Avui faré un escrit una mica estrany. La veritat és que ara estic immergit en les meves classes i com que m’agrada sempre preparar-ho tot nou, les coses de la Bioquímica avancen ràpid, em porten molta feina i no em deixen gaire temps per a les altres activitats. Fins a l’estiu, penjat.

De totes formes si que tinc temps per pensar i reflexionar sobre el que està passant al nostre país. Al llit, a l’autobús, li dono voltes a tot. Anem doncs per aquesta ràpida reflexió.

Si ens fixéssim només amb les percepcions més superficials, els independentistes hauríem d’estar molt contents. Parles amb un, parles amb l’altre, vas aquí i vas allà i més o menys obtens respostes com: això ja no s’aguanta, quin govern, només ens en sortirem si som un país independent. Ho veus? diu un. Segueix el seu raonament: No només en els sectors tradicionalment independentistes que s’havien, penso que incorrectament, associat a moviments de l‘esquerra una mica fora de sistema, sinó que també entre el món empresarial, intel•lectual no d’esquerres, entre gent de centre i gent de dreta hi ha desig d’independència.

Per altra banda es parla de la independència com alguna cosa normal, en veu alta, no com abans en reunions gairebé clandestines i emprant eufemismes. La gent ja diu independència que tothom ho entén d’una forma inequívoca i perd força en el llenguatge corrent la paraula sobirania. Ja ens oblidem de nacionalistes i parlem d’independentistes. El dret a decidir ja sona cursi i demodé parlem de votar la independència, de l’autodeterminació sense més.

Hauríem d’estar exultants. Si tots els que diuen que són independentistes exercissin com a tals Catalunya seria un estat ben aviat.

Un dia, convençut que les coses podien anar bé, vaig pensar: anem a veure si ens podem posar d’acord tots i tirar endavant això de la independència que tanta gent sembla que vol. Dit i fet.

Pregunto a uns. Una resposta molt aclaridora, si votaria independència si tot el país estigués preparat però potser ara no és majoritari i no convé trencar el país. De moment que la gent vagi decidint, que s’acostumi. Ara la primera cosa que farem és preguntar a la gent si vol que els autobusos els pintem de rosa, després veurem. Anem exercint la nostra sobirania, el dret a decidir, però la independència encara no toca. De moment salvem Espanya.

Bé, vaig a altres. Toc, toc, pico a la porta. Fantàstic, apuntat. Som la independència. Fora de nosaltres no hi ha independentisme, fora nomes el plor i el cruixir de dents. Caram, però si hi ha independentistes allà a la cantonada que no són amb vosaltres. Si, però no són bons, t’has fixat que porten un jersei de coll alt? No volem ni parlar amb ells. Si volen alguna cosa que es vesteixin bé i vinguin amb nosaltres.

M’acosto a un grup que crida en favor de la llibertat de Catalunya. Els pregunto si estan disposat a què ens apleguem. Un llarg discurs sobre Kierkegaard i la contracultura, per acabar dient-me que si, si ens comprometem a sortir de l’OTAN quan siguem independents, que és un aspecte irrenunciable per seguir parlant.

Miro a un altre grup. Un discurs molt clar. Independència, independència. La cosa va bé, les paraules anuncien la bona nova. Tot és esperança. Tanmateix observo que fan. Oh sorpresa, quan s’han de mullar miren cap una altra banda, voten en contra, igual que la resta, de discutir la independència al si del Parlament. Proposen coses que són pura supeditació a la metròpoli. Diuen que canviaran, però…

Faig un altre intent. És un grup que he vist sempre a totes les manifestacions. M’hi acosto. Clarament a favor de la independència, però només amb aquells que s’adhereixin a la lluita per la independència conjunta dels Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Dic que si, que hi estic d’acord, però que el Parlament de Catalunya ho te magre si ha de votar que el Rosselló estigui amb nosaltres, que cal anar poc a poc i buscar l’efecte dòmino. Res, que sóc un burgés equivocat.

Segueixo la meva peregrinació. Veig gent molt activa parlant de la independència, entrevistes, xerrades, etc. Penso aquests sí. Malauradament miro que fan i els veig treballar activament per alguns dels citats abans. Res a fer, són dels que esperen que el país estigui madur: ara no toca.

Observo al meu voltant i veig l’independentisme mig aturat esperant l’aparició del gran líder que tornarà dels cels muntat en un carro de foc, transfigurat. Pregunto als entesos en les profecies maies i em diuen que no, que al 2010 no, que això potser serà al 2012.

Faig un esguard. Què fa la gent? Veig a alguns patriotes despistats, molt actius, convençuts i il•lusionats. Treballant. Penso jo, no hauran confós l’eina amb l’objectiu? No sé, la setmana vinent sabré si estaven treballant per l’eina o per l’objectiu. Sé que ara faig una caricatura, molts saben molt bé quin és el l’objectiu, però estic una mica encès perquè els que he citat abans han manipulat les coses per trencar aquelles dinàmiques que els podrien perjudicar.

I demà què? Finalment la independència no passa per ballar sardanes o fer manifestacions. Sóc el primer que defensa aquestes mobilitzacions, però com quelcom que ens aglutini., no com una finalitat en si mateixes. Altrament serà feina inútil.

Què faran la setmana vinent els independentistes convençuts? I el 26 d’abril? No ho sé, però el que m’importa és que faran el dia de les eleccions. Tindrem l’opció adequada o ens haurem de conformar veient com Catalunya posa les seves forces al servei del gran projecte “Salvem Espanya”, mentre els altres que no la volien redimir, només eren acòlits del “líder” espanyol es dediquen a criticar als redemptors menjats per l’enveja. I els independentistes queden dispersos i decebuts havent perdut una vegada més l’oportunitat de donar-se la mà per lluitar junts.

Bé, no ens desanimem, seguirem insistint, potser quan passin uns dies molts dels que he citat abans vegin que no ens podem agrupar en funció del nostre signe del zodíac i cadascú votar a la seva constel•lació. Potser aquests que he citat abans vegin que cal que ens unim tots perquè ara tenim una oportunitat. Potser deixin de banda els interessos particulars o s’oblidin per un dia del Principi d’Incertesa de Heisenberg o deixin de considerar-se Braveheart i mirin l’interès general.

Val més que tots fem un acte d’humilitat i diem: sols no som res, el meu gran lideratge sense el nostre poble darrera no és res, tot el que hem fet sense un munt de vots: foc d’encenalls. Una esterrecada per uns i un, “ja ho deia!” per altres. No serveix de res tenir raó quan tots hem fracassat. Val més acceptar de sortida que un a un, per molt que ens donin copets a l’esquena, no som res. Sic transit gloria mundi.

Amics, no deixeu de repetir amb nosaltres: Si sumem, guanyem!