Divendres al vespre just abans d’escriure això he pensat en els darrers dies. Fa ja uns dies que estic neguitós. No m’agrada com van les coses. Veig en el panorama polític català dos bàndols perfectament definits. Per una banda, un grup de partits que pretén tenir bons resultats a les eleccions, em refereixo als partits polítics que estan dins el Parlament. Estan fent la feina que saben fer, no dic que l’estiguin fent bé, però ho intenten. La tenen programada i a banda d’aquelles variacions provocades per esdeveniments sobrevinguts no s’aparten del camí traçat, tenen un pla. Un pla que mai no ens portarà a la independència, tant és el que diguin.

Per l’altra, hi ha un conjunt de gent (associacions, plataformes, pseudopartits, etc.) que parlen o parlem de moltes coses però que som absolutament incapaços de seure per posar-nos d’acord mínimament del que cal fer. Un conjunt que actuem sense cap pla.

He dit sovint que l’enemic més gran de la independència de Catalunya no són els que no la volen, visquin o no a Catalunya. L’enemic per excel·lència del futur gloriós del nostre país som els independentistes.

No acabo d’entendre perquè tenint el mateix objectiu no estem tots intentant remar en el mateix sentit. Us ho dic amb franquesa, m’entristeix i em fa pensar que només estem perdent el temps i l’energia miserablement. Potser algú, després de tot això, acabarà tenint un seient, o potser seran sis, al Parlament, però el país anirà pel mateix camí, el de la ruïna coma nació. Si no hi posem remei passaran les eleccions i estarem una temporada més discutint si són cans eivissenc s o llebrers i mentre el llop s’engolirà una mica més la nostra identitat nacional. A vegades, deixant de banda a aquells que si tenen interessos personals de promoció política, com he dit alguna altra vegada, les diferències entre nosaltres rauen en si fer el comunicat en lletra Times o Arial. Aquesta gran diferència crea un abisme entre nosaltres.

La cosa és greu. Per adonar-nos només cal mirar la tranquil·litat amb que ens observen els partits tradicionals de dins i fora de Catalunya. Mentre es fan un fart de riure, deuen dir, deixem-los fer, ells sols s’autodestruiran. Riuen tal com també ho deuen fer els partits de sempre. Deuen pensar, doncs si això és el que ens ha de dur a la independència… feu, feu.

Mentre tots entretinguts en un procés de consulta, que he lloat en tot moment però que també vaig dir que de cap manera s’hauria de fer-nos perdre de vista que és amb un moviment ciutadà enfocat al procés electoral que aconseguirem la llibertat. El procés electoral ha començat. És vulgui o no, ja tenim peu i mig a dins. La cursa electoral està començant i el país tot i estar immergit en la consulta no pot permetre que aquesta porti al “i després què” al que estem tan acostumats. Molta gent ho veu, però calla per no trencar la il·lusió dels que estan treballant. Hem de ser conscients que aquesta mobilització extraordinària de tanta gent patriota i abnegada no pot portar al desencís, ens de portar a la llibertat i no a un altre Parlament amoïnat per veure com col·labora amb Madrid.

No podem confondre l’estri amb l’objectiu. Si convertim l’estri en objectiu estem fent un favor a l’enemic. El dia de la final de copa l’objectiu és guanyar-la no ser 100.000 al camp. Evidentment volem ser molts per donar ànims, però ser 100.000 i no guanyar no val per a res. Podeu aplicar aquest exemple a qualsevol de les coses que fem, analitzem si les granisses que porta són maques però no la salut de l’individu.

Estic amoïnat perquè veig que ens manca la capacitat de deixar de banda diferències i unir-nos.

Aquests són els meus pensaments una mica negres, però malgrat això he tingut avui dos petits moments d’alegria. Un ha estat assistir a l’acte que commemorava el tercer aniversari de Sobirania i Progrés que s’ha celebrat a l’Auditori Axa aquest divendres al vespre. Veure tants patriotes junts i saludar tants companys i amics de batalla m’ha alegrat la nit. També escoltar alguns dels parlaments plens de paraules emotives. Felicitats Sobrirania i Progrés per aquests anys i pel que ens heu donat.

L’altra alegria me l’ha produït veure que el diari AVUI il·lustrava l’article Independents sense sortir de la UE amb la fotografia de la nostra manifestació a Brussel·les el passat 7 de març, aviat farà una any. I això m’ha fet recordar aquells moments d’unitat. I m’ha fet pensar en la feina d’unitat que tenim per davant.

Molt aviat, el 8 de maig, anirem a Ginebra. La pregunta que alguns fan és: i què anem a fer a Ginebra? La resposta té diferents aspectes. Un coincideix i complementa un dels que teníem a Brussel·les. Com recordareu era internacionalitzar el nostre conflicte, fer veure al món que Catalunya vol exercir el seu dret d’autodeterminació per ser independent. No hi ha cap dubte que durant aquest any hem aconseguit, amb les nostres accions ordenades i encadenades, fer que el conflicte de Catalunya, el desig d’independència del poble català hagi estat recollit per tota la premsa internacional. Vam començar a Brussel·les, va seguir a Arenys de Munt i la cosa continua. Ginebra, si ho fem bé, serà la cirereta del pastís. El lliurament del nostre manifest a l’ONU, uns dies abans de la manifestació, i la gran concentració de catalans el dia 8 farà la volta al món. El brou està a punt.

Un segon aspecte no més important és aplegar una vegada més l’independentisme català, sense diferències, tots junts, demostrar que els ciutadans volem que els representants polítics ens representin, que el nostre desig és la independència i que ells han de deixar de fer comèdia i comprometre’s amb nosaltres. Que entengui una cosa molt senzilla: què vol dir la paraula representant. Durant aquests mesos la consulta ha permès visualitzar, amb alguns entrebancs, tot sigui dit, que la unitat fa la força, que hem estat capaços de treballar junts per un objectiu. Una gran manifestació, de tots, més enllà de les nostres fronteres que hauria de fer reflexionar als que volen participar en la lluita política. També hauria de servir per a què tots aquells que mantenim petites diferències decidim d’una vegada, unir les nostres forces per aconseguir l’objectiu comú.

Volem la independència, no? Doncs fem des d’ara fins el 8 de maig un esforç conjunt. Podem guanyar, si ens ho proposem podem. No tindrem una oportunitat com la d’ara en molt de temps. Si no ho fem ara, molts probablement ja no ho veurem, si és que passa. Els que penseu com jo no defalliu, feu tot el que estigui a les vostres mans. Ginebra ha de ser el darrer cop de força. Sumar, sumar, sumar.

Recordeu, Si sumem, guanyem!