Aquesta, els límits de la interpretació, és una qüestió que tracten especialment els lingüistes, però ara que des de l’establishment polític s’ha organitzat aquest “sarau” del TC, el terme “interpretació” s’escolta sovint en boca dels polítics referit a la Constitució de l’any 1978, així mateix sovinteja l’apel·lació a “l’espirit” de la Constitució.
Aquest és un terreny força ambigu sempre adient pels que pretenen grans canvis sense que res canviï. Ara la classe política està immersa en aquest mullader. A mi em sembla que ho fan sobre tot, per a justificar lo injustificable, que és la seva inutilitat i fracàs espaterrant referit al “nou estatutet”, fracàs incontrovertible per més que el TC no en toqués ni una coma, també és una tàctica dilatòria i de camuflatge.
Que a mi m’esgarrifi que la llei sigui interpretable per a un “nínxol” de Poder que s’arrogui la capacitat de interpretar-la gairebé en exclusiva, no vol dir que sovint molts aspectes de la llei no siguin intrínsicament interpretables, per exemple quan la llei ens garanteix el dret de rebre auxili i suport legal, no ens diu exactament com i en quina mesura, això s’ha d’interpretar i desenrotllar normativament, així m’ho expliquen els juristes.
Però amb tot hi ha qüestions que estan limitades en la seva interpretació. Umberto Eco en el seu llibre titulat “Els límits de la interpretació”, relata una anècdota, a tall d’introducció potser, que explica, i escric ara de memòria, com en el segle XVI, en les índies occidentals, un capellà envia una carta amb una cistella de figues a un altre parròquia, a un altre clergue, i ho fa servint-se d’un indi a qui li encomana la tasca, l’indi en qüestió, que no sap de lletra, pel camí es menja les figues i en arribar al seu destí entrega la carta al destinatari, el qual en llegir la carta li reclama “les figues”, aquest correu queda estorat en no poder entendre com un paper pot parlar, el cas però, és que el text de la carta documenta explícitament que en l’enviament s’hi trameten com a present “unes figues”, que en siguin una, dues o tres dotzenes és interpretable, però tanmateix que no n’hi hagi cap rebassa el límit de la interpretació.
Això, com deia, ho escrivia de memòria ahir mateix dia 26 de Maig, avui dia 27, amb el llibre d’en H. Eco al meu davant, veig que tot i que la meva memòria m’orientava en la direcció correcte hi ha algunes matisacions i correccions a fer.
En l’historia referida, al indi en qüestió se li fa un segon encàrrec, amb el mateix propòsit que el primer, en aquesta ocasió l’indi es vol curar en salut i tapa la carta amb una pedra per tal de menjar-se les figues sense testimonis, tanmateix torna a fracassar i en arribar al destinatari aquest li reclama altre cop les figues de marres.
Bé, en H. Eco usa aquest relat en començar la seva introducció dient-nos: Al començament del seu “Mercury, Or the Secret and Swift Messenger”, 1641, John Wilkins narra la següent història:
Immediatament després del relat del indi i les figues H.Eco comença: Segurament aquesta pàgina de Wilkins sona diferent d’altres pàgines de nostre temps on l’escriptura es pren com a exemple suprem de semiosis, i tot text escrit (o parlat)es considera una màquina que produeix una “deriva infinita del sentit”. Aquestes teories contemporànies li objecten indirectament a en Wilkins que, una vegada separat del seu emissor (així com de la seva intenció) i de les circumstàncies concretes de la seva emissió ( i per a tan del referent a que al·ludeix), un text flota (diguem-ho així)en el buit d’un espai potencialment infinit d’interpretacions possibles. Per tant, cap text pot ser interpretat segons l’utopia d’un sentit autoritzat definit, original i final. El llenguatge diu sempre alguna cosa més que el seu inaccessible sentit literal, que es perd ja en quan s’inicia l’emissió textual.
Amb tot, i per tancar el cercle fem una ullada a com es tanca la sinopsi de contraportada d’aquesta obra d’en Humberto Eco.
“…. Alhora, pretén demostrar(aquesta obra) que el principi de la semiosis il·limitada no pot consistir en una derivació incontrolable del sentit. Si bé les interpretacions d’un text poden ser infinites, no totes son bones, i encara que no sabem quines son les millors, sí és possible determinar les que resulten totalment inacceptables.”
Encara un afegitó d’utilitat. “Per a una teoria de la interpretació, és interessant definir precisament aquells casos en els quals, si els parlants no concorden sobre lo pressuposat, es produeix el col·lapse de la comunicació.(Els Límits …H.Eco).
Així doncs, la Constitució Espanyola en el seu Títol Preliminar, article 1.2 diu :
“La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del
Estado.”
No veig aquí cap possibilitat de forçar cap interpretació.
Article 2. “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.”
No veig tampoc aquí cap possibilitat de forçar-ne la interpretació.
Article 3.1. “El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.”
Aquí ho teniu, clar i concís.
Aquests textos assertius erigeixen i validen un marc de fons, un pressupost, com a alguna cosa incontrovertible i independent de tota consideració a futur en aquest mateix marc de comunicació.
Els polítics catalans menen tot el seu discurs dins d’aquest nínxol acotat per aquest marc de fons, acceptant els pressupostos inferits d’aquests textos assertius.
Tanmateix ningú està condicionat a priori a subjectar-se a aquestes sentencies falsàries, falsàries en tant que silencien per omissió les causes i les maneres que varen fer possible l’articulació d’aquest text doctrinari, donant per fet que va ser fruit d’una concòrdia modèlica i exemplar, res més lluny de la veritat, la realitat és que aquest text només va estar possible amb la coerció dels sabres casernaris, el vern del caos com a amenaça latent i la pastanaga de l’ascensió de bona part de catalans que fins aleshores no havien fet altre cosa que pagar i callar, ara tenien l’oportunitat d’aparèixer en escena i prendre algunes decisions.
No puc acceptar els pressupostos incontrovertibles que la comunitat de comunicació de l’establishment polític em proposa, perquè senzillament no concorden amb els meus i la comunicació “col·lapse”.
Però per que no quedi dubte faré ara un discurs assertiu que posa en valor uns altres pressupostos.
L’establishment polític espanyol i català, no només instrumentalitza “el mullader” en benefici propi usant-lo com a eina dilatòria, sinó que en fa un us instrumental per tal de polaritzar l’atenció en la comèdia del policia bo i el policia dolent … una vegada més!.
De tot allò que NO és interpretable NI en parlen, només de que si el “encaix”, que si “greuges comparatius”, res de substantiu.
Aquests articles constitucionals que he referit més amunt, signifiquen el “cant del gall” de la “doctrina essencial constitutiva” de la “Hispania”, la Hispania secular i única, perquè mai n’hi ha hagut cap altre.
Normalment em refereixo a España com a un “Estat d’articulació política constituït en un règim doctrinari”, aquesta “doctrina” suscintament referida ens mena cap a una comprensió històrica i historicista, un Estat d’articulació política, no només “no Nacional”, sinó de Dominació i Subjugació de les Nacions preexistents a la Dominació Violenta perpetrada d’antuvi pel nínxol Dominant, filiat en el paradigma nòmada ramader patriarcalista ari, i els seus hereus “Grandes de España”.
L’Espanya “plurinacional” o “federal” és un oximorom, l’únic remei per a la malaltia és la mort del pacient.
Espanya només dona resposta a uns interessos mesquins i espuris, el termini d’aquest mal és una alliberació bondadosa, que com tota bondat, beneficia a tothom i a ningú perjudica.
Visca La Pàtria.!!!!
Agosaradament Vallfosca.
Benvolgut amic Xavier,
Aquí sempre ens han venut fum, doncs més enllà de les interpretacions i els seus límits, que tu has expressat magníficament, hi ha una cosa ben certa i coneguda per a tothom i sobre tot pels més propers al poder Escanyol, i és que aquests mai, però mai de mai, han tingut la intenció de permetre que els catalans es desenvolupin amb llibertat, per a ells és “tierra conquistada” i per tant es segueix exercint el “justo derecho de conquista” i les “gracias” arriben fins on ells volen i prou. Això de “el estado de las autonomias”, no ens enganyem, va ser una “gracia” que ens van concedir als catalans i bascos doncs ells (els espanyols)no en tenien cap necessitat, però d’aquí a fer-los anar més enllà n’hi ha un mon, i home, mirant-ho així també tenen una part de raó. Ells han arribat al màxim que desitgen, si nosaltres volem anar més enllà hem de ser nosaltres qui ens mullem el cul, per això de.. “qui vol peixos..”, el que no podem fer és demanar-los que ens concedeixin tot el que nosaltres volem sense arriscar-nos a res ni moure un dit, que es allò que desitja el nacionalisme regionalista i encaixador amb Escanya. Ha de quedar transparent que ho bé acatem, acotem el cap, ens integrem i paguem i callem, o bé tot el contrari, fotem el camp i prou, doncs ja ens han deixat ben clar fa anys i panys que ells arriben fins aquí i tot el demès es vendre fum, fer volar coloms i enganyar al personal.
He de dir també que això no és una “evolució personal” doncs en els seu dia vaig votar un NO com una casa de pagès al referèndum de la “Consti” ja que considerava que era una cotilla per a Catalunya que no ens deixaria ser nosaltres i me’n sento ben orgullós d’haver-ho fet i m’importen mil ximans a la brasa que FN votés en el mateix sentit doncs la intencionalitat era absolutament diferent, en els referèndums es vota SI o NO i no es distingeixen motivacions, aquesta és una altra “trampa” en la que volen que hi caiguem els que tot ho manipulen per assolir sempre els seus interessos que no son altres que continuar lligats a Escanya.
Una forta abraçada i com sempre…
Visca la Pàtria!!
Doncs jo ni la vaig votar la “consti”, perque no havia nascut. Simplement me la vaig trobar com si de les sagrades escriptures es tractés.
Joan P. Exacte, sempre manipulant al personal, la coincidència del NO d’uns i d’altres era interpretat com que eren tots dos antidemocràtics, res més allunyat de la realitat, sempre fent xantatge, sempre judicant moralment interessadament i sense discutir-ne les causes.
PepMB, tens tota la raó, al meu entendre hi ha “dos pressupostos incontrovertibles” , dos tabús, que fan que la “comunicació col•lapsi”, el primer que tot el procés “va estar exemplar”, en diuen “transición”, el segon és que tot es va produir al aixopluc d’un “esperit bondadós i democràtic d’una excel•lència proverbial”, i per tan i en conseqüència “unes regles del joc” tan i tan excelses no es poden trencar tan alegrement, perquè fer-ho seria una insensatesa i un greuge per a molta gent de bé.
La realitat però, és que va estar que el procés constituent va donar continuïtat al règim secular, tot i oferir algunes prerrogatives a les classes més significades a nivell “local”, i que tot i que no ho volen veure, i ho negligeixen tant com poden, “el que els nostres representants legals varen acceptar en el seu moment no ens lliga eternament al Poble Representat”, això és Democràcia, i s’ha d’entendre clarament que les noves generacions teniu tot el dret a reclamar el vostre dret a fer la vostre.
Salutacions cordials.