Exactament, aquí ningú no sobra, tots hi son convidats. I aquest és el desllorigador, com vostè ha dit quan el desig de ser lliures sigui més fort que els altres condicionants res ens aturarà. Espero que sigui ben aviat i tots nosaltres ho puguem veure i celebrar.

Una salutació molt cordial

Evidentment amb la independència molts dels nostres mals tindrien cura o, si més no, més possibilitats de fer-ho, sense la independència el procés és cap una mort lenta i potser, amb sedació política, poc dolorosa, però mort a la fi.

un pas endavant entre tots, que aquí ningú no sobra, pensem-pensem-com-ho-farem. Anem agermanats pel desig de ser lliures i res no ens farà allunyar-nos de la via,oi?

Dieu ço que us passi pel cap, el meu cap se sent bé llegint-vos, a la fi de la meva vida he trobat allò que em plau.

Mort enmig d’un tanatori impersonal, l’alegria envairà l’espai i, mort i tot, un bri d’energia farà bellugar la meva llengua per dir pla i català:

Salut, República de Catalunya i a reveure, que el Rosselló és nostre i més terra que ho serà!

Tot això ve perquè els meus filla i fills poc es mereixen res que no sigui treballar de sol a sol, pensar com vulguin d’allò que vulguin, tenir-me bona cosa de netes i anar pel món com més els hi agradi, però sense amagar-se com han hagut de fer tants i tants seus avantpassats. Ja era l’hora!

Sobre la unitat indepe, amic meu, jo no tinc cap tipus informació privilegiada” però si m’he de refiar dels gestos, no l’hi veig bon final, que vols que et digui. De tota manera no posem encara el carro davant els bous i esperem un xic més (ja no bé d’aquí) que ja falta molt poc per traure’n conclusions fefaents.

Una forta abraçada amic i sempre….

Visca la Pàtria

Absolutament d’acord, als espanyols no els hem d’explicar res, tan sols acompanyar-los en el sentiment doncs ells mateixos en la seva “bogeria nacionalista” han matat “l’encaixisme autonomista”, ells mateixos ens estan donant les raons que necessitàvem per convèncer als indecisos. Si ho sabem aprofitar tenim ara la possibilitat d’un salt endavant, que no es pugui dir que l’independentisme immediat es separa de les mobilitzacions socials del nostre país. Anar amb el lema de: Som una Nació i Nosaltres decidim no em sembla que sigui demanar res a ningú, segurament no és el lema que jo preferiria però hem de tenir en compte que després de les “pressions” que hi han hagut per intentar aigualir encara més el lema, el resultat és prou acceptable i el veig més com un avenç que no pas com una derrota.

Entenc la intencionalitat propagandística i electoralista de les forces polítiques majoritàries presents, però malgrat tot hem d’acceptar que la pressió social els ha marcat un camí el qual tan sols han sigut, encara, capaços de modular però no marcar i això a diferència del que hauria succeït fa uns anys (o potser uns mesos) enrere, per a mi és una victòria, no la victòria final, però un èxit és un èxit i no seria bo deixar que el capitalitzin els partits encaixistes, doncs el treball bé de la base i de gent amb ideals més propers als nostres

Tenim el país que tenim i malgrat les conviccions molta gent no es prou conseqüent amb aquestes, això seria motiu d’un estudi sociològic molt seriós i aquest si podria ser fos creditor d’una sucosa subvenció de la “Chene”. doncs ens ajudaria a comprendre com pensen i perquè reaccionen com ho fan els nostres compatriotes. Segurament una de les possibles conclusions seria que després de tants anys de submissió i mestissatge estem perdent el “gen” de pertanyença. Molta gent considera que es pot ser català i una altra cosa, Catalunya s’ha convertit en quelcom tan eteri que es compatible amb qualsevol cosa. probablement és un dels símptomes de la desnacionalització i contra això també només hi ha un antídot: la independència, per tant ànims company i a no fer-ne massa cas.

Salut i Visca la Pàtria

Certament ells estan en el seu rol de defensar un Estatut que no es que s’hagi quedat curt sinó que ja ha mort. Estan defensant un mort. Per tant jo em prenc el fet d’anar a aquesta manifestació com el d’assistir a l’enterrament d’un difunt, uns hi van plorant-lo i pensant com n’era de bo, com els hi anava bé la seva presencia però ja estan pensant que el mon continua i ells hauran de fer una nova vida sense aquell. Uns altres, potser, hi van pensant que ja era hora que fes el traspàs i els deixes tranquils d’una vegada, que ja estava bé d’aguantar-lo amb l’insuportable que era, i uns altres hi van tan sols per acompanyar la família que va en primera línia de dol. Jo lamento no poder assistir a l’enterrament, però penso anar a les misses, quan las facin, i resar tres pare nostres pel traspassat pobre Estatut, un pobre desgraciat que sempre va viure d’il·lusions i la seva vida no va ser res més que una mentida.

En referencia al que diem de la candidatura jo no em referia als qui desitgen un seient i una nòmina sinó a aquells que desitgen representació per les seves idees i ser-hi per poder-les representar. Jo no em plantejo una candidatura, per exemple, sense en Joan Carretero ni na Rut Carandell, però tampoc sense en Santiago Espot ni n’Emili Valdero gent molt activa i competent que per diverses raons sembla no agraden a un sector, i el problema és que una llista unitària no pot ser la d’un sector, ha de ser la de tots, sinó mal anem com vostè mateix ha dit.

Salut, Unitat i Independència

Aquesta manifestació és en si mateixa un despropòsit absolut, que coi els ham de dir als espanyols?.

Aquesta manifestació mostra clarament el grau de dependència espanyolera, mostra la incapacitat de ser una Nació, quina Nació faria el “ploramiques” perquè un estat no li fa el pes, i la maltracta?.

Am,b tot, ens tenen agafats pels “ous” (em sabreu disculpar), perquè com segur que molts independentistes hi seran presents, aquests quedaran capitalitzats per la reivindicació de la “defensa del estatut”, el parany és clar, però la qüestió és que no ens queda cap altre remei que prendre la paraula, i seguin les clares indicacions del senyor Duran, que ens és de gran ajut, convertir l’efemèride en un “akelarre independentista”.

Pel que fa a la Candidatura Unitària, espero que aquells que tenen més poder i capacitat, tinguin també més seny i responsabilitat, si no em faciliten la solució del “meu conflicte de vot”, que com bé has dit no l’hem generat els independentistes de peu, m’hauran de sentir, i soc bastant punyent i pesat.

Espero que d’aquí a dilluns surti un sol radiant que ens albiri un camí directe cap la Independència de Catalunya.

Una abraçada i Visca Las Pàtria.

Avui no és dia adient per parlar de pais, encara molts patim la resaca de la victòria Roja, “gràcies” a Carles Puyol.

1) És difícil pensar en llibertat, amb algú que viu a ca nostra; fins que no és fora, poc o molt, sempre modifica el nostre pensament lliure. La gent catalana, si fa no fa, vol parlar de la independència, ni que sigui de poques calories o de baixa intensitat; però qui res poc en vol saber, fa que tothom parli d’una pancarta o d’uns mots escrits al drap que duran (DURAN, us sona aquest mot) al davant, tapant-se les vergonyes (Vergonyes, quines vergonyes? A Catalunya, n’estem cofois!)
Aquesta agrupació de voluntats és una colla de professionals, molt ben pagats, del discurs públic i, una altra vegada, ens duen per on volen. Ara, és la seva idea primera, és el moment de parlar de si la pancarta no sé què o de si la pancarta no sé qua. Ara, és la seva segona idea, és el moment d’arrapar uns quants vots als partits de “Citizens” & “Populars”, que vegin els que els van votar que ells són tan espanyols com cal , quan vénen situacions de perill per a la unió de l’estat. Que en són, d’hàbils!

Si parlem de la candidatura independentista, que presentarà batalla al Parlament, cal, tothom que vol un seient i una nòmina en aquest parlament nostrat, encara que segrestat, que pensi, ni que sigui una vegada a la vida: Què puc fer per la terra i la gent catalanes? Si no, no anirem bé. Que cal discutir? Sí i molt o massa potser; però ens hem d’aclarir, que ningú té gaires coses a perdre i molt a guanyar. Seny, seny i seny. Unitat, unitat i unitat, que ja ho tenim tot mig pastat. Les veus que no puguin parlar en aquest quadrienni que ve, que esmolin la llengua i el cervell, que ja vindrà l’hora ben aviat; si no, n’estic segur, l’ocasió es desfarà com el baf d’una finestra en passar-hi la mà.

Salut, República de Catalunya i a reveure.