A vegades la política sembla que res no avanci, sembla que tornem al mateix lloc d’on partíem, però no és cert. Des de fa uns anys que a Catalunya hi ha un moviment, cada vegada més fort, que vol poder decidir pel seu futur com a nació lliure i sobirana. Això no ha sortit pas d’una manera premeditada, no ha estat pas cap estratègia dels grups polítics catalans. Tot això ha sorgit de dintre de la societat catalana. Ha sortit dels ciutadans de carrer. De catalans sense cap pretensió política ni ganes de fer-ne, però veien que els líders polítics catalans no estan a l’alçada del repte de trobar la sortida de l’atzucac que ens trobem, hem decidit actuar. Cadascú dins de les seves possibilitats, fem i farem el que sigui per sortir-ne.
Davant de l’estat d’emergència nacional que és troba la nostra cultura i llengua, la nostra economia, la nostra societat del benestar, la nostra terra, en definitiva la nostra pàtria, molts milers de catalans, hem decidit prendre la iniciativa per aconseguir la independència. Penso que ja no hi ha retorn, si no l’aconseguim ara, hi forces símptomes que indiquen que en una o dues generacions, la identitat catalana, entrarà en l’irreversible estatus de ser una identitat en perill d’extinció. Al País Valencià i a la Catalunya Nord, els espanyols i els francesos ja ho han aconseguit. No seria estrany que al Principat de Catalunya, s’hi arribés abans que les Illes Balears.
Però no està tot perdut. Encara podem fer molt. Potser no tenim gaire temps, però tot està en les nostres mans. No podem els catalans perdre el nord en batalles ideòlogues o partidistes. L’espanyolització de Catalunya segueix imparable mentre no siguem un Estat propi. No podem permetre el luxe d’aturar-nos per rés. Tots els que ho tenim clar i som conscients de la gravetat de la situació, hem d’actuar per fer veure a la resta dels nostres compatriotes, que ara és l’hora de lluitar per la nostra vida com a poble.
D’ençà la manifestació de 10.000 catalans a Brussel·les sota la pancarta “Volem l’Estat Català – We Want a Catalan State” el passat 7 de març de 2009, han succeït moltes coses. La primera, fou que va donar l’autoestima que ens mancava, perquè uns patriotes decidíssim fer el pas per crear l’alternativa política per fer possible que al Parlament de Catalunya hi hagi una candidatura que proclami unilateralment la independència. Ara, ja tenim en les nostres mans, una eina per aconseguir-la. Ara tenim un full de ruta per fer-ho possible. Ara si que depèn de nosaltres.
Però cal convèncer a la majoria dels catalans, que la independència és possible. Per això, fou increïblement bo l’efecte aconseguit pel referèndum d’Arenys de Munt. Aquest fet, es va donar també gràcies a l’empenta que va donar a la lluita independentista, la manifestació de Brussel·les. Els companys de la MAPA (Moviment Aranyec per l’Autodeterminació) , veien que el Parlament català no admetia la ILP presentada per deumil.cat conjuntament amb Catalunya Estat Lliure, per celebrar un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya, va decidir fer-ho al seu municipi. Va ser una idea brillant, que quan ho van anunciar, reconec que jo no hi vaig saber veure les increïbles conseqüències positives que tindria per la lluita independentista.
Però gràcies a la fita històrica que va representar d’Arenys de Munt, es van forjar la resta dels referèndums. Primer fou el 13 de desembre a on prop de 170.000 catalans van votar SI a la Independència. D’aquí menys de dues setmanes, el 28 de febrer, data on seran cridats a les urnes els ciutadans i ciutadanes de prop de 80 municipis de 25 comarques de tot el país. En aquesta onada destaca el paper que jugaran les ciutats mitjanes, com són El Vendrell, Molins de Rei, Palafrugell, Vilassar de Mar, Palamós i Sant Quirze. La capital del Baix Penedès serà la ciutat més poblada amb gairebé 30.000 habitants. Cal de nou, que el poble, torni a sortir al carrer per fer que el 28 de febrer torni a ser una pàgina d’or en la nostra història, tal com foren les del 13 de setembre i 28 de desembre.
Per acabar, el 25 d’Abril, haurà el tercer i darrer torn de referèndums, a la resta de capitals de comarca, grans ciutats i pobles de Catalunya que mancava per fer. També els catalans de Suïssa, Països Baixos i Quebec, faran els respectius referèndums.
Tota aquesta mobilització i demostració de la voluntat popular dels catalans per aconseguir la independència, no pot quedar en va. Cal demostrar a ulls de tot el món, els centenars de milers de vots dels catalans que volen la independència. Per això, la manifestació del proper 8 de maig, dues setmanes després del darrer referèndum, a Ginebra, davant de l’ONU és el millor epíleg o colofó .
Milers de catalans, cadascú portador d’altres milers de vots pel SI a la independència de la nació catalana, anirem a l’ONU per dipositar la voluntat del poble català a la seva llibertat.
Qui sap?, Potser aquesta gesta donarà la força necessària per convèncer als catalans indecisos perquè votin per la independència al Parlament Català i farà entendre a la resta del mon, que els catalans la volem.
No ho sé pas si serà així, però estic segur que si ens quedem a casa, mai ho aconseguirem!
Endavant les Atxes!!


Endavant les atxes Manel, si estem units i parem de barallar-nos per foteses la victòria és nostra!
Manel, permet-me que et corregeixi un error que comets habitualment.
Acostumes a posar “no ho ser” quan hauries de posar “no ho sé”.
Perdona si et molesta.
Jesús
——-
moltes gràcies, si trobes més errors, m’ho dius. Un dels meus millors amics en la catosfera que em corregia el meu pobre català, des de fa dos anys d’una manera totalment altruista, està enfadat amb mi, perquè no comparteixo la seva decepció amb reagrupament. No m’atraveixo a demanar-li res. Per això estic molt content que m’ajudeu.
Jordi
——–
Una de les lliçons de Brussel·les fou justament això.
Endavant les Atxes!!
Ai, Manel, això et passa per anar pels blocs justificant el que no és de justícia. No m’estranya que se t’enfadin, home. I més els decebuts, siguin dels famosos 4 o del Pirineu.
Jesús
——-
És que un es pensa que tothom té les idees clares i pressuposa masses complicitats. Però com que ja tinc una certa edat i experiència política, com diu el Mestre Arnera, fa temps que no em regeixo per les afinitats personals o amistats. Només segueixo el meu propi criteri, que miro sempre que sigui el més racional possible per aconseguir els objectius que crec millor per Catalunya.
Les amistats i la política és mala combinació, igual que en els negocis. De fet, la política per a moltes persones, és també un negoci, de diners i d’ego.
Si,el Jordi ho a dit,si tots estiguésim
d’acort ens en sortiríam,aquet es precisament el pun.Els interésos egoístes
treuén del lloc la meta que perseguím,l’es
perít es malmét i només quédan els que ho volém de debó.Jo crec que lo de Ginebra
tindrá molt de pés, si hi aném els máxims posible.Aixís ho desitjo en memoria del meu pare.Fins á Ginebra.Vísca Catalunya lliure!!!