Tenim la societat que tenim.
No tenim poder, no tenim un duro.
Engrescador, no?
Tenim a tots els partits parlamentaris en contra. Necessiten els nostres vots per mantenir en seu estatus i arribar o mantenir-se en el poder.
Més: també tenim en contra a la majoria d’associacions “subvencionades” i a les personalitats benestants i situades que, des de postures aparentment independentistes, volen tindre’ns “controlats”. Col·laboren en activitats, suposadament independentistes, sempre i quan no siguin vinculants i ens mantinguin ocupats, a veure si les eleccions ens agafen amb el pixats al ventre.
La greu responsabilitat d’aquestes “personalitats” és definir-se ara, quan tothom dubta. Donar el pas. Comprometre’s, no solament amb la ploma o la seva influencia en la economia del país, si no també amb els seus actes. Descaradament.
O potser esperen que els “ningú” fem la feina bruta, per desprès administrar-nos i conduir-nos?
Vols la independència? Amb el teu vot es suficient. Anònim, però decisiu!
Modificant la dita: “Ho varen aconseguir perquè ‘tothom’ els va dir que era impossible”.
Agustí,
Quanta veritat amb aquets breu article. Un moment de reflexió i un vot.
Malauradament els “ningú” hem de seguir fent la feina. Que s’emporti les medalles qui vulgui però hem de seguir lluitant pe aconseguir aquesta majoria de “ninguns”.
Coi! Agustí, n’has fet un bon recull de tot plegat.
Bé, tossut sí que en soc…
Si la UNITAT ens és absolutament imprescindible, és justament perquè sense estar units els “ningú” NO som cap “contra-Poder”, i per tan els “algú” no ens consideraran, perquè la dialèctica és de Poder a Poder, és prou senzill, trobo.
Agustí,
Primer de tot dir-te que estic molt content que escriguis al bloc! Ja tocava
Segon: No puc estar més d’acord amb tu.
Tercer: Compres l’Avui? D’aqui poc hauria de sortir una carta al director que vaig enviar, per fomentar la participació a les consultes. Si ho veus digam-ho hehe
Una abraçada
Ànims perquè finalitza una etapa i comença altra, segurament aquest mateix any, de la que en dependrà en gran mesura el camí de la barretina. El tema és bàsicament simple i la solució també. A aquestes alçades, els assajos sociològics amateurs en premsa que se’ls fiquin pel cul. Penso som els i les que per primera vegada en molt de temps han de prendre la decisió correcta. D’errors ja n’hem après. Força company! Molt content de llegir-te!
Enric, gràcies pel teu comentari. Coincideixo en lo de les medalles, però si hi ha un mínim de treball darrera. El problema dels que només volen sortir a la foto no és que hi surtin, és que impedeixen que ho facin els que hi han de ser-hi, els que la gent vol veure donant la cara.
Amic Vallfosca, lo de la unitat ho expliques perfectament sempre que en tens ocasió. Coincidim.
Benvolgut Josep Prat, ens ho estàs posant molt difícil als que ens anem incorporant darrera teu en aquest bloc.
Et tinc enveja, per la teva capacitat de treball i constància.
Manel Picó, també crec que som en un altra etapa. Però encara som deficitaris en capital humà i econòmic. Està pendent la incorporació significativa de la teva generació. Per a mi és un dels termòmetres reals i no les enquestes de que en parles.
Tenim un problema greu amb la premsa, no tan sols per lo que s’inventen, si no per la falta de sentit crític dels lectors. És molt alliçonador contemplar les reaccions del públic amb les intoxicacions: son la imatge de la seva ànima, com la cara. No cal que diguin el que pensen. S’endevina.
Res a discutir, tot el que dius és una obvietat. Cadascú ha de complir amb la seva funció.
Concentració Nacional: Alfons Lopez, Oriol Jonqueres, Joan Carretero, Joan Laporta.
http://www.avui.cat/cat/notices/2010/02/gran_acte_independentista_sobre_el_cami_per_arribar_a_ser_un_estat_lliure_89129.php
Agustí,
Tens tota la raó, aquestes “personalitats” el que volen és continuar a l’aixopluc del “status quo” actual no es comprometran pas en res que sigui enfrontar-se al poder, esperen agotzonats a veure si els “ningú” canvien les coses per després sortir a “liderar”, però no abans que estiguin segurs que el procés no te marxa enrere. Son els líders que te el nostre poble, son els triomfadors, és la “crem de la crem” nacionalista, ells son sempre al costat del poder, més ben dit: son sempre al costat de on hi ha poder. I no et preocupis gens, si aconseguim que el proces sigui irreversible els veuràs aflorar com bolets i llavors aquests guardians de la “conllevancia” amb Escanya es convertiran amb l’assot de la mateixa, i si no ho aconseguim seran ells qui ens diran: Si ja os ho dèiem que no hi havia res a fer, que l’únic camí segur és el nostre, el d’anar fent la viu viu i qui dia passa any empeny!!. És així i res pot canviar-ho.
També estic molt d’acord amb el teu comentari que el mal no és precisament que els mitjans de comunicació siguin tan parcialment i fastigosament (aquest adjectiu és meu) escanyolistes, el pitjor de tot és el poc (quasi nul, diria jo) sentit critic dels lectors, televidents o radiooients. La immensa majoria dels habitants de Catalunya (em nego a dir-los catalans tan genèricament) tenen el sentit crític atrofiat, son capaços de veure que ens estan espoliant, insultant, difamant, i aniquilant com a nació des d’escanya i desprès voten tan tranquil·lament a formacions col.laboracionistes amb aquells que perpetren i/o son coadjutors d’aquests actes. No s’entén però és així també. Tan de bo aviat canvii tot.
PepMB,
Tinc previst assistir a l’esdeveniment del dia 3
PepMB,
Pot ser ens trobarem el dia 3
Joan P.,
Amb el temps, i a mida que un va llegint als que sabeu escriure amb fonament i responsabilitat, les idees es van concretant, sintetitzant, i un cerca la forma de fer-les “operatives”. De jove en deien “idees força”.
Això representa una certa elecció que, en principi, m’hauria de limitar. Espero que no, sempre i quan tingui la oportunitat de compatir amb tot vosaltres espais com aquest.
Amb tu, espero que els destinataris dels mitjans de comunicació anem aprenent. Sobre tot, que els que tenen responsabilitats polítiques no caiguin sistemàticament en aquests paranys.
Els grans partits diuen que la independència és un horitzó a mig o llarg termini. El problema és que arrepapats als seus sillons, quan vulguin salvar Catalunya, aquesta ja no existirà, diluida en un magma social castellà, mercés a la imposició com a llengua vehicular per la pressió enorme dels mitjans de comunicacions en castellà.
Tenim una oportunitat única, la crisi econòmica, per a que sectors no catalanòfils canviin de parer, però no s’aprofita. Compte amb qui pensa que només cal unir l’independentisme per a vèncer, és una visió miop que durà al fracàs. La independència només arribarà si hi ha un clam general. Per a això cal convèncer molta més gent, gent castellanoparlant i nacionalment espanyola. Aquest estret camí, convèncer als no convençuts, és la veritable via a l’independentisme, i no cal tant, només idees clares i concises, irrefutables, i per suposat, respecte.
Joan,
Jo també crec que la independència és urgent i que la oportunitat actual és de les que no es presenten cada dia.