Segueixo amb el meu compromís de no parlar de la política catalana i dels seus actors. Però avui faré una petita excepció, encara que seguiré sense parlar directament dels seus actors polítics, si que m’agradaria fer unes reflexions sobre la manifestació convocada pel proper dissabte a les 6 del vespre a Barcelona.

Quan l’any passat per aquestes dates, arran d’un article del Pasqual Maragall va sortir la idea de fer una gran manifestació si l’Estatut era retallat pel Tribunal espanyol Constitucional, es va obrir un debat dins del món sobiranista  si s’hauria d’anar-hi o no a la manifestació. En aquell moment Òmnium Cultural amb Jordi Porta com a màxim representant va dir que s’oferia a organitzar-la sota el lema confús i neutre com és el Dret a decidir. Un lema compartit tant per ERC com CiU, i que no va acontentar la majoria de les plataformes sobiranistes. També semblava que Òmnium volia fer una manifestació en defensa de l’Estatut i això encara va atiar més les critiques a la proposta de manifestació de l’Òmnium. La meva postura dins d’aquest debat va ser minoritària ja que vaig defensar que si que hauríem d’anar-hi a la manifestació convocada per Òmnium, però no per anar a defensar l’Estatut, sinó per reivindicar la independència.  Al final vaig acceptar la voluntat de la majoria, malgrat creia que era una equivocació i es va proposar que quan es donés la sentència fer una altra manifestació separada a la convocada per l’Òmnium.

Els meus arguments per defensar la participació massiva dels independentistes a la manifestació eren.

1)      Serviria com a constatació per a molts dels catalans i dels seus líders polítics què anessin, que la independència no era una opció minoritària, ans el contrari.

2)      Podríem aprofitar la mobilització que aconseguirien els partits catalans parlamentaris i les seves associacions subvencionades, per transformar-la un clam per la independència i com a conseqüència fer veure a l’opinió pública que ho segueixi des de fora, que aquesta és l’opció majoritària dels catalans malgrat sigui amagada pels mitjans i algunes enquestes precuinades.

3)      Calia aprofitar el rebuig que havien sentit molts catalans que creien amb l’autonomisme i l’encaix a Espanya de la sentència del TC,  per aconseguir més independentistes.

4)      La utilització de la crida a la unitat de tots els catalans que es faria pels altaveus dels partits autonomistes i unionistes, provocaria per part d’una part important de la societat catalana la impressió que els independentistes que no volguéssim anar, érem poc solidaris amb la resta i davant d’una agressió externa com era la sentència, calia anar tots junts per donar una imatge que som un sol poble davant dels Espanyols.

5)      Creia que hi havia el risc gran que si els independentismes no hi anàvem, els milers de manifestants que si que anirien (gràcies la capacitat de mobilització de la societat civil subvencionada i dels partits unionistes o autonomistes), podrien ser utilitzats i inflats fins a on fos convenient pels mitjans de comunicació per donar la imatge que els catalans estan per l’autonomisme i no pel independentisme.

6)      Estava convençut que l’independentisme català està encara massa influenciat pels qui ho utilitzen pel seu benefici partidista i això feria impossible una unitat d’acció per aconseguir  que es pogués convocar una manifestació de separada, i en una altra data, prou majoritària per contrarestar la manifestació proposa per l’establishment polític català.

Un any més tard, la sentència del TC ja la tenim aquí i una manifestació s’ha convocat per part d’Òmnium Cultural. Alguns companys i plataformes sobiranistes inicialment davant de la crida que va fer el Jose Montilla i dels titulars d’alguns dels mitjans que es tractava d’una manifestació  en defensa de l’Estatut, van manifestar inicialment el seu rebuig frontal igual que l’any passat.

Però la força de mobilització dels partits catalans i de la societat civil subvencionada junt amb la complicitat dels mitjans de comunicació i dels seus orinadors estan aconseguint el que jo ja havia avisat fa un any: Que a la manifestació hi haurà milers de catalans. Alguns defensant l’Estatut i altres, espero que majoritàriament, defensant l’Estat propi.

Davant d’aquest fet i respectant la voluntat dels companys que no hi volen anar, la meva postura segueix sent la mateixa que l’any passat. Per tant allà hi seré.

L’eslògan de la manifestació ha canviat del vague i inofensiu “Dret a Decidir” per una altra que diu “Som una Nació. Nosaltres decidim”. Hem millorat una mica, però segueix sent tant innocu que no m’acaba d’agradar.  No m’agrada que diguem “Nosaltres decidim”. Decidim què? Continuar amb l’Estatut escapçat? O Decidim la independència?

O que s’afirmi “Som una nació”. Em sembla una mica la típica autoafirmació del qui se sent dèbil davant de l’enemic. Però també perquè en ple segle XXI només és consideren nacions els estats. Els espanyols ho saben i per això ho han deixat ben clar amb la sentència que ens deixen dir que nosaltres creiem que som una nació al preàmbul de l’Estatut (no té cap valor juridic), però que consti que nació legal només hi ha una i aquesta és la nació espanyola i a més és indissoluble.

És molt important que els catalans estiguin convençuts que cridar “Som una nació” en una manifestació no serveis de res si no és fan els passos necessaris per ser-ne una a ulls del món. La sentencia del TC impedeix també la possibilitat de fer cap referèndum, encara que aquest sigui amb una pregunta indirecta com la proposada per la ILP.  En aquests moments, només hi ha una sortida reconeguda per la comunitat internacional per ser una nació: La proclamació unilateral d’independència al Parlament.

El proper dissabte pot ser una fita històrica per constituir la nació catalana. Al matí al Palau de Congressos de Catalunya l’assemblea per escollit la candidatura d’ample espectre i transversal que tindrà com objectiu principal la proclamació unilateral de la independència a les properes eleccions al Parlament. Al vespre, tots els independentistes podrem anar a la manifestació per cridar ben fort als espanyols que davant de la sentència del seu tribunal, nosaltres hem decidit ser una nació.

Ho serem a la propera legislatura.

Nosaltres decidim ser una Nació, aquest serà per mi, el lema que hauriem de cridar ben fort.

Endavant les atxes!!

Manel Bargalló