesos, les coses s’han mogut molt i han aparegut diferents actors polítics disposats a lluitar per la independència nacional. Hi grups, associacions, partits i persones disposats a cobrir l’espai que, d’acord amb els seus postulats programàtics hauria d’haver cobert, ni que fos parcialment ERC. Podríem analitzar les raons per les que no ho va fer, però no crec que tingui sentit fer-ho. Fa pocs dies escrivia en aquest mateix bloc: L’únic partit que podia en aquells anys fer-se amb l’etiqueta de l’independentisme era ERC. Si ERC no va repetir posteriorment resultats no és tan pels problemes interns o per la imatge que se li va atribuir de partit poc seriós. Ho és per la seva renúncia a defensar la independència basant-se en conceptes estranys com la “pluja fina” i altres genialitats que només anaven dirigides a altres partits polítics i a la premsa però que el ciutadà mig ni entenia ni li importava. Greu error polític i de comunicació. És evident que un votant independentista amb un cervell mínimament dotat no comprarà mai “pluja fina”. Vol que es defensi la independència en l’acció política. Tampoc es votava a ERC per tal que demostrés ser un partit responsable i de govern. Els que van fer aquesta anàlisi van equivocar-se absolutament de públic. El “client” d’ERC buscava avenços independentistes, no “pluja fina” ni partits responsables amb el PSC o amb el govern de Madrid, per a aquesta darrera finalitat ja tenien a CiU. Això només podia convenir a alguns de l’aparell (no sé ben bé per a què).

Els fets són els fets i ara tenim nous actors que d’una manera o altra jugaran a les properes eleccions. Això sembla que no agrada a tothom. Així Jordi Coca escrivia dijous un article: L’hora dels salvadors, que acabava dient: A Catalunya res no canviarà fins que passi una cosa ara per ara força improbable: que Convergència i/o el PSC es facin clarament partidaris que els catalans exercim fins a les últimes conseqüències el dret a l’autodeterminació. Això es pot fer amb el concurs dels altres partits i, gustos personals al marge, totes les combinacions són acceptables si es juga amb la democràcia a la mà. El que no val, i seria perillós, és plantejar-se unes eleccions basades en els salvapàtries que, a més, es creuen amb dret d’estar sempre fora de joc. Compte, doncs, Carretero. Compte Laporta. Compte, també, Montserrat Nebrera. Esteu jugant amb el nostre futur.

Quin futur, el d’ICV? Té por? És prudència o exquisit conservadorisme? Desencís? O perquè ICV no està per aquestes coses de la independència. Coca és clar: si continuem així estem lluny de concitar la unitat suficient per aconseguir la independència, i a la pobra societat catalana ara només li faltarien uns salvadors il·luminats que volguessin regenerar el sistema de cap i de nou, confiant en les seves suposades dots i al marge de cap plantejament ideològic. Parla de Carretero i Laporta. L’home havia degut llegir Nebrera no descarta «una gran aliança» amb Carretero i Laporta.

Per sort també he pogut llegir les encertades paraules de Patrícia Gabancho, segur que Coca la col·locaria en el grup dels il·luminats. Gabancho escrivia divendres Esquerdes al mirall i deia: Hem de tenir clara una cosa: és necessari i forçós que aquest independentisme convençut ocupi el seu lloc al Parlament; per tant no cal preguntar-se tant de la mà de qui hi farà irrupció, sinó amb el suport de què.

I també deia: El procés de les consultes populars, que es van multiplicant com una onada expansiva -ara ja hem tocat el mes de juny- és segurament un dels fets polítics més interessants que s’han produït en el marc de les passives i segons com acrítiques societats europees. Que milers de persones posin esforç, voluntat, intel·ligència i il·lusió en un procés gairebé espontani és tan significatiu que es fa imprescindible dur això al joc polític convencional: al Parlament. I cal que ho faci gent, persones, que ho tinguin així de clar.

Encerta Gabancho quan diu: no cal preguntar-se tant de la mà de qui hi farà irrupció, sinó amb el suport de què. Aquesta és la clau. Fa molt de temps que vinc reiterant que cal la unitat. Que no m’amoïna qui sinó el nombre de vots. El suport ha de venir el de tot l’indendentisme.

Quin Parlament podem esperar de les properes eleccions sense nous actors? Jo no en tinc cap dubte, una majoria, si no és absoluta serà suficient, de CiU. Amb nous actors polítics, depèn. Si són diversos i mal avinguts, poques variacions.

I no oblideu la possibilitat que, interessadament, segur, Jaume Reixach planteja: Sociovergència o converlista? La seva hipòtesi és que si CiU obté la majoria el president seria de CiU i el conseller en cap de PSC, i si el PSC obté la majoria el president seria del PSC i el conseller en cap de CiU. Déu no ho vulgui. Recordant la sentència de Francesc Pujols: Que la prudència no ens faci traïdors!, podem dir: Què la tradicional prudència de CiU no els faci traïdors.

Que no es confonguin, el problema més gran dels catalans no és la crisi econòmica, és la dependència econòmica que prové de la dependència política. La colònia paga la crisi de la metròpoli.

Tanmateix, imagineu una llista amb Jan Laporta, Joan Carretero, Santiago Espot, Montserrat Nebrera (si resulta que adopta l’independentisme), Josep Manel Ximenis i altres que vulgueu afegir-hi, amb el suport de tots nosaltres. Creieu que el nombre de diputats seria testimonial?

Jo no sé si una llista així, avalada per tots els independentistes, tindria majoria, però si seria suficient per plantejar la votació de la independència al Parlament. Què faria ERC davant d’una votació així? Cap dubte, votaria a favor. I CiU? No crec que ens responguessin la pregunta ara, però em fa l’efecte que el vot no seria unitari. No em queden dubtes, però, que guanyaríem la votació.

No creieu que paga la pena la renúncia i el sacrifici, oblidar simpaties i antipaties per tenir una llista guanyadora? Aquesta és la nostra proposta, la del nostre moviment ciutadà: Suma Independència – SI. L’impulso, però, per acollir a tothom i que liderin el moviment els que més vots puguin aportar, sense excloure a ningú.

No us faria il·lusió respondre a la pregunta Vols la independència? Votant SI. SI seria la garantia d’un vot majoritari independentista al Parlament ben aviat.

Afegiu-vos-hi, ens cal la unitat. No podran amb nosaltres. Si sumem, guanyem!

  • Facebook
  • Twitter