Salutacions.

Pel que fa a la productivitat del soparet, ara si m’ho permeteu us faré un txic circumloqui usant un conte.

Això era un home que passejava per unes contrades on hi havia una pedrera, hi va trobar un home que hi feia feina i li va demanar: “bon dia, que hi feu aquí?”, l’obrer li contestà: “ja ho veieu, estripo tarrons”.

El passejant va seguir i més endavant va trobar-hi un altre treballador, i li digué: “bon dia, que hi feu aquí?”, a lo que l’obrer li contestà: “ja ho veieu, estilitzo les pedres, les dibuixo”.
Més endavant en
va trobar a un tercer i li demanà: “hola bon dia, que hi feu aquí?”, i aquest li respongué: “ja ho veieu, faig Catedrals”.

Ja ho veus amic, construir la realitat que estimem és una passada, tots hi estem cridats, i els que ja hi som no defallirem, la Unitat està en procés de construcció.

Una abraçada i visca La Pàtria.

Magnific article amic, l’has clavada!!. Haurem de seguir empenyent per que ni entonaran el “mea culpa” ni es faran a un costat, ben al contrari seguiran buscant raonaments no raonables i es posaran tan al mig com puguin per entorpir l’avenç: La nostra única esperança és la societat civil, la gent de a peu que no te cap tipus d’afany megapolític, els quals siguem o no militants d’aquests partits que fan de tap vagin empenyent cap un costat tot aquell i tot allò que faci nosa, des de dins i des de fora. Ahir al sopar de SI veig que vau viure una nit de compartir il·lusions i projectes que tots esperem que ben aviat cristal·litzin. Desitjava de tot cor que fos una nit ben productiva i per les teves paraules veig que així va ser, me’n congratulo.

Una forta abraçada amic i…

Visca la Pàtria

Vallfosca, no cal q me les donis.

Perdona, Eduard, no em vaig acomiadar!!

Senyor Sala, el sopar d’ahir era una presa de contacte amb públic, una escenificació. O aquesta va ser la meva impressió. Això si, un primer pas importantíssim que s’ha de repetir i que ha de donar lloc a la tan anhelada candidatura única indepe.
El cel m’escolti.

I demà… l’èxtasi de poder-li cridar a més d’un “botifler” i “dimissió”. De fastiguejar-lo amb cants d’independència i estelades. Ens veiem!!*!!

Salutacions cordials.

El•lipse, mirarem d’esmenar-ho.

Besarkada bat!!!!

Ricard M, ha estat una bona encaixada que segur que repetirem.

I, sí, tens raó, sembla com si unes contingències majors i imponderables manades directament pels deus fessin del tot impossible que la voluntat de Llibertat dels simples mortals no podés realitzar-se, i que podrien fer els nostres dirigents polítics en contra dels mateixos Deus?.
Ja ho deia l’altre dia, no sé si son més patètics o més papanates … “quan no les poden haver diuen que son verdes”…

Salutacions ben cordials.

Josep Maria Sala, trobo impressionant que una persona honestament interessada en els processos socials i històrics recomani aquest Bloc com a un referent seriós, m’afalaga per a la part que em toca, gràcies.

Bé, per part meva el que us puc dir, és que la teoria política te el seu màxim d’interès en l’èxit de la pràctica, en aquest sentit en la meva opinió no és que la Unitat sigui la “millor” estratègia”, sinó que és la Única que ens pot conduir a l’assumpció d’un Estat Català.
També haig de dir-vos que potser seria millor de no dir-nos que és difícil, només ens cal la ferma voluntat.
Ahir va ser fàcil, perquè molts la varem voler i la varem fer.

Mireu la gran avantatge de SI és que no ens calen llums i taquígrafs perquè no hi ha ni trampa ni cartró, senzillament les persones que estan interessades en aplegar-se per tal de treballar cooperativament en la confecció d’una Candidatura que aplegui a tothom que hi vulgui ser, una Candidatura Independentista que treballi per declarar la Independència de Catalunya, s’apunten al sopar.
En aquest punt vull aprofitar per donar les gràcies a tothom, i per raons personals, molt especialment al senyor Heribert Barrera, que segons el meu senderi és paradigma d’intel•ligència i honestedat.

Us haig de dir que hi havia persones significades de gairebé tots els àmbits independentistes, i també us haig de dir, que per comptes de demanar-me un informe, podríeu apuntar-vos i així en tindríeu un percepció directe.

Us haig de dir també, arribats en aquest punt, que aquest sopar “és el camí”, el meu al menys, perquè el “camí” no existeix sinó que es fa en caminar, i la forma de fer-lo, la manera en que es camina és alhora lo substantiu del camí, no m’estendré ara i aquí en fer un desplegament de raons arguments i teories, només dir-vos que la pràctica de “la proximitat” és potser una mica com aquella “bioquímica” que fa que les formiguetes treballin donant una sola resposta, en una sinèrgia extraordinàriament eficaç.
La nostre voluntat inequívoca sintonitzada en la freqüència adient és la “bioquímica” que marca un camí que no es pot tòrcer, tots tenim una sola fita, la Llibertat del nostre Poble.

Salutacions cordials.

Salut!

ahir vaig donar l’adreça “deumil.cat/bloc” a un company que em demanava algun lloc seriós i competent on pogués llegir articles, comentaris i opinions sobre l’actualitat política catalana. Entre altres coses vam estar parlant del sopar organitzat per Suma Independència, al qual vostè va assistir, també vam debatre sobre la Conferència Nacional pel Sobiranisme i ens preguntàvem sobre quina era la millor estratègia per aconseguir el nostre objectiu de tenir un Estat Propi.
Òbviament és la Unitat,però no és fàcil portar-la a la pràctica.

No sé si és correcte demanar-li però fins allà on pogui m’agradaria saber si en aquest sopar els parlaments es van quedar només en paraules o si es va dissenyar alguna estratègia, algun camí concret, algun pacte…

I per acabar penso que S.I. i la Conferència Nacional pel Sobiranisme les promouen persones diferents però crec que tenen els mateixos objectius. Ens podria explicar les diferències entre una i l’altra ?

Gràcies.

És senzill refugiar-se en la síndrome de “la dona maltractada” per part de molts que en el fons tenen por de pensar per sí mateixos. No sols son covards, son irresponsables en el sentit que descarreguen la seva pròpia responsabilitat en el “deus ex machina” de l’Estat. Son els que, en cas d’assolir la independència, correran, com fa Zapatero, a cercar suports externs a unes polítiques en que ni ells mateixos creuen. Son els que han assolit el seu nivell de incompetència, i ho saben. Son els que viuen a quatre anys vista perquè és el que dura una legislatura. Son els que en una empresa privada no durarien ni un any. A l’octubre faríem be de desempallegar-nos d’uns quants.

El TC ha fet la seva feina (algú ho dubtava?). Ara nosaltres hauríem de fer la nostra. Anem a la manifestació i demostrem que no estem en silenci com uns anyells. Demostrem que no ens uneix una bandera de llençol o de davantal sinó una bandera aixecada al vent. Que mira amunt. Trempada. Fem nostre una manifestació, no perquè surti als telenoticies a l’estranger si no per a demostrar-nos a nosaltres mateixos que som molts més dels que volen i diuen.

Fins demà, a Barna

I quina son!! ;p

Per cert, és el·lipse…