Gaudir d’aquesta Terra tant preuada a la manera natural en que els nostres avantpassats ho feren, sadollar-la amb la cura pragmàtica de la vida de cada dia, i viure en l’alegria senzilla de saber-nos nostres a casa nostre, aquesta realització, aquesta praxis, a la “llum” de la Nova Religió del Igualitarisme Redemptor i el catecisme de “la correcció política”, és un pecat gruixut, que ratlla el sacrilegi que atempta en contra el desenvolupament de la Vida i la Justícia en el món.
“Podem estar d’acord en que els problemes son globals, i que per tant necessitem solucions globals, podem estar d’acord en que per resoldre aquests problemes fa falta solidaritat, estem d’acord en que entra tots ho farem tot, però amb el que no podem estar d’acord, es que ens diguin i ens imposin, el que hem de fer i el com ho hem de fer, sense tant sols donar-nos la oportunitat de discutir-ho”.(Urak-Prefaci-Vallfosca).
La pretesa ben entesa catalano-espanyola ens ha procurat un marc psicològic de submissió a la fal·laç superioritat moral de “lo políticament correcte”, marc que condemna sense cap mena d’escrúpols la Nació Catalana Recuperada, no ja com a praxis, sinó tan sols com a “ideal”.
Aquest noble ideal “en altre temps”, ara ha esdevingut una aspiració egoista i concupiscent, mostra d’un atavisme retrògrad, burgès i abjecta que s’oposa a l’evolució de la Humanitat.
A llocs de treball d’arreu del país, des d’empreses fins a bases militars, des d’hospitals fins a emissores de televisió, la gent està sotmesa a un “entrenament en la diversitat” que pretén reeducar-la i tornar-la més políticament correcte. Tot l’espectre de la programació televisiva fomenta enèrgicament el multiculturalisme.
Igual com la creença en la perfectibilitat del gènere humà, aquesta dèria per la propaganda i la reeducació te poderoses similituds amb les pràctiques de les societats comunistes. Mentre que el realisme socialista soviètic feia propaganda de la virtut del proletariat, la BBC fa propaganda de la virtut de les societats multiculturals. (Ridículament Correcte -Anthony Browne).
Bé, crec, que el dit fins aquí és suficientment clar i entenedor, home, no és que vulgui tornar al temps de l’espardenya, però que a més d’espoliar-nos, a l’ensems ens vesteixin de “lagarteranas” és ignominiós.
La qüestió te a veure amb el fet que quan un deixa un espai buit de seguida n’hi d’altres que l’ocupen, i certament, el Poble Català s’ha vist desplaçat per la FORÇA, deixant espai en el nostre País, violentats físicament, moralment, econòmicament, culturalment. Perquè tota Colonització és violència.
Catalunya en tant Nació no podrà reeixir si no en recupera l’espai, i això passa per recuperar un discurs desacomplexat d’allò que som, sense el qual no serem capaços de manar, de fer i desfer segons nostre voluntat a casa nostre, sense ser captius del xantatge moral dels qui s’han apropiat de “lo políticament correcte”.
Aquets que s’arroguen en exclusiva la capacitat de judicar el que és bo i el que és dolent, negant i segrestant el debat, son els que erigeixen els altars on se sacrifiquen les crítiques que defensen punts de vista que contradiuen aquest judici previ, això sí, aquests sacrificis son en ares de “la tolerància”, diuen, de la qual, òbviament, ells en son els avals i garants. S’hi discrepes, per comptes de oposar-hi arguments et llencen una “fàtua”, t’estigmatitzen, t’aïllen. Tot plegat, veritats ideals com a Catedrals Gòtiques que exigeixen una postració reverencial alienadora. Però nosaltres som més del Romànic, de combregar amb el cicle vital de la natura i la generosa Terra, que juntament amb el nostre pragmàtic esforç diari produeix els bens que sadollen les senzilles pulsions humanes, i que ens apropen a la joia de la Vida allunyada de grandiloqüències i cultes personalistes.
Per a La Nació Recuperada ens son menester catalans valents amb discursos valents que posin en valor i actualitat La Catalanitat, veritable eix vertebrador de la Nació. Tots els avenços socials no només ens son favorables, sinó que també necessaris, ara bé, son insuficients per a bastir la Nació, perquè ser una Nació és quelcom més que un règim de deures i drets adscrits en un territori determinat.
La voluntat del coneixement, el pragmatisme del propi esforç, l’autoconfiança del qui qüestiona críticament, sense necessitar aixoplugar-se en judicis “divins” quan això exigeix l’alienació i la renuncia de la pròpia capacitat crítica, que, fins i tot es pot manifestar en un cert escepticisme crític iconoclasta, i un llarg etc que articulen la nostre idiosincràsia identitària, son valors que no es poden inocular per decret, que formen part o no del model cultural, i que en ser-nos nostrats no podem negligir alhora de La Nació, perquè Catalunya serà una Nació Catalana o esdevindrà un “territori”.
Agosaradament Vallfosca.
Benvolgut i “agosarat” amic.
És ben cert que als catalans ens fa falta orgull patri, dignitat nacional i això fa que com molt be tu has dit deixem de ser un país, una nació, per convertir-nos en un “territori”, només discrepo de tu quan dius que “esdevindrà”, penso que no, que ja ha esdevingut (soc més pessimista que tu), el que succeeix és que encara som a temps d’invertir la situació, però Nació fa molt anys que vam deixar de ser-ho, o com a mínim no ho som del tot doncs no estem reconeguts oficialment com a comunitat diferenciada, malgrat ho siguem, pel fet de no tenir estat propi. País si que podem dir que ho som i que disposem d’una certa identitat nacional cada cop més esvaïda i diluïda, però aquesta identitat encara és subjacent i recuperable malgrat no podem adormir-nos en llorers autonomistes o perdrem bous i esquelles.
Penso també que ens cal desmuntar el discurs regionalista que entre d’altres coses assegura que “Som una Nació”, no és cert, no ho som, ho vam ser i volem tornar a ser-ho!!. El fet de dir que “Som una Nació” posa en la ment dels que s’ho creuen que com ja ho som no cal lluitar ni reivindicar més per ser-ho i inconscientment ens fa baixar la guàrdia de la reivindicació nacional. El discurs regionalista, trufat d’espanyolisme, molt ben travat aparentment, és fals en el seu conjunt doncs es bassa en premisses absolutament falses o errònies, aquest discurs repetit fins la sacietat a la nostra societat ens fa cada dia més dependents. Jo, com a Nacionalista, vull que Catalunya sigui tan Nació com ho son les altres!!, no accepto que em facin creure que som una nació si no tenim els mateixos privilegis que les altres nacions “normals” del mon!! i no accepto el dubtós orgull de ser una de les capdavanteres nacions sense estat del mon, doncs és el mateix que dir que som uns dels primers en la llista de futurs afusellaments d’un judici sumaríssim militar, vaja consol!!. Catalunya ha de ser un país que reivindica tornar a ser Nació i per tant gaudir d’un estat propi com tenen totes les “nacions” del mon que es preuen de ser-ho, ho sento senyors regionalistes però jo no vull jugar a una lliga de segona categoria, la nostra lliga és la de primera, la d’Holanda, Suïssa, Àustria, Suècia, Noruega, etcètera, no la d’Euskadi, Galiza, Quebec o Escocia per molt que simpatitzi amb les seves reivindicacions. Els catalans hem de ser més ambiciosos com a catalans, per assolir una llibertat que si no te la guanyes ningú te la regalarà.
Visca la Pàtria
Benvolgut amic Joan, en la meva exposició he volgut, potser amb poc encert, palesar les diferències que ens perden, que fan que no puguem centrar el “cop” en un mateix punt. Aquestes diferències son les diferents “idees-objectes” , referides a “La Nació”, que ens fan fer coses també diferents.
Tot i que ara mateix el que hem de procurar és la màxima unitat, i que segons quins temes de reflexió poden suscitar enfrontaments, son qüestions que ens afecten, i molt, alhora de que els catalans emprem una única i definitiva estratègia.
En el meu escrit reparava tan l’atenció en La Nació “recuperada”, com en el procés de recuperar-la. Podem esdevenir un Estat Nacional, o un Estat NO nacional, nacional en termes substantius, referits als trets culturals identitaris constitutius d’una Nació.
La Nació és pot formular en termes “finalistes”, com a una instrumentalització per assolir uns fins, o es pot formular en termes “Substantius”, (com a una finalitat en si mateixa, tot i que ens aporti conseqüències més enllà). Tot i que amb dues formulacions siguin a priori “legítimes”, a ningú se li escapa que fer-ho en un sentit o altre te implicacions, implicacions que gosaria qualificar de molt llarg abast.
Suscintament. Històricament, totes les formulacions organitzatives polític-socials normatives, han hagut, tard o d’hora, de retre comptes a lo que podríem anomenar, amb permís del senyor Immanuel Kant, de la Justícia com a intuïció apriorística.
Abordar l’assumpció d’un Estat Català sense fer les consideracions referides a La Nació, és ja impossible, perquè les distintes forces polítiques operatives ja ho fan. De fet, no cal ser massa agosarat, per copsar que, si les forces “nacionalistes” a Catalunya han perdut pistonada i suport social, és, al meu entendre, per mor de la seva tebiesa en la formulació de La Nació.
Mentre aquestes forces no saben fer altre cosa que subscriure i implementar polítiques “prêt a porter” que els son donades des de les formulacions de l’àmbit major de prestigi occidental, els mateixos pensadors que son en “la cresta de l’onada”, no perden ocasió en dir que el “tema” no està tancat, sinó ans el contrari és viu i ben viu, com de fet ho demostren actuacions com les de Bèlgica.
El tema es podria anunciar per exemple: “El llindar de la Tolerància i l’abast de lo políticament correcte”, que et sembla, m’hi poso?
Una abraçada, i visca La Terra … la Catalana també
Benvolgut amic Xavier,
Estem d’acord, jo l’únic que he volgut expressar enllaçant amb el tema de la Nació “recuperada” és que, per a mi, és evident que l’hem de recuperar, i no només per que hem perdut la nació sinó, el que és pitjor, el sentit nacional que alguns denominen políticament “nacionalisme” que és precisament el nacionalisme identitari molt diferent del nacionalisme d’estat.
Una abraçada i … Visca la Pàtria
Amic, que estem d’acord ja ho sé prou … ho sabut sempre.
Una abraçada …
és una llàstima que part dels ciutadans s’acomodi a una situació forjada per alguns fa més de quaranta anys. Falta molta informació dels pros i contres que es poden esdevenir. si els poders fàctics no van tots a la una i es manifesten públicament amb plena convicció, el poble ras ho té molt difícil malgrat les seves expectatives. tant de bo logressin aquest somni meravellós
Sí, Jordina, sembla que els “senyors encarregats” no volen soroll, no volen que la gent pensi, debati, res, ells pensen per a nosaltres, poc democràtic em sembla a mi, però no ens aturaran. Tots som necessaris, en aquesta lluita no hi sobre ningú.
Junts podem.
Gràcies pel comentari.