I seguim en les mateixes, els autonomistes, amb els senyors Mas i Durán al capdavant segueixen buscant l’encaix amb Espanya, tant li fa que les joventuts de CDC i d’UDC els hi demanin que deixin de donar voltes buscant-se la cua, tan li fa que a tot Catalunya s’esdevinguin consultes populars per la independència, tan li fa que Espanya ens bufetegi un cop darrera l’altre, ens escupi, ens saquegi cada dia, i se’ns burli a sobre. Res, el senyor Mas i el senyor Durán i Lleida entossudits en la mateixa dèria: Seguir buscant l’encaix!! Quin encaix?. Ho entenc per part del senyor Montilla, la seva realitat sempre ha sigut una: Espanya, però per part dels líders de dos partits que s’auto denominen “nacionalistes” no ho puc entendre, ni acceptar-ho, i espero que els militants, càrrecs electes i quadres d’aquests partits no ho acceptin, reaccionin com el que son, nacionalistes, i es rebel·lin. Si, ara seria l’hora que tots els militants i dirigents que son de veritat nacionalistes tant de CDC com d’UDC diguessin “prou” tot desobeint Mas, Durán Lleida i els seus pretorians, proclamant els seus partits com vertaderament nacionalistes, exigissin als seus líders un canvi d’estratègia que comportés encapçalar el camí cap a la independència immediata.

Demanaria el mateix als militants d’ERC, doncs aquest partit s’ha convertit, fins avui, en la excusa de certa ala de l’independentisme per no avançar cap enlloc i fer-nos perdre set anys preciosos, qui sap on seríem avui si ERC hagués fet un bon ús dels vots que se li van “prestar” (doncs no eren seus) per que fes el que calia fer en aquell moment?.

Els militants, quadres i càrrecs electes dels partits són els vertaders “amos” d’aquests i no una elit enrocada en ella mateixa, gens permeable i quasi bé dictatorial, amb uns interessos que res tenen a veure amb el comú dels seus militants. És per això, per aquestes elits, que la democràcia s’ha transformat en “partitocràcia” i que poc a poc es va separant de la seva gent, que cada cop més, l’abstencionisme guanya adeptes. Ara, és l’hora de trencar amb la plutocràcia imperant als partits del nostre país, si Catalunya és un país vertaderament demòcrata hem d’aconseguir entre tots que els nostres partits responguin als nostres interessos, i el primer d’ells l’interès de país que és el que ens és més comú. Rebel·lem-nos !! Qui son en Duràn Lleida o en Mas o en Puigcercós per prendre decisions tan importants pel futur del país sense preguntar ni tan sols als seus militants? Qui son ells per hipotecar el nostre futur sense preguntar-nos que desitgem a tots els catalans? En un país democràtic els líders preguntarien primer als seus i posteriorment un cop establertes les estratègies plantejarien un referèndum, però aquí no cal, deuen creure’s tocats per la ma de Déu, es veu que això de “por la gracia de Dios” encara no se’ls ha esborrat.

El fracàs evident de l’Estatut de Catalunya, i tot el procés estatutari, amb la recent sentencia del constitucional, les interpretacions que ens esperen i les sentencies que vindran (aquesta és la primera de set oportunitats que tenen els “magistrados”, entre elles la del recurs d’inconstitucionalitat del “defensor del pueblo español”, el socialista Enrique Múgica Herzog que ara es retira de les seves funcions per arribar a la fi del seu imperat però que deixa la seva empremta), és el fracàs de la política encaixista catalana i també el fracàs de l’ideari de la burgesia noucentista que porta alguns anyets, més de cent, intentant fer-li entendre a Espanya i als espanyols que és Catalunya i que desitja, i ells fent-se el sord cent quatre anys i anant practicant un “tragala” continu al nostre país. El procés encaixista català espanyolista ha mort, l’autono-federalisme ha mort!!, els espanyols ni el volen ni el necessiten i nosaltres ens encaparrem en exigir-los que l’apliquin i el desenvolupin en contra de la seva voluntat. Quan ens n’adonarem que Espanya no és nostra, és de Castella, ja fa molts anys vam perdre la oportunitat o segurament ens la van robar, ara tant li fa, el que compta és que mai la podrem recuperar i el plorar-la contínuament no ens deixa ser ni avançar. Cal desterrar vells ancoratges que no ens deixen anar endavant, si ens desfem d’ella el futur es nostre, un futur ple i resplendent, ho tenim tot per triomfar en el concert de les nacions lliures del mon. No perdem aquesta oportunitat!!

Si, el procés autonomista ha mort, i cal incinerar-lo, no n’hi ha prou amb enterrar-lo, no fos cas intentessin ressuscitar el mort ni que fos maquillant-lo i passejar-lo damunt del cavall ,com diuen van fer amb el Cid, jo m’inclino per la incineració i escampar les cendres per arreu i ben lluny, un procés, la incineració, molt més net i fins i tot higiènic.

Visca la Pàtria!! Visca Catalunya!!