Gaudir d’aquesta Terra tant preuada a la manera natural en que els nostres avantpassats ho feren, sadollar-la amb la cura pragmàtica de la vida de cada dia, i viure en l’alegria senzilla de saber-nos nostres a casa nostre, aquesta realització, aquesta praxis, a la “llum” de la Nova Religió del Igualitarisme Redemptor i el catecisme de “la correcció política”, és un pecat gruixut, que ratlla el sacrilegi que atempta en contra el desenvolupament de la Vida i la Justícia en el món.

“Podem estar d’acord en que els problemes son globals, i que per tant necessitem solucions globals, podem estar d’acord en que per resoldre aquests problemes fa falta solidaritat, estem d’acord en que entra tots ho farem tot, però amb el que no podem estar d’acord, es que ens diguin i ens imposin, el que hem de fer i el com ho hem de fer, sense tant sols donar-nos la oportunitat de discutir-ho”.(Urak-Prefaci-Vallfosca).

 La pretesa ben entesa catalano-espanyola ens ha procurat un marc psicològic de submissió a la fal·laç superioritat moral  de “lo políticament correcte”, marc que condemna sense cap mena d’escrúpols la Nació Catalana Recuperada, no ja com a praxis, sinó tan sols com a “ideal”.
Aquest noble ideal “en altre temps”, ara ha esdevingut una aspiració egoista i concupiscent, mostra d’un atavisme retrògrad, burgès i abjecta que s’oposa a l’evolució de la Humanitat.
A llocs de treball d’arreu del país, des d’empreses fins a bases militars, des d’hospitals fins a emissores de televisió, la gent està sotmesa a un “entrenament en la diversitat” que pretén reeducar-la i tornar-la més políticament correcte. Tot l’espectre de la programació televisiva fomenta enèrgicament el multiculturalisme.
Igual com la creença en la perfectibilitat del gènere humà, aquesta dèria per la propaganda i la reeducació te poderoses similituds amb les pràctiques de les societats comunistes. Mentre que el realisme socialista soviètic feia propaganda de la virtut del proletariat, la BBC fa propaganda de la virtut de les societats multiculturals. (Ridículament Correcte -Anthony Browne).

Bé, crec, que el dit fins aquí és suficientment clar i entenedor, home, no és que vulgui tornar al temps de l’espardenya, però que a més d’espoliar-nos, a l’ensems ens vesteixin de “lagarteranas” és ignominiós.
La qüestió te a veure amb el fet que quan un deixa un espai buit de seguida n’hi d’altres que l’ocupen, i certament, el Poble Català s’ha vist desplaçat per la FORÇA, deixant espai en el nostre País, violentats físicament, moralment, econòmicament, culturalment. Perquè tota Colonització és violència.
Catalunya en tant Nació no podrà reeixir si no en recupera l’espai, i això passa per recuperar un discurs desacomplexat d’allò que som, sense el qual no serem capaços de manar, de fer i desfer segons nostre voluntat a casa nostre, sense ser captius del xantatge moral dels qui s’han apropiat de “lo políticament correcte”.
Aquets que s’arroguen en exclusiva la capacitat de judicar el que és bo i el que és dolent, negant i segrestant el debat, son els que erigeixen els altars on se sacrifiquen les crítiques que defensen punts de vista que contradiuen aquest judici previ, això sí, aquests sacrificis son en ares de “la tolerància”, diuen, de la qual, òbviament, ells en son els avals i garants. S’hi discrepes, per comptes de oposar-hi arguments et llencen una “fàtua”, t’estigmatitzen, t’aïllen. Tot plegat, veritats ideals com a Catedrals Gòtiques que exigeixen una postració reverencial alienadora. Però nosaltres som més del Romànic, de combregar amb el cicle vital de la natura i la generosa Terra, que juntament amb el nostre pragmàtic esforç diari produeix els bens que sadollen les senzilles pulsions humanes, i que ens apropen a la joia de la Vida allunyada de grandiloqüències i cultes personalistes.
Per a La Nació Recuperada ens son menester catalans valents amb discursos valents que posin en valor i actualitat La Catalanitat, veritable eix vertebrador de la Nació. Tots els avenços socials no només ens son favorables, sinó que també necessaris, ara bé, son insuficients per a bastir la Nació, perquè ser una Nació és quelcom més que un règim de deures i drets adscrits en un territori determinat.
La voluntat del coneixement, el pragmatisme del propi esforç, l’autoconfiança del qui qüestiona críticament, sense necessitar aixoplugar-se en judicis “divins” quan això exigeix l’alienació i la renuncia de la pròpia capacitat crítica, que, fins i tot es pot manifestar en un cert escepticisme crític iconoclasta, i un llarg etc que articulen la nostre idiosincràsia identitària, son valors que no es poden inocular per decret, que formen part o no del model cultural, i que en ser-nos nostrats no podem negligir alhora de La Nació, perquè Catalunya serà una Nació Catalana o esdevindrà un “territori”.
Agosaradament Vallfosca.

És ben clar que España s’ha anat conformant durant generacions, centenars d’anys, com el projecte desitjat pels castellanistes enfront del que volíem des de Catalunya, per tant el catalanisme i tot allò que fa ferum de català s’ha d’arraconar per tal de permetre la subsistència d’aquest projecte centralista i unitarista, projecte que no desitgen canviar de cap manera doncs és el que els interessa i no sols a Madrid, cap i casal del centralisme, sinó també a moltes altres contrades que sobreviuen gràcies a aquesta aposta. A tot això, al llarg dels anys, Catalunya, no ha sabut, o volgut, fer cap altra opció que més España, tot intentant fer canviar a la resta dels Espanyols , contra la seva voluntat, aquest projecte, sense voler adonar-se que això era petar de cap contra la paret un i altre cop. Per que ens entossudim en que els Espanyols facin allò que nosaltres volem? Tenim dret a exigir-los-hi?, no ho sé, el que si s’ha demostrat fefaentment és que intentar-ho és una miserable i estúpida pèrdua de temps.

El Federalisme, l’autonomisme i fins i tot el confederalisme català s’han basat sempre en el supòsit de continuar lligats al projecte espanyol, això sí, intentant reconvertir-lo en una “Espanya” on tot seria mirat des d’una òptica catalanista, un projecte més obert, més perifèric i més participatiu, molt probablement confederalista i per tant més lliure des de la vessant nacional. Peró aquest sistema no s’adiu amb la personalitat dels Espanyols castellanistes els quals son majoria a l’Estat (sobre tot si comptem amb els seus al·liats naturals).

I així ens va fins ara, amb banyes per tot arreu, per això quan s’esdevé una proclama contraria als nostres interessos no s’ha de veure sempre, necessàriament, com una agressió ni ganes de fer-nos la punyeta sinó tan sols el resultat d’una tossuderia i curtedat de mires nostra, serà lògic esperar d’un Tribunal Constitucional Español l’afermament d’aquesta España castellanista tal i com l’hem coneguda fins avui, front l’altra Espanya de inspiració catalanista la qual només ha existit en la ment d’alguns catalans, la defensa a ultrança d’una España que ha sigut sempre, i és, això: “España”, i no la que es pretenia des d’aquí de fa segles, però de llavors ençà ja ha plogut i encara seguim amb la mateixa dèria: intentar canviar-los en contra de la seva voluntat. Fixeu-vos si en som de tossuts i entenem fins a quin punt ens fem pesats reivindicant un i altra cop allò que ja ens han dit que no serà, no han dit mai que no pugui ser, fins i tot si els preguntes et diran que si, que és possible, però queda ben clar que no serà, doncs clarament ells no ho desitgen i com que son majoria ja en tenen prou.

Es creuen en el dret de dir-nos inclús com hem d’actuar a casa nostra, no que deixem de parlar en català, per exemple, sinó que si un castellà vol parlar en el seu idioma, nosaltres immediatament, tenim la obligació de passar a parlar en aquell idioma, una actitud clarament imperialista i colonial, però “España” és així, així s’ha anat creant i reforçant al llarg dels segles i no podem exigir que la canviïn, son així i punt. Ara ja s’han adonat que tenen la oportunitat d’esmenar aquells articles que els molesten d’un Estatut de Catalunya (que és la joia de la corona dels regionalistes, federalistes i autonomistes catalans) doncs, per a ells, van fer un pas massa “permissiu” en la llei d’educació i això de la immersió ja veuen que no els va bé, ja que en aquest punt, i només en aquest punt, desapareix el total, absolut, abassegador i aclaparador poder del castellà sobre el català a Catalunya, i la seva “España” no pot, ni es pot, permetre que l’únic idioma oficial a tot el territori no sigui total i absolutament hegemònic en totes les facetes en les que es desenvolupi un idioma. Per tant ja estan posant fil a l’agulla per tal d’arranjar aquest problema i desprès de la ribotada política a l’Estatut, ara vindrà una ribotada legal i finalment agafaran el bou per les banyes i aniran ribotant legalment tots i cada un dels articles que no els agradin i un d’ells és el que ha instaurat la immersió del català, i no caldrà modificar res, senzillament emetran una sentencia interpretativa on es dirà que pot continuar la immersió però que la voluntat dels alumnes i/o dels pares a escolaritzar-se en castellà (idioma oficial i hegemònic a tot l’estat) prevaldrà com a dret constitucional per sobre de la llei que propugna la immersió. I ja ho tenim tot fet.

Retocaran tot allò que els interessi d’una llei que aquí s’ha denominat Estatut i no és res mes que posar sobre el paper una relació il·lusòria d’aquí cap allà, més que una il·lusió una al·lucinació que és trenca quan retorna d’allà cap aquí. Ens dictaran quins son els nostres signes d’identitat als quals, segons ells, tenim dret, ens interpretaran fins i tot els nostres sentiments. Ara, ja no en tindran prou amb l’espoli econòmic i històric a que ens tenen sotmesos, ara entraran a fons en tot allò que els molesta, que no és altra cosa que la nostra identitat, el fet que siguem diferents, doncs España és uniformista per sobre de qualsevol altra consideració i o ets castellanista o senzillament no pots ser, no se’t permet, i ara quedarà ben clar que inclús és anti constitucional. D’aquí a declarar-ho il·legal i fins i tot anar més enllà pot ser només un pas, tot dependrà, com sempre, de la seva voluntat.

Per tant si encara no en tenim prou, preparem-nos per que en venen més, i el resum de tot això és que si volem romandre dins d’España només ens cal que adaptar-nos a ells, deixar-nos de somnis il·lusoris i no esperar que, finalment, ens acceptin com som, d’altra manera només ens queda un remei: marxar!!. Ara, federalistes i autonomistes (per molt sobiranistes que diguin ser) ens diran que això es impossible, que amb les lleis espanyoles això no es permet, però el fet és que quan un poble vota democràticament esdevé sobirà i si el seu vot és inequívocament per la independència del seu país i per tant per trencar amb els lligams que el mantenien junt amb un altre, deixa de ser preceptiu obeir aquelles lleis del país anterior que impedien per la força legal allò que la voluntat democràtica i sobirana ha dictaminat a les urnes.

La pilota és a la teulada de tots i cada un de nosaltres i sobretot d’aquells que es declaren nacionalistes, siguin autonomistes, federalistes, regionalistes o confederalistes doncs els “separatistes” ho tenim clar de sempre, ara cal que actuem en conseqüència. Avui, en un país immers dins la democràcia occidental només roman esclau aquell poble que ho desitja, que tinguin en compte que les poques llibertats nacionals que encara tenim, al no ser independents, no depenen de la nostra voluntat mentre acceptem la subjugació al regne de Castella, sinó de la dels que ens veuen com els enemics de la seva nació i un perill per la pròpia afirmació nacional mentre continuem sent i sentint-nos catalans, mentre existim per tant. Només entenen España com una uniformitat, una uniformitat castellana, es clar, on tot allò que no sigui castellà ha de ser rebutjat i apartat de la normalitat quotidiana i només és acceptable en moments puntuals com a “expresión de la riqueza cultural de los pueblos de España” o sia “los coros y danzas de la sección femenina”. Es per tot això que tots i cada un de nosaltres hauria de saber el que cal fer, la pregunta és si ho tenim clar?, d’altra manera ja podem anar preparant la gàbia en el zoo de les cultures desaparegudes i que se’ls permet sortir un cop l’any a ballar quatre sardanes, menjar botifarra amb seques i cantar el virolai, això si, tota aquesta festassa del “Dia de la Region Catalana” estarà totalment subvencionada pel “Estado Español”, que en això ells són molt esplèndids. “Que buenas son las hermanas Ursulinas.. que buenas son que nos llevan de excursión..”, i aquí pau i allà gloria… la pau dels cementiris i la gloria dels difunts, és clar.

Per començar: Tothom qui pugui cap a Ginebra hi falta gent!!

Ja estic de nou a Alemanya, fins ara no he pogut escriure l’article setmanal a aquest bloc. He de guanyar-me les garrofes i de l’aeroport he anat directament a la feina, sense passar per casa.

Ha estat un cap de setmana inoblidable, el diumenge vaig estar a Malgrat de Mar acompanyant els meus amics i companys sobiranistes durant tota la jornada del referèndum.

Jo sóc de Reagrupament des de molt abans que es formés com a associació independent d’ERC. Vaig defensar RCat com una alternativa dins d’Esquerra i quan la direcció del que era el meu partit durant més de 18 anys de militància, va demanar al Joan Carretero que marxés perquè no estaven d’acord que ERC havia de lluitar per la independència com objectiu prioritari, vaig decidir també plegar. Per mi, ERC només era una eina per la independència de la meva terra i si la direcció diu que ara no és la prioritat del partit, doncs ho deixo i miro de lluitar amb una altra eina. No dedico part del meu temps lliure a fer política. No m’agrada gaire la política. Per mi fer política és un peatge que haig de pagar per aconseguir ser un ciutadà normal. Un ciutadà que té el seu pròpi estat.

Però això no treu la meva total simpatia amb els simpatitzants i militants d’aquest partit al meu poble.  He estat 6 anys el president de la secció local d’ERC i malgrat fa ja deu anys que he marxat del poble , conec pràcticament a tothom. Molt d’ells  han participat amb Malgrat Decideix.

Al poble, des de fa més de 30 anys hi governa el PSC-PSOE, ho ha fet majoritàriament amb coalicions. Al principi aquest partit, mirava de només fer pactes amb les forces d’esquerra, però des de fa uns 10 anys, l’actual alcaldessa, que porta des del 1991 governant, només ha pactat amb CiU i el PP.

Una de les coses que vaig tenir clar quan vaig ser anomenat president d’ERC a Malgrat, per allà el 1994, era que mai hauríem de pactar amb el PSC-PSOE. Ho tenia clar, per varis motius. El primer per patriotisme. Per mi des de les temps  de Felipe Gonzalez que tinc clar que el PSC és la quinta columna de l’espanyolisme a Catalunya. Però també, pel tarannà de l’Alcaldessa, més propi del típic cacic del poble del segle passat. Com a persona, a mi em costa molt poder dialogar amb persones que tenen aquest tipus d’actitud. Això junt que sempre he considerat al PSC-PSOE un partit que només té com objectiu mantenir-se al poder, sense importar com, vaig sempre defensar que ERC a Malgrat, si volia algun dia poder desplegar les nostres polítiques nacionals i d’esquerra, per dignitat i ètica, mai hauríem de pactar amb l’Alcaldessa. Només si podriem accedir a l’alcaldia podriem estudiar-ho. Tal com funciona la democràcia a l’Estat espanyol, un alcalde ha de fer-ho molt i molt malament, incloent escàndols greus, per poder-ho derrotar en unes urnes. Els favors i contrafavors estan a l’ordre del dia i tot plegat favoreix la perpetuïtat del qui té la paella pel mànec.

Va ser molt dur estar sols a l’oposició, mentre veiem com al principi Iniciativa, i després  CiU i PP, anaven pactant amb el PSC-PSOE i repartint-se les regidories. Actualment aquest partit, mana només amb el PP. Els de CiU com els d’Iniciativa, han sortit força escaldats de pactar amb l’alcaldessa socialista.

En aquests moments, ERC és l’alternativa real que hi ha al poble de poder fer un canvi, després de més de 30 anys de govern socialista. De fet, penso que ERC a les darreres eleccions municipals haurien pogut guanyar o forçar el canvi d’alcaldia, però malgrat el descontentament que hi ha vers a l’alcaldessa,  no va ser possible perquè els malgratencs no acaben d’entendre com pot ser que la direcció d’ERC a la Generalitat pactin amb el PSC-PSOE, mentre al poble, es manté un enfrontament frontal amb  ells.

Moltes vegades penso, que si la direcció d’Esquerra hagués fet el mateix que varem fer i fa ERC a Malgrat, en aquests moment ERC seria l’alternativa política a Catalunya. Però el Carod i el Puigcercós, van estimar fer tot el contrari i ERC ha deixat de ser cap alternativa a nivell nacional. Si no hi ha gaires canvis, Esquerra tornarà als mateixos nivell de representació que tenia abans del 2003. Per darrera del PP i fins i tot, potser darrera d’Iniciativa.

Tornant als referèndums, el govern socialista a Malgrat ha tingut l’honor de ser de tot el Maresme, la població a on hi hagut més impediments per fer la consulta. Es veu que el dia de Sant Jordi, fins i tot va obligar a retirar una taula de Malgrat Decideix per un simple problema administratiu. Un cel en contra que sembla més proper als dels Rivera i Cia, que la d’un partit que ha defensat el dret d’autodeterminació, encara que sigui per a altres pobles, com és el poble palestí.

La participació malgrat tot, ha estat força meritòria si tenim en compte el que ha succeït a altres poblacions similars. Prop del 14% amb quasi 2.000 vots a favor de la independència. Més que els socialistes a les darreres eleccions al Parlament Europeu a Malgrat.

Del que vaig viure, vaig copsar un parell d’anècdotes que voldria explicar.

La primera fou que un amic de joventut i company d’universitat, de pares d’origen espanyol, que parla català però amb les poques ganes que jo parlo l’espanyol,  quan li vaig dir si anava a votar, em va contestar amb la pregunta “anar a votar als teus?” Mentre seguia caminant sense voler-se a parar a discutir amb mi. Això ja em va fer preveure que la participació no seria molt alta.

Vet a aquí, un dels problemes dels referèndums. La campanya dels mitjans de comunicació en mans dels socialistes, juntament el fet de què les direccions dels partits com ERC i CiU, hagin mirat d’agafar el protagonisme dels referèndums, però sense posar-hi gaire el coll a la realitat, ha fet que una part de la població vegi els referèndums més com la típica acció partidista del que fou al principi. El 13S i el 13D va ser més vist com una acció dut a terme per el poble, en contra fins i tot dels partits.

De fet, ja fa temps que ho vaig denunciar que hi havia intents per part dels partits polítics de segrestar als referèndums. Ara ja no hi tinc cap mena de dubte. Segur que els propers referèndums que es faran, encara la participació serà desgraciadament més baixa. De fet penso, que si les coses segueixen així, a Barcelona el referèndum no es farà mai.

Però amb tot, prop de mig miler de vots a favor de la independència malgrat tot és  un èxit sense precedents, que en altres contrades que han aconseguir esdevenir un estat propi no tenien un o dos anys abans de la seva independència.

La segona anècdota per sort fou molt més positiva. Vaig copsar que un centenar de malgratents, la majoria sense afiliació política, però també hi havien els militants i simpatitzants d’Iniciativa, d’ERC i de CiU, s’havien posat a treballar junts per fer possible el referèndum. Vet a aquí el millor de tot el que ha succeït al meu poble amb els referèndums.

Quan es tracta d’anar junts per aconseguir la independència, tenim per un costat, els espanyolistes, que són el PSC-PSOE i el PP, que fan tot el possible per a impedir que la gent exerceixi el seu dret democràtic al vot i per l’altre costat la resta dels catalans, incloent militants i simpatitzants d’Iniciativa, Esquerra i CiU que si que treballen per fer-ho possible.

Això té més importància del que pot semblar. Malgrat que al final, un amic d’Esquerra se’m queixava que hi havia alguns de CiU que al principi s’havien ofert per treballar, en canvi al final havien fugit d’estudi i només havien vingut  a fer-se la foto, a mi em semblava que era un avanç molt important.

Li vaig dir al meu amic, que no caiguessin en el parany de fer-se retrets, que era un principi molt esperançador per poder forçar un canvi al poble i que l’exemple de Malgrat Decideix, hauria de continuar viu. La llavor de la unitat entre els catalans demòcrates s’havia sembrat i això donaria el seu fruit. Penso que si es poden ajuntar per demanar la independència, també ho poden fer per alliberar-se de 30 anys d’un govern socialista amb una alcaldessa que després de tants temps governant, actua com si fos un petit dictador. Si al meu poble, es torna al retret entre els malgratencs que volen foc nou, no s’aconseguirà res de res.

Penso que per a tota Catalunya, això també és extrapolable. Centenars de coordinadores s’ha constituït amb un objectiu d’aconseguir la independència, a cada poble. Per primera vegada molts catalans, la majoria sense afiliació política, alguns militants d’ERC, de CiU, i d’Iniciativa, s’han posat a treballar per fer els referèndums.

Tots ells estan fent de militants, però no d’un partit, si no militants de Catalunya. Això per mi és la clau. Si no són conscients de tot això i es deixen arrossegar per les lluites partidistes dels partits, tot haurà estat en va.

En canvi si tots aquests centenars de milers de catalans que han votat a favor de la independència són coherents amb el que han fet, podrem aconseguir que al Parlament de Catalunya, es proclami la independència i sortim de la dictadura que representa l’Estat espanyol.

Endavant les atxes!!

Nota: No oblideu, que perquè tingui efecte la proclamació unilateral de l’Estat Català al Parlament, ens cal el reconeixement internacional. En aquest sentit us esperem el proper 8 de maig a Ginebra a on farem l’entrega d’una carta a tots els esmaixadors de l’ONU perquè reconeguin el Dret d’Autodeterminació del poble català.

A la foto, no em trobareu perquè vaig ser jo el que vaig fer la foto del grup. 

Representació d’un poble

Fa dies que llegeixo diferents opinions del nostre actual president, de la nostra regió espanyola.

Fins ara era un home que havia callat, que mai havies sapigut ben bé que pensava de la societat catalana.

Amb les consultes ha sortit tot fora. A un 30% dels catalans convençuts per la independendència ens ha dit minoria. Ha afirmat el que pensem.

Veureu fa dies vaig veure en unes declaracions que deia, que la MAJORIA de catalans se sentien espanyols.

No sé si el nostre president s’ha dignat a comparar resultats i veure que quasi el doblem en votacions. Però bé, suposo que és una persona no massa llesta.

Fa dos dies, va dir que no aniria a votar a la consulta del seu poble, Sant Just Desvern.

Una decisió errònia i segurament aplaudida pels dirigents de la nacional PSOEspañol.

Però està fent bé? Un president no ha de donar suport a un moviment pacífic, social i democràtic  i popular!

Crec que és un insult. Un insult que ens l’hauríem de mirar seriosament.

Crec que acabem de trobar un altre inconvenient a pertànyer a Espanya. A un 30% dels ciutadans se’ls considera minoria i se’ls pren a broma.

Però per ell , quina és una xifra representativa?

Alguns diuen que amb un 30 no anem enlloc, però qui recorda quan percentatge hi havia a Kosovo?

Menys d’un 10 % i llavors mireu, son independents.

Cal autoconvençer-nos que no ens fan cas ni els politics del país.

Cal una candidatura que aplegui les consultes, que en sigui el derivat CLAU. Per que amb un 30% serem majoria al Parlament i proclamarem la independència. No es difícil, però cal que ens ho creiem.

I el problema seriós es que la majoria no s’ho creu.

A aquesta gent ha de reaccionar o se’ns passarà l’hora com moltes altres vegades, crec que hi ha suficients motius, com per votar aquesta nova candidatura.

Però abans de votar-la, haurem anat a Ginebra, on haurem entregat el resultat de les consultes, i on les miraran entusiasmats pels progressos democràtics del nostre poble, i per una massa social amplia.

El 8 de Maig , a Ginebra.

Atentament, un servidor que s’excusa per no poder anar a Ginebra.

Josep Prat

Diumenge, després d’una setmana moguda, es farà la tercera tanda de la Consulta, tercera si considerem singular la primera votació per la independència a Arenys de Munt. Dilluns la coordinadora ens donarà dades globals de quants catalans hauran votat a favor de la independència del nostre país.

Siguin quins siguin els resultats, aquests són uns fets únics a les democràcies europees i poden de manifest l’inequívoc desig d’una part important del nostre país d’esdevenir un Estat separat de l’espanyol.

Un desig que en un estat democràtic, com es considera l’espanyol, no hauria de ser obviat pels que ostenten el poder. No crec que ho obviïn els estats democràtics del món tot i que la norma és no intervenir en els afers interns dels altres estats.

El problema que es planteja a l’Estat espanyol és el seu grau de maduresa democràtica. Per a mi no hi ha cap dubte que aquesta maduresa és baixa, molt baixa. No entraré a debatre gaire sobre el Tribunal Constitucional i les seves actuacions. Aquest Tribunal no és altra cosa que el reflex de la societat espanyola, no fa altra cosa que interpretar la Constitució, potser no en la lletra estricta però si en el seu esperit actual. No fa altra cosa que dir que els catalans, diguem el que diguem, per a ells no som altra cosa que una part inseparable del poble espanyol i que nosaltres no podem decidir per nosaltres mateixos sinó que la decisió sobre el nostre destí li correspon al conjunt dels espanyols, entre els que per llei vigent hi som. No hi ha altra nació que l’espanyola i tota la resta són eufemismes per intentar definir de manera amable per a nosaltres, a veure si així callem, el concepte de regió espanyola. El Tribunal Constitucional interpreta de manera perfecta aquest sentiment majoritari espanyol i només discrepen en fins a quin punt s’ha de deixar clar en el text i intentar ser amables.

A mi això no em sorprèn ja que ens ho han deixat ben clar durant molts anys. El nostre èxit o fracàs, depèn de qui s’ho miri, ha estat fer que ara ens ho hagin de dir per escrit. A l’Estat espanyol no es va fer una transició democràtica com calia i ara es posa de manifest de forma entenedora per a molts.

Un exemple el tenim quan en una reunió dels “pares de la Constitució espanyola” el president d’Honor del PP, el gran demòcrata Fraga, va dir: El poble no pot votar res que no sigui constitucional, per a això està el Tribunal Constitucional!. Què es podia esperar d’un històric del franquisme, còmplice o executor directe de la repressió franquista i postfranquista? Quina Constitució podia emanar havent gent així?

Tanmateix el problema no és només dels espanyols. També aquí tenim les nostres contradiccions. Les tenim quan organitzem a Catalunya actes en defensa del jutge instructor de la darrera persecució de l’independentisme  català. O fem per que qui l’ataca és el feixisme espanyol més cru, mentre que oblidem que va ser el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg qui va haver de donar raó als perseguits, empresonats i torturats en aquell moment. Si no ho sabíeu, encara teniu l’oportunitat de sumar-vos: Manuel Perona (President de la Assoc. per a la recuperació de la memòria històrica de Catalunya), Rosa Regàs (escriptora), Rubén García Cebollero (escriptor), Juan Marsé (escriptor), Carmen Elías (actriu), Carmen Domingo (escriptora), Isabel Coixet (directora de cinema), Javier Gurruchaga (cantant), Associació d’Estudiants Progresistes, Carles Balagué i Mazón (director de cinema) i Joaquim Oristrell (director de cinema), entre d’altres, donen suport a la iniciativa “Jo recolzo a Garzón”. Serà el 24 d’abril, a 2/4 de set del vespre a la Plaça de Sant Jaume. Segur que tot l’independentisme català serà allà.

Casualment aquells fets foren immediatament abans de les Olimpíades de Barcelona, no fos cas…

I parlant d’Olimpíades, ara a mort Samaranch. Hi ha hagut un gran dol expressat per la classe política catalana, no podia ser altrament. Cert que va voler uns Jocs Olímpics a Barcelona, agraïts. Tanmateix no podem oblidar la seva carrera al servei del Dictador i de la que mai es va penedir. Va ser ell al 1996 l ’home que va canviar les normes del Comitè Olímpic per evitar que Catalunya pogués tenir algun dia reconeixement oficial en l’àmbit esportiu. Volem més contradiccions?

Sorprèn el comportament dels catalans que defensen que Catalunya pugui decidir el seu futur. Sorprenen tantes complicitats amb l’Estat que ens nega la possibilitat de decidir que volem ser.

A mi em deixa bocabadat una frase com “Dret a decidir més en allò que més ens uneix que no pas en el que ens separa. No vull portar Catalunya gesticulant cap a la derrota i el precipici, sinó cap a la victòria. El concert econòmic és un d’aquests temes.” Una frase així em fa llegir-la dues vegades. Com sap l’autor la resposta abans de preguntar al poble? Intuïció, esclar.

Creu l’autor de la frase que algú ens deixarà votar sobre el concert econòmic? No seria una derrota que no ho poguéssim fer un cop proposat? De debò creu que és possible que ens “donin” el concert econòmic? Jo considero a qui ha dit això una persona molt intel·ligent, vagi per davant. Aleshores per què diu això?

Plantejar de cara i de forma irrenunciable una consulta sobre el concert econòmic és un enfrontament que l’Estat no autoritzarà. És que hi ha algú tan estúpid que pugui creuré que no sortiria un “si” aclaparador en favor del concert econòmic? Si no l’autoritzen derrota? Aleshores, quin és el pla B? Potser dir que es referien al que podria fer una orquestra subvencionada.

Sincerament, penso que si algú s’estima Catalunya i vol que els seus ciutadans gaudeixin del millor benestar possible no ho pot dubtar. Només en un Estat català tindrem el que és nostre i podrem decidir de debò. No apostar per aquesta via és dir: no assumeixo cap risc, vaig per la via més segura, això si, tots estarem pitjor.

No s’adonen els nostres polítics que cada dia anirem pitjor? Jo em pregunto si és que sóc curt i no veig més enllà dels meus nassos, però per voltes que hi dono, no veig que tinguem opció de millora relativa. Per deixar-ho clar. La crisi passarà i hi estarem millor, però perdrem pes específic a Espanya i Europa. Anirem endarrere, segur i inqüestionable, avançarem si, però menys i amb més cost. És això el que volen els nostres polítics?

Voldria que m’ho expliquessin, no ho entenc. Em consola no trobar gent sòlida, intel·ligent, no lligada als poder que sigui capaç d’explicar-me d’una manera argumentada els beneficis de romandre a l’Estat espanyol. No seria possible trobar un català intel·ligent, que no cobrés del sistema, capaç d’explicar-m’ho?

Clar, l’única forma que tenen de mantenir el sistema viu els que viuen del sistema és emprar l’argument de la por, de l’impossible. Apel·len al seny català, la prudència: “no sigui que…”. No fan res per moure les coses.

El darrer argument, el més esotèric és dir que preguntar als catalans si volen la independència és dividir-los. Potser no estem dividits? No estem ja immergits en una profunda divisió? El problema no és dividir els catalans, el problema és tenir el valor per enfrontar-se amb l’stato quo. La conseqüència és posar totes les traves possibles per tal que no es pugui explicar el mal que ens està fent seguir lligats a un Estat troglodita. No ens enganyem, mantenir-se en la posició estàtica que estan la majoria dels nostres polítics és negar-nos la igualtat d’oportunitats en defensa d’un país independent.

Però no passa res, com he començat, la Consulta avança i ja caurà el sistema com una fruita madura. No caldrà cap ventada, manca poc temps. Si ells no canvien, nosaltres els canviarem! No els hi queda massa temps.

Amigues, amics, no deixeu de votar, si teniu oportunitat, diumenge, donarem un pas més.

Ah! I no ho oblideu, el 8 de maig us vull a Ginebra. Heu de ser allà perquè explicarem al món el que estem vivint i demanarem la seva complicitat. Parlarem amb un alt funcionaria de l’ONU, farem un pas més. Reflexioneu-hi, tots els fets estan encadenats, un darrere de l’altre, cada acció tomba més l’estaca, fins que caurà. El dia 26, un cop hagi passat aquesta onada de la Consulta, tornarem amb força per difondre Ginebra, no ens falleu, no falleu a la nostra causa de llibertat, ajudeu-nos, encara ens manquen alguns voluntaris i uns pocs diners. En tot: Si sumem, guanyem!

Òspes!! Aquest gos m’ha mossegat … – no es preocupi senyor – em diuen, – és que du el collaret “caducat”, el que hem de fer és canviar-li el collaret i ja està …

 Com és fàcil de copsar i constatar, CiU i PSC son espanyols exemplars, son els espanyols que més cura tenen de les institucions espanyoles, en detecten les mancances i en postulen les reformes amb diligència i afecció. Estan molt preocupats i ocupats pel desprestigi de les seves institucions.

  Els regionalistes espanyols denuncien que una bona part dels magistrats del Tribunal Constitucional, han exhaurit, per llei, el temps de pertinença en aquesta institució, i denuncien també, la seva incompetència manifesta per arribar a dictaminar res respecte del Estatut de Catalunya.

 D’aquestes dues denuncies a l’ensems, se’n pot inferir directament que la incapacitat del alt tribunal per a dictaminar és causa directe del fet que alguns dels magistrats estiguin “caducats”, donant a entendre que si altres foren els magistrats espanyols altre en seria el resultat final, negligint completament  de manera tan barroera com imperdonable, el FET que l’Estat espanyol és substantivament un règim doctrinal que bé i millor es reflecteix en la “sagrada Unidad Nacional del puebblo ecspanyolo”, principi inviolable i inalterable per sécula seculorum, de on es deriven totes i cadascuna de les sentències pretèrites presents i futures que restringeixen al Poble Català a una particularitat cultural espanyola més.

 Els regionalistes, volen recusar un dels botxins perquè està fora de termini,  i això fa que no es posin d’acord en la manera de fer-nos justícia, els catalans som els condemnats a la forca més legals i legalistes del planeta Terra, no me’n sé avenir de tanta dignitat.

I és que fins i tot hi ha botxins bons i dolents, i morir a mans d’un botxí dolent podent-ho fer de la mà amiga d’un de bo, és una estupidesa.

 -          De Nació i Drets Històrics … res de res, “la nación ecspanyola es única e indivisible”

 -          De la llengua … res de res … “solo existe el deber constitucional general de conocer el castellano”.

 -          Del Consell de Garanties Estatutàries i Síndic de Greuges … res de res … “… simples órganos de cunsulta”, i “ … se preserva la acción del Defensor del Pueblo (español)”.

 -          Vagueries … res de res … bé, tantes com en vulguis, ara bé, “ no pueden suponer la supresión de las provincias en Cataluña”.

 -          Poder Judicial … “ … prevalencia del Tribunal Supremo más allá de la unificación de doctrina”.

 -          Competències … “ … siempre la puerta abierta a la intervención del Estado”.

 -          Finançament …  “Pese a … … LOFCA”.

 Pel que sembla, aquestes eren les propostes dels “progres”, que els “conservadors” no han acceptat … …

 Aquestes son “filtracions” i com a tals no sabem bé el nivell de fiabilitat que comporten, tanmateix, la doctrina constitucional espanyola no deixa gaire marge a les aspiracions dels espanyols del NoroEste.

 Els “progresistes amigos” i la “pluja fina” eren la recepta inqüestionable i infalible, que al foc lent del “independentisme social” ens duria a la Llibertat, alerta! aquest és el pla estratègic dels que s’arroguen la qualitat de “pragmàtics” tot i perdre bous i esquelles, deixant, pretesament, a una bona part més gran cada dia de independentistes, a la intempèrie de la “il·luminació messiànica”.

 Amb tot però, els regionalistes, que és una manera de ser “catalanistes”, diuen, ens volen engalipar perquè ens esforcem en l’exigència de canviar-li el collaret a la bestia … aquesta és sens dubte una estratègia espanyolista que procura i/o permet guanyar temps per a que l’espanyolització avenci .

 És bo de veure, que aquests reformadors radicals de la Hispània secular, en allò que sempre hi posen més afany, és en mantenir-nos com a RAMAT en la marxa inercial de ser espanyolos, ep! i exemplars!! … més papistes que el Papa i més legals que el mateix Tribunal Constitucional, son més bons espanyolos que els mateixos espanyolos !!! … i és que ser acceptats pels espanyolos bé que paga tots els esforços.

 Jo soc independentista radical, perquè la veritat és que no puc ser-ho de cap altre manera.

 Catalans, ara tenim l’oportunitat de manifestar-nos sense embuts per a un Estat Català, a Ginebra el 8 de Maig.

 Catalans la pilota és al nostre camp, ara tenim la paraula, si volem la Nació i la Pàtria ens hem de pronunciar, a Ginebra podem continuar la tasca de recuperar La Nació.

 Som un Poble en marxa, una Nació creixent, en lluita per assolir la Llibertat dels qui defensen sense pal·liatius, i sense defallir,  la dignitat humana de la capacitat de discernir i governar-se fent us del lliure albir, seguint el senderi dels trets culturals constitutius d’allò que SOM.

 Visca la Terra. !!!!

 Xavier Vallfosca.

Llegeixo que els rectors de tota Espanya van sortir ahir en defensa del titular de la Universitat Complutense, Carlos Berzosa, després de patir aquest greus desqualificacions de l’equip de govern de la Comunitat de Madrid, amb la seva presidenta, Esperanza Aguirre, al capdavant. Aquests líders de PP van demanar la seva dimissió per acollir i donar suport a un acte en suport al jutge Baltasar Garzón.

Començo per dir que les formes i el fons del que diu i fa Esperanza Aguirre no m’agrada gens, però el rector d’una universitat pública no ha de donar suport a cap jutge. No ens equivoquem, estic absolutament d’acord amb què es jutgin els crims del franquisme, però també que Baltasar Garzón no ha de tenir impunitat per fer el que li doni la gana. Podeu llegir Operació Garzón. Conec algun dels detinguts en aquella època. Van haver de recórrer al Tribunal Europeu dels Drets Humans que l’any 2004 va donar raó als demandants i va condemnar al l’Estat espanyol a indemnitzar-los i a pagar els costos del procés.

Era, teòricament en plena democràcia, quan ser independentista podia portar-te a la presó.

Agafo el que va dir al 2004 Joan Puigcercós: El secretari general d’ERC, Joan Puigcercós, ha afirmat que aquest veredicte “dona la raó a tots aquells que sempre hem cregut que Baltasar Garzón era molt capaç de perseguir Pinochet on fos però que no ha tingut voluntat d’aclarir els fets del 92”. Puigcercós ha insistit que “tots aquells que sempre han vist al jutge Garzón com una superestrella tenen ara un motiu de reflexió per veure que, pel que fa als fets del 92, no va estar a l’alçada de les circumstàncies”.

Potser cal una mica de reflexió.

El passat dimecres 7 d’abril vaig tenir l’honor de poder dirigir unes paraules a l’acte de presentació de “Cap a l’ONU per l’Estat propi‘ previst pel 8 de maig a Ginebra, que es va fer al Cercle Catòlic de Gràcia. No ha quedat cap vídeo o gravació, ni tampoc tinc cap paper escrit del que vaig dir. Potser és una sort, perquè ho vaig improvisar al darrer moment. No sabia si podria anar-hi.

Ara, amb més calma i temps, i tenint en compte el missatge que vaig voler transmetre, us escric el discurs tal com m’hagués agradat fer si hagués pogut preparar-m’ho.

Llegir-ne més »

Aquests han estat uns dies en la que hem tingut algunes “pertorbacions” en el nostre univers nacional. Faig servir la paraula “pertorbacions” per referir-me a fenòmens que modifiquen l’estat del sistema, ni que sigui de forma mínima. Sense aquestes “pertorbacions” res no canviaria.

Per un banda José Montilla explicava a Madrid: Soy catalán y catalanista; y soy español y federalista sin que ello me suponga ningún problema ni contradicción. Como tampoco se lo

plantea a una gran mayoría de los catalanes. Por tanto, yo no soy partidario de una Catalunya

independiente de España.

Bé, no és cap descobriment que Montilla pensa així, però em sembla exagerat dir el que pensen i volen la majoria dels catalans. Vicent Sanchis s’ho llegia amb sornegueria (“Sóc espanyol i federalista”). José Montilla pot dir el que és, però dir el que som la majoria dels catalans no. Si hagués dit “crec” encara. El que si fa riure és el tema del federalisme, com fa riure el fet que el PSC estigui federat amb el PSOE, és el federalisme del “Si bwana”. Si fos federalista de debò estaria en contra del que només volen que Catalunya sigui una delegació de la gran seu espanyola, la de Madrid. Descentralitzadors si, federalistes…

La segona “pertorbació” és l’entrevista que dilluns Mònica Terribas va fer a Artur Mas. Un parèntesi és que la directora de Televisió de Catalunya va mostrar-se amb el mateix tarannà de sempre, que m’agrada, incisiu i sense donar massa treva a l’entrevistat. Més o menys igual que quan va entrevistar a José Montilla. Malgrat això no he vist ara declaracions criticant a Mònica Terribas. Recordeu aquella tan elegant de Miguel Ángel Martín López al seu Facebook o les més educades però igualment sectàries de Joan Ferran, Josep Maria Balcells o Carme Figueras quan Mònica Terribas va entrevistar a Montilla.

Deixant a banda el parèntesi que posa de manifest com uns i altres entenen la democràcia, és especialment aclaridora la resposta que Artur Mas va donar a la pregunta de Mònica Terribas sobre si és independentista. Va dir que és “català, catalanista i de Convergència”. Tot i reconèixer que creu que Catalunya “econòmicament se’n podria sortir” amb un estat independent, va explicar com el seu model ideal per al país una nació dins d’una confederació de pobles ibèrics.

Vaig al DIEC, ja sabeu que m’agrada que les paraules s’utilitzin correctament. Cerco nacionalista i llegeixo: Que propugna o afavoreix la unitat i la independència de la seva nació.  En català està clar no és nacionalista català el que no propugna la independència de la nació catalana. En aquest cas serà confederalista.

L’anàlisi curt i clar de les declaracions dels dos polítics la feia Sílvia Barroso a Combat electoral d’alt nivell. Escrivia la periodista: Dies després que el president de la Generalitat s’esforcés a garantir que és espanyol, el seu rival més fort va dedicar un quart d’hora d’entrevista a TV3 a aclarir que no és independentista (o que no gosa ser-ho). Artur Mas, que s’esgargamella exigint la salvació de l’Estatut que ell mateix va (pre)llimar amb ZP, encara tem trencar verbalment amb un autonomisme eunuc que no pot créixer.

En un cantó del ring, un espanyol maquillat de federalista. En l’altre, un autonomista acoquinat. Enmig, Catalunya rebent els cops.

La tercera “pertorbació” és la deliberació del Tribunal Constitucional. Com els agrada dir als polítics “el pacte de Catalunya amb l’Estat”. Jo discrepo, no podem pactar res perquè no tenim capacitat de decidir res, però bé, no vaig ara per aquí.

La cosa és molt senzilla. Hi ha hagut una deliberació de gran profunditat. Resulta que “el pacte de Catalunya amb l’Estat”, que li diem Estatut, va ser conduït emmanillat als tribunals. Allà immediatament van decidir executar-lo. L’admissió a tràmit era simplement això, una execució del presoner. Allà tenen el cadàver en formol. Els magistrats estan discutint aferrissadament el que cal fer. Tenen diferents fórmules. Els més amables defensen que el cadàver s’ha de tornar a Catalunya embalsamat. Tornar el cos amb bon estat i perfumat seria millor acceptat pels catalans. Altres, però,pensen que això no potser, que cal deixar ben clar qui mana. Els moderats d’aquest segon grup diuen que cal extirpar els genitals del cadàver, els altres que cal que també se li treguin els ulls. La conclusió, però, és evident, ens tornen un mort. Amb ulls i genitals o sense, un mort que no servirà per a res més que per posar-lo en una urna.

Llàstima que finalment hagin perdut els que volien tornar el cos embalsamat i perfumat perquè ara haurem d’esperar encara més per a què alguns s’adonin d’una vegada de com van les coses. Esperàveu alguna cosa diferent? Què ressuscitessin el mort? No, això ja no és possible, es va acabar el dia que es van admetre a tràmit els recursos contra l’Estatut. Si tinguéssim veredicte ja tindríem això acabat, però seguiran corrent rius de tinta sobre el destí de l’Estatut.

Alguns, molts, ja tenim fa temps molt clar que no hi ha pacte possible amb l’Estat. L’únic pacte possible amb Espanya serà el que faci Catalunya un cop sigui independent.

La llàstima és que ara no s’introduirà de la mateixa forma el debat a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Amb tot hi serà.

Ens tocarà ara explicar, amb independència de tot plegat, als catalans les “pertorbacions” que he comentat abans. El que poden esperar de cada grup polític i quina és la forma d’alliberar-nos.

No podem caure en l’absurd de dir el que toca ara és resoldre la crisi. Seria com si a un malalt al que se li ha gangrenat un peu se li digués que cal que prengui una aspirina. Evidentment li calmaria lleugerament el dolor, però la gangrena, si no fem res més, avançarà. El que cal, en determinades situacions, és tallar-li el peu. Això ho saben molt bé els cirurgians. Cal resoldre la crisi però a llarg termini i no posar un pal·liatiu mentre el nostre sistema es va degradant mica en mica fins fer-nos perdre la capacitat de ser un país modern i amb un estat del benestar envejable.

Resoldre la crisi a llarg termini vol dir plantar i sortir del sistema espanyol per deixar de perdre anualment 22.000 milions d’euros. Invertir aquests recursos en crear les infraestructures físiques i virtuals, augmentar el nostre capital intel·lectual i millorar l’estat del benestar dels nostres ciutadans per convertir-nos en un país competitiu i creador de riquesa.

Tot això no ho podem aconseguir amb pactes i negociacions amb Madrid. Això ho podem aconseguir plantant cara i declarant la independència de forma unilateral.

Estem en el bon camí, però ara no podem fer un parèntesi mentre se celebren unes eleccions i tornar a tenir un Parlament incapaç de prendre les decisions que han de salvar la nació.

Per aconseguir-ho hem de fer tots els sacrificis necessaris i col·laborar en totes les iniciatives que consolidin la nostra sobirania i ens ajudin a assolir les complicitats internacionals imprescindibles.

La primera cita la tenim el proper 25 d’abril. Molts pobles votaran a la Consulta, uns votant i fent que votin els seus veïns, altres, de fora, ajudant en actes i en tot el que calgui.

La següent el 8 de maig a Ginebra, a explicar el que està succeint a Catalunya, el nostre conflicte pacífic amb Espanya i a reivindicar davant l’ONU el nostre seient entre els estats del món.

Tots junts ho aconseguirem. La fe que tinc en la victòria és gran. Estic convençut que Si sumem, guanyem!

“La Política és la intencionalitat de governar, conduir o reconduir els esdeveniments en una direcció predeterminada, per tant, podem dir que La Política te la intenció d’escriure L’Historia, però no podem obviar que aquest “relat”, esdevé una eina política, així doncs, el “relat Històric” esdevé una eina intencional, “La historiografia” és un eina política al servei d’una intenció. Podem dir sense córrer grans riscos que l’historiografia esdevé fàcilment en una “imatge força”, instrument de propaganda”. (Urak-Vallfosca)

El discurs Polític és un teló de fons continu, que guanya intensitat en temps de l’avenir d’eleccions, així els assessors modulen i poleixen el discurs que els seus assessorats han de fer.

Aquests discursos però, que son una amalgama de gestos, imatges i locucions que és complementen, estan plens a vessar de mots trucats, sovint em sembla que el vídeo i l’àudio son un pegat artificiós, un nyap, vaja, “desafecció política”, “democràcia plena”, “participació ciutadana”, “cohesió social”, … … ara mateix, son terminologia edulcorant, políticament correcta, i si se’m permet, fins hi tot pinso narcotitzant.

“desafecció política”, que vol dir això?, desafecció, que “no te efecte”?, i/o que el subjecte no te cap pulsió afectiva en vers la política? … sembla un tractament asèptic, neutre però inhibidor, de xoc, perquè, potser pretenen amagar el fet que molta gent a Catalunya estem emprenyats, contrariats, agreujats per l’acció política dels qui la menen?, no som desafectes, estem afectats i molt, molt i molt mal afectats, estar mal afectats no és estar desafectes, oi?

O no saben parlar, o és que ens prenen per a imbècils… … tota manera és clar però que ambdues opcions no son excloents.

“Democràcia plena”. Es veu que perquè una democràcia sigui “plena”, ha de ser al abast de tothom que vulgui gaudir dels drets que aquesta proporciona, quan diuen tothom, volen dir exactament tothom, la “qualitat, de “plena”, doncs, és proporcional a la quantitat de gent que la gaudeix” (?), és clar, plena i tan plena que no és possible ja sostenir-ne en peu les articulacions de drets socials que ajuden a sostenir-la, és ben clar que el projecte de “democràcia plena” no pot ser de cap manera “Catalunya Lliure”, sinó que ha de ser per força, “Barra Lliure”.
És veu clarament que par tal d’assolir la santa Santedat ens hem d’alienar, es veu clarament que Catalunya serà Santa (i espanyola) o no serà. A mi no m’entra al cap, però es prou clar, també, que jo soc mala persona.

“Participació ciutadana”, aquesta és bona.
Alerta, que el nostre insigne conseller de Interior i Participació Ciutadana va posar en marxa un autocar que anava demanat opinions i suggerències pel “territori”, i va rebre, per això, una distinció (un premi) internacional … ull viu … i doncs que us penseu?, som el país més avançat del món, poca conya … el barcelonins podran votar si volen una rambla diagonal amb un o dos passejos … … això sí que no, de cap de les maneres, de “consultes independentistes” res de res, de “autodeterminació” res de res, perquè aleshores provocaríem “desafecció política” en una part de la ciutadania que no ho podria sofrir i deixaríem de ser una “democràcia plena”, i a més trencaríem la “cohesió” social, per cert modèlica en el món, perquè enlloc del món s’és vist que tot un Poble estigui, a casa seva, tan conformat a la seva alienació total i extinció subsegüent en ares de la inefable cohesió igualadora, i, és que en viure en un “paradís artificial” tot son avantatges.

Encara. Hem de decidir, nosaltres tenim la paraula, a Ginebra i falta gent, ningú no ens ho farà, Sumem-nos i guanyem.

I no us oblideu de fer la vostre aportació en euros … que ens manquen i ens fan falta, i és que en aquest món lo sublim i lo prosaic sovint van de la mà.

Visca Catalunya Lliure.!!!!

Agosaradament Xavier Vallfosca.

Viure vora mar pot ser molt agradable, però té els seus inconvenients: el nivell freàtic.

Tindre’l a menys d’un metre de profunditat del carrer impedeix abocar les aigües pluvials a les clavegueres i comporta patir inundacions cada vegada que hi ha tempesta.

Per molt que els baixos dels edificis estiguin sobre lloses flotants i que s’inverteixi en recobriments impermeabilitzants, l’aigua estancada es filtra tard o d’hora.

Els recobriments s’acaben escardant a mida que l’edifici es va assentant. Cal un manteniment continu.

L’aigua s’acaba acumulant a les parts més baixes i no hi ha decantació que valgui.

Cal instal·lar dues xarxes de bombes de drenatge: una per els punts on entra l’aigua a l’edifici i un altra als punts més baixos on s’acumula de forma natural.

Però no és suficient.

Quan comença la tempesta, la xarxa de les entrades van drenant fins que se’n va la llum. En el pitjor moment. Els rius acaben inundant els baixos i els veïns, impotents, no tenen més remei que esperar a que torni la llum.

Quan es restableix el subministrament del fluid elèctric, la xarxa interior de bombes fa la seva feina, però… l’aigua ja ha arribat a llocs on no hi han bombes.  Aleshores, els veïns s’han d’espavilar i, amb paciència, ajudar al conserje a treure-la.

Aquí és quan entra la “burra”. A pesar del cost de la instal·lació elèctrica necessària i el propi generador, s’acaba aprovant afegir aquest capítol al pressupost del següent exercici.

Per descomptat, les bombes i el generador s’han de provar periòdicament per assegurar el bon funcionament.

Tota aquesta dissertació casolana no és mes que una aproximació a propòsit del deliri que hi ha en el mon independentista respecte dels corruptes, escaladors i cercadors de protagonismne.

Aquests espècimens no els podrem evitar, però sí drenar.

Ara cal anar al Parlament i proclamar la “independència” (sense adjectius ni condicions prèvies). Això sí, amb un bon sistema de drenatge

Encoratgament i victòria.

Aquests últims dies, com heu pogut veure, he estat una mica ocupat, i m’he desconnectat totalment del país.

Res de raons de fatiga, sinó raons d’estudis.

Bé, tot i així, he estat ajudant a un poble a organitzar una consulta, en concret St Martí de Llémena, des del Consell dels Cent, associació on en sóc el promotor actual, estem oferint ajudes de caire informàtic i de contacte amb personalitats, per poder tirar-la endavant.

Els he fet la web, el logotip, i els he ajudat a trobar algú que pogués anar a fer la xerrada.

Sovint, quan he enviat correus, la gent no responia, i és el que em temia.

Per sort, aquesta vegada no ha estat aixi, i m’ha encoratjat el fet de veure la implicació del nostre món cultural independentista. Des del bloc vull donar les gràcies doncs a tots aquells, que m’han contestat, tots aquells que des del seu àmbit estan ajudant-nos a fer un pas endavant. Gràcies doncs, a en Marc Viñolas, el Francesc Ribera, el Santiago Espot, el Gerard Sesé, el Cercle Català de Negocis, el Victor Alexandre, el Salvador Cardús i de tants d’altres.

Bé dit aixó, m’agradaria parlar sobre la situació actual i el que se’ns presenta. Ara, encoratjats pel suport de la nostra Catalunya més culta, cal dir que ens espera un camí que estarà ple de rocs i roques.

No hem de defallir, i cal fer el màxim perquè als pobles més petits, s’arribi a la màxima participació. I us vull dir una cosa. Jo sóc de Reagrupament, peró discrepo del que va dir en Joan Carretero, no volem unes consultes on surti el SI amb un 18 % de participació, volem unes consultes on surti el 55 % de vots a favor, amb el 100% de participació, perquè serà la realitat la que ens portarà a la victòria companys, no caiguem en paranys, no fem campanya del si. Com va dir l’Alfons Lopèz Tena, cal tenir participació, cal que la ONU vegi que aquest 25 ha votat tothom , els que estan a favor, i els que estan en contra, els que discrepen i els que s’abstenen.

El dia 8 de Maig tenim una cita amb la ONU, una ONU que fou creada per l’únic motiu del respecte i la llibertat. Una ONU, que per si mateixa no s’ha fixat en Catalunya. Per aquest motiu, hem d’anar a Ginebra a dir-los, som aquí, si vosaltres no feu res, sigueu-ne els culpables del vostre desprestigi, entre d’altres coses, perque farem saber al món qui som i que volem. Alguns creuen que no obtindríem mai la majoria, però com va dir un compatriota nostre en un acte, Kosovo no arribava al 10 % i mira al final que va passar.

Les enquestes ens estan enganyant, les enquestes no donen al independentisme ni un sol diputat, però a la llarga això es millor. Quan més gran sigui la sorpresa, més ben desprevinguts els agafarem, estan posant trampes a la seva pròpia casa. Estan caient en un parany.

Per això, us convido a venir amb mi, i amb tants d’altres a Ginebra, perquè és el nostre últim destí abans de la independència.

Si volem, ho aconseguirem, no ho dubteu.

Tenim la independència a tocar.

Ànims a tots

Josep Prat

Acabo de llegir que l’assemblea de les coordinadores de les consultes han aprovat presentar una ILP basant-se amb la nova llei de consultes , per demanar un referèndum vinculant.

Lògicament com a independentista, si s’ha de recollir 220.000 signatures  poden comptar amb mi, però la meva humil opinió és que tot plegat és una engalipada per part dels dirigents d’ERC i CiU per tenir entretinguts a la gent com nosaltres, mentre donen temps per passar les eleccions.

Digueu-m’he mal pensat, però aquí teniu els meus arguments per pensar que tot això de presentar una nova ILP sota la nova llei de consultes no és rés més que una estratagema per desactivar la força dels referèndums:

1)      Es va presentar per dues vegades una ILP amb la pregunta igual a la que es va fer a Arenys de Munt, per demanar que es convoqués un referèndum vinculant i no va ser admesa per la Mesa, segons ells per motius inconstitucionals. Recordem que amb les anteriors ILPs només es requeria  50.000 signatures en comptes de 220.000 que es demana ara amb la nova llei de consultes.

2)      Amb aquesta ILP sota la nova llei de consultes, igual que en les anteriors ILPs  que es van presentar  només es pot aconseguir que sigui admesa per la Mesa si la pregunta és constitucional. Per tant la pregunta NO PODRÀ SER MAI LA MATEIXA QUE LA DELS REFERÈNDUMS, tal com es dedueix de les raons esgrimides per unanimitat per la Mesa (ERC, CiU, PSC-PSOE, PP i Iniciativa-Esquerra Unida) per no admetre les dues anteriors ILPs.

3)      Per això , aquesta nova ILP que es vol presentar, caldrà fer una pregunta que sigui formulada de manera que sigui constitucional (aquí ja tens l’Alfons Lopez Tena i altres juristes cercant la manera de fer-ho). Segons ja va dir  el mateix Lopez Tena fa temps  en varis articles i declaracions, el resultat serà una pregunta tal com apunta el Puigcercós a l’Avui: “…si estan d’acord que el govern promogui els canvis legals necessaris perquè Catalunya esdevingui un Estat independent?, o quelcom semblant. Això ,a part de que no és un referèndum per la independència, permet a la Generalitat la suficient ambigüitat per no haver de donar explicacions si no ho fa amb la premura necessària (pot ser en 100 anys o 1000 anys) o començar un procés lent i poc concret en mires de deixar passar el temps per veure si es rebaixa el moviment independentista.

4)      Però una vegada quedi clar com es pot formular jurídicament la pregunta perquè sigui constitucional,   també pot ser difícil d’aconseguir que sigui consensuada per la resta de formacions  o grups polítics . Penseu que el Puigcercós a l’Avui, diu que la pregunta hauria o podria d’incloure varies opcions. De fet crec que el Carod ja ho va deixar anar aquesta possibilitat fa un any. Això significa, per exemple, que la pregunta podria ser igual a l’exemple anterior però al final donar tres possibilitats: crear un Estat independents ,crear un estat federal dins d’Espanya o aprofundir amb l’autonomia per arribar a ser com una autonomia de regim foral com els bascos. Com podreu suposar amb això es divideix el vot independentista i molta gent votaria als dues darreres que en un altre context de SI o NO, quasi segur votarien SI. Molts grups independentistes no acceptaran que es posi varies opcions, però al final per mirar de ser unitaris es pot acabar acceptant que si que n’hi hagin.

4a) Segons l’aportació de l’Àngel:  La pregunta múltiple és una trampa pura i dura. A un país primer se li ha de preguntar si vol o no ser estat (SI o NO). Desprès -si vol- ell mateix es podria preguntar que en vol fer de la llibertat: confederar-se, federar-se, vendre’s com a esclau, continuar lliure… Són dos moments diferents. A més un pot respondre que vol per si mateix d’allò que depèn d’ell, no pot decidir coses que depenen d’altres (“Decideixo federar-me amb els USA”: fantàstic, però ells ja volen?). Barrejar en una sola pregunta aquells conceptes directament és una trampa, un altre cop la manipulació amb embolcall de democràcia.

 5)       El temps per consensuada la pregunta, calculo dos mesos, se li haurà d’afegir el temps per recollir  més de 220.000 signatures amb l’estiu entre mig, cosa que no és fàcil. A Deumil.Cat ho varem calcular (amb el referent de  la ILP dels anti-toros)  i amb una pregunta més directe, i la nostra estimació era que recollir 50.000 signatures costaria entre 4 o 5 mesos.  Cada signatura ha de ser signada en un paper segellat i lliurat pel Parlament, amb un grup de  fedataris creats al respecte, i  després cada signatura haurà de ser validar  amb el Cens. No és pas fàcil i requereix un temps. Jo calculo entre 6 i 9 mesos.  Resultat de tot plegat serà, que ja han passat o estan a punt de fer-se les eleccions al Parlament. Sota aquesta excusa, segur que s’aparcarà la ILP per després  i ERC i CiU ja han aconseguit el que volien: Que els referèndums no interfereixin a les eleccions del Parlament.

6)      Una vegada s’ha aconseguit recollir les signatures, abans o després de les eleccions, segons la nova llei de consultes, caldrà que el ple del Parlament, per majoria, decideix aprovar-la. És a dir, que les 220.000 signatures poden finalment  no servir de res.  Ja tenim el precedent de les 500.000 signatures per les seleccions esportives catalanes o les 70.000 perquè el Parlament sigui més sobirà. En definitiva, que tota la feinada dependrà que hagi una majoria al Parlament que l’aprovi. Quina presa de pel!!. Si ara ja ho tenim la majoria al Parlament per fer el referèndum amb la pregunta indirecta i ambigua (només cal 27 diputats per proposar un referèndum segons la nova llei i ja tenim la majoria del Parlament per aprovar-la amb els 68 diputats sumant ERC i CiU)

7)      Imaginem que finalment es aprovada per la majoria del Parlament, aleshores caldrà que es doni el vist i plau pel govern Espanyol. Si aquest diu que NO,  que passarà?. Malgrat els escarafalls que es vulgui fer des de Catalunya,  el referèndum no es fa. Igual que amb la sentència del TC. Vosaltres creieu que es podrà fer quelcom que no sigui acatar la decisió del tribunal espanyol? . Us recordeu que li va passar a l’Ibarretxe amb la majoria del Parlament Basc a favor quan va intentar canviar el marc de relació entre Espanya i Euskadi?. Li van tancar la porta als nassos i no va succeir res.  Nosaltres ens passarà el mateix. En aquest sentit CiU i ERC, ja tenen l’excusa de que no es culpa seva i la culpa és de Madrid. Lògicament tot això ja haurà passat ja un any i continuarem “más de lo mismo”. A nivell internacional no es podrà reclamar res, perquè no s’ha votat , el govern espanyol ha complert la llei i internacionalment diran que es tracta d’un assumpte intern.

8)      Si sonés la flauta i el govern Espanyol, aproves la consulta.  Caldria veure si amb la pregunta indirecta i ambigua, molta gent aniria a votar o si ho fes, potser votarien les opcions menys radicals (federalisme o autonomismes com el país basc). Estic segur que no sortiria el SI. Gràcies això, ja tenim  el procés tancat i els que volen continuar dins de la ratera ara avalats pels vots del referèndum proposat pels independentistes. Nosaltres mateixos ens hem posat la soga al coll.

9) Aportació de l’Àngel: Arribant-se a fer el referèndum amb tots els requisits “constitucionals” i guanyant el SI, ens posem legal i legítimament a la ratera per sempre més.
M’explico: admetre que volem que el govern autonòmic propicii els canvis legislatius (a l’ordenament jurídic espanyol i segons les seves normes impossibles)necessaris perquè Catalunya bla bla bla, suposa ADMETRE la LEGALITAT i LEGITIMITAT de l’ordenament jurídic espanyol, que sosté com a únic subjecte de sobirania la Nació Espanyola (així en majúscules). I com que en dret ningú pot anar contra els seus propis actes, un cop reconeguda per l’independentisme (poble de Catalunya)aquella premisa, mai mai més podriem reclamar-nos com a subjecte del dret d’autodeterminació. La poca gent que al món vol ser coherent amb la veritat per damunt dels interessos materials, ens negaria la raó

En canvi si totes les comissions dels referèndums haguessin avalat un text a on es proposa de que  la millor (o única) manera per poder fer un referèndum vinculant és votar una candidatura que proclami la independència al Parlament.  Si tothom que ha organitzat aquests referèndums comencessin a treballar cadascú en el seu poble per ajudar a fer-la i al final aconseguim la majoria al Parlament. Automàticament estem en la mateixa tessitura que Kosovo o Eslovàquia quan el Parlament elegit democràticament proclama la independència. Tenim en aquest sentit, la força moral i jurídica de precedents anteriors a Europa i la comunitat internacional, començant amb USA, s’haurien de pronunciar.

Dins d’aquest context podem anar amb tota la força democràtica a l’ONU per exigir que es faci un referèndum amb una sola pregunta i sota l’auspici de la comunitat internacional. Estic segur que amb questa situació, guanyaríem de carrer el referèndum, perquè la qüestió no estaria en marxar d’Espanya, car ja ho hem fet, sinó de tornar a pertànyer. Seria entre continuar lliure o tornar a ser esclau.

Aquest és el meu anàlisi de la situació del que està succeint amb els referèndums.

Digueu-me mal pensat, però penso que la força política dels referèndums ja ha estat anul·lada. ERC i CiU, ja han aconseguit el que volien.

M’agradaria estar equivocat, perquè a mi, l’únic que em mou és la independència dels Països Catalans ,per això agraeixo arguments que hem demostrin que ho estic i sobretot que hem demostrin que amb aquesta proposta de l’ILP aprovada per l’assemblea de les coordinadores dels referèndums es podrà aconseguir avançar cap a la independència.

Moltes gràcies

Endavant les Atxes!!

Aquesta ha estat una setmana interessant. El dimecres, com molts ja sabeu, vàrem fer al Cercle Catòlic de Gràcia l’acte de presentació de l’anada a Ginebra el 8 de maig. Dimecres feia tretze mesos de la nostra Manifestació a Brussel·les.

Us haig de dir que estic molt satisfet. Content pel desenvolupament de l’acte. Els companys de 10Mil ho varen preparar magníficament bé. Amb pocs mitjans econòmics es va fer un acte molt bonic i emotiu.

El nostre presentador 10Mil, Gerard Sesé, un crack dels escenaris. A més de compositor de l’himne a Brussel·les i l’himne a Ginebra ens va fer passar una estona agradabilíssima.

Amb tot, no era un acte lúdic, era un acte polític, i si va ser un èxit ho va ser per la participació i el suport de entitats i persones. Uns van poder ser amb nosaltres al Cercle, altres van fer una intervenció a través d’un vídeo i també alguns ens van deixar una mica del seu art, amb cançons i poesia.

Realment els de 10Mil ens vam sentir emocionats pel suport de tothom. Un missatge unitari a favor de la nostra independència. Vull expressar aquí el meu agraïment a tots, entitats i persones. Molts, estaven enfeinats preparant la Consulta al seu poble, però ho van deixar per un dia i es van desplaçar a Barcelona per ser amb nosaltres.

També els mitjans es van fer ressò, no tots, ja sabeu que hi ha aquells que sistemàticament ens ignoren, però també vam tenir el nostre minut a la cadena 3/24. Bona difusió. Tots ara seguim treballant per a l’èxit de la trobada.

Només voldria assenyalar un punt negatiu. Alguns  mitjans van assenyalar que nosaltres seríem a Ginebra, davant l’ONU, els portaveus de la Consulta. No, no és així, segurament va ser culpa nostra que es fessin aquesta idea, tot i el que jo vaig dir en les meves declaracions a la premsa i en la meva intervenció. Nació Digital escriu: El catedràtic de Bioquímica de la UB, Enric Canela; un dels impulsors de la iniciativa, en nom de Deumil.cat va deixar ben explícita la finalitat última de la gestió a Ginebra. “Hem d’explicar què volem i què està passant a Catalunya -en referència a l’extraordinari procés democràtic impulsat per la societat civil de la Consulta sobre la independència. Canela va voler deixar ben clar que “no som nosaltres portaveus de la Consulta, però sí som relators del que està passant a Catalunya. El món ha de saber-ho”, va remarcar. Podeu escoltar just aquest tall en el vídeo que va publicar VilaWeb.

No voldríem, en cap cas, donar la impressió que ens volem apropiar d’allò que és de tothom, que és del poble. Nosaltres som uns més, que modestament col·laborem, i que volem ajudar a la difusió internacionals. Uns peons més de la causa. Ho explicarem tan bé com sabrem, només som això.

Ara, com deia, hem de seguir treballant per acomplir amb èxit el nostre doble objectiu, el mateix de Brussel·les, fer pressió al sistema català per tal que vegi la força de la societat civil,en defensa de la independència de la nació catalana, de l’Estat català, i per la internacionalització del nostre conflicte pacífic. El món ha de veure, cada dia, que tenim un conflicte amb l’Estat espanyol, que volem ser lliures. Tot el món polític i la premsa internacional ho han de saber i reflectir.

Tot això requereix molta feina, moltes hores de voluntaris, però també requereix de recursos econòmics. Muntar això obliga a demanar permisos, llogar un escenari amb tendal, megafonia, lavabos portàtils, etc. Possiblement requerirem més de 10.000 euros. Com sabeu, nosaltres som un grup de gent que no rep subvenció de ningú, no tenim a hores d’ara patrocinis.

Hem fet samarretes i xapes per recollir alguns diners, però serà insuficient. Aprofito ara per demanar-vos el vostre suport. Alguns no ens podreu ajudar, altres potser podreu aportar alguna cosa, potser alguns tingueu l’oportunitat d’aconseguir que alguna empresa faci alguna aportació més significativa. No ho sé. Si voleu, ho podeu fer a través del nostre web. Gràcies per endavant.

A Brussel·les, gràcies a l’ajut de molts ens vàrem en sortir. Espero que ara també.

I per demanar que no quedi, manca ja menys d’un mes. Ara és el moment que entre tots hem de fer la màxima difusió. Tal com va passar en la preparació de l’anada a Brussel·les, la gran onada d’adhesions es va produir en les darreres setmanes. Ara és el moment, som-hi!

Penseu en el que ha passat en el darrer any, on érem abans de Brussel·les? On som ara gràcies a tot el moviment popular? No deixem passar aquesta oportunitat, el moment polític és propici. Quanta més força fem, quanta més pressió posem al sistema més aviat aconseguirem el triomf.

Anem a totes, fem que la Consulta tingui encara més èxit el proper dia 25, posem el nostre gra de sorra per aquest dia 8 a Ginebra. Ajudeu-nos-hi i no hi falteu!

Cadascú de nosaltres sol no hi pot fer res, Si sumem, guanyem!

Benvolguts companys, els dies i les hores van passant inexorablement, la fita es va apropant i les organitzacions i nínxols que aspiren al “poder” van fent operatius els seus plans de posada en escena, i això passa per il•lustrar un futur, però la “realitat” és que els costa molt i molt, cada dia més diria jo, perquè, com ens poden vendre un “futur” si tenen serioses dificultats per a “comunicar-nos” l’acció de govern, que és ja passat i acabat?… i és que tot i alguna cosa positiva, que segur que hi deu ser, molta gent, al menys que jo conegui, articula els seu projecte de futur al marge de les institucions, i a vegades encara malgrat els pals a les rodes que l’administració mateixa s’encarrega de posar pel bé de “tots”, i sinó que els hi preguntin als ramaders i agricultors, tot i que l’administració pública gestiona al voltant del 38% del PIB, si no estic mal fixat, i això vol dir que “te mà” en àmbits diversos, cultura, comunicació, industria, salut, ensenyament… ai! … perdó… educació… …

La qüestió és que han de parlar de “models” genèrics, de “paradisos artificials”. Alerta però, no menystinguem la capacitat del PODER de modificar la “realitat” implementant-ne una de virtual amb la força suficient, perquè del que es tracta en síntesi és d’explicar-li a la gent (notis que aquest cop no he dit Ramat), “Que pinto jo aquí”, i és ben bé igual que ho expliquis més o menys bé o de manera matussera, perquè a la fi el que compta és que “el ciutadà” tingui un encaix “plaent” en el model, el “bonisme” i altres espècies fan aquesta feina.

“Que pinto jo aquí?”
Aquesta pregunta du implícites les valoracions de qui soc jo, de que és aquí, el “món”, i que és pintar, quin significat te l’actuar en el món.

Així, si aconseguim implementar en les consciències les imatges força oportunes de qui som i que pintem aquí, aconseguirem un capteniment condicionat en una direcció predeterminada convenient a la nostre intenció “històrica”, d’això en diem “conductisme social”. (Urak-Vallfosca)

Nosaltres ens fem bons en explicar sense descans una vegada i un altre tot un seguit d’arguments que abasten un amplíssim ventall que va de lo material i immediat a lo referit respecte del lliure albir dels Pobles i les seves nacionalitats Històriques… … però hem d’accedir al espai de representació, tenim poquíssima quota de “pantalla”, ens hem de fer escoltar, ens hem de significar amb màxima eficiència.

Moltes veus assenyades s’alcen entre nosaltres dient encertadament i amb tota raó, que hem de fer “creïble” la Independència, i el nostre model. Aquest és un tema que m’ha preocupat de bon antuvi, d’aquí, en part, el meu postulat de la Unitat. N’haurem de continuar parlant abastament, però d’aquí al dia 8 de Maig, tots sabem el que hem de fer i que ens és el més convenient, signifiquem-nos a Ginebra, amb fermesa i decisió, no espereu que ningú us convenci, més aviat sigueu vosaltres els que convenceu als indecisos, i si algú no hi pensa anar per qualsevol raó que sigui, que m’ho faci saber i farem per ajudar-lo, perquè aquesta fita, com la Vida, és una celebració benaurada de la que ningú mereix ser exclòs, perquè de la realitat com de la Pàtria ningú en te cap exclusiva, son continents incloents.

Ens toca a nosaltres decidir que és “possible”.

Visca la Pàtria, la nostre realització col•lectiva en Llibertat.

Agosaradament Xavier vallfosca