La meva dona ha rebut la visita d’una amiga seva italiana que viu a Karlsruhe. La Nicoleta ha vingut a passar el vespre a casa. La Nora, la meva dona, ha preparat un cordino amb glaçons de gel amb un Prosecco. En tastar-lo li he dit que estava molt bo, i m’ha explicat que havia comprat un cava per dos euros i mig al supermercat de costat de casa. He mirat la botella i sorpresa!! és un  “Delmora” Cava Brut “Halbtrocken” de Sant Sadurní de Noia. Qui ho diria!, a Karlsruhe una ciutat mitjana del sud d’Alemanya, a l’Aldi del barri, un cava català a preu regalat. Potser avui serà una dia especial?

A dos quarts de nou, poso la televisió i automàticament em surt TV3Cat, tal com tinc programat. Ostres!! Hi surt el Montilla amb cara de pomes agres parlant sobre no sé què d’una tristesa i de què estava indignat de què no s’hauria d’haver fet mai no sé què més. La veritat no sé de què parlava, però el veia emprenyat. Potser algun amic l’ha traït?

No ho sé. No m’importa gaire el que aquesta persona pot dir. Però finalment he decidit escoltar-lo per si diu l’única cosa interessant. Dirà que dimiteix i convoca eleccions al Parlament?. Espero amb paciència mentre segueixo sense entendre perquè està tant indignat. Al final quan semblava que volia fer-se propaganda de la seva persona per les properes eleccions, ha deixat anar que els catalans hauran de decidir a qui votaran aquestes eleccions, per gestionar les conseqüències d’aquest fet que l’havia indignat tant.

Home!! Montilla!!. Està més clar que l’aigua, no?. Quina perduda de temps escoltant-te. M’estic perdent els primers minuts del partit del Mundial de futbol. Canvio de canal per veure el partit de Brasil contra Xile. Quin canvi!!. De veure un espectre gesticulant indignitat perquè de dignitat ja fa temps que la perdut, a assaborir el fresc cordino amb cava mentre veig com els Kaka, Robinyo i Fabiano jugaven el joga bonito contra els andins.

Un d’aquells moments bons del dia.

Amb l’ampolla de cava buida s’acaba el partit. I Brasil guanya 3.0…

Endavant les Atxes!!

Nota: Aquest cap de setmana vaig decidir no escriure sobre la política catalana fins després de les eleccions. Vaig explicar els motius en un article al meu bloc personal amb el títol “Ara tots junts pel país i per això deixo d’escriure sobre política catalana”.

No tornaré a explicar els motius però em refermo amb el clam “Ara tots junts pel país”. Ara és l’hora de la unitat de tots els independentistes.

L’altre dia vaig veure el mateix titular que fa 1 mes, i que fa 3 i que fa 4 i que fa un any. El Tribunal Constitucional pot emetre sentència aquesta setmana. Les altres vegades reia, però m’estic començant a posar dels nervis. Estan jugant amb el poble català com un joguina vella, feta malbé, sense consciència de ser. El poble català és, i tinc la confiança que davant aquesta burla constant a la nostra dignitat sabrem actuar com és correcte. Els partits actuals no volen actuar. Son com ninots dels espanyols, no tenen personalitat ni saben defensar els drets dels seus ciutadans. Es venen per un plat de llenties i llavors ens fan callar amb promeses impossibles com les del senyor Artur Mas, quan diu que aconseguirà el finançament, o promeses com la de ERC a les passades eleccions, dient que traurien els peatges. Han perdut tota la poca credibilitat que tenien. La gent està cansada. La gent veu que no té un partit al que votar, que no hi ha ningú que pugui vetllar pels seus interessos. Aquí la elevada abstenció a les ultimes eleccions. Entre casos de corrupció i falses esperances, això sembla que se’ns envà a norris. Ara, hi ha molta gent que en els últims anys ha arribat a la conclusió que Espanya no ens vol, i això s’ha d’intentar aprofitar, és un moment únic. Per a molts fa mal, però es així. S’ha de pensar també que siguent independents potser la convivència seria millor. A vegades tot i que l’afectivitat jugui un paper important a la nostra racionalitat, cal derivar-se per la racionalitat. Per què a vegades el més sensat i més afavoridor en un futur per l’afectivitat és la coherència. És per això que molts patriotes volem bastir una candidatura unitària. Jo fa 9 mesos que estic a Reagrupament, per intentar fer-ho possible. Però si el nom ha de ser diferent tant me fa. De fet Reagrupament només és un impuls per crear una candidatura, res més.  És una eina de reacció. És una eina a servei dels intel•lectuals per tal de crear una candidatura que defensa els interessos del poble. I esperem que ben aviat puguem bastir-la, estic segur que arribarem a un pacte entre tots. Ja siguin d’ultra esquerra, com d’ultra dreta com una mica de cada o centre. Som transversals, volem una candidatura transversal. Per què el que és important ara es la independència. Les altres coses, ja les decidirem després,no?

PD: Podeu dir-me alguns suggeriments de persones conegudes i qualificades pel meu treball de recerca , en temes de llengua? Que siguin escriptors o lingüistes coneguts.

Sembla que finalment aquesta setmana tindrem bones notícies per al independentisme. La sentència del Tribunal Constitucional podria sortir ja. L’Estatut, a totes llum insuficient tal com va ser votat i aprovat pel poble català serà retornat ja polit pels magistrats del dit alt tribunal.

Com sabeu, l’havien retallat els espanyols a les Corts, ara serà una ombra del que era. Finalment s’haurà trencat del tot el mal anomenat “pacte constitucional”. Serà ja la demostració, per a aquells que dubten, de la impossibilitat de pactar res que no sigui la submissió amb els espanyols.

Amb Espanya només una cosa: un bon veïnatge obligat entre pobles veïns i on viuen i han nascut molts catalans o d’on són molts dels seus familiars més properes. Cap odi ni rancúnia, senzillament, cadascú a casa seva.

La neurastènia estatutària que va afectar als polítics catalans abans de les eleccions nacionals del 2003 haurà estat útil, ens portarà a la independència. La sentència del Constitucional serà el cop de mort a la “unitat” d’Espanya. Sembla mentida que els espanyols hagin tibat tant de la corda. No serà gràcies als polítics catalans que assolirem la independència, serà gràcies als espanyols que han acabat amb la paciència del poble català que només saben que parlar de plans “B” i coses així. Ja veieu a Montilla esgargamellant-se, metafòricament esclar, en defensa de l’Estatut i avisant del risc que corre l’Estat si el Constitucional el toca. El pobre Montilla és molt més intel·ligent en defensa de la unitat d’Espanya que el conjunt de companys del partit que té més enllà del Cinca.

A alguns ens sembla insòlit que gent intel·ligent no hagi acceptat el patètic Estatut català i hagin portat l’Estat espanyol a aquesta situació de ruptura, però la intel·ligència té molts vectors. Es pot ser llest per a les matemàtiques i una soca per al dibuix. O tenir una capacitat lògica extraordinària i la sensibilitat d’un cogombre. Ja se sap que les emocions poden anul·lar la intel·ligència. El cas deu ser aquest, aquell crit: Espanya, que els surt del fons de l’estómac no els ha deixat pensar.

Amb tot dels rivals sempre s’ha d’aprendre. Nosaltres portem molts anys, segles, cridant: Catalunya, però sense fer res d’intel·ligent perquè les vísceres no han deixat actuar a l’intel·lecte. Això ens ha perdut.

Hem d’aprendre i no caure en els paranys que ens preparen o en els que ens preparem nosaltres mateixos. Sonarà tòpic, però l’únic camí que ens portarà a l’èxit és la unitat. Podem plantejar el problema de manera diferent. Hi ha un sentiment que ja ha arrelat de forma considerable en la societat catalana. És el d’independents viuríem millor. Aquest sentiment no el tenen només els nacionalistes de “pedra picada”, forma ja part del ciutadà no nacionalista. Dos fets han contribuït a que això sigui així. Un és l’econòmic i l’altre (encara viu) el Tribunal Constitucional. La gent es pregunta: com ens poden tractar d’aquesta manera? Es responen: no ens volen! Només volen els nostres diners i que callem. Potser ara s’adonen que ha estat una constant històrica esborrar la nostra personalitat.

Amb tot aquest sentiment no farà que aquests catalans votin a qualsevol cosa que digui: Independència, voteu-me! No, no ho faran perquè el català, malgrat li agradi dir-se progressista, és profundament poruc i conservador. Li espanten els canvis, la incertesa. Per això, majoritàriament, es portarà el gat a l’aigua CiU. El discurs de CiU és assenyat, sociològicament centrat i coherent, allunyat de l’olla de cols que és el tripartit. Ofereix ordre i defensa dels nostres interessos. Una defensa, però, que fuig de la defensa dels nostres interessos col·lectius. Que no diu que sense la independència seguirem perdent competitivitat, riquesa i oportunitats. Que no diu que sense la independència el nostre poble desapareixerà com a ens cultural diferenciat. Que promet lluitar per un concert econòmic que sap impossible.

Pot un conjunt de grups semi-aïllats combatre aquesta força? No, de cap manera. El català mitjà, centrat, d’ordre, necessita que li ofereixin una alternativa independentista que vegi forta, que ofereixi allò que la majoria vol, unida. I amb això no vull dir uniforme ideològicament.

Al mateix temps ha de veure al capdavant persones que consideri intel·ligents i capacitades per dur endavant el procés. No tot s’hi val.

La independència requereix la unitat dels millors. El lideratge és important, però també que darrere estiguin persones que per una o altra raó siguin referents en diferents vessants de la societat: economia, cultura, ciència, empresa…

La pregunta que tots els que volem la independència ens formulem és: ho aconseguirem? Alguns no ens cansem de repetir: si. Personalment tinc raons per creure que podrem aconseguir crear una opció forta que pot resultar decisiva en el proper Parlament.

La primera cosa és creure-hi, la segona voler-ho. Fe, feina, generositat, perseverança…

Si volem, podem! Si sumem, guanyem!

La setmana passada parlàvem, o al menys ho varem intentar, de inestabilitat, i és que hi ha mar de fons i corrents enfrontades, amés de possibles fenòmens meteors que procuraran més d’una trencadissa, i hores d’ara ja no sé que és més punyent, entre la nostre classe política, si el “patetisme” o el “papanatisme”.

  Els grups i partits polítics actuen en aplicació d’una “doctrina” sempre irredempta, vull dir que l’apliquen en un exercici d’autoafirmació en front dels seus oponents “ideològics”, extrapolant al màxim si això els permet diferenciar-se tant com per estigmatitzar l’oponent, si això s’escau necessari per tal d’exaltar una pulsió “fidelitzadora” en els seus ramats.  Tot això es fa notar prou en el camp de la socioeconomia per exemple, veiem com les esquerres defensen subvenció per a tothom, sense comptar en les fonts d’ingressos suficients i necessàries.

Tothom qui vingui a Catalunya te dret a tots els serveis “socials” perquè “tots som igualment Poble Català”, això te rang de “dogma de fe”, del qual se’n deriva per exemple, la fal·làcia d’afirmar que no atorgar nous drets a persones que ningú els ha segrestat o els hi ha demanat que vinguessin, és conculcar i denegar drets.

Tot aquell que faci oposició ideològica al sistema de Dogmes de Fe de la nova Religió Papanates, és degudament excomunicat, tant és així que fins hi tot aquells que s’autoanomenen  Liberals segueixen aquest discurs sense ser capaços d’obrir boca.

Els Polítics d’ERC, estan molt cofois i ufanosos de si mateixos, i van per aquest món assentant càtedra tallant caps a tort i dret com el mateix Mahoma anant de Medina a La Meca, per no parlar dels PSCs, que continuen el seu apostolat Papanates de mans dels seus gurus, que tot i haver fet llufa en les seves apostes programàtiques estratègiques dogmàtiques, que dutes a la pràctica, ara ens hem de menjar amb patetes, lluny de fer-se enrere, practiquen allò tan espanyol de “antes rota que doblà”, que cada dia més, sospito que deu ser una versió castellana del “talibanisme català”.

Amb tot Catalunya és cada dia més “una societat” més i més inestable, amb menys capacitat de empatia i més submergida en un magma d’ignorància generalitzada, això sí, multicultural, que pel que hem de creure, a més de la felicitat, això comporta innumerables avantatges de tota mena, i que farà, per exemple, que els nostres literats podran, ben aviat, escriure com en Paul Auster, que és el “leitmotiv” i la raó de ser de “la societat Catalana”, perquè aquesta és la manera més punyent i clara de demostrar al món que som una societat “moderna”, que és la nostra màxima preocupació, dissimular el nostre provincianisme i papatanisme consagrat.

Està clar però, que uns son més papanates que altres, i que els que no estan de fet tant nodrits d’aquest papatanisme irredempt, poden completar les seves virtuts amb una dosi més gran de “patetisme”, sempre poden retre culte reverencial en favor de “la estabilitat política”, que és des de fa molt un altar de solvència contrastada, per exemple, demanant i implorant al Tribunal Constitucional que es declari insolvent, i que si això no podés ser, que procurin ajornar la seva sentencia fins passades les eleccions “regionals” Catalanes, perquè ja estem prou desestabilitzats.

El meu mal, però, és el nostre propi capteniment, sabrem aprofitar tot aquest desori per tal de fer que allò que interessa “succeeixi”?… o també els Independentistes som uns Papanates Patètics? …

“Stand way”, amb el motor en marxa i a l’espera de la noticia que anunciï la Candidatura Unitària Independentista, a la intempèrie, fent bivac , i assetjat per el papanatisme i patetisme, us saludo a tots molt cordialment.

Si sumem guanyem.

Visca La Pàtria.

Vallfosca.

En Josep Prat Viñolas, comentarista d’aquest bloc, va tenir la iniciativa d’inscriure’l als Premis Blocs Catalunya.

Us convidem a votar (fins el 9 de setembre) el bloc i els articles a la secció Política, prement la imatge de l’esquerra.

Enguany la puntuació es calcula sumant els vots al bloc i la cinquena part dels vots als apunts. És, doncs, importat votar també els articles a mida que els van publicat al web dels premis.

Podeu consultar la CLASIFICACIÓ ACTUAL al final d’aquesta pàgina: http://www.premisblocs.cat/classificacio

Sr Artur Mas,

En primer lloc, voldria mostrar tot el meu respecte a la seva persona com a polític català que ha guanyat per dues vegades les darreres eleccions. No poso en dubte que vostè té els estudis i l’experiència per ser molt bon President de la Generalitat, de fet , penso que en aquests moments al Parlament de Catalunya pocs el podrien igualar. Com que també estic convençut que vostè té com a prioritat el millor per Catalunya, davant de les seves darreres declaracions de negar-se a fer un referèndum d’independència i a les iniciatives promogudes pel Sr. Alfons López Tena, militant i dirigent del seu partit, en el sentit contrari,  un no pot estar més desorientat davant les aparents contradiccions que hi trobo. Per tot plegat, em permeto des d’aquesta humil tribuna escriu-li aquesta carta oberta.

Sr Mas, les darreres enquestes mostren que la majoria dels catalans estan disposats a votar SI a la independència, cosa que era quasi impensable fa un parell d’anys.  Però d’ençà fa un any i escaig, ha succeït moltes coses a Catalunya que han precipitat aquest canvi. La societat catalana d’estar perplexa, desorientada i frustrada davant dels atacs del nacionalisme espanyol i la manca de resposta per part dels partits polítics catalans, inclòs el seu, va decidir prendre la iniciativa amb manifestacions, actes, i sobretot amb els referèndums populars per fer-hi front.

Amb una Esquerra desactivada pels seus dirigents amb l’excusa de semblar un partit de govern i el seu partit, condicionat també amb el mateix estigma, al final els atacs al poble català que hem rebut darrerament sense el corresponent acte de desgreuge liderat pel moviment sobiranista, hauria acabat en un sac foradat.

Si també pensem pel benestar dels ciutadans i del futur proper, cada vegada hi ha menys arguments que digui que Catalunya com a Estat independent no té més possibilitats de superar la crisi actual. Molts analistes de prestigi, inclòs un premi Nobel, ens diuen que la Catalunya independent, podria esdevenir un Estat de benestar i d’exemple de prosperitat. Podríem deixar ser una regió d’Espanya cada vegada més pobre per ser una Holanda o Suïssa d’Europa.

No cal que li parli, com a responsable d’un partit nacionalista de les conseqüències per la nostra llengua i cultura catalana, el fet de no ser un Estat pròpi. Tots els intel·lectuals catalans estan d’acord que si no ho aconseguim aviat, la nostra supervivencia com a poble català té els dies comptats.

Davant d’aquesta necessitat d’aconseguir un Estat Propi, m’agradaria preguntar-li Sr.Mas, per què repeteix una vegada redere un altre,  que a la propera legislatura no pensa proposar cap referèndum per a la independència?.

Vostè diu que la societat catalana no està madura, que no hi ha prou suport i que perdríem un referèndum. Entenc davant aquesta resposta i atenent que en el darrer congrés de Convergència es va aprovar que l’objectiu de CDC era  aconseguir la plena sobirania de Catalunya, que vostè té una estratègia pensada per aconseguir-ho que comporta el seu temps. Per això no vol fer-ho als propers 4 anys, Sr. Mas? He sentit també al Sr. Puig a la radio, que a la propera legislatura no toca fer el referèndum, però que més endavant no ho descarten i quan es faci, cap govern espanyol ho podrà impedir-ho.

Si malgrat les enquestes diuen que no és pas cert que si es convoqués ara el referèndum no es guanyaria, podria acceptar-li Sr Mas la seva resposta de no convocar-ho a la propera legislatura, sempre i quan, que em digués quin és el seu pla de ruta amb els seus terminis, per aconseguir la independència. Per mi és important saber-ho Sr Mas. Ho és perquè als dirigents d’Esquerra quan fa deu anys els hi preguntava quin era el pla per aconseguir la independència, em contestaven que el primer pas era aconseguir governar a la Generalitat, per després gràcies això més endavant poder aconseguir la independència. Ja veu Sr. Mas el resultat.

Diuen que vostè és més seriós que els líders d’Esquerra, però atès que durant els 23 anys de govern de CiU a la Generalitat tampoc vaig veure cap acció a favor de la independència, vostè comprendrà que li pregunti quin és el pla que té pensat per aconseguir que Catalunya esdevingui un estat lliure i sobirà. Si no em vol contestar, vostè em perdonarà, però començaré a desconfiar del seu silenci.

Mentrestant espero la seva resposta, em pregunto si la seva estratègia és la mateixa que la del seu militant i dirigent del seu partit el Sr. López Tena? O és que el Sr. López Tena va per lliure?

Per cert, l’estratègia del Sr.López Tena sembla que és la mateixa que la del Sr.Puigcercós. Vol dir això Sr. Mas,  que ambdós partits tenen el mateix pla? Si és així, perquè no van junts? Per què no és possible la unitat entre CiU i ERC si volem el mateix? O això d’anar-hi separats forma part de l’estratègia? En aquest sentit, Sr Mas, votaran els diputats de CiU, igual com asseguren que faran els d’ERC,  a favor de convocar el referèndum, encara que sigui amb la pregunta indirecte, que proposa la IP que ha presentat el seu dirigent i militant Sr López Tena?

Si no voten afirmativament, aleshores no entenc res de res. Voldrà dir que el seu partit farà cas omís al menys 220.000 signatures recollides, moltes més espero, i moltes d’elles de votants seus? Quin paper més galdós pel Sr. López Tena, si a més, com seria lògic, serà un diputat pel seu partit a la propera legislatura, si al final decideix que CiU voti en contra a la IP pel referèndum que ell ha promogut. Em costa de creure que el Sr. Lopez Tena i vostè no hi hagin parlat abans de les conseqüències de la IP pel referèndum.

Però si finalment Sr Mas, vostè dóna permís als diputats de CiU al Parlament a votar-hi a favor, incomplirà la seva promesa electoral que ha fet aquests dies de no convocar cap referèndum. Està disposat a mentir als seus votants convocant el referèndum per la independència?

Potser vostè igual que jo, creu que aquesta pregunta que proposa la IP no és pot considerar cap referèndum per la independència?, És això el que pensa Sr. Mas? És a dir, realment tota aquesta iniciativa del referèndum promogut pel seu militant Sr López Tena és finalment una enganyifa que no serveix per res?. No m’ho puc creure!

La veritat com més ho penso, menys ho puc entendre. No puc entendre com un militant i dirigent reconegut i seriós del seu partit, com és el Sr. López Tena, estigui treballant tant decididament perquè el Parlament convoqui un referèndum d’independència i vostè diu que a la propera legislatura CiU no votarà per cap referèndum d’independència. Estic desorientat davant d’aquestes contradiccions.

Si finalment resulta que tot plegat forma part d’una estratègia, a mi s’escapa a la meva humil comprensió. Per això m’agradaria que em respongués clarament quin és el seu full de ruta per aconseguir la independència. Perquè relament ja m’he perdut.

Però, en fi, Sr.Mas, mirem d’avançar-nos al temps i malgrat aquests interrogants i contradiccions, al proper Parlament el seu partit aprova la convocació del referèndum proposat pel Sr. López Tena. Que farà vostè quan vagi a demanar permís a Madrid per poder-ho convocar i el govern espanyol ens digui NO?, Quin és el següent pas?. Perquè suposo que haurà una resposta preparada a la quasi segura negació d’Espanya, o farà el mateix que el Lendakari amb el seu referèndum aprovat també pel Parlament Basc?. És a dir, més o menys demanarà permìs a “ver si cola” i si “no cola” doncs a fer-nos la victima amb quatre escarafalls i res més.

Sr. Mas, arribats a aquest punt vostè no pot fer-se el suec amb el sentiment dels catalans de voler ser lliures. Tal com diu el secretari del seu partit Sr. Puig, ningú ha de poder impedir que els catalans podem exercir el nostre dret d’autodeterminació.  Per això, li prego Sr. Mas, que  actuií dignament, i faci l’únic que podem fer:  Proclamar la independència de forma unilateral al Parlament, per després poder convocar un referèndum vinculant d’autodeterminació. No hi ha cap altre camí possible i a més aquest està reconegut internacionalment.

Jo li pregunto, Sr. Mas per arribar a la mateixa proposta que va fer ja fa més d’un any Joan Carretero, hem de fer tota aquesta rocambolesca estratègia?

O realment no té cap full de ruta i vostè esta disposat a fer esperar quatre anys més  als catalans sense ser lliures?. Vol vosté que estem quatre anys amb més espoli fiscal que ens empobreix, amb més espanyolització de la societat catalana, amb més ignomínies davant de l’arbitrarietat de la justícia espanyola, amb frustracions en no veure el poble català representat al món ni culturalment ni esportivament ni politicament i amb la indignitat d’un poble esclau davant de la vexació i l’escarni constant que els espanyols ens fan sense poder-hi donar resposta?. Tot això és el preu que hem de pagar mentre espera que el sentiment independentista a la societat catalana maduri per si sol. Potser al final, més que madurs estarem podrits en una situació irremissible tant econòmicament com culturalment, que farà inviable aconseguir la independència.

Digui’m Sr. Mas, quina justificació hi ha per continuar sent un poble colonitzat durant quatre anys més?

Jo la veritat és que ja no puc esperar més. Per això vull que al Parlament hi hagi una candidatura disposada a proclamar la independència, aprovar la Constitució de Catalunya i després, si cal, convocar un referèndum de ratificació.

Per acabar, deixi’m fer-li  Sr Mas una pregunta. Per què CiU no vol liderar aquesta candidatura?

Amb tots els respectes, Sr Mas li demano que sigui valent, els temps han canviat i ara Catalunya no necessita més gestors polítics, ara el que necessita són líders. Ja no ens val un bon President de la Generalitat, ara el que necessitem és un President de la Republicana Catalana.

Molt cordialment

Un català que frisa per veure la seva nació lliure.

Manel Bargalló

Endavant les atxes!!

Realment, si no tingués autèntiques esperances en què en un breu termini podem aconseguir la independència i la regeneració democràtica em posaria a plorar.

Sense seguir cap ordre concret, el poc temps que tinc aquests dies a causa de les cites amb tots els estudiants i les correccions no em permeten fer cap revisió cronològica dels esdeveniments i enllaçar totes les fonts. Per això només esmentaré alguns dels missatges que ha “supurat” el nostre espectre polític.

Com no podia ser altrament, estem vivint el tacticisme previ a la propera campanya electoral. És vergonyant ple d’atacs i propostes absurdes.

Començaré per CiU. La seva proposta estrella és posicionar-se contra un referèndum d’independència perquè els catalans no estem madurs. Deuen contents els molts independentistes que encara militen a CDC i a UDC. No sé com no surten corrents. A vegades la militància anestesia. La cosa no queda només en això. L’acudit és que en la propera legislatura aniran a aconseguir el concert econòmic. Finíssim l’acudit, deu ser un concert d’una banda de música amateur que ens ho farà bé de preu. És com si jo ara em proposés aconseguir a les properes olimpíades la medalla d’or en 100 m tanques.

Després del ridícul col·lectiu de l’Estatut (ara estem suplicant al Tribunal Constitucional que deixin votar a Pérez Tremp; el volem recuperar!), ara aquesta broma. Si estan disposats a una confrontació que la facin per la independència, aleshores allà hi serem. Entre altres coses una declaració d’independència comportaria la implicació de la comunitat internacional. Una discussió pel concert econòmic seria considerat un “afer intern” i no tindríem cap suport. Més fàcil la independència, però que per dir-la grossa que no quedi.

Una altra “perla” d’aquests dies ha estat la constitució d’investigació del cas Palau, concretament per esbrinar si Ferrovial havia fet donacions als comptes administrats pel tàndem Millet – Montull per tal que anessin a parar a la Fundació Trias Fargas, ara CatDem, de CDC.

Més o menys això és fer anar la democràcia seguint el model Hugo Chavez. Fins i tot el director de l’Oficina Antifrau, Martínez Madero, posat pel tripartit sense el suport de CiU, ha hagut de dir que no és normal en una democràcia que es constitueixi una comissió a instàncies del partits del Govern per investigar l’oposició.

Clar que potser la cosa no anava contra CiU i alguns sabien que la cosa esquitxaria a Castells, la mosca vironera que no para de dir que el PSC ha de tenir un grup propi a Madrid. Això no agrada als espanyolistes del PSC. Mira per on! Potser aquesta serà l’operació Castells. I no és que pensi malament de Castells, però ja se sap com va tot això, digues mal que alguna cosa queda. Probablement a la gent l’interessarà més això que el suposat finançament de la Fundació Trias Fargas. I a sobre apareixen delicades missives entre Millet i Montull i distingits membres de l’Ajuntament de Barcelona. Als despatxos de la direcció de CDC deuen haver pres bicarbonat a veure si els marxa el singlot provocat pels atacs de riure.

Sort que les bestieses no acaben aquí, ens avorriríem. En el món periodístic català també trobem gent “curiosa”. Un tal Reixach ha escrit a El Triangle un article que, resumit, senzillament diu que les esquerres són idiotes i els de dretes uns delinqüents. Òbviament no amb aquestes paraules, però això s’entén perfectament. Segurament no volia dir això de les esquerres, però ja sabeu el que passa.

I fixeu-vos, aquest home diu això quan hi ha un cas de corrupció urbanística que es diu Pretoria en el que, com tothom sap, les esquerren no hi són. No penseu que els que semblen d’esquerra ho són realment, són infiltrats col·locats per la dreta malvada.

Quin sectarisme Déu meu. Si és que tothom amb dos centímetres cúbics de cervell útil sap que els lladres en potència estan a la dreta, al centre i a l’esquerra i que deixar de ser-ho en potència per ser-ho en exercici només és qüestió d’oportunitat i de creure en què la seva acció quedarà impune. És per això que els sistemes democràtics requereixen d’uns sistemes i mecanismes de control realment eficaços. D’això, malauradament,  no en tenim i per fer veure que en tenim muntem unes comissions parlamentàries de control al partit de l’oposició.

El sectarisme, però, no fa diferències entre l’esquerra i la dreta, més aviat les uneix. Fixeu-vos com els “coristes” habituals del PSC, PP i Ciudadanos sembla que s’hagin posat d’acord per carregar contra l’excel·lent Mònica Terribas per l’emissió per TV3 del reportatge “Adéu, Espanya?”. Magnífic si, però no fa pas apologia de l’independentisme, senzillament exposa fets objectius d’altres contrades.

Cada punt d’aquests podria donar molt de si. Podríem seguir parlant de males arts i d’estupidesa polítiques, però això ens podria provocar una descomposició. No s’ho val.

Sort que ens queda l’esperança en la renovació i regeneració democràtiques. Penso que la podem fer realitat i que no serem tan estúpids com per fracassar aquesta vegada i no saber construir una alternativa guanyadora.

Aquestes darreres setmanes us parlava del que anem fent. Hem mantingut alguna conversa més i si l’estranya setmana de Sant Joan ens ho permet, tancarem el cercle. Si no és així serà en els primers dies de l’altra setmana.

Amb els que no hem parlat ja els hem demanat de parlar. Ells tenen la paraula. Prometo que us ho diré.

Un cop tancat el cercle prendrem decisions. Sabrem qui està disposat a anar-hi. Jo confio que el seny predomini i que la candidatura unitària serà aviat un fet.

Si sumem, guanyem!

En tant que els independentistes sense representació Parlamentaria, ara per ara, ens hem de decidir per a una via o altre, entenc que estem en un compàs d’espera, i per tant emplenaré aquest espai avui, en fer una ràpida radiografia de com està tot plegat.

Després de la última gran guerra els vencedors i els perdedors varen decidir que en el futur no es matarien més, van refundar l’Imperium que des de les hores hauria de governar-se des de “l’Economia”, van fer plans a tal efecte i varen posar en marxa tractats econòmics de gran abast com a primeres mesures per tal de confegir un “nínxol” cohesionat en el Futur més immediat. (tot això és aquí, exposat suscintament de manera planera).

Quan a Hispània es va morir el Dictador, i es varen fer les maniobres oportunes i necessàries, varem ser acceptats en el Club.

D’ençà, Espanya ha tingut un creixement espectacular, però, ai però, insostenible o inharmònic si us agrada més. El creixement sostingut d’emissió de deute públic, més el deute privat, a traves dels bancs i caixes, més les quantioses “subvencions” europees (alemanyes), han fet el miracle, però, ai però, per comptes d’esmerçar tot aquest deute en procurar una “adaptació creixent”, preparant la gent amb un ensenyament de qualitat, desenvolupant la recerca i habilitar-nos en capacitats tècniques i científiques, infraestructures eficients, per comptes d’això, hem fet un camí contrari, totxo, i turisme d’espardenya, mà d’obra sense qualificar, amb una classe política ineficient subvencionada i sobre dimensionada, més Estat, les administracions públiques gestionen el 35% del PIB, com a Alemanya, és prou clar però, que Espanya no és Alemanya oi?, amb tot Alemanya retalla per a tot arreu, però incrementa la despesa en ensenyament i I+D, ves per a on!, altament significatiu.

Els Alemanys s’han hagut d’empassar la immigració Turka, per raons “Històriques”, els Francs s’han hagut d’empassar la immigració Magrebí per a raons Històriques, els Anglos el mateix amb els ciutadans de la Comonwaelt, però els ecspanyolos (!?), a banda dels Saharauis …, a sobre demanem “papeles para todos” i el govern accepte “legalitzar” a tot hom, barra lliure … en els darrers 15 anys Ecspanya ha estat a la cua d’Europa en el índex de productivitat, no cal dir res més.

Bé, resumint, que aquests que manen, han de fer front a un munt de “reptes” que evolucionen fora de la seva capacitat de “control estricte”, ( demanda mundial creixent d’energia, i també d’aigua, etc.) i no estan per a romanços, volen un nínxol “cohesionat i disciplinat”, i ara ens venen a dir: “Senyors espanyolos vostès, tots solets, fent us de la seva capacitat (o més aviat incapacitat manifesta) de decidir, han estat 25 anys de festa, vostès no tenen ingressos suficients per a tornar el seu deute, per tant, si saben el que els convé, vostès seran pobres duran molts d’anys” .

Si no fem bondat, passarem a ser un protectorat econòmic, o ens fotran fora d’un cop de peu al cul.

I, mentre, la nostre classe Política que fa (?).

CiU diu que vol ser com Holanda i que vol el concert econòmic… no sé si riure o plorar. El company de Bloc, el bon amic Joan P. ha retratat tot aquest disbarat de manera magnífica en els dos últims escrits que ha penjat en aquest Bloc, només apuntar que lligats de peus i mans com estem, ningú no podrà desenvolupar cap “política” substantivament diferent, i per tant, mentre no ens deslliurem, el camí cap al desastre calamitós està garantit.

El PSC, … noi, de veritat, aquests son una colla de “killos” i “freakis” d’allò més maldestres. Amb tot el que hi ha, es dediquen a subvertir les normes institucionals per tal d’acorralar al enemic a batre, fan política de pati de col·legi, tristíssim, practicant un totalitarisme irredempt, els seus socis de ICV diuen que tenen un peu a les institucions i un altre al carrer, retallen i fan vaga, son collonuts, talibans a la catalana … bé, només quatre pinzellades, al menys de moment, no mereixen més.

Home, ERC, aquests sí que mereixen un capítol a banda. Tenen el morro més gran que he vist mai, ni la Celia Cruz. Diuen que espitgen … sense comentaris, també diuen que faran un tercer Tripartit, sempre i quan els socis es comprometin a fer un referèndum per a la Independència, jo passo d’ells, però mentre jo passo, ells es dediquen diuen a fer “Estat”, “ambaixades” i “plans de cooperació”. I em diuen que “la Immigració ÉS Poble Català”, així mateix, com ho sentiu, i son Poble Català perquè son pobres, i això es veu que ens vincula com a “classe social” per damunt de qualsevol altre consideració.

En fi, de moment … ho deixaré aquí.

Amb tot, el “nou ordre” basat en la socioeconomia, que es pensava superador de velles disputes, no ha aconseguit fer net i l’arrossegament dels conflictes derivats de la IDENTITAT, que revifen ara per tot en el vell Impèrium.

Belgium, el cor de la Europa moderna, es debat en un conflicte identitari prou significatiu, Bèlgica no és cap perifèria. En els països Europeus es debat la conveniència d’acotar el fenomen de Transculturalització que es deriva tan sí com no de la immigració massiva, mentre a Europa, en els seus països més “civilitzats”, revifa amb força tot això, a Ecspanya i també a Catalunya vivim encara ancorats en “dogmes de Fe”, transvestits d’un “prêt a porter” “demodé” i inútil.

Occident, es va veure frenat en molts aspectes, per la necessitat, deien sovint com a excusa, de la inefable “estabilitat Política”, però es veu que la Vida és una dinàmica força inestable. Catalunya és una realitat radicalment Inestable, i tots els esforços del establishment polític per mantenir una estabilitat política a ultrança, encotillant-nos en velles receptes doctrinàries o no, NO servirà de res, sinó és per retardar i retardar, empitjorar i empitjorar, la calamitosa inestabilitat congènita Catalana.

El Futur passa indefectiblement per a l’assumpció d’un Estat Català Sobirà en una comunitat internacional que comença a entendre que el Futur passa per a la revolució del coneixement. 

Dues coses per acabar.

1-      Amb tot això, m’agradaria que el pacient lector, se’n adonés de que aquells personatges tan nostrats que sovintegen en la nostra geografia política justificant-ho tot, qualsevol cosa i en qualsevol moment, amb l’argument de “l’estabilitat política” com a condició “sine qua non”, s’han quedat sense aquest recorrent argument, perquè la inestabilitat Catalana a passat a ser intrínseca, i ja no te més solució que fer una passa endavant amb determinació, perquè l’estabilitat només la trobarà en l’assoliment d’un Estat propi.

2-      Vull reblà el clau, palesant la enorme responsabilitat que tenim tots plegats, i que només TOTS PLEGATS podrem donar solució a aquesta gran responsabilitat Històrica, i és per això que emplaço especialment al senyor Jan Laporta, a que surti a l’arena política amb grup propi, i faci una crida a tothom per tal d’endegar una Candidatura Única per a la Independència de Catalunya.

Si Sumem guanyem.

Cordialment Vallfosca.

Ara ja ho tenim clar, de boca del senyor Artur Mas sabem que CiU no plantejarà cap referèndum que porti a la independència, ni la declararà a mitjà termini, doncs considera que no hi ha un suport suficient a aquesta reivindicació, per contra ha marcat un dels trets bàsics del seu “full de ruta” i diu que aquest serà el “dret a decidir” sobre les infraestructures i sobre el concert econòmic, doncs opina que sobre això si que hi ha prou “consens” social per assolir-ho, “aposta per una transició de l’autonomisme dels últims trenta anys al dret a decidir”. El gran objectiu de CiU per aquests propers anys és el concert econòmic, però com l’assolirà? Els espanyols el concediran graciosament? Ell el prendrà si no ens el donen? Si España es nega a cedir més competències d’un estatutet retallat i ribotat a Madrid, com pensa assolir objectius més importants?. Això es senzillament allò tan català de “qui dia passa any empeny” i entabanar la parroquià sobiranista que està desitjant votar CiU. El senyor Mas sap prou bé la impossibilitat del que proposa, ho coneix prou bé, després d’haver estat art i part en el pacte de la “retallada monclovita” allà hi eren presents ell i l’ínclit Zapatero, i segurament algú més a l’altra banda del fil telefònic aquí a Catalunya, i també ho sap molt bé doncs després de la segona afaitada va venir la tercera de la mà del senyor Guerra, la primera ja l’havia fet el PSC-PSOE amb les seves seixanta-dues (si no m’erro) esmenes al projecte d’estatut que es presentava a los madriles de la mà de l’actual honorable, José Montilla, al que han entronitzat a aquesta condició els molt independentistes prebosts d’ERC, suposo que per agrair-li-ho, deixant ben clara la submissió del poder polític de Catalunya al “suprem” poder del Parlamento Español, el mateix Parlamento que no permet expressar-se en l’idioma propi a aquells diputats que no tenen el castellà com a tal i que no paren d’omplir-se la boca assegurant que Catalunya (o Euskadi o Galiza) son espanyoles… NO SENYORS!!! ses senyories les volen castellanes !! i als catalans ja se’ns han acabat les ganes de sotmetre’ns a la nació castellana senyor Mas!! per si encara no ho havia copsat del tot.

El senyor Mas sap que España mai, però mai, permetrà que Catalunya es quedi els diners com ho fan Euskadi i Nafarroa. Entre d’altres coses per que llavors esdevé econòmicament impossible la continuïtat de l’actual Estat, Espanya quedaria en fallida i no pas tècnica sinó pràctica, per tant no volen, però tampoc poden, permetre-ho, si més no per les bones. Com que no poden defensar aquesta imposició per les armes, doncs Europa i USA no ho permetrien, la única solució que tenen és intoxicar a la població catalana, adonant-se que el sentiment independentista està creixent exponencialment, només els queda crear unes expectatives falses, peró llamineres, per tal de desviar una part del vot independentista cap a posicions polítiques més fidels a España i impedir una conjunció del vot segregacionista. Aquestes opcions abasten des de l’espanyolisme més ranci: Ciudadanos, UPyD i PP, passant per altres que primen l’eix social al nacional: PSC, ICV, ERC, fins arribar a propostes que semblen nacionalistes però que no passen de regionalistes: CiU.

La actuació de CiU a mi em sembla, si més no, enganyosa i no m’atreveixo a qualificar-la d’hipòcrita (simulació de qualitats i de sentiments que hom no té), doncs no conec els sentiments que tenen els prebosts de CiU en relació a aquest tema, el que si sé, ja que no els considero deficitaris en intel·ligència, és que ells mateixos no es creuen el que diuen i prometen, saben que ens estan ensarronant, son conscients que ens estan mentint i que, com ja he dit, Espanya mai donarà això que el senyor Mas abans d’ahir tan alegrement afirmava que seria l’objectiu a assolir pels propers anys, un objectiu que sap inassolible. Es pot negar la oportunitat o no de la independència (jo la crec oportunísima, per cert) però el que no es pot fer, si no te la creus, es, per tal de contrarestar-la, prometre allò que només la independència dona, fent creure que sense aquesta serà possible assolir-ho, sabent a demés que això es impossible i impassable (no passaria mai els tràmits pertinents).

Senyors de CiU, amb la nostra independència, a més de retenir aquí el producte de l’espoli (aquests famosos 22.000 milions d’euros anuals) aconseguiríem que les grans empreses i multinacionals que facturen a Catalunya i moltes d’elles paguen els impostos a Madrid ho fessin a Catalunya, i això és un bon munt més de milions a l’any!! probablement arribaríem a prop dels 45.000 milions més dels que ja tenim actualment…. . Conclusió: entre d’altres coses no ens cal retardar la edat de jubilació, no ens cal congelar sous, podem rebaixar les tasses impositives de les empreses per donar-lis aire i facilitar la seva implantació a Catalunya, podríem fer les infraestructures que ens fan falta, podríem afegir una paga extra anyal a cada un dels nostres jubilats i podríem fer la política social que tan es reclama… I no ens cal esperar vint anys. Això no ho expliquen senyors? Espanya és un molt mal negoci!! Espanya és la ruïna de Catalunya!! I a sobre ens menystenen i ens insulten!! Com es possible tan poca sang en defensa dels interessos nacionals, quan només fan que retardar l’inevitable? És per que consideren que “encara no és el moment” i que “encara no hi ha una majoria prou ample” o bé hi han d’altres raons que els fan actuar així?, que cada u tregui les pròpies conclusions.

Les eleccions del FC Barcelona ja són aigua passada. Ha guanyat per majoria acaparadora el candidat favorit per l’establishment . Un establishment que té interessos per desfer l’empremta de catalanitat del  club. Ells en diuen que sota el mandat d’en Laporta, el Barça s’havia polititzat, però això és la mateixa trampa quan els espanyols diuen que nosaltres som els nacionalistes i ells en canvi no.

En Jan Laporta era un outside d’aquest establishment i només gràcies als èxits sense precedents esportius i de gestió del club, com també al caràcter fort i de líder que té,    ha pogut acabar el seu mandat.

Jan Laporta durant tot el seu mandat ha hagut d’afrontar-se a molts reptes que a qualsevol persona l’hauria enfonsat. A part de redreçar un club arruïnat i esportivament perdedor, cosa extraordinària, també ha hagut de defensar-se de les traïcions internes. Primer el propi Rosell que fins aquell moment era un dels seus millors amics. Sandro volia fer fora al Txiqui i al Rijkaard , a part de cobrar comissions pels traspasos de certs jugadors. Després pel seu propi cunyat que el va enredar amb el seu passat franquista. Més tard amb Soriano i Ingla que li van voler fer el llit aprofitant la moció de censura orquestrada per l’establishment i per acabar pel mateix Godall quan era l’escollit per continuar al seu legat. No parlem de les denuncies judicials que ha patit, incloent una que ha fet que al final perdés un any de mandat.

Al final tot aquesta erosió  ha fet que sortissin 2 candidats (per mi Benedito era un submarí del Rosell,  i crec que aviat el veurem a l’executiva del Barça) que volien seguir el model que ha fet del Barça un equip campió i reconegut internacionalment.  En canvi per l’altre costat havia una sola candidatura que representava tot  l’establishment junt. Aquesta candidatura hi anava no només els menys catalanistes i regionalistes, sectors de PSC-PSOE i PP, sinó que també hi anava CiU amb alguns d’ERC, suposo per despit o per por que Laporta recollirs massa suport per la seva aposta política.

Ja sabem com a acabat la història, ha guanyat per golejada el candidat d’un Barça d’estil nunyista i provincià. Tot això amb el suport d’alguns partits i sectors sobiranistes catalans.

Per mi això és un avís per navegants del que pot passar a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Hi veig algunes similituds del que li ha passat al Jan Laporta amb el que ens ha succeït a Reagrupament i les traïcions internes que ha patit Joan Carretero. També amb la força dels mitjans de comunicació per atacar al Laporta per qualsevol patinada o sobretot amb la moció de censura, a on van fer-hi carnassa amb ell, hi veig similituts amb l’orgia de sang i fetge que els mitjans de comunicació van esgrimir durant la crisi del passat mes de gener amb Reagrupament. Ara, igual que va succeir amb el Laporta i el seu candidat durant la campanya, hi ha un buit informatiu a les activitats que Regrupament està fent, malgrat quasi cada dia es fa un parell o més d’actes i dijous inaugurarem la nova seu al Passeig de Gràcia de Barcelona.

Però el que em fa més basarda i ho veig amb molta preocupació,  és com també igual que al Barça, malgrat la majoria, per no dir tots, dels independentistes que tenim clar que la proclamació de la independència de forma unilateral és l’única forma aconseguir la independència, al final, no serem capaços d’articular junts una candidatura unitària. O pitjor encara, després de tant discutir i demanar la unitat, es presentaran per separat dues o més candidatures amb les mateixes propostes si fa o no fa.  Més o menys igual que han fet Ferrer i Ingla a can Barça.

Ja sabem com han acabat aquestes dues candidatures. Si haguessin anat junts o al menys només hagués sortit una, encara que no anessin tots junts, potser haurien tingut possibilitats. Però dividits no hi ha res a fer.

A Catalunya, només una candidatura ha de sortir i demano generositat pels qui per la raó que sigui, no surtin a la candidatura que es visualitzi que té més suport i més possibilitats de reeixir, que al menys no intenti anar pel seu compte creant la seva pròpia. Per mi, si ho fa,  em mostrarà importar-li més la seva ambició personal d’anar en una candidatura que l’objectiu d’aconseguir la independència. Però també  em demostrarà que és un estúpid, perquè al final, si els independentistes anem dividits, serem escombrats igual que ha succeït a can Barça.

Espero que serveixi de lliçó les eleccions del Barça i el proper 10 de juliol, si no hi ha cap canvi de darrera hora, a l’assemblea de Reagrupament al Palau de congressos de Catalunya es materialitzi aquesta candidatura prou unitària i transversal que tingui possibilitats de fer forat i provocar la reacció que ens porti a la majoria per poder declarar la independència al Parlament

Endavant les atxes!!

Es veu que ara la crisi te un altre nom i és diu Islam.

Es veu que els valors ètics de la societat occidental només hi són quan no se senten atrapats.

Atrapats per ells mateixos, atrapats per la seva nefasta autogestió dels recursos econòmics.

Aquesta última dècada ha sigut dels booms borsaris més besties de la història.

Els espanyols, i per què no europeus, han aplicat una política de capitalisme extrem. Aquesta política ha fet que tothom es cregués vés a saber què. I aquests vés a saber què, han sigut bàsicament tothom. Ja fossin mecànics que t’enganyaven amb el preu de la reparació, constructors que posaven preus a les vivendes pels núvols, i els bancs que et feien la rialleta quan volies una hipoteca que sabien que no podries pagar.

Tot era molt maco, vivíem al país de les meravelles. Tothom tenia cases, o un pis ben maco.

No cal esmentar també la manca de seguretat en els comptes públics. Parlo de casos com els d’en Millet, CDC i Trias Fargas, Gurtel, tonterietes del Carod…

Aquestes persones i moltes que encara falten per saber, han acumulat un dèficit públic inesmentable. No gens menys, sumat ja al dèficit que ens comporta l’Estat Espanyol ens duu a la situació actual.

Ara surten partits xenòfobs dient-nos que el problema és la immigració i sobretot la immigració islàmica.

Bé aquest tema és molt llarg. És cert que hi ha factors que no ajuden en l’acceptació d’aquesta immigració: com per exemple la manifestació a Londres, on milers de musulmans es manifestaven amb pancartes de conquesta d’Europa. Però també es veritat que només ens informen de les coses que fan malament. Coses fetes malament no perquè neixin aixi sinó perquè la societat els corromp. Quina societat? Doncs els imams radicals, aquells que modifiquen el que va dir Al·la per altres valors incívics, inhumans .

Perquè en comptes de ajudar a que això no passi ens limitem a denunciar-ho? Per què en comptes de parar els peus als Estats Units ens dediquem a passar del tema? Ah, és clar, el poder no el té el poble, sinó els Bilderberg.

Però no és veritat que moltes persones que venen aquí són bona gent i només busquen pa i aigua per alimentar a la seva família? O sinó mireu l’exemple dels Nous Catalans.Joves, un exemple d’integració fantàstic portat per l’Angel Colom i l’Eric Bertran.

Per què hi ha forces joves islamics (marroquins si voleu) que es dediquen a robar? Altra vegada la resposta es que la societat els corromp sinó els ha corromput ja al seu pais mitjançant els esmentats imams anteriors.

Quan venen aquí queden exhausts després de veure el tracte que reben els professor a les escoles públiques. Aquests s’influencien d’aquesta gent i començen a actuar com ells.

No hauríem potser de criticar els nostres joves o el nostre sistema d’educació abans de dir que es problema dels immigrants?

Posem massa excuses als nostres errors. I aquest és el nostre gran problema, el problema humà.

Amb aquest article vull dir-vos que a aquestes properes eleccions catalanes, més endavant a altres països europeus creix la xenofobia. Aquesta xenofobia es la que també va començar en la epoca de Hitler i Mussolini.

Recaurem en aquest parany?

Info: El partit d’extremadreta de l’antimusulmà Geert Wilders ha passat de 9 a 24 escons i podria aspirar a formar part de la coalició de govern a Holanda. Wilders, que es converteix d’aquesta manera en el gran vencedor dels comicis, ja ha deixat clar que té ““una agenda més àmplia, amb més seguretat per a Holanda, menys criminalitat i també menys Islam”.

Referent a tot el que he comentat aqui van algunes frases d’Anglada:

Per acabar, Anglada ha demanat que “per tal de disminuir dràsticament els 5 milions de desocupats i disminuir les despeses de l’Estat, cal que s’expulsin de manera immediata a tots els immigrants il·legals, la repatriació d’immigrants aturats de llarga durada i el cessament  de les regularitzacions per arrelament i per reagrupament familiar, mentre subsisteixi l’actual crisi econòmica i l’actual taxa d’atur com mesures ineludibles per reduir el dèficit de l’Estat”.

El president de Plataforma de Catalunya, Josep Anglada, ha assenyalat la immigració “com a principal culpable dels problemes de convivència” a Salt.

Col·laboracions entre partits xenofobs:

“Es va concretar el suport que donarà la formació del carismàtic Heinz-Christian Strache a la PxC en la campanya electoral i es va determinar la data d’una futura reunió de totes les forces identitàries europees, que tindrà lloc a Viena el pròxim hivern i a la qual ja han confirmat la seva assistència -a més d’aquests dos partits- el Vlaams Belang, el Front National, la Lega Nord, Pro-NRW, i el Danske Folkspartei entre d’altres”.

Catalans.Joves Sabadell

Aquests dies no paro de rebre preguntes sobre com van les converses per tal de crear una candidatura unitària independentista de cara a les eleccions nacionals que, probablement, se celebraran el 28 de novembre.

No m’agrada tirar pilotes fora, però és evident que les converses no es poden explicar sempre, no per mi, perquè no sóc l’únic propietari, l’altre interlocutor pot desitjar quedar, de moment, al marge. Particularment sóc amic de la màxima transparència, però tampoc és bo donar informacions públiques de les coses. Allò que diuen. No diguis blat fins que no estigui al sac i ben lligat. Això no ha estat obstacle per tal que en algun cas hagi fer alguns comentaris personals sobre alguns aspectes de l’activitat que estem desenvolupant.

Si us puc dir que no hem estat quiets. En aquestes darrers deu dies hem tingut més contactes que en els cinc mesos anteriors. Avui faré un article molt curt on us donaré les meves impressions d’aquests.

Una pregunta general: què farà Joan Laporta? Una altra: Laporta i Reagrupament aniran junts?

Algunes impressions obtingudes de diferents interlocutors davant la proposta d’una candidatura unitària independentista: il·lusió i ganes, escepticisme i a veure-les venir, cal esperar a veure que fa Joan Laporta, hem de fer coses urgentment i estar preparats, val més esperar quatre anys més que equivocar-se, hem d’esperar a què Joan Laporta declari que vol fer, no podem excloure a ningú (ben entès que sigui demòcrata), etc.

Opinions a gust de tothom sobre la idoneïtat dels diferents candidats.

Un denominador bastant comú: cal intentar-ho però no podem fer el ridícul, el que es faci fer-ho bé.

Una altra opinió bastant general, que com sabeu comparteixo: No s’hauria de fer res sense Reagrupament.

Molts estan d’acord amb la proposta de Suma Independència de constituir una candidatura amb noms coneguts i compromesos en els llocs de les llistes sense possibilitat d’obtenir escon per així demostrar el compromís públic a la candidatura unitària. Amb tot alguns opinen que per fer això cal saber quins seran els primers noms. Vénen a dir, per posar el nom cal saber darrere de qui. Tenen raó.

D’alguna manera la unitat s’està gestant, però difícilment acabarem de consolidar-la fins que Joan Laporta parli. Uns a favor, altres en contra, tots pensen que si es fa alguna cosa abans, ell que ell faci hi afectarà. En serà protagonista.

De moment, doncs, cal anar tendint ponts entre els que estan més allunyats i teixir una xarxa de complicitats que ens permeti desembarcar ràpid d’aquí unes setmanes.

He dit tot el que puc dir i ho he fet amb l’ànim de dir-vos que estem per la feina, que les converses no han estat xerrades de cafè, que s’ha involucrat gent significada del país.

També que hem de tenir paciència. Entenc que tingueu presa, però segur que no en teniu més que jo.

Tant de bo la propera setmana puguem dir molt més. Espero que al vespre d’aquest dissabte ens veiem a la Plaça Urquinaona, al parlament o a l’Arc del Triomf. Allà hi seré si Déu vol.

Si sumem, guanyem!

Intel·ligència Política.

La intel·ligència ens hauria de procurar un afegit  d’eficàcia en la resolució que ens plantegen els problemes derivats de la necessitat.

En el cas que ens ocupa, que és la Independència de Catalunya i l’assumpció d’un Estat Català Sobirà, com que l’eficàcia no es pot palesar perquè la fita no és immediata, sinó que estem transitant en vers la seva realització, doncs només podem expressar l’opinió respecte de si aquest transitar és o no és eficaç. N’hi ha que valoren que anem bé, i d’altres com jo que creiem que no anem bé.

“La intel·ligència és la capacitat efectiva de interrelacionar les dades adients de manera adient per tal d’assolir o realitzar una tasca determinada amb eficàcia”. Aquesta no és pas una definició categòrica, tanmateix ens pot ser útil per esbrinar com anem.

La Política és la cerca i l’exercici de la capacitat que fa possible que “les coses passin” de manera intencionada, és a dir el Poder.

N’hi ha que pensen que els esdeveniments de les consultes han operat el miracle, i que això es traslladarà sense remei en el si dels Partits Parlamentaris, jo ho dubto, en primera instància la translació i assumpció d’aquesta pressió per part dels partits “nacionalistes”, comprometent-se a parlar de fer un referèndum d’autodeterminació amb permís de Madrid, els suposa a ells, a CiU i ERC, una mica d’oxigen electoral, i en segona, els ajuda a minimitzar-nos en el nostre paper a jugar, i ens estigmatitza com a una força civil “extraparlamentària”.

Nosaltres fem la feina però no som capaços de capitalitzar-la, això no és gaire intel·ligent, encara que si de veres aquests partits catalanistes fessin la feina ens podríem donar per més que satisfets, però ara per ara jo no em crec ni que aquest referèndum es realitzi ni tampoc que l’esperit sant plani damunt el Parlament i per la seva efusió es realitzi el miracle de la declaració de Independència. Tot sembla conduir a una nova “aventura fora senyada”, cosa que els pastorets botiflers ja havien advertit al Ramat, i és que el Ramat no és gaire intel·ligent, és mou per a pulsions abrandades de rauxa mancada de intel·ligència.

Quan un pren una determinació, n’ha de valorar les contraindicacions, per exemple, fer una gran manifestació en contra de la guerra és collonut, jo no hi vaig poder anar, però hi hagués assistit de bon grat, tanmateix en fer això, en quin partit juguem?, la gent que MANA, per força s’han de preguntar si SOM FIABLES O NO.

Per exemple, que els immigrants votin en les consultes és magnífic, però amb tot, els engalipem una miqueta perquè en les votacions transcendents no ho poden fer, amb la seva participació, l’índex de participació baixa i molt, amb la seva participació estem dient a Europa que donarem “barra lliure”?, segur que en l’àmbit “occidental”, que per cert és el nostre, es deu observar tot això amb alguna recança.

Amb això no vull dir que haguem fet mal fet, només dic que ens movem en una pulsió poc intel·ligent.

Quan una persona es troba en una situació límit, al llindar del vern tallat, si la situació el terroritza tant i tant, la fugida més ràpida és el salt al buit, però no és la resposta més intel·ligent.

La resposta més intel·ligent és una Candidatura d’Unitat Nacional par a la Independència, perquè és l’única manera, ara per ara, de fer possible, amb tota nostre intenció, que la cosa passi, per això cal fugir dels dogmatismes i de la síndrome del vern tallat, ens cal el que NO tenim, perquè si ho tinguérem òbviament ja no ens caldria, que és LA INTEL·LIGÈNCIA POLÍTICA.

Agosaradament Vallfosca.

Aquest dimarts passat se’ns despenja el senyor Artur Mas en un article a El Periodico que s’intitulava ni més ni menys que “Volem ser Holanda…”, si, si, així mateix, amb imperatiu i tres puntets, i s’ha quedat tan ample, volem ser Holanda!!! i jo en Bill Gates…no et fot!!, en política i en la vida real no importa gens el que desitgem si no posem els medis per assolir-ho, el que importa realment és el que som, com fer-ho per arribar-hi i si tenim la força i el poder necessaris. Ara caldrà que ens digui com, per que en l’article ens dona un munt de xifres que suposo correctes, que si l’atur juvenil aquí i allà, que si a la formació professional a Holanda l’hi diuen això o allò i ho fan així o aixà. I tant! Quin munt d’informació!… per a res!, quina pèrdua de temps!! i de tinta i paper (físic o electrònic), perquè resulta que el senyor Mas ens enganya…si, si, si, ens enganya!! i ho fa conscientment, ho fa amagant que quan parlem de polítiques serioses que van més enllà de la mera gestió (i a vegades ni això) a Catalunya no tenim capacitat per crear un “corpus legal” que canviï a fons les situacions que patim, siguin aquestes econòmiques, polítiques, culturals o les que vulguem, ens cal tenir capacitat de decisió per enfrontar aquests canvis sense que vingui Madrit i ho engegui tot a norris. Les regions (per molt que s’auto denominin “nacions”) no estableixen polítiques que es puguin contradir amb les de la metròpoli. Ara bé, el senyor Mas ens ensenya una carta que descobrim, si llegim atentament el seu article, i aquesta carta es diu “Espanya-Catalunya”. Quan diu: “Si el diferencial d’atur entre Holanda i Espanya-Catalunya és tan diferent, té sobretot a veure amb el fet que ells (els holandesos) tenen un sistema educatiu de gran qualitat i molt orientat a inserir els joves en el mercat, mentre que nosaltres tenim un sistema en general poc preocupat pel mercat laboral.”. Amb aquesta “carta” que el senyor Mas ha triat en el seu joc ja ens diu que la política de Catalunya, segons ell, és indestriable de la d’Espanya i que qui marca les regles del joc és Espanya, doncs quan parla en aquest paràgraf de “nosaltres”, referint-se a Espanya-Catalunya i, posant a demés Espanya al davant del “binomi” queda clar el que pensa amb aquest “lapsus scriptum”. CiU a demés, els últims temps, ens obsequia amb unes delicioses vetllades que ells anomenen les “docsession”, on ens expliquen com en son d’intel·ligents i a quin meravellós mon ens portaran, això si de la maneta amb Espanya. Els senyors de CiU obvien dir-nos que, després de trenta anys d’assaig autonomista, ha quedat transparent que a Catalunya governin ells, ho facin els del PSOE o el mateix “sum sum corda” estem absoluta i totalment supeditats a la política “Nacional” de la metròpoli i per tant no és possible fer polítiques pròpies per moltes “competències absolutes” que tinguem, això no és res més que un parlar per parlar, sense més, no existeixen a Espanya les “competències absolutes” tan sols les del Estado Español, entre d’altres coses per que totes son per “delegació” i ja estem veient el poder que per a ells (els espanyols) tenen les pròpies lleis orgàniques denominades “estatutos de autonomia” sobretot si porten darrera l’adjectiu qualificatiu “de Catalunya”. El senyor Mas i els seus coreligionaris no ens expliquen per quins set sous, si volen canviar en profunditat la política catalana i no volen treballar per assolir la independència immediatament (que és ara quan ens fa falta i no l’any 3000, que ja no hi serem si seguim sent espanyols), no es presenten al Gobierno de España que és on realment podrien incidir de veritat en el benestar d’aquí i no a la “Chene” que no és res més que la gestoria de Madrit a Catalunya.

Perquè no ens diu tota la veritat CiU?, doncs senzillament perquè l’únic que volen és guanyar les eleccions (igual que el PSOE-SNE ), sense importar massa si ens estan venent una moto avariada, per que l’avaria de la moto és que ens l’estan venent sense motor, la moto pot ser molt maca, ben pintadeta i de molta qualitat en totes les seves peces, però sense motor no funciona, no va a cap lloc. I clar, quan arribin a la “Chene” i no puguin fer el que fa falta (que ells ja ho saben que no podran) llavors els hi donaran les culpes als “tenebrosos” senyors de Madrit i ells saben, també, que fomentant el “victimisme” el regionalisme polític és on treu els millors avantatges. Doncs mirin, NO!! amb els independentistes ja no hi comptin, no volem més victimisme. Si no marxem d’Espanya no hi han excuses, o amb ells o sense ells. I amb ells, ja sabem fins on hem arribat.

Senyors de l’aparell polític de CiU, ja n’hi ha prou de jugar amb els sentiments de la gent, ja n’hi ha prou de mal informar interessadament. Si no creuen en la independència de Catalunya a curt termini, com gosen presentar solucions que només son possibles amb un Estat propi? Per que ens fan creure que quan accedeixin al govern de la Generalitat podran aplicar solucions d’Estat quan només som, i vostès no ajuden a que siguem altra cosa, que una regió d’Espanya? Com s’ho faran per assolir el “corredor” de mercaderies mediterrani que tanta falta fa? Com ho faran per assolir un concert econòmic igual que el del País Basc o Navarra? Com ho faran per aconseguir el control absolut sense limitacions foranies de tots els ports i aeroports de Catalunya? Com faran per “nacionalitzar” AENA? I ADIF? Com faran per assolir que el català sigui un idioma amb presencia internacional a Europa i a la ONU? Com faran per establir pactes comercials, econòmics i culturals bilaterals amb d’altres estats i nacions del mon? Com aconseguiran que els ministres “d’industria españoles” no primin a Valladolid i Vigo per matar la poca industria que ens queda a Catalunya? Com aconseguiran que España no ens faci la traveta constantment mentre estem lligats i subjugats legalment a ells? Com aconseguiran tantes i tantes coses que fan falta per sortir de l’atzucac? Tots sabem el que fa falta, o quan menys en tenim una idea molt aproximada, el que vostès ens han d’explicar és com s’aconseguirà dins de la política regionalista que Espanya permet i que vostès s’entossudeixen en seguir practicant? La seva solució a dia d’avui és continuar amb la mateixa relació Espanya-Catalunya? Peró expliqui’ns-ho sense fer volar coloms, expliqui’ns encara que sigui amb una “docsession” de les seves com assolir la independència sense assolir la independència, com aconseguir la quadratura del cercle que potser vostès han descobert.

Preparats…., Llestos… Ja!!. Aquestes són les paraules que els jutges d’atletisme diuen abans de començar una cursa. La cursa per la llibertat de Catalunya està a punt de començar.

Encara estem, però a  la fase de Preparats. Estem en la fase a on els participants es poden inscriure per poder prendre la sortida.

És pot fer de dues maneres via agrupació d’electors o mitjan un partit o coalició de partits. La primera opció té varies desavantatges, primer necessita presentar 1% de signatures per a cada circumscripció i segon , segons diu el reglament, com que no existia abans de constituir-se, no pot continuar fent activitats de propaganda de la mateixa, a diferència dels partits, durant el període que va des de l’anunci de la convocatòria de les eleccions fins l’inici de la campanya electoral. En canvi crear un partit, només necessites tres persones, un nom i que els símbols siguin d’acord amb el reglament o llei electoral espanyola (recordem que durant 30 anys els partits catalans no s’han posat d’acord en fer-ne una per Catalunya). Està clar que presentar-se com a partit o coalició de partits és l’opció més senzilla i pràctica. Qui trií la primera opció es juga molt  que no aconsegueixi uns bons resultats.

Fins fa poc mesos, els participants o partits amb possibilitat de medalla (diputats) per la propera cursa electoral, eren cinc: CiU, PSC-PSOE, ERC, PP i Iniciativa-Esquerra Unida. Tothom tenia clar que Ciutadans-Partido de la Ciudadania no tenia cap possibilitat de repetir medalla després de l’espectacle de disputes fratricides entre els 3 diputats que havien obtingut a la darrera cursa electoral.

Hi ha un clar favorit en totes les enquestes: CiU i a part del Ciutadans, tothom sap que  haurà un perdedor clar: ERC que obtindrà molts mal resultats comparats amb els que va obtenir a les darreres curses electorals. N’hi ha uns altres, com PSC-PSOE i Iniciativa que no tenen bones sensacions que pugin superar els resultats de la darrera cursa i el PP, sembla que tenen alguna oportunitat de millorar.

Però durant el darrer any ha aparegut altres corredors que els agradaria poder-hi participar a la cursa.  Han sortit bàsicament perquè els actuals participants no donen la talla ni tampoc la confiança que estiguin disposats a donar una resposta diferent a la que fins ara s’ha donat als problemes que els catalans tenen sobre la taula. Hi ha molts catalans que volen un canvi per veure si es resolen els problemes. Però malgrat alguns d’aquests problemes són degut a una pèssima gestió i a una manca de control de despeses de l’actual govern català, els principals o els orígens dels principals problemes són irresolubles sense tenir una sobirania igual a la resta dels estats europeus.

Quan els actuals participants prometen que si governen la Generalitat podran resoldre els problemes importants que actualment la societat catalana té, menteixen. Fins ara, amb la poca experiència que els catalans teníem amb la política, ens ho havíem empassat. Però amb el que ha succeït aquesta darrera legislatura, ja no ens ho empassem. Quan alguns dels líders d’aquests partits, continuen dient que guanyant de nou la cursa i administrant les competències que l’Estat Espanyol concedeix amb l’Estatufet, retallat o no, es podrà fer quelcom més que seguint ballant els desitjos del demagog president espanyol de torn, és tenir un rostre que se’l trepitja. I la gent comença a estar tipa de tanta mesquinesa.

Davant l’atzucac que representa l’actual situació política espanyola només hi ha dues solucions: canviar  o marxar.

Canviar Espanya, cap un estat realment federal, per fi, els catalans ja ho veuen impossible. Després de tants intents per part del catalanisme durant el segle XX i amb el resultat tan galdós que s’ha vist aquest segle XXI quan tenien tot els punts a favor, amb un govern “amigo” i del mateix partit que el que governa a casa nostra, em costa pensar que encara hi hagi federalistes catalans. De fet s’ha ser molt ruc pensar que els castellans que porten 300 anys apropiant-se amb èxit de la identitat espanyola, ara estaran disposats a desfer-la, després de tant d’esforç, amb guerres incruentes, perquè alguns catalans seguim resistint acceptar-ho. Sobretot si pensem que en qüestió d’un parell de generacions mes ja ho hauran aconseguit. Els castellans ho saben més que alguns  que es vanaglorien de ser nacionalistes catalans.

No hi ha dubte que amb els esdeveniments  d’aquest darrer any ajuden a que els catalans comencin ha pensar que potser seria millor anar per la vida fora de la democràcia espanyola. Una democràcia que han mostrat els partits espanyolistes i els seus mitjans de comunicació amb als referèndums populars, que és de paper de fumar quan es tracta del dret d’autodeterminació del poble. Però també a nivell econòmic no deixa dubte que pels catalans Espanya és molt mal negoci. La constatació de l’enganyifa del finançament de l’Estatufet venuda com excel·lent pel Tripartit, quan ha provocat el més passat que per primera vegada durant 30 anys la Generalitat s’ha quedat sense diners per poder pagar als Hospitals i serveis mèdics, és un dels darrers exemples de la ruïna que representa l’espoli fiscal a que estem sotmesos. Però també per dignitat,els catalans comencen ha estar tips de la constant vexació del TC que si ara retallo més o encara més, la migrada sobirania de l’Estatufet i de tot el que fa referent a l’existència del poble català. Sense dubte que  l’opció que guanya més suport cada dia que passa dins de la societat catalana, és la independència.

Però la independència no s’aconsegueix sense un full de ruta creïble. Els qui fins ara, malgrat anomenar-se independentistes no han fet res per anar cap a ella,  i això que estaven governant en teoria per construir un Estat Pròpi o els que després de 23 anys de governar en solitari construint la nació segons com ell deien que s’havia de fer, mentre es feia pedagogia a Espanya i que ara, malgrat tots els atacs que hem rebut per part del govern espanyol, a la primera oportunitat, pacten amb ells, per salvar Espanya, tot plegat fa que els catalans comencen ha creuen que els partits parlamentaris catalans no faran quelcom de nou al que han fet fins ara si tenen oportunitat de tornar a la Generalitat.

Fins fa un any, abans de l’aparició de Reagrupament Independentista, semblava que no hi havia cap possibilitat de poder votar a una candidatura creïble que proposes un full de ruta cap a la independència per poder optar, no ja a una bona posició per guanyar-la, si no que optés ni tants sols només poder guanyar una medalla a la propera cursa electoral al Parlament.

Això no vol dir que no haguessin altres candidats que portessin anys venent el seu full de ruta, però ja sigui per la seva poca destresa, per la seva poca capacitat de fer arribar el seu missatge o per la poca confiança que generen els seus líders, no havien obtingut cap èxit significatiu. De fet cap dels partits que proposaven la independència al seu programa electoral si guanyaven, no han superat mai el 0,2% dels vots quan és necessari obtenir al menys un 3% dels vots per circumscripció per poder optar a una medalla durant les darreres comtesses electorals.

Però ara la situació ha canviat. Durant un any Reagrupament s’ha organitzat i ha sembrat per a tot el territori, amb una participació que ronda els 50.000 assistents en els seus mítings,  el missatge que cal fer una nova candidatura que apliqui el full de ruta per poder obtar a la independència. Aquest missatge, que també ha estat llançat per altres fòrums,  ha aconseguit arrelar cada dia que passa amb més força perquè per primer cop es creïble. El lideratge de Joan Carretero,  malgrat tots els intents d’atacar-lo en tot els sentits, políticament com en la seva vida privada, dóna credibilitat a la proposta de Regarupament de crear una candidatura que proclami la independència al Parlament va en serio i té possibilitats d’aconseguir els seus objectius.

Aquesta candidatura independentista s’hauria pogut realitzar de varies maneres. Per mi, l’ideal hauria estat que tothom de manera altruista i sense cap pretensió, vanitat i ambició política, s’hagués presentat individualment per formar una llista escollida per tots els independentistes. Això és el que va proposar Reagrupament des del primer dia: Un reagrupament d’independentistes que s’associen només amb la finalitat de fer-la i així ho vaig dir ja fa més d’un any.

En aquell article ja avisava que seria molt difícil que alguns independentistes acceptessin la proposta de RCat, sobretot els provinents de l’ala més esquerranosa  d’ERC i també els més militants de CiU. Però no m’ho pensava que fos rebutjada per alguns que considero lliures de tenir lligams amb aquests partits. Degut a una sèrie de circumstàncies, que no aporta res de bo ara dir-ho, no ha estat del tot possible que Reagrupament aconseguís la seva proposta inicial.

Amb tot, hem estat a punt d’aconseguir-ho, de fet penso que segons com evolucioni el factor Laporta, encara ho podrem aconseguir. De fet molts dels candidats independentistes importants i la major part de la intel·lectualitat sobiranista, dona suport a la crida de Reagrupament i junt amb els 3.500 independentistes estan treballant de valent per fer realitat la candidatura. Però com he dit abans, alguns independentistes no han volgut. Per què? S’hauria de preguntar-ho a ells, perquè no ho han fet i prefereixen anar per lliure o muntar el seu propi partit, malgrat comparteixen quasi 100% el full de ruta de Reagrupament i pregonen que la unitat és el seu objectiu irrenunciable. A mi m’ha costat entendre-ho i de fet en certes persones encara avui no ho acabo d’entendre per molt que ho intenten explicar. Però és igual, això no té cap importància davant la possibilitat d’aconseguir la nostra llibertat. Per això després del cabreig inicial degut a la meva incomprensió, al final ho he acceptat.

Tot plegat fa, que ara la situació sigui més complicada del que hauria estat l’ideal i no serà pas fàcil aconseguir una candidatura acceptablement unitària per a tothom, encara que un líder conegut i tant fort com en Jan Laporta hi formi pas. Sobretot quan s’acosti el dia d’acabar de definir qui estarà o no a la llista. Els nervis i la por de no sortir en una bona posició, farà que alguns cometin errors amb declaracions o insinuacions  o retrets dolguts pel despit de la seva pobra expectativa d’aconseguir una medalla. Que hi farem, la vida no és pas senzilla i això en comptes deprimir-nos, ens ha de motivar a pencar més i amb més forces per aconseguir-ho.

Estem entrant ja a la fase de Preparats… i espero que abans que el jutge del temps digui…llestos, quedi al menys a la línia de sortida una candidatura prou forta que tingui condicions de guanyar moltes medalles o millor encara: la cursa per la llibertat.

Aquest és el meu desig i m’agradaria que fos també la de tots els candidats que volen formar-hi part.

Endavant les atxes!!