Estic de vacances a Menorca, concretament a una casa de camp d’una amiga d’infància de la meva dona entre Sant Lluís i Trebalúger.  Ja hi porto una setmana i malgrat els típics entrebancs quan tens canalla petita, tot anava més o menys sobre el que havia planejat. Feia molt mesos que esperava aquestes vacances per poder fer en bicicleta una part dels camí dels cavalls.  Fins i tot m’havia comprat un iphone,  entre altres motius perquè sabia que hi ha programes que combinen el GPS amb mapes de satèl·lit, per després poder gravar la ruta que fas amb fotografies incloses.

Cada dia de bon matí aprofitant que la família dormia, agafava la BTT llogada i m’enfilava carretera amunt cap a la costa nord-est per fer un tros del Camí dels Cavalls. M’agrada sentir la calor del Sol mediterrani i els olors de pinassa barrejat amb la olor de la mar. Gaudeixo de valent mentre descobreixo nous paratges mentre vaig amb bicicleta. Sobretot si són cales en una de les illes més paradisíaques del mediterrani com és Menorca. Pel meu particular exili a les gèlides terres germàniques, poder arribar a una platja solitària i poder-me banyar després de portar un parell d’hores en bicicleta és d’aquells moments estel·lars  que esperes durant tot l’any per poder-los gaudir. Com deia el meu avi: el cel a la terra.

Després de quatre dies fent el camí de cavalls des de Maó cap a la costa Nord, el diumenge quan em faltava poc per arribar al Port d’Addaia, vaig decidir desviar-me del sender marcat, per fer una drecera per anar a Cala de s’Enclusa. Semblava que havia un camí prou bo gràcies al que es podia entreveure de la fotografia del satèl·lit que em mostrava el meu iphone.

Però al cap de mig quilòmetre després de baixar uns petits turons, quan semblava que ja arribaria a la cala, el camí queda tallat per un mur de pedra d’uns dos metres. Estic a punt de fer mitja volta, però em fot tornar a pujar els turons i a més la foto del satèl·lit mostra que l’altre costat hi ha un camí prou definit que porta cap a la cala. Amb dificultats pujo la bicicleta a sobre del mur i la deixo anar a sobre d’uns matolls per minimitzar els possibles danys. Salto el mur i em trobo que el que no et diu la foto aérea és que les pluges d’aquesta primavera ha fet que el que semblava un camí era en realitat un rierol. Desprès de portar dues hores per un senders secs i molt de temps sota d’un Sol que ja crema, trobar-te un rierol que surt d’un brollador d’unes roques és una sorpresa ben agradable. Penso a dins meu, que he encertat de ple amb la idea de no tornar enrere.

Mig embriagat pel meravellós espectacle del rajolí d’aigua transparent entre mig d’uns pins condueixo la meva bicicleta pel mig del rierol. De cop la roda de davant ha lliscat i m’he vist obligat a posar el peu esquerra dins de l’aigua. Però per desgràcia la pedra a on el meu peu es volia recolzar s’ha aixecat cap amunt clavant-me un cop molt fort a la cama que m’ha fet perdre l’equilibri. He caigut del costat esquerra sobre els còdols del rierol amb tant mala fortuna que el meu dit gros de la mà s’ha girat cap enrere sortint-se de lloc.

El dolor creixent  que he sentit al dit gros m’ha fet renegar amb veu alta mentre poc a poc, xop i dolorit m’he llevat del mig pam d’aigua. De seguida he pensat que calia posar el dit al seu lloc. Ho sé per experiència amb els meus anys de competició en diferents esports, sobretot Judo i Basquet.

Amb la mà dreta amb una estrebada seca he estirat fortament el dit gros que havia sortit de mare. He sentit una fiblava que encara m’ha fet renegar més alt per què collons m’havia desviat del camí. Per sort, de seguida he sentit com el dit es col·locava al seu lloc.

El dolor ha remès una mica, però el dolor encara persistent m’ha avisat que la lesió anava en serio. He comprovat la resta del cos, per veure si tenia alguna ferida més. El peu esquerra sentia una coïssor.  Veig un bony de la grandària d’un ou petit que començava a sobresortir a l’alçada de la tíbia.  Segur que ha estat el cop de la pedra que m’ha fet perdre l’equilibri.  No em fa gaire mal, sobretot si comparem amb el dolor del dit gros de la mà. Segur que és un hematoma degut a la trompada amb la pedra.

Agafo la bici i veig que té la roda de davant mig desinflada. Merda!!, exclamo cridant ben fort. El que mancava, una roda rebentada. Tinc una càmera de recanvi, però no ser si amb la lesió al dit gros de la mà podré canviar-la. Renego maleint de nou perquè he volgut fer drecera. Estic en un lloc de difícil accés i sense cap camí a on un cotxe pugui circular.  Ara potser haig d’arribar a peu a Addaia. Potser necessitaré més de dues hores, no ho sé. Després allà hauré de trucar que em vinguin a recollir amb el cotxe.

Mig dolorit i cabrejat per la mala sort, començo a baixar rierol abaix fins que arribo a les primeres dunes de la platja. De cop girant una de ben grossa, veig el mar.  Estic a la cala Mongrofe en comptes de la Cala de S’Enclusa. De fet alguns la confonen perquè són a tocar. Com podeu veure a la fotografia adjunta és una de les més boniques de les cales del Nord de Menorca.

Llàstima del dolor que sento, penso interiorment. Avui és un dia d’aquells immillorable per anar a banyar-se a les platges del Nord. No fa tramuntana i el mar sembla un llac del tranquil que està.

Deixo la bicicleta a prop del mar en unes roques i em despullo del tot. Poc a poc entro dins de l’aigua que està gelada. Però, justament és això el que vull. Amb la sal i l’aigua ben freda m’estic força estona mentre espero que això aconsegueixi baixar la inflamació, que encara que no es manifesta , estic segur que ja s’està produint en el meu dit gros.

Quan surto al cap de deu minuts, veig que la cama esquerra ja no hi ha el bony. En comptes d’això hi ha una ferida plena de sang mig seca per l’efecte de la sal del mar. Però el dit gros segueix dolorit. Puc torçar-lo una mica i això vol dir que està al seu lloc,  però el dolor es molt intents que em fa ser conscient que potser les meves somiades vacances de poder fer cada dia un tros del camí dels cavalls,  s’ha anat a n’oris.

La resta de la història no té res d’especial. Dolorit i amb l’ajuda del GPS, vaig arribar a la carretera de la finca  del Mongofre Nou a Maó. Al cap d’una hora i mitja conduint amb una mà arribava a casa. Després de dinar i amb el dit gros doblement gros, a l’hospital m’han confirmat que no hi ha res trencat i que el dit està al seu lloc, però els lligaments del dit necessiten tres setmanes de repòs absolut. Ara estic escrivint aquestes ratlles amb una sola mà mentre tinc l’altre enguixada.

Adéu a les meves magnifiques vacances tant ben planificades durant aquest any.

Davant d’aquesta situació puc fer dos coses, maleir la mala sort i amargar-me la setmana de vacances que encara em queda o pel contrari, trobar una alternativa per seguir gaudint d’aquesta magnifica illa. Avui dilluns he tornat la bicicleta de lloguer , m’he quedat a casa reposant i després d’anar al vespre a sopar al club nàutic de binisafua un cap roig amb un vi blanc de Favàritx, m’he inspirat escrivint aquest article. Demà dimarts continuaré caminant pel camí de cavalls, per sort el dit gros de la mà no el necessito pas per caminar.

Les vacances són meves i vull que siguin magnifiques. Ho seran mentre jo vulgui que així sigui. Per això a partir de demà continuaré caminant pel Camí dels Cavalls.

Al principat de Catalunya estem molt de nosaltres somiant que aviat aconseguirem la independència. Gràcies a Reagrupament, el camí està senyalat i milers de patriotes estem disposats a caminar-hi. .Molts de nosaltres fa temps que estem esperant amb ganes que arribi les eleccions al Parlament de Catalunya  per poder veure la candidatura unitària i transversal que proclami la independència unilateralment.

Igual que em va passar a mi, potser que algun se’n surti del camí ja traçat, pensant, i al principi ho podrà semblar, que ha trobat un millor camí per arribar-hi abans. Però pot patir un entrebanc inesperat que el faci perdre molt més del que es pensava que havia guanyat o podria guanyar amb la drecera que pensa que ha trobat. Espero que amb aquest dolorós context, no s’aturi i que sigui prou fort per superar l’adversitat. Després de curar-se les ferides, mentre hi hagi força per caminar, no es pot deixar de continuar cercant el camí  traçat,  per reprendre de nou el camí i continuar avançant.

La nostra lluita, només és nostra i només existirà mentre nosaltres caminem. Som nosaltres els que volem la independència, som els únics que mai ens hem d’aturar de caminar per aconseguir arribar a que aquesta tardor hi  hagi al Parlament la candidatura que proclami la independència de la nació catalana.

Endavant les atxes!!

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
•