A vegades la política sembla que res no avanci, sembla que tornem al mateix lloc d’on partíem, però no és cert. Des de fa uns anys que a Catalunya hi ha un moviment, cada vegada més fort, que vol poder decidir pel seu futur com a nació lliure i sobirana. Això no ha sortit pas d’una manera premeditada, no ha estat pas cap estratègia dels grups polítics catalans. Tot això ha sorgit de dintre de la societat catalana. Ha sortit dels ciutadans de carrer. De catalans sense cap pretensió política ni ganes de fer-ne, però veien que els líders polítics catalans no estan a l’alçada del repte de trobar la sortida de l’atzucac que ens trobem, hem decidit actuar. Cadascú dins de les seves possibilitats, fem i farem el que sigui per sortir-ne.
Davant de l’estat d’emergència nacional que és troba la nostra cultura i llengua, la nostra economia, la nostra societat del benestar, la nostra terra, en definitiva la nostra pàtria, molts milers de catalans, hem decidit prendre la iniciativa per aconseguir la independència. Penso que ja no hi ha retorn, si no l’aconseguim ara, hi forces símptomes que indiquen que en una o dues generacions, la identitat catalana, entrarà en l’irreversible estatus de ser una identitat en perill d’extinció. Al País Valencià i a la Catalunya Nord, els espanyols i els francesos ja ho han aconseguit. No seria estrany que al Principat de Catalunya, s’hi arribés abans que les Illes Balears.
Però no està tot perdut. Encara podem fer molt. Potser no tenim gaire temps, però tot està en les nostres mans. No podem els catalans perdre el nord en batalles ideòlogues o partidistes. L’espanyolització de Catalunya segueix imparable mentre no siguem un Estat propi. No podem permetre el luxe d’aturar-nos per rés. Tots els que ho tenim clar i som conscients de la gravetat de la situació, hem d’actuar per fer veure a la resta dels nostres compatriotes, que ara és l’hora de lluitar per la nostra vida com a poble.
