Dins del món independentista, hi ha u
na certa crispació entre diferents bàndols. No és pas nou. Sempre hi ha hagut. Abans, eren disputes entre petits grups i grupuscles que degut a la seva idiosincràsia política molt radical i de fort component ideològic, junt amb la necessitat de marcar el territori entre els diferents lideratges que hi sortien, provocava fortes disputes que acabàvem generant lluites fratricides.
Però ara, hi ha cada vegada més suport transversal a la independència dins de la societat catalana, fent que el component ideològic i radical, perdi força, a despit d’alguns que veuen perdre el seu mercat captiu. Aquest suport cada vegada més gran a favor de la independència dins de la societat, no s’ha traduït en canvi en la representació política parlamentaria i encara menys en les accions polítiques aconseguides a favor de la sobirania de Catalunya.
Cal deixar clar que els partits parlamentaris catalans, ERC i CiU, són responsables de l’actual situació. El PSC-PSOE, el PP i també, per omissió, Iniciativa, no tenen cap intenció que Catalunya esdevingui un estat propi. Ells fan la seva feina. Per això per mi, tant d’Esquerra com Convergència i Unió, són els responsables de la penosa situació actual que es troba Catalunya des del punt de vista nacional.
Lògicament el principal culpable són els dirigents d’ERC, ja que estan actualment al govern de la Generalitat i ha permès que un partit que està en contra de la independència de Catalunya, hi governin. Però si això no es prou greu, aquest partit espanyolista, hi governa amb la intenció d’espanyolitzar la política catalana, tal com ho han manifestat reiteradament els dirigents d’aquest partit. Però no oblidem que Convergència amb Mas i Duran al capdavant, va pactar amb el demagog president espanyol Rodríguez Zapatero, la retallada de l’estatut, inclòs el seu model de finançament, que els convergents havien posat com a punt clau innegociable per aprovar-lo al Parlament Català el 30 de setembre del 2005. Un canvi de model de finançament que legitima l’espoli fiscal, i per tant la manca total de sobirania dels catalans vers els seus impostos.
Però tothom pot cometre errors, però el més fotut per mi, és cap dels dirigents que manen d’aquests dos partits, malgrat les veus dels seus militants i d’alguns dels seus dirigents, tenen intenció de rectificar. Tant ERC com CiU frisen per pactar amb els socialistes a Madrid i cap d’ells, a part d’algunes proclames ambigües, han fet públic una estratègia clara per aconseguir la independència el més aviat possible.
Segons diuen els dirigents d’ambdós partits, tenen diferents estratègies per la propera legislatura, però per mi, comparteixen el mateix objectiu: Poder governar la Generalitat mentre esperen que la societat catalana esdevingui majoritàriament independentista. Un diu, que mentre no s’aconsegueixi el suport necessari entre la població per la independència, es dediquen a apostar per fer polítiques d’esquerres que considerin que vaig bé per Catalunya. L’altre, diu que mentre no hi hagi aquest suport independentista en la societat, es dedicaran a fer polítiques de centre o de dretes, que considerem que vagi bé per Catalunya.
El problema és que per a ells, sembla que pensin que els catalans esdevindran independentistes per art de màgia. Sembla que no veuen, que cal treballar descaradament cap a la independència sense embuts i sense marrades. Els catalans que hi tenen dubtes, necessiten lideratge i no confiaran mai en la independència si veuen que els propis líders dels partits catalans, que volen més sobirania per Catalunya, dubten i sembla que deixen passar les coses per veure si es solucionen soles. Que no veuen que cada dia que passa, sense apostar per la independència, els enemics ens posen més entrebancs per impedir que avancem sobiranament. I si no hi havia prou amb això, la globalització tant econòmica com de persones, fa que cada dia que passa sense un Estat que defensi els nostres interessos davant del món, Catalunya retrocedeix en tot els sentits.
Ambdós partits sense cap lideratge ferm cap a la independència, actuen com a adversaris i entren en competència per aconseguir l’objectiu que s’han proposat. Però davant d’una ciutadania que reclama una solució a l’emergència nacional que es troba Catalunya, com també davant les limitacions que hi ha en l’actual marc polític espanyol per fer política pròpia , fa que cada dia que passa, siguin molt difícil justificar , la raó de ser d’aquests partits. Sense poder de decisió de les polítiques sobre economia, habitatge, immigració, educació, infraestructures i relacions internacionals, per posar-ne unes quantes d’importants, quin sentit té votar-los a ells i no als partits espanyols que si que hi tenen sobirania?. Només si ambdós partits, apostessin clarament i sense ambigüitats per la independència, poden recuperar confiança que els catalans han perdut amb la política catalana (segons l’enquesta del CEO de la Generalitat més del 60% dels catalans estan molt desenganyats amb els partits catalans)
Però es clar, si aquests partits apostessin per aconseguir la independència, no s’entendria que no hi hagi un pacte de col·laboració entre ells per fer-ho possible. Recordem ,que si no vaig errat des de sempre, al Parlament ha hagut prou amb la suma d’ambdós partits per poder fer un pacte nacional i desenvolupar una estratègia per aconseguir la independència. Però no ha estat mai així. Convergència va preferir pactar amb el PP i ERC amb el PSC-PSOE, abans que ho fessin entre ells. Hom és pot preguntar per què?
Crec que moltes vegades els adversaris que competeixen per un mateix mercat de vots, en aquest cas, els vots dels catalans més o menys sobiranistes, quedin sense arguments de veritat per justificar perquè no hi van junts i això els fa que entrin en el terreny de la desqualificació de l’altre quan es mira de cercar diferencies que no haurien d’haver si els dos persegueixen el mateix objectiu. Una desqualificació de l’adversari, que arriba en alguns casos a la desqualificació personal, difamació i acusacions demagògiques, que acaba sembrant la llavor de l’enemistat que impedeix futurs accions conjuntes a favor de la sobirania de Catalunya. Ho hem vist entre els dirigents d’ERC i de CiU que en comptes de cercar ponts d’unió, s’’han dedicat a torpedinar-los. Però també ho hem vist entre algunes formacions que miren de liderar la proclamació de la independència al Parlament. Compte en no caure amb el mateix paranys que han caigut els partits parlamentaris catalans.
Per desgràcia a part dels enemics directes dels partits i institucions espanyoles, dins de la política catalana, a priori els que haurien de ser només considerats adversaris, la praxi política acaba generant que siguin enemics. Molts cops, fins l’extrem que els enemics dels enemics són considerats amics. Això els partits espanyols sabem molt bé treure’n avantatge.
Fent un paral·lelisme amb el que deia el polític indi Chaudhuri: la manca de poder corromp, la manca absoluta de poder corromp absolutament, jo afegiria que la manca de sobirania fa dels adversaris, enemics i la manca absoluta de sobirania fa que no hagi adversaris, només enemics.
A les properes eleccions al Parlament no podem perdre més temps canviant un partit per un altre, encara que aquests ens diguin que ho faran millor que l’altre. Sense estat propi, no podem permetre jugar a ser adversaris per gestionar una Comunidad Autonoma d’Espanya. Sense sobirania, tots els que no treballin per aconseguir-la més ràpidament, són enemics polítics de Catalunya, no pas adversaris. Cal dir les coses clares d’una vegada per totes.
Des de la societat sobiranista, els catalans del carrer, els que no vivim de la política ni tenim aspiracions de viure d’ella, hem de fomentar tots els actes unitaris que es facin a favor de la creació de l’Estat Català. En aquest sentit, després de la manifestació de Brussel·les, dels referèndums populars, que s’han fet i es faran, de l’acte de sobirania, de l’acte d’estat que es va fer a Sabadell, us encoratjo a venir a donar suport al proper 7 d’abril a les 8 del vespre al Cercle de Gràcia ( carrer Santa Magdalena, 12 ), a la presentació oficial de la concentració a Ginebra/ONU del 8 de maig. Una concentració a on dipositarem simbòlicament els vots dels centenars de milers de catalans que han dit SI a la Independència mentre reclamarem el dret universal dels pobles a l’autodeterminació, un dret reconegut per l’ONU.
Hem de donar un missatge clar internacionalment que Catalunya és una nació que té dret a la seva autodeterminació i també internament hem de donar un missatge contundent als polítics catalans que deixin de ser adversaris. Ara pels catalans, no hi ha cap més estratègia bona per Catalunya que no sigui proclamar la independència.
En aquestes alçades de la història, no fer-ho, pot ser considerat com un acte enemic.
Ja no hi ha cap excusa!
Endavant les atxes!!
Jo vull la independència. Però com passo del jo vull al nosaltres (majoritàriament) volem? Si obviem aquest “petit” problema ens estem posant una bena als ulls, o (ens) estem enganyant. La sobirania és un acte de voluntat política, necessàriament majoritària, i, ara mateix, el primer partit de Catalunya (CIU) no la té ni l’expressa. Ara, tampoc penso que calgui considerar CIU com enemics.
Bon dia, Manel en això estem totalment d’acord.
Les persones com jo, que som “díscols”, no gaudim fàcilment d’escenaris per a dir la nostre, perquè a qui convé donar aixopluc als díscols corrent i assumint riscos, en principi innecessaris?.
Tanmateix aprofitant l’oportunitat que em brinda aquest article, i fent ús i abús d’aquesta feliç conjuntura, penjaré tot seguit un articulet xic que vaig escriure no fa gaires dies, que crec que s’escau en aquest fòrum.
La gran fal•làcia… el gran parany.
Catalans, amics, ciutadans de Catalunya, em veig avui, esperonat per a la necessitat i comminat per la força moral, a cridar la vostre atenció sobre un fet reiterat per a molts “catalanistes”, més i sobre tot, en atansar-se eleccions al Parlament de Catalunya.
Fa ja uns mesos vaig voler alertar-vos de la ocupació dels espais de comunicació, oficials i no oficials, per part dels Telepredicadors del apostolat del continuisme radical.
En l’articulet “Ideals i Telepredicadors” publicat a Deumil.cat, vaig intentar posar ben al descobert la perversa actitud dels més radicals espanyolistes, perversa en tan que l’argumentació que usen nega i/o relativitza absolutament que Catalunya estigui en una dinàmica crepuscular per culpa de Espanya, en tot cas sempre fan referència a la mala administració Catalana, però mai cerquen o admeten responsabilitats derivades del estatus polític de pertànyer al estat Espanyol.
El més preocupant és, em sembla a mi, que aquests troben complementació i col•laboració implícita amb aquells altres que tot i anomenar-se “catalanistes”, “nacionalistes” i fins i tot “independentistes”, s’arroguen en exclusiva la capacitat d’exercir el Poder per tal de tractar “la realitat” i reconfigurar-la, reconduir-la, reformular-la, o confegir-la de nou, tan sa val, denegant-nos arbitràriament aquesta mateixa capacitat als que volem fer les coses “diferents”, als que pensem que l’únic camí possible per a Catalunya és assolir la plena sobirania que confereix l’Estat Propi, i que aquest únic camí s’ha de recórrer tot d’una sense dilació o ja no hi serem a temps.
Aquests argüeixen diversos teoremes, com per exemple que seria bo per a Catalunya que els catalans assolíssim arreu del món l’excel•lència en capacitats i influència reconeguda, com ara el loby jueu, posem per cas, la trampa està en induir a pensar que tenir un Estat Català s’oposa a aquesta realització, com si fossin dues realitzacions disjuntives, o una o l’altre.
Però amb tot, la fal•làcia més gran i poderosa, és la que posen en valor argüint que “la realitat” no està per a declaracions de Independència, com si “la realitat” fos una foto fixa, una cosa closa, acabada, inalterable, com si aquesta “realitat” no hagués estat, en bona part, configurada per l’exercici del Poder que subsidiàriament han compartit amb Espanya, i al servei d’Espanya.
Aquests ens venen a dir que tot i que ells comparteixen els nostres ideals, son ells i no nosaltres els que tenen el coneixement per gestionar el Futur, i que això s’ha de fer seguint tan amb l’intent de reformar Espanya com amb la seva capacitat, (la dels reformistes radicals) per a fer, diuen alguns aïradament, “carreteres”, “hospitals”, “presons”… … o lleis “de consultes” previ permís de l’amo… …
No es fa estrany però que aquells que venen aquest producte i regalen aquest pinso siguin fidels adherits a les sectes regionalistes, autoanomenades “catalanistes-independentistes”, no es fa estrany perquè és prou clar que si vols un ramat d’imbècils has d’ordenar una legió de pastorets estults, perquè les “lleis de consultes”, com les carreteres i presons que fan ja ens son del tot insuficients, s’ha de ser ruc per a no veure que mentre tapem una via d’aigua el vaixell s’enfonsa, i que l’única solució és canviar de patró i de vaixell.
Aquests reformistes empedreïts només ens poden encolomar misèries xiques, ni trens, ni aeroport, ni res estratègic i decisiu, misèria.
Els espanyols viuen a Catalunya plenament en espanyol mentre nosaltres hem de ser bilingües per força.
L’estratègia dels “reformistes radicals” és prou clara, fer un discurs “nacionalista” abrandat fins al punt del independentisme (Junqueres i Tena, en son prou representatius), argumentant que cal “construir el País”, tot per tal de captar i segrestar el vot dels patriotes catalans ingenus que incapaços de caminar pel seu propi peu necessiten l’aixopluc dels “gurus” respectables de les sectes respectables que els fan sentir vius cada quatre anys.
Si els Catalans caminéssim pel nostre propi peu aniríem de dret cap a la Independència passant dels “gurus” que ens diuen que encara no estem prou madurs, però que no patim que ells son aquí amb nosaltres per ajudar-nos, posaríem en valor allò que VOLEM, fent-ho absolutament prioritari, tindríem el convenciment i la força per canviar “la realitat”, tindríem la gosadia d’enviar a dida a aquells que ens diuen que allò que VOLEM no ho podem realitzar per mor de “la realitat”.
Aquesta és la gran fal•làcia, creure que “la realitat” ens es donada com una cosa acabada i closa i que el que ens cal és que d’entrada renunciem a allò que VOLEM perquè si ho VOLEM assolir directament, si VOLEM canviar “la realitat” prendrem mal, “la realitat” es resisteix al canvi, perquè segons sembla n’hi ha uns que son dolents, que es diuen espanyols, que no volen canvis ni estan per a punyetes, es veu que manen molt i no se’ls pot fer la contraria, i tot s’ha d’anar fent mig d’amagatotis, i així fa 500 anys que anem fent, i és que ells, aquests regionalistes reformistes radicals, ens faran la feina d’anar canviant “la realitat” de mica en mica sense fer soroll, perquè es veu que als espanyols els agrada molt “haser la siesta”, i es veu que aprofitant aquests interludis sense fer soroll ens en sortirem, amb el temps i una canya, això sí.
“La realitat” però, és que els espanyols “hasen la siesta” plàcidament mentre nosaltres ens extingim a mans del “nostres”, “la realitat” és que els espanyols “hasen la siesta” plàcidament perquè tenen a Catalunya qui els fa la feina.
Prou, només te una possible lectura… … i cal ser molt imbècil per dir Més sent Català.
Agosaradament Vallfosca.
Josep M.
———-
Es tracta de treballar dins de les teves possibilitats sense capficar-te amb els demès. Aixó no vol dir que no s’ha de tenir les orelles ben obertes per anar moldejant el teu treball segons el que es respira. Però mai ho has de fer només pensant el que pensa la majoria. Els grans canvis, revolucions , invents , en definitiva el progrés de la humanitat, al principi sempre era una cosa d’una minoria. La majoria només reacciona cap al final i ho quan ho fa , ho fa molt rapidament.
La independència de Catalunya serà una realitat perquè si no ho és, significarà la mort de Catalunya catalana per passar a ser la Catalunya provincia espanyola.
Esquerra i CiU fins ara, es podia acceptar que no eren enemics a la independència. Però davant de tot el que ha succeit aquests darrers anys, davant de la globalització amb la immigració, descapitalització i deslocalització de les empreses catalanes i sobretot del definitiu tancament de les possibilitats d’autogovern (la sentència del TC ho acabarà de rematar) si aquestos partits no aposten descaradament per la independència en un plaç de 4 anys, per mi seran considerats enemics polítics a la independència (això no vol dir que poden ser amics per la cultura o que hi tinc amics personals als qui aprecio molt). Però si creus que només la independència pot salvar Catalunya de la seva mort com a indentitat catalana i que cal fer-ho el més rapid possible perquè queda poc temps, aleshores estaràs amb mi que seràn enemics perquè amb la seva innanició estan donant temps als espanyolistes a eliminar la indentitat catalana i a fer que definitivament siguem una simple comunidad autonoma española.
Vallfosca
———-
sempre pots escriure un blog o demanar per escriure en aquest (ho pots demanar a l’Enric i a l’Agusti, per mi cap problema, però espero que siguis curós amb les formes i no insultis com vas fer amb mi en alguns comentaris a alguns dels meus articles)
El teu article, mereix una lectura amb tranquilitat que ara no disposo. Però a primera vista, hi estic d’acord. A part dels enemcis externs, a casa en tenim uns altres que conscientment o insconsientment es present a fer el joc als enemics.
gràcies per la teva valuosa particiapció
Amic Bargalló,
Només una petita precisió al teu comentari “Una simple Comunidad autonoma española”.
En tot cas diria per els que encara neguen les evidències i no ho veuen clar,
“la Comunidad autonoma más pobre, humillada y desfavorecida de españa”
Manel Bargalló,
Demanaria una mica més de precisió, perquè no és correcte dir “Esquerra i CiU fins ara, es podia acceptar que no eren enemics a la independència”. Precisió és dir, CIU és un partit nacionalista (però no independentista) i Esquerra és un partit independentista.
Dius que es tracta “d’apostar descaradament per la independència en un plaç de 4 anys”. Primera, a mi no m’agrada donar ultimàtums perquè no sóc jutge de ningú, i quan a qualificar l’independentisme de “descarat”, doncs no és el qualificatiu que a mi m’agrada. Jo penso que si ets independentista ho ets, descarat, benplantat o malcarat. Ho ets o no ho ets. Penso no és qüestió de caràcters, és una qüstió política, que consisteix en construir una majoria independentista al Parlament. Aquí, és obvi que si CIU es declarés partidari de la independència ja seríem al cap del camí, però sembla que aquest partit no optarà per aquesta opció al menys en els propers 4 anys.
Les enquestes apunten que els independentistes, descarats o tranquils, racionals o passsionals, no serem majoria en les properes eleccions, ans sembla que ERC baixarà i Laporta i Carretero… bé, aquests ja s’han fet l’harakiri abans de començar.
I, finalment, dir que no em sembla molt intel·ligent “amenaçar d’enemistat” a moltes de les persones que, per la seva ideologia política, puguin creuar el pont el proper 8 de maig.
Salutacions.
Josep Maria,
Primer per si no havia quedat clar. Quan dic enemic, ho dic en el sentit polític. Jo tinc molt bons amics espanyols i també de catalans que no volen la independència. No confonem el debat.
Quan dic enemic, ho dic en el sentit que les seves accions o omissions estan perjudicant a la independència de Catalunya.
Per mi, no apostar per la independència ,és anar contra Catalunya.
Quan dic “descaradament” volia dir-ho “sense complexos”, en aquest sentit, potser m’he expressat malament.
També, a mi ja no em val, que un partit és digui que es independentista, però en canvi no actua com a tal. ERC diu que ho es i ho posa en els seus estatuts, CiU en el darrer congrés fa dos anys, també va acceptar una ponència política a on deia que l’objectiu de CiU és aconseguir que Catalunya esdevingui un Estat sobirà a EU.
Però la praxi política d’ambdós partits demostren que no volen complir amb els mandats dels seus militants.
Per mi, cap d’ells actua com a independentistes.Fins fa poc, encara es podia pensar que calia més fets que avalessin que amb Espanya no hi ha res a fer. Ara per mi, no hi ha més excuses.
Per això, si no canvien la seva estratègia, acabaran sent enemics de l’independentisme
A Ginebra, cal que tots els catalans que creiem que és urgent aconseguir la independència, si pot ser aquest any, millor que d’aqui 4 anys. Anem a l’ONU per simbolitzar el nostre dret a l’autodeterminació i a la vegada forçar als polítics que es sumin a la candidatura que proclami la independència al Parlament.
Per acabar, jo no penso que RCat mes Laporta estiguin acabats. Tot el contrari, si fos així, no dedicarien tanta tinta a dir que estem morts abans de presentar-nos.
gràcies pel comentari
Avi LLaonart
—————-
Esperem que no ho veiem mai aixó, però si seguim a Espanya, potser si que ho veurem
Vallfosca,
“…aquests regionalistes reformistes radicals, ens faran la feina d’anar canviant “la realitat” de mica en mica sense fer soroll”
Això es avui més utòpic que la independencia, ho haurien de veure. Les coses han canviat. Ara l’Estat ho es tot. No hi ha vida fora de l’estat, d’un estat a favor, s’entén, no en contra.
Aquesta postura tenia el seu sentit dins la dictadura i en un contexte econòmic-social diferent, ara no. La “ceba” va servir en el seu moment, ara no pinta res. Aquest senyors que viuen mentalment en el passat haurien de deixar pas a d’altres.
R.A. Oliver, i tan… tota la raó…però fan el discurs que fan perquè no en podem fer cap altre.
Tanmateix en la meva opinió, lo més important del “discurs” és generar la “tensió superficial” necessària per tal que els acòlits puguin continuar adherits a “la causa”.
La realitat és que el País està en fallida i nacionalment en un procés crepuscular.
Hem d’espavilar.
Manel,
Què és Catalunya, allò que tu creus i allò que tu vols? Catalunya és un país que vota majoritàriament CiU a les catalanes i PSC-PSOE a les espanyoles, si aquests partits són enemics de Catalunya o bé Catalunya és enemiga d’ella mateixa o bé la teva Catalunya és un ens fictici, eteri o inexistent. És per aquesta raó per la que penso que discursos simples i simplistes com els de Reagrupament fan tan de mal perquè allunyen la majoria d’allò que justament Reagrupament persegueix. Baixa al carrer i convenç persona a persona, votant a votant que voti opcions independentistes les properes eleccions, això seria fer un favor a la democràcia i al teu projecte, però titllar els que simplement pensen diferent o els que contemplen vies diferents a les teves d’enemics és simplement feixista.
No puc expressar la meva opinió de què tot plegat el que ha dit en Puigcercós és només per enredar al personal?. A on he insultat jo al Puigcercós?. Perquè em tractes de feixista, si expresso la meva opinió diferent. Només argumento que el que proposar no servirà per aconseguir la independència, ans el contrari, aconseguira rebaixar la força dels referèndums.
RS, tens un sentit de la llibertat d’expressió i del feixisme molt peculiar.
Josep M.
Ja se sap, qui diu les veritats, perd les amistats. El problema és que jo en política no tinc amistats i no en vull tenir-n’he. Els amics els tinc en altres àmbits de la vida. Per mi la política només és un instrument per aconseguir la independència de Catalunya. Una vegada la tinguem, ni voldré parlar mai més sobre ella.
Manel,
M’estàs dient que com que penso diferent de com tu penses sóc el teu enemic. Si creus que els que pensen diferent de com tu penses són els teus enemics, tens un problema i espero que les teves tesis no triomfin mai perquè fas por.