Diumenge dos quarts d’una del vespre, tanco l’ordinador per anar a dormir. Abans però miro al mòbil per si he rebut alguna trucada o un missatge. Hi veig un missatge. Qui serà?. Ostres és del Ramir!. Ramir és l’actual president de la secció d’Esquerra del meu poble. L’obro i llegeixo:

Manel: Ens ha deixat en Ramon Garriga i Marquès. Els independentistes i republicans malgratencs estem de dol. Ramir

De cop el meu cap comença a recordar imatges que tenia mig oblidades. El veig, fa uns dotze anys, allà a casa seva, ben vestit com sempre i amb les seves ulleres,  mentre m’explica les fotos que té penjades a la paret. “Aquest que veus prenent un whisky amb mi, era el primer ministre de Finlàndia” em senyala una d’elles, “ li vaig explicar llargament la nostra reivindicació catalana per esdevenir un Estat propi”, mentre sorneguer em mira per acabar dient-me “havia poca gent que el guanyés bevent”.

Casa seva estava plena de llibres, fotos i quadres de pintors famosos. Feia poc que hi tornava a viure. Va estar uns mesos vivint a una residència d’alt standing d’avis a la part alta de Barcelona. Però malgrat el luxe i els serveis que gaudia,  no va poder suportar tornar a viure a l’exili. Ja s’havia exiliat per 22 anys a Finlàndia i ara que estava retirat i malgrat necessitava atenció mèdica, volia viure al seu poble, a Malgrat de Mar.

En Ramon Garriga-Marquès, enyorava els carrers a on havia nascut i viscut la infància i la joventut,.  A l’hivern li agradava passejar vora la platja mentre sentia l’escalf del sol que tant havia notat a faltar a les nòrdiques terres gèlides d’Escandinàvia. Però sobretot li agradava poder trobar-se amb la seva gent que havia enyorat tant durant els seu llarg exili al sostre d’Europa, com ell havia definit els països nòrdics en el seu primer llibre editat el 1978. Ramon necessitava sentir el català salat malgratenc, ja extingit, al carrer, o a la plaça o al Pavelló esportiu quan es deixava caure per veure un partit de basquet. Quan podia, també l’agradava visitar a alguna vella amiga.

Recordo el primer cop que el vaig conèixer, fou a la primera reunió que vaig assistir com a militant d’ERC, per allà el 1992. Aquella fou la meva primera reunió política. Jo tenia 31 anys, feia unes setmanes que m’havia fet militant. .Érem una vintena de militants, la immensa majoria, vells republicans colrats per moltes batalles.  Allà el vaig conèixer al Ramon. Feia uns dotze anys, que havia vingut una vegada jubilat a viure a Malgrat. Però que estès jubilat  no volia dir que no fes res.  En aquell temps era regidor per ERC a l’Ajuntament de Malgrat de Mar junt amb altres dos companys. La reunió que vaig assistir era perquè havia una petita crisi entre ell i els altres regidors, que eren més joves que el Ramon. No coneixia a cap d’ells. Però de seguida, quan vaig veure com actuaven i deien cadascú, vaig percebre que Ramon era un home de categoria, d’aquells que es diu que té classe. Quan vaig saber el seu currículum, no vaig dubtar que estava davant d’un homenàs, com diria en Josep Pla. Poques persones he conegut personalment a Catalunya amb la trajectòria intel·lectual i patriòtica com la d’en Ramon Garriga-Marquès (podeu llegir-la en aquest enllaç, i aqui teniu una entrevista que li varen fer el 2003).

Sempre he admirat els vells republicans catalans com ell, malgrat varen patir la dura repressió del feixisme espanyol, es van mantenir fidels a Catalunya.

El 1994 vaig tenir l’honor i la responsabilitat de presidir la secció local “Francesc Arnau i Cortina “ d’ERC . Un dels meus objectius era rejovenir la militància i obrir la secció local a altres col·lectius que fins aquell moment, igual que havia passat a l’ERC a nivell nacional fins el principi dels 90, no s’havien sentit atrets per la proposta independentista. Jo venia de la crida que havia fet l’Àngel Colom a tots els independentistes que ens apuntéssim a ERC per rejovenir-la i dotar-la de sàvia nova per fer-la el partit referent per la independència de la nació catalana. A la secció local, no hi havia gent jove, la majoria em doblava l’edat. Era difícil en aquesta situació poder engrescar a joves que hi entressin.  Però això no va impedir que sentís una admiració profunda per la tasca patriòtica que havien fet els vells republicans malgratencs.

Ramon Garriga-Marquès em va ajudar molt, com a secretari de la secció local als primers anys. Ell era qui tenia més currículum, formació intel·lectual i segur que romandrà com el més conegut de tots per la seva obra periodística i com escriptor-traductor. Ramon Garriga-Marquès ha estat , a part d’un cronista privilegiat en aquelles terres, un dels millor traductor del finés al català i per això va poder traduït el Kalevala.

El Kalevala és un poema èpic de l’era romàntica escrit pel filòleg Elias Lönnrot a partir de de la tradició popular finesa i careliana al segle XIX. Es considera l’èpica nacional de Finlàndia i una de les obres literàries més importants escrites en aquesta llengua. Ramon em va explicar que gràcies a aquesta obra, els finesos van recuperar l’orgull per la seva llengua, cultura i història que fins aquell moment havia estat amagada primer pels suecs i després pels russos. La publicació d’aquesta obra va inspirar el moviment independentista del país, que finalment es va traduir políticament amb la declaració d’independència finesa de Rússia el 1917.  L’èpica consta de 22.795 versos, dividits en 50 cants, o runo en finès. Va necessitar 5 anys de dur treball amb la seva ex-parella Pirkko-Merja Lounavaara per poder-lo acabar, quasi hi va deixar la salut. Però ho va fer, perquè no podia ser que aquesta obra estigues traduïda a més de 50 llengües i no fos també el català. Com a patriota va acceptar als seus 72 anys l’encarreg de la Generalitat per traduir-la. No ho va fer pels diners. Ho va fer per patriotisme.

En Ramon per mi, formava part de la vella guàrdia republicana de Malgrat que em vaig trobar a ERC, encara que ell havia estat absent del poble durant més de 25 anys. No oblidaré algunes reunions memorables a la secció local amb  Josep Torras i Onna amb el seu caràcter fort i vehemència que li sortida de l’ànima quan defensava Catalunya o Josep Gallart i Jalencas, home de poques paraules però, que quan amb el seu bastó feia un cop sec al terra, tothom callava per escoltar-lo o també al Jordi Ibars i Aixalà, que sempre estava disposat a treballar fins i tot quan li quedava pocs mesos de vida per culpa de la seva greu malaltia. Com tampoc podré oblidar mai, el vital i sempre irradiant lluitador de l’avi Bundó. En Josep Bundó, o l’avi Bundó com tothom li dèiem, semblava que tingués als seus quasi vuitanta anys, el mateix esperit jove quan el van cridar per la quinta del biberó. Fou tot un exemple d’il·lusió i vitalitat per a molts dels que érem més joves.

El dissabte 28 de març del 1998, com a president de la Secció Local vaig tenir la sort de poder retre’ls un homenatge. Per fer-ho possible, vaig anar amb el meu cotxe a Barcelona al pis de l’honorable Heribert Barrera a recollir-ho, junt amb el que era en aquells moments era el President d’ERC, Jordi Carbonell. Recordo la llarga conversa durant el trajecte d’anada i tornada amb ells. La detenció i tortura al calabós de via Laietana del Jordi Carbonell per donar classes en català a la Universitat el 1971, o com l’Heribert Barrera va actuar com a President del Parlament, durant el cop d’estat del Tejero.  Sempre recordaré l’emotiu discurs que l’Heribert Barrera va dedicar als meus companys homenejats i l’emoció reflectida a la cara d’ells, mentre en Jordi Carbonell els entregava la medalla Francesc Macià.

El primer que va morir, fou en Jordi Ibars i Aixalà, just un parell de mesos després de l’homenatge, de fet, ja no va poder-hi assistir a la cerimònia de lliurament de la medalla, perquè estava molt malalt. Vaig haver d’anar entregar-li la medalla personalment a casa seva. Recordo que el dia del seu enterrament, vaig asseure amb la resta dels vells republicans de la secció local. Estàvem una mica incomodes, perquè al taüt del Jordi no li havien posat una senyera. L’avi Bundó, hi volia la bandera republicana . Però no ens varem atrevir a fer-ho, perquè cap de nosaltres portàvem cap bandera d’amunt i tampoc sabíem si la família s’ho prendria bé. Allà, tots em van dir que quan morissin volien l’estelada al taüt i que es cantés el cant dels segadors. L’avi Bundó però volia el cant de la senyera, com no podia ser d’una altra manera!.

Per desgràcia , no vaig poder assistir als enterraments de la resta dels meus vells republicans del meu poble, com tampoc a l’enterrament d’ahir dilluns del meu amic Ramon Garriga-Marquès. No sé si li hauran posat la senyera i si li han tocat els segadors. S’ho mereixia.

Mentre escric aquestes ratlles a Alemanya, recordo a tots ells amb un nus a la gola. Els vells republicans que vaig conèixer del meu poble ja han mort. Ramon era el darrer. Eren els vells guardians de l’esperit republicà català. D’un esperit de lluita, de no defallir, de no dubtar mai que s’ha de treballar fins al darrer al·lè per aconseguir que un dia Catalunya esdevingui per fi la República Catalana.

Per això el millor homenatge que puc a fer a ells i especialment al Ramon Garriga-Marquès, que sempre va aprofitar per explicar internacionalment la nostra lluita independentista, és fer el mateix que mai es cansava de fer. El proper 8 de maig, aniré a Ginebra i davant de les Nacions Unides cridaré ben fort a tot el món:

“WE WANT A CATALAN REPUBLIC – VOLEM LA REPÚBLICA CATALANA”

Endavant les Atxes!!

• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
•