Dins del món independentista, hi ha una certa crispació entre diferents bàndols. No és pas nou. Sempre hi ha hagut. Abans, eren disputes entre petits grups i grupuscles que degut a la seva idiosincràsia política molt radical i de fort component ideològic, junt amb la necessitat de marcar el territori entre els diferents lideratges que hi sortien, provocava fortes disputes que acabàvem generant lluites fratricides.

Però ara, hi ha cada vegada més suport transversal a la independència dins de la societat catalana, fent que el component ideològic i radical, perdi força, a despit d’alguns que veuen perdre el seu mercat captiu.  Aquest suport cada vegada més gran a favor de la independència dins de la societat,  no s’ha traduït en canvi en la representació política parlamentaria i encara menys en les accions polítiques aconseguides a favor de la sobirania de Catalunya.

Cal deixar clar que els partits parlamentaris catalans, ERC i CiU, són responsables de l’actual situació. El PSC-PSOE, el PP i també, per omissió, Iniciativa, no tenen cap intenció que Catalunya esdevingui un estat propi. Ells fan la seva feina. Per això per mi, tant d’Esquerra com Convergència i Unió, són els responsables de la penosa situació actual que es troba Catalunya des del punt de vista nacional.

Llegir-ne més »

Dijous es va celebrar el 30è aniversari del restabliment del Parlament de Catalunya. Era el meu primer Parlament, per a mi l’estrena  de la democràcia a Catalunya.

Vulguis que no, la memòria és selectiva i els records no corresponen del tot a la realitat, però si tinc clar que jo en aquell moment no esperava la independència de Catalunya, però esperava alguna cosa més del que hem tingut. Hem viscut trenta anys en democràcia, però al mateix temps vam veure  com al poc, onze mesos després, uns militars colpistes, emparats en alguns polítics, la història és fosca, trencaven part del somni. La feia poc estrenada democràcia continuava, però el pacte constitucional s’havia trencat definitivament. Potser no vam ser prou conscients aleshores, però la possibilitat d’un estat de nacions havia desaparegut.

Els anys van anar passant i el que eren idees possibles d’autogovern, de bilateralitat, van anar donant pas a descentralització i estat homogeneïtzador. Aquella constitució diu moltes coses però no diu altres i el marge interpretatiu era enorme. L’ambigüitat era un mal necessari per sortir del franquisme. Des d’aleshores aquella ambigüitat, escrita, ha donat pas a interpretacions esbiaixades sempre a favor del centralisme. L’estat de les nacions és mort.

Aquests fets es van palesar amb cruesa quan Aznar va guanyar per majoria absoluta l’any 2000 i, per si algú pensava en la reversibilitat basada amb idees federals, el govern socialista del 2004 va posar la cirereta amb el seu “ribot”. Les promeses populistes de Rodríguez Zapatero basades en el no res van obrir els ulls a molts. No eren només el populars, els socialistes també.

Això va tenir una conseqüència altament positiva. L’independentisme ja es mostra desinhibit. A finals del 2005, de la mà de la Plataforma pel Dret a Decidir, la PDD, van començar els moviments de reacció a un estatut que ja prometia poc. Van venir grans manifestacions a Catalunya. Va nàixer 10Mil en Xarxa per l’Autodeterminació amb un objectiu ben clar “internacionalitzar el conflicte”, el conflicte pacífic, vam anar a Brussel·les, el 2009, ara anirem a Ginebra el proper 8 de maig. Es van encetar la Consulta Nacional, que encara continua. El nostre moviment de conscienciació no s’atura.  El seu èxit l’avala la por que demostren alguns polítics com Jaime Mayor Oreja que va dir dijous que a que “cada referèndum d’autodeterminació a Catalunya és un èxit per a ETA”. Això ens anima.

L’objectiu ara és clar: aconseguir la independència nacional. Aconseguir-la fent que el Parlament de Catalunya sigui majoritàriament independentista i actuï sense excuses en favor de la independència.

Com arribar-hi no sembla difícil a priori. Només cal votar a partits que es comprometin per la independència. En consciència, que cadascú voti a qui vulgui, però que demani garantia que els diputats treballaran per la independència.

No faré ara partidisme de cap tipus. Mirava els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades en aquests trenta anys. L’independentisme “orfe” podria representar fàcilment més de vint diputats sense excloure que ERC i CiU juguin aquesta carta i la suma ens proporcioni una àmplia majoria independentista. ERC ha dit que la jugarà, CiU no, però poden canviar.

Nosaltres podem aconseguir dues coses. La primera és que aquests partits, avui representats, juguin dur per l’independentisme. Tal com es manifesten, vull creure que actuaran així, crec que ERC ho farà. CiU de moment va per altre camí però potser si els seus votants ho volen, és possible. Mentre hi ha vida hi ha esperança.

La segona cosa que podem fer és actuar reflexivament en favor d’aplegar el vot independentista “orfe”. Els vint o trenta diputats assolibles. Si posem, per exemple, que els votants independentistes “orfes” representen el 15%, no importaria molt que votessin a opcions diferents sempre que els vots superessin el valor mínim exigit del 3%, però el gran risc és que a causa de la dispersió tornin a quedar vots independentistes “orfes” que no afavoririen les nostres opcions. Només això m’amoïna, els vots “orfes”.

Joan Laporta avui ha escrit un article: Unitat, coherència i fermesa. M’alegra. Ara ho diu Joan Laporta amb qui es pot estar d’acord o no però al que ningú li pot negar un descarat independentisme i una envejable capacitat mediàtica. El seu article acaba: Si anem units, el somni català és del tot possible. Jo ho tinc ben clar. Si la majoria de vosaltres també, aleshores podeu comptar amb mi per al que sigui.

Jo em permeto comentar la semblança d’aquesta afirmació amb el lema que he utilitzat molt sovint: Si sumem, guanyem!

La frase té dues interpretacions. Una és que la unió ens farà aplegar tots els vots “orfes”, evita la pèrdua per la dispersió. La segona és que la unió farà que a més d’aquests vots arribin més perquè veuran les possibilitats reals de la unió.

Benvingut l’article de Joan Laporta: neutre, ferm i obert!

Després de la irrupció dels polítics a la xarxa amb els blocs, després de deixar-ne molts d’abandonats, ara es torna a parlar de la Política 2.0

La veritat: el que facin els politics en aquest aspecte, no es de la meva incumbència i no hi penso entrar-hi perquè, des de el meu punt de vista, no aporta gaires novetats.

El que sí m’interessa, i molt, és l’e-Govern.

Llegir-ne més »

Primer de tot m’agradaria demanar disculpes als que em llegiu, el meu dia oficial és el diumenge però per raons sanitàries no vaig poder escriure.

Bé, el meu escrit si hagues tingut lloc el diumenge, suposo que hagués parlat de l’assamblea de Reagrupament, però hi ha un tema que em preocupa i força.

El tema que em preocupa es la marginalismofòbia, o també rabietofòbia.

Perquè m’he inventat aquests termes?

Avui he anat al perfil d’una persona la qual no faré esment perquè per a mi el seu nom ja no val per res. Aquesta persona després de crear merder a Reagrupament, no té el suport de ningú i ha de dimitir. D’immediat la ràbia , el fet d’haver estat marginat, de no haver pogut cumplir el seus plans, el porten a una allau de critiques intenses diàries, a l’associació en la qual creía, i crec que encara creu.

La ràbia li tapa els ulls. No para de fer articles en contra de Reagrupament. Espero que algún dia s’adoni, que amb això l’únic que aconsegueix es fer mal a l’independentisme. Hi ha una altra manera de combatre una injusticía, si es que ell creu que ha estat aixi, i no d’aquesta manera.

Per tant si em llegeix m’agradaria que fes una reflexió profunda.

Ja n’hi ha prou no? Reagrupament som 3600 no 1.

Vaig escriure al meu bloc personal Reagrupament: La primera garbellada fa un mes i ara amb aquesta 2ª Assemblea de Reagrupament del passat diumenge 21 de març, s’acaba de fer la segona i espero que sigui la definitiva garbellada.

L’assemblea ha servit per deixar clar que Joan Carretero té plenament suport de la immensa majoria dels reagrupats amb la seva postura d’aconseguir fer una candidatura oberta i unitària per proclamar la independència.

En Jan Laporta, que hi dóna ple suport a  aquesta estrategia, si finalment decideix presentar-se, està clar que ho farà amb Reagrupament. El tàndem Laporta-Reagrupament, té molts números per fer realitat el que molts independentistes portem molt de temps lluitant:  Proclamar la independència al Parlament de Catalunya.

Però arribar fins aquesta segona assemblea, no ha estat fàcil i pel camí s’ha comès alguns errors. Aquests errors va provocar fa dos mesos la primera garbellada, a on es va veure qui realment va entrar a Reagrupament amb altres objectius i sobretot, per veure qui eren els companys, més fàcilment influenciables o menys preparats per poder afrontar la cruenta lluita que ens esperava. Fins aquell moment, tot semblava que anava sobre rodes,  malgrat ja havien aparegut alguns simptomes que no anava del tot bé.  

A Reagrupament hem comès errors des del moment que varem començar a parlar de concretar com s’articularia l’associació. Per mi, la il·lusió, les ganes de fer-ho immaculat i que fos un exemple, ens va fer cometre l’error de pensar que tothom que s’hi apuntava a Reagrupament tenia les mateixes idees i per tant es pressuposava que hauria una germanor absoluta entre tots.

Llegir-ne més »

Avui he anat convidat a l’Assemblea de Reagrupament, agraeixo sincerament la invitació. Molts de vosaltres coneixeu la meva posició clara i sense matisos de cerca de la unitat. Una candidatura on puguin sentir-se còmodes la majoria dels independentistes. Que creï sinergies i faci que molta més gent cregui que la independència és possible.

He escoltat discursos, he parlat amb companys independentistes de Reagrupament, he llegit el text programàtic.

El que he llegit del programa, encara no tot, s’adiu força amb el meu ideari. Ho comentaré quan l’acabi. El discurs de Jan Laporta, el que jo esperava, demanant unitat al voltant d’un projecte per la independència. Els de Joan Carretero, deixant de banda el tractament de la crisi, més oberts que les opinions expressades per molts associats posteriorment a la primera Assemblea. He vist un allunyament clar de l’assemblearisme. He sentit aquest matí diverses vegades la paraula generositat, també que cal cercar les persones més qualificades. M’agrada.

He vist un Reagrupament més proper. Desitjo, no ho sabeu prou, que això ajudi a què tots ens trobem ben aviat. O millor que es trobin, jo sóc perfectament prescindible. No he fet mai cap acció que no pretengués la unitat. Queda poc, però ho podem aconseguir!

Aquesta setmana ha estat una vegada més una demostració de com és i que es pot esperar de la política catalana actual. Una vegada més podem veure amb quatre titulars la degradació del sistema, el camí a la ruïna nacional dibuixat clarament. Vagin els exemples.

Montilla es mostra contrari a la prohibició de les corrides de toros i creu que és la posició majoritària al PSC. Ell diu: ‘No sóc partidari que es prohibeixi, tenim massa tendència a prohibir coses, jo en això sóc una persona tolerant i liberal sobretot’. Per la mateixa regla de tres podria estar a favor de què s’abandonin els llebrers lligats als arbres per tal que morin de gana quan acaba la temporada de caça. El president d ela Generalitat confon se lliberal amb la tortura dels animals. No segueixo perquè em portaria més enllà d’on vull anar. Prohibir els toros és una qüestió ètica o moral. Evidentment cadascú té al seva. Per a mi és immoral torturar animals. Als països civilitzats els plantejaments són d’un altre caire.

El govern es nega a assumir cap responsabilitat pel foc d’Horta. Poc abans de tancar la comissió i acordar les conclusions el conseller Saura va insistir que la comissió no ha servit “gairebé per a res”. Això si, compraran més GPSs. Als països civilitzats hi ha dimissions (i s’accepten).

Castells pronostica que l’expedient de l’apagada ‘no serà complaent amb ningú’. La cosa és que el secretari general d’Interior, Joan Boada, va afirmar que, després del temporal, han comprovat que el material que Fecsa – Endesa ha utilitzat en les torres de tensió catalanes ‘feia temps que no s’utilitzava a la resta de l’Estat’. Com que el control de la inspecció de la xarxa elèctrica li correspon al departament d’Economia i Finances, Castells s’ha apressat a dir que aquestes idees li passi per escrit. En aquest cas tampoc dimitirà ningú perquè el Govern s’ha comportat de meravella.

Com que l’actualitat política catalana està remoguda Mònica Terribas va entrevistar Montilla. Aquesta entrevista va estar en la línia Terribas, potser no tan dura com les que la periodista havia fet a altres polítics, com ara el mateix Artur Mas. Mònica Terribas té un problema, que pregunta el que voldria preguntar la gent. Es veu que això no agrada als entrevistats que tenen la cua de palla. Tot sigui dit, Montilla no s’ha queixat en absolut en públic, però sempre hi ha aquells que volen destacar. Els socialistes Joan Ferran, Josep Maria Balcells i Carme Figueres van escriure contra Terribas indignats pel tracte que la periodista li va donar al president. Un altre personatge socialista Miguel Ángel Martín, l’encarregat dels taxis de Barcelona, no es va limitar a això, la va insultar barroerament. Un espectacle que ha estat la sublimació socialista. Sembla que ha dimitit, espero que Hereu li accepti. Els costa acceptar que la democràcia és també això.

La cosa no es limita al Govern i als partits que li donen suport. A CDC, la Casa Gran del Catalanisme renuncia a l’opció de defensar el català per sobre de tot i s’aposta pel multilingüisme davant l’evidència que a Catalunya ja no hi ha ni una, ni dues llengües, sinó fins a 300. La Fundació CatDem ha estat treballant dos anys per arribar a aquesta conclusió. Té mèrit, el PP no va necessitar més de deu minuts. Per sort, el projecte ha fet un gir ecologista, això em tranquil·litza, ens carregarem el català en un zona verda. Deuen estar contents perquè han posat una gota de multiculturalitat globalitzada en el panorama polític. Són els que governaran aviat si les coses segueixen igual.

Són només unes pinzellades de l’actualitat. Mentre el país camina. No sé si de costat, com els crancs, o va endavant, el temps ho dirà, i s’acosta el dia en que tots ells es trobaran a les urnes. Venen eleccions. Montilla deia, enrocat, que serien quan toquen. Doncs queden un màxim de sis mesos i mig.

La darrere enquesta de La Vanguardia pintava un panorama força clar. CiU guanyaria si les coses fossin al novembre com ara. I fregaria la majoria absoluta. També he agafat les darreres dades de Baròmetre d’Opinió Política (BOP- Febrer 2010 – REO 555), ho faig sempre. Les dades em concorden perfectament. Sense entrar en cap valoració, només amb el que em semblen dades objectives, estic d’acord amb el que publicava Francesc Abad a Enquestes, suggestió i autoengany sobre qui tindria la majoria.

No és una opinió només basada amb dades, també de percepcions. Conec persones, no una, parlo en plural, que m’han dit que si el panorama de l’independentisme segueix així, votaran a CiU no sigui que torni el tripartit.

Ho he dit abans, sis mesos i mig. És poc? És molt? Objectivament és molt poc per crear res, però també sobra per crear les condicions que desmuntin la perspectiva electoral que dibuixen les enquestes.

Ens hem de preguntar seriosament si volem el que diuen les enquestes o volem que hi hagi una majoria independentista declarada al Parlament. Si optem per la segona, cadascú sap el que pot fer.

Jo no faré ara cap recomanació sobre com procedir davant les eleccions, però si que em permetre dir que hi el sistema té una elevada energia cinètica. El poble està animat i col·labora en la Consulta, s’han mobilitzat moltes persones. Aquesta energia l’hem de canalitzar per fer-la créixer encara més. El 25 d’abril serem molts més catalans els que haurem expressat la nostra opinió sobre si la nació catalana ha d’esdevenir un estat de la Unió Europea. Possiblement aquell dia haurà votat la meitat de municipis del Principat i, a manca de Barcelona, una elevada proporció de la seva població. Barcelona no sabem quan ho farà. No és un problema de voluntat sinó d’infraestructura. Fer possible que votin molts centenars de milers de persones vol dir comptar amb l’estructura d’administració pública, no la tenim (de moment).

Aquest moviment, si fem bé, si seguim el pla traçat, acumularà encara més energia. Molta més gent estarà entrenada, motivada, mobilitzada, disposada a la lluita democràtica.

Ara si, us demano que canalitzeu part d’aquesta energia per assolir per fer aquest petit viatge a Ginebra. El 8 de maig tots a Ginebra. A què fer? A mostrar al món que hi som, que volem ser  altra cop l’estat que varem ser fa segles. Que volem que la nostra nació tingui tot el poder polític que li pertoca.

Després que centenars de milers de ciutadans hagin dit si a la independència, volem dir al món, a l’ONU què som i què volem. I ho volem dir a través d’aquest altaveu que és una gran concentració de gent pels carrers de Ginebra, lluint les nostres banderes. L’estelada, la bandera de combat que ens ha d’acompanyar fins que assolim la independència.

Ara si, us demano que ens ajudeu als de deumil.cat i a tots aquells que ja han fet seva aquesta marxa a la ciutat suïssa. Les entitats ens hem aplegat, una vegada més, com vam fer fa una mica més d’un any per anar a Brussel·les. Tenim infraestructura, tenim viatges organitzats, el Talgo “Pau Casals” us espera. Tot és a punt.

Anar-hi ens farà veure que no estem sols, que som molts, i ens donarà noves energies per a la lluita final, s’acosta, l’oportunitat que tenim és molt gran. Que cadascú lluiti com cregui, però sense perdre l’objectiu, l’únic objectiu, el que ens uneix: la independència.

Aquestes darreres hores he pogut tornar a sentir la satisfacció de fer una d’aquelles coses que, ni sent difícils ni innovadores, et recompensen.

No hi ha res que motivi més que un repte complicat.

Sovint, quan volem fer alguna cosa impactant per afrontar situacions noves, caiem en la temptació de començar de cero. Això és molt freqüent en el terreny de la Informática i Internet, que conec una mica perquè és en el que m’he mogut durant tota la meva vida professional.

Us sona aquesta frase “hem de ver una web nova” per algun projecte no lucratiu?

Doncs bé, quan això ho diu algú que no en te ni idea del que suposa, toco fusta, per la forma com es sol fer. Us estalvio els detalls perquè segurament ja els coneixeu.

I és que hi ha qui s’entesta en tornar a inventar la roda.

Avui dia, n’hi han moltes d’eines (gratuïtes inclús), que es poden adaptar en temps rècord, i posar-les en explotació amb molta fiabilitat i garanties d’estabilitat i que no requereixen especialistes pel seu manteniment posterior.

Vaig més enllà: amb unes poques, molt poques, d’aquestes eines, es poden obtenir resultats digníssims si es coneixen una mica més del que és habitual. Com a exemple trivial, podem veure que amb una fulla de càlcul, un tractament de texts o una base de dades populars, es pot aconseguir pràcticament el mateix, sobre tot des de que inclouen facilitats per generar formats publicables al web.

Xarxes socials molt esteses, com Facebook o Twitter, inclouen facilitats que permeten la connexió amb pàgines web, blocs i similars. Paga la pena dedicar-hi unes hores o uns dies a conèixer-les, si un vol col•laborar en aquests tipus de projectes de que en parlava més amunt.

Tot i que sembla una obvietat, l’èxit està en la capacitat de integrar les eines que convenen en un moment determinat. Hi ha empreses que es guanyen molt bé la vida fent això. Clar, fent que encaixin bé, no en pla destraler.

Que a què ve tot plegat?

Doncs que hi ha molt de mite i molta ximpleria en aquest mon, i que no cal ser un guru de la informàtica pel que crec que és lo més importat: fer coses senzilles, incorporar continguts i aconseguir complicitats a la xarxa. Això sí, quan calqui, i si tenim pressupost, acudir als professionals.

Lo més complicat no és portar una “criatura” al mon, oi?

Diumenge dos quarts d’una del vespre, tanco l’ordinador per anar a dormir. Abans però miro al mòbil per si he rebut alguna trucada o un missatge. Hi veig un missatge. Qui serà?. Ostres és del Ramir!. Ramir és l’actual president de la secció d’Esquerra del meu poble. L’obro i llegeixo:

Manel: Ens ha deixat en Ramon Garriga i Marquès. Els independentistes i republicans malgratencs estem de dol. Ramir

De cop el meu cap comença a recordar imatges que tenia mig oblidades. El veig, fa uns dotze anys, allà a casa seva, ben vestit com sempre i amb les seves ulleres,  mentre m’explica les fotos que té penjades a la paret. “Aquest que veus prenent un whisky amb mi, era el primer ministre de Finlàndia” em senyala una d’elles, “ li vaig explicar llargament la nostra reivindicació catalana per esdevenir un Estat propi”, mentre sorneguer em mira per acabar dient-me “havia poca gent que el guanyés bevent”.

Casa seva estava plena de llibres, fotos i quadres de pintors famosos. Feia poc que hi tornava a viure. Va estar uns mesos vivint a una residència d’alt standing d’avis a la part alta de Barcelona. Però malgrat el luxe i els serveis que gaudia,  no va poder suportar tornar a viure a l’exili. Ja s’havia exiliat per 22 anys a Finlàndia i ara que estava retirat i malgrat necessitava atenció mèdica, volia viure al seu poble, a Malgrat de Mar.

En Ramon Garriga-Marquès, enyorava els carrers a on havia nascut i viscut la infància i la joventut,.  A l’hivern li agradava passejar vora la platja mentre sentia l’escalf del sol que tant havia notat a faltar a les nòrdiques terres gèlides d’Escandinàvia. Però sobretot li agradava poder trobar-se amb la seva gent que havia enyorat tant durant els seu llarg exili al sostre d’Europa, com ell havia definit els països nòrdics en el seu primer llibre editat el 1978. Ramon necessitava sentir el català salat malgratenc, ja extingit, al carrer, o a la plaça o al Pavelló esportiu quan es deixava caure per veure un partit de basquet. Quan podia, també l’agradava visitar a alguna vella amiga.

Llegir-ne més »

Es veu que el señor Zapatero , vol eleccions anticipades. Qui guanya, qui perd?

A ulls d’Espanya, unes eleccions anticipades guanya el fet que no es conegui prou a Reagrupament+ Laporta, i això faci obtenir un nombre insuficient de vots.

A Espanya realment li interessa governar Catalunya mitjançant PSC? Evidentment que al señor Zapatero li és prioritari, que no tregui molts diputats el senyor Laporta amb Reagrupament, ja que estaríem revolucionant-ho tot. L’independentisme al Parlament!

A ulls de Catalunya (visió partidista), el PSC hi perd, CiU hi guanya, obtindria possiblement la majoria. Laporta pot treure molts vots a CiU, i això ja ho va deixar anar el senyor Duran i Lleida, en una roda de premsa fet aquesta setmana.

Ara la pregunta és: És realment el PSC, un Partit Socialista de Catalunya, o és un Partido Obrero Español en Cataluña?

Decideix Montilla. Que farà? Mai se sap, haurem d’esperar.

Ara, jo espero que tingui orgull d’una vegada i aguanti, i així tot el món independentista anirà millor, no?

Endavant Reagrupament.  Endavant Laporta.

SI a l’independentisme junt sense ideologies.

Josep Prat

Les recents nevades a Catalunya així com la “sèrie parlamentària” dedicada a estudiar l’incendi d’Horta de Sant Joan ens permetrien parlar de dues coses: de competències i d’incompetències. No parlaré d’incompetències perquè ja se’n parla prou. Només cal llegir la premsa diària i alguns blocs per recollir una llarga llista de cites dedicades a la magnífica gestió que el Govern ha fet d’aquests temes.

Dedicaré aquest curt espai a parlar de competències. Deixant de banda el tema de la incompetència, tothom sap que la trista situació que viuen algunes comarques gironines, que es deu a la manca d’infraestructures elèctriques o a la manca de infraestructures elèctriques en condicions o a les dues coses juntes.

Cal preguntar-se per què passa això. No entenc gaire d’infraestructures elèctriques però m’he preguntat si cada vegada que neva fort a qualsevol país europeu o d’Amèrica del Nord cauen les torres elèctriques. Potser no en tenen i tot està soterrat, ni idea. Tanmateix no llegeixo desastres com el nostre per nevades que si bé no són una cosa normal si que es produeixen esporàdicament al nostre territori. Potser els respectius governs i les companyies elèctriques adopten les mesures que cal. Hem recordar que, per molt liberalitzat que estigui, el subministrament elèctric és un servei  públic i que, per tant, els governs intervenen per fer que el presti en les degudes condicions.

La pregunta següent és si el nostre Govern pot fer alguna cosa. La veritat és que no. Recordem que va passar al 2001 i com l’aleshores parlamentari a l’oposició Saura acusava a CiU de connivència amb les companyies elèctriques. Semblava que arribats al Govern ho arreglarien tot. Senzillament bocamolls. Bocamolls perquè no poden fer-hi res. I si creien que podien il·lusos ignorants.

Quan sent Martín Villa president d’Endesa, aquesta companyia va llençar una OPA sobre FECSA, deixant de banda si va haver o no algun tracte entre CiU i Aznar al respecte, la llei espanyola va determinar unes actuacions concretes que van conduir a l’espoli energètic de Catalunya. Podia haver fet alguna cosa el Govern de CiU? Molt em temo que no. En la centralització PP i PSOE són les dues cares d’una mateixa moneda.

Malgrat que és llarga per a un article de bloc reprodueixo la resposta a una pregunta parlamentària de l’any 2000. Crec que il·lustra de forma clara el “poder català” en el subministrament elèctric (com en qualsevol d’altre).

Pregunta al Consell Executiu a respondre per escrit sobre el sector elèctric a CatalunyaTram. 314-01008/06Resposta del GovernAdmissió a tràmit: Mesa del Parlament, 04.04.2000A LA MESA DEL PARLAMENT
Núm. d’expedient: 314-01008/06

Títol: Pregunta al Consell Executiu a respondre per escrit sobre el sector elèctric a CatalunyaGrup Parlamentari: Esquerra Republicana de Catalunya
Proponents: Huguet i Biosca, Josep

Pel que fa referència a l’accionariat de la companyia Endesa, cal tenir present que la companyia Endesa és una empresa completament privada, on les decisions les prenen els seus membres del Consell d’Administració, que tenen el recolzament de la seva junta d’accionistes. Aquesta companyia Endesa, per mitjans absolutament legals com és una OPA, es va fer, en el seu dia, amb el control de FECSA. D’altra banda, la companyia Endesa ja controlava històricament l’empresa ENHER, totes dues públiques en el passat. La companyia Endesa cotitza a Borsa i està subjecte a la reglamentació de la Comisión Nacional del Mercado de Valores, podent-se produir de forma absolutament legal l’entrada en el seu accionariat d’inversors del món financer.

En relació al sector elèctric, la Llei 54/1997, de 27 de novembre, de regulació del sector elèctric, va dissenyar un nou model definit per la creació d’un mercat lliure de generació d’energia elèctrica, unes activitats de transport i de distribució regulades i la progressiva liberalització del mercat, possibilitant als clients d’escollir el seu comercialitzador. L’aplicació pràctica d’aquesta llei ha comportat unes importants reduccions dels costos elèctrics a tots els consumidors d’energia elèctrica a Catalunya en els últims anys.

Aquesta Llei és la transposició a la legislació espanyola d’una directiva europea, de creació d’un mercat europeu de l’energia elèctrica, on les iniciatives empresarials han estat en la línia de creació de grups forts en l’àmbit internacional, per tal de poder competir.

Els interessos dels ciutadans de Catalunya com a consumidors d’energia elèctrica no estaran salvaguardats pel fet que els accionistes siguin o no catalans, sinó perquè les regles de funcionament del sector defensin els interessos dels consumidors elèctrics i l’Administració vetlli per a què es compleixi aquesta reglamentació.

Especialment d’importància és l’entrada en vigor del Reglament de transport, distribució, comercialització, subministrament, i procediments d’autorització d’instal·lacions d’energia elèctrica, que significarà una protecció dels interessos dels consumidors d’energia elèctrica pel que fa referència a aspectes tan importants com la qualitat del servei del subministrament elèctric, els drets del consumidor o els valors econòmics de les connexions a la xarxa.

Artur Mas i Gavarró
Barcelona, 31 de març de 2000

El paràgraf en vermell és aclaridor. Concretament: l’Administració vetlli … La pregunta que ens plantegem és, quina Administració? Evidentment l’espanyola. La catalana que hi pinta? Res de res. Fa alguna cosa l’espanyola per obligar a Endesa a resoldre els problemes que afecten als catalans. Res de res. Què importa el que passi a Catalunya? Res, ja ens ho farem.

La solució als nostres problemes, als del dia a dia, la competitivitat, l’estat del benestar, l’energia elèctrica, reparar un penya-segat que s’esquerda i posa en risc a les persones a la costa, tot el que realment importa al ciutadà passa per Madrid. No ens podem deslliurar d’això? No podem ser un país normal?

Arribats a aquest punt ens hem de preguntar si la classe política catalana és unionista o independentista, o si és intel·ligent o idiota. La resposta per a mi és òbvia. Com en qualsevol col·lectiu hi ha de tot i en tots els partits hi ha gent molt intel·ligent i preparada i si filem més prim hi trobarem polítics en actiu intel·ligents i independentistes. Tanmateix,  per què no hi exerceixen? Per por. Por a què? A perdre les eleccions o fracassar en les seves propostes. La política catalana és com un equip de futbol que malgrat tenir bons jugadors perd. Li passa per no saber fer-ne equip.

Poder resoldre tot això al poble només ens queda rebel·lar-nos. La nostra rebel·lió farà reaccionar als molts companys independentistes dels partits que avui estan al Parlament i unir-se a la nostra lluita.

De fet, com ja he comentat en algun acte de suport a la Consulta, alguna cosa va canviar al 2004 quan el “demolition men” de l’economia espanyola va prometre aprovar l’estatut que sortís del Parlament de Catalunya. D’aleshores ençà les coses s’han mogut molt. El poble s’ha mobilitzat després de veure la impossibilitat de què des del món de la política oficial és resolguin els problemes de Catalunya. La independència està en la boca de tothom, estem desinhibits i sabem que podem guanyar la llibertat. Hem de seguir lluitant, no ens aturaran.  Veien el nostre país, veient els debats polítics, veient les misèries que ens envolten em venen al cap el text de la cançó de Lluís Llach: Companys, no és això. Era l’any 1978. No us sereveixen ara?

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.

Ara tenim dues cites. La primera el 25 d’abril, una onada més de la Consulta. El 8 de maig a Ginebra la segona. Una gran participació en les dues farà tremolar a la nostra oposició, la de dins i la de fora.

Com diem en el comunicat que des de Deumil.cat hem enviat als nostres amics:

“En el darrer any els independentistes hem de recordar quatre dates: el 7 de març de 2009, quan vam celebrar la gran manifestació a Brussel·les sota el lema “Volem un Estat Català”; el 13 de setembre de 2009 quan va tenir lloc la Consulta per la independència a Arenys de Munt; el 13 de desembre de 2009 quan va tenir lloc la primera onada de la Consulta Nacional per la independència, i el 28 de febrer de 2010 quan es va fer la segona onada de la Consulta Nacional.

L’èxit que representa el conjunt d’aquesta mobilització per la independència del nostre país és extraordinari. El nombre de persones que han expressat el seu desig de poder celebrar un referèndum vinculant per l’autodeterminació de la nostra nació, més encara, per la independència és enorme i demostra la voluntat inequívoca de donar un salt endavant en l’expressió de la nostra sobirania.

Els catalans hem de continuar arreu aquesta lluita fins la victòria final i per això té més sentit que mai continuar progressant amb la nostra reivindicació. Té el màxim sentit continuar la Consulta Nacional fins el final al mateix temps que sortim a demostrar al món qui som i que volem.

Per això us animem i us convoquen a treballar units per tal que el proper 8 de maig ens trobem pels carrers de Ginebra per portar a l’ONU el nostre manifest de llibertat per a la nostra nació.

Cap a l’ONU per l’Estat Propi”.

Feu-ne difusió, no hi falteu! Afegiu-vos-hi personalment i col·lectiva. S’albira la victòria. La independència és a tocar de les nostres mans.

I si no sona? Doncs, poca cosa a fer.

Encara hi ha qui creu que apuntant-se al Facebook o a un portal on ens conviden a treballar per la independència, movent només el dit sobre el ratolí, ja ni ha prou.

Les consultes, a més a més de dedicació, ens han costat diners. Ja és un pas endavant per trencar la inèrcia i entendre que les aportacions en metàl·lic son imprescindibles.

O dedicació o diners. Millor les dues coses.

I no val dir “ja ho faré”, no, perquè és al principi, sobre tot, quan més recursos es necessiten.

És cert que en molts casos, la transparència és nul·la. Ni s’informa del que es recapta ni en què s’inverteixen els fons recaptats. Però això te fàcil solució: abans de fer un donatiu cal mirar si es publiquen les dades econòmiques. Què menys que saber a on van a parar els nostres donatius.

Tampoc està de més verificar a nom de qui està el compte corrent on he de fer l’ingrés o la transferència.

En definitiva, que el que compta és la llei dels grans números: gran nombre d’aportacions de petit import son més efectives que poques de més import.

Si un no pot dedicar-hi tems, al menys contribuir econòmicament perquè els que treballen en allò que tant m’agrada puguin assolir els objectius.

Havia baixat expressament d’Alemanya per assistir dilluns a unes classes a la Universitat Autònoma de Barcelona i just quan estava a punt de començar, ens comuniquen que cal evacuar el campus per la tempesta de neu. A mi la veritat és que m’ha semblat inversemblant que això pogués passar.  Al principi em resistia a creure que el meu viatge havia estat en va. Havia demanat un dia de vacances per res!!. Per sort he fet cas i quan he intentat sortir amb el cotxe del campus he vist l’entrada de l’autopista  col·lapsada, de seguida he vist que era un suïcidi continuar allà, m’he tornat enrere i he deixat el cotxe a prop de l’estació del FFCC. He anar amb tren a Barcelona. Sort que ho he fet, perquè al cap d’una hora els trens ja no han pogut circular.

A Barcelona nevava molt i de seguida els carrers s’han emblanquinat. He anar a casa de ma germana i allà he restat  sorprès mirant el 3/24, les noticies de tot estava col·lapsat. He escoltat gent que portava 4 hores aturat a la roda de dalt o l’autopista. Totes les rodalies tancades. Cap tren per anar a Blanes. Els telèfons mòbils no funcionen. A casa dels pares a Blanes sense llum totalment aïllats.  Havia quedat a les 8 del vespre amb els companys del consell de deumil.cat per fer una reunió molt important i tampoc la hem pogut fet. Un desastre.

El diumenge quan a les quatre de la matinada conduïa cap a Frankfurt-Hahn a cercar el vol que em portaria cap a Catalunya, tot estava nevat i en alguns trams la temperatura era de -14ºC. Cap problema, ni amb el cotxe i tampoc a l’aeroport.

Avui a Catalunya amb una temperatura de cero o un grau positius i una tempesta que a Karlsruhe aquest any ja hem viscut al menys una desena de vegades, tot es queda col·lapsat. Els trens no funcionen, els mòbils tampoc per unes hores, uns 200.000 catalans sense llum, i l’aeroport de Girona tancat. Hauré de quedar-me un dia més. Un dia més de vacances perdut. Un dia que deixaré de poder gaudir de vacances a la platja aquest estiu!. Quina mala llet!!.

Quan un veu com de fàcilment Catalunya es col·lapsa amb una tempesta de neu i ho compara com a Alemanya això no comporta gaires problemes, un no pot deixar de pensar que ens falta molt encara per ser considerat un país Europeu.

Penso que no només és un problema de diners, si no també de mentalitat, de ser previsors i de pensar més enllà del dia a dia.

La Catalunya independent haurà de fer molta feina en aquest sentit, sempre hi quan si volem semblar-nos  als Països Europeus.

Endavant les Atxes!!

En tot cas aquest no és el debat sinó una introducció del que explicaré.

Avui fa un any, estàvem pels carrers de Brussel·les amb els nostres compatriotes. Manifestant-nos per la independència. I qui podia pensar que just un any després hauriem passat dues onades de consultes populars, tirades endavant il·legalment, i des de la base ciutadana, amb més de 20.000 voluntaris, i a hores d’ara més de 240.000 vots a favor de la independència…

És una fortuna, és una sort, que per fortuna o sort, escollís el diumenge per fer els meus articles, és un honor poder escriure avui.

No vull allargar massa l’article, són coses que tots sabem, que tots tenim la nostra reflexíó. Avui us convido a que als comentaris, poseu com acabaríeu aquest article. Que diríeu, que penseu.

PD: He estat escollit nou membre de la Junta Directiva de Reagrupament del Vallés Occidental Est.

Vull transmetre la meva il·lusió i esperança per tirar endavant.

Atentament, Josep Prat