Sembla que finalment aquesta setmana tindrem bones notícies per al independentisme. La sentència del Tribunal Constitucional podria sortir ja. L’Estatut, a totes llum insuficient tal com va ser votat i aprovat pel poble català serà retornat ja polit pels magistrats del dit alt tribunal.

Com sabeu, l’havien retallat els espanyols a les Corts, ara serà una ombra del que era. Finalment s’haurà trencat del tot el mal anomenat “pacte constitucional”. Serà ja la demostració, per a aquells que dubten, de la impossibilitat de pactar res que no sigui la submissió amb els espanyols.

Amb Espanya només una cosa: un bon veïnatge obligat entre pobles veïns i on viuen i han nascut molts catalans o d’on són molts dels seus familiars més properes. Cap odi ni rancúnia, senzillament, cadascú a casa seva.

La neurastènia estatutària que va afectar als polítics catalans abans de les eleccions nacionals del 2003 haurà estat útil, ens portarà a la independència. La sentència del Constitucional serà el cop de mort a la “unitat” d’Espanya. Sembla mentida que els espanyols hagin tibat tant de la corda. No serà gràcies als polítics catalans que assolirem la independència, serà gràcies als espanyols que han acabat amb la paciència del poble català que només saben que parlar de plans “B” i coses així. Ja veieu a Montilla esgargamellant-se, metafòricament esclar, en defensa de l’Estatut i avisant del risc que corre l’Estat si el Constitucional el toca. El pobre Montilla és molt més intel·ligent en defensa de la unitat d’Espanya que el conjunt de companys del partit que té més enllà del Cinca.

A alguns ens sembla insòlit que gent intel·ligent no hagi acceptat el patètic Estatut català i hagin portat l’Estat espanyol a aquesta situació de ruptura, però la intel·ligència té molts vectors. Es pot ser llest per a les matemàtiques i una soca per al dibuix. O tenir una capacitat lògica extraordinària i la sensibilitat d’un cogombre. Ja se sap que les emocions poden anul·lar la intel·ligència. El cas deu ser aquest, aquell crit: Espanya, que els surt del fons de l’estómac no els ha deixat pensar.

Amb tot dels rivals sempre s’ha d’aprendre. Nosaltres portem molts anys, segles, cridant: Catalunya, però sense fer res d’intel·ligent perquè les vísceres no han deixat actuar a l’intel·lecte. Això ens ha perdut.

Hem d’aprendre i no caure en els paranys que ens preparen o en els que ens preparem nosaltres mateixos. Sonarà tòpic, però l’únic camí que ens portarà a l’èxit és la unitat. Podem plantejar el problema de manera diferent. Hi ha un sentiment que ja ha arrelat de forma considerable en la societat catalana. És el d’independents viuríem millor. Aquest sentiment no el tenen només els nacionalistes de “pedra picada”, forma ja part del ciutadà no nacionalista. Dos fets han contribuït a que això sigui així. Un és l’econòmic i l’altre (encara viu) el Tribunal Constitucional. La gent es pregunta: com ens poden tractar d’aquesta manera? Es responen: no ens volen! Només volen els nostres diners i que callem. Potser ara s’adonen que ha estat una constant històrica esborrar la nostra personalitat.

Amb tot aquest sentiment no farà que aquests catalans votin a qualsevol cosa que digui: Independència, voteu-me! No, no ho faran perquè el català, malgrat li agradi dir-se progressista, és profundament poruc i conservador. Li espanten els canvis, la incertesa. Per això, majoritàriament, es portarà el gat a l’aigua CiU. El discurs de CiU és assenyat, sociològicament centrat i coherent, allunyat de l’olla de cols que és el tripartit. Ofereix ordre i defensa dels nostres interessos. Una defensa, però, que fuig de la defensa dels nostres interessos col·lectius. Que no diu que sense la independència seguirem perdent competitivitat, riquesa i oportunitats. Que no diu que sense la independència el nostre poble desapareixerà com a ens cultural diferenciat. Que promet lluitar per un concert econòmic que sap impossible.

Pot un conjunt de grups semi-aïllats combatre aquesta força? No, de cap manera. El català mitjà, centrat, d’ordre, necessita que li ofereixin una alternativa independentista que vegi forta, que ofereixi allò que la majoria vol, unida. I amb això no vull dir uniforme ideològicament.

Al mateix temps ha de veure al capdavant persones que consideri intel·ligents i capacitades per dur endavant el procés. No tot s’hi val.

La independència requereix la unitat dels millors. El lideratge és important, però també que darrere estiguin persones que per una o altra raó siguin referents en diferents vessants de la societat: economia, cultura, ciència, empresa…

La pregunta que tots els que volem la independència ens formulem és: ho aconseguirem? Alguns no ens cansem de repetir: si. Personalment tinc raons per creure que podrem aconseguir crear una opció forta que pot resultar decisiva en el proper Parlament.

La primera cosa és creure-hi, la segona voler-ho. Fe, feina, generositat, perseverança…

Si volem, podem! Si sumem, guanyem!

  • Facebook
  • Twitter