Avui, 28 de maig, dia en el que he escrit aquest text, ha estat un dia diferent per a mi. Ha estat la darrera classe del semestre. El final de les classes sempre és per a mi un moment especial, durant un munt de setmanes, dia a dia, preparant les classes, convivint una estona amb molts estudiants. Alguns han vingut poc, però a molts el he vist gairebé cada dia. M’agrada la classe activa, preguntar coses i vulguis que no vas coneixent molt d’ells i els agafes afecte real. Arriba l’hora de dir adéu, encara no del tot perquè tenen els seus exercicis que m’hauran de lliurar i després de corregits parlaré entre una i dues hores amb cadascú d’ells, avaluarem la feina i posarem la qualificació. Els arribaré a conèixer una mica més, sabre com raonen, cadascú d’ells m’haurà lliurat quatre treballs individuals i els hauré corregit. Després de avaluar-los i enraonar amb ells sabré moltes coses més de cadascú. Capacitat, inquietuds, etc. La veritat és que sempre és un moment trist el de dir adéu. No m’agrada.

Quan comença el curs, malgrat els anys, no puc evitar una certa tensió, interès per fer-ho bé. Sóc molt crític respecte al model d’ensenyament, no sabem prou fer que l’estudiant pensi, raoni, s’expressi, connecti conceptes, que distingeixi entre informació, a l’abast de qualsevol, i coneixement. Abans de començar cada curs penso com fer-ho millor, refaig totes les meves presentacions. Cal tenir present que la meva disciplina evoluciona a gran velocitat i les coses canvien ràpidament. Cada dia toca preparar el material nou. Haig de dir que m’agrada, a vegades estic hores intentant valorar la correcció d’una informació que apareix en una publicació, vull fer-la entenedora, fàcil. Cada any és com si tot comencés de nou.

Hi poso esforç, ganes i il·lusió. És la meva feina i m’agrada fer-la bé. Intento que surti bé i que els estudiants sàpiguen alguna cosa més que quan va començar el curs, però sobretot penso si allò que explico els serà útil més endavant, a la vida. No m’agrada la informació que serveix per a un examen i després s’oblida. Aprovar no és prou, cal incorporar el saber pensar i el saber fer. Ja estan al final de les seves carreres i afegir-los material aporta poc, ensenyar-los a pensar dóna molt. La veritat és que sempre penso, me n’hauré sortit? Acabo dubtant sempre. Penso, ho podia haver fet millor? He encertat? He estat un llauna? Ensenyar, penso, és més que una feina. En tot cas m’agrada. Normalment, és la meva sensació d’avui, acabo feliç, he fet tot el que he sabut i he pogut. Tanmateix també penso allò que diuen: l’infern està empedrat de bones intencions. No compta la intenció, el que importa són els resultats. Si he aconseguit que les noies i nois, dones i homes, que han passat per la meva classe s’hagin interessat i la seva curiositat, el plaer de saber, hagi crescut, hauré tingut èxit, altrament no.

Com deia, trist de deixar-los. Cada any que passa valoro més el plaer d’ensenyar, de discutir amb ells conceptes sobre una disciplina que va a més. Probablement no ho sabeu, parlo de Bioquímica de la Nutrició.

No m’he pogut estar de parlar-vos una mica de la meva vida, m’he pres una llicència. Ara entro en un nou moment, toca corregir i parlar, però no preparar classes. Tindré una mica més de temps per pensar i preparar coses lligades a aquesta altra passió de la meva vida, la independència de Catalunya. Sóc culpable de no haver-m’hi dedicat aquestes darreres setmanes tot el que hauria volgut, però si ho hagués fet no hauria invertit el temps necessari en la meva feina i això, especialment quan estàs al servei de persones, hagués estat imperdonable.

Clar que malgrat això, després de més de trenta sis anys de dedicar-m’hi uns incompetents han malbaratat els cabals públics i per resoldre el desgavell que han creat han decidit reduir-me el sou. Tinc dret a queixar-me, però ho faig pensant que molts d’altres estan pitjor i que també han treballat honradament i molt. Pitjor que jo estan tants pensionistes que han prou feines poden viure i que ara els congelen la pensió per salvar un sistema econòmic corromput per especuladors sense escrúpols. La desgracia de tot plegat és que aquests que han sumit a tanta gent en la misèria no respondran mai dels seus despropòsits. A més, probablement als polítics que hi han contribuït, quan els expulsin del govern, els col·locaran en algun lloc on rebran uns substanciosos emoluments. Així és la vida.

Passo pàgina. Entrem ja al juny. Com deia no fa gaire s’ha acabat el temps dels manifestos i manifestacions. Entrem en un moment polític decisiu, estem ja en precampanya electoral. Com fan els animals mascles amb l’orina, cada partit està marcant el seu territori i cada aspirant també. Veiem alguns galls sortir a l’arena i lluir el seu plomatge per emmirallar a les femelles (electorat). Malauradament veig molt d’aire sota el plomatge. Quan les plomes tornen al seu lloc veig un animal esquifit. Em pregunto si no serem capaços de treure amb un gall de pota blava, que sigui l’admiració de tothom.

A Catalunya estem amb un Govern que només li manquen les absoltes i que ells i la majoria dels polítics es dediquen una mica més del que és habitual a posar el ventilador per escampar porqueria. És el que millor saben fer, governar poc i criticar molt. Uns i altres estan intentant que no quedi ningú amb ganes de votar. Jo crec que la gent s’aixeca al matí i pensa, què he fet jo per merèixer això? La gent veu això i pensa, a qui puc votar? i hi veu poques opcions reals i consolidades.

Com deia abans, s’ha acabat el temps dels manifestos, ara toca la llista, la candidatura. Els que volem, de forma activa, desencallar tot això ens hi hem de posar seriosament. No podem arribar a Sant Joan sense una candidatura per les quatre circumscripcions electorals embastada. No cal que tinguem ja els 135 noms, 85 per Barcelona, 17 per Girona 17, 15 per Lleida i 18 per Tarragona, però si que haurem de bastir l’eix principals amb els noms que la facin creïble.

És cabdal que hi figurin noms de la política, de la ciència, de la cultura, dels mitjans, disposats a “mullar-se” encara que no vulguin entrar al Parlament. Jo ho he dit sovint, estic disposat a ser a la llista però no vull ser diputat. Estic segur que com jo, molts o, si més no, suficients. Dels 135 hi ha molts llocs amb nul·les o escasses possibilitats de sortir, però el fet de ser-hi voldria dir un suport real que aniria molt més enllà d’una declaració d’unitat.

Aquests dies no descansarem, Suma Independència està disposada a donar la batalla de la unitat, amb fets, sense esperar ja a ningú i sense exclusions de cap mena, ja s’incorporaran en lloc de privilegi si arriba el moment, tindran darrere un moviment que ens farà invencibles. Si som capaços d’aglutinar tot això l’independentisme triomfarà aquestes eleccions. Jo m’hi dedicaré en cos i ànima, no estic per perdre més temps. No sóc d’aquests. El discurs el compartim molts, però s’ha acabat el temps de les intencions. Ho faré amb la mateixa il·lusió i dedicació que poso per fer classe als meus estudiants. Espero que amb la vostra ajuda ens en sortim.

Si sumem, guanyem!



  • Facebook
  • Twitter