Un dels triomfs de la manifestació de Brussel·les, fou que un moviment des de la base va aconseguir arreplegar, sense mitjans de cap mena, deu mil catalans manifestant-se per la capital europea a favor de la independència.
Com ja es sabut, Deumil.cat, va néixer espontàniament gràcies a la iniciativa d’unes poques persones, que s’havien conegut per Internet i que els motivava trobar una sortida a l’atzucac que es trobava Catalunya, a l’estiu del 2008.
Aquell any, la sensació d’estar vivint una depressió nacional era molt gran per a molts dels catalans sobiranistes. Havia una sensació que estàvem abandonats pels partits catalans i també va ajudar a aquest sentiment el fet que algunes plataformes sobiranistes estaven immerses en una crisi interna. Però en comptes de caure en el pessimisme fatalista, per cert, molt freqüentment utilitzat per als partits catalans per justificar la seva postura de renúncia als seus objectius, nosaltres vam creure que calia una resposta política contundent.
Érem conscients del repte que comportava convocar una manifestació a Brussel·les, en un context de crisi i sense cap recursos ni recolzament institucional. Però abans de quedar-nos amb els braços plegats, varem decidir fer-ho realitat.
En aquest sentit, davant de l’agosarat repte, ens varem unir gent de diferents partits, associacions i plataformes. Però no ho varen fer els responsables, si no gent de base. Gent que no tenia cap mena de pretensió personal ni aspiració política. Gent que només pensàvem en aconseguir el nostre objectiu: Portat el màxmin nombre de catalans a Brussel·les el set de març del 2009 per demanar l’Estat Català.
Estic convençut que si en comptes d’haver-ho fet d’aquesta manera, s’hagués mirat de dialogar amb tots els dirigents de les plataformes, partits o associacions, en mires d’aconseguir el màxim consents i unitat abans de llançar la proposta, la manifestació de Brussel·les hauria estat tot un fracàs o pitjor, penso que ni hauria existit.
Sempre he defensat el meu escepticisme respecte a la unitat entre els diferents partits, associacions o plataformes sobiranistes. Ho creia fa 15 anys quan estava dins d’ERC i ho segueixo creient ara. De fet, cada dia estic més convençut. Això no vol dir pas que no la desitgi, però no sempre les coses funcionen com haurien de ser.
Els dirigents d’ERC, van malmetre una oportunitat històrica que es va donar el 2003 quan van aconseguir entrar amb 23 diputats al Parlament de Catalunya. Allà si s’hagués apostat plenament per fer una política reivindicativa, de promoció descarada del sobiranisme, de total oposició a les polítiques espanyolistes i de confrontació a Madrid, encara que això hagués comportat anar a l’oposició al cap de tres anys d’estar al govern, en aquests moments, ERC seria el pa de paller del independentisme. Estic quasi convençut que Esquerra Republicana de Catalunya, per si sola, si hagués actuat com el que defensava els seus estatuts, ara al 2010 estaria a punt d’aconseguir la majoria absoluta per poder proclamar la independència de Catalunya.
Però no ha estat així. Les ambicions personals polítiques (i no tant polítiques) dels seus líders, ha aconseguit que ara en comptes d’aspirar a aquest milió de vots que es parlava per aquells anys, tot indica que s’haurà de conformar en treure la meitat dels vots que varem obtenir fa set anys. A més, ja ningú, començant pels seus pròpis dirigents, es creuen que representen l’independentisme de Catalunya.
Un pot preguntar-se, com es pot ser tant curt de mires? Ja no parlo del mal que s’ha fet a la lluita per la independència. Ho dic, en el sentit de què moltes de les aspiracions polítiques d’aquests líders, davant de la desfeta electoral que patirà ERC, s’hauran esvaït per sempre.
Com es pot ser tant poc intel·ligent?
Penso que les ambicions personals polítiques, per molt legitimes que siguin, sempre acaben condicionant les actuacions cap al curt termini i això, amb el marc estatutari que ens deixa l’Estat Espanyol, acaba sempre fent que renunciïs als teus objectius sobiranistes. Uns objectius que impedeixen desenvolupar amb les mateixes avantatges, que si tenen els altres polítics, que persegueixen les mateixes aspiracions personals polítiques.
Per això defenso que només un moviment o opció política que surti de les bases, podrà aconseguir prou força per aconseguir la independència. Un moviment basat amb persones despullades de cap ambició política personal. De catalans que no estiguin hipotecats per cap deute del passat ni tampoc d’un futur pensat per poder fer realitat les aspiracions personals polítiques. Per això no crec que pugi haver cap enteniment entre els dirigents dels actuals partits polítics, ni tampoc entre els dirigents dels grups polítics o sobiranistes que formen part de l’anomenat xarxa sobiranista, malgrat les ganes i la bona fe d’alguns que ho pretenen fer.
Per mi serà més efectiu que tots els que som catalans de base, que no tenim cap aspiració política, que només dediquem hores del nostre temps per aconseguir la independència de la nostra pàtria, hem d’unir-nos de nou, com va ser Brussel·les, per tornar a demostrar a la societat catalana, que la independència és possible. Però també demostrar als dirigents d’aquestos partits catalans, de totes les formacions polítiques, associacions, plataformes, grups i grupets, que en aquests moments no s’hi val cap aspiració política, que no sigui la independència de Catalunya. Han de visualitzar que no podran fer realitat les seves ambicions polítiques. Time Over per jugar a fer política. Només així aconseguirem que els que tenen aspiracions o ambicions polítiques, vegin que serà per a ells , una mal negoci no recolzar a la candidatura unitària i transversal que proclami la independència al Parlament de Catalunya.
Per això, Ginebra, igual que ha Brussel·les, hem de ser milers de manifestants. No només per demostrar internacionalment la voluntat de centenars de milers de catalans que han votat a favor de la independència, si no que també ha de ser un clar missatge que no estem disposats a fer el joc a les aspiracions polítiques de ningú.
Davant de la situació d’emergència nacional, només ens val la independència de la nació catalana.
Endavant les Atxes!!
Bon dia Manel, celebro estar d’acord amb tu, de veritat, tot i que respecte del capteniment de ERC, de les seves motivacions, discrepi en part de la teva anàlisi, tanmateix ara no toca, son figues d’un altre paner.
El meu temor respecta de Ginebra, com crec que molts intuïm, és derivat del fet que Brussel•les encara ara no ha estat “capitalitzat”, si que ha deixat anar una certa inèrcia, que l’establishment polític Català va polsar d’entrada, però que ha sabut apaivagar i esmorteir gairebé absolutament, i ho ha pogut fer perquè NO hem estat capaços de capitalitzar la “inèrcia” en PODER.
El meu temor, que és gran, és que “la gent” tingui el “registre” que el seu entusiasme i il•lusió, el seu esforç, no es tradueix en FETS, en PODER.
Tanmateix serè amb tots vosaltres a Ginebra, però si no avencem en la UNITAT, fracassarem, és “una mort anunciada”.
Des de aquí us demano que estigueu on estigueu, reclameu dels vostres caps, els exigiu amb força, de manera explicita, que NO perdin més temps, i corrin a seure amb els altres, si no NO hi ha “negoci”.
Visca La Pàtria.!!!!
Vallfosca
———-
Algun cop toca que estiguem d’acord, de fet estem molt més del que et penses, però tant tu com jo, som de paraules dures i gens diplomàtiques. Però jo no intento utilitzar insults, miro de sempre raonar les coses, amb menys o més encert, però això si, sempre sense por de dir el que penso.
Per això aprofito per dir-te, sense ganes de polemitzar amb tu, que segueixo pensant que la UNITAT com la planteges tu (o al menys jo entenc que tu planeges) , com l’Enric, com altres compatriotes és una fal•làcia. Ho sento que sigui tant dur, però per mi és molt difícil degut a la condició humana de grans primats junts amb la tradició catòlica-llatina-mediterrània.
La nostra estratègia per sobreviure ens ha portat a desenvolupar un instint de clan, que es dóna en tots els grups de simis, però en el nostre cas, se suma unes tradicions que el professor Mira tant bé descriu a l’article de l’Avui: El familista amoral
http://www.avui.cat/cat/notices/2010/02/el_familista_amoral_88595.php
Penso que Brussel•les va traduir-se amb uns FETS (encara no Poder) , que fou la ILP i Reagrupament.
Brussel•les va acabar de convèncer a certes persones que era possible una candidatura, amb el màxim d’espectre ideològic i transversal, pogués presentar-se al Parlament per proclamar la independència. La ILP va donar lloc a Arenys de Munt i aquesta la resta dels referèndums. Aquests, junt amb Reagrupament han acabat de convèncer a altres persones com és el cas d’en Laporta que si que hi ha possibilitats d’apostar per la independència. Aviat veurem els resultats de tot plegat
Per acabar a Reagrupament, no hi ha caps que tinguin aspiracions polítiques . De fet ara encara menys que fa un mes, quan havien alguns intents de crear capitosts territorials. A Reagrupament, hi ha uns gestors, que formen la Junta que miren de treballar per aconseguir la candidatura sigui una realitat i tingui prou recursos per presentar-se. Si no aconseguim fer-ho, aleshores, ni SI, ni Laporta , ni la mare que els va parir, tindran la més mínima oportunitat d’anar junts i encara menys d’obtenir uns bons resultats.
Perdoneu lo de la “la mare que els va parir” però m’ha sortit del cor, perquè estic una mica constipat i ja se sap, que això et fa tenir menys paciència amb les accions dels demès que veus que són una perduda de temps, motius de discrepància i que acaben al final, generant més frustacions. Però puc estat equivocat, malgrat que ho penso des del primer dia.
Respecte del articulet d’en Mira, et diré que la “qüestió” històrica no està suficientment examinada, només com a contrapunt, senyalar que aquesta descripció de les societats “familistes amorals” no encaixa en el nínxol cultural de Euskal Herria, veritable cultura dels Pobles Riberencs, molt poc contaminada, fins fa ben poc, per l’arització sense esquerdes a que han estat sotmesos els pobles i poblacions circummediterrànies a que l’article fa referència.
De fet el llegat més important i punyent que ha aportat l’arització, no ha esta ni la LEX, ni la fal•laç PAX Romana, sinó el PODER com a motor dinàmic de la política i de la Història, deixant el coneixement i la cultura en el camp de lo poètic, de les realitats abstractes o com a molt eines secundàries.
No és ara el moment ni el lloc per desplegar els anàlisis adients, tanmateix espero que les muses m’inspirin prou per palesar tot aquest “afer” negre sobre blanc.
Per tornar a allò que a tots els Patriotes ens ocupa, podem erigir expectatives referencials en el marc Global de la societat Catalana?…NO. Podem controlar els mecanismes de comunicació i els tempus adients?…NO, podem confegir, ni que sigui molt minoritzadament, alguna contingència? Més ben dit, podem (nosaltres) generar un Problema d’àmbit global en la societat, per tal d’esdevenir immediatament “la solució”? …NO….doncs NO tenim PODER.
Per ara, em constata que la poesia mobilitza a fer més poesia…el PODER polític de Rcat és insuficient, i si no es posa en sintonia amb l’àmbit major, serà testimonial…un fracàs…sento ser tan explícit.
No clamar i exigir la UNITAT, de candidatura, és un emplaçament apriorístic de RENUNCIA, a mi em fa avergonyir, no em parleu de Dignitat Nacional, perquè si heu fet aquesta renuncia només feu poesia.
Visca La Pàtria.
Vam ser molts els que vam confiar en ERC el 2003. Encara recordo el Carod com va dir allò de: “I ara, a pel milió!”. I realment, si haguessin tingut la paciència de romandre a l’oposició i actuar com havien promès que farien, s’hagués pogut obtenir tranquil·lament en vuit anys màxim. Una oportunitat malbaratada!
Albert, crec que la teva anàlisi és molt encertada. No calen més paraules.