Apreciats companys, les aigües flueixen en vers el seu destí, per més que li posin topalls, l’aigua s’aplega en torrents i fa camí per lleres vessant avall de la muntanya aplegant-se en “ibons”, així en diuen en els Pirineus occidentals, Ibon, de “ibai”, que és riu en iber, grans basalts que es conformen en les pletes de les valls, les parts més elevades i endinsades de les valls.

Quan arriba el desglaç, les aigües flueixen amics meus, i una dolça remor les acompanya, és com ara aquesta dolça remor que es deixa sentir en els cors de tants catalans en els que s’albira una nova primavera.

És el sol resplendent d’una transfiguració vigílica, que liqua el degoteig d’una esperança que ha de nodrir la nostre Terra.

Aquest vespre he estat sopant amb uns companys independentistes, he pogut encaixar la mà d’en Heribert Barrera, i de molts altres compatriotes, que hem decidit un camí que no es pot tòrcer, i no és pot tòrcer perquè ser o no ser una Nació, no és una qüestió de que un estat t’estimi o t’odiï, no és una qüestió reactiva, condicionada, és només un exercici determinat a acceptar les responsabilitats que ens son pròpies, no hi ha en el món cap Nació que faci el “ploramiques” perquè un estat el menysté i el tracta malament. Per tant i en conseqüència a la nostre classe política els hem d’exigir que actuïn com a dirigents d’una Nació, perquè el declarar “som una Nació” no ens converteix en Nació, una Nació planta cara i enfronta qualsevol actitud hostil recorrent a les instàncies pertinents, però no demana al agressor que el reconegui.

Si no volen o no poden actuar en clau Nacional, que s’apartin i ens deixin via lliure, perquè ja no podem acceptar que ens tinguin en una via morta amb promeses que no es creuen ni ells.

Aquests que es declaren “som una Nació”, menteixen més que parlen, quan demanen als espanyols el dret a ser “estimats” i “valorats”, perquè una nació que entrega la seva Sobirania a canvi d’un reconeixement amorós, manifesta una profunda mancança d’auto crèdit, una incapacitat absoluta per a gestionar-se i una dependència emocional pròpia de la síndrome de la dona esclavitzada.

Declaren “som una nació” però actuen “no em deixis si us plau”, quan el discurs i els fets difereixen tant i tant alguna cosa no va bé, i algú en paga les conseqüències, en conseqüència l’única via per recuperar la seva dignitat és entonar el “mea culpa” i deixar via lliure, perquè el seu temps ha passat.

Una dolça remor s’escolta arreu com un càntic d’adveniment que anuncia un nou dia veritable on cada nom signifiqui exactament allò que representa.

Visca La Pàtria.

Agosaradament Vallfosca.