Avui, 28 de maig, dia en el que he escrit aquest text, ha estat un dia diferent per a mi. Ha estat la darrera classe del semestre. El final de les classes sempre és per a mi un moment especial, durant un munt de setmanes, dia a dia, preparant les classes, convivint una estona amb molts estudiants. Alguns han vingut poc, però a molts el he vist gairebé cada dia. M’agrada la classe activa, preguntar coses i vulguis que no vas coneixent molt d’ells i els agafes afecte real. Arriba l’hora de dir adéu, encara no del tot perquè tenen els seus exercicis que m’hauran de lliurar i després de corregits parlaré entre una i dues hores amb cadascú d’ells, avaluarem la feina i posarem la qualificació. Els arribaré a conèixer una mica més, sabre com raonen, cadascú d’ells m’haurà lliurat quatre treballs individuals i els hauré corregit. Després de avaluar-los i enraonar amb ells sabré moltes coses més de cadascú. Capacitat, inquietuds, etc. La veritat és que sempre és un moment trist el de dir adéu. No m’agrada.

Quan comença el curs, malgrat els anys, no puc evitar una certa tensió, interès per fer-ho bé. Sóc molt crític respecte al model d’ensenyament, no sabem prou fer que l’estudiant pensi, raoni, s’expressi, connecti conceptes, que distingeixi entre informació, a l’abast de qualsevol, i coneixement. Abans de començar cada curs penso com fer-ho millor, refaig totes les meves presentacions. Cal tenir present que la meva disciplina evoluciona a gran velocitat i les coses canvien ràpidament. Cada dia toca preparar el material nou. Haig de dir que m’agrada, a vegades estic hores intentant valorar la correcció d’una informació que apareix en una publicació, vull fer-la entenedora, fàcil. Cada any és com si tot comencés de nou.

Hi poso esforç, ganes i il·lusió. És la meva feina i m’agrada fer-la bé. Intento que surti bé i que els estudiants sàpiguen alguna cosa més que quan va començar el curs, però sobretot penso si allò que explico els serà útil més endavant, a la vida. No m’agrada la informació que serveix per a un examen i després s’oblida. Aprovar no és prou, cal incorporar el saber pensar i el saber fer. Ja estan al final de les seves carreres i afegir-los material aporta poc, ensenyar-los a pensar dóna molt. La veritat és que sempre penso, me n’hauré sortit? Acabo dubtant sempre. Penso, ho podia haver fet millor? He encertat? He estat un llauna? Ensenyar, penso, és més que una feina. En tot cas m’agrada. Normalment, és la meva sensació d’avui, acabo feliç, he fet tot el que he sabut i he pogut. Tanmateix també penso allò que diuen: l’infern està empedrat de bones intencions. No compta la intenció, el que importa són els resultats. Si he aconseguit que les noies i nois, dones i homes, que han passat per la meva classe s’hagin interessat i la seva curiositat, el plaer de saber, hagi crescut, hauré tingut èxit, altrament no.

Com deia, trist de deixar-los. Cada any que passa valoro més el plaer d’ensenyar, de discutir amb ells conceptes sobre una disciplina que va a més. Probablement no ho sabeu, parlo de Bioquímica de la Nutrició.

No m’he pogut estar de parlar-vos una mica de la meva vida, m’he pres una llicència. Ara entro en un nou moment, toca corregir i parlar, però no preparar classes. Tindré una mica més de temps per pensar i preparar coses lligades a aquesta altra passió de la meva vida, la independència de Catalunya. Sóc culpable de no haver-m’hi dedicat aquestes darreres setmanes tot el que hauria volgut, però si ho hagués fet no hauria invertit el temps necessari en la meva feina i això, especialment quan estàs al servei de persones, hagués estat imperdonable.

Clar que malgrat això, després de més de trenta sis anys de dedicar-m’hi uns incompetents han malbaratat els cabals públics i per resoldre el desgavell que han creat han decidit reduir-me el sou. Tinc dret a queixar-me, però ho faig pensant que molts d’altres estan pitjor i que també han treballat honradament i molt. Pitjor que jo estan tants pensionistes que han prou feines poden viure i que ara els congelen la pensió per salvar un sistema econòmic corromput per especuladors sense escrúpols. La desgracia de tot plegat és que aquests que han sumit a tanta gent en la misèria no respondran mai dels seus despropòsits. A més, probablement als polítics que hi han contribuït, quan els expulsin del govern, els col·locaran en algun lloc on rebran uns substanciosos emoluments. Així és la vida.

Passo pàgina. Entrem ja al juny. Com deia no fa gaire s’ha acabat el temps dels manifestos i manifestacions. Entrem en un moment polític decisiu, estem ja en precampanya electoral. Com fan els animals mascles amb l’orina, cada partit està marcant el seu territori i cada aspirant també. Veiem alguns galls sortir a l’arena i lluir el seu plomatge per emmirallar a les femelles (electorat). Malauradament veig molt d’aire sota el plomatge. Quan les plomes tornen al seu lloc veig un animal esquifit. Em pregunto si no serem capaços de treure amb un gall de pota blava, que sigui l’admiració de tothom.

A Catalunya estem amb un Govern que només li manquen les absoltes i que ells i la majoria dels polítics es dediquen una mica més del que és habitual a posar el ventilador per escampar porqueria. És el que millor saben fer, governar poc i criticar molt. Uns i altres estan intentant que no quedi ningú amb ganes de votar. Jo crec que la gent s’aixeca al matí i pensa, què he fet jo per merèixer això? La gent veu això i pensa, a qui puc votar? i hi veu poques opcions reals i consolidades.

Com deia abans, s’ha acabat el temps dels manifestos, ara toca la llista, la candidatura. Els que volem, de forma activa, desencallar tot això ens hi hem de posar seriosament. No podem arribar a Sant Joan sense una candidatura per les quatre circumscripcions electorals embastada. No cal que tinguem ja els 135 noms, 85 per Barcelona, 17 per Girona 17, 15 per Lleida i 18 per Tarragona, però si que haurem de bastir l’eix principals amb els noms que la facin creïble.

És cabdal que hi figurin noms de la política, de la ciència, de la cultura, dels mitjans, disposats a “mullar-se” encara que no vulguin entrar al Parlament. Jo ho he dit sovint, estic disposat a ser a la llista però no vull ser diputat. Estic segur que com jo, molts o, si més no, suficients. Dels 135 hi ha molts llocs amb nul·les o escasses possibilitats de sortir, però el fet de ser-hi voldria dir un suport real que aniria molt més enllà d’una declaració d’unitat.

Aquests dies no descansarem, Suma Independència està disposada a donar la batalla de la unitat, amb fets, sense esperar ja a ningú i sense exclusions de cap mena, ja s’incorporaran en lloc de privilegi si arriba el moment, tindran darrere un moviment que ens farà invencibles. Si som capaços d’aglutinar tot això l’independentisme triomfarà aquestes eleccions. Jo m’hi dedicaré en cos i ànima, no estic per perdre més temps. No sóc d’aquests. El discurs el compartim molts, però s’ha acabat el temps de les intencions. Ho faré amb la mateixa il·lusió i dedicació que poso per fer classe als meus estudiants. Espero que amb la vostra ajuda ens en sortim.

Si sumem, guanyem!



Aquesta, els límits de la interpretació, és una qüestió que tracten especialment els lingüistes, però ara que des de l’establishment polític s’ha organitzat aquest “sarau” del TC, el terme “interpretació” s’escolta sovint en boca dels polítics referit a la Constitució de l’any 1978, així mateix sovinteja l’apel·lació a “l’espirit” de la Constitució.

 Aquest és un terreny força ambigu sempre adient pels que pretenen grans canvis sense que res canviï. Ara la classe política està immersa en aquest mullader. A mi em sembla que ho fan sobre tot, per a justificar lo injustificable, que és la seva inutilitat i fracàs espaterrant referit al “nou estatutet”, fracàs incontrovertible per més que el TC no en toqués ni una coma, també és una tàctica dilatòria i de camuflatge.

 Que a mi m’esgarrifi que la llei sigui interpretable per a un “nínxol” de Poder que s’arrogui la capacitat de interpretar-la gairebé en exclusiva, no vol dir que sovint molts aspectes de la llei no siguin intrínsicament interpretables, per exemple quan la llei ens garanteix el dret de rebre auxili i suport legal, no ens diu exactament com i en quina mesura, això s’ha d’interpretar i desenrotllar normativament, així m’ho expliquen els juristes.

 Però amb tot hi ha qüestions que estan limitades en la seva interpretació. Umberto Eco en el seu llibre titulat “Els límits de la interpretació”, relata una anècdota, a tall d’introducció potser, que explica, i escric ara de memòria, com en el segle XVI, en les índies occidentals, un capellà envia una carta amb una cistella de figues a un altre parròquia, a un altre clergue, i ho fa servint-se d’un indi a qui li encomana la tasca, l’indi en qüestió, que no sap de lletra, pel camí es menja les figues i en arribar al seu destí entrega la carta al destinatari, el qual en llegir la carta li reclama “les figues”, aquest correu queda estorat en no poder entendre com un paper pot parlar, el cas però, és que el text de la carta documenta explícitament que en l’enviament s’hi trameten  com a present “unes figues”, que en siguin una, dues o tres dotzenes és interpretable, però tanmateix que no n’hi hagi cap rebassa el límit de la interpretació.

 Això, com deia, ho escrivia de memòria ahir mateix dia 26 de Maig, avui dia 27, amb el llibre d’en H. Eco al meu davant, veig que tot i que la meva memòria m’orientava en la direcció correcte hi ha algunes matisacions i correccions a fer.

 En l’historia referida, al indi en qüestió se li fa un segon encàrrec, amb el mateix propòsit que el primer, en aquesta ocasió l’indi es vol curar en salut i tapa la carta amb una pedra per tal de menjar-se les figues sense testimonis, tanmateix torna a fracassar i en arribar al destinatari aquest li reclama altre cop les figues de marres.

Bé, en H. Eco usa aquest relat en començar la seva introducció dient-nos: Al començament del seu “Mercury, Or the Secret and Swift Messenger”, 1641, John Wilkins narra la següent història:

Immediatament després del relat del indi i les figues H.Eco comença: Segurament aquesta pàgina de Wilkins sona diferent d’altres pàgines de nostre temps on l’escriptura  es pren com a exemple suprem de semiosis, i tot text escrit (o parlat)es considera una màquina que produeix una “deriva infinita del sentit”. Aquestes teories contemporànies li objecten indirectament a en Wilkins que, una vegada separat del seu emissor (així com de la seva intenció) i de les circumstàncies concretes de la seva emissió ( i per a tan del referent a que al·ludeix), un text flota (diguem-ho així)en el buit d’un espai potencialment infinit d’interpretacions possibles. Per tant, cap text pot ser interpretat segons l’utopia d’un sentit autoritzat definit, original i final. El llenguatge diu sempre alguna cosa més que el seu inaccessible sentit literal, que es perd ja en quan s’inicia l’emissió textual.

Amb tot, i per tancar el cercle fem una ullada a com es tanca la sinopsi de contraportada d’aquesta obra d’en Humberto Eco.

“…. Alhora, pretén demostrar(aquesta obra) que el principi de la semiosis il·limitada no pot consistir en una derivació incontrolable del sentit. Si bé les interpretacions d’un text poden ser infinites, no totes son bones, i encara que no sabem quines son les millors, sí és possible determinar les que resulten totalment inacceptables.”

Encara un afegitó d’utilitat. “Per a una teoria de la interpretació, és interessant definir precisament aquells casos en els quals, si els parlants no concorden sobre lo pressuposat, es produeix el col·lapse de la comunicació.(Els Límits …H.Eco).

 Així doncs,  la Constitució Espanyola en el seu Títol Preliminar, article 1.2 diu :

“La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del

Estado.”

No veig aquí cap possibilitat de forçar cap interpretació.

Article 2. “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.”

No veig tampoc aquí cap possibilitat de forçar-ne la interpretació.

Article 3.1. “El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.”

Aquí ho teniu, clar i concís.

Aquests textos assertius erigeixen i validen un marc de fons, un pressupost, com a alguna cosa incontrovertible i independent de tota consideració a futur en aquest mateix marc de comunicació.

 Els polítics catalans menen tot el seu discurs dins d’aquest nínxol acotat per aquest marc de fons, acceptant els pressupostos inferits d’aquests textos assertius.

Tanmateix ningú està condicionat a priori a subjectar-se a aquestes sentencies falsàries, falsàries en tant que silencien per omissió les causes i les maneres que varen fer possible l’articulació d’aquest text doctrinari, donant per fet que va ser fruit d’una concòrdia modèlica i exemplar, res més lluny de la veritat, la realitat és que aquest text només va estar possible amb la coerció dels sabres casernaris, el vern del caos com a amenaça latent i la pastanaga de l’ascensió de bona part de catalans que fins aleshores no havien fet altre cosa que pagar i callar, ara tenien l’oportunitat d’aparèixer en escena i prendre algunes decisions.

No puc acceptar els pressupostos incontrovertibles que la comunitat de comunicació de l’establishment polític em proposa, perquè senzillament no concorden amb els meus i la comunicació “col·lapse”.

  Però per que no quedi dubte faré ara un discurs assertiu que posa en valor uns altres pressupostos.

  L’establishment polític espanyol i català, no només instrumentalitza “el mullader” en benefici propi usant-lo com a eina dilatòria, sinó que en fa un us instrumental per tal de polaritzar l’atenció en la comèdia del policia bo i el policia dolent … una vegada més!.

 De tot allò que NO és interpretable NI en parlen, només de que si el “encaix”, que si “greuges comparatius”,  res de substantiu.

   Aquests articles constitucionals que he referit més amunt, signifiquen el “cant del gall” de la “doctrina essencial constitutiva” de la “Hispania”, la Hispania secular i única, perquè mai n’hi ha hagut cap altre.

  Normalment em refereixo a España com a un “Estat d’articulació política constituït en un règim doctrinari”, aquesta “doctrina” suscintament referida ens mena cap a una comprensió històrica i historicista, un Estat d’articulació política, no només “no Nacional”, sinó de Dominació i Subjugació de les Nacions preexistents a la Dominació Violenta perpetrada d’antuvi pel nínxol Dominant, filiat en el paradigma nòmada ramader patriarcalista ari, i els seus hereus “Grandes de España”.

L’Espanya “plurinacional” o “federal” és un oximorom, l’únic remei per a la malaltia és la mort del pacient.

Espanya només dona resposta a uns interessos mesquins i espuris, el termini d’aquest mal és una alliberació bondadosa, que com tota bondat, beneficia a tothom i a ningú perjudica.

Visca La Pàtria.!!!!

Agosaradament Vallfosca.

El diumenge passat sortia a l’Avui un article s’intitulava ”AVE: La ruïna de l’Estat” i on se’ns explica que les inversions faraòniques fetes a Espanya en matèria ferroviària no les han pogut fer a Alemanya, França ni USA, com podem veure tots ells països del tercer mon, i no ho han pogut fer per que en els països desenvolupats i seriosos, en matèria d’inversió pública, prevalen els raonaments econòmics i de necessitat, no els polítics. Si una infraestructura no es necessària o no es fa o bé se’n fa una altra de mes modesta que doni resposta a les necessitats però mai s’ultra dimensionen per raonaments polítics, doncs la despesa pública en els països avançats es cosa en la que hi posen molta cura. Segons la UIC (International Union of Railway) la ràtio mitjana de passatgers/quilòmetre entre França i Espanya, en línies d’Alta Velocitat, és de 41,5 a 2,8, si això fos un partit de futbol la golejada seria d’antologia i hem de tenir en compte que aquesta ràtio no ens dona res mes que la viabilitat econòmica de la línia. Aquesta baixa ratio bé donada per la gran quantitat de línies infrautilitzades que s’han creat per motivacions exclusivament polítiques i no per necessitats econòmiques ni humanes, si viatgem per la resta de l’Estat veurem l’enorme quantitat d’infraestructures poc utilitzades, carreteres, ff.cc., i d’altres medis públics que a sobre de tenir un índex molt baix d’us,  no son realment  necessàries, estan  moltes d’elles subvencionades amb la total gratuïtat (autovies) i d’altres (ferroviàries de gran velocitat) amb un bitllet barat (excepte a Catalunya), pagant tota la “festa” Alemanya, França (Fons de cohesió europeus) i Catalunya (Fons de compensació inter-territorial) , els dos primers països ja s’han cansat de pagar, quan ho farem nosaltres?.

A Catalunya se’ns enduen, segons dades del CCN, sense retornar mai més, 22.000 milions d’euros anuals, el que correspon a 60 milions d’euros al dia, aquest és el denominat “espoli”, amb aquests diners i pagant tot el que li fa falta a un Estat modern per tal de ser-ho: ministeris, relacions internacionals, seleccions esportives, partides per a la projecció internacional, etcètera, podríem pagar-ho amb un any i encara ens en sobrarien per poder fer les infraestructures que necessitem per tal de ser un estat competitiu i ficar-nos entre els tres o quatre primers estats de la U.E, els anys següents comptaríem encara amb una gran part d’aquests diners per poder seguir creant riquesa. La quota de solidaritat amb els “altres pobles d’Espanya” que dirien els regionalistes de tot tipus ja la tenim absolutament coberta i ara ens toca ser solidaris amb nosaltres mateixos, doncs ja veiem quin tipus de solidaritat podem esperar de la “resta d’Espanya” si ens fes falta a nosaltres. Necessitem, per tal de sortir de la crisi i poder-nos col·locar on ens toca per dret, traure’ns de sobre la rèmora de l’estat subvencionat Espanyol, un aeroport internacional sense les limitacions dels acords bilaterals signats per AENA que fan prevaldre l’aeroport de Madrid per sobre del de Barcelona i no permetent que, al menys, a 23 països, es puguin establir vols directes amb Catalunya, potenciant també l’aeroport de Girona per vols comercials interiors i europeus. Necessitem uns ports de Barcelona i Tarragona total i absolutament gestionats per nosaltres, funcionant a un 100 % i que no deguin cap tipus de vassallatge a cap altre indret que no sigui Catalunya. Necessitem també una línia (corredor) ferroviària de mercaderies pel litoral que enllaci els ports de Barcelona i Tarragona amb França, podent també prolongar-la fins al port de València, creant així el famós “corredor mediterrani”. I necessitem, finalment i per resumir, poder marcar les nostres pròpies polítiques comercials i d’infraestructures, gestionant la totalitat del nostre esforç impositiu i sense partides finalistes com fins ara. Totes aquestes infraestructures si seguim formant part d’Espanya quan les tindrem? I no és un caprici, ens son necessàries i tenim, encara, diners de sobra per fer-les si no anessin a parar a llocs on no les necessiten o bé a subvencionar segments de societat no competitives precisament pel fet d’estar sobre subvencionades.

Tot això no ho podrem assolir sense un Estat propi doncs Espanya no es pot permetre el luxe de perdre l’esforç impositiu català quan ja no compta amb el basc ni amb el navarrès, tan sols li queden els dels països catalans com a impositors nets, doncs Madrid que també ho és, teòricament, i amb una quota superior a la del principat, pel fet de la “capitalidad” rep més del que aporta, per ambdós conceptes, i per tant deixa de ser en la pràctica impositor net, total que a l’Estat Espanyol els únics que paguem més del que rebem son les actuals comunitats autònomes de Catalunya, València i les Illes.

Espanya s’ha constituït els últims trenta anys, en relació amb Catalunya, com un ectoparàsit necròfag que només fa que traure’ns recursos any rere any sense ni tan sols deixar-nos recuperar l’alè, aconseguint a poc a poc, amb aquesta actitud, el nostre continu debilitament podent arribar fins a la mort econòmica, el que representaria també la social i identitària i la total dependència d’ells, ja us podeu imaginar el futur que ens esperaria en aquest cas.

El perquè d’aquesta actitud tan negativa d’Espanya, que està matant la gallina dels ous d’or que és Catalunya per a ells, opino que només la podem buscar en dues vessants lògiques, si deixem apart la total estupidesa, en la que no hi crec, de tots els dirigents de l’època “democràtica” a partir del primer Govern de Felipe Gonzalez. La primera, i no necessàriament en aquest ordre d’importància, és l’odi total i absolut de la España castellanista cap a Catalunya i tot el que fa ferum de català (per motius històrics i d’estructura política), l’altre, que tenint la informació clara que Catalunya tard o d’hora deixaria de pertànyer a Espanya, van decidir per tant preparar la “sortida” atacant en dos fronts: l’un, dotar-se amb tota mena d’infraestructures, espoliant-nos en tot el que puguin tan comercial com econòmicament amb la finalitat que en el moment de no poder comptar amb els nostres diners ells estarien ja suficientment preparats per afrontar un futur sense nosaltres i no necessitar grans inversions en molts anys, i per l’altre banda aconseguirien empobrir-nos al màxim amb la finalitat de treure’s de sobre un competidor molt perillós: Catalunya, dos ocells morts d’un mateix tret i un negoci rodó pels castellanistes i el seu projecte d’una España unitarista i centrípeta.

Ens podem permetre seguir incorporats un dia més a Espanya? o els hauríem de dir Escanya?

Davant d’una situació d’emergència de futur que pot afectar a un col·lectiu o grup humà, hi ha tres tipus de persones: El primer grup s’arronsen i cerquen refugi amb el passat mentre esperen que s’arregli per si sol. El segon grup es queda paralitzat per la por o el repte que té al davant mentre mira d’aferrar-se a qualsevol excusa per no haver de fer-hi front. El tercer grup analitza la situació, determina com s’hi pot fer front i a continuació comença a lluitar amb totes les forces amb el que creu que és la millor manera d’enfrontar-se a la situació d’emergència.

La nació catalana viu uns moments d’emergència nacional que posa en perill el seu futur proper , qui digui que no és així  és estúpid  o menteix. Però dels qui ho tenen clar que estem davant d’un repte que pot fer desaparèixer la nostra identitat com a poble, n’hi ha que diuen que el que cal fer és tornar a seguir treballant, en silenci, sense fer soroll i anar construint el país amb la minsa sobirania que l’Estatufet ens dóna. Més o menys el que s’ha fet durant els 20 anys i escaig de govern del Pujol.  Amb tot els respectes, qui s’empassi que ara, després de tot el que ha succeït aquests darrers anys, es podrà tornar al peix al cove pescant quelcom més que morralla, és que també és estúpid o un il·lús.

Els que es queden astorats davant de la situació, molts d’ells, prefereixen mirar cap un altre costat o cerquen qualsevol excusa per no enfrontar-se a la dura realitat. Són catalans que es refugien amb tot el que faci oblidar-se de la situació desagradable de veure el país morir. Amb tot els respectes, qui esperi que el problema es resoldrà sol, és també estúpid o un il·lús.

Els que ja fa temps varem decidir afrontar el repte d’aconseguir la llibertat, ens hem trobat durant molt de temps sols. Ens han dit que érem uns estúpids, que enfrontar-nos a Espanya era perdre segur. Ens han dit que érem uns il·lusos, perquè  no tocàvem peus a terra i els espanyols mai ens deixarien que fóssim lliures.

Però això ha canviat . Cada vegades més, l’independentisme ja no és una opció de quatre friquis estúpids o de quatre il·luminats. Ara, és cada dia que passa una obvietat que sense una Catalunya sobirana i lliure, els catalans no tenim cap possibilitat de sobreviure com a poble.

Els independentistes hem passat de ser uns il·lusos i estúpids a ser uns patriotes. Els qui no estan per proclamar la independència al Parlament, són ells els qui són uns estúpids i il·lusos.

Endavant les atxes!!

Aquesta setmana no em puc estar de començar parlant del desastre que ens toca viure per culpa de l’inútil que els clarividents membres del PSC van posar al capdavant del PSOE i que per circumstàncies imprevistes va esdevenir president del govern espanyol.

La seva obra de govern passarà als anals del disbarat. Fer un repàs dels darrers anys, de l’evolució de l’economia mundial i del particular tractament que ha fet el “líder” carpetovetònic va més enllà del que m’interessa fer, però m’ha semblat imprescindible referir-m’hi. No podem oblidar que els catalans acabarem pagant la festa més que qualsevol altre ciutadà amb DNI espanyol.

Jo crec que la crisi, greu, en la que estem immergits i que, diguin el que diguin, no és començarà a solucionar fins l’any 2013 ens farà mal. Cap partit polític català podrà fer-hi res. Els Països Catalans, seguin el ritme de la història, seguiran sent espoliats per continuar pagant el desordre d’uns governants incompetents i que tenen un comportament imperialista. Ho tenen genèticament incorporat i per molt que vulguem ser simpàtics no hi guanyarem res. Els partits catalans poden ajudar a un partit espanyol o altra a guanyar la majoria, però quan el tema de debat afecti a Catalunya PP i PSOE són el mateix.

Als catalans “progres” els agrada el PSOE, que hi farem. Van aconseguir que no governés el PP, perfecte, Aznar, Acebés, Trillo i cia no són persones que em produeixin cap simpatia. Dit això, que ens ha reportat un govern socialista a banda d’un Ministeri de la Igualtat, cosa que per a mi és tan important com el dret al paisatge, la gran aportació de Saura, que forma part dels preceptes probablement constitucionals que aporta l’Estatut de Catalunya. Bé la conclusió és que no han fet res de positiu i s’han carregat l’economia.

És cert que tota Europa està en crisi, la crisi és global, però, cal mirar, informar-se i veure que és el model de competitivitat el que col·loca l’Estat en una situació que fa pena i que em de patir nosaltres.

Divendres al TN migdia veia com una colla d’alcaldes anaven a Madrid a vendre Catalunya com a motor d’Espanya i no sé què més. Una pena, em feia pensar en l’esperpent de l’entranyable pel·lícula La Escopeta Nacional. No entenc per què no anaven a Paris, Londres, Berlín o qualsevol altre lloc que convingui més a Catalunya, uns provincians és el que són.

Costa entendre que encara quedi gent que no vegi les coses clares. Divendres l’AVUI publicava El dilema espanyol. El signaven 62 articulistes. Acaba el text: Els sotasignats, col·laboradors de la premsa diària catalana, de sensibilitats i tarannàs diferents, volem unir les nostres veus per fer saber a l’opinió pública que la situació actual és excepcional i demana gestos polítics excepcionals. La responsabilitat és, en primer lloc, de les institucions i dels partits polítics. Els pactes han de ser respectats, especialment quan tenen, a més a més, la legitimitat democràtica dels ciutadans. Si les institucions i els partits polítics no són capaços de trobar una sortida digna a la situació actual, la realitat obligarà els catalans a triar entre la involució i la secessió. I no cal dir que si aquest esdevé finalment el dilema només hi haurà una opció compatible amb la història i amb les aspiracions polítiques de la majoria de catalans actuals.

He destacat: “la realitat obligarà els catalans a triar entre la involució i la secessió”. Jo crec que el text conté un error, el temps verbal és incorrecte, ja hem arribat a aquest punt, no hi ha punt mig. I això és el que CiU no ha entès. Jo, sociològicament, em sento molt més a prop dins del discurs socioeconòmic de CiU que de cap altre grup, no em va vaig militar 25 anys, però no puc acceptar que continuïn venent-nos una recepta que passa per la unitat d’Espanya. No puc acceptar que em venguin impossibles que no es creuen ni els que ho diuen. No hi més solució: triar entre ser una regió d’Espanya o un país independent. Continuar dins no ens permetrà millorar. Seguirem pagant, seguirem patint l’espoli i ens endarrerirem respecte als països que marquen el ritme a Europa. No ho veuen? O si i és que tenen por a dir una altra cosa o de perdre quelcom.

Mentre els que ho tenim clar anem fent. Dilluns és va presentar el Manifest del 12 d’abril amb un munt de signatures de suport, un acte ben organitzat a la seu d’Òmnium a Barcelona. Vaig trobar patriotes de tots els colors, realment unitari, les idees fantàstiques: unitat i autodeterminació per aconseguir l’estat propi. Jo sóc dels que penso que s’hauria d’haver parlat directament d’independència, però bé, tant se val si això ha servit per aplegar més gent.

L’esperit era aconseguir una candidatura unitària independentista, o és amb el que jo em vaig quedar. Malgrat tot el que es comentava en acabat era, bé, com ho fem? Anirem parlant aquests dies, però no podem deixar passar massa temps, no el tenim, cal consolidar alguna cosa.

Per a mi s’ha acabat el temps dels manifestos, és el darrer, ara bé l’hora de la consolidació. És possible la unitat independentista? Em temo que no, però no deixaré oberta cap possibilitat. Aquesta setmana parlarem alguns, a veure que. En pocs dies caldrà que hi hagi passos ferms i cares visibles. Nosaltres seguirem predicant la unitat però ja aviat ens haurem de posar decididament al costat dels que la vulguin, em sabrà greu si algú es molesta, però no penso esperar setmanes. Això si, sense tancar cap porta, totes han de romandre obertes fins el darrer moment, però aconseguir mitjans per tirar endavant una campanya de mobilització implica prèviament convertir-se en actor.

Ha arribat l’hora que els que conformem Suma Independència ens movem pel territori, ara ja no som un manifest, ara som persones que ens mobilitzarem. Personalment estic encara una mica limitat, encara em queda un setmana de classes i jo sóc dels que cada any se les prepara senceres, intento posar sempre les coses al dia i això requereix molta dedicació, també als vespres, però ja acabo, entrem en període d’exàmens i això em permetrà menys dedicació fora d’horari laboral, temps que dedicaré plenament al projecte d’una candidatura unitària. No sóc dels que es queden a esperar que plogui.

És l’hora de Suma Independència. Si sumem, guanyem!



Aquests dies, pensava “que” escriure en aquest opuscle, tenia la sensació d’estar en un temps “mort”, a l’aguait, a veure que, però el cert és que els vents que bufen ja no tenen aturador, i no esperen a que alguns personatges significats llevin llurs veles. Un grup de insignes catalans s’ha pronunciat sense embuts, Moisès Broggi, Heribert Barrera, Oriol Domènech, Agustí Bassols i Joan Blanch, aquests venerables procedents de militàncies ideològiques diferenciades han sorgit del silenci per a comminar-nos a actuar, amb urgència, en la direcció de cercar una resposta, que sigui capaç de posar veritablement en valor els nostres anhels i necessitats, aquesta resposta no pot ser un altre, que una candidatura d’Unitat per a la Independència al Parlament.

No puc deixar de recordar, com, al menys de tres anys ençà, jo mateix “investit” de Vallfosca, anava pràcticament dia sí dia també, blasmant, en la xarxa, a la “classe” política Catalana, i amb ella tot l’establishment, i postulant de manera vehement la necessitat de la Unitat del Poble Català com a única alternativa a un destí de alienació, pobresa, i dissolució.

En lo personal, he viscut una mena de “dragon kan” emocional de esperances i decepcions, ara però puc veure amb claredat que hem realitzat una primera etapa de procés.

Recordo també, com una de les “pallisses” amb que us vaig “obsequiar”, tractava de tractar dels diferents moments de procés, diferenciació, complementació, síntesi. Doncs bé, el moment de diferenciació està acomplert, tot i que això no vol dir que estigui acabat, aquest “moment” continua.

Aquest “moment” de diferenciació, és el moment en que els “pollets” deixen de ser éssers asexuats per esdevenir mascle o femella, valgui l’analogia, així la diferenciació entre “independentistes” i “no independentistes” és hores d’ara una contingència a la que cap ens polític pot sostreure’s, si més no aquesta contingència és un fenomen públic en dinàmica creixent.

Ara, la majoria de nosaltres, significats o anònims, d’una o altre manera, veiem la necessitat d’encarar el “moment” de complementació.

Penso que som la majoria els que veiem la Unitat, feta candidatura, com a la millor manera de complementar i estructurar els actius independentistes que s’han derivat, es deriven i es derivaran del moment de diferenciació.

Ara, al menys jo, ja no sento el desgast de nadar en contra corrent, emperò, hem de procurar una bona complementació si volem garantir-nos la possibilitat de síntesi. Aquesta síntesi, hauria de mostrar-se en el si del Parlament, allà s’hauria de debatre seriosa i prioritàriament, la conveniència i oportunitat d’assolir la Llibertat i amb això el Futur, que només obtindrem en assolir un Estat Català Sobirà.

Agosaradament Vallfosca.

Sembla que anem bé, ahir mateix al diari gens sospitós de vel·leïtats independentistes que és La Vanguardia van publicar una enquesta que sembla validar les dades ja avançades per la UOC en relació a que en el cas d’un hipotètic Referèndum per l’Autodeterminació guanyaria el SI amb un 50,3% contra el 17’8 que es decantaria pel NO i amb un 7,2% d’indecisos (la resta se suposa seria abstenció i vot nul). Aquesta enquesta de la UOC també deia que un 83% creu que Catalunya té dret a auto determinar-se en el sentit que sigui i només un 15% estava en contra. Doncs bé malgrat els números son més modestos, La Vanguardia en la seva enquesta confirma la tendència a l’alça de l’independentisme a Catalunya, segons aquesta un 37% votaria SI mentre el NO aniria perdent força, malgrat encara guanyaria, amb un 41%, l’important, però, és que, segons ells mateixos assenyalen avui la diferència entre el SI i el NO és de tan sols 4 punts percentuals (encara a favor del NO) mentre el 2009 era d’onze i el 2008 de 14 (tots ells a favor del NO). Això marca quelcom molt important, i és que en un model d’enquesta molt similar (encarregades totes pel mateix diari) l’evolució del vot independentista s’incrementa geomètricament en els últims anys, si aquest procés continués igual, en pocs mesos hauríem donat el “sorpasso” i estaríem en disposició de guanyar el Referèndum per amplia majoria.

Cal però, analitzar una xic més el que ens diu l’enquesta d’ahir, les dades que valoro com més importants que el resultat global sobre el SI o el No, el qual està subjecte a moltes variables que ja comentarem, és que la evolució del vot positiu es dona molt remarcablement en els votants socialistes que han avançat d’un 22% de fa dos mesos a un 35% en l’actualitat que donarien un SI a la independència, mentre els favorables al dret  d’autodeterminació hauria evolucionat de un 40% el març passat a un 51% d’enguany. En l’univers de CiU i d’ERC aquestes dades no han tingut una evolució tan remarcable, el que ens marca això és que es tracta d’un estrat amb el vot més madur en aquest sentit. Segons La Vanguardia el vot independentista del votant de CiU està dividit entre un 40% i un 40% aproximadament mentre que el d’ERC, si no recordo malament, estava en un 86% pel SI fa dos mesos, i avui és al voltant d’un 90%, mentre que el NO és proper a un 5% .

Fins aquí els freds números molt resumits, i com he dit abans l’important d’una enquesta és la tendència i aquí és clar que aquesta ens marca un creixement de l’independentisme fins i tot en els espais menys proclius. Aquesta tendència transversal és molt bona doncs a mesura que es generalitzi aquest sentiment en la societat anirà arrossegant les actituds dels grans partits cap a posicions menys regionalistes i més proclius a l’Estat Català. Ara, cal analitzar també fredament les dades i aquestes es poden relativitzar depenent de com s’hagi fet la pregunta. Veient les fitxes tècniques ens n’adonem que no hi ha un disseny mostral doncs les enquestes son aleatòries, de tota manera segueix servint la tendència.

Segur que segons les consignes que rebessin dels “seus” partits aquests votants podrien variar o modular el seu vot, doncs quedarien mediatitzats pels respectius líders, malgrat tot, el substrat ideològic seguiria existint i sempre aquest acaba per imposar-se, sobre tot quan aquests “líders” no saben ben be on van, o bé ho fan en sentit contrari dels seus votants, per tant en un estat generalitzat d’opinió favorable a la independència un polític intel·ligent i que desitgi perpetuar-se per molt de temps no podrà actuar en acció directa en contra dels interessos dels seus votants a no ser que aquests electors estiguin altament ideologitzats i a demés es doni la circumstància que dins del “seu” propi partit no els sorgeixi una opció de poder que representi els propis interessos, d’aquí la importància dels segments “sobiranistes” de CiU i del PSC. Ja sé que se’m podrà dir que la independència haurà d’arribar per una declaració unilateral al Parlament de Catalunya, però aquesta declaració unilateral mai serà recolzada per una majoria de parlamentaris (recordem que necessitarem gent de CiU i potser del PSC, segons es portin els de CiU) si els resultats no son de debacle per ambdós partits (cosa no esperable de moment) i si a la societat el desig d’independència no es amplament recolzat, si no es així els diputats de CiU i PSC no es mouran del seu càlid “aixopluc de la vauma”. Ambdós partits son monolítics en quan a disciplina de vot, fins el dia d’avui, però es d’esperar que en un futur proper les coses canviïn i els partits “clàssics” siguin arrossegats per les noves formacions i per un estat d’opinió cada cop més crític amb els seus plantejaments. D’aquí la importància de seguir buscant la unitat de totes les forces essencialment independentistes i presentar un front comú, pel fet de trencar aquest “monolitisme” en el parlament i dins dels propis partits, per dir-ho d’alguna manera, actuar de catalitzador en el procés polític català. Convertim-nos, per tant, tots i cada un de nosaltres en catalitzadors i assolim així un increment encara major de la velocitat en l’ascens de l’independentisme, treballant per la unitat cada u en l’espai que millor pugui aportar, ampliant, reforçant i fent pedagogia de la “nostra solució”, aquesta serà la manera més segura d’arribar-hi ben aviat, eixamplant-nos des de la base, fent veure la necessitat de la independència i per qui no estigui encara prou convençut fer-li adonar-se’n de com Espanya se li ha quedat de curta a Catalunya, arguments no ens en falten i ara ja comença a succeir que son els que volen continuar lligats els que tenen que argumentar-ho, i la veritat és que no se’n surten massa bé…. i això és molt bo.

Una de les millors lliçons que vaig aprendre de la manifestació de deu mil a Brussel·les fou que quan els catalans volem mostrar a tot el món la voluntat de ser una nació independent,  vam deixar enrere les diferències i el partidisme per aconseguir una de les fites històriques del moviment sobiranista dels darrers temps. Pels carrers de  la capital de la Unió Europea vam aconseguir amb el clam “WE WANT A CATALAN STATE- VOLEM L’ESTAT CATALÀ” la unitat de tots els independentistes.

Però no tots els catalans independentistes varen estar disposats a fer-ho al principi.  Alguns simpatitzants o militants dels partits catalans que estaven molt polititzats, varen rebre d’entrada la proposta amb reserves i recels. Va costar fer-los entendre que deu mil a Brussel·les, no era de cap partit, sinó que era una iniciativa 2.0 sortida d’Internet, de manera totalment espontània i sense cap interès partidista. Però certs partits o millor dit, certs altaveus d’aquests partits, escampàvem zitzània en contra, segons com interpretaven com podia perjudicar-los la nostra proposta. El 15 de desembre del 2008 al meu bloc vaig escriure amb el títol 10.000 a Brussel·les i les ganes d’emmerdar les coses , a on podeu veure una mostra de les dificultats que teníem en aquest sentit.

Estic segur, que si la iniciativa de deu mil a Brussel·es en comptes d’haver estat una idea d’unes persones anònimes sense cap càrrec polític, encara que alguns erem militants dels dos partits catalans sobiranistes,  hagués estat una proposta d’algun membre conegut d’algun d’aquests partits o  que tots els promotors haguessin estat tots membres militants de base d’un sol d’aquests partits, molta gent no hauria vingut. Fins i tot malgrat els seus promotors tinguessin la mateixa idea i interès que vàrem tenir els qui ho varem fer, penso que la unitat que es va viure a Brussel·les no hauria existit.

Amb la ILP que es va presentar conjuntament amb el CEL, els atacs contra la independència de deumi.cat  i la zitzània que que ho fèiem segons les directrius d’algun partit va augmentar.  El fet de voler posar en un compromís a la direcció d’ERC i CiU  perquè es mullessin sobre si estaven disposat que al Parlament es debatés sobre la independència, no els hi feia gens de gracia. Vaig escriure el 7 de juny del 2009 una segona part reiterant el mateix amb el títol 10.000 a Brussel•les i les ganes d’emmerdar les coses (2ªPart).

Però el fet que una part del consell de deumil.cat, com també els membres de CEL, fóssim militants d’ERC i CiU, les acusacions  de que tot era una estratègia d’un partit contra l’altre, no varen tenir molta credibilitat. És pot dir que la composició transversal dels qui érem els promotors de deumil.cat i CEL, va permetre mantenir l’esperit d’unitat entre independentistes a favor de la ILP. Estava clar que  militants i simpatitzants d’ERC i CiU s’havien unit per mirar de fer un pas més cap a la independència, encara que això fos en contra les direccions d’ambdós partits.

Tota aquesta unitat d’acció independentista que es respirava d’ençà Brussel·les i que amb la ILP, encara es mantenia, va inspirar al Joan Carretero quan va escriure el seu article “Dignitat i Patriotisme” publicat a l’Avui el dissabte 8 d’abril del 2009 (però entregat a la redacció del diari el dilluns 3 d’abril). A l’article en qüestió que va donar peu al naixement de Reagrupament Independentisme deia textualment:” L’èxit de la manifestació independentista de Brussel·les del 7 de març és una demostració de la capacitat de mobilització d’aquest nou sobiranisme transversal. Ara bé, tot i valorant de manera molt favorable la tasca patriòtica d’aquestes entitats, cal que els seus objectius siguin inequívocament assumits pels partits.“

Aquesta darrera frase del Joan Carretero era valenta perquè en aquells moments molts dels independentistes estaven tant desenganyats amb la classe política catalana, que qualsevol cosa que fes tuf a partit, automàticament generava  una repulsió. Però el full de ruta que Joan Carretero  proposà a l’article, va oferir una alternativa per sortir de l’atzucac als qui vàrem quedar molt decebuts dels partits catalans quan aquests van votar junt amb els partits espanyolistes  la negació d’admetre la ILP al Parlament per poder aixì començar la recollida de signatures.

“Cal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb un referent electoral clar . Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació“.

Aquesta proposta després de més d’un any té encara més força i validesa que mai. Una proposta  que va il·luminar el camí per aconseguir el somni de cada dia més catalans d’esdevenir un poble lliure.  Gràcies a ella, ara molts dels independentistes tenim clar quin és l’objectiu tangible a curt termini per ser lliures. Molts ens vam apuntar desinteresadament  a lluitar amb totes les nostres forces per fer-ho possible.

Ara després d’un any, amb els referendums populars i amb el full de ruta traçat,  hauria de semblar que teníem tots els números per aconseguir la unitat entre tots els independentistes. Però  paradoxalment a la concentració de Ginebra la unitat entre independentistes va ser molt més dificultosa que a Brussel·les. A la seu de l’ONU d’Europa, va venir menys gent, perquè a part dels motius provocats pel cansament de la mobilització dels referèndums i la crisi econòmica, havien aparegut alguns actors nous que proposaven diferents alternatives per seguir el full de ruta proposat per Joan Carretero.

Ara ja no es tractava d’alguns militants o simpatitzants d’ERC o CiU, que s’unien per aconseguir anar a Ginebra per fer un pas cap a la internacionalització de la independència de Catalunya. La proposta de Ginebra va ser promoguda per unes persones que a excepció d’un que encara era militant d’ERC, la majoria estàvem treballant per poder presentar una alternativa als dos partits catalans. Però si amb això no hi havia prou, dins dels que estàvem involucrats per aconseguir que existís  aquesta candidatura unitària, hi havia sortit un grup que volia marcar diferències amb l’altre, encara que coincidien totalment amb el mateix objectiu.

En aquest sentit, podem dir, que per a alguns militants o simpatitzants, sobretot els més polititzats de CiU, i en menor mesura d’ERC, no acabaven de veure clar que la proposta de Ginebra no fos utilitzat com a instrument de propaganda per les alternatives que proposen una candidatura unitària d’independentistes per entrar al Parlament. Com també per desgràcia, hi havia reserves entre els partidaris d’aquesta candidatura , que algú tingués les ganes d’aprofitar el ressò de Ginebra per beneficiar la seva proposta en contra l’altre.

Una de les pitjors lliçons que he tret de com es va desenvolupar la iniciativa de  Ginebra, és la fragilitat de la unitat entre els independentistes. Compartint sense cap dubte el mateix objectiu com era anar a l’ONU per exigir el nostre Dret d’Autodeterminació, hi havia reserves i recels entre els independentistes!!. Amb tot, el resultat va ser molt millor del que ens temíem. Molta gent , va fer cas omís a aquests recels i va anar a Ginebra. Encara hi ha esperances. Gràcies a tots que hi vareu venir.

Però això no treu que aquest problema de manca de confiança i de recel entre els independentistes, sigui un impediment fort per la unitat. Perquè no us càpiga dubte que molts dels que haurien pogut anar a Ginebra i no van anar-hi per desconfiança amb qui estàvem al darrera,  són independentistes igual que els qui hi van anar-hi.

A vegades penso que amb tantes decepcions, renuncies i batalles perdudes, els catalans tenim poca confiança amb nosaltres mateixos i a la primera de canvi, comencem a sospitar el pitjor del company que no combrega exactament el mateix que nosaltres.

Cada dia crec més que només s’aconseguirà una candidatura prou unitària per considerar-la com a tal, si l’encapçala un líder prou fort que doni garanties i sobretot confiança que podrà aconseguir l’objectiu. Quan això succeeixi, no hi haurà els dubtes actuals que tenim els catalans, deguts a la nostra historia plena de derrotes i traïcions. Uns dubtes  que propicia la nostra poca predisposició a confiar amb un lider que surt.  He vist com molts independentistes, a la primera de canvi, prefereixen creure’s la zitzània plena de difamacions i demagògia que es llança per part dels col·laboracionistes o d’algun membre rancorós,  abans de ser racional i preguntar-se el perquè de tot plegat.  En aquest context, es fa difícil  que es consolidi un lideratge fort que permeti assolir la unitat.

Mentre no hi hagi aquest lideratge fort, sempre sortiran diferents alternatives o propostes per esdevenir el líder que ho aglutini. La necessitat d’aquest lideratge es notori a l’ambient sobiranista i alguns amb personalitat de ser-ho, ja sigui per ambicions polítiques o per patriotisme,  volen ser l’elegit. Cadascun d’aquests candidats a líder mirarà de marcar el seu territori respecte l’altre. Per desgràcia, quan tots aquests candidats comparteixen el mateix objectiu les diferències son tant petites, que per marcar el seu territori es comencen a esgrimir unes diferències i apel·lar a uns arguments tant poc consistents, que al final s’acaba seguint al líder més per afinitats personals o de simpatia, que per raciocini.

Quan s’arriba a aquest extrem, a on el que compte són les afinitats personals o de simpatia vers a una persona, malament rai per aconseguir la unitat, sobretot si aquests candidats a ser liders, tenen ambicions polítiques i no són generosos. Malament rai per aconseguir la independència.

Amb tot, tinc esperances que aviat sortirà aquest lideratge fort. En aquest sentit, des de Reagrupament uns  3.500 companys estem mirant de crear les condicions perquè aparegui aquest lideratge. Cadascú fa el que pot, uns al seu poble organitzant xerrades, altres dins del seu àmbit social mirant d’explicar la necessitat de fer la candidatura  o com és el meu cas, perden hores de son mirant d’aconseguir més suport de catalans de l’exterior, o fer activisme a favor de la independència a les xarxes socials i als blocs. Des del primer dia tinc clar, que el lideratge cap a la independència no surt del no res. Només amb el treball constant, honest, sense cap ganes de protagonisme i sempre enfocat a aconseguir l’objectiu, podrem aconseguir prou massa critica d’independentistes, perquè hi hagi les condicions necessàries perquè surti el líder fort que necessitem.

Un líder que aglutinarà la majoria dels independentistes descontents amb els dirigents dels actuals partits catalans, que porucs no volem o no poden agafar la torxa de la llibertat que el poble català els hi dóna amb safata amb els referèndums populars. Però també aquest lideratge fort  deixarà poc espai pels altres candidats a ser líder que continuïn sembrant divergències, quasi inexistents,  en mires de marcar el seu territori i la seva raó d’existència.

Però per desgràcia , penso que ja no som a temps que tots els independentistes s’hi apuntin a fer possible aquest lideratge prou fort. D’això n’estic segur. Però podem aconseguir un liderratge suficient per obrir la porta a l’esperança que aviat aquesta unitat determinant sigui una realitat. Tot dependrà de què siguem molts els que serem capaços d’anteposar les nostres preferències personals a favor de l’objectiu d’aconseguir aquesta candidatura que proclami la independència al Parlament. Jo apel·lo a tots els independentistes que seguim pencant, amb humilitat i amb honestedat, sense perdre’ns amb disputes estèrils ni sobretot entrar en desqualificacions entre nosaltres. Només així podrem arribar a aconseguir una unitat prou forta.

Demano a tothom que malgrat estigui convençut que la seva estratègia és la millor, però comparteix  l’objectiu que la candidatura per proclamar la independència és l’única possibilitat que hi ha per aconseguir-la, que si us plau,  al final tots apostem a  una de sola. Sigui quina sigui, però la que tingui més possibilitats d’obtindre més vots, encara que no ens acabi de fer el pes o no estigui encapçalada pels nostres amics o coneguts.

No fer-ho,  seria  a part de ser rucs i estúpids, una demostració de ser molt poc patriotes.

Endavant les Atxes!!

Dissabte passat era Ginebra, molts de vosaltres també. Va ser un dia bonic, al meu parer un èxit de patriotisme, de participació, d’ambient, de color, de festa…

Érem allà per fer veure al món que volem un estat català independent, el nostre. Un país lliure no sotmès a un altre país veí. No crec que pagui la pena comentar gaire el que allà va passar, el que vam sentir, l’alegria de saludar amics compatriotes, molts ho vàreu viure, altres ho heu llegit. Joia és la paraula que em ve al cap. També, no caldria ni dir-ho, relaxament momentani. Una fita més que Deu Mil en Xarxa per l’Autodeterminació, amb el vostre ajut, ha portat a terme. El meu agraïment a tots els que amb el vostre esforç o amb el vostre suport econòmic ho heu fet possible.

Els catalans que volem una Catalunya lliure seguirem la lluita, no ens podem aturar. Aviat serem molts més. Dos fets ens ajudaran.

Per una banda sembla que l’espasa de Dàmocles està a punt de trencar el pèl que la sosté i caure sobre els que encara creuen en l’Espanya que ens respecta com a nació i sobre aquells que diuen defensar Catalunya però que no són més que serfs del PSOE. Diuen que potser ara el Tribunal Constitucional dictarà sentència. Que la dicti, benvinguda sigui, que acabi la comèdia, que abaixin el teló, la vena dels ulls de molts caurà definitivament. Uns es diran que ja ho deien, altres que no hi ha per tant, tant m’és el que diguin, no em faran canviar gens.

Per l’altra, hem vist a on ens porta ser espanyols, hem vist amb desfici com el “líder indiscutible” espanyol ha portat l’Estat a la ruïna. Com ha mentit sistemàticament, com ha ensorrat l’economia. Algú creu que Catalunya hauria de passar per aquest tràngol, per l’amenaça de l’estat del benestar, per la reducció del poder adquisitiu de la població, si fóssim independents? Imagineu que farien en una empresa amb un director que la portés a aquests resultats. No duraria un dia, al carrer d’un puntada de peu allà on l’esquena canvia de nom. Tanmateix no, els socialistes encara el justifiquen i el mantenen al poder, diuen que serveixen al poble. Si us plau, quina vergonya. I els catalans ho hem de suportar?

Encara queda gent intel·ligent que pensi que viure lligats a Espanya és una opció? Ja ho preguntava no fa gaire i afirmava: Els que ens ho diuen, ho menteixen o són ximples.

Arribat a aquest punt, a poc de les eleccions nacionals no ens podem aturar i hem de ser intel·ligents. Jutjar quina mesura és intel·ligent és sempre subjectiu i, naturalment, ho seré des de l’error invencible de creurem ara en possessió de la veritat.

Per a mi la mesura intel·ligent és agrupar el vot independentista en una única candidatura. Ho és perquè a banda d’evitar les pèrdues garantides dels vots donats a les opcions als que no arribessin al mínim exigit per la llei electoral, la unió tindria un efecte sinèrgic. El fet que molts veiessin que uns i altres, ara separats, s’uneixen sota un mateix paraigües atrauria a altres i finalment el resultat seria més gran que la suma de les parts. Sinergia és victòria.

En aquesta situació molts independentistes que ara pensen votar a algun dels partits que està al Parlament, creient que altrament es perdria el seu vot, s’adonarien que potser no, que val la pena arriscar-se per una nova opció netament independentista i regeneradora. Autènticament nacionalista, disposada a lluitar per la independència de Catalunya i no a vendre’s per un seient qui sap on.

Si aquesta és la millor opció i així ho crec, no puc fer altra cosa que dedicar-me aquests propers mesos a aconseguir-ho. No queda gaire però la fruita madura ràpidament.

És ara quan abocaré tots els meus esforços a promoure la idea de Suma Independència. Una candidatura única, es tracta d’una idea compartida per tots aquells independentistes del carrer, la gent del poble, els que no són ara als despatxos polítics ni pensen en ells com una sortida professional. Són moltes d’aquelles persones que s’han deixat la pell als pobles per tirar endavant les votacions de la Consulta populars, han tastat la unitat i veuen que aquesta és el camí de l’èxit. També tots aquells que cada dia lluitem per portar la Independència de la nostra nació, aquells que no esperem que arribi la independència, sinó que la cerquem cada dia, a cada moment, en cada racó del nostre país i que ho fem sense complexos. Heu imaginat mai una única candidatura unitària de diferents partits independentistes? Segur que sí, i moltes vegades, i sempre heu acabat pensant… això és molt difícil. Sí, teniu raó, és molt difícil, però és el preu de la nostra llibertat i si no som capaços de fer aquest primer pas, no podrem assolir-la. Hem de ser generosos i ser conscients que és el que ens hi estem jugant. Hem de ser la xarxa que trenqui la cadena d’una vegada i ho podem fer, sí, segur que ho podem fer, però hem de ser-hi tots i amb el convenciment que ens en sortirem molt aviat i que nosaltres ho veurem, perquè serà ben aviat i si Déu ho vol hi serem.

La majoria sabeu bé que Suma Independència va nàixer amb un objectiu de lloc d’aixopluc, de ser un punt de trobada. Res no ha canviat. Deia l’altre dia en una conversa que hi ha dues formes de cercar la unitat. Una, netament imperialista que implica absorbir als altres privant-los de la seva personalitat. Altra confederal, que uneix sense que ningú deixi de ser qui és.

Jo, per convicció, sóc confederal, naturalment vull convèncer però en cap`cas dominar, perquè crec que, units en el gran objectiu, tothom ha de ser lliure d’expressar i votar en consciència. Amb aquesta idea uns quants vàrem constituir fa sis mesos Suma Independència.

Avui la nostra opció és molt més forta dels que molts creuen. Hi ha adherits arreu del país i ara ha arribat l’hora d’aixecar-nos i lluitar per tal que la nostra idea triomfi i entrem tots junts al Parlament.

La nostra feina serà la de donar suport a aquells que s’uneixin i negar-lo als que excloguin. L’enemic de la independència de Catalunya són els independentistes que separen. No ho podem permetre. Tothom que vulgui treballar de debò per la independència i entrar en campanya és valuós, és un tresor que no podem menysprear ni menystenir, es digui com es digui. La visió confederal, la que defenso, és aquesta.

Ara no ens limitarem a signar manifestos d’unitat tot i que també ho farem. Ara anirem a explicar el que volem i a dir com fer-ho. Ha arribat l’hora de asseure’s al voltant d’una taula i parlar. Enraonar de tot, d’idees i de noms, perquè finalment caldrà constituir les llistes i qui les encapçalarà. Caldrà campanya i finançament. Res no s’improvisa i res no improvisem. Si algú em coneix sabrà que els objectius els tinc fixats, que l’estratègia no la modifico gaire i que amb la tàctica sóc flexible. Els meus companys de lluita també pensen així.

Com diu “El Cant de la Independència”

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

Lluitem per la independència de Catalunya. No ens rendirem, podrem fracassar, però no sense lluitar. Us hi esperem!

El nostre lema és: Si sumem, guanyem!

“…Aquesta discontinuïtat significa que les qüestions filosòfiques no es solucionen mitjançà respostes correctes; més aviat es deixen de costat una vegada han perdut el seu valor….” (comentari d’Habermas a Rorty).

“…El paradigma següent és més aviat una resposta a un problema que la devaluació del paradigma anterior ens ha deixat en heretat.” (Habermas).

Aquesta discontinuïtat dels paradigmes filosòfics és extrapolable als models relacionals històrics. Tot i que per a la majoria de catalans l’Estat Espanyol no ha estat mai un model vàlid, amb la mort de l’últim dictador espanyol es va pensar i es va voler creure, que es podia variar el rumb del Futur sense necessitat de trencar la marxa inercial de Espanya com a model relacional.

 Ara però, molts d’aquells que varen voler creure que això era possible, ja no ho poden defensar de cap manera.

Espanya és un model deficitari en un procés clar de devaluació, que només pot satisfer els interessos dels que en treuen benefici directe. Valgui a dir, que pel Poble Català, Espanya ha estat sempre una onerosa càrrega d’injustícia i greuge.

“segons la concepció lingüística, la subjectivitat de les creences ja no es controla de manera immediata confrontant-les amb el món, sinó mitjançà una coincidència pública, assolida en la comunitat de comunicació: “”Una reflexió “subjectiva” és aquella que tindria que (…)ser deixada de costat pels altres participants racionals en el diàleg””

Presentació d’Habermas d’un comentari de Rorty. També:

“ Pels pragmatistes el desig d’objectivitat no és el desig de fugir de les limitacions de la pròpia comunitat, sinó simplement el desig de coincidència intersubjectiva lo més amplia possible”””.

Som molts, els que estirem de la corda per tal fer possible que la coincidència intersubjectiva en la necessitat d’assolir un Estat Català lo més aviat possible, esdevingui lo més amplia possible. En aquest sentit, la Independència de Catalunya esdevé una “adaptació creixent”, mentre que la coincidència intersubjectiva dels qui validen, encara, la pertinença a Espanya, decreix, cada dia més deixa de ser intersubjectiva per a venir a ser subjectiva, i ben aviat esdevindrà una clara i manifesta inadaptació a Futur.

Això, òbviament, ens situa en la “discontinuïtat”, però per fer viable aquest camí trencador, no només ens cal assolir una coincidència  lo més amplia possible, sinó que ens cal també, que aquesta, tingui una expressió eficient amb màxima solvència. La coincidència no pot ser només implícita, sinó que per a ser eficient ha de ser explicita i manifesta, pública i notòria.

Cada dia son més els interlocutors que manifesten públicament aquesta “coincidència”, i que a l’hora demanden una Candidatura Única que la faci eficient.

Aquesta legítima esperança m’esperona a declarar amb més alegria que mai: Visca Catalunya Lliure!!!!

Agosaradament Vallfosca.

Milers de catalans el dissabte 8 de maig del 2010 a Ginebra van fer que la Plaça de les Nacions davant de les portes de l’ONU, quedes acolorida de roig i groc de la senyera, com un camp amb roselles i blat a punt de segar,  acaronats per estelades com un blau cel ple de blancs estels brillants. El dissabte passat, segadors vinguts per tot els racons de la nació catalana, varem segar arran, mentre cantaven l’himne “Segadors. Comptat gran”.

La majoria dels discursos a Ginebra van fer esment que al Parlament de Catalunya cal una majoria de diputats disposats a fer una proclamació unilateral d’Independència.

Ja no val continuar marejant la perdiu, fent perdre el temps i enganyant a la gent  amb eufemismes com el Dret a Decidir o brindis al sol quan es diu que aconseguiran el concert econòmic o fins i tot quan prometen que faran un referèndum vinculant per la independència, quan tothom sap que és impossible sota la constitució espanyola.

El manifest que es va llegir en català i anglès, deixa clar que l’única manera de poder fer un referèndum és que el Parlament de Catalunya,  com a màxim representant de la sobirania del poble català, proclami la independència.

Al Parlament una vegada proclamada la independència, tal com es proposa des de Reagrupament, cal que voti  la Constitució de Catalunya. Una constitució que les primeres línies diu:

Nosaltres, el poble de Catalunya,

Volent restablir els nostres drets sobirans, conscients de la nostra responsabilitat envers les generacions futures i volent bastir una comunitat unida, pròspera, solidària, oberta i respectuosa amb la dignitat humana i els drets fonamentals, ens donem la present Constitució.

Preàmbul

La Constitució que ens donem s’inspira en els principis continguts en la Declaració dels Drets de l’Home de 1789, en la Declaració Universal de les Nacions Unides proclamada el 1948 i en la Convenció Europea dels Drets Humans de 1950.

Els poders públics tenen l’obligació de garantir i respectar aquests principis i els drets fonamentals que s’estableixen en aquesta Constitució.

Títol I.- Principis Generals. La sobirania

Art.- 1. L’Estat

Catalunya és un Estat de Dret, independent, Democràtic i Social.

Art. 2. Exercici de la sobirania

La sobirania nacional pertany al poble de Catalunya, que l’exerceix directament o mitjançant els seus representants.

__

Una vegada ha quedat clar que la sobirania nacional pertany al poble de Catalunya, sota l’auspici de les Nacions Unides si cal, es farà un referèndum que ratifiqui la nostra constitució. Ni més ni menys com varen fer els espanyols per justificar la transició del règim feixista a la monarquia constitucional espanyola.

Per això, l’entrega de la carta als ambaixadors de l’ONU ,motiu principal de l’acte del dissabte passat a Ginebra, és més que un acte simbòlic. És una campanya per a preparar el terreny per quan el Parlament proclami la independència de Catalunya, la majoria dels estats membres de les Nacions Unides no els hi sigui cap sorpresa.

Però no ens podem quedar aquí. Cal ara continuar treballant en aquest sentit.  Per això, hi ha una nova iniciativa que estem pensant. Aquesta iniciativa però,  per mi i per altra gent, requereix  nous actors i la implicació de tota la societat civil independentista. Caldrà pensar-ho bé,  si cal haurem de deixar algunes eines que mostren signes d’esgotament i cercar-ne de noves.

Els propers mesos poden ser claus per aconseguir la llibertat de la nostra nació catalana. Per això, ara us encoratjo que cadascú de nosaltres, aquest estiu, fem campanya per aconseguir aquesta tardor que hi hagi una candidatura que proclami la independència al Parlament. Sense dubte cal que aquesta sigui la més competent, unitària i forta possible. Però sobretot és imprescindible que hi hagi al menys una, malgrat no sigui del  grat de tothom. Els qui estem convençuts que Catalunya se’ns mora si continua amb polítics que volen pactar amb els assassins de la nostra pàtria, necessitem una opció política que dinamiti aquest Parlament ple de diputats que fins ara, en comptes d’actuar com a sobirans, han actuat com a simples diputats regionalistes. Els independentistes reclamen el nostre dret a poder votar diputats disposats a donar-hi tot per la independència.

No servirà de res haver portat milers de catalans a Brussel·les i a Ginebra, si el nostre Parlament només hi ha diputats espanyolistes,  regionalistes o com a molt independentistes només de boca. Amb quina força democràtica podrem defensar el dret d’autodeterminació de la nació catalana a l’ONU, si no hi ha cap diputat disposat a exercir-ho? Que els hi direm als ambaixadors de l’ONU quan ens preguntin per als nostres representants al Parlament?

És imprescindible que al Parlament hi hagi una majoria de diputats disposats a proclamar la independència o tot el que hem aconseguit d’ençà Brussel·les, haurà estat en va.

Els segadors cantaven el 1650 que la palla va cara. Ara després de més de 300 anys, la palla al Parlament de  Catalunya segueix sent cara i escassa. Cara perquè la llibertat té un cost que pocs estan disposats a pagar-ho  i escassa, perquè hi ha crescut molta mala herba. Aquesta tardor, a les properes eleccions al Parlament, els segadors de nou, igual com ho varen fer els nostres avantpassats, haurem de segar ben arran.

Bon cop de falç Segadors!!

Bon cop de falç!!

Endavant les atxes!!

Manel Bargalló

La democràcia, companys, sempre ha estat present a la nostra societat. Una democràcia, des dels primers anys d’existència de la nostra nació. Capdavanters amb tractats de pau, avui en dia seguim pel mateix camí. I podem estar-ne satisfets.

Com ja sabeu, una nova força, (espero que només en sigui una) independentista de debò, es presentarà a les pròximes eleccions amb l’objectiu de la majoria absoluta, o si més no condicionar el Parlament.

No sé si s’aconseguirà o no, tot depèn de la gent, però el que és segur és que estem preparant una bomba que no la veuen venir.

Ahir mateix, l’Uriel Bertran, de la coordinadora nacional de consultes, juntament amb el jurista Alfons Lopez Tena, van dir-nos que han trobat la manera de presentar una IP, tècnicament legal i que el Parlament en teoria no pot rebutjar pel fet que no sigui competència seva.

El fet és que si aquesta IP és aprovada, haurem de recollir 220.000 signatures, que estic segur que entre l’esforç de tot podrem aconseguir. Només cal dir que 500.000 catalans aprox, ja han votat si a la independència.

Gràcies a la nova força independentista al Parlament, la resposta d’ells ja no serà unànime, i podrem veure ara si més que mai, de quina pasta estan fets. Per què ja no tindran cap mena d’excusa, i perquè els votants se’n hauran d’adonar. I si no es a aquestes  eleccions, a les següents obtindrem la majoria. Per què estic segur que la sentencia del TC, serà molt negativa, que el pròxim govern no podrà estar a l’altura de les expectatives dels independentistes.

Cal que comencem a fer pinya, per estar a punt per recollir les 220.000 signatures. Ara és el moment de prendre’ls la cartera als espanyols. I com va dir a l’acte d’Estat a Sabadell en Joel Joan:

On un poble posa bombes un altre posa urnes. Som catalans, som demòcrates.

Visca Catalunya lliure.

http://cpreferendum.wordpress.com

Josep Prat

Aquest dissabte sóc a Ginebra i aquest apunt està escrit el dijous al vespre, abans de marxar  a Suïssa.

Ara ja no puc reflexionar massa, tot ho he dit, entre escrits i declaracions. Dilluns iniciarem una nova etapa, allò que es diu un canvi de xip, Ginebra haurà passat, esperem que las jornada ens permeti avançar una mica més en el nostre camí cap a la independència. Els indicadors de l’èxit, però, els veurem a mig termini, no serà la gent present i la ressonància d eles paraules, sinó l’efecte que tingui sobre el procés sobiranista. Malgrat això, dissabte proper faré alguna valoració. Ara em limitaré a posar dos documents. El primer la carta lliurada aquest dimecres al president del Consell de Drets Humans de l’ONU , document de to prudent però clar, i que ja tenen tots els abaixadors del Consell de Drets Humans. El segon, el manifest que llegirem davant de l’ONU, a l’esplanada de les Nacions de Ginebra.

Carta al president del Consell de Drets Humans de l’ONU

Barcelona, 4 de maig de 2010

Excm. Sr. Ambaixador
Alex Van Meeuwen
President del Consell de drets humans de l’ONU
Ginebra

Excel·lentíssim Senyor,

Assabentats que els dies 5-7 de maig de 2010 el Consell de drets Humans de l’ONU que la seva Excel·lència presideix serà informat, seguint les normes de l’EPU, sobre la situació dels drets humans al Regne d’Espanya, els sotasignats es permeten sol·licitar-li que tingui en consideració el següent:

El proper dia 8 de maig, davant del Palau de les Nacions Unides de Ginebra, es farà una concentració pacífica de ciutadans catalans, vinguts de les terres catalanes i d’altres indrets d’Europa, per a donar testimoni de la voluntat expressada, per cada dia més compatriotes, en el sentit que el poble català pugui exercir el dret a l’autodeterminació; dret que pertany a tots els pobles del món, com bé ha reconegut repetidament la mateixa ONU. Aquesta voluntat ha quedat ben palesa ja en múltiples ocasions anteriors, en diversos i successius documents escrits per personalitats representatives del nostre país i adreçats a les Nacions Unides, des del mateix any de la seva creació. També ha quedat palesa aquesta voluntat en decisions assumides per la Cambra de representació legal democràtica del poble català, és a dir pel Parlament Autònom de Catalunya. I finalment la mateixa voluntat s’explicità en una concentració popular davant la mateixa seu de l’ONU el 1985 i en altres iniciatives sorgides igualment de la societat civil. Entre aquestes despunten les que s’estan duent a terme ara, d’una manera exemplar, com han constatat desenes d’observadors internacionals, que han pres la forma de consultes o referèndums que han donat com a resultat l’opció, ja votada lliurement i explícitament per gairebé cinc-centes mil persones, per la independència de la nació catalana.

El posem al corrent d’aquests fets perquè, al nostre entendre, s’emmarquen en la missió del Consell de drets humans de les Nacions Unides que consisteix, entre altres coses, en vetllar per tal que tots els Estats membres de l’ONU promoguin i facin observar els drets humans en les àrees de les seves respectives responsabilitats polítiques i administratives. Sabem que les informacions que li estem proporcionant no figuren en l’EPU esmentat del Regne d’Espanya. Tanmateix creiem que, per justícia, hi haurien de constar, amb les implicacions pertinents, donat que el dret a l’autodeterminació és essencial a fi que puguin realitzar-se, en les condicions requerides, els drets relatius a la pau i la convivència democràtica de tots els éssers humans i els pobles amb els quals cada un d’ells s’identifiquen. Això és, els drets que constitueixen els ideals de la mateixa ONU i que són el puntal i la raó de ser del Consell que la seva Excel·lència presideix. Si aquest punt constés en l’EPU del Regne d’Espanya, es posaria en evidència que aquest Estat, tot i haver acceptat i ratificat els Pactes Internacionals de l’ONU que contemplen el dret a l’autodeterminació dels pobles com a dret fonamental, el nega i el prohibeix al poble català. És veritat que el govern espanyol justifica la seva posició al·legant que la Constitució espanyola no contempla aquest dret pel que fa al poble català, però també és veritat que el mateix govern silencia que aquesta mancança es contradiu amb el que la citada Constitució estableix quan afirma que ella és de rang inferior als Pactes internacionals signats i ratificats pel Regne d’Espanya, on el compromís a favor de la realització del dret a l’autodeterminació de tots els pobles, sense excepció, hi és ben explícit.

Creiem que si l’actitud impugnable del govern espanyol en relació a un dret tan bàsic fos examinada pel Consell de drets Humans de les Nacions Unides aquest es veuria obligat a exigir al Regne d’Espanya de ser fidel no tan sols als postulats de l’ONU sinó també als seus compromisos. En tot cas, un avenç en aquesta direcció significaria un gran pas en pro de l’aplicació del principi que en la mesura que els drets dels pobles són respectats, més promoguda i garantida és la pau i la democràcia de tothom, més tancades resten les vies dels enfrontaments o  conflictes que el no respecte als drets obren.

Confiem que la seva Excel·lència farà tot el possible per tal que el Consell de Drets Humans prengui acte del que li sol·licitem i es pronunciï responsablement en la perspectiva que li demanem: seria un gest que, en definitiva, permetria al poble català de no haver-se de continuar sentint oposat al Regne d’Espanya, perquè els seus drets col·lectius serien garantits, podria viure com a poble lliure i ben disposat a ser interlocutor, en un pla d’igualtat, amb tots els altres pobles, comprenent-hi també, naturalment, el poble espanyol.

Tot agraint-li la seva atenció i esperant poder-li agrair personalment la seva cooperació, el saluden, amb la consideració que ens mereix, en nom de tots els qui ens concentrarem davant la seu de les Nacions Unides de Ginebra el proper dia 8 de maig

Signat:

Sr. Enric I. Canela, portaveu de Deu Mil en Xarxa per l’Autodeterminació
Sr. Aureli Argemí, president del centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacions (CIEMEN)
Hble. Sr. Agustí M. Bassols, exconseller de Justícia i Governació de la Generalitat de Catalunya i president de Sobirania i Justícia

Manifest llegit davant de la seu de l’ONU a Ginebra el 8 de maig de 2010

Des de l’Edat Mitjana fins al segle XVIII, la nació catalana, els Països Catalans, va gaudir de personalitat política pròpia i independent. Com recordava Pau Casals a l’ONU el 1971, Catalunya, bressol de la democràcia europea, va tenir el primer Parlament, abans que Anglaterra. Als inicis de l’Edat Moderna, la nació catalana va entrar a formar part d’una confederació amb la corona de Castella però, malgrat els intents imperialistes dels monarques espanyols, va mantenir el seu Estat fins que, per la força de les armes, el rei espanyol, amb l’ajuda dels francesos, va conquerir el País Valencià el 1707, el Principat de Catalunya el 1714 i Mallorca el 1715, va abolir les nostres institucions de govern i parlamentàries i va intentar eliminar la nostra llengua i la nostra personalitat per assimilar-nos i convertir-nos en espanyols.

D’aleshores ençà la nació catalana ha patit moments dolorosos, guerra, dictadura i repressió. Al 1978 una constitució elaborada sota l’atenta mirada dels poders fàctics tampoc va permetre la nostra recuperació nacional. Alguns van veure un miratge, la possibilitat d’una relació bilateral, una confederació de nacions a mig termini com l’existent abans del segle XVIII. Falses il·lusions la crua realitat s’ha imposat al llarg d’aquests més de trenta anys. Els nostres drets no seran mai reconeguts a Espanya.

Avui catalans i catalanes, vinguts de terres catalanes i d’altres indrets d’Europa, som aquí per reivindicar de forma simbòlica davant del Consell de Drets Humans de Nacions Unides, el que ja vam fer dimecres de forma oficial, l’exercici del nostre inalienable dret d’autodeterminació. Durant els darrers mesos, sense el suport de cap administració, sense recursos, gairebé mig milió de catalans, en seguiran més, han expressat ja al Principat el seu desig de què esdevinguem un estat independent i sobirà integrat al si de la Unió Europea. I igualment volem disposar d’un seient de ple dret al si de l’Organització de Nacions Unides.

Els catalans i catalanes estem farts de viure en un estat que no respecta els nostres drets. I en el cas del Principat, a hores d’ara està en discussió si la sobirania dels afers que ens afecten resideix en el conjunt dels ciutadans de l’actual Estat espanyol o bé rau en els catalans i catalanes.

La posició de l’Estat espanyol, expressada por el Tribunal Constitucional, en declarar-se competent per jutjar allò que afecta a Catalunya ens ho ha deixat molt clar. Dins l’Estat espanyol la nació catalana no pot ser altra cosa que un conjunt de regions sense capacitat de decisió política. Mai com ara les coses han estat tan clares.

Nosaltres, uns convençuts de sempre, altres desenganyats, no creiem en cap estatut ni en cap pacte amb l’Estat espanyol perquè aspirem a tenir una Constitució catalana i, per això, esperem que quan abans millor els tribunals espanyols ens declarin regió sense dret a cap bilateralitat perquè d’aquesta manera acabarà aquesta patètica comèdia i es posarà en evidència que tots aquells que encara defensen l’encaix de la nació catalana dins de la gàbia espanyola i ens volen fer creure que això es possible, menteixen. Avui només els ximples poden creure que una nació catalana, exercint els seus drets històrics, té cabuda a l’Estat espanyol.

Des d’aquí, davant de la seu de les Nacions Unides a Ginebra volem mostrar al món que a Catalunya existeix un conflicte, un conflicte pacífic. Els catalans tenim el dret d’autodeterminar-nos i volem exercir aquest dret. Volem tenir la possibilitat de decidir el nostre futur col·lectiu. Volem votar.

No volem cap Govern que no es comprometi amb la independència de la nostra nació. Volem que els nostres representants parlamentaris siguin de debò nacionalistes, és a dir compromesos amb aconseguir un Estat propi.

No volem candidats a les properes eleccions que no diguin amb claredat que si arriben al Govern promouran la declaració d’independència per tal que assolim fer que arribem a ser un estat de la Unió Europea amb els mateixos drets i deures que la resta dels Estats actuals.

Aquí i ara nosaltres ens comprometem a treballar plegats per declarar la independència, fer un referèndum sota la seva tutela de les Nacions Unides i construir un Estat propi.

Amb il·lusió, amb força i amb coratge, volem cridar ben fort i ben alt:

Som una nació, volem exercir l’autodeterminació, volem votar!

Volem l’Estat Propi. Visca Catalunya lliure!

Espero que ambdós documents representin allò que penseu i que la tasca de Deumil us sembli satisfactòria

De La Nació

Catalans, amics, companys, tot just quan s’hagi publicat això que ara teniu al vostre davant, jo i la meva filla estarem preparant les motxilles, a punt d’anar cap al aeroport del Prat, a cercar l’avió que ens durà a Ginebra. Uns hi anireu també en avió, altres en tren, d’altres en cotxe, moto o autocar, altres no podreu venir, però hi sereu presents en la voluntat nostrada i compartida.

 Allà, a Ginebra, com en la organització de les consultes, hi haurà catalans no afiliats políticament, i n’hi haurà  d’afiliats políticament a diversos partits i organitzacions.

 La manifestació catalana a Ginebra gravita a l’entorn de La Nació Catalana.

Aquesta Nació, per a uns pot ser una finalitat en si mateixa, per altres una condició necessària per tal de fer l’intent d’assolir ulteriors fins, per altres pot significar ambdues coses a l’ensems, i per d’altres, que no hi acudiran sinó és per espiar, és un obstacle per tal de implementar i desenrotllar els seus plans d’acció política a Catalunya.

La Nació és sens dubte, una UNITAT de resposta al món, en tan que és ben capaç de conjugar el “nosaltres”, un “nosaltres” substantiu derivat d’unes mateixes habilitats relacionals, cognitives, lingüístiques i culturals, una conjugació que ens aplega en un espai diferenciat del que ens procuren els interessos particulars, personals o de classe, perquè, més enllà de que pugui representar un ideal alienador per alguns, i un corriment de terres desestabilitzador d’un estadi de privilegis per altres, La Nació és l’apel·lació d’un Poble en un sentit incondicionat, que manté oberta la dimensió de les pretensions de validesa que transcendeixen els espais socials i els temps històrics, com ho son també els drets humans individuals, en tan que  apel·lació en aquest mateix sentit de incondicionat.

 Els que som avui a Ginebra, prenem posició de compromís, valenta i seriosa, i afirmem que La Nació Catalana és una realitat objectiva, habilitada de trets específics, cognitius, relacionals, lingüístics i culturals identitaris, que com a continguts substancials ens constitueixen com a tal, i per tan demanem el suport internacional per tal que la Nació Catalana esdevingui un Estat lliure i sobirà, que ens permeti desenvolupar-nos amb normalitat com qualsevol altre Nació Europea en el concert Internacional.

Visca La Pàtria.

Agosaradament Vallfosca.

A voltes no ens plantegem les situacions en la seva real dimensió, analitzant antecedents, els quals ens ajudarien a comprendre per que estem on som. Un dia em van explicar una història de com s’aconseguia mantenir lligat per una pota un elefant adult amb un cadenat fixat en una petita estaca clavada en terra que, evidentment, no resistiria una estrebada de l’animal i en canvi ell restava allí lligat sense ni tan sols esforçar-se en intentar deslliurar-se d’allò que el mantenia sotmès. La resposta era fàcil: l’elefant era lligat a la mateixa cadena des de molt petit, quan encara no tenia prou força per arrencar la cadena ni l’estaca i fugir, cert és que moltes vegades l’elefantò provà lliurar-se del lligam i no ho aconseguí, després de molts intents infructuosos va aprendre que era impossible deslliurar-se d’aquell cadenat, ni arrencar l’estaca del terra, i per tant va arribar un moment en que desistí de seguir-ho intentant, doncs arribà al convenciment que era inútil, aquella presó era massa forta per ell.

Aquesta actitud és definida com la “indefensió apresa” i és allò que ens fa pensar que “no hi ha res a fer” que “fem el que fem no ho arreglarem pas”, doncs “tantes vegades com ho hem intentat tantes vegades hem fracassat”, el que oblidem és la condicionant que hi han d’altres variables que incideixen en la sol·lució d’un problema i moltes vegades no les tenim en compte, tan sols ens referim a l’historial de fracassos. La impotència apresa, per tant, consisteix en: “la manca de convicció en l’eficàcia de la pròpia conducta per canviar la marxa de les coses o assolir un objectiu, degut a que l’individu ha interioritzat les pròpies mancances i, en especial, la pròpia manca de control” (Martin Seligman – “La indefensió apresa i l’atribució causal”).

A hores d’ara ja us haureu adonat del perquè d’aquesta disquisició psicològica, és força evident que els catalans tenim prou motius per dir que, com a col·lectivitat, patim aquest dèficit i que creient que “no hi ha res a fer” els catalans ens hem dedicat a “ser productius” a nivell individual i hem abandonat el sentit col·lectiu, de pàtria. La “productivitat”, la botigueta, sempre ens ha distret d’un objectiu comú més ambiciós. Em direu que si no és bo per a nosaltres que el català sigui tan “productiu”?, i tant que si, però el que no va bé és que ens hàgim tornat individualistes en extrem, a força de creure que no podíem incidir en el col·lectiu, per que havíem constatat que la realitat anava en contra nostra. En els països amb iniciativa i força de treball, i Catalunya n’és un, la iniciativa privada no s’acontenta amb enriquir-se individualment i associa esforços creant grans empreses primer i multinacionals desprès, als països “normals” la immensa majoria de la seva gent te clars els grans objectius nacionals. Per això no cal ser de “dretes”, ni “tradicionalista”, ni d’una creença religiosa en concret, ni tan sols sentir-se “nacionalista”, qualsevol accepta, en un país normal, els trets diferenciadors de la seva pàtria. Aquí no, alguns fins i tot sembla que se’n avergonyeixin i quan es posa en dubte la “oportunitat” o “legitimitat” d’aquests trets diferenciadors que conformen la “nació” en comptes de reaccionar com un país normal reaccionem com el que som: un país ocupat i amb un greu dèficit: la indefensió apresa. Correm llavors a retirar, remodelar o rebaixar projectes, lleis, idiomes, tradicions i tot el que calgui amb tal que el “foraster” o l’indígena “Gonella” (com diuen a Mallorca), no es senti ferit ni que sigui en els punys de la camisa. Aquesta actitud la disfressem, es clar, d’actituds falsament “progressistes” i “internacionalistes” per tal d’infravalorar els nostres drets com a poble , únicament els nostres, els demès conserven íntegres els seus, en la nostra ment, i nosaltres hem de cedir sempre davant dels altres, fins i tot sent a casa nostra. Abans de començar la batalla ja sortim derrotats, entre d’altres coses per que som el país del mon amb més anti-patriotes per metre quadrat, un altre dels efectes de la “indefensió apresa”: “Ja que “sabem” que la nostra pàtria es impossible, senzillament la neguem, i ens evitem problemes”, és llavors quan alguns es converteixen en més papistes que el papa i s’arrengleren en la nodrida cinquena columna nacional que patim a casa nostra, d’altres sense arribar a això i conservant l’amor i el sentiment patri es tornen en “possibilistes” posant el fre a les “vel·leïtats” dels menys “deficitats”, agosarats en diuen ells, i apel·lant al “seny”, tan català, demanen serenitat, anar pas a pas, assegurar el tret. Pors, pors i més pors creades pel dèficit de la indefensió apresa, ajornar el pas, sempre ajornar… qui dia passa any empeny i ajornar….

Se’m podrà dir que tot l’anterior és a causa de no gaudir d’un estat propi, i és ben cert, el que succeeix és que, en casos com aquest, soc partidari d’afrontar els problemes de cara i no buscar arguments que no ajudin a superar les situacions. És ben clar que no tots els segrestats pateixen la síndrome d’Estocolm, però els que desgraciadament l’adquireixen necessiten d’ajut psicològic. La primera condició per superar un problema és acceptar que existeix, la segona és situar-lo i només a partir d’aquestes dues premisses podem encarar una sol·lució efectiva. La nostra sol·lució passa per recuperar el sentit de nació, l’orgull nacional i la UNITAT per defensar-la i arraconar als que en lloc de primar l’interès del país intenten protegir l’status quo que només pretén canviar alguna coseta per que tot continuí igual, mentre ens estem dessagnant tan culturalment com econòmica i socialment.

El proper dissabte 8 de maig, un grapat de patriotes dels que en diuen “agosarats” (que espero siguin força milers) a Ginebra, davant la seu de l’ONU, donaran una nova mostra d’insubmissió a l’estat espanyol, d’insubmissió a qualsevol estat que no sigui el català, que és la única cosa que pot fer un patriota!!. Amics, companys, aquest cop no podré ser amb vosaltres, físicament no seré a Ginebra, però la meva ment i la meva voluntat estarà allà amb tots vosaltres reivindicant que la nació catalana torni a ser un estat lliure i independent!!. El 8 de maig del 2010 ha de ser una altra fita històrica en el camí del nostre alliberament.

Per acabar, només un afegitó, a demés de lluitar de paraula i amb fets, democràtics i pacífics, contra les limitacions i dèficits que el nostre sotmetiment a la nació castellano-española ens ha anat creant al llarg dels segles. Hem de tenir en compte que aquestes iniciatives que tant aplaudim tenen un cost econòmic que degut a ser totalment independents i no subvencionades, les hem de cobrir els particulars amb consciència nacional i per tant m’afegeixo als companys que ens han demanat, abans que jo, que ajudem en allò que puguem a cobrir econòmicament les despeses que genera.