De fet el llegat més important i punyent que ha aportat l’arització, no ha esta ni la LEX, ni la fal•laç PAX Romana, sinó el PODER com a motor dinàmic de la política i de la Història, deixant el coneixement i la cultura en el camp de lo poètic, de les realitats abstractes o com a molt eines secundàries.

No és ara el moment ni el lloc per desplegar els anàlisis adients, tanmateix espero que les muses m’inspirin prou per palesar tot aquest “afer” negre sobre blanc.

Per tornar a allò que a tots els Patriotes ens ocupa, podem erigir expectatives referencials en el marc Global de la societat Catalana?…NO. Podem controlar els mecanismes de comunicació i els tempus adients?…NO, podem confegir, ni que sigui molt minoritzadament, alguna contingència? Més ben dit, podem (nosaltres) generar un Problema d’àmbit global en la societat, per tal d’esdevenir immediatament “la solució”? …NO….doncs NO tenim PODER.

Per ara, em constata que la poesia mobilitza a fer més poesia…el PODER polític de Rcat és insuficient, i si no es posa en sintonia amb l’àmbit major, serà testimonial…un fracàs…sento ser tan explícit.

No clamar i exigir la UNITAT, de candidatura, és un emplaçament apriorístic de RENUNCIA, a mi em fa avergonyir, no em parleu de Dignitat Nacional, perquè si heu fet aquesta renuncia només feu poesia.

Visca La Pàtria.

La nostra estratègia per sobreviure ens ha portat a desenvolupar un instint de clan, que es dóna en tots els grups de simis, però en el nostre cas, se suma unes tradicions que el professor Mira tant bé descriu a l’article de l’Avui: El familista amoral
http://www.avui.cat/cat/notices/2010/02/el_familista_amoral_88595.php

Penso que Brussel•les va traduir-se amb uns FETS (encara no Poder) , que fou la ILP i Reagrupament.

Brussel•les va acabar de convèncer a certes persones que era possible una candidatura, amb el màxim d’espectre ideològic i transversal, pogués presentar-se al Parlament per proclamar la independència. La ILP va donar lloc a Arenys de Munt i aquesta la resta dels referèndums. Aquests, junt amb Reagrupament han acabat de convèncer a altres persones com és el cas d’en Laporta que si que hi ha possibilitats d’apostar per la independència. Aviat veurem els resultats de tot plegat

Per acabar a Reagrupament, no hi ha caps que tinguin aspiracions polítiques . De fet ara encara menys que fa un mes, quan havien alguns intents de crear capitosts territorials. A Reagrupament, hi ha uns gestors, que formen la Junta que miren de treballar per aconseguir la candidatura sigui una realitat i tingui prou recursos per presentar-se. Si no aconseguim fer-ho, aleshores, ni SI, ni Laporta , ni la mare que els va parir, tindran la més mínima oportunitat d’anar junts i encara menys d’obtenir uns bons resultats.

Perdoneu lo de la “la mare que els va parir” però m’ha sortit del cor, perquè estic una mica constipat i ja se sap, que això et fa tenir menys paciència amb les accions dels demès que veus que són una perduda de temps, motius de discrepància i que acaben al final, generant més frustacions. Però puc estat equivocat, malgrat que ho penso des del primer dia.

El meu temor respecta de Ginebra, com crec que molts intuïm, és derivat del fet que Brussel•les encara ara no ha estat “capitalitzat”, si que ha deixat anar una certa inèrcia, que l’establishment polític Català va polsar d’entrada, però que ha sabut apaivagar i esmorteir gairebé absolutament, i ho ha pogut fer perquè NO hem estat capaços de capitalitzar la “inèrcia” en PODER.

El meu temor, que és gran, és que “la gent” tingui el “registre” que el seu entusiasme i il•lusió, el seu esforç, no es tradueix en FETS, en PODER.

Tanmateix serè amb tots vosaltres a Ginebra, però si no avencem en la UNITAT, fracassarem, és “una mort anunciada”.

Des de aquí us demano que estigueu on estigueu, reclameu dels vostres caps, els exigiu amb força, de manera explicita, que NO perdin més temps, i corrin a seure amb els altres, si no NO hi ha “negoci”.

Visca La Pàtria.!!!!