Segons les notícies que ens arriben sembla que Omnium i les entitats i partits signants de la manifestació del proper dissabte dia 10 sembla que finalment no s’han plegat a les pressions que han rebut per part d’altes institucions i del PSC-PSOE que el que deurien fer és representar els interessos de Catalunya i no d’altres aliens i partidistes. Poc a poc cada u es va posant al seu lloc i sembla que s’està perdent la por al “que dirà Madrid”. Encara que sigui amb una manifestació i un lema un xic aigualit pel que desitjaríem molts, que preferiríem per exemple un “Adéu Espanya!!”, és amb el que s’havia organitzat i consensuat i per tant cal valorar el gest de fermesa, malgrat la tebior d’aquest, ja sé que “alguns” el creuen agosarat però aquests no son res mes que espanyols residents a Catalunya i per ells no hi ha més país ni nació que Espanya, la castellanitzada Espanya.

Hi ha, però encara, uns intents de transformar una manifestació reivindicativa en la “festa de la bandereta”, els psoecialistes a Catalunya estan forçant la màquina fins a límits insospitats per intentar posar-li aigua al vi i ja es veuen uns tímids intents d’enretirar-se de la decisió presa “en ferm”, la senyora Muriel Casals sembla vol refugiar-se en el que decideixin les altres institucions, potser un últim intent de fer entrar el clau per la cabota, l’inefable “Puchi” amb el seu inflamat verb ple de “patriotisme” ja diu que: “fa una crida als partits, tant de Govern com de l’oposició, a què adoptin una actitud de “responsabilitat” i si cal que facin “un pas enrere” en la manifestació”, això si sempre pensant en Catalunya, faltaria més!!. Pot semblar que aquestes paraules les adreça al PSC-PSOE, però també es pot interpretar el contrari, un altre monument a l’ambigüitat, art en el que els partits tradicionals “catalans” en son mestres. El President Pujol també hi ha dit la seva i voldria “Per la dignitat de Catalunya” i jo li preguntaria: Per la dignitat de Catalunya, que? Vinga tots som-hi que anem de rebaixes!! per tal no s’ens enfadin Madrit i el PSOE tot s’hi val, fins i tot perdre la dignitat reclamant aquesta. Esperem que finalment s’imposi el senderi, no es toqui el el lema i aquest obri la manifestació amb bandera o sense però al davant de tot i si el senyor Montilla i el seu partit no volen anar al darrera d’una pancarta tant “separatista i radical” com dir que som una Nació i que “nosaltres decidim” sense explicitar que és el que decidim, quan, i fins i tot si exercirem aquesta capacitat, doncs potser que no s’hi posin i ho facin darrera de la bandera catalana, la d’Europa (també s’ha suggerit) o el que vulguin, però al darrera i no al davant, i no estaria de mes que els psoecialistes a Catalunya exigissin que no es crides cap tipus de consigna, així tindríem una manifestació sense lema i muda, tot un monument a l’encaixisme polític català de rància solera, o potser jo els hi podria donar un suggeriment que agradés més al senyor Montilla i el seu pretorià Iceta, aquesta frase podria encapçalar la manifestació: “Catalunya encaixa fermament…! Nosaltres Decidim.. encaixar!!” o un lema més contundent encara: “Encaixem per que volem!!” i en comptes d’anar al darrera d’una bandera potser podrien fer-ho amb un llençol blanc, que hi ha de més neutre i universal que un drap blanc de color un xic trencat? (nuclear no, que els d’ICV-EU hi tindrien coses a dir), amb un drap blanc tothom s’hi pot sentir identificat i així hi podrien anar a la “mani” fins i tot C’s. La gran Catalunya, la Catalunya global, la dels somnis de Joan Ferran i tota la seva claca. Hauríem fet un acte de sobirania ferm i contundent: No ens apujarem els pantalons fins que no vulguem!! Que s’han pensat!!

Permeteu-me ara un punt i apart, potser no massa apart, del tractat anteriorment i fer un comentari sobre un altre tema d’actualitat abans que se’ns passi l’arros doncs aquests últims dies les notícies queden ràpidament desfasades.

S’acosta l’hora de la veritat, l’independentisme haurà de decantar-se per una opció unitària o bé pel “campi qui pugui” que és el que fins el dia d’avui s’ha donat a la nostra terra. Del que caldrà adonar-se és si aquesta “unitat” s’haurà fet amb criteris oberts i integradors o bé amb criteris restrictius i partidistes. I això ho veurem en les adhesions que atregui (no les que ja porti integrades “de serie”) i amb els noms de les llistes que sorgeixin. Tots sabem que hi han noms o tendències que no poden faltar en aquesta llista, doncs aquest sol fet significaria que hi manca una unitat real i voldria dir que ja sortim debilitats d’inici i que l’esforç que s’ha esmerçat en assolir aquesta no ha estat suficient o bé que hi han hagut moviments estranys que l’han perjudicada.

Bé, doncs, en la evidència de la correlació de forces encara encaixistes (esperem que alguns per poc temps), no podem permetre’ns el luxe que l’independentisme tregui dues o més llistes, “unitàries” cada una d’elles, això si. Per tant segons vagin les coses, molts ens veurem en la necessitat de demanar que s’organitzi a corre-cuita una cimera independentista per debatre oberta i públicament la confecció d’una candidatura neta i clarament unitària i si això significa no acatar decisions ja preses, ni votacions de llistes per molt democràtiques que aquestes siguin, així ho haurem de fer i demanar també que aquest debat, ara ja si, es faci públicament i de portes obertes per que ja no serà moment de contactes discrets sinó de llum i taquígrafs i així serem tots conscients del que ha passat i tindrem més dades per tal de solucionar el conflicte del nostre vot, conflicte que no haurem creat pas els independentistes de a peu. Ara ja no ens hi juguem la preponderància d’una opció social front d’altres, ens hi juguem tot un país, el futur nostre i el dels nostres fills i això requereix mesures excepcionals i lamento molt si hi han problemes de pell entre els “principals” de l’independentisme, toca deixar-les a banda fins l’assoliment de la independència i llavors mateu-vos (retòricament també, es clar) si així ho desitgeu, mentre tant, tots com un sol home a la mateixa renglera.

Tant de bo tot acabi bé i ben aviat tinguem bones notícies, amb la desitjada unitat conformada definitivament, i no s’hagi de recórrer a cap tipus de solucions extraordinàries, serà un bon senyal, a partir d’aquí a treballar tots junts i a tirar amunt aquesta candidatura unitària, si no fos així molts, ja per principis, en restaríem al marge doncs no podríem afavorir a una sense afeblir l’altra.