Un dels triomfs de la manifestació de Brussel·les, fou que un moviment des de la base va aconseguir arreplegar, sense mitjans de cap mena, deu mil catalans manifestant-se per la capital europea a favor de la independència.
Com ja es sabut, Deumil.cat, va néixer espontàniament gràcies a la iniciativa d’unes poques persones, que s’havien conegut per Internet i que els motivava trobar una sortida a l’atzucac que es trobava Catalunya, a l’estiu del 2008.
Aquell any, la sensació d’estar vivint una depressió nacional era molt gran per a molts dels catalans sobiranistes. Havia una sensació que estàvem abandonats pels partits catalans i també va ajudar a aquest sentiment el fet que algunes plataformes sobiranistes estaven immerses en una crisi interna. Però en comptes de caure en el pessimisme fatalista, per cert, molt freqüentment utilitzat per als partits catalans per justificar la seva postura de renúncia als seus objectius, nosaltres vam creure que calia una resposta política contundent.
Érem conscients del repte que comportava convocar una manifestació a Brussel·les, en un context de crisi i sense cap recursos ni recolzament institucional. Però abans de quedar-nos amb els braços plegats, varem decidir fer-ho realitat.
En aquest sentit, davant de l’agosarat repte, ens varem unir gent de diferents partits, associacions i plataformes. Però no ho varen fer els responsables, si no gent de base. Gent que no tenia cap mena de pretensió personal ni aspiració política. Gent que només pensàvem en aconseguir el nostre objectiu: Portat el màxmin nombre de catalans a Brussel·les el set de març del 2009 per demanar l’Estat Català.
Estic convençut que si en comptes d’haver-ho fet d’aquesta manera, s’hagués mirat de dialogar amb tots els dirigents de les plataformes, partits o associacions, en mires d’aconseguir el màxim consents i unitat abans de llançar la proposta, la manifestació de Brussel·les hauria estat tot un fracàs o pitjor, penso que ni hauria existit.
Sempre he defensat el meu escepticisme respecte a la unitat entre els diferents partits, associacions o plataformes sobiranistes. Ho creia fa 15 anys quan estava dins d’ERC i ho segueixo creient ara. De fet, cada dia estic més convençut. Això no vol dir pas que no la desitgi, però no sempre les coses funcionen com haurien de ser.
