Em serà difícil fer un resum de tot el que ha passat aquests dies i explicar on som i les diferents posicions, però ho intentaré. Diré el que sé i puc dir. Lògicament hi ha aspectes que crec haig de mantenir reservats. Amb tot, no crec que afectin al resultat de la meva explicació.

Com tot recordareu, el dia 12 d’abril es va presentar a Òmnium Cultural un manifest impulsat pel Dr. Moisès Broggi, el Molt Hble. Heribert Barrera, el Dr. Oriol Domènech, l’Hble. Agustí Bassols i el Sr. Joan Blanch. Ara el coneixem com a Manifest 12 d’abril. Recordo l’esperit i l’ambient. Allà era gairebé tothom i la gent estava molt animada.

Recullo un dels paràgrafs del Manifest:

No hi ha temps a perdre i les eleccions del proper novembre podrien permetre fer un pas endavant cap a aquest objectiu. Per això, els sotasignats, allunyats de la política activa i sense cap ambició de poder o de càrrecs, fem una crida a tots els grups, moviments, partits, associacions i plataformes independentistes, perquè es posin d’acord per presentar una candidatura transversal, equilibrada i unitària, que motivi els abstencionistes i porti al Parlament un estol de diputats que, sense renunciar a les seves personals ideologies, es comprometin a treballar units, per prioritzar en tot moment l’objectiu de la independència.

Durant les setmanes posteriors, Josep Maria Minguell, actuant de coordinador i perquè no dir-ho ànima del projecte, va establir múltiples contactes per posar en funcionament la Conferència Nacional del Sobiranisme. Fruit d’aquesta tasca, el 14 de juliol de 2010 va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès la reunió de tots els partits i entitats que hi donaven o podien donar-hi suport. Va ser una reunió amb molta gent i que, com era lògic, no va permetre treure conclusions operatives.

Posteriorment, els dies 19, 22 i 27 de juliol van haver les reunions de treball, llargues, totes elles de quatre o cinc hores. El darrer dia es va arribar a l’acord de fer la declaració que es va presentar al Col·legi de Periodistes el vespre del dia 28. En destaco:

… els partits i organitzacions constituents de la Conferència Nacional del Sobiranisme, mobilitzats pel manifest del 12 d’abril, hem acordat constituir aquesta coalició independentista i hem decidit presentar-nos a les properes eleccions al Parlament català.

Lògicament el gran neguit de tothom és: no estan Reagrupament i Solidaritat Catalana per la Independència. Aquí haig de fer alguns aclariments per a aquells que no recordeu les dates. Reagrupament és una associació que fa ja més d’un any que existeix i que va expressar la seva voluntat de presentar-se a les eleccions. Reagrupament el 14 de juliol ja disposava d’una llista de candidats a les properes eleccions. En la seva assemblea del 10 de juliol va acordar deixar a la direcció la potestat de modificar, si s’esqueia, alguns aspectes de la llista i incorporar fins el 20% de persones provinents d’altres grups o independents. Reagrupament, com a tal, va participar a la reunió de la Conferència Nacional del Sobiranisme del dia 14 i, sense una participació ben definida, va assistir a tres de les posteriors reunions.

Jo fins llegir el seu comunicat de dijous al vespre (Hi som, hi serem) creia que podrien incorporar-se als signants de la declaració del dia 27. No ho descarto del tot, però no serà demà. Quina és la raó que fa que no s’hagin incorporat? Evidentment donaré una resposta subjectiva, la meva opinió. Crec que és normal que una organització que considera que està més preparada i que té més associats i diners que els altres vulgui saber a priori quins seran els mecanismes pels que es faran les llistes. És normal que pretengui tenir un paper preponderant. Jo no dono res per tancat, espero que un cop s’arribi a acordar un mecanisme de distribució de proporcions i llocs a la llista, les diferències es diluiran i l’acord serà possible.

Mentre, des de Reagrupament ens han dit a tots que tenen unes propostes que es fonamenten en:

• La nació catalana ha d’esdevenir un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea.
• Reagrupament no formarà part de cap Govern que no es constitueixi per declarar de forma unilateral la independència de Catalunya, que haurà de ser aprovada posteriorment per referèndum.
• La proposta de Constitució Catalana aprovada per la IIª Assemblea de Reagrupament serà la primera llei que els diputats de Reagrupament presentaran al Parlament per a la seva aprovació.
• La regeneració democràtica de la política catalana és condició necessària per l’èxit del nostre futur i això vol dir els compromisos següents:
  • Sistema electoral basat en llistes obertes.
  • Limitació de mandats a dues eleccions consecutives per al mateix càrrec.
  • Règim d’incompatibilitats estricte, prohibint l’acumulació de càrrecs.
  • Control, transparència i austeritat en la despesa pública i dels polítics.
  • Llei electoral vinculada al territori.

No hi puc estar més d’acord amb aquet ideari.

El cas de Democràcia Catalana és temporalment diferent. De creació molt més recent, van assistir a la reunió del dia 14 a l’Ateneu i, posteriorment, a la del dia 19, més reduïda. Van ser-hi però no hi van participar. El dia 20 van presentar la proposta Solidaritat Catalana per la Independència. Crec que havent estat a la reunió on es plantejava la unitat ens ho havien d’haver dit. Personal ment ho vaig trobar desafortunat.

Fins fa uns dies existia el dubte de si Alfons López Tena i Uriel Bertran abandonarien els seus partits respectius. No fer-ho restava credibilitat. Per alegria de tots, ho van fer i aquest escull no existeix.

Des de Solidaritat Catalana per la Independència ens han dit que per problemes d’agenda no podien assistir a les següents reunions. Amb tot hem seguit parlant, hem tingut contactes i molt recents. La meva opinió és que parteixen del fet, real, que el seu líder és Joan Laporta. Es tracta d’una persona discutida per alguns, volguda per altres, però que ningú no li posa en dubte la popularitat i coneixement per part de l’electoral. Es tracta d’un actiu molt important, tot i que algunes persones assenyalen que corre el risc de patir atacs per la seva gestió al Barça, tenint en compte qui és el president del club. En qualsevol cas, avui és un gran actiu que la majoria vol que jugui el paper de líder.

Penso que el fet de tenir aquest actiu fa que vulguin que la candidatura unitària es produeixi a partir de l’adhesió o incorporació a la llista de signants de suport a Solidaritat Catalana per la Independència. Aquesta posició em sembla difícilment acceptable per aquells grups que tenen una personalitat pròpia ben caracteritzada i que per mantenir-la volen la coalició.

Com deia les converses hi són i espero fructifiquin, s’acostin posicions i arribin a bon fi. És perfectament possible que quan llegiu això alguna cosa hagi canviat, les coses van ràpides.

I quina és la meva posició personal? Com sabeu, ens hem incorporat a la coalició “SI”. Per què? Perquè neix del Manifest 12 d’abril, està avalada pels seus impulsors i perquè la candidatura que pugui sortir serà equilibrada, plural i transversal i no obligarà a renunciar a les ideologies personals. Condicions aquestes de l’esmentat Manifest.

Personalment també m’hagués sentit còmode donant suport a qualsevol de les altres candidatures, però per això hagués calgut que haguessin acceptat una coalició amb els grups que els haurien donat pluralitat i que estan a SI. És fàcil d’entendre la meva simpatia per Reagrupament i Democràcia Catalana ja que i vaig militar 25 anys a CDC i veig grans similituds en la ideologia que destil·len els líders d’aquests grups i la de CDC. I justament és per això que em fan por perquè la independència no pot venir si no és de la mà de la dreta, el centre i l’esquerra plegats. Cal acceptar, excepcionalment, la pluralitat ideològica i la llibertat de vot.

Algú s’imagina al Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans demanant el vot per Reagrupament o Solidaritat Catalana per la Independència en la seva formulació actual? Jo no. He posat aquest exemple perquè com universitari m’és molt proper.

Caldrà seguir treballant aquests dies. No em fa por el temps, curt, perquè la millor campanya electoral seria un acord entre tots. Aportaria més que milers de cartells i falques radiofòniques. És el que tots ens demaneu i el que cal aconseguir.

Si sumem, guanyem!

Menys és renuncia.

Benvolguts amics, m’haureu de disculpar, he estat a muntanya completament desconnectat, amb tot he pogut saber que el borbó prega al “patró d’Espanya”, (apropiar-se de sant Jaume de manera tant mesquina, quina barra) que intercedeixi en favor de la unitat d’Espanya, i diu que “som una gran família”. Ves per on, aquests grans discursos de “la civilització” i “la llei” son els mateixos discursos que desplegarem els seus avantpassats ari-romans i gots fa 2.000anys erigint de manera espúria la “llei del imperi” com si fos “l’imperi de la llei”. Amb tot com bé deia l’amic Joan P. “la família que espolia unida roman unida”.

També m’he assabentat que en A. López Tena i en Uriel Bertran han deixat la militància a CDC i a ERC respectivament, això vol dir que hi van, endavant doncs.

Fa anys que parlo i postulo en favor de la UNITAT del independentisme extraparlamentari, per tal que s’articuli com a una força, un corrent que obri de bat a bat les portes del Parlament a la Independència de Catalunya, ara ha arribat l’hora, ara, la majoria d’independentistes postulen aquesta  mateixa necessitat, no perquè alguns ja haguéssim estat al cas, si no per què és la única via factible i per tan lògica.

SC+Rcat+CNS, “La Gran Coalició”, o com s’acabi dient, tant és, la qüestió és que menys és renuncia, i en les actuals circumstàncies renunciar a la millor possibilitat és renunciar al èxit, fer el ridícul, i a mi no em va gens bé, la veritat.

Per tant, i en conseqüència, els caps de colla independentistes han de respondre davant aquesta feliç conjuntura, que no fa gaire temps enrere tots haguéssim desitjat, i han d’articular aquesta Unitat de resposta Històrica, que ens ha d’alliberar de l’esclavatge secular.

No podem criticar l’establishment polític català, si nosaltres no som capaços de fer realitat aquesta Unitat de resposta Històrica.

Està tot dit, gairebé, i els caps de colla que no siguin capaços de donar la resposta que els temps exigeixen, quedaran “retratats”, sense excuses.

Confio en la bona fe de tots plegats, i confio en que al final el patriotisme que toca, farà de tots uns actors honorables.

Menys que UNITAT és renuncia.

Si sumem guanyem.

Visca La Pàtria.

Vallfosca.

Els estaments espanyols, d’Espanya, estan cagats de por, Catalunya marxa!!. El que no creien possible en la seva miopia política, el que creien resguardat per el desenvolupament de l’alt funcionariat i pels estomacs agraïts i panxes contentes dels diputats i senadors (de pantagruèliques “cenas” de tot tipus) dels partits espanyolistes (PP i Ciudadanos-Ciutadans) i regionalistes (en la seves vessants autonomistes i nacionalistes, o sia PSC-ICVEUA-UDC-CDC), veuen com gràcies a la pressió continua de la societat catalana en els últims mesos s’està anant en orris. Tot el muntatge, tot l’entramat forjat durant segles de dominació castellana i castellanista al territori català (principalment i per començar, al Principat de Catalunya), tota la bossa de la repartidora de la mamella pública per agrair els serveis prestats a la metròpoli per part dels seus “servidors” en l’àmbit polític i social. Tot el teixit de lleis “antidemocratiques” amb un vernís democràtic per impedir el trencament de l’estat està fent fallida. Tot se li ensorra per que tot aquest entramat estava dissenyat per una altra societat, una societat diferent de la que avui tenim, estava dissenyat per una societat on la informació era en mans d’uns pocs i per tant es podia controlar des del poder mitjançant subvencions, ordres directes més o menys soterrades i “partides extraordinàries” sense adscripció, encara en resten alguns residus però. Encara molta part de la informació pot ser manipulada per acció o per omissió, de tota manera això va canviant ràpidament gràcies a Internet i les televisions internacionals per satèl·lit la gent s’informa dins i fora de les fronteres de l’estat escanyol. Gràcies a això el mon s’assabenta del que està passant aquí i el dèficit democràtic d’aquest estat xaruc i caduc i estàn, per tant, sotmesos a un “marcatge” democràtic internacional que els molesta sobre manera, doncs no poden emprar els mitjans expeditius que els agradaria: “1715 – Consulta del Consejo de Castillas: “No se deben elegir medios flacos y menos eficaces, sinó los más robustos y seguros, borrandoles de la memoria a los Cathalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones, ussáticos, fueros y costumbres” y “Que en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano; que por estos y otros medios “suaves” se irá haciendo común en el Principado…”, com podem veure ja venen de lluny aquests “medios suaves” que tan els agraden. O sia, ja s’han acabat els “medios suaves” escanyols.

Una altra que segurament li haurà agradat a l’escanyolísme és la sentencia de la Cort Penal Internacional sobre Kosovo, i per tant s’emparen en les declaracions del senyor P.J.Crowley portaveu del Departament d’Estat d’USA el qual ha dit quelcom similar a: “no tingueu por home, vosaltres reconeixeu Kosovo que tot això no va amb vosaltres” ha dit: “parlant ras i curt..no!!” i jo ara pregunto: “i parlant llarg i extens?”, en política un NO es sempre un potser SI. En sentències jurídiques internacionals un No és un No i un SI és un SI, si Catalunya te el que ha de tenir per segregar-se d’Espanya no us preocupeu que la sentencia serà la mateixa que la de Kosovo. USA a hores d’ara deu tenir clar, i crec que ho te, que Catalunya pot ser un molt bon aliat i seria l’alternativa a d’altres que no proporcionen massa bona imatge com el Marroc. Ara que l’independentisme majoritari és políticament centrat, segur que tant Anglaterra com els USA s’ho miren molt diferent de quan era de caire extrema esquerra i pro soviètic.

També li deu haver fet il·lusió a Espanya comprovar com al Parlament Britànic nou diputats han presentat una moció a la cambra a favor del referèndum per a la independència de Catalunya, és evident que el conflicte s’està internacionalitzant en contra dels interessos Espanyols.

I que li reporta a Espanya el fet de perdre Catalunya? De moment 22.000.000.000 d’euros anuals (producte de l’espoli) i si a això li sumem les multinacionals que tenen el seu domicili fiscal a Madrit i per tant no cotitzen a Catalunya pels moviments comercials fets aquí, i que llavors també haurien de cotitzar a Catalunya ens n’aniríem a una xifra molt més alta, que ingressaríem cada any al Principat. Això li significaria a Espanya haver d’escanyar més encara a Valencians i Mallorquins doncs a Bascos i Navarresos ja els poden anar al darrere amb un flabiol sonant, que amb això del “concierto económico” ja ho tenen prou lligat. Llavors, al cap de poc temps i veient que el Principat s’ha convertit en la quarta potencia económica d’Europa, ja començaríem a veure esclats independentistes a la “españolísima” Comunidad Valenciana i a les Balears cansats de pagar ells solets totes les farres i veient als seus veïns (nosaltres) com els llueix el pèl. Si algú pensa que això és el conte de la lletera o fer volar coloms que vagi a les conferències del Cercle Català de Negocis o es passi per la seva plana Web que allà li explicaran ben explicadet i entendrà perquè la “gran familia unida” roman unida contra Catalunya, per que si afluixen tenen por que marxem abans d’hora amb els nostres “calers” que tan bé els van.

Per acabar, m’ha semblat una molt bona notícia el fet que tant en Alfons López Tena com en Uriel Bertran s’hagin donat de baixa dels seus respectius partits per iniciar el recorregut amb SCI. Ara cal que les tres opcions independentistes s’ho repensin i vagin unides. De tota manera, els he de dir a totes tres, a totes tres eh? Que la unitat no s’assoleix dient: Volem la unitat, que vinguin aquí que els acollirem amb els braços oberts (però amb les nostres condicions, clar), de les tres opcions dues, com a mínim hauran de donar el seu braç a tòrcer i integrar-se en una única, sinó tindrem tres unitats transversals que en comptes d’unir dividiran. No soc ningú per fer-ho, però m’atreviria a demanar-los que escoltessin cent cops els discurs que ha fet aquesta nit mateix na Patrícia Gabancho a l’acte de presentació de SCI, sinó us haurem de castigar a escriure un milió de cops: “La Pàtria abans que la meva vanitat” i això va per tots els que diuen que volen conformar la unitat a cops de desunió, potser, fins i tot alguns, amb la millor de les intencions.

Visca la Pàtria

Una de les avantatges de ser immigrat a l’Alemanya és conèixer de primera mà la realitat qui som i com som els europeus. Per molt que t’ho expliquin per la TV no és el mateix que viure i treballar-hi.  La meva feina també m’ha ajudat a conèixer millor les diferencies entre els europeus. Durant els primers anys m’ha obligat a visitar diferents països, encara que eren del sud d’Europa, com França, Itàlia, Bèlgica i Espanya. De fet a Espanya només he anat a Catalunya, doncs per la meva feina, del ram de l’automatització industrial i la industria farmacèutica, només la nació catalana és pot considerar europea.

La conclusió que he arribat és que si, que hi ha moltes diferencies a nivell cultural i social, però aquestes, gràcies a les noves tecnologies comunicatives i a la unió monetària s’estan reduint molt ràpidament.  També penso que la globalització ha ajudat a què els europeus mirem d’unir-nos més. La competència, principalment dels asiàtics, fa que els europeus tinguem por per les nostres industries. No hi ha res com sentir l’alè dels productes xinesos i els que vindran de l’Índia per sentir que o anem junts o no podrem  fer-hi front. La industria europea és la principal causa del benestar social i econòmic d’Europa. No tenim gaires recursos naturals. Només la nostra tecnologia i les empreses. Ara amb la globalització, la competitivitat de la nostra industria està en joc si no actuem units. Per tant la Unió Europea farà tot el possible per ser encara més forta després de superar a aquesta crisi que estem vivint. Una crisi que si no fos que ja tenim mig construïda la Unió Europea, per alguns països,  aquests moments ho estarien passant encara molt més malament .

Però construir la Unió Europea no és fàcil. Són molts Estats amb cadascú d’ells amb la seva identitat, cultura i història. Al principi es va voler fer un mercat de lliure comerç per només  productes. La comissió europea mirava de fer una legislació consensuada pels pocs estats membres que hi havia els anys 70 i 80. Es va voler fer unes normatives molt detallistes per harmonitzar totes les normes que existien a cada país. Això va demostrar inviable a mesura que nous estats s’incorporaven a la Unió. Va provocar normatives complexes, que tardaven molt en sortit, i quan ho feien  moltes ja eren obsoletes. Però tambè mai s’adaptaven del tot a la realitat de cada estat membre.

Per això durant la dècada dels 90, la Unió Europea amb el Tractat de Maastricht i posteriorment amb el Tractat d’Amsterdam va canviar l’estratègia uniformadora centralista per copiar amb poques diferencies a la dels Estats Units d’Amèrica.

Pels qui no saben com funciona els Estats Units d’Amèrica, podríem dir que és un estat confederal federalitzat. És a dir, que degut els seus orígens encara manté la sobirania principal als 50 estats que la componen i alhora tenen govern federal compost per un president i un congrés que miren de garantir la unitat dels 50 Estats membres. Hi ha un equilibri entre el govern federal i els governs estatals. Això no ha arribat a Europa a on encara els estats europeus tenen molta més força i sobirania que la Comissió Europea i el seu president, però tot arribarà.

Els Estats Units i més encara a Europa, l’estructura política sobirana que s’encarrega de totes les competències que no afecten a la lliure circulació dels productes, serveis i persones, són els Estats. És a dir, la llengua i cultura, la ciència i investigació, l’educació, la sanitat i salut, l’oci, fiscalitat, la seguretat, la justícia  i la defensa del territori, són competències exclusives dels Estats de la Unió.

Per exemple el governador de Califòrnia, Arnold Schwarzenegger té més poder dins d’aquest estat que l’Obama. El president nord-americà i el congrés només té competències  pel que fa tot el relatiu a la lliure circulació de productes, serveis i persones. El governador de California va decidir invertir centenars de milons de dolars per continuar la investigació sobre les cel·lules mares malgrat el President d’aquell temps el G.Busch havia aconseguit que el congrés digués que no inverterien diners federals per aquestes investigacions per questions etiques. Però tampoc  ara l’Obama podria imposar al governador de California que retiri la pena capital. Però inclús pel que fa a l’exercit, el president nord-americà no pot ordenar res a la Guàrdia Nacional de Califòrnia sense permís del Arnold Schwarzenegger , almenys que hagi una guerra declarada. És a dir, els governants de cada Estat tenen molt de poder dins de la Unió.

A Europa, la presidència europea té  encara molta menys importància que als Estatus Units i és inconcebible que la Comissió Europea o el seu Parlament decideixi respecte a molts aspectes que si que pot fer la Presidència nord-americana o el congrés nord-americà. Els estats a la Unió Europea tenen encara més sobirania que als Estats Units i penso que tardarem molts anys en arribar al model nord-americà. Però hi arribarem amb més o menys matisos.

Aquest model, per molt democràtic que sigui i respectuós amb les llibertats, té com a nucli polític sobirà els Estats i en aquest context, aconseguir que els catalans tinguem un Estat propi dins de la Unió Europea és decisiu per la nostra supervivència. Si no ets un Estat no existeixes a Europa. Si no existeixes a Europa, les decisions que es prenguin no compten amb tu i fins i tot en poden perjudicar posant en perill de mort a la teva llengua i cultura, tal com explico a continuació…

Llegir-ne més »

Dissabte passat vaig escriure Setmana decisiva. Haig de confessar-vos que, en fer-ho, no pensava que les coses anessin per on han anat. Em referia a la Conferència Nacional del Sobiranisme i creia que a partir d’ella, amb molta generositat, es podria bastir alguna cosa que ens portés a la unitat transversal en defensa dels interessos de la nació catalana.

Reconec que els fets, fins ara no tenen res a veure amb el que jo esperava que passés aquesta setmana o potser el desig em feia perdre perspectiva, no ho sé.

Després de complicades discussions el dilluns al si de la Conferència Nacional del Sobiranisme, entre tots els que havíem participat en la reunió del dia 14 en les que havíem començar a bastir algunes línies de treball prometedors, cal tenir present la transversalitat ideològica dels assistents, vam veure com a l’endemà es presentava la Solidaritat Catalana per la Independència.

La meva primera reacció va ser d’una certa sorpresa per la forma i contingut del comunicat emès per Solidaritat Catalana per la Independència i, sobretot, per la seva manca d’oportunitat.

Sé que no em resultarà fàcil explicar el que penso sense generar el rebuig d’alguns dels que em pugueu llegir, però, en fer aquesta explicació, crec que faig el que és més correcte. Sempre he intentat donar les meves raons del meu comportament públic respecte als afers de l’independentisme i ara ho tornaré a fer.

Durant aquests mesos he intentat mantenir una línia coherent basada en un únic principi: la independència de Catalunya és possible si tots anem junts acceptant que per la independència la transversalitat és necessària, posant per davant la independència dels aspectes ideològics. A això cal afegir-li el necessari respecte dels uns als altres. Sempre hi ha grans i petits però el gran ha de ser més generós, respectar al petit i considerar-lo un igual.

Deixeu-me recordar que si no em vaig apuntar a Reagrupament, en un moment que ningú parlava de Joan Laporta, malgrat la proximitat ideològica i la coincidència de plantejaments amb Joan Carretero, va ser perquè creia que era necessària una unitat més àmplia i que a això podria col·laborar més des de fora que des de dins. Veia aleshores la necessitat d’unir altres grups al projecte i destaco Catalunya Acció. Creia que això era possible, com creia que sense Reagrupament la candidatura no seria sòlida. Durant el temps que ha passat des d’aleshores i gràcies a la Consulta he conegut molta més gent d’ideologies no tan properes que considero totalment necessària. Han passat moltes coses des d’aleshores però en això no he canviat gens. O potser si eixamplant el meu camp de visió una mica limitat pel desconeixement d’alguns sectors importants del moviment independentista.

Alguns direu que aquesta unitat transversal només es pot donar a les novel·les i potser tindreu raó, però m’he guiat, o ho he intentat, per aquests principis. Tampoc sóc tan ximple com per pensar que el “tothom” inclouria a tothom, sempre algú és descarta per voluntat pròpia, i tampoc crec en la generositat absoluta.

Ara hem arribat al punt en que tenim la crida a apuntar-se a Solidaritat Catalana per la Independència. No sé en què acabarà, si tindrà èxit o no, si serà bona per Catalunya o no. Tant de bo ho sigui.

Jo de moment, però, no m’hi adhereixo i resto a l’espera de l’evolució de la Conferència Nacional del Sobiranisme. Hem signat un compromís. També espero l’evolució personal dels promotors de la crida a la Solidaritat.

Intentaré aclarir el darrer punt.

Aquest projecte està liderat per tres persones. Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran. El primer, Joan Laporta, és una persona que crec necessària per a un projecte d’aquestes característiques. Penso que no té experiència política i que li cal gent honrada i desinteressada al costat que li pugui donar suport polític. Sóc dels que cerc un encert que hi sigui: és conegut, valent i s’ha manifestat com un patriota de pedra picada.

Sobre Alfons López Tena i Uriel Bertran haig de dir que els conec més. No negaré ni de l’un ni de l’altre la seva feina, més encara la reconeixeré com a valuosa en el procés inacabat de la Consulta. Tampoc negaré les seves aportacions a l’independentisme, seria fals i injust. Ells, juntament amb Joan Laporta, han convidat a adherir-se a Solidaritat Catalana per la Independència a CDC i a ERC, juntament amb d’altres grups. Fins on sé, aquests dos partits, així com les CUP i Reagrupament, no s’hi han adherit i estic ben segur que no ho faran. Ells sabien que CDC i ERC no ho farien, però està molt bé la crida. Jo també l’hagués fet. Òbviament ja han obtingut el rebuig i / o menysteniment encara que no per escrit.

De moment podeu llegir: I els partits parlamentaris han anunciat públicament que rebutgen la crida, però no han contestat a les cartes que els demanaven una reunió formal per parlar-ne. A Bertran, li dol especialment que no hagi respost ERC, per això ha passat al pla SMS, en resposta a un primer SMS de Ridao que l’interpel·lava en privat sobre el projecte.

Cal recordar que fa pocs dies la Mesa del Parlament, coherent amb el que havia fet altres vegades, va rebutjar les propostes que ells mateixos li havien presentat. I això va passar després del 10 de juliol! Més clar, l’aigua.

Jo tinc els meus paràmetres. Quan em vaig trobar en una situació semblant vaig presentar la meva baixa a CDC després de 25 anys de militància (veure Renúncia). Normalment sóc més flexible amb els altres que amb mi, però tampoc tant.

La meva opinió és que per ser creïbles i coherents, després del comportament de la Mesa del Parlament, havien de haver-se donat de baixa dels seus respectius partits. Vaig pensar, potser ho faran. Ara veig que hi ha un rebuig públic dels seus partits a la seva crida i de moment no s’han donat de baixa. Potser esperen una resposta escrita? Penso que no hi serà. Jo no puc confiar en algú que està proposant una candidatura que s’haurà d’enfrontar amb la del partit que milita. Més encara, un d’ells és diputat i ha estat triat per ser candidat al parlament. Ho veig surrealista. No faré cap valoració d’interessos ni judicis de valor, em limitaré a mantenir la meva coherència. Senzillament, esperaré i fins que el projecte m’inspiri confiança no em plantejaré adherir-me. No es pot servir a dos amos alhora. Quan s’hi donin de baixa m’ho repensaré i actuaré en funció del que acordem a la Conferència Nacional del Sobiranisme.

Mentre, continuaré amb el meu compromís de treballar al si de la Conferència Nacional del Sobiranisme. Potser les coses evolucionin positivament, ho desitjo de debò, i d’aquí pocs dies ens trobem tots junts.

Necessàriament, pel bé del país, hem de sumar perquè només: Si sumem, guanyem!

El Gir Pragmàtic.

Benvolguts lectors i amics, donat que el que aquí escriu te la pretensió de fer una crònica crítica, i donat que els esdeveniments son de lo més punyent i significatius, avui no me’n sortiria pas amb quatre paraules, així doncs gastaré l’espai i temps necessari per tal d’intentar fer aquesta crònica crítica que aquest Bloc em brinda com a una oportunitat. Abans però, donades les circumstàncies, em veig del tot obligat a demanar sinceres disculpes al senyor Alfons López Tena, a qui juntament amb en Oriol Junqueres vaig tractar de “traïdors”, això ho vaig fer en un “articulet” al Bloc Gran del Sobiranisme, en l’espai “convidat de la setmana”.

Aquesta duríssima crítica va estar feta com a protesta per a “l’acte d’Estat” realitzat en la Faràndula de Sabadell. Per a mi, com presumiblement per a molts altres independentistes, que personatges significats del Independentisme realitzin “actes d’Estat”, sense cap compromís, militant en partits regionalistes, és un insult, més, quan encara aquests personatges no han donat cap explicació respecta de quin és el propòsit del seu procediment. És prou clar tanmateix, que no tenen cap obligació de donar aquestes explicacions.

És obvi, que les meves protestes no varen fer cap estrall, a part de guanyar-me alguns insults i algunes animadversions manifestes, i d’altres manifestades “entre línies”, com ara alguna referència mig velada en algun article del senyor ALT, com ara “la unitat de la tribu”, faig aquesta consideració tot i que corro el risc de passar per un presumptuós, prenent-me aquestes referències com a dirigides a la meva humil persona.

Sigui com sigui, haig de reconèixer la bona intenció i el patriotisme contrastat d’en ALT, a qui li demano sincerament que em disculpi, i que compti amb mi per el que més convingui, si així ho vol.

Amb tot, aquesta anècdota dona peu a tractar el tema de l’atomització independentista, perquè el que és clar, és que cada un dels actors implementa uns “procediments particulars”, unes vegades amb més bons resultats que altres.

Un procés constitutiu Històric

Tots aquests diferents actors amb procediments particulars, hem anat donat resposta a un estatus caduc.

Quan un Poble i una societat és plantegen Qui Som en el món, com a una Unitat de resposta, estan en un procés Històric  Constitutiu, que com tot procés constitutiu posa en qüestió el vell paradigma constitutiu, negant-lo si s’escau, com és el cas.

És obvi, com ja he comentat en alguna altre ocasió, que la vella Constitució que ens ha menat fins a dia d’avui, no compleix els mínims exigibles respecte de la Justícia i respecte de la “filosofia social” homologable en l’àmbit de les democràcies liberals occidentals en les que estem més o menys inserits.

Suscintament.

En una Justícia “contractualista”, els actors que convenen el model de Justícia convivencial, ho han de fer des de un estadi “previ”, d’igualtat i llibertat, en això se li diu “principi de imparcialitat”, principi del tot incomplert en la vella Constitució espanyolista.

La filosofia social analítica i del llenguatge, descriu com a “veritat” allò que és àmpliament convingut i consensuat en “una comunitat de comunicació”. Des de aquest punt de vista és prou clar que quan una “veu” d’aquesta comunicat no és tinguda en compta, quan se li diu que únicament pot fer poesia, aquesta “veu” queda manifestament “marginada” i per tant no forma part d’aquesta “comunitat”.

La qüestió de la Justícia contractualista, és un argument justificatiu essencial, substantiu, la qüestió de la “comunitat de comunicació” només pot ser “veritable” si es compleix la premissa d’haver estat constituïda seguin escrupolosament el criteri de imparcialitat, aquest no és el cas de la refundació “democràtica” d’Espanya. Tot i així els afectes a la espanyolitat malden perquè Espanya els estimi i els escolti, mostra clara de com un Poder Imperial pot malmetre les capacitats intel·lectuals i malmetre fins i tot les morals.

Aquests afectes a la espanyolitat son els que neguen la “realitat”. El Nou procés Constitutiu, està dirigit fonamentalment, al exercici del Dret a decidir, és a dir al exercici de la SOBIRANIA. Aquesta és la realitat emergent, la consciència clara i vigílica d’aquesta realitat és un veritable gir pragmàtic de la societat catalana, que deixa la vella Constitució en l’estadi de ideal groller al servei de la dominació antidemocràtica que li correspon.

Sobirania vol dir “potestat”, la potestat de decidir, és un exercici de Llibertat propi del Subjecte de Dret erigit com a Unitat de resposta al món, en el nostre cas, SOM UNA NACIÓ.

Criteri de Realitat

El més curiós i alarmant de tot això, és que aquest procés, en fase ja avançada, avança amb l’oposició de tot l’establishment, amb l’oposició d’aquells estaments que haurien de representar els interessos d’aquells que el protagonitzen.

Ens veiem en el cas, en que els estaments espanyols polític-jurídics, dictaminen que no som una Nació, que la Terra és Plana, aquest és el seu “criteri de realitat”, però els estaments “catalanistes” no és que tinguin un “criteri de realitat” gaire diferenciat, en els mitjans de comunicació de masses, els telepredicadors al servei de la “doctrina oficial” son els amos.

La estratègia major, és el minoritzar el moviment, que és una manera de negar-lo, perquè un minorització de la  escala és un acte de conversió, d’un procés major constitutiu Històric, a un fenomen menor d’agitació social, protagonitzat per a uns éssers estrafolaris, uns frikis que fan por a la gent normalment honrada que se senten amenaçats en considerar-se catalans que se senten espanyols, aquests independentistes son, diuen i repeteixen com a un mantram, una jaculatòria, uns extremistes que atempten irresponsablement en contra la “estabilitat sociopolítica” i la “cohesió social”.

Aquests telepredicadors apòstols de l’espanyolisme més malaltís, NO son capaços de desplegar cap argument que justifiqui que ser espanyols ens proporciona alguna mena d’avantatge, algun valor afegit, algun actiu significatiu, res, ni un sol argument positiu. Esmercen tots els esforços en fer veure que allò que hem tingut durant tant i tant de temps, no pot ser tant i tant dolent, que és la manera de negar que la Realitat està configurada i protagonitzada per a un procés major, històric Constitutiu.

Negar la Realitat és perillosíssim, negar la Realitat és l’últim recurs per intentar “canviar-la” o “influir-la”.

Les eleccions al Parlament de Catalunya que tenim a tocar, seran les que ens dotaran de la llum necessària i indicativa per tal de veure fins a quin punt  l’Independentisme és aquest procés Constitutiu Històric.

El Poble Català, en el decurs dels últims anys, ha realitzat un gir pragmàtic en vers l’autorealització, que passa indefectiblement per l’assumpció de les pròpies respostes i de les responsabilitats que se’n deriven.

El Pancatalanisme Constitutiu.

Després de que alguns actors independentistes, han corroborat que el seu “procediment particular”, que sembla, consistia en esgotar totes les vies possibles d’apel·lar al compromís dels partits parlamentaris, via ILP i referèndums amb permís d’Espanya, ha fracassat, després que han comprovat de manera fefaent que els partits parlamentaris tot i endinsar-se en el “rubicó”, no el creuaran, no al menys fins que nosaltres els presentem des de l’altre riba, una victòria clara i definitiva, després de esgotar aquests “procediments particulars”, estem tots cada dia més d’acord en procedir per la via de la representació Parlamentaria, assolir una majoria clara i declarar-nos SOBIRANS com a un Estat Català, període constitutiu jurídic “estrictu sensu” i ratificació via referèndum.

Aquest Pancatalanisme Constitutiu, però, per més que s’ha consensuat en el procediment general, a de ser encara molt curós en el procediment d’allò que és compositiu.

Els diferents actors, aporten diferents cabals quantitativament, aquesta quantitat de cabal, no es dona sempre en les mateixes relacions de significació qualitativa, amb tot no podem malbaratar cap rierol per txic que sigui, i no només perquè ens sigui necessari tot el cabal, que també, si no perquè un procés de Pancatalanisme Constitutiu és i ha de ser inclusiu, i qualsevol altre procediment el desvirtuaria.

Senyor Laporta, tot i que cal felicitar-se per la seva determinació, convindria que revisés els seus procediments, perquè estem tips de “xupar roda”, i el Poble Català, com vostè ja deu saber, és refractari al “ordeno i mando”.

Solidaritat Catalana per a la Independència + Reagrupament + Conferència Nacional Sobiranista amb els seus afluents i rierols, han de configurar la llera per a on avanci el Pancatalanisme Constitutiu en vers el seu destí inexorable, l’Estat Català Sobirà.

Menys que això és renúncia, i un servidor no votarà cap renúncia en un tràngol Històric de les presents proporcions.

Ara és l’hora arribada en que els veritables líders han de mostrar de quina pasta estan fets, i posar-se al servei d’aquesta UNITAT de resposta, qualsevol altre consideració els desacredita com a líders.

Podem fer-ho!!!! És el que hem estat esperant per tant de temps.

Des d’aquestes humils ratlles commino al Poble Català i als líders Nacionals a considerar aquesta “proposta” com a una possibilitat única inclusiva i sense renúncia.

Menys, és un altre cosa, pot ser bona, però ni és victòria ni és la millor.

Visca La Pàtria!!!!

Agosaradament Vallfosca.

M’ho he repensat i malgrat anava a escriure sobre la ultima crida a la unitat independentista, no ho faré. No ho faré encara per que prefereixo esperar a veure si aquesta unitat es construeix d’una vegada i de veritat. Perquè pel fet d’escriure més no farà que es realitzi abans. Perquè estic un xic cansat de demanar l’evident i assolir el de sempre. Perquè ara uns estaran emocionats mentre d’altres estaran un xic decebuts, quan un temps abans qui sap si part dels mateixos que ara estan decebuts s’emocionaren i uns altres es decebien alhora. La mateixa historia de sempre malgrat potser, ara si, hem arribat a la fi d’un camí (o això voldria creure), perquè tots, emocionats i decebuts, desitgem el millor pel nostre país, desitgem el millor per Catalunya, i tots son, tots sou, la meva gent, és per això que penso que ha d’arribar el moment, si no ha arribat ja, que tots plegats ens haurem de posar d’acord, si més no, en uns mínims per aconseguir tirar endavant un projecte que portem molts anys, masses, somiant. Un projecte que no el volem per que sigui el millor per a nosaltres sinó que el desitgem per que pensem és el millor pel nostre país. L’únic projecte que considerem assolible, l’únic que veiem possible, malgrat tants i tants que es diuen “dels nostres” s’encaparrin dia si i dia també en intentar fer-nos creure que sense enfrontar-se amb l’enemic en traurem millors rendiments, els rendiments que estem fruint el dia d’avui, els rendiments de ser vassalls, els rendiments de ser sotmesos a una pàtria que no sentim nostra, a una nació que ens imposa una llengua aliena, a una bandera que va ser feta amb un tros de la nostra i ha intentat sempre tapar-la, amb la creença que deixar veure la nostra grandesa els empetitiria a ells, sense pensar que la veritable grandesa no rau només en els fets de la història sinó també en el comportament i noblesa de la pròpia gent vers els altres, bon comportament i noblesa que ells mai han tingut amb nosaltres.

Tot el que digui ara és superflu, el futur més proper del nostre país depèn de que alguns siguin capaços de construir una unitat forta i real, crec que el temps se’ns tira a sobre i no podem obrir cada dia un nou front sense tancar els anteriors, desitjo tota la sort als que estan intentant la unitat, a tots, però el que no podem fer es construir cada u la nostra, sense comptar amb les demès. Desitjo tota la sort del mon al nou moviment unitari de Solidaritat Catalana Independentista i els saludo amb esperança també, però em dol dir-los que malgrat ho estic desitjant ja no penso signar cap més proclama demanant aquesta unitat que tan difícil sembla, ni adherir-me a cap nou moviment unitari fins que aquesta unitat no l’hagin signada des de dalt, així sabré de quina “unitat” es tracta. Els dono el meu recolzament a ells i a tots els que volen la independència per ahir, però no entraré a adherir-me cada setmana a un moviment nou i signar un nou manifest, penso que ha arribat l’hora d’exigir-los a tots seriositat, rigor i que treballin entre ells per trobar aquesta unitat, quan l’hagin trobada de veritat, llavors ens podran demanar el recolzament, la signatura, el compromís, el vot, les peles i l’ànima si cal. Peró si no assoleixen aquesta unitat que comptin que el poble farà el mateix i cada u tirarà per on li sembli santament i recolzarà a qui millor valori, com ells.

Estimats lectors,

Això serà com una carta. Una carta en la que us expressaré que en penso de l’últim projecte unitària independentista, anomenat Solidaritat Catalana.

Pels qui no ho coneixeu, us situaré. Aquesta voluntat de coalició ha sigut presentada a l’hotel Diagonal Zero a Barcelona a les 12 del mati.

Joan Laporta acompanyat per Uriel Bertran i Alfons López Tena, han proposat una coalició, integrada per tots els partits tradicionals, CiU, ERC,ICV, i també de nous com el del propi Jan, Democràcia Catalana, com Reagrupament i Suma Independència.

Els seus objectius són :

1. 1. Presentar una candidatura unitària a les properes eleccions al Parlament de Catalunya amb l’objectiu comú de proclamar la independència i sotmetre-la a referèndum en la propera legislatura (2010-2014).

2)Constituir el Govern de Catalunya per organitzar tots els aspectes necessaris de la transició cap a la creació de l’Estat català en el si de la UE.

Quines diferències presenta amb els plantejaments de Reagrupament?

1. Reagrupament proposa la regeneració democràtica amb tot un seguit de lleis i propostes molt interessants redactades per un grup de persones professionals en aquest àmbit. Sens dubte, això SC, no.

2. Reagrupament estableix que un cop proclamada la independència de Catalunya, es dissol a l’instant, deixant pas a unes noves eleccions per tal que els ciutadans decideixen si volen un govern de dretes o un d’esquerres. En canvi, SC, diu que constituirà govern, és a dir un cop proclamada la independència en Jan serà el president de Catalunya independent durant quatre anys. Això crec que és un problema, perquè pot despertar molts interessos.

Després d’aquesta introducció passem a l’opinió, que és la meva i que en tot cas, segur que n’hi ha molts que no hi estaran d’acord.

Primer de tot vull expressar-vos la meva confusió. Primer em deien que el Laporta aniria a Reagrupament, i després diu que funda un partit. Sens dubte es crea la Conferència Nacional del Sobiranisme, i tot i que diuen estar a punt d’arribar a un acord, avui es presenta Solidaritat Catalana. En un anterior context s’hi suma el sopar de Suma Independència, el qual també va ser exitós, però tampoc va ser definitiu.

Mireu, estic cansat de no saber explicar com ens diem i qui som, com ho farem, i quan començem.

Estic fart que em diguin que sóc molt impulsiu, justificant la meva joventut, quan tots sabem que les eleccions estan a tocar.

Estic fart que s’intenti aplegar a tots els independentistes, fent cada cop una coalició més general. D’acord , és clar que els hi vull tots, però n’hi ha molts que no voldran mai. Que acabarem, per deixar el preàmbul d’independència per poder tenir més vots? Semblem l’Artur Mas!

Estic fart també dels interessos amagats de moltes persones que considerava nobles, amigues, persones lleials, descobreixi que són uns interessats, i crec que cal anar molt en compte.

Mireu amics, el que planteja aquesta coalició de’n Laporta és elaborar les llistes l’onze de Setembre, una data que em sembla molt enllà.

També planteja comissions locals, un merder. A la que comencem amb comission locals comencen les discussions. Sort que és estiu i no tindran massa temps.

Crec que intentar aplegar uns partits que ja han demostrat el que són, és fer el paperina. Si aquests partits volguessin, són majoria i proclamen la independència.

Tot i això, també vull transmetre que si funciona em semblarà fenomenal. En cap moment he dit que no hi doni suport, sinó que cal anar alerta, perquè poden sorgir problemes. Tan de bo tot vagi bé, tan de bo, pero no oblidem que Reagrupament ha sigut el catalitzador principal de tot això. Espero que això no sigui cap estratègia dels partits, espero que no, tot i que tinc molt dubtes, molt i molts dubtes.

Tal com va explicar molt bé Jaume Lòpez professor de la UPF , segons l’estudi realitzat amb els processos independentistes de l’Europa aquests darrers 20 anys, hi ha un període de preparació abans d’aconseguir la independència, que pot ser més o menys llarg, però de cop surt una espurna que provoca una sèrie de fets que fa que el procés esdevingui com una reacció incontrolable. Una reacció  que en poc temps  desemboca amb la independència. Estem parlant que el temps quan es dóna la reacció incontrolable és de mesos o anys, jo penso que menys de deu, per acabar donant peu al naixement d’un nou Estat.

Normalment perquè una reacció química es realitzi, primer hem d’afegir els reactius. Els reactius són molecules que tenen afinitat per unir-se per formar noves molecules. Però previament cal trencar l’enllaç quimic que les uneix per poder-se ajuntar. Per fer una reacció química, s’ha de posar  la quantitat adequada de reactius i posteriorment afegir l’energia necessària per poder trencar els enllaços químics. Una vegada trencants, els àtoms o molècules resultants s’enllacen de manera diferent entre ells, donant peu al producte final. Alguns reactius, tenen els enllaços químics tant debils, que a vegades no cal energia, només posant-los en contacte ja reaccionen , normalment explosivament. Però la majoria de les reaccions químiques necessiten energia per trencar els enllaços. A mesura que anem afegim energia al reactor o recipient a on tenim els reactius, els enllaços químics es tornen més inestables fins que es trenquen en nombre suficient per precipitar la reacció. Però hi ha una altra manera de fer una reacció química entre reactius no explosius, a on no cal afegir energia, és quan la reacció es dóna gràcies a un catalitzador.

La wikipedia ens diu que en química, un catalitzador (del Grec: καταλύτης, catalytēs), és una substància que incrementa la velocitat d’una reacció química, però que no es consumeix en la reacció. El catalitzador fa que alguns enllaços químics dels reactius s’afebleixen permetent la reacció per produir el producte final. Els catalitzadors permeten fer la reacció molt més depressa i sense necessitat d’incrementar l’energia.

Si fem una analogia amb la lluita per la independència de Catalunya, podem dir que els reactius serien els votants catalans i els partits independentistes. El producte final, serien el nombre d’escons escollits corresponents a parlamentaris disposat a votar a favor d’una proclamació unilateral d’independència al Parlament. L’energia per fer la reacció, seria tot els fets que ajuden a conscienciar als votants catalans que cal la independència.

Està clar per mi, que l’èxit de les manifestacions de la PDD el 2006-2007, la manifestació de Brussel·les del 7 de març de l’any passat, i finalment la sentència del TC i la posterior manifestació del 10J amb un milió de catalans cridant independència pels carrers de Barcelona, són injeccions d’energia increïbles per la reacció de la independència. Però aleshores com és que no es dóna la reacció?

La resposta és que ens manca un dels reactius: Una candidatura o partit, a on l’altre reactiu, és a dir, els votants, pugin reaccionar, és a dir, dipositar el seu vot.

El reactiu corresponent als partits polítics que fins ara hi havien, està desgastat per culpa de l’erosió i la capa de rovell, en forma de corrupció, de tant d’anys d’estar a la mercè del corrosiu marc autonomista espanyol. Per això l’aparició de Reagrupament Independentista l’any passat, com ara l’aparició del partit del Laporta, Democràcia Catalana, són reactius nous que no pateixen cap grau de desgast.

Però aquests reactius nous, si són utilitzats per separat, pot fer que no acabin de tenir prou massa crítica per poder reaccionar amb la majoria dels votants. Aquests votants, si no troben un reactiu a on reaccionar, ràpidament es refredaran, i no reaccionaran (abstenció) o bé reaccionaran amb un dels reactius ja existents que menys erosionat estigui (CiU).

Ambdós reactius nous tenen un enllaç fort que en forma de lideratge els cohesiona. Reagrupament Independentista està cohesionat gràcies al lideratge del Joan Carretero i Democràcia Catalana, quan es materialitzi, serà cohesionada pel lideratge del Joan Laporta.

Per poder reaccionar amb la majoria de votats, cal que ambdós reactius, RCat i DC, és sotmetin a un pretractament o reacció freda, que agafi un format que permeti arribar a més votats. És tracta de fer una candidatura conjunta. A diferència de la reacció principal d’independència a on l’energia, que dóna les manifestacions o actes independentistes, és imprescindible per donar moral i convicció als votants perquè votin per la independència, per la formació de la candidatura conjunta caldrà utilitzar un catalitzador per donar una reacció freda que no desgasti els reactius previs, com si passaria si s’escalfen massa en una reacció sense catalitzador. No ens convé de cap manera que cap dels dos lideratges es trenqui. Per això necessitem un catalitzador que permeti tant a RCat amb el Carretero com per a DC amb Laporta,  que s’ajuntin, sense que es trenquin els seus lideratges respectius. No és tracta de fer un producte totalment nou o diferent al que havia. Cal que el producte final de la reacció sigui una suma i no serveix que sigui una mera substitució d’un per l’altre.

Una vegada aquesta candidatura conjunta que suma sigui una realitat, segur que altres reactius més petits prèviament existents, també s’ajuntaran gràcies a la força que irradiarà. Aquí també es pot incloure alguns polítics independentistes, que fins ara segueixen recalçant les formacions polítiques parlamentaries o bé dels que pugin sortir de la candidatura dels promotors de la Conferència Nacional pel Sobiranisme que s’està mirant de bastin a partir de les formacions extraparlamentàries. (En el moment d’escriure aquest article no sé que es dirà a la conferència de premsa entre l’Alfons López Tena, Uriel Bertran i Joan Laporta, però està clar que si no és per dir que aposten per la candidatura que ha de proclamar la independència, no entendré de què van)

La qüestió més important ara, és quin serà el catalitzador que provoqui que ambdós lideratges s’ajuntin ràpidament per fer la candidatura?

Per mi, ara mateix, paradoxalment i encara que semblin tot el contrari, són les enquestes que donen majoria absoluta a CiU, deixant fora del Parlament a la candidatura independentista sigui d’un o de l’altre.  Malgrat penso que estan manipulades, són un avis pels navegants. Segur que això obligarà tant al Joan Carretero, però sobretot al Joan Laporta com el darrer d’arribar, de trobar la formula per anar junts en una sola candidatura conjunta. Joan Carretero ja té enllestit la feina i Reagrupament té una candidatura potent i plena de patriotes disposats a donar-ho tot per proclamar la independència. Joan Laporta, encara no té , ja no la llista de candidats, sinó que no té encara afiliats o militants del partit que fa quatre dies que ha creat. Una vegada en Joan Laporta tingui quelcom tangible per poder oferir a la candidatura a part d’ell, aleshores s’ha de aconseguir la coalició que el món independentisme demana.  Ambdós líders han dit reiteradament que seria absurd no anar junts. Per això, una vegada en Joan Laporta presenti els seus credencials, el catalitzador de les enquestes negatives donarà presa a que s’arribi a un acord.

Per l’altre costat, el fet de què CiU estigui a punt d’obtenir la majoria absoluta, fa que aquesta coalició no proposi cap full de ruta per la independència, malgrat es donin les condicions que l’Artur Mas va donar com a imprescindibles per apostar-hi. Unes condicions, que les dues darreres enquestes, fetes per mitjans de comunicació gens favorables a les tesis sobiranistes, donen ja que la majoria dels catalans aposten per la independència.

Potser quan la candidatura conjunta de l’independentisme, sigui prou forta i visible perquè a les enquestes baixin les perspectives d’aconseguir la majora absoluta, CiU paradoxalment decideixi apostar per fi descaradament per la independència. En aquest context, no dubteu que l’obtindríem segur en poc mesos, tal com ha passat a la resta dels països del món que han esdevingut un Estat independent. En aquest cas, el catalitzador que hauria aconseguit la independència seria la coalició conjunta dels independentistes.

Endavant les atxes!!

Nota: Com sabeu, vaig decidir no opinar sobre els actors de la política catalana pel bé de la unitat per aconseguir la independència i em refermo ara més que mai. He mirat de no qualificar ni criticar cap dels actors mentre escrivia la meva reflexió. He mirat de fer una descripció fent una analogia. Cal que els lideratges dels grups o partits independentistes, igual que tots nosaltres,  siguem molt curosos fen valoracions o extreure segons quines conclusions precipitades, perquè això seria com posar aigua a la reacció que podria provocar una explosió que ho desballestés tot el que s’ha construït fins ara, o bé, que refredés la temperatura imprescindible per poder provocar la reacció que doni suficients escons per aconseguir la independència.

Estic absolutament sorprès no tant pel que ha passat sinó pel quocient intel·lectual dels polítics catalans.

Resulta que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aquell que el Tribunal Constitucional ha deixat convertit en alguna cosa així com el paper higiènic, diu en el seu article 76.4: 4. Els dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries tenen caràcter vinculant amb relació als projectes de llei i les proposicions de llei del Parlament que desenvolupin o afectin drets reconeguts per aquest Estatut.

Resulta que un dels objectius de l’Estatut, si no vaig errat, era aconseguir és autonomia per Catalunya. Resulta que el tripartit, del que forma part ERC, mogut més per les gònades que per la intel·ligència, va decidir pactar amb el “monstre”. No se’ls va passar pel cap altra cosa que acordar que els membres designats per Parlament serien 2 representants de CiU, 2 del PSC, 1 d’ERC i 1 del PP, quan segons la composició del Parlament tocaven 3 per CiU, 2 del PSC i 1 d’ERC. Resulta que el Govern va nomenar 2 propers al PSC i un proper a CiU. El resultat fou que ERC i CiU quedaven en minoria. O sigui, els que es fan passar per nacionalistes quedaven en minoria respecte als unionistes. El pacte unionista PSC – PP va funcionar. Suma Intel·ligència.

Jo no sé si els que van prendre aquesta decisió passarien les proves de nivell que fa el departament d’Educació als estudiants de sisè de primària. Aquestes decisions em recorden a allò que sembla que van dir els falangistes: “antes roja que rota”. Portat al nostre terreny, els d’ERC devien pensar: abans el PP que CiU.

Naturalment el PSC i el PP van formalitzat la petició perquè el Consell de Garanties Estatutàries avalués si és constitucional la Iniciativa Popular per fer coses a favor d’un referèndum sobre la independència de Catalunya.

Sorpresa! el Consell de Garanties fa un dictamen negatiu. Els membres de la Mesa del Parlament l’acaten, Benach no. Esquerra diu que no és vinculant. No ho sé, francament, ells sabran.

Arriba la ILP, el pla B. Tots voten en contra. López Ten a i Bertran s’enfaden. Diuen que marxen del Consell Nacional dels respectius partits. Bertran sembla que per fer-ho ha de dimitir de diputat. Ells sabran que faran, jo quan va passar això ala ILP que vam presentar al maig del 2009, vaig plegar de CDC (veure Renúncia), no vaig especular gens.

No m’estenc més en el tema de la iniciativa i passo a l’espectacle de la unitat en la resolució d’ahir divendres al Parlament. El president de la Generalitat, José Montilla, ha acabat proposant una resolució que reprodueix el preàmbul, que inclou la definició de Catalunya com a nació, i poc després els grups del tripartit i CiU han sumat els seus vots. Però la proposta només ha estat signada per PSC i ICV-EUiA. En aquest cas ERC va presentar una resolució francament digna, independentista, i CiU es va abstenir, mentre que els partits unionistes votaven en contra. Un ridícul més de la classe política. Era d’esperar. Especulació darrere especulació. La unitat no s’improvisa.

I si els parlamentaris han fallat, ara ens toca a nosaltres. Hem de demostrar que ho sabem fer. Dimarts, 14 de juliol, ens vàrem reunir moltes associacions acompanyats de veterans impulsors del Manifest del 12 d’abril. Formàvem la Conferència Nacional del Sobiranisme. Vam parlar d’aconseguir la unitat. Es van abocar moltes opinions. Totes pro-unitàries, però poca concreció, massa gent, no era el dia, un pas necessari però no el de les decisions.

Jo vaig proposar-los que tots aquells que tinguéssim propostes de noms de candidats els posessin en mans del Consell d’Arbitratge i que aquest decidís. Una forma neutra d’obtenir el resultat. De moment no ho farem així. Ens trobarem dilluns i allà debatrem. Si no hi ha acord i ningú trenca la baralla, el Consell d’Arbitratge intervindrà. Fins on sé, Reagrupament, Democràcia Catalana, CUP, Força Catalunya i Suma Independència portarem noms. Penso que alguns noms de cadascun d’aquests grups són totalment vàlids, si més no per a mi. Imagino que estarem d’acord en el lideratge de Joan Laporta, darrere no ho sé. Es tracta de triar els millor, ningú els té tots.

Espero que estarem a l’alçada de les circumstàncies. Fa una mica més d’un any escrivia “27 diputats”, acabava l’article amb el. “Si sumem, guanyem” que m’heu llegit sovint. Els raonaments d’aleshores em resulten totalment vàlids. Parlava de la meva confiança en aconseguir-ho, de cercar la unitat i explicava el meu poc interès per ser a cap llista. No he variat gaire de pensament, quan arribo a una conclusió sóc bastant constant.

Us confesso que he rebut insistents comentaris per tal que canviï aquesta posició. Sincerament, tinc les mateixes sensacions que aleshores, molt poques ganes de ser diputat. M’agrada la meva feina, no m’agradaria ser diputat. Potser si pogués seguir explicant al meva “Bioquímica de la Nutrició” m’hi hagués posat. Tanmateix, aquests darreres dies tinc seriosos dubtes sobre quina és la millor posició i la més ètica. Deixant banda la meva posició personal, em pregunto la meva presència seria útil o en aquest moment introduiria encara més soroll al sistema.

Seguim lluitant una mica més, veig la unitat més a prop. No fem com els grups polítics del Parlament, que les diferències no predominin sobre les coincidències. Donem exemple.

Per cert, poso a la vostra disposició els vídeos del sopar del dia 8 que va filmar i editar Boris Masramon:

• Sopar per la unitat independentista 1a part
• Sopar per la unitat independentista 2a part
• Sopar per la unitat independentista 3a part
• Sopar per la unitat independentista 4a part
• Sopar per la unitat independentista 5a part
• Sopar per la unitat independentista 6a part

Així els que no vàreu poder assistir-hi tindreu l’oportunitat de veure i escoltar la part més substancial.

Si sumem, guanyem!

L’establishment polític català ha embogit, després de mostrar, en primera instància, una actitud de commiseració, d’aquelles que semblen que t’han de perdonar la vida, respecte del moviment independentista sense representació en el Parlament de Catalunya, ara, quan les proves fefaents innegligibles de que el Poble Català és viu, i amb una vitalitat més que saludable, ara, i no abans, alguns parlen de articular una resposta que ens habiliti en un “nou camí”, d’altres ens parlen de recuperar l’estatut que va sortir referendat pel Poble Català. Però la realitat és molt un altre cosa, perquè si escoltes amb atenció el “que” diuen, no et queda cap altre remei, que acceptar que l’únic que els preocupa és que “canviï tot per tal que tot segueixi igual”, aquesta apercepció es veu reforçada per les declaracions forassenyades dels actors més “bona gent”, que mostren la seva candidesa de manera oberta i candorosa. Veiem-ho.

Primer de tot, ens cal veure “que tenim”, a on estem. De moment tenim un malat molt recuperat, SOM vius.

Cal recordar, però, que fa temps que no es parlava de la reivindicació Identitària del Poble Català, i no se’n parlava, entre d’altres coses, perquè fer-ho podia ser motiu de excomunicació, ser considerat “marginal”, venia a ser com ara parlar d’un “cadàver”, i sembla de mal gust, màxim quan se li assigna un paper que molts “actors” amb clares aspiracions a “galants”, ho reclamen per a si mateixos per altaveus públics a tothora. El paper preponderant era per a la “multiculturalitat”, i la Catalanitat no hi tenia res a dir en tot aquest procés de construcció d’artifici demogràfic al servei d’un pla i d’uns interessos polítics inconfessables.

Sortosa i feliçment, el Poble Català som vius.

Està prou bé, però més enllà d’això, què?

SOM, però per a la nostre desgracia, som un Poble esclau, perquè malgrat es digui que SOM una Nació, això no te efecte, i per tant NO ho som. I això no te efecte no perquè la Constitución Española ho digui, o perquè ho digui el TC, això NO te efecte perquè la nostre classe política mai ha actuat com si fossin els dirigents d’una Nació.

Benvolguts lectors, el declarar “Som una Nació”, no ens converteix en una Nació.

En el decurs de la meva estada en aquest Bloc, he anat tocant i desgranant el tema “Nació”, tot just en l’anterior articulet deia: “…, no és una qüestió reactiva, condicionada, és només un exercici determinat a acceptar les responsabilitats que ens son pròpies, no hi ha en el món cap Nació que faci el “ploramiques” perquè un estat el menysté i el tracta malament.”

En altres anteriors com a “De La Nació”, “La Nació és sens dubte, una UNITAT de resposta al món, en tan que és ben capaç de conjugar el “nosaltres”, un “nosaltres” substantiu derivat d’unes mateixes habilitats relacionals, cognitives, lingüístiques i culturals, una conjugació que ens aplega en un espai diferenciat del que ens procuren els interessos particulars, personals o de classe, perquè, més enllà de que pugui representar un ideal alienador per alguns, i un corriment de terres desestabilitzador d’un estadi de privilegis per altres, La Nació és l’apel·lació d’un Poble en un sentit incondicionat, que manté oberta la dimensió de les pretensions de validesa que transcendeixen els espais socials i els temps històrics, com ho son també els drets humans individuals, en tan que  apel·lació en aquest mateix sentit de incondicionat.

Amics, cap partit polític amb representació al Parlament, cap, ha tingut un capteniment Nacional, repeteixo, cap. Vull dir, emperò, que l’etapa primera del Pujolisme, sí va procurar una via que hagués sintonitzat més endavant amb aquest capteniment Nacional, que des de aquestes humils ratlles reclamo enèrgicament.

Prou prosòdia camaleònica.

Bé, però que diuen els partits Parlamentaris?

El PSC, diuen que no son Sobiranistes, i que volen “tot l’estatut”.

Si no son Sobiranistes, òbviament no poden dir que SON una Nació, perquè declarar que SOM una Nació, vol dir implícitament que SOM Sobirans, sinó, haurien d’explicitar que SOM una Nació subjugada al Poder d’algú altra. És a dir que quan el PSC diu que SOM una Nació menteix, bé, aquí sorgeix efecte el subterfugi del “Federalisme”, però, la “negociació” d’una de les parts amb l’Estat és una fal·làcia insultant, perquè en qualsevol cas, seria una graciosa “concessió”de l’Estat en vers la part, la qual cosa determina un rang de superioritat d’una de les parts, o més ben dit, del TOT (l’Estat espanyol) respecte de la part que vol negociar aquesta nova relació en clau d’igualtat, que és la mateixa raó que fa que l’Estat Espanyol mai “negociarà” ni estatut ni res de res amb una de les parts, perquè això seria reconèixer implícitament que Catalunya te un rang equiparable al Estat Espanyol.

En definitiva,  el PSC son uns espanyolistes que reclamen, això sí, una miqueta més d’engrunes a l’amo i senyor per tal de fer-se valdre davant el Ramat. I això és així, en tot cas, perquè ells ho volen així, son espanyolistes, però tenen la gosadia i la barra de “postular-se” com a Catalanistes, i és que els Mots i els Fets estan pervertits de fa ja massa temps. Ser “catalanistes” pel que sembla, és el pinso que satisfà uns ideals del Ramat, que el propi Ramat considera inabastables, que és la manera d’accedir al Poder que fa d’alguns Catalans uns espanyolistes irredempts.

Quina Santíssima barra que gasten, s’autoproclamen els paladins de la democràcia, desprès de haver presentat 62 esmenes el dia després d’haver aprovat i celebrat el seu propi redactat estatutari al Parlament de Catalunya. Tenen la Santíssima barra, de dir que la voluntat del Poble Català ha de ser respectat, però quan el “Congreso de los Diputados” li va passar el ribot, van callar com putes. Ara, com han fracassat, s’afanyen a representar la comèdia del “poli bo i el poli dolent”, els dolents son òbviament el PP, ens volen fer creure que hi ha dues espanyes, “seguim creient”, diuen.

En les actuals circumstàncies, dir que el “catalanisme” és pot realitzar com a una part d’Espanya, és un robatori, el mot “catalanisme” avui, és prosòdia camaleònica, al servei d’una demagògia que perpetra un robatori a la mateixa Història. “Catalanisme” és “voluntat de ser”, però no diu que, Nació és SOM en actualització, en ple exercici.

Els socialistes després del 10-J, es van afanyar a aparèixer en els mitjans de comunicació, per dir tonteries com que els dolents son els PP, però en cap cas vaig sentir dir a la senyora Tura res de res del “dret a decidir”. Tot pura comèdia.

ERC, nois i noies, del dissabte ençà, que els he llegit a la premsa i els ha escoltat a la radio, de quatre declaracions que els he sentit o llegit, tres han estat encapçalades, gairebé, per una “jaculatòria” que és un insult, és a dir que aquesta gent, abans de parlar de res que m’interessi m’insulta, em maltracta, em vexa en les meves capacitats que m’habiliten com a ésser humà i em distingeixen d’un pitecantropus, en Carod i en Ridao, declaren que l’estatut ha estat retallat tres vegades, menteixen, i ja cansa, que vagin a prendre el pèl a sa mare, que vist lo vist, potser sí que els ha transmès algun gen regressiu.

El que primer el va retallar és el president del SEU govern, que ho és gràcies a ells. Mentir de forma compulsiva i malaltissa, i amés pretendre ser els salvadors de la Pàtria, em fa fàstic, m’és del tot repulsiu. I ara, parlem del que volen fer o diuen que volen fer.

En Carod, no aporta res de nou, res de res, al marge d’alguna obvietat com que arribat el cas haurem de veure quina part dels actius i passius del estat espanyol assumim com a propis en esdevenir un Estat Sobirà.

En l’articulet titulat “Houston, Houston,…” deia: Senyor Carod, una pregunta retòrica: “ que creu que faria un vicepresident de Noruega o de Japó, en rebre en el seu aeroport un avió ple de subsaharians sense papers, facturats per l’estat espanyol?”, muntarien un pollastre internacional que sortiria en totes les portades dels diaris arreu del món, està clar, però, que els noruecs i japonesos son uns mindundis imbècils, oi?, mancats de senderi que manlleven el futur als seus compatriotes.

ERC ens ven que fan “estat”, quin morro, l’únic acte d’estat Català que els reconec és la llei del “cinema”, més enllà d’això, tots els seus “actes d’estat” ho son en favor del estat Espanyol, perquè la “pluja fina” els exigeix seguir el corrent als espanyolistes amb la “promesa velada” de que algun dia, en algun moment, els seus “socios” espanyolistes, prendran en consideració el seu argumentari en defensa d’un Estat Català. ERC, de la mà dels seus dirigents, han caigut en un infantilisme immadur, que els inhabilita per governar i/o gestionar cap iniciativa de caràcter polític.

Una altre cosa “graciosa”, és com respon a la pregunta: “ com s’explica que l’independentisme creixi i la intenció de vot a ERC minvi?”, aleshores amb aquell to de sobrat perdonavides, diu si fa o ni fa, “és clar que la independència d’un país ha de ser protagonitzada per gent de tot l’arc ideològic de manera transversal”. Però això no explica el perquè l’any 2.003, en una primera  posada en valor de la voluntat independentista a les urnes, que va dipositar en “confiança” prop de 700 mil vots en les SEVES mans, d’ERC, ells, ERC perdessin aquesta confiança.

“Catalunya serà social o no serà”, deia el guru Carod, i s’ho creia, tant així que van procurar arrossegar el vot independentista com a actiu per tal de ser instrumentalitzat no per fer la Independència, sinó per a construir un model de societat multicultural igualitarista de nou, com si a Catalunya no existís cap identitat ètnica cultural de vell antuvi, res, una taula rassa. Això son fets, que es contradiuen amb les seves darreres declaracions a RAC1.

I segueixen, “mantenella i no enmendalla”. ERC, si vol de veritat la Independència, ha de fer i cercar sense aturador, la Coalició que la farà possible, altrament, ens enganyen, perquè el que pretenen i persegueixen és treure’n un rèdit particular de partit. Aquesta “recomanació” és extensiva a qualsevol força independentista.

No sé que ho fa, que el meu olfacte d’indi rastrejador, em duu davant un escenari de “pitecantropus pagats de si mateixos, amb unes pulsions egocèntriques insadollables”.

CiU, caram, aquests s’han articulat en clau de “pujolisme”, que com ja he dit, en les primeres etapes va donar uns fruits prou bons. Etapa complida, però més enllà res de res.

Les seves premisses articuladores ja no poden donar resposta als reptes de Futur que tenim els Catalans, reptes de Futur que son plantejats avui, que s’han d’encarar avui i de manera diligent, perquè això de “fer país” està prou bé, quan se’n te un, però aquest NO és el cas. Per tant i en conseqüència, avui, l’única manera que tenim els catalans de fer País, és realitzant un acte Nacional, de Nació, que és proclamar la nostre SOBIRANIA, sense esperar , sense estar condicionats per una o altre reacció, si nosaltres decidim, primer ens hem de declarar SOBIRANS.

En el mateix articulet “Houston, Houston …”, deia: De CiU, que dir?, incapaços de fer oposició ideològica als preceptes de la Nova Fe Redemtora Igualitarista, obtindran la generalitat pel mèrit del Tripartit, perquè el fiasco monumental que han generat no s’aguanta per enlloc, ni ideològicament, ni socialment, ni econòmicament. CiU, subsumits en el no res, esperen treure rèdit electoral de no ser ni carn ni peix, però ara això ja no si val, perquè ja no els queden pastanagues, el concert econòmic és inviable, lamentablement.

És a dir, que quan es veien al govern, més arribat com a fruita madura que per mèrits propis, ara, s’han de declarar públicament respecte de si estan disposats o no a executar un mandat en termes, no de declarar que SOM una Nació, sinó en termes d’executar un acte inequívoc de Sobirania que és la premissa sense la qual tot queda en una enganyifa barroera.

Tot plegat, no fa altre cosa que duu aigua al meu molí, perquè fa ja temps que dic que CiU ha de fracassar per tal de processar canvis evolutius d’adaptació a la realitat Nacional.

És curiós i significatiu, que tots aquests demanessin i imploressin que l’alt Tribunal Espanyol no es pronunciés abans de les eleccions “regionals”. És mostra suficient, que corrobora el fet que NO han actuat ni gosen actuar en clau Nacional, de Nació, en conseqüència han estat treballant per a la suposada nació Espanyola, és a dir, per a l’Estat Espanyol.

Dels altres partits amb representació parlamentaria només em paga la pena, comentar que el PP sí ha actuat i actua en clau Nacionalista Espanyola. És l’únic partit amb coherència interna.

ARA, dit això, hem de veure també, que diu la “societat civil subvencionada de bona fe”, i també cal no oblidar “l’establishment mediàtic”.

-          Muriel Casals va demanar a les formacions polítiques que es posin d’acord per anar juntes a Madrid: “És inevitable que hi hagi un front comú”, va comentar la principal representant d’Òmnium, que considera que la resposta ha de ser conjunta, perquè “no hi ha diferències gaire grans entre els partits pel que fa a la defensa del catalanisme”.

Per tot el dit anteriorment podem entendre, crec, que el mot “catalanisme” ha esdevingut un pseudo-eufemisme, un eufemisme a la baixa, una mena de sinònim que substitueix “La Pàtria”, així, “catalanisme” és una mena d’apel·lació a la Nació, a la Nació subjugada al Poder i servei d’altres interessos, aliens del tot a La Pàtria, a la Nació Catalana.

Com deia al final del primer paràgraf, aquest és un capteniment candorós que fa un entreguisme als que renuncien de bon antuvi a ser i exercir com una Nació reeixida i veritable.

Ja ho veieu, tot i amb bona voluntat, fem espanyolisme, tot això és una clara aposta per a NO SER.

-          “l’establishment mediàtic”, és el que embolcalla i presenta aquesta renúncia com a un èxit sense precedents. A tall d’exemple, suscintament. “El pitjor que podria passar a Catalunya és que es tranqués la cohesió social i que es posés en perill la convivència” (Lluís Foix-Avui dimecres, 14 de Juliol del 2.010).

Aquest, com altres telepredicadors, fan campanya per aquest “catalanisme” espanyolista.

Aquest home, pressuposa, dona per fet i per bo, que els Catalans hem de viure a casa nostre segons ens dictin els interessos espanyols, que hem d’aprendre i usar el castellà tant si ens va bé com si no, que hem de contribuir a les arques del estat en la mesura que els espanyols decideixin, que no tenim res a dir en la presa de decisions respecte de les infraestructures, que no tenim res a dir respecte del flux immigratori, ni en la relació amb Europa, i, que tot això, amés, per si fos poca cosa, no representa ni ha de representar cap greuge al Poble Català, Poble Català que ha d’entomar tot això i més, sense que signifiqui cap perill per a la cohesió social i la convivència, Poble que ha de sacrificar-se, i immolar-se en l’altar de la “estabilitat política”, perquè si no ho fem, serem amés, culpables del fracàs de la convivència i la cohesió social.

Aquest home, com altres telepredicadors son uns lladregots xantatgistes al servei de l’establishment espanyolista. El que ens ofereixen tan amablement tots aquests telepredicadors, que creieu-me, son legió, és el NO SER.

Per tant i en conseqüència de tot l’establishment, polític i mediàtic, l’única cosa que en podem esperar, amb matisos, és una “unitat”, potser més implícita que explícita, al entorn del “catalanisme”, o de la Nació poètica, declamativa, demagògica, i sobre tot subjugada i cada dia més aliena, que és el contingut real, avui, del mot “catalanisme”, que és l’aposta del NO SER.

Ara bé, la via del SER, exigeix que aquest afirmació sigui exercitada fora de tota dubte, perquè aquí, en aquest punt i ara, el ser o no ser una nació, no és una qüestió de “creure’s-ho” o no, és una qüestió de viure-ho plenament, vigílicament, i això en el cas de la Nació Catalana, només pot ser actualitzat i abastat, donades les circumstàncies, des de una UNITAT Independentista, fugint de qualsevol compulsió reaccionaria respecte del estat Espanyol, l’únic problema per ser una Nació son els molts Catalans que son espanyolistes, conscient o inconscientment com és el cas de tants “catalanistes”.

La situació ens exigeix la generositat necessària per tal de fer pinya per SER, perquè sinó, aquells que diuen que SOM, però no diuen que som espanyols, se’ns menjaran amb patates.

UNITAT INDEPENDENTISTA, al entorn de la Conferència Nacional Sobiranista, és el que ens cal, menys, és renúncia.

 Soc Independentista, no soc “catalanista”, perquè la renuncia és una alienació coercitiva en contra la vida.

Sumem-nos i guanyem-nos la Nació i la Llibertat.

 SOM i serem, Visca La Pàtria.

Cordialment Vallfosca.

Desprès de l’èxit “indepe” de la manifestació 10-J hem de convenir que l’independentisme avança a passos gegantins en el sentiment del poble català. Segurament que no tots els que van anar a la manifestació tenien ideologia independentista, però la majoria d’ells s’hi van sentir còmodes en un tipus de reivindicació que s’adeia molt més en allò que desitgen que no pas el que els ofereix l’estat espanyol i els “politburos” dels partits catalans. També va ser molt palès el cansament que els nostres polítics inspiren, i quan dic “els nostres polítics”, generalitzant, em refereixo als líders d’aquests. En aquesta gran manifestació va prendre la iniciativa la ciutadania la qual, molt majoritàriament, va simpatitzar amb les nostres tesis. Els actuals “principals” dels grans partits catalans no solament han malbaratat tot l’actiu acumulat durant els anys de pre democràcia i principis de la transició sinó que ja no saben que fer ni com fer-ho, no tenen capacitat moral per exercir lideratge ni credibilitat per intentar recuperar-lo.

L’independentisme, com ja hem dit moltes vegades, s’ha centrat, i es demostra en els pocs incidents que una manifestació de tants cents de milers de ciutadans va crear. Famílies senceres, nens, avis, gent amb cadires de rodes, a un sol crit: In-de-pen-déncia en la boca de la immensa majoria d’ells. El poble ha dit: Prou!!.

Els “politburós” dels grans partits de casa ja han “interpretat” la voluntat del poble, han obert les entranyes de l’espècimen sacrificat i han conclòs cada u el que millor els ha convingut:

ERC que ja s’ha acabat la via estatutària i ara convé encetar la via independentista: Burros, això ja us ho van dir els vostres votants fa dues legislatures i vau fer el que us va rotar amb la confiança dipositada en vosaltres, ara crideu ous a vendre a veure qui us els compra, mentre tant aneu marcant paquet per veure si salveu els mobles.

CiU com sempre, ballant per Ricky Martin “Un, dos, tres, un pasito para alante Maria…. un pasito para atrás”, avui dic que s’ha acabat la via autonomista, demà refaig els ponts per reactivar-la i anar fent la viu viu.

El PSC, ni hi és ni se l’espera, tan sols reivindicant l’autonomisme i que encara és possible aquesta via, que amb l’estafatut es poden assolir les reivindicacions del poble català, d’aquí els problemes que ara tenen amb el sector catalanista propi.

ICV-EUiA defensant, com sempre, les tesis del PSC però més carregades de bombo.

Bé, aquesta és la posició del partits antics i caducs que encara remenen les cireres del Parlamentet del parc, la via moderna i de progrés l’aportem els independentistes transversals que, sorprenentment, encara estem decidint la nostra via de representació política, buscant l’encaix entre nosaltres mateixos. Si, Reagrupament va fent la seva feina però hi han molts sectors externs a aquesta associació que mereixen tenir veu i encara s’està intentant construir una plataforma unitària sòlida i potent, molt aviat tindrem notícies i esperem que siguin bones, en aquesta esperança estem.

Els perills que assetgen Catalunya son a la cantonada, Ciudadanos, PP, UpyD, PSOE (SNE) cada u des la seva trinxera està preparant l’assalt final per assolir l’estat unitarista que desitgen, tenen estratègies comunes i estan ben coordinats malgrat ens vulguin fer veure que no, cada u representa el paper de l’auca que li pertoca. Quan farem el mateix els catalans? Si no assolim una estratègia comuna (l’assoliment de l’Estat Català a curt termini) i una tàctica compartida per que cada u des de la seva posició pugui fer la tasca que li pertoqui, ho tenim fotut. Només hi han dues possibilitats que puguem contemplar: O assoliment d’aquesta estratègia comuna i abandonament immediat de la via estatutària per part de tots els partits nacionals catalans (i per això faria falta un cop de ma democràtic intern a cada un d’ells per part dels militants i quadres patriotes) o un vot massiu de l’electorat a opcions independentistes que pensin declarar-la a curt termini. D’altra manera seguirem dessagnant-nos com a poble diferenciat fins la mort per extenuació i ofeg.

Si algú  creia que Catalunya  era una nació, el tribunal constitucional espanyol ho ha deixat ben clar: Catalunya no potser ser-ho més que de manera simbòlica i sense cap diferenciació que la resta de les comunitats autònomes. Som una simple regió espanyola amb els mateixos drets que Murcia o Extremadura.

Si algú encara creia que el català podia ser la llengua preferencial de Catalunya i per tant rebre especial tractament per fer front a la castellanització que s’havia imposat per la força de la violència i de la sang, el tribunal constitucional ha dit que no.

Si algú encara creia que els catalans podien tenir un finançament més just segons les especificacions de la societat catalana, doncs el tribunal constitucional ens ha dit que no. Nosaltres no poden gestionar els nostres recursos i tampoc podem demanar res d’especial. Tot depèn del govern d’Espanya

Si algú encara creia que podíem tenir una justícia catalana, doncs no. Segons els tribunal constitucional la justícia seguirà sent l’espanyola.

Si algú encara  creia que l’Estatut aprovat i referendat per referèndum tenir rang de llei superior als decrets que pugi fer el govern espanyol, el tribunal Constitucional ha dit que no, que en qualsevol moment el govern de torn de Madrid pot fer un real decret que pot envair les competències de Catalunya.

Si algú encara creia que el Parlament de Catalunya pot convocar referèndums, encara que sigui per decidir si vol que Sant Joan sigui festa per tota Catalunya, el tribunal constitucional diu que no. Això només és competència del govern espanyol. Convocar un referèndum per la independència , encara que sigui amb una pregunta indirecte, és impossible.

Després d’aquesta sentència, els espanyols ens diuen que  Catalunya només té dos camins:

-     Acceptar la seva mort

-     Esdevenir un Estat propi.

El dissabte més d’un milió de catalans es van manifestar amb un sol crit unànime: INDEPENDÈNCIA.

El poble va parlar i ho va deixar ben clar el que vol. Però en una democràcia no pot funcionar per manifestacions. És a les eleccions a on és reflecteix la voluntat del poble. El Parlament de Catalunya és a on democràticament les ciutadans expressen qui són els seus representants que miraran de fer realitat els desitjos del poble.

Per això, nosaltres, els ciutadans de Catalunya haurem de triar que volem a les properes eleccions al Parlament:

a)Votar per la candidatura que vol proclamar la independència unilateralment , per després aprovar la Constitució de Catalunya, fer un referèndum de ratificació i esdevenir un Estat sobirà.

b) Votar els partits que segueixen insistint en continuar dins d’Espanya, o que apel·len noves vies, que tothom sap que són inexistents i impossibles, per aconseguir més sobirania per Catalunya.

La lògica seria que el milió i escaig de catalans que vàrem manifestar el passat dissabte, triessin l’opció a). Però la mentalitat irracional i esquizofrènica de molts catalans, després de 300 anys de submissió i vassallatge, farà que difícilment sigui així.

També les ànsies de protagonisme d’alguns i la utilització del independentisme com a marca electoral, farà que la opció a), no rebi a priori el suport unitàri de molts dels que cridaven independència pels carrers de Barcelona. Com sempre passa, serà molt difícil que hi hagi una sola candidatura. Però jo ja em conformo que hi hagi almenys una amb ets i uts, encara que treballaré fins al final perquè hi hagi una de màxima unitària.

Davant d’aquest repte, els que estem lluitant per aconseguir la independència, haurem de fer un esforç per ser generosos, intel·ligents i deixant les anises de protagonisme a fora per mirar d’anar el màxim nombre d’independentistes junts. Però la clau, per mi serà arribar a la gent poc polititzada i  que no llegeix aquests tipus de blocs, la situació a que ens afrontem els catalans. Per això amics compatriotes, cal que cadascú de nosaltres treballem fortament els propers mesos per convèncer a tots els nostres amics, parents i coneguts, que les eleccions al Parlament de Catalunya d’aquesta tardor són vital per la nostra supervivència com a poble. Haurem de decidir: morir o ser lliures.

Endavant les atxes!!

Ahir va ser un dia que molts recordarem. Començarem amb la assamblea de Reagrupament, elegint els candidats que proclamaran la independència al Parlament de Catalunya l’any 2010, o si som més objectius, els que donaran una sorpresa, els que condicionaran el Parlament.

Després de parlar amb molts patriotes, molts amics que van a les llistes, el que puc dir-vos és que estic emocionat. Emocionat, perquè és gent de vàlua, gent patriota que s’hi deixara la pell, els diners, i el seu temps, i tot això per què els seus fills i nèts puguin viure millor, puguin tenir aquest temps, aquests diners que ells no van tenir.

Són persones que miren pel futur del poble, són persones que lluiten pels seus avantpassats, per una terra que senten, i un himne que els fa emocionar.

Són persones que admiro, són persones a admirar.

I després se’ns tirà al capdamunt una manifestació,

érem un milio i mig de persones,

el Pais va dir que no.

Tant se val el que ells diguin,

Allà vam demostrar,

que d’aqui poc al Parlament de Catalunya,

Una gran sorpresa s’enduran.

Els candidats hi van ser,

van donar suport a la població,

que com que saben que és honesta,

patriota i està cansada,

donarà suport a la coalició.

Pancartes i pancartes,

cridaven el seu nom,

Catalunya independència,

Volem ser un Estat nou.

Europa ja ens espera,

Ja ho diuen als informatius,

Catalunya en guerra amb Espanya,

És el moment de decidir.

Aqui ningu ens escolta,

els politics es fan l’orni,

que continuin escolta,

que la independència ja s’acosta.

Després d’aquest poema,

espero que us hagi comunicat,

que amb esforços i treball,

aconseguirem la Unitat.

Salut i Independència.

Visca la Terra, Visca la Llengua, Visca Catalunya Lliure.

La setmana passada escrivia Unitat i independència. En aquell breu article us parlava d’un sopar. El vàrem celebrar dijous a l’Hotel Catalonia Berna. Algunes coses no van ser com jo creia que serien i altres si. El resultat em va complaure. La part negativa és que l’assistència va ultrapassar la capacitat, vàrem poder seure 203 persones, però alguns van marxar. Em sap greu.

Atesos els nostres mitjans, molt bé gràcies a la gran feina dels companys Agustí Esparducer, Robert Bonet i Ramon Munné.

E-noticies va fer un magnífic seguiment (Èxit del sopar “per la unitat independentista”, “Catalunya és una colònia”, Un exalcalde del PSC demana la independència, amb diferents vídeos, crec que 12). Gràcies Xavier Rius.

Finalment, Joan Laporta, ens havia dit que hi seria, no va poder ser al sopar. Van considerar que abans de presentar públicament Democràcia Catalana no era prudent assistir-hi. A més, cal tenir present la complicada setmana, de tots coneguda, de Democràcia Catalana en les seves negociacions amb Reagrupament. Amb tot també hi va haver representació del seu equip.

A l’acte, en un clima d’unitat, vam intervenir, en aquest ordre: jo mateix (Suma Independència), Carles Mora (Reagrupament), Josep Manel Ximenis (CUP), Jose Maria Minguell (Conferència Nacional Sobiranista), Santiago Espot (Catalunya Acció / Força Catalunya) i Joan Blanch (en representació del “consell de savis” de la Conferència Nacional Sobiranista). Els parlaments, curts, unitat, amb pocs matisos diferencials.

Molt important el fet que tots parléssim un llenguatge coincident en els objectius. Com sempre dubtes, en algunes intervencions al final del sopar, de com fer-ho. En això cal ser optimistes. El dia 14, Moisès Broggi. Heribert Barrera. Oriol Domènec, Agustí Bassols i Joan Blanch i en el seu nom Josep Maria Minguell, ens convoquen a les entitats independentistes a una reunió per tal de cercar els mecanismes per tenir una candidatura independentista única per a les properes eleccions. Això ho hem d’aconseguir aquest mateix mes. No cal que tinguem la llista elaborada, però si els acords de quins i com. Jo crec que cada vegada es va agafant més consciència, per part de tots, que si no sumem ningú no entra al Parlament, per famós que sigui o per molts dies que faci que estigui fent camí. I si entra serà testimonial. Tenir una representació independentista semblant, en nombre de diputats, a la de Ciudadanos no m’interessa gens ni mica.

Hem de seguir aquests propers dies treballant dur, no és fàcil però cada vegada els actors s’estan adonant de la seva feblesa si no se sumen a un projecte comú. I un projecte comú no és una llista d’un grup espurnejada amb algunes persones alienes. No, no és això. Cada dia més companys m’ho diuen i m’ha animen a seguir per aquest camí

Nosaltres, Suma Independència(apunteu-vos), no ens mogut de la nostra posició. No volem pactes “menors”, volem la gran coalició i per això també ens abocarem en la Conferència Nacional Sobiranista.

Ens cal un Parlament independentista i ple de persones valentes. Només cal mirar quin és l’escenari que ens espera. Avui tothom s’haurà pogut adonar de l’insult que el Tribunal Constitucional ha fet al nostre país. Els socialistes ens voldran convèncer que això és cosa del PP, però no, els socialistes són còmplices i culpables d’aquesta situació, el més semblant a un espanyol d’esquerres és un espanyol de dretes. Si haguessin volgut un estat federal, el tindríem.

Potser ara alguns més s’adonaran que voler convèncer a Espanya i de voler pactar un Estatut era una imbecil·litat. Potser alguns haurien de fer un acte de contrició democràtica i marxar a casa, retirar-se de la política d’una vegada. En política quan un fa l’imbècil se’n va a casa. Haurien de deixar pas a persones dels seus partits que saben que per guanyar, que vol dir tenir un país lliure, cal arriscar. Qui no arrisca no passa de la mediocritat. Assolir el poder en un poble conquerit no és res més que mediocritat anestesiant. Jo estic fart de polítics que ens volen anestesiats.

Potser ara alguns més veuran que Espanya ens vol encotillats, dependents i ben espanyols. Potser alguns més sabran que un objectiu és degradar la nostra llengua, sotmetre la nostra nació, etc. Quin fàstic!

En aquest context ens calen polítics generosos, intel·ligents i valents. Capaços de dir que aquesta sentència no la pensem acatar i que marxem. Disposats a ser, si cal presos polítics i esperar que l’Europa civilitzada els rescati. L’enfrontament existirà. Potser alguns hauran de veure que això no és una qüestió de seients al Parlament, es tracta d’una altra cosa més seriosa i compromesa. No és un joc, es tracta d’una renúncia compromesa, que haurà de ser col·lectiva perquè que la millor manera d’atacar el problema és “tots a una” La rebel·lió pacífica d’un poble encapçalada pels seus polítics.

Ara amics meus, cal veure quines són les persones intel·ligents, generoses i valentes disposades a la lluita, perquè caldrà donar la cara. Hi són, en conec unes quantes, però cal lligar-les al projecte comú i que molts que es creuen tocats pel dit de Déu, que només fan que posar entrebancs, acceptin que les coses ha de ser així. No hi ha altre camí.

Si tingués el do de decidir, en dos dies tindria la llista i de ben segur que no seria per treure’n profit personal.

Ja ho sabeu: Si sumem, guanyem!