Les recents nevades a Catalunya així com la “sèrie parlamentària” dedicada a estudiar l’incendi d’Horta de Sant Joan ens permetrien parlar de dues coses: de competències i d’incompetències. No parlaré d’incompetències perquè ja se’n parla prou. Només cal llegir la premsa diària i alguns blocs per recollir una llarga llista de cites dedicades a la magnífica gestió que el Govern ha fet d’aquests temes.

Dedicaré aquest curt espai a parlar de competències. Deixant de banda el tema de la incompetència, tothom sap que la trista situació que viuen algunes comarques gironines, que es deu a la manca d’infraestructures elèctriques o a la manca de infraestructures elèctriques en condicions o a les dues coses juntes.

Cal preguntar-se per què passa això. No entenc gaire d’infraestructures elèctriques però m’he preguntat si cada vegada que neva fort a qualsevol país europeu o d’Amèrica del Nord cauen les torres elèctriques. Potser no en tenen i tot està soterrat, ni idea. Tanmateix no llegeixo desastres com el nostre per nevades que si bé no són una cosa normal si que es produeixen esporàdicament al nostre territori. Potser els respectius governs i les companyies elèctriques adopten les mesures que cal. Hem recordar que, per molt liberalitzat que estigui, el subministrament elèctric és un servei  públic i que, per tant, els governs intervenen per fer que el presti en les degudes condicions.

La pregunta següent és si el nostre Govern pot fer alguna cosa. La veritat és que no. Recordem que va passar al 2001 i com l’aleshores parlamentari a l’oposició Saura acusava a CiU de connivència amb les companyies elèctriques. Semblava que arribats al Govern ho arreglarien tot. Senzillament bocamolls. Bocamolls perquè no poden fer-hi res. I si creien que podien il·lusos ignorants.

Quan sent Martín Villa president d’Endesa, aquesta companyia va llençar una OPA sobre FECSA, deixant de banda si va haver o no algun tracte entre CiU i Aznar al respecte, la llei espanyola va determinar unes actuacions concretes que van conduir a l’espoli energètic de Catalunya. Podia haver fet alguna cosa el Govern de CiU? Molt em temo que no. En la centralització PP i PSOE són les dues cares d’una mateixa moneda.

Malgrat que és llarga per a un article de bloc reprodueixo la resposta a una pregunta parlamentària de l’any 2000. Crec que il·lustra de forma clara el “poder català” en el subministrament elèctric (com en qualsevol d’altre).

Pregunta al Consell Executiu a respondre per escrit sobre el sector elèctric a CatalunyaTram. 314-01008/06Resposta del GovernAdmissió a tràmit: Mesa del Parlament, 04.04.2000A LA MESA DEL PARLAMENT
Núm. d’expedient: 314-01008/06

Títol: Pregunta al Consell Executiu a respondre per escrit sobre el sector elèctric a CatalunyaGrup Parlamentari: Esquerra Republicana de Catalunya
Proponents: Huguet i Biosca, Josep

Pel que fa referència a l’accionariat de la companyia Endesa, cal tenir present que la companyia Endesa és una empresa completament privada, on les decisions les prenen els seus membres del Consell d’Administració, que tenen el recolzament de la seva junta d’accionistes. Aquesta companyia Endesa, per mitjans absolutament legals com és una OPA, es va fer, en el seu dia, amb el control de FECSA. D’altra banda, la companyia Endesa ja controlava històricament l’empresa ENHER, totes dues públiques en el passat. La companyia Endesa cotitza a Borsa i està subjecte a la reglamentació de la Comisión Nacional del Mercado de Valores, podent-se produir de forma absolutament legal l’entrada en el seu accionariat d’inversors del món financer.

En relació al sector elèctric, la Llei 54/1997, de 27 de novembre, de regulació del sector elèctric, va dissenyar un nou model definit per la creació d’un mercat lliure de generació d’energia elèctrica, unes activitats de transport i de distribució regulades i la progressiva liberalització del mercat, possibilitant als clients d’escollir el seu comercialitzador. L’aplicació pràctica d’aquesta llei ha comportat unes importants reduccions dels costos elèctrics a tots els consumidors d’energia elèctrica a Catalunya en els últims anys.

Aquesta Llei és la transposició a la legislació espanyola d’una directiva europea, de creació d’un mercat europeu de l’energia elèctrica, on les iniciatives empresarials han estat en la línia de creació de grups forts en l’àmbit internacional, per tal de poder competir.

Els interessos dels ciutadans de Catalunya com a consumidors d’energia elèctrica no estaran salvaguardats pel fet que els accionistes siguin o no catalans, sinó perquè les regles de funcionament del sector defensin els interessos dels consumidors elèctrics i l’Administració vetlli per a què es compleixi aquesta reglamentació.

Especialment d’importància és l’entrada en vigor del Reglament de transport, distribució, comercialització, subministrament, i procediments d’autorització d’instal·lacions d’energia elèctrica, que significarà una protecció dels interessos dels consumidors d’energia elèctrica pel que fa referència a aspectes tan importants com la qualitat del servei del subministrament elèctric, els drets del consumidor o els valors econòmics de les connexions a la xarxa.

Artur Mas i Gavarró
Barcelona, 31 de març de 2000

El paràgraf en vermell és aclaridor. Concretament: l’Administració vetlli … La pregunta que ens plantegem és, quina Administració? Evidentment l’espanyola. La catalana que hi pinta? Res de res. Fa alguna cosa l’espanyola per obligar a Endesa a resoldre els problemes que afecten als catalans. Res de res. Què importa el que passi a Catalunya? Res, ja ens ho farem.

La solució als nostres problemes, als del dia a dia, la competitivitat, l’estat del benestar, l’energia elèctrica, reparar un penya-segat que s’esquerda i posa en risc a les persones a la costa, tot el que realment importa al ciutadà passa per Madrid. No ens podem deslliurar d’això? No podem ser un país normal?

Arribats a aquest punt ens hem de preguntar si la classe política catalana és unionista o independentista, o si és intel·ligent o idiota. La resposta per a mi és òbvia. Com en qualsevol col·lectiu hi ha de tot i en tots els partits hi ha gent molt intel·ligent i preparada i si filem més prim hi trobarem polítics en actiu intel·ligents i independentistes. Tanmateix,  per què no hi exerceixen? Per por. Por a què? A perdre les eleccions o fracassar en les seves propostes. La política catalana és com un equip de futbol que malgrat tenir bons jugadors perd. Li passa per no saber fer-ne equip.

Poder resoldre tot això al poble només ens queda rebel·lar-nos. La nostra rebel·lió farà reaccionar als molts companys independentistes dels partits que avui estan al Parlament i unir-se a la nostra lluita.

De fet, com ja he comentat en algun acte de suport a la Consulta, alguna cosa va canviar al 2004 quan el “demolition men” de l’economia espanyola va prometre aprovar l’estatut que sortís del Parlament de Catalunya. D’aleshores ençà les coses s’han mogut molt. El poble s’ha mobilitzat després de veure la impossibilitat de què des del món de la política oficial és resolguin els problemes de Catalunya. La independència està en la boca de tothom, estem desinhibits i sabem que podem guanyar la llibertat. Hem de seguir lluitant, no ens aturaran.  Veien el nostre país, veient els debats polítics, veient les misèries que ens envolten em venen al cap el text de la cançó de Lluís Llach: Companys, no és això. Era l’any 1978. No us sereveixen ara?

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.

Ara tenim dues cites. La primera el 25 d’abril, una onada més de la Consulta. El 8 de maig a Ginebra la segona. Una gran participació en les dues farà tremolar a la nostra oposició, la de dins i la de fora.

Com diem en el comunicat que des de Deumil.cat hem enviat als nostres amics:

“En el darrer any els independentistes hem de recordar quatre dates: el 7 de març de 2009, quan vam celebrar la gran manifestació a Brussel·les sota el lema “Volem un Estat Català”; el 13 de setembre de 2009 quan va tenir lloc la Consulta per la independència a Arenys de Munt; el 13 de desembre de 2009 quan va tenir lloc la primera onada de la Consulta Nacional per la independència, i el 28 de febrer de 2010 quan es va fer la segona onada de la Consulta Nacional.

L’èxit que representa el conjunt d’aquesta mobilització per la independència del nostre país és extraordinari. El nombre de persones que han expressat el seu desig de poder celebrar un referèndum vinculant per l’autodeterminació de la nostra nació, més encara, per la independència és enorme i demostra la voluntat inequívoca de donar un salt endavant en l’expressió de la nostra sobirania.

Els catalans hem de continuar arreu aquesta lluita fins la victòria final i per això té més sentit que mai continuar progressant amb la nostra reivindicació. Té el màxim sentit continuar la Consulta Nacional fins el final al mateix temps que sortim a demostrar al món qui som i que volem.

Per això us animem i us convoquen a treballar units per tal que el proper 8 de maig ens trobem pels carrers de Ginebra per portar a l’ONU el nostre manifest de llibertat per a la nostra nació.

Cap a l’ONU per l’Estat Propi”.

Feu-ne difusió, no hi falteu! Afegiu-vos-hi personalment i col·lectiva. S’albira la victòria. La independència és a tocar de les nostres mans.

  • Facebook
  • Twitter