Preparats…., Llestos… Ja!!. Aquestes són les paraules que els jutges d’atletisme diuen abans de començar una cursa. La cursa per la llibertat de Catalunya està a punt de començar.

Encara estem, però a  la fase de Preparats. Estem en la fase a on els participants es poden inscriure per poder prendre la sortida.

És pot fer de dues maneres via agrupació d’electors o mitjan un partit o coalició de partits. La primera opció té varies desavantatges, primer necessita presentar 1% de signatures per a cada circumscripció i segon , segons diu el reglament, com que no existia abans de constituir-se, no pot continuar fent activitats de propaganda de la mateixa, a diferència dels partits, durant el període que va des de l’anunci de la convocatòria de les eleccions fins l’inici de la campanya electoral. En canvi crear un partit, només necessites tres persones, un nom i que els símbols siguin d’acord amb el reglament o llei electoral espanyola (recordem que durant 30 anys els partits catalans no s’han posat d’acord en fer-ne una per Catalunya). Està clar que presentar-se com a partit o coalició de partits és l’opció més senzilla i pràctica. Qui trií la primera opció es juga molt  que no aconsegueixi uns bons resultats.

Fins fa poc mesos, els participants o partits amb possibilitat de medalla (diputats) per la propera cursa electoral, eren cinc: CiU, PSC-PSOE, ERC, PP i Iniciativa-Esquerra Unida. Tothom tenia clar que Ciutadans-Partido de la Ciudadania no tenia cap possibilitat de repetir medalla després de l’espectacle de disputes fratricides entre els 3 diputats que havien obtingut a la darrera cursa electoral.

Hi ha un clar favorit en totes les enquestes: CiU i a part del Ciutadans, tothom sap que  haurà un perdedor clar: ERC que obtindrà molts mal resultats comparats amb els que va obtenir a les darreres curses electorals. N’hi ha uns altres, com PSC-PSOE i Iniciativa que no tenen bones sensacions que pugin superar els resultats de la darrera cursa i el PP, sembla que tenen alguna oportunitat de millorar.

Però durant el darrer any ha aparegut altres corredors que els agradaria poder-hi participar a la cursa.  Han sortit bàsicament perquè els actuals participants no donen la talla ni tampoc la confiança que estiguin disposats a donar una resposta diferent a la que fins ara s’ha donat als problemes que els catalans tenen sobre la taula. Hi ha molts catalans que volen un canvi per veure si es resolen els problemes. Però malgrat alguns d’aquests problemes són degut a una pèssima gestió i a una manca de control de despeses de l’actual govern català, els principals o els orígens dels principals problemes són irresolubles sense tenir una sobirania igual a la resta dels estats europeus.

Quan els actuals participants prometen que si governen la Generalitat podran resoldre els problemes importants que actualment la societat catalana té, menteixen. Fins ara, amb la poca experiència que els catalans teníem amb la política, ens ho havíem empassat. Però amb el que ha succeït aquesta darrera legislatura, ja no ens ho empassem. Quan alguns dels líders d’aquests partits, continuen dient que guanyant de nou la cursa i administrant les competències que l’Estat Espanyol concedeix amb l’Estatufet, retallat o no, es podrà fer quelcom més que seguint ballant els desitjos del demagog president espanyol de torn, és tenir un rostre que se’l trepitja. I la gent comença a estar tipa de tanta mesquinesa.

Davant l’atzucac que representa l’actual situació política espanyola només hi ha dues solucions: canviar  o marxar.

Canviar Espanya, cap un estat realment federal, per fi, els catalans ja ho veuen impossible. Després de tants intents per part del catalanisme durant el segle XX i amb el resultat tan galdós que s’ha vist aquest segle XXI quan tenien tot els punts a favor, amb un govern “amigo” i del mateix partit que el que governa a casa nostra, em costa pensar que encara hi hagi federalistes catalans. De fet s’ha ser molt ruc pensar que els castellans que porten 300 anys apropiant-se amb èxit de la identitat espanyola, ara estaran disposats a desfer-la, després de tant d’esforç, amb guerres incruentes, perquè alguns catalans seguim resistint acceptar-ho. Sobretot si pensem que en qüestió d’un parell de generacions mes ja ho hauran aconseguit. Els castellans ho saben més que alguns  que es vanaglorien de ser nacionalistes catalans.

No hi ha dubte que amb els esdeveniments  d’aquest darrer any ajuden a que els catalans comencin ha pensar que potser seria millor anar per la vida fora de la democràcia espanyola. Una democràcia que han mostrat els partits espanyolistes i els seus mitjans de comunicació amb als referèndums populars, que és de paper de fumar quan es tracta del dret d’autodeterminació del poble. Però també a nivell econòmic no deixa dubte que pels catalans Espanya és molt mal negoci. La constatació de l’enganyifa del finançament de l’Estatufet venuda com excel·lent pel Tripartit, quan ha provocat el més passat que per primera vegada durant 30 anys la Generalitat s’ha quedat sense diners per poder pagar als Hospitals i serveis mèdics, és un dels darrers exemples de la ruïna que representa l’espoli fiscal a que estem sotmesos. Però també per dignitat,els catalans comencen ha estar tips de la constant vexació del TC que si ara retallo més o encara més, la migrada sobirania de l’Estatufet i de tot el que fa referent a l’existència del poble català. Sense dubte que  l’opció que guanya més suport cada dia que passa dins de la societat catalana, és la independència.

Però la independència no s’aconsegueix sense un full de ruta creïble. Els qui fins ara, malgrat anomenar-se independentistes no han fet res per anar cap a ella,  i això que estaven governant en teoria per construir un Estat Pròpi o els que després de 23 anys de governar en solitari construint la nació segons com ell deien que s’havia de fer, mentre es feia pedagogia a Espanya i que ara, malgrat tots els atacs que hem rebut per part del govern espanyol, a la primera oportunitat, pacten amb ells, per salvar Espanya, tot plegat fa que els catalans comencen ha creuen que els partits parlamentaris catalans no faran quelcom de nou al que han fet fins ara si tenen oportunitat de tornar a la Generalitat.

Fins fa un any, abans de l’aparició de Reagrupament Independentista, semblava que no hi havia cap possibilitat de poder votar a una candidatura creïble que proposes un full de ruta cap a la independència per poder optar, no ja a una bona posició per guanyar-la, si no que optés ni tants sols només poder guanyar una medalla a la propera cursa electoral al Parlament.

Això no vol dir que no haguessin altres candidats que portessin anys venent el seu full de ruta, però ja sigui per la seva poca destresa, per la seva poca capacitat de fer arribar el seu missatge o per la poca confiança que generen els seus líders, no havien obtingut cap èxit significatiu. De fet cap dels partits que proposaven la independència al seu programa electoral si guanyaven, no han superat mai el 0,2% dels vots quan és necessari obtenir al menys un 3% dels vots per circumscripció per poder optar a una medalla durant les darreres comtesses electorals.

Però ara la situació ha canviat. Durant un any Reagrupament s’ha organitzat i ha sembrat per a tot el territori, amb una participació que ronda els 50.000 assistents en els seus mítings,  el missatge que cal fer una nova candidatura que apliqui el full de ruta per poder obtar a la independència. Aquest missatge, que també ha estat llançat per altres fòrums,  ha aconseguit arrelar cada dia que passa amb més força perquè per primer cop es creïble. El lideratge de Joan Carretero,  malgrat tots els intents d’atacar-lo en tot els sentits, políticament com en la seva vida privada, dóna credibilitat a la proposta de Regarupament de crear una candidatura que proclami la independència al Parlament va en serio i té possibilitats d’aconseguir els seus objectius.

Aquesta candidatura independentista s’hauria pogut realitzar de varies maneres. Per mi, l’ideal hauria estat que tothom de manera altruista i sense cap pretensió, vanitat i ambició política, s’hagués presentat individualment per formar una llista escollida per tots els independentistes. Això és el que va proposar Reagrupament des del primer dia: Un reagrupament d’independentistes que s’associen només amb la finalitat de fer-la i així ho vaig dir ja fa més d’un any.

En aquell article ja avisava que seria molt difícil que alguns independentistes acceptessin la proposta de RCat, sobretot els provinents de l’ala més esquerranosa  d’ERC i també els més militants de CiU. Però no m’ho pensava que fos rebutjada per alguns que considero lliures de tenir lligams amb aquests partits. Degut a una sèrie de circumstàncies, que no aporta res de bo ara dir-ho, no ha estat del tot possible que Reagrupament aconseguís la seva proposta inicial.

Amb tot, hem estat a punt d’aconseguir-ho, de fet penso que segons com evolucioni el factor Laporta, encara ho podrem aconseguir. De fet molts dels candidats independentistes importants i la major part de la intel·lectualitat sobiranista, dona suport a la crida de Reagrupament i junt amb els 3.500 independentistes estan treballant de valent per fer realitat la candidatura. Però com he dit abans, alguns independentistes no han volgut. Per què? S’hauria de preguntar-ho a ells, perquè no ho han fet i prefereixen anar per lliure o muntar el seu propi partit, malgrat comparteixen quasi 100% el full de ruta de Reagrupament i pregonen que la unitat és el seu objectiu irrenunciable. A mi m’ha costat entendre-ho i de fet en certes persones encara avui no ho acabo d’entendre per molt que ho intenten explicar. Però és igual, això no té cap importància davant la possibilitat d’aconseguir la nostra llibertat. Per això després del cabreig inicial degut a la meva incomprensió, al final ho he acceptat.

Tot plegat fa, que ara la situació sigui més complicada del que hauria estat l’ideal i no serà pas fàcil aconseguir una candidatura acceptablement unitària per a tothom, encara que un líder conegut i tant fort com en Jan Laporta hi formi pas. Sobretot quan s’acosti el dia d’acabar de definir qui estarà o no a la llista. Els nervis i la por de no sortir en una bona posició, farà que alguns cometin errors amb declaracions o insinuacions  o retrets dolguts pel despit de la seva pobra expectativa d’aconseguir una medalla. Que hi farem, la vida no és pas senzilla i això en comptes deprimir-nos, ens ha de motivar a pencar més i amb més forces per aconseguir-ho.

Estem entrant ja a la fase de Preparats… i espero que abans que el jutge del temps digui…llestos, quedi al menys a la línia de sortida una candidatura prou forta que tingui condicions de guanyar moltes medalles o millor encara: la cursa per la llibertat.

Aquest és el meu desig i m’agradaria que fos també la de tots els candidats que volen formar-hi part.

Endavant les atxes!!

  • Facebook
  • Twitter